dijous, 6 de maig de 2021

FONT, 

HOSPITAL, 

BANQUET

 

Hi ha un sant franciscà que ha marcat una gran empremta en la història de l'Església i del món: sant Joan XXIII, el papa bo, el qui va convocar i va començar el Concili Vaticà II. En un dels seus escrits deia que l'Església havia de ser com una font que raja sempre al bell mig de la plaça del poble. S'imaginava l'Església com una font on tothom podia beure i saciar la seva set. Enmig del poble, una font, que remoreja, que crida, que sacia.

El papa Francesc també ha fet una comparació amb l'Església, però no l'ha comparat amb una font que raja al bell mig de la plaça, sinó amb un hospital de campanya, on els ferits, siguin d'on siguin, són guarits, acollits, escoltats. Certament que la visió de l'Església continua sent una visió bella, bonica, però les imatges que la representen, la de Joan XXIII és contrastant amb la del papa Francesc. Era  una època més optimista quan escriu Joan XXIII: el món és un poble i l'Església, una font. En canvi, Francesc quan parla de l'Església la veu com un hospital enmig d'una guerra. El matís és important.

I quan preguntem a Jesús, Ell ho veu com un convit en què tothom hi és convidat, bons i dolents. El convit està tot preparat: "Veniu a la festa". Ell veu aquesta comunitat creient com una festa, com un lloc de celebració. "Veniu, tot és a punt, veniu a la festa". Així ho veu Jesús.

Però també podríem dir que Jesús veu aquesta Església, aquesta comunitat cristiana, també la veu com una font, com Joan XXIII, una font que raja, i no simplement raja aigua sinó que raja vi: com diu Isaïes: "En aquesta muntanya, el Senyor de l'univers oferirà a tots els pobles un banquet de plats gustosos i de vins selectes", on tothom quedarà saciat. És una font, però més que una font. Sacia, omple.

Però podríem dir que la veu també com un hospital. Diu el profeta: "Ell eixugarà les llàgrimes de tots els homes". Més encara, "engolirà la mort". Crist Ressuscitat és vist com la gran font i la gran festa que aglutina.

I això no ho faran les persones, ho farà Ell mateix. El salm ho diu d'una manera molt bonica: "Vós pareu taula davant meu i ompliu a vessar la meva copa". Jesús ho dirà en un altre l'Evangeli també: "En aquell temps, quan vindrà el nuvi i us trobarà vetllant, us farà seure i us servirà un a un".

Antigament, sembla ser, que quan es feia una festa solemne d'algú que tenia molts calers, i més la festa com la que Jesús ens parla del casament del rei, no simplement feia el banquet sinó que a l'entrada de la sala del banquet hi havia els vestits de festa. Per tant, tothom abans d'entrar a la festa es revestia del vestit que l'amfitrió li regalava. Era l'amfitrió el qui donava el vestit. Per tant, el que el rei retreu a aquell que anava sense el vestit de festa no és que no hagués portat el vestit, sinó que no se l'havia posat. És el retret que ens podria fer a nosaltres, que hem estat convidats, hem vingut fins i tot a la festa però, com deia Nietzsche dels cristians, no fem cara de ressuscitats sinó de desenterrats, que és diferent.

Per tant, el que cal és revestir-se, com dirà sant Pau: "Revestiu-vos de Crist" , "revestiu-vos dels sentiments de Crist". Ens crida a aquesta festa, a una experiència de Crist, real i concreta. Ell mateix, a mi, pel qual Ell ha mort, vol eixugar-me les llàgrimes. Ell mateix, a mi, em vol saciar. Ell mateix, a mi, em crida a una festa íntima, profunda, en la qual jo estic i sento com Crist mateix truca a les meves portes. L'experiència de Crist l'he de tenir jo, personalment. Aquesta experiència ningú no la pot fer per mi, he de deixar que Crist em revesteixi. He de deixar que eixugui els meus ulls, que engoleixi les meves morts, que m'ompli de festa. I així, en la mesura que jo El deixi fer, quan deixi de girar els ulls sobre mi, que allà, en mi, hi ha el cruixir de dents perquè és l'infern –jo soc l'infern per a mi mateix–, quan giro els ulls cap a Crist, que és la font d'aigua viva, llavors jo també ho seré per als altres. I en la mesura que soc i deixo que s'actuï en mi, jo esdevindré una font enmig del poble, una font amb els altres cristians, i deixaré que la veu de Crist soni com una veu profunda que dirà: "Qui tingui set que vingui a mi i begui, i del seu interior brollaran fonts d'aigua viva". Que jo també esdevingui un hospital en el qual guareixi les ferides de les quals jo he estat ferit. Com diu sant Pau: "Crist em consola perquè jo pugui ser també consol per als meus germans".

 

 Homilia Diumenge XXVIII del temps ordinari
Fra Jacint Duran
11 d'octubre de 2020

 


dimarts, 4 de maig de 2021

Joioses llàgrimes

De petit no recordo veure mai a la meva mare plorar. Ni a la meva mare, ni al meu pare, ni als meus avis. A casa no es plorava. Només ho feien els nens. Plorar era cosa dels nens. A casa meva, quan un arribava a adult, no es plorava. Passaven les coses, feies cara més o menys seriosa, de gravetat, però no es plorava.

De fet plorar és una cosa ben estranya, que surti aigua dels ulls... ho trobava molt estrany. Les llàgrimes són una cosa curiosíssima, i d'una gran bellesa. Que caigui aigua dels ulls, les llàgrimes... A mi m'emocionava. Però a casa meva no s'utilitzaven.

Als divuit anys vaig fer-me frare, i allà vaig començar a familiaritzar-me més amb les llàgrimes, no perquè els frares ploressin molt..., però ploraven. No solament els frares, també la comunitat cristiana que hi havia entorn dels frares, ploraven de tristesa, per una pèrdua, ploraven d'alegria, de ràbia... ploraven. Això em va acostumar a les llàgrimes, que les veia sempre lluny. Jo no plorava,  però les vaig assumir més fàcilment.

Però hi havia unes llàgrimes misterioses que no eren les de riure o plorar. No. Hi havia unes llàgrimes especials. I, si la memòria no em falla, la primera vegada que les vaig veure, aquestes llàgrimes, va ser aquí, en aquest convent, a la biblioteca. Hi havia una reunió de frares, no sé si era un Capítol. Estaven parlant de la Paraula de Déu i de diferents coses relacionades. I, en un moment determinat, un dels frares es va posar a parlar, a parlar de la seva experiència de Déu, i no va poder contenir-se. Va començar a plorar, a llàgrima viva. Jo no ho entenia. M'hi sentia identificat, però aquelles llàgrimes no expressaven ni tristesa, ni alegria, ni seriositat... expressaven una experiència profundíssima, les llàgrimes de la fe, que remouen per dintre el que surt.

A mi encara em costa plorar, però aquestes llàgrimes em surten amb molta facilitat, us ho he de confessar.  A Cafarnaum, als camins de Galilea, quan vaig anar a aquella casa on Jesús havia estat, i gairebé no la podia veure de les llàgrimes que vessava. Quan vaig entrar al sant Sepulcre, al costat del lloc on Jesús va morir... No podia parar. I no és la primera vegada, no simplement a mi. Si ho recordeu, una vegada fra Jesús, que estava fent la predicació del Via Crucis, es va interrompre plorant d'emoció. L'emoció aquesta és única, és l'emoció que t'agafa tot. No pots aturar-ho. Ets tu, en la part més profunda que s'expressa. Les llàgrimes és l'únic que t'expressa. Per això la tradició cristiana ha donat tanta importància a les llàgrimes. Quan un s'apropa a una situació que recorda (que porta al cor...)  a l'evangeli, quan el que veus està  està coincidint amb el que Jesús va fer, és molt difícil aturar, impossible. No crec que s'hagi d'aturar.

Una de les pintures més antigues de Sant Francesc que tenim, segurament que va ser feta en vida, el posen plorant, amb un mocador, eixugant-se les llàgrimes. I tota la tradició ho posa en relació amb un fet de la vida de sant Francesc, en què estava plorant i li pregunten: "Per què plores?" I va dir: Perquè l'Amor no és estimat. A sant Francesc li sortia de dintre, profundament, tot el que feia referència a Jesús. Agafava dos bastons i feia com si fos un violí, i es posava al mig del bosc cantant, perquè no podia contenir-se. Hi ha una incontinència quan un toca allò de més a prop que s'assembla a Jesús de Natzaret. O , com diuen les Floretes i altres fonts antigues,  ploren els germans, quan es retroben, a la petita capella de la Porciúncula. S'abracen, ploren, s'agafen... O quan està a Greccio... O quan està al mont Laverna on rep els estigmes. Perquè aquesta alegria, aquest plor, és profundament joiós i, a la vegada, connectat profundament amb el dolor de la humanitat i de Jesucrist. Està arrelat, cisellat per la creu de Crist. No és simplement com un anunci, no és simplement un whatsapp, és arrelat en la realitat dura del dia a dia, arrelat en la creu de Crist.

Això és el que veiem en el text meravellós de Marc de la resurrecció,  molt auster, profundament auster, però ja ho diu tot. Les dones estaven esglaiades, van quedar esglaiades. Aquest rapte (en castellà diem arrobamiento) davant del Sagrat, del que està passant allà, de la Resurrecció de Crist, serà allò que esclatarà en plors de Maria Magdalena, que fa saltar d'entusiasme les processons de tants llocs que fan el trobament de Jesús Ressuscitat amb Maria. No és simplement alegria, no és simplement goig..., és una cosa que té una arrel molt profunda en l'ànima humana, però sempre connectant aquest fet gloriós de Crist arrelat a la creu. El rapte.

