dijous, 28 de juny del 2012

NINGÚ NO POT FER FELIÇ NINGÚ




L’altre dia, llegint una entrevista, vaig trobar unes frases lapidàries. La primera diu: La teva felicitat no ve mai de l’altre. La segona: Si pretens fer feliç un altre, tots dos acabareu infeliços. I si pretens que l’altre et faci feliç, tots dos acabareu infeliços. La tercera: La teva felicitat o la teva infelicitat és una decisió teva, i exclusivament teva, ningú no pot fer feliç ningú. Aquestes tres frases tan contundents són d’un escriptor argentí, Bernardo Stamateas, i crec que són per pensar-hi. Moltes vegades, en no tenir-les en compte, ens aboquem a situacions d’angúnia continuada, ja que creem expectatives necessàriament frustrants. Però voldria matisar un punt.

La figura de Joan Baptista ens pot il·lustrar el que hem dit. Fixeu-vos que moltes vegades en la vida l’angoixa ens ve d’esperar la persona o la situació ideal que realitzi  els nostre somnis i ens faci feliços. I podem passar la vida així, esperant, esperant, esperant, i frustrant-nos, frustrant-nos, frustrant-nos. Perquè de fora mai no vindrà la felicitat, mai! Diu el mateix Jesús: No n’hi cap de més gran entre els nascuts de dona que Joan Baptista. Joan és el més gran de tots els homes segons Jesús. Ja quan va néixer es preguntaven: Què serà aquest noi? Però Joan, més tard, contestarà ben concís: Jo no sóc el que vosaltres penseu, ni sóc El Messies, ni sóc Elies, ni sóc el profeta. Així doncs, ni el més gran dels homes no és el que esperem. I és que no cal esperar la solució de la meva vida de ningú; de fora mai no vindrà la solució de la meva vida. Joan Baptista està d’acord amb aquest escriptor argentí que diu: De la meva decisió i només de la meva decisió depèn la felicitat, la salvació, de la vida. Per això Joan comença per mi mateix, demanant-me la conversió.

Joan serà aquell home que ens interpel·la per una decisió, però (i aquí hi ha la diferència entre Joan Baptista i aquest autor argentí) Joan Baptista és més realista i trepitja més de peus a terra. Si ningú no em pot portar la felicitat, si ningú no em pot portar el sentit de l’existència, si cap situació ni persona, encara menys jo mateix. Jo puc prendre la decisió, però no sóc la font ni de la meva felicitat, ni de la meva vida, ni del sentit de la meva existència. Si sóc “caca de la vaca” (amb perdó), jo i tothom! Per això Joan Baptista ens posarà de cara a l’Únic: Jo no sóc el que vosaltres penseu, però després de mi en ve un altre de qui no sóc digne de deslligar-li el calçat dels peus. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Aquesta és la grandesa de Joan Baptista. Conscient del que és la realitat humana, de la seva realitat, sap posar-se en el seu lloc i indicar allí on sí que hi ha el que esperem. La decisió de la vida és a la meva mà, però la font de la vida que assenyala el Baptista és únicament Crist. Per això la vida humana és aquesta confrontació amb el Crist de tu a tu, relació única en la que ningú no em pot reemplaçar.
En els Apotegmes dels Pares del desert, aquesta col·lecció d’escrits dels primers monjos, n’hi ha un en què li pregunten a un ancià: Què és per a tu un monjo? Que és el mateix que preguntar: Què és per a tu un cristià? I ell va respondre: Per a mi, és aquell que està sol amb el Sol. Que és capaç d’obrir la porta i entrar en relació amb l’Únic, amb el Senyor.
Però penseu que no hi ha situació en què la persona humana no es torni a trobar amb el gran interrogant. Sant Joan Baptista s’hi va trobar. Temps després d’haver assenyalat el Senyor Jesús com aquell que esperaven es troba a la presó, i fa la pregunta per antonomàsia a Jesús: Ets tu, el  qui  esperàvem, o n’hem d’esperar un altre? Aquesta és la crisi: ets tu o n’hem d’esperar un altre? La vida de la fe està travessada de moments i decisions continuades. Ets tu o n’hem d’esperar un altre?

A la vida, podem tenir la postura d’anar acumulant situacions i coses, deixant-nos portar per la vida, sense fer decisions. Podem passar la vida així, sense decidir, sense fer res, acumulant simplement coses unes al costat de les altres. I en el fons, en el cor hi ha  una pedra immensa cada vegada més gran i callada que se’n diu desesperació. Podem distreure’ns, però sense viure. Hi ha una altra opció, que és la d’aquell que ha optat pel Crist. Però al mig de la vida hi ha aquesta pregunta: Ets tu, o n’hem d’esperar un altre? Hi ha molts creients que en aquest mig camí cauen perquè, com diu Jesús: Feliç el que no quedarà decebut de mi. Decebut de Jesucrist no vol dir per força deixar de dir que  creu en Déu, o fins i tot en Jesucrist. El qui està decebut de Jesucrist pot fer totes les afirmacions de la seva divinitat, però no creure en el camí que Ell proposa, no creure en les Benaurances, no creure, en definitiva, en el camí per on Ell va al davant amb la creu i ens invita a seguir-lo. Aquest camí està ple de petites decisions, constants decisions, de viure en Crist o fora de Crist. Els creients poden caure en aquesta apostasia del cor que arriba al cinisme i fins, si no a riure’s del que Crist proposa, de fet a no creure-hi, a estar decebuts. Però només l’adhesió a Ell i a la seva Paraula ens fa viure que realment és Ell el qui esperàvem.
Certament que la meva felicitat no pot dependre mai de ningú, ni de mi mateix, només de la meva identificació i seguiment de Jesucrist. I, per tant, no puc pretendre ni que ningú em faci feliç ni que jo faci feliç ningú, però només podré estimar l’altre quan hagi descobert realment Jesucrist, perquè deixaré d’exigir a l’altre o demanar a l’altre allò que només Déu em pot donar. No em posaré en el lloc que només correspon al Senyor i faré com el Baptista: l’assenyalaré. Cal que jo minvi i que Ell creixi.

NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA, 24 de juny de 2012
(Is 49,1-6; Salm 138; Ac 13,22-26; Lc 57,66-80)

dissabte, 23 de juny del 2012

CULTE I CULTURA



Hi ha un artista jove que ha nascut a Terrassa, però que actualment viu a Berlín. Es diu Xavier González i té una producció bastant àmplia d’escultures i pintures. Malgrat  aquest temps de crisi fa exposicions arreu del món. M’ha fet pensar la manera que té d’argumentar sobre l’art, i és això el que voldria comunicar-vos.

Ell diu: “En el món hebreu el fet de cultivar la terra està relacionat amb el culte a Déu. Jo voldria que tota la meva vida fos una oració ininterrompuda”..., i continua dient: “...perquè la vida i la pregària és el mateix”. Això un jove de Terrassa: “Vida i pregària és el mateix”.  I també: “L’art, si no és una mena de pregària, no és res”.

Val la pena escoltar aquesta gent. Ell fa referència al món hebreu on el fet de treballar la terra té a veure amb el culte a Déu. I també en la nostra llengua és així. En la nostra llengua cultivar està relacionat amb cultura, i les dues paraules estan relacionades i   provenen de culte, és a dir, de culte a Déu. Les dues, cultivar la terra i cultura, tenen a l’arrel la paraula culte, el que estem fent ara, culte a Déu. La cultura, com a paraula, té a veure amb el culte. Aquesta és la intuïció que tenien els jueus, però està també en la nostra llengua, la nostra llengua assenyala com a fons de la cultura el culte a Déu.

