dimecres, 28 de juliol de 2021


 

SUMIAR TRUITES?

En català tenim dues frases que són antagòniques i que fan referència a les truites. Alguna vegada diem: “Aquest és un somiatruites”. Què volem dir amb aquesta frase? Volem dir algú que no toca de peus a terra, que fa cavil·lacions, diu grans coses... i a la pràctica no-res. Són fantasies, il·lusions, utopies... un somiatruites.

En canvi, hi ha una altra frase que també fa referència a la truita: “Girar la truita”. En català vol dir capgirar la situació, que els de baix passin a dalt i els de dalt vagin a baix. És un capgirament de la realitat. Una cosa és un somiatruites i una molt diferent i, fins i tot, contraria, és aquell que gira la truita.

Això es pot dir dels cristians avui en dia. Estem en una situació realment estrambòtica, estranya, perillosa, com vulgueu dir-li. I, no simplement ara, sinó molt sovint a través de la història, moltes vegades els cristians ens presentem com uns somiatruites. Fem unes grans cavil·lacions, unes grans explicacions, unes solucions... això no passarà... Un somiatruites. En canvi, jo diria que l’evangeli ens mostra no que el cristià ha de ser un somiatruites, sinó que ha de saber girar la truita. Estem cridats no a somiar truites, a dir coses boniques, sinó a girar truites, no una sinó moltes, no ara sinó contínuament. La vida d’un cristià és un continu girar la truita perquè el món està cap per avall. Estem cridats a girar la truita.

I per girar la truita necessitem una cosa, un punt de referència, una alternativa a la realitat  actual, i no parlo de la realitat en general, o de tot el món, estic parlant d’una realitat concreta dins la meva família, d’un grup, del treball, de l’Església, de les relacions d’amistat.

Cal no somiar truites, cal girar la truita, una alternativa a la manera de fer del nostre món, una alternativa a la manera de pensar i de fer, que capgiri. Jesús. La nostra alternativa ens l'hem de prendre molt seriosament, la frase que a vegades repetim: “Què faria Jesús en aquest cas?” I fins i tot li podem preguntar a ell.

 L’Església cada dia recita un salm per començar la seva oració del matí: “Tant de bo que avui sentíssim la seva veu, no enduriu els vostres cors”. Jesús no és un referent mort sinó un referent viu. Tant de bo l’escoltéssim. Ell és l’alternativa al nostre món, l’alternativa en la meva vida, en les relacions personals, en les relacions laborals, en les relacions econòmiques... Què faria Jesús en aquest cas? Què faria Jesús? Preguntar-ho amb consciència recta, decidits a obeir la Paraula. Tant de bo que escoltéssim la seva veu. Ell parla perquè Ell hi és, és vivent i ressuscitat.

Això ens ho demana a nosaltres, els cristians, perquè ens ha fet, a cadascú personalment, molt concretament, sentinelles. “El Senyor m’ha fet sentinella” diu Ezequiel. I això ho podria dir tot cristià. Sentinella d’un mateix, amb lucidesa. El Nou Testament repeteix moltes vegades aquesta crida d’estar atent sobre tu mateix, desvetlla’t, estigues atent, sobre tu mateix. No enganyar-se. Però també cal ser sentinella de la comunitat cristiana, i ser sentinella del món.

Ara com en qualsevol crisi es van acumulant més diners en mans de pocs, i la majoria es queda sense res.  Menys mans amb més diners. I això ho toquem molt de prop. S’ha d’estar atent perquè això acabarà fent més marginats, més pobres, més " descartats". S’ha de ser sentinella del món, escoltar què passa, saber buscar una alternativa.

I, perquè això sigui real, Jesús vol que fem un canvi de truita total. En quin sentit? En fer una comunitat que visqui i reflecteixi els principis de l’Evangeli, del Sermó de la Muntanya, de les Benaurances.

Tot el capítol 18 de sant Mateu és una descripció de la comunitat, de l’Església que Jesús voldria. I ens la dibuixa ben dibuixada. Sant Pau diu: “L’únic deure vostre és el d’estimar-vos”. I aquest “estimar-vos” no és eteri. Si el teu germà peca, ves, preocupa-te’n. No estem aquí juxtaposats, i distanciats, sinó que formem una comunitat, que ens hem de preocupar els uns dels altres. Hem d’actuar com un metge amb un malalt, no judicar-ho però sí curar-ho. L’únic deure nostre és estimar-nos, però un estimar-nos actiu, real, que ens preocupem uns dels altres creant una comunitat d’amor que reflecteixi els valors del Sermó de la Muntanya, i s’expandeixi.

Hem de deixar de ser simplement una cosa eclesiàstica. L’Església ha de tenir, certament, les seves estructures, però sobretot hem de ser eclesials, comunitaris, fraterns. I això ho podem fer no pel nostre propi esforç, simplement, sinó per Jesucrist. Jesús diu: “Quan hi ha dos o tres reunits en el meu nom, allí hi soc jo”. En la pregària revelarà la seva força. Cal una alternativa i aquesta alternativa és Jesucrist, que nosaltres haurem d’encarnar amb humilitat, reconeixent profundament el nostre pecat, però concretant en la vida real de cada dia aquest no fer somiar truites sinó aquest girar la truita, amb accions, actes concrets de la nostra vida de cada dia i de la nostra fraternitat.

 

Homilia Diumenge XXIII durant l’any
Fra Jacint Duran
6 de setembre de 2020

 

dimarts, 20 de juliol de 2021

 

PELEGRÍ O TURISTE

 

Una de les coses que més em molesta és, quan condueixo, que el del costat em comenci a dir: "Ara gira a la dreta", "ara para't", "mira que anem a 60 i aquí posa a 40", "em sembla que ens hem equivocat de camí", "allà al fons gira a l'esquerra"... a la que comencen així, em posen dels nervis. Jo moltes vegades m'adono que també ho faig. Quan un porta el cotxe li agrada que el altres hi confiïn, i l'altre hauria de tenir confiança en qui porta el cotxe. Però també cal una reflexió. Si hi ha un accident, no simplement se la carregarà el conductor sinó que també te la carregaràs tu. Per tant, el conductor ha de tenir en compte que no va sol, que pot fer mal a un altre. Per tant, que els altres es fiquin en la manera de conduir pot ser molt pesat i, potser, de vegades ens passem de la ratlla, però hi ha una certa raó al posar-s'hi, perquè si hi ha una dificultat o un accident, me la carregaré, o si aquell, enlloc de girar a la dreta gira a l'esquerra, resulta que no arribarem al lloc que havíem quedat, no ell, sinó tots.

Aquesta idea es pot transportar a la vida. La vida és com un viatge. I, certament, que a vegades hi ha gent que es posa a la teva manera de conduir la vida excessivament. "Que si això, i que si allò, i que si allò altre"... i és veritat que acaba sent carregós i a vegades contraproduent. Però no deixa de ser que la meva vida, tal com la porto, no simplement m'incumbeix a mi, sinó que incumbeix als altres. Amb el meu fer, o faig bé o faig mal, no a mi simplement, també als altres. Per tant, els altres també poden dir alguna cosa, perquè els meus actes repercuteixen en ells.

Tant és així que aquesta idea que la vida és un camí, un caminar, un pelegrinatge en el qual un va fent i va passant, és una imatge que està molt present en la tradició cristiana. En el segle XVI, sant Ignasi de Loiola va dictar al seu secretari la seva pròpia vida, i cada vegada que parlava de si mateix, en deia "el pelegrí". Un pelegrí, algú que camina, que fa camí. També això ho trobem en Ramon Llull, quan parla, als segles XIII i XIV, de la seva pròpia vida en aquell llibre que explica els problemes de Ramon. També parla com un pelegrí. I també hi ha un llibre molt bonic del segle XIX, que és "El pelegrí rus", un text preciós en el que compara la vida cristiana amb un pelegrinatge. I el mateix en sant Francesc d'Assís, que estava enamorat del text evangèlic de la missió, parlarà del frare, del creient, com un pelegrí i foraster. Un pelegrinatge, un caminar.

Jesús envia de camí als dotze. Però si us heu fixat, no els envia d'un en un. No els envia sols a la vida, sinó que els envia de dos en dos. Per la vida no anem sols, ni les nostres obres tenen repercussió simplement en mi, sinó en els altres.

Per això és bo, de tant en tant, aturar-se en el camí de la vida, i preguntar-se: Qui m'ha acompanyat en el camí?, qui m'està acompanyant en el camí? En el camí de la meva vida i de la meva fe, que hauria de ser una sola cosa, qui m'acompanya? Com l'he tractat? L'he escoltat? Qui són els meus companys de camí?

