JESÚS ANTIHEROI?

Francisco Ibáñez ha estat un gran dibuixant. És el creador de Mortadelo y Filemón i també el del Rompetechos i 13 Rue del Percebe, etc. Sempre t’arrencava un somriure. Jo havia llegit molt aquests còmics. Al costat d’aquests,n’hi havia d’altres en aquella època. Per exemple, El CapitánTrueno, Alcázar y Pedrín, Hazañas bélicas, Superman... però cal subratllar que hi havia una gran diferència entre uns i altres. Aquests últims eren grans herois i acabaven vencent l’enemic i hi triomfavasempre la veritat. Clavaven bufetades però s’imposava la justícia. En canvi, quan un llegeix els còmics d'Ibañez com Mortadelo y Filemón, el Rompetechos o El Botones Sacarino, sempre acabaven igual: perdent, ells corrent i al darrere algú tirant-los pedres o altres coses. Sempre acabaven perdent: els protagonistes eren perdedors i antiherois. I aquest acabar com a perdedors ens arrenca una certa tendresa i un somriure, perquè la vida humana s’assembla més a Mortadelo y Filemón que no pas al CapitánTrueno. La vida humana normalment acaba malament:morint-se. Cal, doncs, tenir un bon sentit d’humor i ens cal aprendre a somriure.

Podríem dir que l’Escriptura està plena d’antiherois. Un jueu deia a un cristià: “vosaltres els cristians heu fet massa sants. La Bíblia no en té gaires, de sants”. És veritat. Quan un s’aproxima una mica a la vida de la gent de la Bíblia, veureu que és així. Jacob mateix i molts altres personatges bíblics no eren massa exemplars. El sant, a la Bíblia, és Déu. I quina és la nostra feina? Creure i recolzar-nos en Ell, l’únic sant.

A les grans festes bíbliques se subratlla la grandesa de Déu i la infidelitat d’Israel; en definitiva, la infidelitat de l’home. Israel, si alguna cosa té que cal assenyalar, és la seva autoconsciència d’infidelitat. Al revés del CapitánTrueno, són tots com Mortadelo y Filemón, conscients que no són el que haurien de ser. Fixeu-vos que, a la Pasqua, què celebren? No la gran victòria dels exèrcits d’Israel, sinó la victòria de Déu. Cinquanta dies desprès, què se celebra? La Pentecosta, és a dir, la donació de la llei, la llei perfecta que ha donat Déu, però lògicament aquí hi ha la gran ombra de la infidelitat al poble d’Israel a aquesta llei. La tercera festa té a veure justament amb això que acabem de dir: és el Dia de l’Expiació, en què es demana perdó per la infidelitat i acaba amb la festa dels Tabernacles, que recorda el pas del poble d’Israel pel desert.Encara avui, a les cases dels jueus, munten unes casetes, com una espècie de tendes, i se n’hi van a viure durant aquests dies, recordant el seu pas pel desert,on cal demanar perdó per la infidelitat del poble. I és curiós que les celebracions acaben aquí:l’entrada a la Terra Santa no se celebra a Israel, no té festa pròpia. La Bíblia fa el nostre retrat, és un camí d’infidelitat i de no arribar a terme. L’únic sant és el Senyor i la gran virtut és la fe en Ell. Tant és així que el poble d’Israel té com a llibres centrals el Pentateuc, o sigui el Llibre de la llei, o dit també la Torà. Són els llibres que integren el cor de la Bíblia jueva i només té cinc llibres centrals.Els altres llibres de la Bíblia queden en segon lloc. I cal notar que el Pentateuc (La Torà) acaba abans d’entrar a la Terra Santa i Moisès, l'antiheroi, acaba no entrant a la Terra Promesa. Mor al desert.

Fixeu-vos que quan ve Jesús es mostra també com un antiheroi. Jesús és el petitíssim, quasi invisible gra de mostassa, el llevat amagat dintre de la pasta, el gra de blat que està entremig de tant de jull. Ell és el blat que cau a terra, mor i ressuscita. I qui és? Aquest Déu que es mostra en la quotidianitat, tant que ens costa reconèixer-lo. És infinitament difícil. I Marc diu que Jesús no va poder fer els miracles en el seu poble de Natzaret perquè no creien en ell. El Senyor ens demana aquesta fe amb un Déu que no ve victoriós, sinó que ve a fracassar i a assumir el nostre fracàs, la nostra petitesa com a vehicle que porta cap a la seva glòria. L’altre dia vaig llegir d'un autor que deia molt encertadament i que resumeix el que volem dir que: “El centre de la glòria de Déu és la humilitat”.  2023