La cultura  té, doncs, com a fons el culte a Déu. Es podria parlar així com deia aquest artista del món jueu, certament, de la cultura jueva, però també ho podríem dir del cristianisme. El cristianisme no és simplement una religió, com normalment s’entén, com una cosa interna, del cor, no! El cristianisme és bàsicament una cultura, que fa referència a tot, i que, lògicament, té el seu punt central en el culte. El cristianisme no és simplement la interioritat, el cristianisme té a veure amb el que anomenem cultura, ho impregna tot, des del primer moment que m’aixeco del llit, fins que me’n vaig a dormir; fins i tot quan dormo. La cultura té a veure amb tot i el cristianisme és una cultura, una visió global que ho impregna tot. Tant és així que no hi ha res que estigui fora del cristianisme: hi ha arquitectura cristiana, hi ha filosofia, escriptura, pintura, poesia, música, de tot. El cristianisme és una cultura que ho abasta tot. Certament és una part importantíssima de la cultura europea però també de la cultura americana, i nord-americana, i de la cultura africana, i de Filipines... El cristianisme és una cultura que ho abasta tot, que és estesa per tot el món i que té una gran varietat de formes i matisos, però que té una forta personalitat. Quan entres en una catedral, per molt gran que sigui, saps que és una església; quan entres en una església mig enderrocada i petita continues identificant-la com una església. Quan sents música cristiana, ho coneixes que és música cristiana, encara que sigui en xinès. La cultura cristiana té una gran força perquè té el centre en el culte d’on, com ja hem vist, etimològicament neix la paraula cultura. El centre està en el culte a Déu, en els seus sagraments. D’ ell neix i en viu, i en té el cim i la font. Per això aquell artista que diu que cultivar la terra té a veure amb el culte, té tota la raó. Que ell voldria una vida que fos una pregària ininterrompuda, té tota la raó. Que vida és igual a pregària, té tota la raó. I que un art que no sigui pregària no és res, em sembla que també té raó.

Avui Jesús ens indica dues claus d’aquesta mena de pregària, de la pregària cristiana: la primera clau de la pregària cristiana és saber que és Ell qui prega. Que l’actitud bàsica és la confiança, com deia Jesús a l’Evangeli d’avui: quan el sembrador llança la llavor, ell dorm, s’aixeca, fa una cosa o una altra, i la llavor tota sola creix, primer treu el bri, les fulles, el fruit, ella tota sola. El creient, el cristià, sap bàsicament que l’actor bàsic de la seva vida cristiana és Déu mateix.

Com deia aquell autor anònim del Pelegrí rus del segle XIX: “Prega i pensa el que vulguis, la pregària acabarà purificant el teu pensament”. Déu acabarà canviant-te. Cal deixar-lo fer. I la segona cosa, la segona clau de la pregària cristiana, que avui Jesús ens ensenya és a mirar el petit, no el gran. Fixeu-vos que avui Jesús compara el Regne del cel amb una llavor de les més diminutes, la llavor de la mostassa; però no simplement la llavor és petita, sinó la planta que en surt. Si heu vist una planta de mostassa, és un nyap, fa dos metres com a màxim, no se li pot dir arbre, i bastant boterut, comparat amb el que deia la primera lectura d’Ezequiel que diu: Jo faré que el meu poble sigui com un cedre...  Ezequiel compara Israel amb un cedre frondós, en canvi Jesús no, ho compara amb un arbust, la mostassa, per què? Per fer-nos adonar que els autèntics actors de la història, no són els grans, sinó els petits. Fins i tot el llibre del Deuteronomi compararà Déu amb una àguila que guarda els seus aguilons. Mentre que Jesús compara Déu amb una gallina que ajoca els seus pollets, per què? Perquè vol la quotidianitat de la petitesa. Confiar en Ell i mirar la història i la vida amb els seus ulls, i veurem que els actors de la història i de la vida són tots uns altres.

DIUMENGE XI DE DURANT L’ANY –B-, 17 de juny de 2012
(Ez 17,22-24; Salm 91; 2Co 5,6-10; Mc 4,26-34)


dimecres, 20 de juny del 2012

UN LLOC QUE PODRÀS ANOMENAR LLAR, UNA GENT QUE PODRÀS ANOMENAR FAMÍLIA




Em sembla que era l’any 1993 quan vaig tenir la sort de poder anar a Israel. Un dels llocs que recordo que em va impressionar més i que encara tinc molt present a la ment, va ser el lloc que surt avui a l’Evangeli, Cafarnaüm. Si un dia hi aneu, veure que actualment no hi ha cap ciutat, tot són runes, la més important de les quals és el que en diuen”La Illa Santa”. Hi ha una  església, però  a sota , molt ben arreglat hi ha unes runes, unes runes que per mi són molt venerables, i que m’inspiren molt. I són les d’aquesta casa que em sentit en l’Evangeli, la casa de Simó Pere. Hi ha unes d’edificacions a sota que es veuen perfectament que daten del segle I, de l’època de Jesús i, la casa de Pere. Hi ha tres moments d’edificacions en aquestes restes. Primer l’edificació del segle I,  era un conjunt de cases amb un pati central, que segurament és on vivia Pere i Andreu, un conjunt de famílies. I sembla ser que a mitjans del segle I, per tant, després dels fets de Pasqua,  es van enderrocar unes quantes parets i es va fer una sala més àmplia, que segurament servia per reunir-se els cristians. Hi ha evidències d’això per una sèrie d’inscripcions que s’hi troben, en arameu, en grec i en llatí, que parlen de Jesucrist, d ‘oracions a Jesucrist, confessions de la seva divinitat i,  fins i tot, algunes entorn de Pere, Tot això fins el segle IV. Al segle IV els bizantins hi van edificar una església, que va ser destruïda per les invasions posteriors. Però no deixa de ser impactant, que  aquest mateix lloc a través dels segles s’hagi conservat.

