OBRIR FINESTRES

 

En una emissora de radio que estava molt ben organitzada, hi havia diferents departaments: el departament dels programes per fer riure, hi havia el departament dels programes d’informació... cada programa estava en el seu departament. I hi havia un, un departament per a l’home del temps. Aquest home del temps, lògicament, tenia el seu espai per dir i predir el temps que feia. Un periodista que hi havia al seu costat el veia cada dia amb tot ple de mapes, connectat a l’internet;  passant i repassant  informacions que li venien del Meteosat i d’altres satèl·lits, informacions de la Xina, dels Estats Units, de Bèlgica... de tot arreu, per calcular quin era el temps que faria. Però, de tant en tant, el veí, company  periodista, el trobava mirant per la finestra, amb la finestra oberta i mirant el cel. Mirant quin temps feia realment. El company, en broma, li deia: “això és trampa”.

Però, no. Ens poden ajudar molt els mapes per saber el temps, ens serveixen molt les informacions de tot el món per predir el temps, i això està molt bé, però, de tant en tant, hem d’obrir la finestra i mirar directament.

Això ens passa en moltes coses. Estem informadíssims de moltes enquestes, informadíssims  del tant per cent de moltes coses, però poques vegades obrim la finestra i mirem la realitat directament. Certament, a vegades, l'home del temps prediu que pel Maresme plourà, i ja sabeu que moltes vegades que es prediu que al Maresme plourà, a Arenys no plou. Per què? Perquè té una constitució geogràfica que fa que plogui menys que a Caldetes i Canet. És així. Per tant, s’ha d’obrir la finestra... perquè si mires internet diu que està plovent i si obres la finestra veus que no plou.

S’ha de mirar directament la realitat. S’ha d’obrir la finestra i veure la realitat, estem massa fixats en maquinetes, tants per cents, informacions i desinformacions... Mirar directament als altres, als ulls dels altres. Mirar què fan, escoltar... Però, sobretot, la pròpia Escriptura ens demana obrir una finestra molt important, que normalment no tenim en compte, per predir i per fer les nostres decisions, que és la finestra de la nostra consciència. Quantes vegades projectem, fem opcions tenint en compte les repercussions econòmiques, els problemes familiars, els problemes socials... tot el que vulguis, però poques vegades obrim i ens preguntem: És bo o és dolent? Més encara, obrir aquesta finestra i deixar que no sigui jo qui miri, sinó deixar que la mirada de Déu reposi sobre meu. La consciència és el més humà, és el que ens fa humans.

La consciència no és simplement els meus últims embolics mentals o els meus gustos. La consciència, normalment, si és consciència treballada, ens farà fer el contrari dels meus gustos, perquè no és que li pregunti que és el que m’agrada, sinó el que és bo, això li pregunto. Per això la majoria de vegades no li mirem la cara, perquè moltes vegades ens dirà el revés del que desitgem. Al revés.

En els Fets dels Apòstols es diu clarament: “Cal obeir Déu abans que els homes”. Cal ser fidel a la consciència abans dels meus interessos. Cal obeir la consciència abans que el és políticament correcte. Cal obeir la consciència abans que els meus gustos. Cal escoltar la consciència. Cal obeir Déu abans que els homes. I, fixeu-vos, que normalment ens porta la contraria, per això no l’escoltem.

En  l’evangeli es veu clara aquesta "mania" que té Déu de portar-nos la contra, perquè vol el bé, no el nostre gust. Diu Jesús: “Heu sentit a dir que qui dirigeixen les nacions tracten als altres com a amos, i els grans personatges els tenen sota el seu poder”. És normal, estadisticament. Passava a l’època de Jesús i passa ara. Però fixeu la frase de Jesús: “Entre vosaltres no ha de ser així”. El creient ha de tenir clavat en el cor que no es pot guiar per les estadístiques, ni pel que majoritàriament es fa. “Entre vosaltres no ha de ser així. El qui vulgui ser primer que sigui el darrer. El qui vulgui ser el principal, que sigui el vostre esclau, el vostre servidor”. I això com Jesús, perquè el Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir. “Jo no he vingut perquè em serveixin”. El Fill de l’Home ha vingut per servir i donar la vida. Igualment nosaltres.

