L’altre dia llegint
en una entrevista vaig trobar-me aquesta afirmació:” És un absurd. En aquesta
societat gairebé cal demanar perdó si estàs content amb la teva feina, si estàs
enamorat de la teva parella, o si t’agrada la teva vida....Les coses dolentes
pesen massa.” Cal dir que ens molesta encara més quan el qui diu que està bé,
segons els teus criteris, està pitjor que jo.
Nosaltres tant preocupats per la nostra economia i pel nostre físic ens
treu de polleguera que aquesta satisfacció de la pròpia vida la manifestin, per
exemple, persones baixetes, lletges i grassonetes i que no els hi paguen el
treball que fan.
El que diu això és un físic i psicòleg, Luís
Galindo, que treballa moltes vegades per
directors i gestors d’empreses, de grans
empreses, com el grup Santander, la Caixa etc. I és ell qui diu:”jo en les
grans companyies no veig ningú que li
brillin els ulls, i vaig a les monges de Sant Joan de Déu i sí que ho veig. Per
què, si són baixetes, lletges i grassonetes i a sobre treballen sense cobrar?”.
I ell mateix respon a aquesta pregunta: “Hem creat organitzacions molt
productives, però sense ànima. Cal viure amb passió” i com viure amb passió,
doncs, i ell continua dient: “L’home necessita sentir que el que fa té sentit”.
No podem viure sense horitzó, sense un perquè.
Aquest és el
misteri dels ulls brillants de les monges de Sant Joan de Déu: “el malalt és
Crist”. “Tot això que fèieu a cadascú d’aquests germans meus, per petit que
fos, m’ho fèieu a mi”. I això és literal, això és a la lletra i per qui creu i
viu això la vida besa de sentit. La seva vida com diu Isaïes s’omple de llum i
les seves ferides es guareixen.
Però, a més, les
monges de Sant Joan de Déu, no són superwomen, ni els creients que viuen el
mateix no són supermans sinó que ells també són indigents. Perquè tots som
mendicants, necessitats, malalts, empresonats, germans petits de Jesús. Cal ser
conscient de la pròpia pobresa.
I quan algú s’adona
de la pròpia indigència i es gira cap el Senyor, el Senyor li allarga la mà, no per aixecar-lo sinó com
ho fa un captaire i li demana tot el poc que li queda, tot. I així pobre,
també, com a cristià que ha relativitzat
el que té i el que és per poder seguir Crist, en la mesura que ho deixa tot veu
com el Senyor mateix és el seu Pastor
que el mena al repòs vora l’aigua, que omple a vessar la seva copa, que li para la taula i li ungeix el cap amb perfums.
Ell ho ha de ser tot en mi, en nosaltres. Perquè Déu ho ha de ser tot en tots.