En l’evangeli d’aquest diumenge és la primera vegada que surt aquest lloc en l’evangeli de sant Marc: Jesús hi entra amb els seus apòstols, i hi menja. I  poc a poc, Cafarnaüm serà la casa de Jesús. Si ens fixem en l’evangeli de sant Marc, moltes vegades trobarem que dirà: Jesús era a casa. I aquesta casa vol dir Cafarnaüm. Cafarnaüm era com el lloc de referència, el quarter general d’on Jesús entrava i sortia. Per tant, era la primaríssima referència de la primitiva comunitat amb Jesús mateix. I, tant és així que posteriorment als fets de Pasqua va continuar. Allà Jesús hi vivia, Jesús allí guaria, Jesús predicava, recordeu que en aquest lloc és on van  foradar el sostre per fer baixar el paralític. Allí Jesús aclaria les coses amagades als seus deixebles. Aquesta manera de fer de Jesús va continuar en Església en altres llocs. O sigui. altres lloc van esdevenir com “Cafarnaüms”, tant a Roma com a Jerusalem, com a altres llocs van esdevenir, “Domus Ecclesiae”. Cases on l’Església es reunia per pregar, per fer el bé, per ajudar els pobres, etc, etc, com Jesús ho feia a Cafarnaum.

I aquest idea el mateix sant Francesc la va agafar. Francesc que el veien molt sovint pels camins com Jesús, tenia també el seu Cafarnaüm, era “La Porciúncola” Santa Maria dels Àngels. D’allà entrava i sortia, era el seu punt de referència. I això és el que voldria ser aquesta casa mateix on ara celebrem i totes les esglésies, són les cases de l’Església, són Cafarnaum. Aquí en aquesta casa d’Arenys, en aquest convent,  i es bo de parlar-ho perquè avui l’Església vol que es parli de la vida religiosa, doncs entre aquestes parets, hi ha un grup de frares que intenta fer l’horari de Jesús. Com Jesús s’aixequen abans d’hora per pregar; com Jesús es reunia i menjava amb els seus deixebles, igual vivim en comú, en fraternitat, com Ell a Cafarnaüm. Volem que aquesta casa sigui, com Cafarnaüm, un lloc on Jesús pugui predicar, hi pugui ressonar la seva paraula, Ell personalment: en l’Eucaristia, en els Sagraments, també en la catequesi, també en els Grups. Que la paraula de Jesús, Jesús mateix tingui una casa, un lloc, on pugui expressar-se.  

I com Jesús a Cafarnaüm aquesta casa vol estar oberta ,com dèiem en l’Evangeli, als pobres, als desvalguts que hi són acollits i ajudats. I aquesta casa,com Cafarnaüm, no vol ser un lloc tancat, d’aquí molts frares s’han traslladat a molts llocs, a llocs diferents de Catalunya, però no tan sols a Catalunya, sinó a Amèrica, a l’Àfrica, fins i tot a l’Àsia. És el punt d’on sortim cap a altres llocs.

L’altre dia estava a Barcelona amb un altre frare, en Jesús, i estàvem allà asseguts i s’acosten dos joves  a predicar-nos l’Evangeli amb tota eufòria, ell anava amb hàbit, però és igual, i ens  parlava de la seva església amb molta eufòria i ens va deixar aquest paperet que portava l’adreça del lloc on es reunien. Em va fer gràcia aquest paperet, fixeu-vos què diu: “Un lugar que podrás llamar hogar, i una gente que podrás llamar familia”. Crec que això és molt important. Aquesta intuïció d’aquest grup cristià és el que hauria de ser totes i cada una de les esglésies,  “Cafarnaüms”. No sols unes parets, sinó un lloc que esdevingui una llar i com ha d’esdevenir una llar? perquè la gent ha esdevingut una família. I això és el que hem de fer els frares d’una manera més intensa si voleu, però d’una manera diferent de com ho ha de viure tot cristià. Cada una de les esglésies hauria de ser una llar on un no se sent en un lloc, sinó acollit en una família.