Jesús també parla de com s'ha de fer aquest camí. Diu: "sense bossa, sense sarró, sense diners, sense un altre vestit", pobres. I la pregunta és: En el camí de la meva vida, en el meu pelegrinatge, què he privilegiat, els diners, el tenir? He posat molt l'accent en defensar-me o, realment, he anat pobre i confiat, com demana Jesús?

I en aquest camí hi ha moments, diu el text de l'evangeli, en què algú t'acull, i altres vegades que no t'acullen. Els qui m'han acollit, els he sabut escoltar? He sabut compartir amb aquell que m'ha acollit en el camí de la vida? O, simplement he parlat i no he escoltat? O no ho he valorat? O no he agafat el que m'estaven donant? M'he deixat acollir? I aquells que no m'han acollit, ho han fet perquè portava una paraula de Déu, com el pobre Amòs que li diuen "ves-te'n d'aquí a fer de profeta en un altre lloc"? O és precisament perquè no portava cap paraula, i parlava i parlava i les paraules eren buides?

Però el punt que dona raó a tot aquest pelegrinatge és com comença l'evangeli de la missió "Jesús els cridà". La crida de Jesús, la vocació de Jesús. Quina és la meva vocació? He sentit la crida de Jesús? Tot creient és un cridat. Tant és així que, segons sant Pau, Déu ens diu: "Us he elegit abans de la creació del món", he pensat en vosaltres abans de fer les coses. Déu ha pensat en mi abans de crear el món, i m'ha elegit, i m'ha enviat, i m'ha donat una vocació. En la meva vocació, com diu sant Pau, la meva esperança s'ha recolzat en Crist, he deixat que la unció de l'Esperit Sant ungeixi tota la meva vida.

En la vida, puc anar fent-ne un pelegrinatge o ser simplement un turista. Podem ser d'aquells cotxes que, quan et poses al darrera, et poses nerviós, perquè posen l'intermitent a la dreta i giren a l'esquerra, o van a parar a un carrer sense sortida, o donen voltes, perquè en definitiva, no saben on van. O puc fer de la meva vida un caminar del turista, que mira, mira, dona voltes, ha passat per tot arreu i no fa res. O faig de la meva vida un autèntic pelegrinatge, cap al lloc sagrat, cap al lloc sant, cap al lloc a on em crida Jesús.

 

 

 

Homilia Diumenge XV durant l'any
Fra Jacint Duran
11 de juliol de 2021

 

 

dilluns, 19 de juliol de 2021


EL RAP

El Rap, apart de ser el nom d'un peix, és el nom també d'una classe de música, que va néixer als barris menys afavorits de New York. I, com quasi una subcultura de la població amb menys recursos. Això no simplement es va quedar als Estats Units sinó que el rap, aquesta manera de cantar, s'ha anat estenent per molts llocs i també entre nosaltres.

Un dels que més ha influït en aquest rap, és un senyor que es diu Javier Ibarra, que ha tingut diferents noms artístics i és de Saragossa. No fa un rap comercial, però és un referent del món de la cançó rap. Aquest senyor, que ja té 41 anys i continua creant, diu que en el seu mòbil hi té una alarma que sona cinc vegades al dia. Diu: "cada vegada que toca el mòbil, m'aturo del que estic fent i dono gràcies". S'atura cinc vegades al dia per donar gràcies. Curiosament, i sent un referent del rap, aquest senyor no s'amaga de la seva fe sinó clarament diu que és cristià, i que el seu punt de referència central és mantenir-se en l'amor de Déu i la seva amistat amb Jesús.

Em va cridar l'atenció aquest testimoni.  S'atura cinc vegades per donar gràcies. Jo diria que és una de les coses que més dificulten, actualment l'accés a Déu, el no saber donar gràcies. Estem en un món que és absolutament tan crític, hipercrític, supercrític... que ho destrossem tot. Lògicament, quan hom està enfadat amb tot, amb el món, amb la vida, amb els polítics, amb la família, amb l'escola... amb tot, el més lògic és que digui: l'origen del tot deu estar equivocat, Déu. Acaba revoltant-se en contra de Déu.  Com puc jo acollir Déu si tot, tot és tan negre? Si no sé aturar-se cinc vegades al dia, almenys, i dir gràcies, gràcies, gràcies...

Això ja ve de molt antic, es veu. Ezequiel, com a profeta, és enviat a un poble en un moment molt delicat, estem a l'exili. I què troba? Un poble que es revolta en contra de Déu. Aquesta revolta profunda de l'ànima nostra, hipercrítica, i que no és capaç de dir gràcies i, per tant, es bloqueja i es tanca. La mateixa actitud que troba Jesús quan arriba al seu poble. És això el que farà de barrera per no acollir Jesús. I, fixeu-vos una frase, que sempre que ho escolto de l'evangeli m'impressiona: "Jesús no pogué fer cap miracle". No és que no volgués. Ell volia fer miracles però no podia perquè la barrera era aquesta actitud tan hipercrítica, tan subratllant el negatiu que és impossible travessar-la. No podia. Jesús no pot, Déu no pot fer un miracle, no pot intervenir si nosaltres li bloquegem l'entrada.

 Pau, un home que podia estar revoltant contra de Déu amb totes les de la llei, perquè es veu rodejat, perseguit, pobre, sense sostre... amb quantitat de dificultats. La fe en Jesús no li ha portat cap benefici, des d'un punt de vista material, sinó tot al revés. "I tot per Crist". I diu: "He demanat al Senyor que m'escoltés" i el Senyor li diu: no t'escolto, no vull. Per tant, està rodejat de problemes, el Senyor no escolta les seves pregàries i, malgrat tot, entona un cant d'acció de gràcies: Quan em veig feble és quan sóc fort. M'agrada veure'm així per causa de Crist, perquè quan sóc feble és quan sóc fort, Jesucrist pot actuar en mi. Per això, aquesta actitud és la que hauria de fer com un tallaferro, un trenca gels que obrís el pas a Déu, que és l'actitud que el nostre mòbil, almenys cinc vegades al dia s'aturés, per aprendre a dir "gràcies", per centrar el nostre cor –com deia aquest cantant– en l'amor de Déu, per aprofundir la nostra amistat amb Jesús de Natzaret. Llavors comprendríem que la nostra feblesa, que els nostres moments més foscos són la gran oportunitat per obrir-nos, confiadament, a aquest Déu que ve a nosaltres i, llavors, farem possible que Déu pugui guarir, farem possible que Jesús pugui fer miracles, pugui intervenir en la vida dels homes, que pugui guarir la nostra vida i esvair les nostres tenebres.

 

 

Homilia Diumenge XIV durant l'any
Fra Jacint Duran
4 de juliol de 2021

 

 

dissabte, 10 de juliol de 2021

PRISMÀTICS

 

A les pel·lícules de guerra o violentes, tot sovint es veu algú amb un rifle a la mà i, normalment, sobre el rifle hi ha uns prismàtics que serveixen per afinar la punteria  i fer que la bala vagi on ells volen, que normalment és al seu enemic.

Això de posar uns prismàtics a sobre un rifle per enfocar-los, va ser un invent que se li va acudir, en un moment difícil, a un pensador, a un filòsof alemany que es deia Shopenhauer.

Shopenhauer, era una persona molt inquieta, era contrari al pensament de Hegel i tenia una manera de raonar molt diferent. A l'any 1948, va haver-hi una revolta a Frankfurt , i els qui es revoltaven, com a franctiradors, tiraven a matar als soldats. De cop i volta, els soldats entraren a casa de Shopenhauer. Ell, home d'ordre, estava a favor dels soldats, i veia que tenien dificultats per apuntar als franctiradors. Què va fer? Com era un senyor i anava a l'òpera, se li va acudir donar els prismàtics que feia servir a l'òpera perquè els posessin a sobre el rifle i així encertessin els seus enemics. A partir de llavors, aquest invent va anar in crescendo.

Una cosa bona, com podien ser uns prismàtics per a l'òpera amb els que un afina, mira més de prop als que estan cantant..., una cosa bona es pot fer servir per al mal. Això també entre nosaltres. La nostra mirada i moltes altres coses, poden afinar, matissar o  ser crítics i destruir. O la nostra mirada pot afinar, mirar al fons i confiar, o criticar i destruir

 Jesús, quan aquella dona, que tenia pèrdues de sang, li toca la roba, què fa? Mira l'entorn, s'hi fixa, vol una relació personal. És això el que l'evangeli moltes vegades ens posa al davant. Posa uns prismàtics, afina la mirada, i veu les persones concretes. Veu a Jaire, el pare d'aquella noia, veu a aquella dona que feia dotze anys que patia pèrdues de sang, i s'hi fixa amb el que fa i deixa fer. No és un nom genèric, és concret. Igual que es fixa en la noia que té dotze anys i es fixa que no ha menjat.