Fixeu-vos com l'àngel que anuncia la Resurrecció diu: "Heu vingut a buscar Jesús de Natzaret..." I com el qualifica? "El crucificat". I els diu: aneu a Galilea, el lloc de la vida quotidiana, allà l'hem de trobar a Crist Ressuscitat, i el reconeixerem per les nafres. Crist Ressuscitat és amb nosaltres per sempre més, però l'identifiquem amb les nafres, en el sofriment, però amb un goig que és la nostra força. I és aquest goig el que la nit santa de Pasqua vull proclamar i l'Església vol proclamar, el goig que tot el mal ha estat vençut. Crist ha ressuscitat, i si ell ha ressuscitat, el món té sentit, la meva vida no està tancada. És el que Nehemies dirà a la comunitat reunida quan escoltarà la Paraula de Déu: "La joia del Senyor és la nostra fortalesa". I els cristians no podem fer res sense aquesta joia. Aquesta nit és el fonament d'aquesta joia. Posem aquesta joia en el nostre cor i veurem com tindrem ulls per veure les nafres del Crist, força per guarir-lo, a la vida quotidiana, de cada dia, a Galilea.

 

Homilia Vetlla Pasqual
3 d'abril de 2021
Fra Jacint Duran

 


divendres, 16 d’abril de 2021


MAMA M'AVORREIXO

Hi ha un professor d’institut a Cadis que es diu Pablo Gutiérrez i que acaba de publicar un llibre sobre una experiència pedagògica força interessant que ell ha fet. En aquest llibre hi ha una frase que diu així: “Un nen que no s’avorreix és un nen que no pensa”.

Ell té dos fills, i tant amb els alumnes com amb els propis fills sempre programa les coses de tal manera que quedi temps per avorrir-se. Quan els nens (que són en definitiva els grans filòsofs, els grans pensadors, igual que els avis haurien de ser-ho) no tenen temps d’avorrir-se i passen tot el dia divertint-se, el nen deixa de tenir capacitat de preguntar-se. Perquè en l’avorriment un comença a pensar, a preguntar i a adonar-se que potser hi ha un altre món, que potser hi ha una porta màgica, sagrada, que fa veure les coses des d’una altra perspectiva, que no tot és tan fàcil, que hi ha un "altre món". En l'avorriment es pot arribar a descobrir què és pregar, descobrir la pregària.

Si el nen sempre està divertint-se, no hi haurà manera ni de pensar ni de pregar. I això que passa amb els nens ens passa encara més a nosaltres. Quantes vegades estem preocupats i horroritzats amb la perspectiva d’avorrir-nos i passem dies, hores buscant, dintre dels aparells o en les programacions, alguna diversió, tot per no avorrir-nos. Ens espanta l’avorriment.

Però això és també el que ha passat sempre en la vida de l’home. Nicodem, que surt al capítol tercer de l’evangeli de Joan. Va a trobar Jesús de nit. Nicodem podria ser un d’aquests personatges que es passés tot el dia "divertit", lluny de l'avorriment. Era un dels grans personatges de la noblesa sacerdotal i, per tant, estava en el Sanedrí i estava al dia de totes les incidències i xafarderies. Podia passar tot el dia divertidíssim només passant notícies i rumors d’un cantó a un altre, fent xafarderies un dia i un altre, parlant d’un i de l’altre. I fugir així de l’avorriment. Fins i tot podia participar d’aquells banquets que organitzaven els grans personatges, entre ells Herodes i que va costar al pobre Joan el cap. Era divertit, no s’avorrien...

En canvi, Nicodem va ser capaç d’anar a mitja nit a buscar Jesús. Va ser capaç d’anar-hi perquè ja s’havia interrogat. Ja havia sortit del divertiment general de la seva classe social. Havia estat capaç de pensar.

I en el text del capítol 3 de sant Joan, veiem a Nicodem preguntant, parlant, dialogant amb Jesús. Va ser capaç de fugir de la diversió i preguntar-se, anar a Jesús i així descobrir  tres grans coses aquella nit, que són part del cor de la Bona Nova.

Primer va escoltar dels llavis de Jesús que Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, no per condemnar-lo sinó per salvar-lo, perquè aquells qui creuen en Ell trobin la vida. Déu estima el món fins l'infinit, per tota l'eternitat.

En segon lloc Nicodem va descobrir que aquest Fill únic de Déu, que és u amb el Pare, ha de ser enlairat, ha de mostrar en la creu fins allà on ens estima, donant-ho tot. Llavors atraurà tothom cap a Ell. Cal mirar fit a fit a Crist aquesta porta santa i sagrada que ens mena a una altra vida que és ja aquí i per sempre.

També va aprendre, Nicodem,  aquella nit que si Déu ho ha fet tot per nosaltres, ho fa i ho farà per salvar-nos, queda a les nostres mans entrar-hi o no, deixar-lo entrar o no. Optem per la llum o optem per les tenebres? Ens toca a nosaltres. Això ningú ho suplirà. I aquesta és la terrible afirmació i exhortació del cristianisme. Déu ho ha fet tot, i ho continuarà fent però nosaltres podem refusar-lo, preferir les tenebres a la llum.

D'aquí la insistència a predicar, tocar a les portes, i desvetllar consciències, i de deixar que la gent deixi de distreure’s i sigui capaç d’afrontar el seu destí etern i infinit pel qual Déu el truca, li ofereix i l’acompanya.

Hi ha un autor que va néixer l’any 155 d'una família pagana i després va convertir-se al cristianisme gràcies a l'exemple dels màrtirs. Sant Jeroni ens en parla d'ell i dels seus escrits. A més tenim alguns escrits d' ell, tot molt a prop dels fets del Nou Testament. Ell té un text que parla de la pregària i que l’ofici diví que l’Església recita cada dia ens l’ofereix. Aquest personatge és Tertulià. Després tindrà algunes actituds una mica més intransigents, però el text que us voldria llegir i que parla de la pregària és d’una gran bellesa. A mi m’agrada molt i demà toca llegir-lo a l’ofici. Diu així:

“L’oració cristiana no fa ploure sobre les fogueres, no tanca la boca dels lleons (en aquella època molts cristians que morien cremats i a la boca dels lleons) i tampoc dona aliment als famolencs. No, no aparta el sofriment físic però ensenya els homes a sofrir, el dona la ciència del sofriment. Perquè quan creix la pregària creix la fe. Abans l’oració (es refereix a l’Antic Testament) desfeia els exèrcits enemics. Ara, en canvi, l’oració ens aparta de la ira, ens fa suplicar pels nostres enemics i ens fa vetllar per aquells que ens persegueixen”. I ara el text de Tertulià parla de la pregària de tota la creació: “Preguen tots els àngels, totes les criatures, els ramats i les feres, fins i tot preguen els ocells que, quan es desperten, s’aixequen cap al cel i estenen les seves ales com dos mans i piulen quelcom que s’assembla a l’oració. Prega el mateix Jesús. Ell i a Ell la glòria pels segles”.

L’avorriment ens pot fer descobrir la pregària. L’avorriment pot centrar-nos en l’essencial.

 

Homilia IV Diumenge de Quaresma
14/03/2021
Fra Jacint Duran

 

 

 

divendres, 19 de març de 2021


Una altra vida a Mart?

 

Els Estats Units i algunes altres nacions, entre elles algunes europees, van fer i enviar un enginy a Mart, que es diu “Perseverance”. Ha arribat a Mart el 18 de febrer,  i ha començat a fer fotos d’una gran nitidesa. No és la primera vegada que s ‘envien coses a Mart. La finalitat de l'actual enginy és ben concreta, és saber si hi ha vida a Mart, o n’hi ha hagut. Perquè ja sabeu que dintre de Mart hi ha aigua, encara que la seva atmosfera és molt poca cosa i, per tant, la vida és molt difícil que hi sigui, però aquesta és la feina d’aquest enginy, saber si hi ha vida o n'hi ha hagut vida.

I hom es pregunta. A Mart no sabem si n’hi ha de vida o no n’hi ha, però l’altre dia algú em deien: “I a la Terra, hi ha vida?” Perquè certament que hi ha vida biològica , però vida, vida, de veritat, n’hi ha? Aquesta és la pregunta.

De fet, aquestes investigacions a Mart han portat a unes certes elucubracions i a projectes ben concrets. Fins i tot hi ha hagut un grup de gent que estan a Barcelona i a l’entorn d’institucions de per aquí, que han projectat de fer-hi fins i tot una ciutat, que es dirà Nüwa, que és el nom d’una deessa creadora xinesa. I es preveu que hi puguin viure un milió d’habitants, i això en pocs anys. I la finalitat, quina és? La finalitat és: “Per salvar la Terra cal entrar a l’espai”, deia un dels organitzadors. Més encara, es vol fer allí una espècie de prova per canviar la manera de viure dels humans, perquè no vivim com cal, i estem destruint-ho tot.

I hom es pregunta: S’ha d’anar a Mart per saber com hem de viure nosaltres? S’ha d’anar a Mart per preguntar-se si hi ha vida? Potser sí que cal anar a Mart, jo no dic que no s’hagi de fer. Però, i la vida d’aquí? I la nostra vida?

