ET PERDONO

TREURE AIGUA

UN SILENCI QUE FA COMPANYIA

Mossèn Ballarín, capellà i escriptor, que va ser molts anys al santuari de Santa Maria de Queralt, ara ja passa dels 90, i malgrat la seva edat, encara escriu. Fa poc li han fet una entrevista. Jo no l’he sentida, però pel que m’han dit, l’entrevistador no era especialment profund. Amb tot, en un moment de l’entrevista, li va fer aquesta pregunta: “ Vostè com definiria Déu?” Mn. Ballarín va respondre dient que Déu és un silenci que fa companyia. Crec que és una bella descripció. Immergits en tant de soroll, amb tantes afirmacions tan incoherents com contundents que ens aboquen a la soledat, que creen distància, hi ha un silenci que fa companyia. Hi ha una Companyia silenciosa. Silenci d’ Algú.

Fa anys que Mn. Ballarín va escriure un llibre que per a mi va ser una mica inquietant. Potser perquè en aquell moment m’hi sentia identificat. Parlo de “Mossèn Tronxo”. En un moment determinat, el llibre parla de Déu com d’una pedra clavada al pit del sacerdot. Una pedra pesada i dura. Impossible de negar-la, però callada i freda. A voltes així jo he sentit Déu. Però, també, Déu és un silenci que fa companyia. I així és com el viu, ara, Mn. Ballarín i així connecta amb un dels seus primers escrits: Francesco, en què recrea la figura de Sant Francesc. Recolzat en les biografies antigues, ens parla com a Francesco li agradava d’estar-se en les esglésies pobres i abandonades on experimentava aquesta companyia silenciosa. Aquest silenci que fa companyia. Silenci d’Algú.

És així que són les esglésies: no són simples locals on s’hi fan activitats, sinó espais habitats. Abans que hi arribis, Ell hi és. Tot ho envolta aquella presència marcada per una llumeta que t’invita a callar, a parlar baix, a parar-te, a reposar. Hi ha coses que només es veuen si les creus, no perquè depenguin de tu. Elles hi són abans, de sempre. Només les veus, però, si calles. Si confies. Hem perdut molt aquesta capacitat de fer silenci. Fins en les esglésies. Hem suplert el sagrari per la TV i l’ordinador. El rector d’Ars deia que passava hores i més hores davant el Santíssim. Deia: “Ell em mira i jo el miro”. “Dues són les coses”, deia, “que l’home ha de fer sobre la terra: Pregar i estimar”. De fet, són la mateixa cosa.

Jesús, el dijous sant, va donar sentit a aquest silenci. El silenci que cobreix el divendres sant i dissabte sant està cobert per les paraules del sant Sopar quan Jesús diu “Per a vosaltres” i que està ple de la llum de Pasqua: “Jo serè amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Per això el nostre dissabte sant continuat en què vivim és ple.

Quan hom es deixa envair pel silenci que fa companyia, per la companyia silenciosa, aprèn a escoltar. No té pressa a parlar. Calla. Acull. Escolta. Quan hom es deixa envair per aquest silenci que fa companyia, no utilitza els altres, perquè una Presència el salva de la freda solitud. Ell esdevé com una petita església habitada, silenciosa, acollidora.

Un volcà sempre en erupció

Sant Pius de Pietrelcina va escriure: “Jesús s’ha instal·lat en el meu cor com un volcà sempre en erupció. Déu meu, fes-te present en el meu pobre cor, perfecciona en mi l’obra que has començat. En el més íntim de la meva ànima sento una veu que repeteix: Santifica’t i santifica!”

Jesús és un volcà en erupció que serà amb nosaltres “cada dia fins a la fi del món”. Ha vingut per quedar-se, per encendre un foc com ell mateix diu: “He vingut a calar foc a la terra, com voldria veure-la cremar”. Aquest foc abrandat que davallà sobre els apòstols el matí de Pentecosta i els donà força per donar testimoni d’una realitat nova amb poder i autoritat ja que Jesús “ha rebut plena autoritat al cel i a la terra”. Ell és l’autor de la nova creació.

Cal poder experimentar en nosaltres “el poder immens que obra en nosaltres”, com diu Pau. Aquest poder que és l’Esperit i que s’uneix al nostre esperit i ens fa fills i ens fa dir Abbà, Pare.

Però per poder experimentar el poder de Jesús cal “que sofrim amb ell, per tal de ser amb ell glorificats”.

El creient és aquell que sap, i sent, que la Bíblia està escrita per a ell. Que és com una carta dirigida a ell. I això des del Gènesi fins a l’Apocalipsi. Quan obre la primera pàgina del llibre sagrat sap que ell és el qui passa per la Paraula del no-res al ser, del caos al cosmos, a l’ordre, que és la bellesa. Sap que és ell qui passa  al setè dia, on ens crida el Senyor tot dient: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”. El creient és, amb Abraham, qui surt de la seva terra, de la seva casa, fiant-se de la paraula que li fa de guia i protecció. El creient és el qui es descalça davant l’esbarzer incandescent i acull la veu de Déu que li fa escoltar la veu dels seus germans oprimits. El creient és aquell que surt amb els seus germans pel desert cercant la terra promesa seguint el núvol lluminós. El creient és el qui sent la crida de Déu a guarir el seu poble. És el qui camina a l’exili. I, sobretot,el creient és el qui segueix Jesús, el Crist, el Déu amb nosaltres, des de Galilea fins a Jerusalem. Des del divendres Sant al matí de Pasqua. Esdevenim una sola cosa amb ell. “Hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell”. Hem de ser una sola cosa amb ell.

Ell que és el rostre del Pare: “Qui em veu a mi veu el Pare. El Pare i jo som una sola cosa”. Ell qui ens enviarà el seu Esperit, “que ens recordarà les seves paraules i ens les farà entendre”. Ell que ens introdueix en el misteri de Déu tri que sobrepassa tot el que podem pensar i entendre, però que malgrat tot, i potser per això omple de llum i serenor la nostra vida.

“Jesús s’ha instal·lat en el meu cor com un volcà” deia sant Pius. No apaguem aquest foc. No el vulguem controlar, no l’empetitim. Ens envolta el Misteri, no visquem en la trivialitat. La Santa Trinitat desafia els nostres prejudicis i la petitesa en la que ens movem i malgrat tot respon a allò més profund de nosaltres mateixos ja que nosaltres som una gran esquerda, una ferida, una porta, una estatge i sojorn de Déu u i tri, com diu sant Francesc. I, només així, troba repòs la nostra ànima: santificant-se, santificant.