Per això és important que hi hagi terciaris, que hi hagin els Grups de Diàleg i Pregària, que hi hagi la catequesi, que hi hagi grups perquè la gent es trobi, no amb unes pedres, sinó amb persones, no en un local, sinó en una llar, no en una organització, sinó a una família.

I perquè això pugui ser així, hem de fer com els deixebles que deien a Jesús: Tothom us està buscant. Si tots busquem a Jesús amb aquesta intensitat, aniríem convertint això en una llar i, nosaltres, en la gran família de Jesús.


DIUMENGE V DE DURANT L’ANY-B-, 5 de febre de 2012
(Jb 7,1-4.6-7; 1 Co 9,16-19.22-23; Mc 1,29-39


                                                                                                 

dissabte, 16 de juny del 2012

L’HOME ÉS POSSIBLE



Aquesta setmana s’ha mort un monjo del Monestir de Montserrat, el P. Andreu Marquès. La seva vida ha estat molt discreta i, també, la repercussió de la seva mort. Haver estat una persona discreta no vol dir que no hagi estat profund, i que no hagi marcat  profundament a molta gent. Ell era professor de filosofia a dins del monestir, i en moltes altres institucions de fora, com a la Facultat de Teologia de Catalunya. Ha estat professor dels frares que han hanat a estudiar a la Facultat i, entre ells, jo mateix. No solament em va fer de professor, si no que em va acompayar espiritualment durant molts anys. Una persona d’una qualitat humana i espiritual especial.
Un dels seus deixebles ha escrit a La Vanguardia: “Era un home bo, i d’una intel·ligència poderosa”. Aquest articulista ha escrit una frase que és la que voldria subratllar. Diu, referint-se al P. Marquès: “Hi ha vides que valen la pena de ser viscudes, i jo en sóc testimoni”. Tant és així, que el mateix articulista diu: “Jo, això de ser monjo no sé què és, però si és ser com el P. Marquès, doncs potser sí que val la pena de provar-ho”.
“Hi ha vides que valen la pena de ser viscudes i en sóc testimoni”. Aquesta frase, que ell no comenta més, a mi em va suscitar el record de les classes. Al P. Andreu Marquès, que havia begut molt de la filosofia europea, un dels pensadors que més li agradava era Paul Ricoeur, francès. Una vegada li van preguntar a Paul Ricoeur que definís què és ser cristià amb una sola frase, i Paul Ricoeur va respondre d’una manera que va fer barrinar molt al P. Andreu Marquès i a mi m’ha anat acompanyant molt temps de la meva vida. Paul Ricoeur va definir el cristianisme en una sola frase com li demanaven dient: L’home és possible. Aquesta és la frase. No fa referència a Jesucrist, no fa referència a Déu, però segons ell defineix el cristianisme. L’home és possible. Allò de més profund que hi ha en el cor de la persona humana no està abocat al fracàs.
Aquesta frase és en contrast d’altres pensadors, també francesos, que ho deien al revés: “La persona humana, l’home, és una passió inútil”. O, com el mateix Freud, que dirà que la persona té un desig immens de felicitat abocat al fracàs. En canvi Paul Ricoeur definia el cristianisme així: L’home és possible.
El que diu aquest deixeble del P. Andreu és el mateix: “Hi ha vides que val la pena de ser viscudes”. Podríem dir que el P. Andreu Marquès, amb la seva vida, va demostrar això que deia en les seves classes: que l’home és possible, que hi ha vides que val la pena de ser viscudes, que l’home, la persona humana, té uns desitjos infinits que són possibles de realitzar i, encara més, de desbordar. I la pregunta que un es fa és: Quin  home és possible? Quins desitjos són els que realment es compleixen en la persona humana?
M’han referit que quan el P.Marquès va morir a la infermeria del monestir, rodejat dels seus germans monjos, també hi havia el P. Abat, i gairebé en el moment del seu traspàs, el P. Abat li deia una frase de sant Agustí que diu així: “Ens has creat per a tu, Senyor, i el nostre cor no s’aquieta, si no reposa en tu”. Aquestes són les últimes paraules segurament que devia sentir el P. Marquès en aquest món, i era una confirmació dels seus desitjos d’aprofundir en aquest gran personatge que és sant Agustí, que veu que la persona humana només és i s’entén en Déu, a partir de Déu, del seu horitzó. Només la persona humana és en la mesura que és capaç de saber adorar, de saber obrir els ulls, i admirar-se, no simplement del que és, sinó de la font de llum d’on prové, de Déu mateix.
Deixeu-me llegir-vos un text de sant Francesc d’Assís, que ens mostra aquesta actitud, jo diria, de profunda adoració, d’admiració, que és el més peculiar de la persona humana, que és capaç gratuïtament de quedar-se embadalit davant la magnificència d’un Déu humil i senzill. Quan parla sant Francesc, nuclearment sempre es refereix a Jesucrist i, sobretot, a l’Eucaristia. Fixeu-vos en aquest text que va dirigir al final de la seva vida a tots els seus germans. Diu així: “I que s’espaordeixi tothom, s’estremeixi tot el món, i exulti el cel, quan, damunt l’altar, a les mans del sacerdot, hi ha Crist, el fill de Déu, el Fill de Déu vivent. Oh altesa admirable, oh dignació esbalaïdora! Oh humilitat sublim! Oh sublimitat humil, com és que el Senyor de l’univers, Déu i Fill de Déu, s’humiliï talment que s’amagui per la nostra salut sota la forma diminuta de pa! Mireu germans la humilitat de Déu i vesseu davant d’ell els vostres cors; humilieu-vos, també, vosaltres, a fi que sigueu exalçats per ell. No retingueu, doncs, res de vostre, a fi que us rebi a tots vosaltres el qui es confia a tots vosaltres”. És la sublimitat d’un Déu que tot ho aguanta, que a tot dóna sentit i, malgrat tot, es fa tan accessible en Jesucrist i, sobretot, en el sagrament de l’Eucaristia. Com una immensa font Jesucrist, se’ns dóna, se’ns fa accessible.  
Tant de bo sabéssim tenir l’actitud humil d’aquell que sap  admirar-se, l’actitud humil d’aquell que sap adorar, l’actitud humil d’aquell que sap acollir aquesta vida que Déu dóna, i a la que només ell dóna el sentit i fa possible, perquè l’home sigui possible.