 A més puc preguntar: Hi ha vida després de la mort? És la gran pregunta de la humanitat i de l'home concret. Creiem que hi ha vida després de la mort? I certament que val la pena preguntar-se això perquè són molts segles que estarem morts, més que no pas els que estarem vius, per suposat. Però també cal preguntar-se: Hi ha vida abans de la mort? Vivim o no vivim, o simplement sobrevivim? Hi ha vida ara? Tinc vida? Pel cristià hi ha vida després de la mort, i hi ha vida abans de la mort. Però per trobar aquesta vida cal un canvi profund del cor. Com mai el futur de la humanitat depèn del canvi del nostre cor, i no del canvi del cor del veí, sinó del meu, del meu. O canvio jo o això no funciona. Per això és la conversió el que predica l’Església en l’època de Quaresma i tot l'any. El problema és  el cor de la persona humana, o canvia el meu cor o això no funciona, o ens anem tots en orris.

I no estic parlant del cor de l’altre, ni del d’aquell que està assegut ara al meu costat en el banc, sinó del meu. Jo he de canviar. Únicament jo. No he d’esperar la conversió dels altres. Soc jo. Jo he de girar-me, jo he de viure la vida del revés del que la visc perquè el pecat m’ha posat cap per avall. Per això Déu ha hagut d’intervenir d’una manera tan crua. Com di sant Pau: “Uns volen miracles”. Com ara, també volem ara diversió, volem xous, diversió... ho volem tot. Continua Pau; "altres volen saviesa", ciència, tècnica, "però nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per a uns i absurd per als altres”. "Déu ha volgut salvar-nos per aquest absurd", "escàndol per a uns, absurd per els altres". Ha volgut posar davant nostre el món a l’inrevés, o, millor al dret, perquè ens adonem que el mal ha posat el món cap per avall. Cal redreçar-lo.

I aquest Crist crucificat, aquest Messies crucificat, aquest Déu crucificat el lloem i el beneïm perquè és el mateix que ha ressuscitat. Ho llegim en l’evangeli de Joan en el capítol segon, on Jesús diu: "destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies" .L'evangelista continua dient: “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts comprengueren aquestes paraules de Jesús i cregueren en Ell”. La resurrecció de Jesús és la llum que fa comprensible i fa  adonar-nos que hi ha una altra vida, ara,i per sempre. És possible una opció diferent del món que hem fet. Hi ha un altre projecte. El projecte està fet i realitzat en Jesús i proposat per a nosaltres.

Quan un veu el món,  la creu, sota la llum del ressuscitat, el mon es capgira, veu que el vençut és el qui ha vençut, que aquells que es creien triomfadors són els que han perdut, que els petits són els grans i que els grans són els petits. Viu el món tal com Déu el veu. Hi ha una altra vida, ara i per sempre, de la qual Jesús n’és la porta d’accés.

Sant Ambròs és un dels Pares de l’Església occidental més importants, mestre de sant Agustí, que va morir el 397, i va ser elegit bisbe fins i tot abans de ser batejat. Un gran personatge. I aquí voldria llegir-vos un text seu que mostra a algú que ha vist, ha viscut i ha palpat l’altra vida, aquesta vida que Déu ens posa tant a prop a través de Jesús. Diu així: “On hi ha el cor de l’home, allà hi ha el seu tresor. Ja que Déu és bo, adheriu-vos a Ell amb tota la vostra ànima, amb tot el vostre cor, amb tota la vostra força, per viure així, dins de la llum,  contemplar la seva glòria i fruir de la gràcia d’aquest goig sobrenatural. Adrecem les nostres ànimes envers Ell, unim-nos a Ell. Això sobrepassa qualsevol cosa que puguem pensar, imaginar... i proporciona la pau, una pau que ultrapassa tot sentit, tota expectativa. Aquest és el bé que ho penetra tot, vivim dintre d' ell i en depenem. Déu és l’únic bo”.

Homilia Tercer Diumenge de Quaresma
07/03/2021
Fra Jacint Duran

 

  

dimecres, 3 de març de 2021


 

EL BON LLADRE

Fins l'any 1981, a l'estat francès era legal la pena de mort. L'any 1981 es va suprimir. I l'any 2005 passà a ser un dels articles de la Constitució Francesa. La guillotina és un invent de la Revolució Francesa, filla de la Il·lustració, va tallar colls a dreta i  esquerra durant bastant temps.

En el mateix segle XX va haver-hi gent que va tastar la guillotina. Entre ells hi ha un xicot, Jacques Fesch, que tenia vint-i-set anys. Aquest xicot va néixer el 1930 en una família bastant rica i benestant, molt consentit. Tot i tenir els diners que volia, ell, pel seu cantó es va anar embrancant en deutes. Es va casar, va tenir una filla, va deixar plantades a la dona i a la filla i es va anar endeutant. Tant, que al final va resoldre ell,  d'atracar un banc. El va atracar i, en el moment en què s'emportava els diners,  arribà la policia, va haver-hi un rifi rafe i, al final,  va disparar i va matar a un policia.

Primer anà a la presó i desprès fou condemnat a mort. Va passar tres anys a la presó abans no van complir la condemna a mort. Durant els últims mesos va fer un diari que s'ha conservat. El primer any d'estar a la presó va tenir una forta experiència religiosa. Diu així: "Sento un gran dolor en el cor que m'ha fet patir moltíssim...I, bruscament, en un instant, he rebut la fe. Amb una certesa absoluta, he cregut,  no comprenc com ho feia per no creure!. La Gràcia m'ha visitat. Una gran alegria s'ha apoderat de mi i, sobretot una gran pau. Tot s'ha tornat clar en un instant".

Fixeu-vos que comença per un gran dolor, molt fort. Reconèixer el que ha fet. I s'obre la porta, i a l'instant ve la fe, una fe lúcida que fa difícil comprendre com es pot viure sense fe, i una fe que li porta una immensa alegria i una immensa pau. Tot es torna clar.

Ell mateix, en el seu dietari, ens diu que malgrat tot s'obre sota els seus peus l'abisme d' una gran temptació. Diu: "en aquell moment hi havia dues coses que podia fer, o revelar-me o viure com un monjo a la presó". Fins i tot en aquell moment tant lluminós, tant ple de pau, podia refusar la fe. Va optar pel segon, per viure com un monjo a la presó. I tenim el seu dietari en què descriu la seva experiència, experiència que va ser acompanyada pel capellà de la presó, pel seu advocat, convertit de feia poc, i per un parent de la seva dona. La seva vida canvià absolutament i l'experiència cristiana, mística fins i tot, brolla d'aquests textos que vaig poder llegir i que són d'una gran bellesa.

Es va reconciliar amb la seva dona i es va casar per l'Església. L'any 1957, el dia 1 d'octubre, festa de santa Tereseta de l'Infant Jesús que a ell tant li va impressionar, va morir, el van matar, va anar a la guillotina.

Tant van impressionat els seus textos i la seva experiència que l'any 1993, l'arquebisbe de París va començar el seu procés de canonització, que està obert.

Voldria subratllar un punt. Quan es presenta la fe es presenta com un diàleg, proposta. L'home sempre, sempre pot refusar la fe. Pels textos de Jacques que jo he llegit, podria ser que no fos la primera vegada que sentís la crida de la fe. I, nosaltres mateixos, moltes vegades sentim, i moltes vegades preferim revelar-nos i tancar la porta, i Déu es retira. Perquè la relació entre l'home i Déu és una relació d'aliança. Déu surt a l'encontre, és el primer, però sempre proposa, no imposa. És el que a la Bíblia s'anomena l'Aliança.

Aquest any la Quaresma ens presentarà les aliances que fan com  un fil conductor en  tota la història de la Bíblia: avui la de Noè, després la d'Abraham, la de Moisès, la de Josué, i la gran aliança, la nova aliança, en Crist crucificat i ressuscitat.

Avui la litúrgia parla de l'aliança de Déu amb Noè i la seva família, però no només amb ells, sinó amb "els vostres descendents" i, a més, diu: "amb els ocells del cel, les bestioles de la terra, els animals feréstecs i els animals domèstics". Tots els animals, amb els humans , amb tota la creació. És una aliança per a tots. I, fins i tot, va més enllà.

El text de la segona lectura ens presenta que l'Aliança és la que fa Jesucrist fins i tot amb aquells que "es van resistir a creure, en temps de Noè" i en tots els temps. Diu de Jesús ressuscitat el text del Credo, el curt: "I davallà als inferns". I és el que diu avui el text de la Primera carta de sant Pere. Jesús, "el just, morí pels injustos, per portar-los a Déu, i anar a les ànimes, als esperits empresonats a proclamar la seva Bona Nova a aquells que s'havien resistit a creure". O sigui, després de la mort, fins i tot, aquells que eren abans, aquells que seran després, aquells que han conegut, aquells que no han conegut Jesucrist, es trobaran amb Jesucrist, oferint-los la possibilitat d'una vida nova, d'un sí etern i per sempre. Perquè Ell ha sigut el que ha dominat la temptació, l'ha vençut i ens ensenya a vèncer-la.

Si anéssiu un dia a París i anéssiu a l'església del barri on era Jacques Fesch, trobaríeu una imatge curiosa, una imatge del bon lladre amb la cara de Jacques. Segurament que tots nosaltres estem en el bon i el mal lladre, però Jesús hi és i ens demana d'optar per una manera de ser o d'una altra, vèncer la temptació per participar en el mateix camí de Jesucrist fins arribar al Paradís. "D'aquí a cinc hores veure Jesucrist" Amb aquestes paraules acaba el dietari de Jacques Fesch . Aquesta és la seva esperança que ens crida a compartir.