A l'evangeli les persones són mirades fixament però amb tendresa i compassió, no críticament o amb ganes de buscar la part pitjor. Tant és així que el text de Marc ens apropa  a Jesús. Ens diu com parlava Jesús. Jesús segurament que devia saber diferents llengües: sabem que sabia hebreu perquè a la sinagoga, llegeix els textos d'Isaïes, en el culta de la sinagoga els textos bíblics es llegien en hebreu. Segurament també sabia grec, perquè a Galilea el grec era omnipresent; però la llengua que parlava a casa era arameu. I veiem com el text bíblic ens parla i ens fa ressonar la veu de Jesús mateix, en arameu: Talitha qum (noia, aixeca't). Aquesta paraula és importantíssima perquè ens mostra el centre de tot el Nou Testament, que és la resurrecció, aquí d'una noia però, sobretot, la resurrecció de Jesús. Jesús mateix va sentir aquestes paraules Talitha qum, no "noia, aixeca't", sinó "Jesús, el meu fill, aixeca't", pronunciades pel seu Pare. Aixeca't, ressuscita d'entre els morts. Com Ell mateix ho va repetint a cadascú. "Desvetlla't, tu que dorms, i Crist t'il·luminarà". La paraula de Jesús en arameu.

Però surten altres paraules en arameu en el Nou Testament. Una altra paraula de Jesús que contrasta, completa i aprofundeix la de la resurrecció, és la de la creu: Eloí, Eloí, lama sabactani. També està en arameu. És el crit de Jesús: "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?"

O una altra paraula que també fa servir Jesús molt profundament: Abbá, Pare, per referir-se a Déu, el seu pare, l'Abba.

I una quarta paraula en arameu: Efatà, que Jesús, segons l'evangeli de Marc,  pronuncia quan guareix el sord, obre't, escolta... que és l'actitud que ens demana Jesús. Ens demana confiar, tenir la seva mateixa mirada, aquella que cercava aquella dona concreta amb amor. Aquesta mirada ens demana, que és la mirada de la confiança, de la proximitat. Per això dirà Jesús al cap de la sinagoga: "Confia i no  tinguis por". I li dirà també a la dona: "La teva fe t'ha salvat".

Aquesta fe acompleix el que diu el salm: "Vós, Senyor, heu mudat en joia les meves penes. Cap al tard tot eren plors, l'endemà són crits de joia".

Deixem, doncs, que el Senyor posi la seva mirada sobre nosaltres, mirada amorosa, confiada, humil, i faci que la nostra mirada sigui igual, plena de confiança, de serenitat i de pau. Fem servir els prismàtics no per disparar sinó per apropar-nos i guarir.

 

 

Homilia Diumenge XIII durant l'any
Fra Jacint Duran
27 de juny de 2021

 

 

 

divendres, 9 de juliol de 2021

ELL HO ÉS TOT

Una de les coses que més li agraden a fra Francis és quan hi ha encens a la missa. Li agrada posar fum, i fum, i fum.... Li agrada molt l'encens, no a ell sol. L'encens és un signe molt bonic, ja present a l'Antic Testament, i present a la litúrgia de totes les esglésies d'Orient i d'Occident. I, bàsicament, malgrat que es veu, sobretot s'olora. Perquè la litúrgia ens agafa pertot arreu: per l'encens , l'olor, però també per la vista (el sacerdot o els altres,fan això, o allò...), i també per l'oïda, pel que escoltem, el que sentim... per l'oïda entra molta part de la litúrgia. Entra pel nas, pels ulls, per les orelles, per la boca. Quan mengem i compartim l'Eucaristia, la litúrgia entra pel gust. També entra pel tacte, tot i que últimament s'ha d'anar amb molt de compte, però a l'hora de la pau abans la gent es donava la pau amb la mà, una abraçada. Però no simplement això, sinó que moltes imatges i icones es toquen, es besen... Quan un es bateja, el posen dintre de l'aigua. Quan a un l'ungeixen amb oli, és el tacte... Fixeu-vos que la litúrgia agafa els cinc sentits de la persona.

El cristianisme és una fe que és molt material. A vegades alguns s'escandalitzen del material que és. Toca molt de peus a terra. Toca tots els sentits. No simplement això, sinó que l'autorevelació de Déu no està feta amb una saviesa arcana, amagada... No. És la història de la vida de les persones, d'un poble concret, d'una església concreta i, sobretot, d'una persona concreta, Jesús de Nazaret. És molt concret, es pot tocar i palpar.

I fixeu-vos que Jesús fa a l'Evangeli una cosa que tindria problemes si fos avui, que és tocar. Jesús toca. És una situació semblant. No hi havia el covid-19 però potser pitjor, aquell tenia la lepra. El toca. Per què? Perquè Jesús té un cos, no és una aparença, i vol salvar persones concretes, no simplement ànimes, que també, lògicament. Toca coses concretes. Tant és així que la història de la salvació de la  humanitat passa per la història d'Abraham, d'Isaac, de Jacob, de les dotze tribus, de Samuel, de David... veurem tota una història concreta, amb noms i cognoms. Déu és un Déu que toca la nostra malaltia i ens cura, com dirà l'evangeli: "De Jesús sortia una força que guaria a tothom", per tant, molt més forta que la nostra malaltia.

Però Jesús no assumeix només el que és físic. L'evangeli de sant Marc diu que Jesús no simplement toca sinó que té compassió. Hi ha també el món intern, el dels sentiments, que també és tocat per Jesús, expressat per Jesús, viscut per Jesús. El nostre Déu és un Déu que té sentiments, s'interessa pel nostre cos, pels nostres sentiments, per la nostra ment, per la nostra ànima, per tot el que és humà, perquè Ell ha participat i participa de la humanitat. I vol que nosaltres fem igual, que al entrar en comunió amb Ell, Ell sigui tot en tots, tot en mi, que Ell sigui senyor del meu cos, dels meus sentiments, de la meva ànima, dels meus projectes... que ho sigui tot en tots. Perquè la meva vida sigui lliure, serena i sigui, sobretot, salvada. Només Ell, no simplement em pot guarir sinó sobretot salvar, redimir la profunditat la meva existència.

 

 Homilia Divendres XII durant l'any
Fra Jacint Duran
5/06/2021

 


dimarts, 6 de juliol de 2021

    

 L'aguila i la gallina

Gairebé segur que no sabreu què vol dir aquesta paraula: serendipitat. És una paraula que es va crear al segle XVII i que va caure en desús i torna a fer-se servir actualment en cercles d'estudiosos.

Què vol dir aquesta paraula que ve de l'anglès? Vol dir: fer un descobriment impensat. Vol dir que  tu estàs investigant una cosa o estàs fent una cosa amb una finalitat, i descobreixes una altra que no té res a veure amb el que estaves buscant. Per tant, vol dir allò que un troba sense buscar-ho,  buscant una cosa i en troba una altra que no buscava, que no cercava ni que pensava que existís. Per exemple: el marcapassos, que és un element que molts porten, és un gran invent que fa que les persones puguin tirar endavant i normalitzar la seva salut. Però el marcapassos no va ser descobert pels metges, ni per tècniques mèdiques, ni per raonaments mèdics... res de tot això. Era un enginyer que treballava l'electricitat, a principis del segle XX. Estava buscant una altra cosa per arreglar que no tenia res a veure amb la salut. I buscant això, va trobar una cosa que el va estranyar. Va consultar als seus amics metges i, poc a poc, s'ha anat implantant. I ara es fa d'una manera relativament fàcil i que salva moltes vides.

També va passar amb el senyor Fleming, ja ho sabeu. Ell estava investigant una cosa, que no tenia res a veure amb el que va descobrir, que va ser la penicil·lina. Però estava buscant una altra cosa, estava fent un planter de fongs.

I el més conegut  de tots és el senyor Cristòfor Colom, que va sortir per arribar a les Índies i es va trobar amb Amèrica, que no hi era ni en el mapa. Busques una cosa i en trobes una altra.

Això passa a la vida. Moltes vegades ens proposem una cosa, ens capfiquem i busquem i busquem allò... i en surten altres coses, que a vegades, per la nostra tossuderia pel que estem buscant, no valorem el que hem trobat. Com si Fleming hagués fet fàstics a la penicil·lina i hagués passat de llarg. Moltes vegades a la vida, quan un va buscant sempre el mateix, a vegades no mirem, ni ens entretenim, ni valorem allò que la mateixa vida ens va portant, o potser que el mateix Déu posa al nostre abast, i ho menyspreem. I, a vegades, ens anem queixant que no hem trobat a la vida el que buscàvem, quan Déu ens estava donant una cosa molt millor.

