PELEGRÍ O TURISTE
Una de les coses que més em molesta és, quan
condueixo, que el del costat em comenci a dir: "Ara gira a la dreta",
"ara para't", "mira que anem a 60 i aquí posa a 40",
"em sembla que ens hem equivocat de camí", "allà al fons gira a
l'esquerra"... a la que comencen així, em posen dels nervis. Jo moltes
vegades m'adono que també ho faig. Quan un porta el cotxe li agrada que el
altres hi confiïn, i l'altre hauria de tenir confiança en qui porta el cotxe.
Però també cal una reflexió. Si hi ha un accident, no simplement se la
carregarà el conductor sinó que també te la carregaràs tu. Per tant, el
conductor ha de tenir en compte que no va sol, que pot fer mal a un altre. Per
tant, que els altres es fiquin en la manera de conduir pot ser molt pesat i,
potser, de vegades ens passem de la ratlla, però hi ha una certa raó al
posar-s'hi, perquè si hi ha una dificultat o un accident, me la carregaré, o si
aquell, enlloc de girar a la dreta gira a l'esquerra, resulta que no arribarem
al lloc que havíem quedat, no ell, sinó tots.
Aquesta idea es pot transportar a la vida. La vida és
com un viatge. I, certament, que a vegades hi ha gent que es posa a la teva
manera de conduir la vida excessivament. "Que si això, i que si allò, i
que si allò altre"... i és veritat que acaba sent carregós i a vegades
contraproduent. Però no deixa de ser que la meva vida, tal com la porto, no
simplement m'incumbeix a mi, sinó que incumbeix als altres. Amb el meu fer, o
faig bé o faig mal, no a mi simplement, també als altres. Per tant, els altres
també poden dir alguna cosa, perquè els meus actes repercuteixen en ells.
Tant és així que aquesta idea que la vida és un camí,
un caminar, un pelegrinatge en el qual un va fent i va passant, és una imatge
que està molt present en la tradició cristiana. En el segle XVI, sant Ignasi de
Loiola va dictar al seu secretari la seva pròpia vida, i cada vegada que parlava
de si mateix, en deia "el pelegrí". Un pelegrí, algú que camina, que
fa camí. També això ho trobem en Ramon Llull, quan parla, als segles XIII i
XIV, de la seva pròpia vida en aquell llibre que explica els problemes de
Ramon. També parla com un pelegrí. I també hi ha un llibre molt bonic del segle
XIX, que és "El pelegrí rus", un text preciós en el que compara la
vida cristiana amb un pelegrinatge. I el mateix en sant Francesc d'Assís, que
estava enamorat del text evangèlic de la missió, parlarà del frare, del
creient, com un pelegrí i foraster. Un pelegrinatge, un caminar.
Jesús envia de camí als dotze. Però si us heu fixat, no
els envia d'un en un. No els envia sols a la vida, sinó que els envia de dos en
dos. Per la vida no anem sols, ni les nostres obres tenen repercussió
simplement en mi, sinó en els altres.
Per això és bo, de tant en tant, aturar-se en el camí
de la vida, i preguntar-se: Qui m'ha acompanyat en el camí?, qui m'està
acompanyant en el camí? En el camí de la meva vida i de la meva fe, que hauria
de ser una sola cosa, qui m'acompanya? Com l'he tractat? L'he escoltat? Qui són
els meus companys de camí?
Jesús també parla de com s'ha de fer aquest camí. Diu:
"sense bossa, sense sarró, sense diners, sense un altre vestit",
pobres. I la pregunta és: En el camí de la meva vida, en el meu pelegrinatge,
què he privilegiat, els diners, el tenir? He posat molt l'accent en defensar-me
o, realment, he anat pobre i confiat, com demana Jesús?
I en aquest camí hi ha moments, diu el text de
l'evangeli, en què algú t'acull, i altres vegades que no t'acullen. Els qui
m'han acollit, els he sabut escoltar? He sabut compartir amb aquell que m'ha
acollit en el camí de la vida? O, simplement he parlat i no he escoltat? O no ho
he valorat? O no he agafat el que m'estaven donant? M'he deixat acollir? I
aquells que no m'han acollit, ho han fet perquè portava una paraula de Déu, com
el pobre Amòs que li diuen "ves-te'n d'aquí a fer de profeta en un altre
lloc"? O és precisament perquè no portava cap paraula, i parlava i parlava
i les paraules eren buides?
Però el punt que dona raó a tot aquest pelegrinatge és
com comença l'evangeli de la missió "Jesús els cridà". La crida de
Jesús, la vocació de Jesús. Quina és la meva vocació? He sentit la crida de
Jesús? Tot creient és un cridat. Tant és així que, segons sant Pau, Déu ens diu:
"Us he elegit abans de la creació del món", he pensat en vosaltres
abans de fer les coses. Déu ha pensat en mi abans de crear el món, i m'ha
elegit, i m'ha enviat, i m'ha donat una vocació. En la meva vocació, com diu
sant Pau, la meva esperança s'ha recolzat en Crist, he deixat que la unció de
l'Esperit Sant ungeixi tota la meva vida.
En la vida, puc anar fent-ne un pelegrinatge o ser
simplement un turista. Podem ser d'aquells cotxes que, quan et poses al
darrera, et poses nerviós, perquè posen l'intermitent a la dreta i giren a
l'esquerra, o van a parar a un carrer sense sortida, o donen voltes, perquè en
definitiva, no saben on van. O puc fer de la meva vida un caminar del turista,
que mira, mira, dona voltes, ha passat per tot arreu i no fa res. O faig de la
meva vida un autèntic pelegrinatge, cap al lloc sagrat, cap al lloc sant, cap
al lloc a on em crida Jesús.
Homilia
Diumenge XV durant l'any
Fra Jacint Duran
11 de juliol de 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada