Fa anys em van
convidar a menjar en un restaurant. Estàvem a la terrassa, durant el dinar em
prou feines vam poder parlar ja que al costat hi havia una parella amb un nen
petit que s’estava barallant. No se què passava, però cada vegada alçaven més
la veu. De cop es van alçar i van marxar. Vaig sentir un descans, finalment
podrem parlar, vaig pensar. Al principi
no em vaig adonar però aviat vaig veure que s’havien deixat al nen. Quan el nen
no va veure als pares arrencà a plorar. Llavors ens vam alçar i un es quedà amb
el nen i l’altre anà a veure si encara trobàvem els pares. Sortosament aparegué
a la mare tota atabalada i quan va veure el nen plorava encara l’escridassà .
El nen va marxar amb ella sanglotant.
Normalment això no
passa, però en el fons moltes vegades capficats en els nostres problemes, o
telèfons, oblidem als més petits o vulnerables de la família. Nens, certament,
però també avis i malalts. Que passen a ser una complicació o un problema
enlloc de ser el centre de la nostra atenció i cura. El centre i els creadors
de la família.
De fet un nen
perdut , sol en un espai estrany és l’expressió d’allò que som tots, sempre.
Què fem aquí, on som, qui ens acompanya?.
Quina diferència entre aquell nen i l’infant Jesús. Ell estava a casa del
seu Pare. Aquesta és la diferència entre un mon sense nord ni cohesió, on ens
sentim estranys. I un món que viu Jesús com la casa del Pare. Una llar, un
temple.
Per i això és tant central a la nostra fe que
el Senyor vingui, ens orienti i faci una família centrada en ell. Diem sovint
que la família cristiana és com una església en petit, però també hauríem de
dir que l’Església és una família, no en gran, sinó, també, en petit. És
aquesta família on vivim com a fills de Déu, en comunió amb la gran família que
veu Déu tal com és i per això és semblant a Ell.
Jesús és com aquella mare que cerca al seu
fill. Jesús és com el bon Pastor que cerca l’ovella perduda per valls i
muntanyes exposant la vida. Donant la vida. Jesús és com Maria i Josep que cerquen per carrers i places aquell que
estimen.
Però també
nosaltres hauríem de ser com Maria i Josep que cerca a Jesús. No tranquil·lament com qui
cerca una cosa que no li implica massa, sinó com Maria i Josep “Et buscàvem amb
ànsia”. Tot depèn d’ Ell, sense ell res
pot ser. D’ ell ve tot, a ell s’encamina tot.
Nosaltres no hem de
perdre Jesús preocupats per les nostres coses. Com aquella parella va perdre el
fill. Com si hi pugues haver alguna cosa que fos aliena a ell. No podem perdre
Jesús confiats que va amb els altres. Hem de cercar-lo amb ànsia. D’ ell depèn
tot.
I hem de deixar que
ell ens interrogui. Ens posi en qüestió com ho va fer als mestres de la llei al
temple. Hem de saber-lo escoltar i quedar pensatius, i guardar els seus
exemples i paraules en el nostre cor, com ho va fer Maria.
Ell és el qui construeix
la família. Escoltant-lo, pregant. Que no passi com aquella parella que per no
escoltar-lo s’oblidin del nen, o dels ancians o dels malalts. Que escoltant a
Jesús sabem que són els seus escollits i els qui han de construir la família en
els seus fonaments.
La família és el
paradigma que Jesús va escollir per construir la seva comunitat, la humanitat.
La gran família dels fills de Déu. Jesús no cercava usuaris de la seva ONG, ni
soldats del seu exercit, ni adeptes, ni ciutadans de la seva ciutat utòpica.
Volia fer fills de Déu, el Pare. El pare de la família de Jesús, de l’Església. De la umanitat.
Per això hem de
guardar els seus manaments, com diu sant Joan : “El seu manament és que és que
creguem en el seu Fill Jesucrist i ens estimem els uns als altres com ens ho té
manat”.