Això és el que els hi va passar als jueus contemporanis a Jesús. Ells esperaven el Messies, i Déu els hi va donar el Messies, més que el Messies. Buscaven un Messies concret i van trobar més que el Messies, el Fill de Déu, Déu encarnat. Però no responia al que ells buscaven. Ells buscaven una altra cosa, tant és així que van passar per sobre i el van matar, capficats en una altra cosa. Certament que és difícil, perquè l'Antic Testament parlava de coses molt concretes. Per exemple,  llegim en un text d'Ezequiel, en què parla de que Déu agafarà un cedre magnífic i el plantarà a una muntanya alta de la serralada d'Israel, un cedre, que creixerà i a les seves branques i als seus fruits penjaran... Un gran cedre. Ve Jesús i a què compara el seu Regne? El compara amb una planta de mostassa. No sé si l'heu vista mai. És una planta patxanguera, és d'una alçada petita... I ell, malgrat tot, la fa servir. Per què? Ell vol mostrar-nos un Regne més profund però que no s' adiu al que nosaltres busquem.

També el llibre d'Ezequiel compara Déu amb una àliga immensa, amb unes plomes frondoses, immensa. També surt en els salms aquesta comparació. En canvi, Jesús, a què compara Déu? A què es compara a si mateix? Recordeu, que quan està al costat de la muralla de Jerusalem, amb què es compara a si mateix o a Déu? No amb una àliga frondosa, sinó amb  una gallina lloca. "Jo he volgut aplegar-vos sota les meves ales com una gallina". I dius, Mare de Déu, quina diferència! Ells esperaven un cedre, esperaven un àliga, esperaven el Regne, i què es troben? Amb Jesús humil i senzill que parla de la petitesa d'una llavor plantada que creix i puja. Buscaven una cosa, en troben una de més gran, però no la valoren.

És el que es va trobar sant Francesc, i sant Antoni. Sant Francesc, què volia quan era jove? Ser un gran guerrer, ser un cavaller victoriós. Què va trobar? Els leprosos. I allò que li era amarg, Déu el va conduir, i allí allò amarg se li va convertir en una dolçor que no el deixà en tota la seva existència.

O com el pobre sant Antoni, que volia anar al Marroc, i l'aigua se'l va emportar a Itàlia. Es volia dedicar a la contemplació, i el van dedicar a la predicació. Tot el contrari del que buscava, i aquí va trobar la seva missió. El seu tresor.

De fet, el text d'Ezequiel, del cedre, la litúrgia cristiana l'ha transformat. Aquest cedre plantat en la muntanya alta de la serralada d'Israel, que sobresurt, sobretot tots els altres arbres, un himne de la litúrgia cristiana en diu que és la creu de Nostre Senyor Jesucrist, que estén les seves branques sobre el món, que penja els fruits de vida eterna, del qual brolla l'arbre de la vida del centre del paradís, que vivifica tota la humanitat. A Ell ens demana girar el rostre, per poder entendre que allò que no busquem, i que el Senyor posa al nostre abast, és molt més gran del que puguem imaginar. Obrim els ulls a allò petit, a allò senzill, però allí hi és el Senyor de la Glòria, allí és d'on surt la llum que treu les tenebres del nostre cor i de la humanitat.

 

 

Homilia Diumenge XI durant l'any
Fra Jacint Duran
13 de juny de 2021

  


 


 

dissabte, 19 de juny de 2021

ÉS L'HOME UN VIRUS?

Durant tot aquest període que estem vivint del covid-19 i que, a poc a poc, gràcies a Déu, va amainant, he sentit diverses vegades a diferents llocs que el virus aquest és una cosa molt greu, i és veritat, però el virus pitjor que ha caigut sobre la terra és l'home. Aquest és el virus que ho està destruint tot, que ho omple tot d'agressivitat, de conflictivitat i destruint tota la naturalesa. És el pitjor virus que ha caigut sobre la terra. I no solament això sinó que sovint veiem que es compara l'home amb els animals i sempre surten guanyant els animals, que es veuen més innocents, més bons, més caritatius, més simpàtics.

I, fins i tot, si el comparem amb les màquines, resulta que les màquines saben pensar i raonar més que nosaltres. Per tant, l'home és vist, avui en dia, com una espècie de virus a la terra, que potser és una equivocació no d'un laboratori però poc li falta.

Però, voleu dir que és així? L'home és tan dolent? És tan nefast? Som tan recargoladament dolents? I, la gran pregunta és: Déu pot estimar la dolenteria, la maldat? Jo crec que no. Déu estima la bondat i si ens estima a nosaltres no està estimant la maldat sinó la bondat. La persona humana pot ser el que sigui però, als ulls de Déu, és valuosíssima, és el més valuós. Per tant, no estem parlant d'una infecció de la terra; estem parlant d'allò pel qual Déu s'ha encarnat, ha estimat fins a donar la pròpia vida. No som qualsevol cosa.

Certament que l'home pot haver pecat, i certament que peca. Certament pot fer el mal, molt de mal, però no és dolenta la seva creació. Quan Déu crea l'home i la dona diu: "Era bo, i molt bo".

Hem pogut pecar, i ho fem, però la persona humana continua sent obra de Déu, més encara, imatge de Déu, més encara, tabernacle de la seva presència, més, algú pel qual Déu mateix es trasbalsa i dona la vida a la creu. No pot ser que siguem qualsevol cosa. No som un virus que per atzar infecta la terra. Som i tenim una dignitat infinita als ulls de Déu. I els ulls de Déu és la realitat tal i com és , no els nostres ulls. Déu veu la realitat com és. I, per tant, ens veu amb una dignitat infinita que Ell mateix ha imprès en nosaltres.

Així ho certifiquen les l'Escriptura. En la creu, Jesús ens mostra fins a quin punt ens estima. Ni cels, ni terra, ni present, ni futur, dirà sant Pau a la carta als romans, ni res de res ens pot separar de l'amor que Déu ens té i que s'ha manifestat en Jesucrist. En la creu de Crist es mostra l'amor de Déu, certament, i també la infinita dignitat de la persona humana, per la qual Déu és capaç de donar-ho tot, tot, a Ell mateix. A la creu es revela l'amor de Déu, certament, i també la dignitat de la persona humana. Quan el soldat obre el costat dret , on hi ha el cor de Jesús, raja la font fins a la vida eterna. Com en el llibre d'Ezequiel, que del costat dret del temple sortia un riu que desbordarà i transformarà el mar Mort en aigua dolça. I, al costat d'ell, fruitaran arbres que donen vida. Del costat dret del temple, que és Jesucrist, brolla la font dels sagraments, l'Església, la vida, és la font del Paradís...

Per això dirà sant Pau: "El pla de Déu és que Crist habiti en els vostres cors". Que habiti el seu amor, que és d'una llargada infinita, d'una amplada eterna, i d'una profunditat incalculable. Aquest amor habita en nosaltres, d'una manera molt concreta, dirà Osees: Us vaig ensenyar a caminar. Us agafava com un nen i us portava cap a la meva galta, m'inclinava damunt vostre per donar-vos el menjar, el meu cor es trasbalsa davant vostre. Us he alliberat d'Egipte. Ja no us parlaré amb amenaces. Aquest és l'amor que es manifestarà en Jesús de Natzaret.

Per això, davant la creu, davant el Cor de Jesús, queda clar aquest amor immens amb que Déu ens estima i que, per tant, revela la infinita dignitat que ens ve d'haver estat creats, estimats, seguits i acompanyats per Déu mateix. I saber això ens revela on hi ha aquesta font del bell mig del paradís, que és el costat obert,  del Cor de Jesús.

 

Homilia Festa del Sagrat Cor de Jesús
Fra Cinto Duran
11 de juny de 2021

 

 


dijous, 6 de maig de 2021

FONT, 

HOSPITAL, 

BANQUET

 

Hi ha un sant franciscà que ha marcat una gran empremta en la història de l'Església i del món: sant Joan XXIII, el papa bo, el qui va convocar i va començar el Concili Vaticà II. En un dels seus escrits deia que l'Església havia de ser com una font que raja sempre al bell mig de la plaça del poble. S'imaginava l'Església com una font on tothom podia beure i saciar la seva set. Enmig del poble, una font, que remoreja, que crida, que sacia.

