SUPERMAN

"¿Qué es esto? ¿Un pájaro? ¿Un avión? No, es Superman". Moltes vegades als còmics de Superman sortia aquesta frase. En una situació en la que ja no hi havia sortida, de cop i volta es veia una cosa en el cel i la gent comentava: Què és això? Un ocell? Un avió? No, es Superman. I venia a salvar de la situació. Superman és un dels personatges dels còmics més coneguts i que ha tingut més èxit. Segons tinc entès, va començar als anys 40. Però després n’han vingut altres personatges d’aquest tipus: Spiderman, Batman... tota una colla, que han passat del dibuix, del còmic, a les pel·lícules i als dibuixos animats.

La paraula Superman vol dir Superhome. Als anys 40, quan va sortir això, era el principi de la guerra amb els nazis. I era una de les paraules més emprades gràcies a un pensador que encara continua tenint molta influència: Nietzsche. Ell deia que l’home ha de superar-se, influït pel pensament de Darwin. Deia que igual que totes les espècies s’han anat superant fent-ne altres, l’home s’ha quedat estancat, i hauria de fer una cosa diferent, un superhome. Fins i tot Nietzsche té un llibre que es diu: “Humà, massa humà”. Deia que s’havia de fer una cosa nova, diferent, més que l’home, perquè l’home queda petit. Per tant, s’ha de fer un superhome. I això que va portar tants maldecaps a través de moviments als nazis, també va portar maldecaps per altres cantons, perquè aquesta idea de superar l’home, avui en dia és el nucli de quantitat de coses que són bones de la ciència. No tenen connotacions necessàriament dolentes. Però, al darrera hi ha aquesta imatge, superar l’home, fer-lo etern, buscar pròtesis i més pròtesis perquè la persona duri eternament. Això sí, molt avorrit, però tot ple de pròtesis. Es busca una cosa diferent, una cosa que sigui superior a l’home.

Fins i tot aquí està la gran temptació que ja està en el capítol tercer del Gènesi, molt ben explicat per la serp: “Si menges d’aquest fruit seràs com Déu”. En definitiva, aquesta és la gran temptació que travessa el cor de l’home: ser com Déu, omnipotent, omniscient, sobretot una cosa ben clara, sense dependre de ningú. Religió vol dir estar lligat a... per tant, res, l’home, ell mateix, superhome, ser com Déu o ser Déu.

Aquesta frase de la serp: "sereu com Déu", Déu mateix segurament que hi estaria d’acord, totalment d’acord. Voleu ser com Déu? Sí, cap problema. El problema nostre no és voler ser com Déu, sinó posar l’accent de Déu en l’omnipotència, la força, l’omnisciència, en ser totalment independent... "Tranquils, jo us mostraré com és Déu, com soc jo" diu Déu. I com ho mostra? Encarnant-se. Aquest és Jesús de Natzaret. Voleu ser com Déu? Aquí teniu la imatge. "Qui em veu a mi, veu al Pare", diu Jesús. El gran desig de la persona humana és ser com Déu, ser profundament humà com Déu, perquè Déu esdevé Déu assumint plenament la humanitat, no destrossant-la, no violentant-la, sinó sent persona humana, sent home. Aquesta és la gran proposta que fa Déu. Jesús és Déu amb vosaltres. Imiteu-lo. Voleu ser com Déu? Doncs aquí teniu la imatge a imitar, a seguir, i sereu fills, més del que pensàveu.

I això, que de vegades ens pot semblar una cosa molt externa, està profundament arrelada en la vida quotidiana. La vida quotidiana, avui en dia sobretot, hi ha una al·lèrgia a la religió, i no només en relació amb Déu sinó en tota aquella cosa que sigui depenent de... La gran imatge de la persona avui en dia és ser independent, ser individu, no dependre de ningú, ni de Déu ni dels altres, sinó tot sol. Per això, la imatge de Jesús com a imatge de Déu ens entendreix, ens torna a posar en el que és humà, profundament humà, que és dependre de, i que altres depenguin de nosaltres, perquè la dependència és lo profundament humà. La interdependència.