 

D'Ell SORTIA UNA FORÇA QUE GUARIA TOTHOM

L’altre dia vaig veure una foto en un diari i em va cridar l’atenció. Era feta en un país, suposo que del nord de l’Àfrica però no sé exactament quin. Els homes anaven tots vestits amb túniques i les dones amb vel. Al primer pla hi havia una mesquita i es veia el seu minaret des d’on es fa la crida a la pregària. Però curiosament, al fons, no massa lluny de la mesquita, hi havia una creu, i em va estranyar perquè quan un país és molt musulmà, les expressions cristianes no estan massa ben vistes. Vaig mirar més a prop i resulta que la creu no era la d’una església, no era un signe cristià, sinó que era la d’una farmàcia. Estava en francès i posava “farmàcia”. Em va cridar l’atenció que fins i tot en un país musulmà la creu fos el signe que recordava una farmàcia, un medicament. Això em fa pensar en una cosa bonica, que el guarir, la cura dels malalts ha estat un dels trets significatius, i continua sent-ho, dels cristians. Jesús mateix és qui guareix. Els deixebles seran els qui guariran. I, a través de la història, a més de moltes congregacions religioses que es dediquen a curar malalts, hi ha molts santuaris a la Mare de Déu o als sants que curen malalties... Hi ha tota una tradició que no simplement és del passat sinó ben present en què la lluita contra la malaltia, és un signe distintiu del cristianisme.

És el que ens presenta l'Evangeli de sant Marc on es veu Jesús passant i guarint tothom, fins aquells que només li tocava el vestit. Sant Lluc, abans de fer el seu sermó del pla, diu que de Jesús sortia una força que guaria a tothom. És bonica l’expressió. De Jesucrist surt una força que guareix a tothom.

I això m’ha recordat el passatge bíblic de quan Moisés, en el desert,consagra el tabernacle. Quan posen l'arca dins el sant dels sants, s’omple tot de la glòria del Senyor, tot queda ple d’un núvol que ho cobreix tot,  i això impedeix que els sacerdots continuïn oficiant.

Això mateix passà quan Salomó consagrà el Temple de Jerusalem. També allí es posà la glòria del Senyor i els sacerdots no podien continuar oficiant. És el mateix que trobem en Jesús. Quan Jesús hi és no cal fer res, la seva sola presència guareix, ho omple tot de la glòria de Déu.

Hi ha un moment important en la vida de la fe. Nosaltres ,que som el temple de Déu, hem de deixar que la  glòria de Déu ho ompli tot i deixar-lo fer. La glòria del Senyor omple el lloc més santíssim del nostre cor i hem de deixar que ell faci el que creu. Deixar-lo fer. La glòria del Senyor ha d’omplir el nostre interior i d’ell surt una força que pot guarir a tothom, a nosaltres per començar.

 Déu fa miracles quan creu que els ha de fer. Nosaltres voldríem miracles quan Déu no ho vol. Quan els fa, segons l’evangeli, els fa mogut per la misericòrdia. Jesús plora quan veu plorar. Jesús es commou quan veu que la gent pateix. Per això fa els miracles, mogut per compassió. Però a nosaltres ens toca deixar-nos omplir del núvol del no saber el perquè i de confiança, de la fe.

Hi ha una salvació més profunda. Tots els miracles són com un dit que assenyalen la salut profunda de l’ànima. És l’ànima sobretot qui necessita la salvació.

Hem de deixar que Déu sigui tot en tots, en mi, que ho sigui tot. Com deia sant Francesc: “Deus meus et omnia”, “Déu meu i tot”. Deixar que Déu ho sigui tot en mi. I això és la salvació. Una salvació que té signes, que necessita llenguatge, que no descura la qüestió física, però que indica una realitat més profunda que és la presència total, salvadora, de la glòria de Déu en el nostre interior, la salvació profunda de l’ànima, del cor de la persona humana. Que porta a crear fraternitat, comunió.

Fra Jacint Duran
5 de febrer de 2024

 

 

 

NO CERCO SABER QUE ÉS LA SALUT, SINÓ ESTAR SA

 

El Papa ha fet una Carta Apostòlica recordant un centenari. El mes de juny va fer quatre-cents anys del naixement de Blaise Pascal, un home que ha contribuït fortament amb les seves aportacions científiques. Al 1623 va néixer i molt aviat es va interessar per la ciència. Era un home profundament científic i les seves aportacions avui en dia encara s’estudien a les escoles. Era una persona pràctica. A més a París ell va ser el que va començar a organitzar els autobusos, els autobusos metropolitans que havies de pagar una miqueta i la gent pobre, com no tenien carruatges, així podien anar d’un cantó a l’altre de París. Doncs ell va ser un dels iniciadors. I no simplement això. La màquina de comptar també va ser iniciativa d’ell. Per tant, va començar, en part, a posar els fonaments a l’actual informàtica. Era una persona científicament molt vàlida. Però, a més, era filòsof, i un home profundament de fe.