El papa Francesc també ha fet una comparació amb l'Església, però no l'ha comparat amb una font que raja al bell mig de la plaça, sinó amb un hospital de campanya, on els ferits, siguin d'on siguin, són guarits, acollits, escoltats. Certament que la visió de l'Església continua sent una visió bella, bonica, però les imatges que la representen, la de Joan XXIII és contrastant amb la del papa Francesc. Era  una època més optimista quan escriu Joan XXIII: el món és un poble i l'Església, una font. En canvi, Francesc quan parla de l'Església la veu com un hospital enmig d'una guerra. El matís és important.

I quan preguntem a Jesús, Ell ho veu com un convit en què tothom hi és convidat, bons i dolents. El convit està tot preparat: "Veniu a la festa". Ell veu aquesta comunitat creient com una festa, com un lloc de celebració. "Veniu, tot és a punt, veniu a la festa". Així ho veu Jesús.

Però també podríem dir que Jesús veu aquesta Església, aquesta comunitat cristiana, també la veu com una font, com Joan XXIII, una font que raja, i no simplement raja aigua sinó que raja vi: com diu Isaïes: "En aquesta muntanya, el Senyor de l'univers oferirà a tots els pobles un banquet de plats gustosos i de vins selectes", on tothom quedarà saciat. És una font, però més que una font. Sacia, omple.

Però podríem dir que la veu també com un hospital. Diu el profeta: "Ell eixugarà les llàgrimes de tots els homes". Més encara, "engolirà la mort". Crist Ressuscitat és vist com la gran font i la gran festa que aglutina.

I això no ho faran les persones, ho farà Ell mateix. El salm ho diu d'una manera molt bonica: "Vós pareu taula davant meu i ompliu a vessar la meva copa". Jesús ho dirà en un altre l'Evangeli també: "En aquell temps, quan vindrà el nuvi i us trobarà vetllant, us farà seure i us servirà un a un".

Antigament, sembla ser, que quan es feia una festa solemne d'algú que tenia molts calers, i més la festa com la que Jesús ens parla del casament del rei, no simplement feia el banquet sinó que a l'entrada de la sala del banquet hi havia els vestits de festa. Per tant, tothom abans d'entrar a la festa es revestia del vestit que l'amfitrió li regalava. Era l'amfitrió el qui donava el vestit. Per tant, el que el rei retreu a aquell que anava sense el vestit de festa no és que no hagués portat el vestit, sinó que no se l'havia posat. És el retret que ens podria fer a nosaltres, que hem estat convidats, hem vingut fins i tot a la festa però, com deia Nietzsche dels cristians, no fem cara de ressuscitats sinó de desenterrats, que és diferent.

Per tant, el que cal és revestir-se, com dirà sant Pau: "Revestiu-vos de Crist" , "revestiu-vos dels sentiments de Crist". Ens crida a aquesta festa, a una experiència de Crist, real i concreta. Ell mateix, a mi, pel qual Ell ha mort, vol eixugar-me les llàgrimes. Ell mateix, a mi, em vol saciar. Ell mateix, a mi, em crida a una festa íntima, profunda, en la qual jo estic i sento com Crist mateix truca a les meves portes. L'experiència de Crist l'he de tenir jo, personalment. Aquesta experiència ningú no la pot fer per mi, he de deixar que Crist em revesteixi. He de deixar que eixugui els meus ulls, que engoleixi les meves morts, que m'ompli de festa. I així, en la mesura que jo El deixi fer, quan deixi de girar els ulls sobre mi, que allà, en mi, hi ha el cruixir de dents perquè és l'infern –jo soc l'infern per a mi mateix–, quan giro els ulls cap a Crist, que és la font d'aigua viva, llavors jo també ho seré per als altres. I en la mesura que soc i deixo que s'actuï en mi, jo esdevindré una font enmig del poble, una font amb els altres cristians, i deixaré que la veu de Crist soni com una veu profunda que dirà: "Qui tingui set que vingui a mi i begui, i del seu interior brollaran fonts d'aigua viva". Que jo també esdevingui un hospital en el qual guareixi les ferides de les quals jo he estat ferit. Com diu sant Pau: "Crist em consola perquè jo pugui ser també consol per als meus germans".

 

 Homilia Diumenge XXVIII del temps ordinari
Fra Jacint Duran
11 d'octubre de 2020

 


dimarts, 4 de maig de 2021

Joioses llàgrimes

De petit no recordo veure mai a la meva mare plorar. Ni a la meva mare, ni al meu pare, ni als meus avis. A casa no es plorava. Només ho feien els nens. Plorar era cosa dels nens. A casa meva, quan un arribava a adult, no es plorava. Passaven les coses, feies cara més o menys seriosa, de gravetat, però no es plorava.

De fet plorar és una cosa ben estranya, que surti aigua dels ulls... ho trobava molt estrany. Les llàgrimes són una cosa curiosíssima, i d'una gran bellesa. Que caigui aigua dels ulls, les llàgrimes... A mi m'emocionava. Però a casa meva no s'utilitzaven.

Als divuit anys vaig fer-me frare, i allà vaig començar a familiaritzar-me més amb les llàgrimes, no perquè els frares ploressin molt..., però ploraven. No solament els frares, també la comunitat cristiana que hi havia entorn dels frares, ploraven de tristesa, per una pèrdua, ploraven d'alegria, de ràbia... ploraven. Això em va acostumar a les llàgrimes, que les veia sempre lluny. Jo no plorava,  però les vaig assumir més fàcilment.

Però hi havia unes llàgrimes misterioses que no eren les de riure o plorar. No. Hi havia unes llàgrimes especials. I, si la memòria no em falla, la primera vegada que les vaig veure, aquestes llàgrimes, va ser aquí, en aquest convent, a la biblioteca. Hi havia una reunió de frares, no sé si era un Capítol. Estaven parlant de la Paraula de Déu i de diferents coses relacionades. I, en un moment determinat, un dels frares es va posar a parlar, a parlar de la seva experiència de Déu, i no va poder contenir-se. Va començar a plorar, a llàgrima viva. Jo no ho entenia. M'hi sentia identificat, però aquelles llàgrimes no expressaven ni tristesa, ni alegria, ni seriositat... expressaven una experiència profundíssima, les llàgrimes de la fe, que remouen per dintre el que surt.

A mi encara em costa plorar, però aquestes llàgrimes em surten amb molta facilitat, us ho he de confessar.  A Cafarnaum, als camins de Galilea, quan vaig anar a aquella casa on Jesús havia estat, i gairebé no la podia veure de les llàgrimes que vessava. Quan vaig entrar al sant Sepulcre, al costat del lloc on Jesús va morir... No podia parar. I no és la primera vegada, no simplement a mi. Si ho recordeu, una vegada fra Jesús, que estava fent la predicació del Via Crucis, es va interrompre plorant d'emoció. L'emoció aquesta és única, és l'emoció que t'agafa tot. No pots aturar-ho. Ets tu, en la part més profunda que s'expressa. Les llàgrimes és l'únic que t'expressa. Per això la tradició cristiana ha donat tanta importància a les llàgrimes. Quan un s'apropa a una situació que recorda (que porta al cor...)  a l'evangeli, quan el que veus està  està coincidint amb el que Jesús va fer, és molt difícil aturar, impossible. No crec que s'hagi d'aturar.

Una de les pintures més antigues de Sant Francesc que tenim, segurament que va ser feta en vida, el posen plorant, amb un mocador, eixugant-se les llàgrimes. I tota la tradició ho posa en relació amb un fet de la vida de sant Francesc, en què estava plorant i li pregunten: "Per què plores?" I va dir: Perquè l'Amor no és estimat. A sant Francesc li sortia de dintre, profundament, tot el que feia referència a Jesús. Agafava dos bastons i feia com si fos un violí, i es posava al mig del bosc cantant, perquè no podia contenir-se. Hi ha una incontinència quan un toca allò de més a prop que s'assembla a Jesús de Natzaret. O , com diuen les Floretes i altres fonts antigues,  ploren els germans, quan es retroben, a la petita capella de la Porciúncula. S'abracen, ploren, s'agafen... O quan està a Greccio... O quan està al mont Laverna on rep els estigmes. Perquè aquesta alegria, aquest plor, és profundament joiós i, a la vegada, connectat profundament amb el dolor de la humanitat i de Jesucrist. Està arrelat, cisellat per la creu de Crist. No és simplement com un anunci, no és simplement un whatsapp, és arrelat en la realitat dura del dia a dia, arrelat en la creu de Crist.