Homilia Primer Diumenge de Quaresma
21/02/2021
Fra Jacint Duran

  

dimecres, 24 de febrer de 2021


 

JESÚS PLORA

 

L'Ajuntament d'Arenys de Mar, ja fa bastant anys, va organitzar cursets per la formació permanent per la gent, cursets de moltes coses diferents. I ho feia en diferents locals que l'Ajuntament disposa. Veient les arrels de la nostra cultura van pensar que un curs que s'havia de donar era sobre la Bíblia, cosa estranya, però va sortir de l'Ajuntament. Em van demanar a mi que fes aquest curset. Hi vaig anar i vam fer-ho, si no m'equivoco, a les Escoles. Es va reunir força gent. Abans de començar els hi vaig preguntar: "Quins problemes teniu? Quines preguntes us suscita la Bíblia?" I una de les primeres va ser: "Per venir cap aquí he mirat una mica la Bíblia i he vist una cosa una mica estranya, que no sé ben bé què es això. La Bíblia, a més d'estar escrita, està plena de numerets per allà enmig. Què són aquests numerets?" Com sabeu vosaltres, la Bíblia és una autèntica biblioteca, hi ha de tot. Hi ha cartes, trossos històrics... de tot. I, antigament, la Bíblia se citava de moltes maneres però avui en dia, aquests numerets que deia aquest senyor són els versets de cada un dels capítols. La Bíblia se cita dient el llibre, el capítol i el  verset. Abans no era així. Això va començar a l'Edat Mitjana. Abans es deia un tros, la gent que tenia més bona memòria, i llavors ja sabien on estava. La nostra memòria ha anat cada vegada a pitjor.

Ara es cita la Bíblia dient el nom del llibre, el capítol i el verset. Quan es diu: "llibre del Gènesi, capítol 3, de l'1 al 3", doncs busques el llibre del Gènesi, el capítol tercer, i els versets corresponents.

Però hi ha una cosa curiosa, que els versets no són igual de llargs uns que els altres. Hi ha versets que són molt llargs, igual que hi ha capítols molt llargs... Hi ha versets molt llargs i altres que són molt curts.

L'altre dia, parlant entre els frares, amb uns jocs que anàvem fent, ens vam preguntar quin era el verset més curt de la Bíblia. No ens en vam sortir. No ho sabíem. Vosaltres ho sabeu? És curtíssim. Només té el subjecte i el verb, no té res més. És al capítol 11 de sant Joan, verset 35. Què diu aquest verset que només té una paraula i un verb? Doncs una cosa realment bonica: "Jesús plorà".

Quan vam fer el joc amb els frares em va commoure. "Jesús plorà". Aquest és el verset més curt de la Bíblia. I en aquest capítol 11 de l'evangeli de sant Joan, Jesús plora tres vegades. Es commou. És la mort de Llàtzer. I quan veu que Marta i Maria, les seves germanes, i els jueus ploren, Jesús es commou, plora. Jesús plora.

És allò que va dir un japonès: "M'he fet cristià perquè el vostre Déu plora". El nostre Déu plora, té compassió.

Avui veiem l'evangeli de sant Marc que és molt escuet. No fa masses explicacions. Però, malgrat tot, Marc és l'evangelista que parla més dels sentiments de Jesús. I avui ens ho diu: "Jesús, compadit, el tocà". Jesús es compadeix. Igual que en l'enterrament del fill únic de la vídua de Naín, quan Jesús veu aquella dona plorant per la mort del seu fill únic, diu el text: "Jesús es commogué, es compadí". Igual que es compadeix de la multitud que no té pa: "Jesús veié la gent i es compadí". O del cec, abans de curar-lo. És un Déu que es compadeix. És com un reflex d'un dels elements típics de l'Antic Testament. Hi ha fins i tot una paraula que es va repetint una i altra vegada a l'Antic Testament aplicada a Déu, a Yahvé: el "Heset", l'amor, l'estimar. "Quina mare hi hauria que s'oblidaria del fill de les seves entranyes? Però ni que hi hagués una que se n'oblidés, jo mai m'oblidaria de tu", diu Isaïes de Déu. O el profeta Osees: "les meves entranyes es commouen veient el desastre del meu poble". És un Déu que es compadeix, que té entranyes.

I això mateix Jesús ho aplica a les seves paràboles. En la paràbola del Fill Pròdig, el pare no simplement perdona el fill, com un jutge que és magnànim, sinó que quan el veu es commou, diu el text del capítol 15 de sant Lluc. Es commou, va corrents i l'abraça. I vol que aquesta compassió també la tinguem nosaltres, com es troba en la paràbola del Bon Samarità, l'únic que es compadí d'aquell que havia estat apallissat.

Perquè, deixeu-me fer una imatge poètica: Les llàgrimes de Crist que reguen el món fan néixer no simplement simpatia, sinó creen una nova realitat. Al bell mig de l'hivern, quan tots els arbres estan pelats, tot pelat, tot sec, que sembla tot mort, de cop i volta l'ametller floreix. Al bell mig de l' hivern, a finals de gener i principis de febrer. Al mig de l'hivern, quan tot està sec i mort, floreix l'ametller. Per això trobem en el llibre de Jeremies que Déu dirà: "Jo sóc com un ametller que vigila enmig de la mort". Déu és un ametller, i podríem dir que Jesús és, en la seva Pasqua, aquell ametller que floreix al bell mig de l'hivern del nostre món, no simplement ell, sinó que anticipa i fa present la primavera de la humanitat, la primavera de la vida de l'home, la primavera que està promesa a tota la humanitat.

La mort i resurrecció de Jesús és com l'ametller florit que ha florit gràcies a les llàgrimes de Crist. Per això dirà Jesús: "Benaurats els qui ploren", perquè comparteixen les llàgrimes de Jesús. Perquè davant de la misèria de l'altre es compadeixen, ploren, són capaços de commoure's, no tenen un cor de pedra sinó que es commouen. I aquest commoure's els porten a moure's, a crear al seu entorn, enmig de l'hivern, la florida d'una nova realitat, la florida d'una nova comunitat. Com dirà sant Pau: "Ja no busco el que em convé a mi sinó el que convé als altres". Aquí hi ha el principi. I podríem demanar al Senyor de fer-nos nostres les paraules de sant Pau: "Seguiu el meu exemple com jo segueixo el del Crist". Com més la nostra vida sigui aquesta florida i recordi l'arbre florit del Crits més aportarem una nova realitat, la primavera que el Senyor té promesa per a tota la humanitat. La Pasqua definitivament, realment ja present quan floreix al bell mig de l'hivern del nostre mon.

 

Homilia Diumenge VI durant l'any
14/07/2021
Fra Jacint Duran

 

 


dijous, 18 de febrer de 2021


 AIXECAT!

 Un dels moments més confortants del dia és després de tota la jornada, posar-se al llit. Jo quan em poso al llit, lògicament a l' hivern s'hi està més bé dintre, i quan estic al llit tiro amunt la manta i els llençols, llavors em dono la volta i em tapo, i quedo clapat al cap d'una estona. No em costa massa dormir. Però a vegades la cosa no surt tan bé. A vegades et poses al llit, estires el llençol i en lloc de quedar enganxat, el llençol cedeix i va amunt i els peus queden destapats.I això empipa. Què faig? Moltes vegades amb el peu ho torno a tirar avall, enrosco una mica i ja miro de dormir amb el llençol desenganxat de baix. Però no és tan fàcil, perquè aviat, quan estàs mig endormiscat, sents fred perquè el peu queda fora, o s'ha mogut el llençol... total, que no hi ha manera de dormir bé. Què s'ha de fer? Vulguis o no, t'has d'aixecar, obrir el llum i tornar a fer el llit com correspon, llavors ja sí et tornes a posar i dorms i descanses.

Per què dic això? Un escriptor que es diu Francesco Piccolo, que té un llibre sobre les frustracions (les infelicitats quotidianes, que diu ell), i una d'elles és aquesta que correspon bastant a la meva pròpia experiència.

Fixeu-vos, això és comparable a la vida que moltes vegades portem. Moltes coses quotidianes se li assemblen. El llençol s'ha desenganxat i en comptes de fer el que cal fer que és aixecar-se i fer les coses com cal, anem passant la nit o el dia sense arreglar la cosa. El peu surt, la manta cau, tot el que vulgueu, però la mandra no ens deixa aixecar. I sabem que és ben fàcil: aixecar-se i arreglar-ho. Però la mandra...

I això és el que demana avui l'Evangeli: Deixeu aquest mig endormiscar, deixeu aquesta vida incòmoda en la qual us heu posat, deixeu les coses a mitges tintes, aixequeu-vos, vetlleu, estigueu desperts, obriu el llum i arregleu les coses que hagueu d'arreglar, no us quedeu a mitges, no visquem la vida amb el llençol desenganxat, no visquem la vida anguniosament, incoherentment, aixequem-nos, arreglem les coses... L'Advent vol ser això: rectificar, estar desperts, un aclarir les coses. És el que diu Jesús a l'evangeli: "No dormiu, desvetlleu-vos, reaccioneu, estigueu atents". És passar del que diu el profeta Isaïes avui: "Ja ningú invoca el vostre nom, ni en desvetllar-se es recolza en vós". Així és la nostra vida. Aquesta fe que diem que tenim, però en el fons no invoquem el Senyor de cor, ni recolzem en Ell quan ens desvetllem al matí. Ens recolzem en tot, però no en Ell.