SOLEMNITAT DEL COS I LA SANG DE CRIST
(Ex 24,3-8; He 9,11-15; Mc 14,12-16.22-26)



dimecres, 6 de juny del 2012

SEMPRE JOVES?





Fa uns mesos que la companyia de teatre “El Tricicle” presenta una obra de teatre que es diu: “Forever young”, “Sempre joves”. En el cartell anunciador hi ha cinc vellets amb instruments de música, fent postures de roqueros, tocant amb vestits atrotinats: sempre joves. Jo no he vist l’obra de teatre, però el títol ja correspon a la realitat. Si veieu aquells que van començar amb el rock, i que ara, actualment, tenen entre 60 i 70 anys,  molts d’ells continuen fent rock amb els mateixos vestits, amb les mateixes postures, els mateixos crits. Suposo que quan per la nit agafen el llit deuen quedar plegats. Ells van fer popular la frase “viu ràpid i mor jove”. No sé qui va inventar aquesta frase, però és el leitmotiv de la majoria de les nostres vides, es compleix fil per randa. Tothom va ràpid, tothom. Fins i tot per divertir-se cal fer moltes coses, no es pot parar. A la TV, cal mirar no un canal, sinó quaranta mil, ràpid, fent zàping, els volem veure tots alhora. Parar és com una espècie de pecat. La segona part de la frase diu “morir jove”. És clar, tothom mor jove, perquè o ets un jovenet, o un jove, jove, o un encara jove, o un jovenàs, i si no arribes a tot això direm que tens el cor jove: Total, que ja has fet 80 anys, però tant li fa, tothom és jove. Per tant, “viu ràpid i mor jove” s’està complint al peu de la lletra, tothom es mor jove.