Això és el que veiem en el text meravellós de Marc de la resurrecció,  molt auster, profundament auster, però ja ho diu tot. Les dones estaven esglaiades, van quedar esglaiades. Aquest rapte (en castellà diem arrobamiento) davant del Sagrat, del que està passant allà, de la Resurrecció de Crist, serà allò que esclatarà en plors de Maria Magdalena, que fa saltar d'entusiasme les processons de tants llocs que fan el trobament de Jesús Ressuscitat amb Maria. No és simplement alegria, no és simplement goig..., és una cosa que té una arrel molt profunda en l'ànima humana, però sempre connectant aquest fet gloriós de Crist arrelat a la creu. El rapte.

Fixeu-vos com l'àngel que anuncia la Resurrecció diu: "Heu vingut a buscar Jesús de Natzaret..." I com el qualifica? "El crucificat". I els diu: aneu a Galilea, el lloc de la vida quotidiana, allà l'hem de trobar a Crist Ressuscitat, i el reconeixerem per les nafres. Crist Ressuscitat és amb nosaltres per sempre més, però l'identifiquem amb les nafres, en el sofriment, però amb un goig que és la nostra força. I és aquest goig el que la nit santa de Pasqua vull proclamar i l'Església vol proclamar, el goig que tot el mal ha estat vençut. Crist ha ressuscitat, i si ell ha ressuscitat, el món té sentit, la meva vida no està tancada. És el que Nehemies dirà a la comunitat reunida quan escoltarà la Paraula de Déu: "La joia del Senyor és la nostra fortalesa". I els cristians no podem fer res sense aquesta joia. Aquesta nit és el fonament d'aquesta joia. Posem aquesta joia en el nostre cor i veurem com tindrem ulls per veure les nafres del Crist, força per guarir-lo, a la vida quotidiana, de cada dia, a Galilea.

 

Homilia Vetlla Pasqual
3 d'abril de 2021
Fra Jacint Duran

 


divendres, 16 d’abril de 2021


MAMA M'AVORREIXO

Hi ha un professor d’institut a Cadis que es diu Pablo Gutiérrez i que acaba de publicar un llibre sobre una experiència pedagògica força interessant que ell ha fet. En aquest llibre hi ha una frase que diu així: “Un nen que no s’avorreix és un nen que no pensa”.

Ell té dos fills, i tant amb els alumnes com amb els propis fills sempre programa les coses de tal manera que quedi temps per avorrir-se. Quan els nens (que són en definitiva els grans filòsofs, els grans pensadors, igual que els avis haurien de ser-ho) no tenen temps d’avorrir-se i passen tot el dia divertint-se, el nen deixa de tenir capacitat de preguntar-se. Perquè en l’avorriment un comença a pensar, a preguntar i a adonar-se que potser hi ha un altre món, que potser hi ha una porta màgica, sagrada, que fa veure les coses des d’una altra perspectiva, que no tot és tan fàcil, que hi ha un "altre món". En l'avorriment es pot arribar a descobrir què és pregar, descobrir la pregària.

Si el nen sempre està divertint-se, no hi haurà manera ni de pensar ni de pregar. I això que passa amb els nens ens passa encara més a nosaltres. Quantes vegades estem preocupats i horroritzats amb la perspectiva d’avorrir-nos i passem dies, hores buscant, dintre dels aparells o en les programacions, alguna diversió, tot per no avorrir-nos. Ens espanta l’avorriment.

Però això és també el que ha passat sempre en la vida de l’home. Nicodem, que surt al capítol tercer de l’evangeli de Joan. Va a trobar Jesús de nit. Nicodem podria ser un d’aquests personatges que es passés tot el dia "divertit", lluny de l'avorriment. Era un dels grans personatges de la noblesa sacerdotal i, per tant, estava en el Sanedrí i estava al dia de totes les incidències i xafarderies. Podia passar tot el dia divertidíssim només passant notícies i rumors d’un cantó a un altre, fent xafarderies un dia i un altre, parlant d’un i de l’altre. I fugir així de l’avorriment. Fins i tot podia participar d’aquells banquets que organitzaven els grans personatges, entre ells Herodes i que va costar al pobre Joan el cap. Era divertit, no s’avorrien...

En canvi, Nicodem va ser capaç d’anar a mitja nit a buscar Jesús. Va ser capaç d’anar-hi perquè ja s’havia interrogat. Ja havia sortit del divertiment general de la seva classe social. Havia estat capaç de pensar.

I en el text del capítol 3 de sant Joan, veiem a Nicodem preguntant, parlant, dialogant amb Jesús. Va ser capaç de fugir de la diversió i preguntar-se, anar a Jesús i així descobrir  tres grans coses aquella nit, que són part del cor de la Bona Nova.

Primer va escoltar dels llavis de Jesús que Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, no per condemnar-lo sinó per salvar-lo, perquè aquells qui creuen en Ell trobin la vida. Déu estima el món fins l'infinit, per tota l'eternitat.

En segon lloc Nicodem va descobrir que aquest Fill únic de Déu, que és u amb el Pare, ha de ser enlairat, ha de mostrar en la creu fins allà on ens estima, donant-ho tot. Llavors atraurà tothom cap a Ell. Cal mirar fit a fit a Crist aquesta porta santa i sagrada que ens mena a una altra vida que és ja aquí i per sempre.

També va aprendre, Nicodem,  aquella nit que si Déu ho ha fet tot per nosaltres, ho fa i ho farà per salvar-nos, queda a les nostres mans entrar-hi o no, deixar-lo entrar o no. Optem per la llum o optem per les tenebres? Ens toca a nosaltres. Això ningú ho suplirà. I aquesta és la terrible afirmació i exhortació del cristianisme. Déu ho ha fet tot, i ho continuarà fent però nosaltres podem refusar-lo, preferir les tenebres a la llum.

D'aquí la insistència a predicar, tocar a les portes, i desvetllar consciències, i de deixar que la gent deixi de distreure’s i sigui capaç d’afrontar el seu destí etern i infinit pel qual Déu el truca, li ofereix i l’acompanya.

Hi ha un autor que va néixer l’any 155 d'una família pagana i després va convertir-se al cristianisme gràcies a l'exemple dels màrtirs. Sant Jeroni ens en parla d'ell i dels seus escrits. A més tenim alguns escrits d' ell, tot molt a prop dels fets del Nou Testament. Ell té un text que parla de la pregària i que l’ofici diví que l’Església recita cada dia ens l’ofereix. Aquest personatge és Tertulià. Després tindrà algunes actituds una mica més intransigents, però el text que us voldria llegir i que parla de la pregària és d’una gran bellesa. A mi m’agrada molt i demà toca llegir-lo a l’ofici. Diu així:

“L’oració cristiana no fa ploure sobre les fogueres, no tanca la boca dels lleons (en aquella època molts cristians que morien cremats i a la boca dels lleons) i tampoc dona aliment als famolencs. No, no aparta el sofriment físic però ensenya els homes a sofrir, el dona la ciència del sofriment. Perquè quan creix la pregària creix la fe. Abans l’oració (es refereix a l’Antic Testament) desfeia els exèrcits enemics. Ara, en canvi, l’oració ens aparta de la ira, ens fa suplicar pels nostres enemics i ens fa vetllar per aquells que ens persegueixen”. I ara el text de Tertulià parla de la pregària de tota la creació: “Preguen tots els àngels, totes les criatures, els ramats i les feres, fins i tot preguen els ocells que, quan es desperten, s’aixequen cap al cel i estenen les seves ales com dos mans i piulen quelcom que s’assembla a l’oració. Prega el mateix Jesús. Ell i a Ell la glòria pels segles”.

L’avorriment ens pot fer descobrir la pregària. L’avorriment pot centrar-nos en l’essencial.

 

Homilia IV Diumenge de Quaresma
14/03/2021
Fra Jacint Duran

 

 

 

divendres, 19 de març de 2021


Una altra vida a Mart?

 

Els Estats Units i algunes altres nacions, entre elles algunes europees, van fer i enviar un enginy a Mart, que es diu “Perseverance”. Ha arribat a Mart el 18 de febrer,  i ha començat a fer fotos d’una gran nitidesa. No és la primera vegada que s ‘envien coses a Mart. La finalitat de l'actual enginy és ben concreta, és saber si hi ha vida a Mart, o n’hi ha hagut. Perquè ja sabeu que dintre de Mart hi ha aigua, encara que la seva atmosfera és molt poca cosa i, per tant, la vida és molt difícil que hi sigui, però aquesta és la feina d’aquest enginy, saber si hi ha vida o n'hi ha hagut vida.

I hom es pregunta. A Mart no sabem si n’hi ha de vida o no n’hi ha, però l’altre dia algú em deien: “I a la Terra, hi ha vida?” Perquè certament que hi ha vida biològica , però vida, vida, de veritat, n’hi ha? Aquesta és la pregunta.