Per això, Isaïes fa aquella pregària que ha de ser el motor d'aquest Advent, aquest Advent com un paradigma de la vida cristiana: "Tant de bo esquincéssiu la volta del cel i baixéssiu". Escoltar, deixar-se portar pel desig de Déu. Tant de bo que esquincéssiu la meva vida i baixéssiu, i us féssiu palpable. El desig profund de Déu, aquí hi ha la porta. Aquest desig que s'ha vist realitzat en la història,  volta del cel que s'ha trencat i ha baixat el Fill i s'ha encarnat.

Però allò que va passar fa dos mil anys i que també esperem a la fi del temps, ara ens cal aixecar-nos, vetllar, perquè ara Ell està trucant a les nostres portes.

Avui 29 de novembre, l'any 1223, va ser aprovada la Regla de sant Francesc d'Assís, la seva forma de vida, pel papa Honori III. I avui la comunitat franciscana, si no fos primer d'Advent, celebraria tots els seus sants, homes i dones que han reaccionat, que han fet que la Paraula no quedés simplement com un text escrit, sinó un text viu.

I un d'aquests, que fa dos dies que vam recordar, es diu Francesc Antoni Fasani, deia una cosa que vull subratllar. Deia: "Es parla de Déu, s'estudia a Déu, es predica Déu, es discuteix de Déu... molt menjar per a la intel·ligència però no es prega. Es parla de Déu però no es parla a Déu". I aquí hi ha el punt. Déu és algú que està a la porta, que truca, i que com diu Isaïes, vol que el deixem fer, com un terrisser que va modelant la nostra vida, per fer de nosaltres un gerro de terrissa en el qual, com diu sant Pau, Crist hi habiti.

En l'època de Fasani potser no s'havia de parlar tant de Déu. Avui en dia sí que cal parlar de Déu. En aquella època potser no calia fer tantes explicacions de Déu, avui sí, cal posar-se Déu a la boca. Però també, i sobretot, cal pregar a Déu, deixar-lo treballar, i transformar. Sabrem, únicament, que hem acollit Déu quan acollim el germà. Si no hem acollit el germà, si no hem escoltat el germà, ens podem treure del cap que hem acollit Déu. Si hem tancat les portes al germà, hem tancat les portes a Déu. Tant de bo ens trobi desperts, posant els llençols ben posats,  que siguem capaços d'aixecar-nos i refer , el llit, la nostra vida perquè aquesta sigui acollidora de Déu, de Jesucrist.

 

Homilia de Primer Diumenge d'Advent
29/11/2020
Fra Jacint Duran


dimecres, 17 de febrer de 2021

LA GRATUITAT

Hi ha un senyor, que no  recordo el nom, o millor, no el se pronunciar,que va néixer a Amèrica del Nord i va morir l'any 1915 a Irlanda. Aquest senyor té una frase que m'ha arribat per whatsapp i diu així: "Un amic és aquell que ho sap tot de tu i, malgrat tot, t'estima".  Ho sap tot de tu. Malgrat saber-ho tot...t'estima. Segons això, el que hauria de portar nom d'amic, per antonomàsia seria Déu. Per això la litúrgia oriental sovint parla de Déu com "L' amic dels homes". Déu, certament, ho coneix tot de nosaltres, més, fins i tot, que nosaltres mateixos i, malgrat tot, ens estima. Això va inspirar al beat Ramon Llull un dels seus llibres més coneguts, i que acaba el llibre "Blanquerna", que és "El llibre d'Amic i Amat", parla de la relació entre Déu i l'home. El fidel és l'amic i Déu és l'Amat. És una relació d'amics que coneix profundament tot el que som i, malgrat tot, ens estima profundament, totalment.

Però quan parlem d'amistat, ha d'haver un element imprescindible, sense el qual no hi ha amistat sinó sols aparença. Aquest element és la gratuïtat. En la mesura que no hi ha gratuïtat, no hi ha amistat. Quan jo vull treure algun profit de l'amistat, s'estableix una altra relació, però no és una relació d'amistat. L'amic és aquell amb el qual hi sóc i estimo, i no hi trec cap profit. Per això, la relació amb Déu, que és el gran amic, és la relació amb la qual no hi trec cap profit. Per què? Perquè Ell tampoc hi treu cap profit. Ens posa en el món de la gratuïtat.

Avui hem llegit un fragment d'un llibre de l'Antic Testament, que és el llibre de Job, que si el món occidental no estigués tan sonat com ho estem tots plegats, formaria part de la bibliografia dels textos més bells i més profunds que s'han fet de la literatura universal, el llibre de Job. Està fet més o menys al segle Vè abans de Jesucrist, i segurament va ser escrit en arameu, quan Israel ja havia perdut el costum de parlar en hebreu, i el text està traduït de l'arameu a l'hebreu, llengua litúrgica. Un text d'una gran bellesa. I es pregunta: Com és possible que jo serveixi Déu amb tot el cor i tota l'ànima i les coses em vagin tan malament? Com és possible que als bons els hi vagin malament les coses i els dolents vagin "viento en popa a toda vela"? Com és possible? Per què Déu no recompensa els bons? I la pregunta de fons és: Per què serveixo a Déu? De què serveix?

I per això ens introdueix  en el món de la gratuïtat. Però, abans, el llibre de Job mostra moments d'una gran tensió força lírica, en la qual Job es revolta contra Déu. Diu: "La vida de l'home és com la d'un treballador, com la d'un esclau, però arriba al final i el sou no arriba". És el que diu la primera lectura d'avui. "Senyor, pensa que la meva vida és com un respir, com un somni, com una ombra, i treballo per a Tu i no cobro res". Per això arribarà un moment que, en el llibre de Job, influït pel capítol 20 de llibre de Jeremies, dirà unes paraules molt fortes: "Maleït el dia que vaig néixer. Que no sigui beneït el dia que la meva mare m'infantà", estic fart. Aquestes paraules tan fortes del llibre de Job, que són un ressò del de Jeremies, estan molt presents també en el nostre cor com a creients. Job som nosaltres.

Però hi ha una cosa curiosa en el llibre de Job, una cosa contrastant, molt fortament contrastant. El final acaba amb un gran silenci, silenci profundíssim, en el qual Déu parla, però tampoc se l'entén el que diu i, malgrat tot, Job dirà: "He parlat una vegada, i dues no hi tornaré. Em posaré la mà a la boca i no hi tornaré a parlar". I en un altre text diu: "Et coneixia només d'oïdes però ara t'han vist els meus ulls". Què vol dir això? Què ha passat aquí?

Hi ha un text molt bell del llibre de Job que també fem servir  en molts funerals, i diu així: "Però el meu defensor viu i, a la fi, s'alçarà de la pols. Jo contemplaré Déu, jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls i no els d'un altre". Jo contemplaré Déu amb els meus ulls, "contemplaré en futur", i també ha dit "l'he vist" en present. Què ha passat aquí? No ho sabem. És el misteri de la relació amb Déu. Aquest misteri profund que es troba en els profetes, quan Isaïes entra al temple i tot s'omple de fum, tot trontolla, i ell queda corprès. És la presència d'un Déu que fa descalçar Moisès, és aquell vent suau i tranquil que fa que Elies es tapi la cara. Déu és gratuït, es dona gratuïtament, i demana la gratuïtat.

El gran Job de la història és Jesús. Jesús, que va fer seves les pregàries de Job, amb totes les seves forces. Ell que a primera hora es llevava per pregar i a última hora encara estava pregant. I era capaç de fer-se seva l'oració de tots els Jobs de la Història. "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?" Jesús és el Job per antonomàsia, aquell sobre el qual es va sentir: "Tu ets el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo".

El Senyor avui ens convida a viure la relació amb Ell gratuïtament, per poder entrar al seu temple, el temple de la gratuïtat que Job experimenta com silenci i buidor, i nosaltres l'experimentem sabent que hi ha algú dintre. "Tothom us està buscant", dirà sant Pere, i és això el que el nostre cor anhela, és això el que desitja, el que va més enllà de qualsevol recompensa.

V diumenge durant l'any
07/02/2021
Fra Jacint Duran

 

 

 


dijous, 11 de febrer de 2021

 

TOTS ELS CAMINS PORTEN A ROMA

 

L'altre dia, aquí a la sortida de l'Església, després de missa, hi havia dos que estaven parlant, i al passar pel costat vaig sentir el que estaven dient. Es tractava que un, si no ho vaig entendre malament, volia anar a Besalú. I l'altre, amb un mapa –es veu que no tenia el Google Maps– intentava explicar-li, de viva veu, la manera d'arribar.

Després d'explicar-li que havia d'anar primer cap aquí i després cap allà, l'altre li va dir: "jo, tot això, ja ho entenc, però quan arribo a aquest punt no hi ha manera d'entendre'm i em perdo". En aquest punt? però aquí no hi ha problema, tots els camins porten a Roma". Què volia dir amb aquesta frase? Que vagis on vagis, arribaràs al lloc. Aquesta frase "tots els camins porten a Roma" és una frase que deu ser bastant antiga. Ara ja no es fa servir tant, per això em va cridar l'atenció. "Tots els camins porten a Roma". Quan hom es troba en una situació que ell es pensa difícil i li diuen: "tira endavant, no veus que tots els camins porten a Roma? Ja hi arribaràs". És per entendre que faci el que faci ho aconseguirà.