Sant Joan de la Creu, mostra la fe com un camí . El camí de la fe s'ha de fer pas a pas però sobretot s'ha de saber per on es va i a on va. Diu sant Joan de la Creu: “Si vols fruir (gustar, diu ell) del que no frueixes, vés a on no frueixes. Si vols saber allò que no saps (i que intueixes en el fons del teu cor), has d’anar allà on no saps. Si vols tenir allò que no tens, vés a on no tens. Si vols ser el que no ets, vés per on no ets". És el camí del no ser, del no saber, del no tenir, del no fruir, el que ens posa en el camí de l’autenticitat. La consciència ha expressar-se més enllà dels meus desitjos i de les meves teories, perquè el bé, que es revela en Jesús de Natzaret, està per damunt de tot. Quan parlem de la consciència ens hem de posar de genolls i deixar que la llum de Déu il·lumini el més íntim del nostre cor. La seva llum ho omplirà tot.

Homilia Festa de Sant Jaume
Fra Jacint Duran
25 de juliol de 2021

 

 

 

ENAMORAR-SE

Quan diem que algú té papallones a l’estómac, és una forma de dir que està enamorat. Però quan un està enamorat, no simplement té papallones a l’estómac, sinó que és tota la seva persona que queda trasbalsada. És una de les experiències més fortes que un pot tenir. Enamorar-se. És descobrir l’altre i voler estar amb ell, sentir-se fortament atret per l’altre. Quan un està enamorat difícilment es pot concentrar en el treball que fa, perquè té el cor, el pensament, amb un altre lloc. Quan una persona està enamorada el que demana és, sobretot, intimitat, estar amb l’altre.

Amb tot, l’enamorament, podríem dir, que no deixa de ser  irreal, perquè tot ell està banyat per la idealització de l’altre. L'enamorament madura quan es va convertint en amor. I perquè l’amor vagi creixent i  madurant, el primer que hom ha de tenir és sentit de la realitat. En aquest camí hom comença a veure les dificultats de l’altre, els problemes de l’altre, les limitacions de l’altre. I aquest sentit de realisme fa que passem de l’enamorament a l’amor. Sense realisme, sense aquesta pressa de realitat ens quedarem en els núvols. Podríem dir que el punt clau és aquest, un enamorament o toca la realitat o desapareix. En el moment en què toca la realitat poden passar dues coses, dir “bé, no hi havia per tant”, i es deixa córrer, o bé, s' assumeixi la realitat i es va endavant cap a l'amor. És l’alternativa. L’enamorament, en aquell moment, es transforma en una altra cosa, l'estimar.

Però jo avui voldria comunicar-vos una cosa. Hi ha un enamorament que no es desintegra, hi ha un enamorament que continua sent enamorament sempre, i és l’enamorament de Déu. Quan un s’enamora de Déu, certament que, com he dit, no podem fer una altra cosa que pensar en Ell. Quan un s’enamora de Déu sap que contra més intimitat, més el voldrà. Però la diferència amb els altres enamoraments és que quan hom està enamorat de Déu i toca la realitat, s’adona que sempre queda curt. Per tant, el contacte amb Déu no es desinfla sinó que cada vegada és més intens, perquè Déu sempre és més, no menys, del que havíem pensat. Infinitament més. Per això, podria dir que el sentiment que perdura més en la relació amb Déu és l’enamorament, enamorar-se de Déu.

Per això aquest text del capítol 20 de Jeremies és tan bell: “M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir. Heu fet força contra mi i m’heu guanyat. La vostra paraula m’és escarni. He dit ‘no parlaré més en el seu nom’. Però dintre meu hi ha un foc devorador tancat entre els meus ossos. He volgut contenir-lo i no me n’he sortit”. És l’expressió d’algú absolutament vertebrat, centrat, enamorat de Déu. Algú que com el salmista, en un dels cims de l’Antic Testament,  diu: “El vostre amor val més que la vida”. És molt gran el que està dient el salmista. Què hi ha més gran que la vida? L’amor de Déu. I continua dient: “Soc feliç sota les vostres ales”.  Hi ha una referència per al cristià, que fa que això no quedi a mercè de les imaginacions:  Jesús de Natzaret. Ell ens diu: “Segueix-me, qui em veu a mi veu al Pare... Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà”. Jesús, ell en persona, és la realitat que ens diu que estem, o no, realment en contacte amb Déu i no amb una fabricació de la meva imaginació.  Per això dirà sant Pau: “No us emmotlleu al món present, renoveu-vos constantment en la vostra mentalitat, a imatge de Jesucrist”. “M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir”, "Quan sigui alçat damunt la terra atrauré tothom cap a mi".

Deixem que la nostra ànima s’enamori de Déu, que l'estimeu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces. Sota les seves ales trobeu la felicitat que tant cerquem, o més encara, el trobareu a Ell "que és millor que la vida".

 

Homilia Diumenge XXII durant l’any
Fra Jacint Duran
30 d’agost de 2020