El Papa, en la seva aportació, subratlla quatre punts d’aquest pensador i que ens interessen a nosaltres. El primer punt que mou tot el pensament de Pascal és una pregunta, la pregunta fonamental: Qui és l’home? Què soc jo? Què és la persona humana? És la gran pregunta. Ell dirà que davant de l’infinit l’home és un no-res, i davant del no-res ho és tot. L’home és una canya moguda pel vent, dirà ell. Misteri profundíssim. Al cor d’aquest home, segons Pascal, hi ha una necessitat central, la felicitat. Allò que mou, que recerca, que fa la nostra vida neguitosa i a la vegada amb ganes de seguir és l’anhel de felicitat. I una cosa que afirma Pascal, amb tota la raó, seguint la tradició i l’Escriptura és que aquest anhel de felicitat, la persona humana no el pot omplir, només Déu el pot omplir. La persona humana està feta per Déu i només Déu omple el desig de felicitat infinita que nia en el cor de la persona humana. I això, dirà Pascal, s’ha fet visible, accessible en Jesucrist. En Jesucrist, diu Pascal, coneixent Déu i més encara, ens coneixem a nosaltres. La resposta a la pregunta: qui és l’home?, qui soc jo?, quin és el camí de la meva vida?, on trobo la felicitat? Això es transparenta, es fa evident, es fa carn en Jesús de Natzaret, en Jesucrist. I a aquest Jesucrist, dirà Pascal, només el coneixem no principalment pel cap. Tot i que era un científic era prou fi per adonar-se que el coneixement profund neix de l’amor. Només aquell que no pensa en l’amor, no diu que l’amor és el més important, no afirma que l’amor és molt gran... sinó només el que estima, té accés a Jesucrist, té accés a la felicitat, té accés a Déu. Pascal era un científic, era un pensador, però veritablement un místic.

L’any 1654, si no recordo malament, ell va tenir una experiència molt profunda i que va escriure en un paper que es va trobar després de mort perquè el portava cosit dintre de l’abric. Com era un científic deia: “El 23 de novembre de l’any 1654, a la matinada, foc, foc, certesa, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, no el Déu dels filòsofs, alegria, alegria, alegria intensa, llàgrimes d’alegria...” Aquesta experiència fonda serà la que vertebrarà, reconduirà tota la seva experiència espiritual, intel·lectual i científica.

I això és el que la litúrgia d’avui ens demana. No simplement parlar de Jesucrist, no simplement pensar-lo, no simplement tenir les paraules adequades, sinó pujar a la muntanya, no quedar-nos al ras, pujar a la muntanya alta, a la muntanya santa, com dirà sant Pere i allí, a la muntanya, sols amb Jesucrist poder dir el que diu sant Pere i que segurament va experimentar Pascal: “Que n’estem de bé aquí”. Aquí l’ànima troba el que cerca, fins i tot allò que cerca sense saber-ho. I quan un sent aquesta experiència no és simplement d’un equilibri emocional, sinó enmig d’això un núvol lluminós els cobrí i ells s’esglaiaren. Trobar-se amb Déu no és simplement trobar l’equilibri, és un foc. Ells s’esglaiaren perquè Déu és Déu. I el text continua dient que es prosternaren fins a terra i Jesús s’atansà, els tocà i els digué: “no tingueu por”. Jesús s’atansa, ens toca i ens parla.

La festa que avui celebrem és la festa de la Transfiguració de Jesucrist on ens mostra el seu misteri més profund. Però, a la vegada, és el misteri nostre, de la nostra transfiguració, amb l’experiència real i sublim de Jesucrist.

Hi ha un pensador, Gregori de Nissa, del segle IV, que deia: “el que és important no és conèixer què és la salut, el que interessa és estar sa”. Trobar-se amb Jesucrist no és amuntegar coneixements, és transfigurar-se, trobar la sanitat, Jesús que ens toca, ens parla, ens guareix, ens transfigura.

 

Homilia Festa de la Transfiguració
Fra Jacint Duran
6 d’agost de 2023