Això, a l'època de Jesús tenia una vigència total, perquè Roma era el centre. Actualment, si anem seguint, tots els camins de l'Europa antiga, la base de l'Europa actual, tots anaven a petar a Roma, qualsevol camí que agafessis, perquè era el centre neuràlgic: els calers, el poder, la força armada... tot estava a Roma.

Per tant, això ho sabien perfectament en aquella època. I, en la nostra, també. Podríem dir que a través dels segles Roma ha anat capitalitzant el símbol del poder. Ara actualment hi ha altres Romes que també tenen molts camins i moltes autopistes que hi porten.

Hi ha un poeta que tots coneixeu, Josep M. de Segarra, que ha escrit "El poema de Nadal", que suposo que el coneixeu. I en un moment diu això mateix: "tots els camins porten a Roma, certament, però no tots els camins porten a Betlem". A Roma hi porten tots. Als Romes actuals tothom hi sap anar, és fàcil, t'orientes fàcilment. Per anar a Betlem, actualment, és molt difícil. Tots els camins porten a les Romes dels nostres temps. És fàcil arribar-s'hi. Hi ha molts camins per arribar-s'hi. Però no n'hi ha massa que portin a Betlem.

Jo diria que hi ha dues maneres de fer a la vida: Anar cap a Roma o anar cap a Betlem, com diu el nostre poeta.

Anar cap a Roma es pot fer de moltes maneres, però tots els camins tenen un denominador comú: la desconfiança. Al món, perquè creixi actualment i perquè es destrueixi, ha d'haver-hi desconfiança. La desconfiança és la base de la nostra base econòmica. La desconfiança l'hem estat treballant durant segles a occident. La desconfiança és la base de tot. Fixeu-vos que hem anat criticant-ho tot: la història pròpia, la història dels altres, els grans personatges de la història... tot ho hem criticat. Digueu-me una cosa que no hàgim criticat. Tot. No queda " títere con cabeza". Ens ho hem carregat tot. I quan ens ho hem carregat tot, perquè ja no sabem què fer, hem inventat les mentides. Hem anat repetint mentides, mentides i mentides, grosses, petites, i totes amb un embolcall científic, perquè quedi bé. Quan hem dit tantes mentides, quan hem criticat tot, el cor queda amb profunda desconfiança, que és el contrari per arribar a Betlem.

I això va començar precisament carregant-se la fe cristiana, la fe en Déu. Vam començar criticant-ho tot, a vegades amb part de raó... però és tan criticable la fe?... Ens ho hem carregat tot. Hem fet mentides vestides de ciència: al Nadal i a la Setmana Santa sempre hi ha algun reportatge d'aquells que t'ho desmunten tot de la fe. I lògicament què queda? Res. Quan un no té fe, quan un desconfia, la vida se'n va avall.

Per això, per anar a Betlem, només s'hi pot anar per un petit camí, petit, estret, humil, profundament humil, estem cansats de savis. Humil. La persona humana, no el savi, som el que som, desnarits, petits i desgraciadets. I aquests temps ens ho refreguen pel nas continuament. Som petits, no tenim el coneixement de tot. Ni en tindrem mai. Cal recordar-ho. Per tant, hem de parlar amb molta humilitat i amb molta confiança, amb lucidesa, com diu Jesús, "ser mansos com coloms i vius com les serpents", però com anyells, confiats. Aquest és el camí que porta a Betlem. Aquest és el camí que fa que aquest camí estret i costerut que porta cap a Betlem, s'ompli de molsa, de llum, de tendresa, que faci aquesta olor especial de Nadal. És el que transforma la duresa de l'hivern en una candidesa especial que fa que uns se n'adonin que hi ha el sagrat, que hi ha la vida, que hi ha aquest misteri profund que està en el cor de les coses. I no de qualsevol manera. Perquè el que creiem els cristians és que Déu s'ha fet home, definitivament en la persona de Jesús de Natzaret. Mirem els cristians de no desfer la nostra fe, de no aigualir-la. La nostra fe és ben clara, Jesús de Natzaret és Déu encarnat. I d'aquí ve la nostra esperança. Un Déu que no queda en els núvols, un Déu que no queda dissolt, es un Déu personal i que s'ha fet un nen per a nosaltres.

Podríem dir que el camí que porta a Betlem aquest any passa per aquesta situació tan estranya que estem vivint. La Sagrada Família va viure coses molt semblants. Ens trobem en una situació estranya, fora dels nostres contextos habituals. El que fèiem habitualment no ho podem fer. Portem màscares, que a vegades no sabem ben bé qui som cadascun. Fem coses estranyes. Igual li va passar a la Sagrada Família, a Jesús, a Josep i a Maria, que van haver de sortir per qüestions jurídiques del seu poble. Estaven en una situació diferent, com la nostra, estranya. No estaven en el seu hàbitat normal. Fora. I això per burocràcies moltes vegades. Ells hi van canviar la vida, com nosaltres. Com nosaltres que estem tocant amb molta cruesa les nostres limitacions. Ells també. I com nosaltres es troben aïllats, Josep, Maria i Jesús. Van quedar aïllats, uns dels altres, en uns subterranis que eren pel bestiar, allunyats, com nosaltres.

I ara el Senyor ens demana aquest punt concret: confiança, humilitat, senzillesa, no per assumir la pau romana que és imposada per la força, sinó la pau del Cel que és proposada. Truca a la porta aquest infant demanant si pot entrar, ell que és Déu i home, i un infant posat en el nostre portal. Homilia

 

Nit de Nadal
Fra Jacint Duran

 


 

dilluns, 1 de febrer de 2021

 INMEDIATAMENT

Aquests dies he llegit dues entrevistes a nois molt joves (La Vanguardia), que m'ha fet pensar molt. Un, que es diu Aleixo Paz, que és nascut a Girona, de família gallega. L'entrevistadora li pregunta: "Com estàs?" i diu: "Tan emprenyat i tan perdut com sempre. Això d'aquí és l'infern". Déu n'hi do aquest xicot, que té vint anys. I continua dient en una altra part de l'entrevista: "Crec més en el de baix que en el de dalt, que és segur que no existeix". Una mica més enllà afirma: "Si fos per mi, jo no estaria viu".

Aquestes paraules tan dures que pronuncia aquest xicot també estan registrades en un reportatge que s'ha fet que es titula "El niño de fuego". Aquest noi, quan tenia vuit anys, el seu pare era camioner, i ell es va colar dintre del camió del seu pare, i en el viatge, que el pare al final va veure que hi havia el nen, en el viatge va tenir un accident gravíssim. Ell transportava fuel, gasoil, i va quedar creuat a la carretera i un altre camió el va envestir. Es va incendiar, van intentar sortir del camió però desprès van patinar perquè estava tot ple de fuel, amb tanta mala coincidència que en aquell moment va rebentar tot i ell va quedar absolutament cremat al 90% del cos. Normalment aquests casos es moren. Ell, malgrat voler-ho, ha quedat viu. Te vint anys. D'aquí les seves expressions duríssimes.

Però hi ha hagut una altra entrevista que contrasta, que és feta per un xicot de Sabadell que té vint-i-cinc anys. Aquest xicot ha fet un llibre que es diu "Aprendre a morir per saber viure". I això no ho diu perquè sí. Ell té una malaltia progressiva que cada vegada l'anirà aniquilant més. Actualment, amb 25 anys,  només pot moure els dits de les mans, res més.

En aquest llibre i en l'entrevista ell fa un plantejament absolutament contrari a l'altre jove, malgrat que les situacions poden ser molt comparables. Ell diu: "Tinc il·lusions. Sé que moriré i no tardaré massa, però espero amb il·lusió poder viure els minuts que em falten, les hores que em falten, els dies, els mesos, potser anys, però viure'ls amb il·lusió. Crec en Déu. Crec en la vida". I continua dient: "La felicitat –i que ho digui ell és molt important– depèn de coses molt petites. Enlloc d'estar centrat en un mateix, centrar-se en els altres". Això és la porta de la felicitat, segons ell. I fa una afirmació molt contundent, perquè l'entrevistador li diu: "No has pensat mai en l'eutanàsia?" I ell diu: "La meva  vida té sentit".

Podem afirmar amb el primer que l'infern és aquí, però podem afirmar, amb el segon, que també el Cel és aquí.  Podem posar-nos en la pell d'aquestes nois i comprendre-ho, però podem fer i optar per opcions i actituds diverses.

Això és el que diu avui Jesús en l'evangeli. Jesús comença la seva predicació en  l'evangeli de Marc, precisament, amb què Joan és empresonat i després serà assassinat, i ell mateix serà perseguit i morirà d'una manera molt cruel. I, malgrat tot, Jesús ha dit –semblant a aquest xicot: el Regne de Déu és enmig de vosaltres. El Cel està entremig de vosaltres. El Regne de Déu està dintre de vosaltres. El Regne de Déu és un foc que jo, diu Jesús, he abrandat enmig del món i que no s'apagarà. El Cel és aquí.

Jesús també ha dit que l'infern és aquí. Enmig nostre.  Jesús és molt realista. Per això envia als seus deixebles i els diu: "Us faré pescadors d'homes". Per què? Perquè veu que la humanitat està ofegant-se dintre d'un mar d'angoixa. Els creients som pescadors d'homes perquè els traiem de l'angoixa en què una i altra vegada caiem els humans.

Hi ha el Cel i l'infern, per sempre i aquí, ara. Nosaltres podem optar. Per això la manera de fer-ho és la manera en què ho van fer els deixebles, sense més diferències. Quina? "Segueix-me". Seguir Jesucrist, escoltar-lo, deixar-se instruir, optar per les maneres de fer d'Ell i no simplement com una llei o programa, sinó com algú que t'acompanya en el camí. "Veniu amb mi", diu Jesús. Estar amb Jesús i deixar que el seu Esperit actuï. Va dir  Joan Baptista: "Jo us batejo amb aigua però Ell us batejarà amb Esperit Sant". I aquest Esperit és el que posa el Cel a la terra. Aquell que està picant a la porta dels nostres cors perquè el Cel esclati la seva glòria en nosaltres.

Per això dirà sant Pau: "No podem deixar passar aquesta oportunitat". Hi ha mil oportunitats a la vida en les quals podem tancar la porta al Cel o la podem obrir. Podem tancar la porta a l'infern o la podem obrir. No podem deixar passar aquesta oportunitat, i no d'una manera llunyana, sinó com dirà l'evangeli: "immediatament", ara, en aquest moment.

Demanem al Senyor, tal com deia el salm: Senyor, instruïu-nos, mostreu-nos els vostres camins, envieu el vostre Esperit, que brilli, que abrandi els nostres cors. Que ens transformi en pescadors que alliberin el cor de l'home de la desesperació.

 

 Diumenge III durant l'any
Fra Jacint Duran

 


 

divendres, 22 de gener de 2021


 

SAGRADA FAMÍLIA

Els frares d'Arenys, per felicitar el Nadal, hem enviat una postal en la qual surt el nen Jesús, la mare de Déu i sant Josep, com és normal i com correspon. Però amb una certa diferència. Quina és? Doncs que el nen Jesús no està en braços de Maria sinó que està a les mans de Josep, que l'alça i el presenta.

No hem estat originals nosaltres, perquè hem rebut diferents postals en les quals es veu que és Josep el qui acarona el nen Jesús que té a les seves mans, agafant el nen Jesús... tant pintures o dibuixos actuals com antics. Hi ha una pintura de Murillo del segle XVII, on es veu perfectament aquest mateix fet: Maria està en segon pla i Josep en primer pla, està jugant amb el nen Jesús, que està amb un gos. És tota una representació de la cura que té Josep amb el nen Jesús.

Hi ha dues d'aquestes postals que m'han cridat l'atenció. Una, que deu ser del segle XV, on es veu la Mare de Déu en el centre, una mica a l'esquerra, i el nen Jesús que està aprenent a caminar –amb aquells caminadors que hi havia abans– amb dos àngels que li ensenyen a caminar. I en el fons es veu sant Josep que està cuinant. Està amb una cosa que sembla una paella i està cuinant.

I una altra que també m'ha cridat l'atenció és del segle XIV, que formava part d'un Llibre de les Hores, i on es veu la Mare de Déu estirada al llit i, als peus, hi ha sant Josep amb el nen Jesús als braços, amanyagant-lo. La Mare de Déu està estirada al llit, però no reposant, sinó asseguda, està llegint un llibre que suposo deu ser el llibre de l'Escriptura. És bonic veure aquesta alteració de rols que avui en dia tendim a subratllar.

Però també m'ha recordat la manera de fer de sant Francesc d'Assís. Si un dia us vaga, llegiu la Regla Butllada, que en diem nosaltres, en el capítol sisè, que és el centre de la Regla. I allà diu que els frares tinguin la sinceritat de dir-se uns als altres les seves necessitats, que no s'amaguin les necessitats, que les diguin. I diu: "perquè si una mare cuida i estima el seu fill, amb molta més raó un frare ha de cuidar el seu germà". La imatge és una mare. Podríem dir que per a sant Francesc no n'hi ha prou en ser germà. La plenitud del germà és assumir un rol matern. Això ho trobem fins i tot a la Regla dels eremitoris, on sant Francesc descriu la vida de la comunitat i diu que dos frares faran de fills i dos de mares. Les mares cuiden del menjar, d'anar-lo a buscar... i els fills els "fills" es dediquen a la contemplació. I diu que al cap d'un temps es canviïn els papers. I el mateix sant Francesc té una carta que s'ha conservat  feta directament per  ell, i diu: "Fra Lleó, et parlo com una mare al seu fill..." Per tant, podríem dir que el germà evangèlic que diu sant Francesc, és un germà que fruita i té els valors maternals. Té els valors maternals.

I la imatge que té sant Francesc, lògicament, és la de Natzaret, aquell lloc en el qual Pau VI hi descobria dues qualitats bàsiques, a part dels problemes que va passar aquella família, que no sabien on reposar per néixer el bon Jesús, van ser perseguits, van haver de fugir a Egipte, i un dia que Jesús va desaparèixer al temple... per tant, problemes no els hi faltaven. Però Pau VI subratlla molt l'ambient de la família de Natzaret. I hi ha dues coses que subratlla el papa Pau VI. Primer, el treball. Jesús era el fuster del poble i ajudava el seu "pare". El treball, l'amor al treball ben fet, dirà el papa. I segona cosa, l'estudi. Perquè Jesús va aprendre a llegir, que era una cosa que en aquella època no se sabia massa. Recordem que més tard quan va anar a Natzaret, li van donar el Llibre de la Llei i ell va llegir. Sabia llegir hebreu, que no era una llengua parlada. Per tant, treball i estudi, i uns ulls ben oberts tenia Jesús, en el seu entorn. No vivia als núvols, no vivia gens als núvols. En el seu parlar es veu tot l'ambient de Natzaret: les gallines, els bens, els animals... com es feia la sembra, com es pescava... tota la vida de Natzaret surt a les paràboles, surt a les seves predicacions. Jesús va viure profundament a Natzaret.

Per això el papa Francesc proposa, com a model per tota la humanitat, no una fàbrica, no un exèrcit, sinó una família, "Fratelli tutti", la gran família de la humanitat, que té com a tipus aquest temple de pura simplicitat de Natzaret.

Però, perquè això sigui així, jo he de deixar que Jesús estigui en mi, creixi i s'enforteixi. Depèn de mi, d'obrir-li la porta, deixar-lo créixer, ajudar-lo a enfortir-se en mi.

 Homilia Sagrada Família (27 desembre 2020)
Fra Jacint Duran

 

dijous, 21 de gener de 2021

 

PARLEU SENYOR QUE EL VOSTRE SERVENT US ESCOLTE!

 

No sé si recordeu a sor Amparo. La recordeu? O a sor Pilar. Són dues clarisses que estaven en el monestir de santa Clara d'Arenys de Mar. Ara una està al monestir de Pedralbes i una altra al convent de santa Maria de Jerusalem, al peu del Tibidabo, a Barcelona. Fa poc temps vaig anar, amb altres frares,  a fer Exercicis a les monges de Pedralbes, on viu sor Pilar, i fa poc que rebia whatsapps de l'Amparo. És per a mi com un record que tinc molt present en el cor.

Quan passo per davant del monestir de santa Clara em ve molta enyorança. Gràcies a Déu ara es farà servir i serà una biblioteca i una sala d'exposicions. Està bé, és bonic, però ja no és el monestir, és un ex-monestir. Acabarà que la gent parlarà de la biblioteca d'Arenys, de la sala d'exposicions, però no es dirà el convent, ni ho serà. Per què? Perquè un convent no són les pedres. Un convent són les persones: frares, monges... les persones. I un monestir o un convent de vida contemplativa ens diu una cosa ben clara: només hi ha una cosa necessària. És com un dit assenyalant el cel. Només hi ha una cosa necessària. I una manera d'arribar-hi: l'oració, la pregària. I sense això és impossible la fe. Sense pregar és impossible la fe. Que enmig de la ciutat hi hagi el signe no físic de l'edifici sinó el signe real d'una comunitat pregant, recorda la finalitat per la qual hem estat creats, per a Déu. "El nostre cor està inquiet i no reposa sinó en Déu", dirà sant Agustí.

 Joan Baptista ens recorda que les arrels de la nostra fe les tenim al desert, a l'èxode en el qual neix el poble d'Israel i neix el Nou Testament, en el silenci profund del desert. Silenci. No és un silenci relaxant, com els que a vegades fem servir aquí nosaltres, sinó un silenci habitat. El silenci, on Déu pot parlar, en què l'home ha callat. El silenci.

I aquest és el sentit d'un monestir i d'un convent, ser un espai en què un no sap massa bé per què serveix. Per què serveix un convent? Per a res, per a res. I contra més convent és menys serveix. Perquè no es tracta de "servir per a" sinó d'assenyalar la finalitat per a la qual hem estat creats.

És això el que ens presenta l'Escriptura amb el salm39. L'experiència bàsica d'un que està en un convent o forma part d'una comunitat, és la vocació. Fixeu-vos quina manera tan bella d'expressar-lo: "Tenia l'esperança posada en el Senyor, i Ell, inclinant-se cap a mi, ha inspirat als meus llavis un càntic nou". Déu, inclinant-se cap a mi... aquesta és l'experiència que té un creient, un Déu que s'inclina cap a mi, que m'inspira un cant de lloança i continua dient el salm: "i em parla a cau d'orella". Per això he de saber callar, perquè Ell pugui parlar a cau d'orella i jo el pugui escoltar. Aquest Déu que acabarà engendrant en mi el que diu el salmista "Déu meu, vull fer la vostra voluntat".