Però, per què? Què ens passa amb aquest desig de ser jove? Per què volem ser joves quan ja passem de l’edat? Per què aquesta afició? Perquè hi ha una identificació amb els joves. I no amb el jove pròpiament dit, sinó amb l’adolescent, amb el món adolescent. Per què? Ja sabeu que “adolescent” ve de la paraula llatina adolescere, que vol dir créixer. Per tant, ser adolescent és créixer. Fixeu-vos que el mercat, l’economia, està preocupadíssima. Per què? Perquè no creix, i ha de créixer incessantment. És el delit de tots, créixer, viure ràpid... però créixer cap a on? Viure ràpid cap a on? Adolescent té la mateixa arrel d’adult. Adolescent és el que creix, adult el qui ha crescut. El problema és que volem créixer, però no sabem on anem ni quin és l’ideal de l’adult, de l‘home crescut, i aquest és el problema.

Acabem el temps de Pasqua, i la litúrgia ens posa davant dels ulls cap a on creixem, ens demana de deixar de ser adolescents, de no mirar-nos el melic, i alçar amunt el cap, on hi ha un home com nosaltres que està a la dreta del Pare, com direm al final de la Missa d’avui. Ens fa aixecar el cap i mirar amunt, cap al Fill, cap allà on anem. Hem llegit un text de Sant Pau que deia així: “Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació”. Pau parla del do espiritual d’una comprensió profunda. Això no es pot fer corrent, això no es pot fer si un no para, això no es pot fer si un no aixeca el cap. I continua Pau: “Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres”. I això no es pot fer si no ens aturem, si no callem, si no parem, si no escoltem, si no escollim el silenci i, sobretot, si no alcem els ulls vers el Crist, que és l’adult, l’acabat, la plenitud cap a on ens encaminem. Ell és el que ha arribat a la plenitud, és això el que avui celebrem. L’home, la persona humana, només és ella mateixa quan és amb Déu. Per això en Jesucrist tenim aquesta plenitud.

Mireu, l’adolescent és aquell que es mira el melic. La litúrgia d’avui ens demana deixar de ser adolescents i alçar els ulls cap a Déu, com Jesús. Per què és adult Jesús? Perquè no té el centre en ell mateix, té el centre en el Pare.

Voldria llegir-vos una pregària de Charles de Foucauld, una pregària que podríem posar en llavis de Jesús. Charles de Foucauld ja sabeu que és un home del segle XIX que, quan va descobrir la fe, va dir: “Quan vaig descobrir que Déu existia, vaig comprendre que no podria viure sinó per a Ell, únicament per a Ell.”  La pregària que ell va fer es podria posar en llavis de Jesús i podria ser també la nostra. Diu així: “Pare, jo m’abandono a Vós, feu de mi allò que us plagui. Feu el que feu de mi us ho agraeixo, estic disposat a tot, ho accepto tot. Mentre la vostra voluntat s’acompleixi en mi i en totes les criatures, no desitjo altra cosa. Déu meu! Poso la meva ànima a les vostres mans, us la dono Déu meu amb tot l’amor del meu ser, perquè us estimo i m’és una necessitat d’amor de donar-me, de posar-me a les vostres mans sense mesura i amb infinita confiança, perquè vós sou el meu Pare.”

Aquesta pregària de Charles de Foucauld és la de la persona que no té el centre en ella mateixa, sinó en l’únic necessari. I, fent això, els cristians estem cridats a donar una bona notícia: que no anem simplement en aquest món amb l’angoixa de deixar de ser joves, i amb l’angoixa de perdre el que tenim, sinó tenint al davant una meta, Algú que ens passa al davant, més encara, Algú que Ell mateix està al nostre costat, Algú que ens empeny endavant. Fent això donarem una Bona Nova als joves mateixos, perquè si als joves els estem dient que el que estan vivint és el millor que es pot viure, els estem tallant el futur, que sabem que és la seva única riquesa. A una joventut com la d’ara, que pateix tant, que té tants problemes, dir-los que ells són el centre de l’existència és angoixar-los i enfonsar-los. Hi ha una proposta al davant i amunt. Cal tenir el ulls mirant-lo a Ell.

L’ASCENSIÓ DEL SENYOR –B-, 20 de maig de 2012
(Ac 1,1-11; Salm 46; Ef 1,17-23; Mc 16,15.20)