Fa pocs anys
ens van venir a visitar un grup de frares de Filipines. Vam fer la
visita obligada. Va manar a Montserrat. Era, però, un dia tot rúfol . Feia
vent, núvols i pluja. Malgrat haver visitat la Moreneta i participat de la
missa conventual no es va poder fer cap foto de l’exterior, de la muntanya.
Finalment, una mica frustrats decidírem
baixar. Però a l’arribar a l’estació del cremallera vam veure una foto immensa de les muntanyes
de Montserrat feta un dia clar i assolellat. Sense pensar-hi massa els frares
filipins es van posar davant el cartell i es van fer una selfie . La foto va
quedar perfecta: ells somrient i darrera les muntanyes de Montserrat totes il·luminades per un sol de primavera.
Veig que això mateix han fet les autoritats de Hong
Kong. El lloc de la ciutat que atreu més turistes, que és una illa, ha quedat
perpètuament emboirada per la contaminació, frustrant així els turistes que no
poden fer la seva selfie. La solució ha estat col·locar uns enormes panels (com
la fotografia de Montserrat) en el lloc estratègic i així hi hagi contaminació
o no els turistes poden fer la seva “auto-foto”. I marxar contents.
Nosaltres, també, tenim un selfie de nosaltres
mateixos en que es confon el que és real amb el que ens hem imaginat. El que
realment vam viure i com voldria que hagués estat. Com passa en certs màsters,
que pel fet de tenir-ne el títol
ens creiem el
que volem fer creure als altres.
La pregunta que fa Jesús a l’Evangeli: “qui diuen la
gent que sóc?” sobre Ell mateix ens la podríem fer sobre nosaltres mateixos.
Però, com Jesús, hauríem d’anar més a fons i contestar-la nosaltres mateixos.
No contestar-nos amb selfies que hem fet per ser vistes o amb títols que sabem
que ens amaguen, més que no ens mostren.
Sant Francesc té una frase que ens caldria tenir ben
present: “tant com és un home davant Déu, tant és, i no més”. Aquest Déu que em
constitueix ja que, com diu Isaïes,” hem parla a cau d’orella”. Només en el seu
horitzó sóc realment jo mateix. Em descobreixo com aquell que se sent mirat,
que sent una crida misteriosa. Em descobreixo com aquell que se sent seduït pel
misteri. Cridat pel seu nom.
Cridat a seguir per un camí que no se on va, però si
se amb qui vaig. Un camí on m’ho jugo tot: “qui vulgui salvar la vida la
perdrà, qui la perdi per mi, diu Jesús, la trobarà” , però Ell va al davant. I
Ell és el camí que condueix a la vida. Una vida no per ser presentada com un
currículum que em justifiqui, o una foto que em faci admirar pels altres, sinó
que sigui un vida abundant a desdir viscuda davant Déu, davant el qual sóc
realment el que sóc i res més.