És el que santa Clara dirà en el seu Testament, al principi del tot: "Hem de ser agraïts a Déu, i com més gran és el do, més agraïment li devem". I el do més gran, diu santa Clara, és la vocació. I continua dient: "Diu l'Escriptura: coneix la teva vocació". I la descriu així santa Clara: "El Fill de Déu se'ns ha fet camí, i el nostre pare Francesc ens l'ha mostrat amb les seves obres i paraules".

Aquesta és la finalitat, si es pot parlar així, del desert, de l'home de Déu, de l'home recremat pel desert i el dolor de la solitud i el silenci. És algú que tot ell ens recorda Déu.

Sant Pau dirà: "els vostres cossos no us pertanyen".  Per a un creient el seu cos és part, diu sant Pau, del cos de Crist. Veient-lo, ens recorda a Crist. I és temple on habita l'Esperit Sant. Per això continua Pau dient: "glorifiqueu-lo en el vostre cos". Aquest cos que, com tota la creació, serà assumit per Déu i serà transfigurat i ressuscitat.

Per tant, primera paraula: Joan, desert, callar, ser signe...

Segona paraula: Reconèixer.  Reconèixer la seva veu. El gran problema avui dia, i de sempre,  no és que Déu no parli, sinó que l'home no l'entén, no el reconeix, o en fuig. El que trobem en el llibre de Samuel és això. Samuel està dormint i el Senyor el crida, però ell no reconeix la seva veu. Diu: "No sabia discernir la veu de Déu". I qui li ajuda? Un altre. Aquesta és la nostra feina, ajudar la gent i a nosaltres mateixos a discernir quan Déu ens parla, a discernir que tenim un clam de Déu en el nostre cor, una ferida que l'ha feta l'absència d'un Déu que vol venir a habitar en nosaltres. Hauríem ser com com Elí, que era un sacerdot no massa exemplar, però sabia discernir, reconèixer  : "Quan et torni a parlar digues: parleu que el vostre servent us escolta". Elí comprèn que era Déu que li estava parlant. Tot i que no era un sacerdot exemplar, però era algú que havia dedicat la seva vida a Déu. El coneixia, per això el reconeixia.

Primera paraula: desert. Aprofitem aquest temps dur que estem vivint per entrar en el nostre desert, per aprofundir en la nostra pregària.

Segona: ensenyar, ajudar, fer com de llevadores per treure dintre de la persona el crit, el clam de Déu, reconèixer-lo.

I tercer, fer xarxa. Fixeu-vos que en l'Evangeli de sant Joan és el que fan els dos deixebles del Baptiste: Andreu, que ja va amb un amic, va a buscar a Pere. Després va a veure Felip i després Natanael... I aquesta serà la primera xarxa, els amics, els contactes, parlar de Déu, ajudar Déu a expressar-se... és la feina del creient. I això no treu que cadascú hagi de fer la seva pròpia experiència de la proximitat de Déu. Ells veuran on Jesús vivia, i es quedaran amb Ell. I aquell record és tan fort que recorden fins i tot l'hora, les quatre de la tarda. O quan Jesús veu Pere: "Tu ets Simó i et diràs Pere". Déu en Jesucrist canvia l'essència de la persona humana amb un nom nou que només Ell coneix i a cadascú li revela.

 Homilia II diumenge durant l'any (17 gener 2021)
Fra Jacint Duran

 

 

divendres, 15 de gener de 2021

Els Mags no porten mai el que els demanas

 

A casa meva som quatre germans, però l'últim, el més petit, va néixer quan jo tenia catorze anys, per tant, tots els records de petit només els tinc dels altres dos germans. I un dels records dels que més queden presents, lògicament és la nit de Reis i tot el que envoltava aquella nit màgica: fer la carta, el nerviosisme de la nit. Et fas l' adormit però sents sorolls, etc. I quan a mitjanit ,més o menys, picaven de mans i deien: "Ja han arribat els Reis", sortíem del llit corre-cuita per veure què havien portat.

I els dos germans tenien reaccions molt diferents.  Els Reis, normalment  no portaven el que demanaves, i menys en aquella època en què tothom estava tan justet, i els Reis també anaven justets, lògicament. I aquella nit màgica trobaves el que trobaves, no el que havies demanat. Alguna cosa s'hi assemblava, però de lluny. I recordo la reacció dels meus germans. No dic la meva, deixem-ho córrer. ..El meu germà el petit, quan veia que no li havien portat el que ell havia demanat, feia una rebequeria de primera categoria, s'enfadava... i encara que li haguessin portat alguna cosa millor del que havia demanat, no ho volia. Al final moltes vegades havien de posar una carta firmada pels Reis que es comprometien a portar-li el que no havien pogut, cosa que no arribava mai, però almenys calmava aquella situació.

En canvi l'altre germà, que era el gran, s'ho sabia prendre d'una altra manera. No li portaven el que havia demanat, però normalment deia: "Bé, això servirà per allò", "això, no ho havia pensat,  però m'agrada", "allò ho faré servir pel que havia demanat, una mica arreglat"... I sempre ho arreglava de tal manera que el que li portaven ho feia servir i ho feia en positiu. Són dues maneres de veure les coses.

 Els Reis i la vida passa el mateix. A la vida hem fet nosaltres, conscient o inconscientment, una carta. Li hem demanat a la vida unes coses, que com els Reis, normalment no les porten. I què pot passar? Les dues actituds: fer una rabieta, fer-se la víctima, anar plorant tot el dia, o buscant succedanis..., o el contrari: "no és el que havia demanat, però donant-li la volta potser és millor que el que havia demanat". És tota una altra actitud, una altra actitud molt diferent, i val la pena pensar-hi.

Hi ha un escriptor britànic, que ara no recordo el nom, que diu: "molt millor que les utopies són les esperances", perquè les utopies han fet molt de mal a la Història, històries personals i històries col·lectives. Són millor les esperances. Les utopies són molt quadriculades, saber ben bé el que volem. Les utopies són molt concretes, i acaben forçant la realitat. En canvi, les esperances, són com les del meu germà gran: asperes als Reis, et fa il·lusió, no saps ben bé què és en concret que esperes, però podríem dir que les esperances es construeixen, ajuden a construir. Les utopies s'imposen, o et fas la víctima tota la vida. És molt diferent.

Ara ens toca una situació que no ens agrada. A ningú se li hagués acudit demanar el que està passant avui dia. I, a més, hem d'estar confinats, ara gràcies a Déu almenys dintre de la població, i aquesta frase que va repetint-se una i altra vegada a molts llocs: "quedeu-vos a casa", i té la seva de raó, i hem d'obeir.

Però quedar-se a casa no vol dir tancar-se un mateix. Quedar-se a casa no vol dir no sortir d'un mateix. Hem de sortir de nosaltres mateixos, sigui la situació que sigui. Els Reis, la vida, ens ha portat això que ara vivim. Podem passar-nos tota l'estona queixant-nos, o podem fer-ho servir per donar la volta a la truita. Podem fer de la nostra vida la realització d'una utopia que si no es realitza, pategem, o buscar entremig del que ens porta la vida i fins de les runes brins de vida i d'esperança.

En  l'Epifania, l'actitud dels Mags és ben diferent de la d'Herodes i els grans sacerdots. Què fan Herodes i els grans sacerdots? Fan el que ens recomanen avui, estan a casa, no es mouen. Tampoc surten d'ells. Herodes i els grans sacerdots, tenen unes utopies ben concretes i realitzades. Herodes és un tirà i va construir un regne a la seva mida. Tot voltava la seva persona, va fer les grans obres a Israel explotant a tot el poble. Ell tenia una idea del que havia de ser Israel, carregant-se a tothom, però tenia una idea. Els grans sacerdots en tenen una altra molt diferent, però no poden col·laborar amb Herodes, són utopies contradictòries, no són gent diferent, són contraris, són enemics, i això passa molt avui en dia. Enlloc de veure al davant algú que pensa diferent, en qui col·laborar veiem un enemic, i no és el mateix.

Maria, els Mags, surten d'ells mateixos. Els tres Mags són capaços de deixar el que es seu i on viuen, no perquè tinguin una utopia, una il·lusió tancada del que han de ser les coses, sinó que tenen la llum d'una esperança. Ha nascut el gran rei. No saben ni com és. Una llum enmig de les tenebres els va guiant. Tenen esperança, no tenen utopia. No van encartonats, no van com Herodes o els grans sacerdots. No van rígids. Busquen, pregunten, surten d'ells mateixos. Igual que Maria. Segurament que Maria no esperava un Messies d'aquella manera, però el Senyor va fent el seu camí en l'inesperat, en l'esperança.

Potser en aquests moments que ens fan estar a casa, que ens aconsellen que no ens moguem i hem de fer-ho, hem de fer cas. Però sí que hem de sortir de nosaltres mateixos, crear ponts amb els altres. Sortir de nosaltres mateixos, no tancar-nos, i sobretot, aprofitar l'ocasió per obrir-se a aquest Déu que ens ve d'una manera tan inesperada, d'una manera tan diferent a la que nosaltres havíem pensat... Hem de fer la carta als Reis, i cal fer-la, però amb una actitud d'esperança, no amb una actitud tancada que força, sinó amb una actitud oberta que construeix amb els altres i per als altres.

fra Jacint Duran i Boada