De fet, aquestes investigacions a Mart han portat a unes certes elucubracions i a projectes ben concrets. Fins i tot hi ha hagut un grup de gent que estan a Barcelona i a l’entorn d’institucions de per aquí, que han projectat de fer-hi fins i tot una ciutat, que es dirà Nüwa, que és el nom d’una deessa creadora xinesa. I es preveu que hi puguin viure un milió d’habitants, i això en pocs anys. I la finalitat, quina és? La finalitat és: “Per salvar la Terra cal entrar a l’espai”, deia un dels organitzadors. Més encara, es vol fer allí una espècie de prova per canviar la manera de viure dels humans, perquè no vivim com cal, i estem destruint-ho tot.

I hom es pregunta: S’ha d’anar a Mart per saber com hem de viure nosaltres? S’ha d’anar a Mart per preguntar-se si hi ha vida? Potser sí que cal anar a Mart, jo no dic que no s’hagi de fer. Però, i la vida d’aquí? I la nostra vida?

 A més puc preguntar: Hi ha vida després de la mort? És la gran pregunta de la humanitat i de l'home concret. Creiem que hi ha vida després de la mort? I certament que val la pena preguntar-se això perquè són molts segles que estarem morts, més que no pas els que estarem vius, per suposat. Però també cal preguntar-se: Hi ha vida abans de la mort? Vivim o no vivim, o simplement sobrevivim? Hi ha vida ara? Tinc vida? Pel cristià hi ha vida després de la mort, i hi ha vida abans de la mort. Però per trobar aquesta vida cal un canvi profund del cor. Com mai el futur de la humanitat depèn del canvi del nostre cor, i no del canvi del cor del veí, sinó del meu, del meu. O canvio jo o això no funciona. Per això és la conversió el que predica l’Església en l’època de Quaresma i tot l'any. El problema és  el cor de la persona humana, o canvia el meu cor o això no funciona, o ens anem tots en orris.

I no estic parlant del cor de l’altre, ni del d’aquell que està assegut ara al meu costat en el banc, sinó del meu. Jo he de canviar. Únicament jo. No he d’esperar la conversió dels altres. Soc jo. Jo he de girar-me, jo he de viure la vida del revés del que la visc perquè el pecat m’ha posat cap per avall. Per això Déu ha hagut d’intervenir d’una manera tan crua. Com di sant Pau: “Uns volen miracles”. Com ara, també volem ara diversió, volem xous, diversió... ho volem tot. Continua Pau; "altres volen saviesa", ciència, tècnica, "però nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per a uns i absurd per als altres”. "Déu ha volgut salvar-nos per aquest absurd", "escàndol per a uns, absurd per els altres". Ha volgut posar davant nostre el món a l’inrevés, o, millor al dret, perquè ens adonem que el mal ha posat el món cap per avall. Cal redreçar-lo.

I aquest Crist crucificat, aquest Messies crucificat, aquest Déu crucificat el lloem i el beneïm perquè és el mateix que ha ressuscitat. Ho llegim en l’evangeli de Joan en el capítol segon, on Jesús diu: "destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies" .L'evangelista continua dient: “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts comprengueren aquestes paraules de Jesús i cregueren en Ell”. La resurrecció de Jesús és la llum que fa comprensible i fa  adonar-nos que hi ha una altra vida, ara,i per sempre. És possible una opció diferent del món que hem fet. Hi ha un altre projecte. El projecte està fet i realitzat en Jesús i proposat per a nosaltres.

Quan un veu el món,  la creu, sota la llum del ressuscitat, el mon es capgira, veu que el vençut és el qui ha vençut, que aquells que es creien triomfadors són els que han perdut, que els petits són els grans i que els grans són els petits. Viu el món tal com Déu el veu. Hi ha una altra vida, ara i per sempre, de la qual Jesús n’és la porta d’accés.

Sant Ambròs és un dels Pares de l’Església occidental més importants, mestre de sant Agustí, que va morir el 397, i va ser elegit bisbe fins i tot abans de ser batejat. Un gran personatge. I aquí voldria llegir-vos un text seu que mostra a algú que ha vist, ha viscut i ha palpat l’altra vida, aquesta vida que Déu ens posa tant a prop a través de Jesús. Diu així: “On hi ha el cor de l’home, allà hi ha el seu tresor. Ja que Déu és bo, adheriu-vos a Ell amb tota la vostra ànima, amb tot el vostre cor, amb tota la vostra força, per viure així, dins de la llum,  contemplar la seva glòria i fruir de la gràcia d’aquest goig sobrenatural. Adrecem les nostres ànimes envers Ell, unim-nos a Ell. Això sobrepassa qualsevol cosa que puguem pensar, imaginar... i proporciona la pau, una pau que ultrapassa tot sentit, tota expectativa. Aquest és el bé que ho penetra tot, vivim dintre d' ell i en depenem. Déu és l’únic bo”.

Homilia Tercer Diumenge de Quaresma
07/03/2021
Fra Jacint Duran

 

  

dimecres, 3 de març de 2021


 

EL BON LLADRE

Fins l'any 1981, a l'estat francès era legal la pena de mort. L'any 1981 es va suprimir. I l'any 2005 passà a ser un dels articles de la Constitució Francesa. La guillotina és un invent de la Revolució Francesa, filla de la Il·lustració, va tallar colls a dreta i  esquerra durant bastant temps.

En el mateix segle XX va haver-hi gent que va tastar la guillotina. Entre ells hi ha un xicot, Jacques Fesch, que tenia vint-i-set anys. Aquest xicot va néixer el 1930 en una família bastant rica i benestant, molt consentit. Tot i tenir els diners que volia, ell, pel seu cantó es va anar embrancant en deutes. Es va casar, va tenir una filla, va deixar plantades a la dona i a la filla i es va anar endeutant. Tant, que al final va resoldre ell,  d'atracar un banc. El va atracar i, en el moment en què s'emportava els diners,  arribà la policia, va haver-hi un rifi rafe i, al final,  va disparar i va matar a un policia.

Primer anà a la presó i desprès fou condemnat a mort. Va passar tres anys a la presó abans no van complir la condemna a mort. Durant els últims mesos va fer un diari que s'ha conservat. El primer any d'estar a la presó va tenir una forta experiència religiosa. Diu així: "Sento un gran dolor en el cor que m'ha fet patir moltíssim...I, bruscament, en un instant, he rebut la fe. Amb una certesa absoluta, he cregut,  no comprenc com ho feia per no creure!. La Gràcia m'ha visitat. Una gran alegria s'ha apoderat de mi i, sobretot una gran pau. Tot s'ha tornat clar en un instant".

Fixeu-vos que comença per un gran dolor, molt fort. Reconèixer el que ha fet. I s'obre la porta, i a l'instant ve la fe, una fe lúcida que fa difícil comprendre com es pot viure sense fe, i una fe que li porta una immensa alegria i una immensa pau. Tot es torna clar.

Ell mateix, en el seu dietari, ens diu que malgrat tot s'obre sota els seus peus l'abisme d' una gran temptació. Diu: "en aquell moment hi havia dues coses que podia fer, o revelar-me o viure com un monjo a la presó". Fins i tot en aquell moment tant lluminós, tant ple de pau, podia refusar la fe. Va optar pel segon, per viure com un monjo a la presó. I tenim el seu dietari en què descriu la seva experiència, experiència que va ser acompanyada pel capellà de la presó, pel seu advocat, convertit de feia poc, i per un parent de la seva dona. La seva vida canvià absolutament i l'experiència cristiana, mística fins i tot, brolla d'aquests textos que vaig poder llegir i que són d'una gran bellesa.

Es va reconciliar amb la seva dona i es va casar per l'Església. L'any 1957, el dia 1 d'octubre, festa de santa Tereseta de l'Infant Jesús que a ell tant li va impressionar, va morir, el van matar, va anar a la guillotina.

Tant van impressionat els seus textos i la seva experiència que l'any 1993, l'arquebisbe de París va començar el seu procés de canonització, que està obert.

Voldria subratllar un punt. Quan es presenta la fe es presenta com un diàleg, proposta. L'home sempre, sempre pot refusar la fe. Pels textos de Jacques que jo he llegit, podria ser que no fos la primera vegada que sentís la crida de la fe. I, nosaltres mateixos, moltes vegades sentim, i moltes vegades preferim revelar-nos i tancar la porta, i Déu es retira. Perquè la relació entre l'home i Déu és una relació d'aliança. Déu surt a l'encontre, és el primer, però sempre proposa, no imposa. És el que a la Bíblia s'anomena l'Aliança.