Per començar, Déu depèn de nosaltres. Per poder-se encarnar va necessitar del sí de Maria. Sense el sí de Maria no es podia encarnar. Sense la col·laboració de sant Josep no es podia encarnar. Sense la nostra col·laboració, sense el nostre sí, Déu no pot intervenir en el món. Déu no pot salvar-nos si no ens obrim a Ell. Necessita el nostre sí. Déu depèn de nosaltres. I ens demana que nosaltres depenguem d’Ell, que confiem en Ell, igual que Ell confia en nosaltres.  Això no és fàcil i és la gran aventura de la fe, confiar en Déu i en concret en Jesús, perquè en Jesús sabem com Déu actua, com Déu pensa, què és el que Déu vol de nosaltres. Aquí hi ha el punt. I això ho podem fer no per les nostres pròpies forces, perquè depenem de Déu, perquè la persona humana és tendrament, profundament depenent, i sobretot depenent de Déu.

La imatge que presideix aquesta església, la Mare de Déu gràvida, és la imatge del que som nosaltres. Déu està al nostre interior, no simplement individualment sinó com a comunitat cristiana. Estem en cinta. I d’aquí ve la nostra força: deixar-lo créixer, infantar-lo, donar-lo a llum com dirà sant Francesc

 

 Homilia Diumenge IV d’Advent
Fra Jacint Duran
18 de desembre de 2022

 

 

MENJA COM VULGUIS

Quan era adolescent ( si és que he acabat de ser-ho...), vestia bastant malament, perquè tenia una veïna de casa que sempre que em veia em deia una frase que també he sentit a altres llocs. Em deia: “Viste como calzas, y calza como vistes”. No sé si el que anava malament era les meves sabates, o era els pantalons o la samarreta. Però cada vegada deia el mateix. No n’he fet gaire cas.

Però m’ha vingut ara a la memòria aquesta frase pel fet que  l'he vist avui, però canviada. Ja no diu “Viste como calzas y calza como vistes”, sinó que diu: “Pensa com menges i menja com penses”. Ho he vist en una bossa que portava fra Climent, i és d’una botiga. Ara es dona molta importància al menjar. Que si aquest és vegetarià, que si aquests altre és bagà, que si aquell altre no menja carn de vedella, que si aquest altre no menja això altre... El menjar ha esdevingut una cosa sagrada. Aquesta  importància al menjar també hi era a l’Antic Israel. Menjar era definitori de la religió. Ni sant Joan ni Samsò no han de veure vi, ni licors, ni segons quins menjars. Els israelites tenen les seves prohibicions en el menjar i d'altres religions, també. En canvi, Jesús, és catalogat de beure i de menjar de tot. I els cristians no tenim cap prohibició en el menjar. És una religió que no té restriccions en el menjar. Farà dejunis, farà el que sigui, però no té menjars bons o dolents.

En la bossa de fra Climent  la frase deia: “Pensa com menges i menja com penses”. I he mirat dintre, i sabeu què hi havia? Les formes de l’eucaristia. I m’ha fet gràcia. Certament nosaltres no tenim normes de menjar, gràcies a Déu som lliures. Però sí que tenim un menjar propi, i aquest menjar és l’Eucaristia. No ens passaria com Samsó, que no pot menjar això, o no pot beure allò, o com Joan Baptista, que és el resum de l’Antic Testament i també li passa el mateix, però sí que Joan Baptista assenyalarà un menjar: “Mireu l’anyell de Déu”. Aquest és el nostre menjar. Així ho mostra el sacerdot en cada Eucaristia.

El que és important no és el com sinó el què mengem. Què mengem els creients? Jesús, la seva paraula i a Ell mateix. I  mengem per transformant-nos en allò que mengem i bevem, com diu sant Agustí. Aquest menjar ens transforma. Aquest és el naixement que cada dia fem a l’altar, no de Joan Baptista sinó de Jesús que se’ns dona en el seu cos i la seva sang per néixer a una nova vida. Pensa com menges, viu com menges.

 

Homilia 19 de desembre
Fra Jacint Duran

19 de desembre de 2022