Aquest any la Quaresma ens presentarà les aliances que fan com  un fil conductor en  tota la història de la Bíblia: avui la de Noè, després la d'Abraham, la de Moisès, la de Josué, i la gran aliança, la nova aliança, en Crist crucificat i ressuscitat.

Avui la litúrgia parla de l'aliança de Déu amb Noè i la seva família, però no només amb ells, sinó amb "els vostres descendents" i, a més, diu: "amb els ocells del cel, les bestioles de la terra, els animals feréstecs i els animals domèstics". Tots els animals, amb els humans , amb tota la creació. És una aliança per a tots. I, fins i tot, va més enllà.

El text de la segona lectura ens presenta que l'Aliança és la que fa Jesucrist fins i tot amb aquells que "es van resistir a creure, en temps de Noè" i en tots els temps. Diu de Jesús ressuscitat el text del Credo, el curt: "I davallà als inferns". I és el que diu avui el text de la Primera carta de sant Pere. Jesús, "el just, morí pels injustos, per portar-los a Déu, i anar a les ànimes, als esperits empresonats a proclamar la seva Bona Nova a aquells que s'havien resistit a creure". O sigui, després de la mort, fins i tot, aquells que eren abans, aquells que seran després, aquells que han conegut, aquells que no han conegut Jesucrist, es trobaran amb Jesucrist, oferint-los la possibilitat d'una vida nova, d'un sí etern i per sempre. Perquè Ell ha sigut el que ha dominat la temptació, l'ha vençut i ens ensenya a vèncer-la.

Si anéssiu un dia a París i anéssiu a l'església del barri on era Jacques Fesch, trobaríeu una imatge curiosa, una imatge del bon lladre amb la cara de Jacques. Segurament que tots nosaltres estem en el bon i el mal lladre, però Jesús hi és i ens demana d'optar per una manera de ser o d'una altra, vèncer la temptació per participar en el mateix camí de Jesucrist fins arribar al Paradís. "D'aquí a cinc hores veure Jesucrist" Amb aquestes paraules acaba el dietari de Jacques Fesch . Aquesta és la seva esperança que ens crida a compartir.

Homilia Primer Diumenge de Quaresma
21/02/2021
Fra Jacint Duran

  

dimecres, 24 de febrer de 2021


 

JESÚS PLORA

 

L'Ajuntament d'Arenys de Mar, ja fa bastant anys, va organitzar cursets per la formació permanent per la gent, cursets de moltes coses diferents. I ho feia en diferents locals que l'Ajuntament disposa. Veient les arrels de la nostra cultura van pensar que un curs que s'havia de donar era sobre la Bíblia, cosa estranya, però va sortir de l'Ajuntament. Em van demanar a mi que fes aquest curset. Hi vaig anar i vam fer-ho, si no m'equivoco, a les Escoles. Es va reunir força gent. Abans de començar els hi vaig preguntar: "Quins problemes teniu? Quines preguntes us suscita la Bíblia?" I una de les primeres va ser: "Per venir cap aquí he mirat una mica la Bíblia i he vist una cosa una mica estranya, que no sé ben bé què es això. La Bíblia, a més d'estar escrita, està plena de numerets per allà enmig. Què són aquests numerets?" Com sabeu vosaltres, la Bíblia és una autèntica biblioteca, hi ha de tot. Hi ha cartes, trossos històrics... de tot. I, antigament, la Bíblia se citava de moltes maneres però avui en dia, aquests numerets que deia aquest senyor són els versets de cada un dels capítols. La Bíblia se cita dient el llibre, el capítol i el  verset. Abans no era així. Això va començar a l'Edat Mitjana. Abans es deia un tros, la gent que tenia més bona memòria, i llavors ja sabien on estava. La nostra memòria ha anat cada vegada a pitjor.

Ara es cita la Bíblia dient el nom del llibre, el capítol i el verset. Quan es diu: "llibre del Gènesi, capítol 3, de l'1 al 3", doncs busques el llibre del Gènesi, el capítol tercer, i els versets corresponents.

Però hi ha una cosa curiosa, que els versets no són igual de llargs uns que els altres. Hi ha versets que són molt llargs, igual que hi ha capítols molt llargs... Hi ha versets molt llargs i altres que són molt curts.

L'altre dia, parlant entre els frares, amb uns jocs que anàvem fent, ens vam preguntar quin era el verset més curt de la Bíblia. No ens en vam sortir. No ho sabíem. Vosaltres ho sabeu? És curtíssim. Només té el subjecte i el verb, no té res més. És al capítol 11 de sant Joan, verset 35. Què diu aquest verset que només té una paraula i un verb? Doncs una cosa realment bonica: "Jesús plorà".

Quan vam fer el joc amb els frares em va commoure. "Jesús plorà". Aquest és el verset més curt de la Bíblia. I en aquest capítol 11 de l'evangeli de sant Joan, Jesús plora tres vegades. Es commou. És la mort de Llàtzer. I quan veu que Marta i Maria, les seves germanes, i els jueus ploren, Jesús es commou, plora. Jesús plora.

És allò que va dir un japonès: "M'he fet cristià perquè el vostre Déu plora". El nostre Déu plora, té compassió.

Avui veiem l'evangeli de sant Marc que és molt escuet. No fa masses explicacions. Però, malgrat tot, Marc és l'evangelista que parla més dels sentiments de Jesús. I avui ens ho diu: "Jesús, compadit, el tocà". Jesús es compadeix. Igual que en l'enterrament del fill únic de la vídua de Naín, quan Jesús veu aquella dona plorant per la mort del seu fill únic, diu el text: "Jesús es commogué, es compadí". Igual que es compadeix de la multitud que no té pa: "Jesús veié la gent i es compadí". O del cec, abans de curar-lo. És un Déu que es compadeix. És com un reflex d'un dels elements típics de l'Antic Testament. Hi ha fins i tot una paraula que es va repetint una i altra vegada a l'Antic Testament aplicada a Déu, a Yahvé: el "Heset", l'amor, l'estimar. "Quina mare hi hauria que s'oblidaria del fill de les seves entranyes? Però ni que hi hagués una que se n'oblidés, jo mai m'oblidaria de tu", diu Isaïes de Déu. O el profeta Osees: "les meves entranyes es commouen veient el desastre del meu poble". És un Déu que es compadeix, que té entranyes.

I això mateix Jesús ho aplica a les seves paràboles. En la paràbola del Fill Pròdig, el pare no simplement perdona el fill, com un jutge que és magnànim, sinó que quan el veu es commou, diu el text del capítol 15 de sant Lluc. Es commou, va corrents i l'abraça. I vol que aquesta compassió també la tinguem nosaltres, com es troba en la paràbola del Bon Samarità, l'únic que es compadí d'aquell que havia estat apallissat.

Perquè, deixeu-me fer una imatge poètica: Les llàgrimes de Crist que reguen el món fan néixer no simplement simpatia, sinó creen una nova realitat. Al bell mig de l'hivern, quan tots els arbres estan pelats, tot pelat, tot sec, que sembla tot mort, de cop i volta l'ametller floreix. Al bell mig de l' hivern, a finals de gener i principis de febrer. Al mig de l'hivern, quan tot està sec i mort, floreix l'ametller. Per això trobem en el llibre de Jeremies que Déu dirà: "Jo sóc com un ametller que vigila enmig de la mort". Déu és un ametller, i podríem dir que Jesús és, en la seva Pasqua, aquell ametller que floreix al bell mig de l'hivern del nostre món, no simplement ell, sinó que anticipa i fa present la primavera de la humanitat, la primavera de la vida de l'home, la primavera que està promesa a tota la humanitat.

La mort i resurrecció de Jesús és com l'ametller florit que ha florit gràcies a les llàgrimes de Crist. Per això dirà Jesús: "Benaurats els qui ploren", perquè comparteixen les llàgrimes de Jesús. Perquè davant de la misèria de l'altre es compadeixen, ploren, són capaços de commoure's, no tenen un cor de pedra sinó que es commouen. I aquest commoure's els porten a moure's, a crear al seu entorn, enmig de l'hivern, la florida d'una nova realitat, la florida d'una nova comunitat. Com dirà sant Pau: "Ja no busco el que em convé a mi sinó el que convé als altres". Aquí hi ha el principi. I podríem demanar al Senyor de fer-nos nostres les paraules de sant Pau: "Seguiu el meu exemple com jo segueixo el del Crist". Com més la nostra vida sigui aquesta florida i recordi l'arbre florit del Crits més aportarem una nova realitat, la primavera que el Senyor té promesa per a tota la humanitat. La Pasqua definitivament, realment ja present quan floreix al bell mig de l'hivern del nostre mon.

 

Homilia Diumenge VI durant l'any
14/07/2021
Fra Jacint Duran