dimecres, 17 de juliol del 2013

JO SÓC EL DE LA VORA DEL CAMÍ



En un municipi del Maresme les assistentes socials es van adonar que hi havia un fort creixement de gent gran que vivia sola en la població i això, a més de generar un problema de solitud, també portava deficiències en l’alimentació, ja que quan hom només cuina per a un mateix tendeix a no tenir-ne massa cura. A més, algunes d’aquestes persones tenien problemes per arribar a final de mes. D’aquesta manera va sorgir la iniciativa en dos centres d’avis de la població d’oferir menjar gratuït per a què així aquestes persones poguessin tenir companyia a l’hora de menjar i una dieta equilibrada.

Tot i les reticències inicials, es donà el cas que un dels dos centres va omplir el menjador; en canvi l’altre, tot i que oferia, no sols la mateixa qualitat i instal·lacions de la mateixa categoria, sinó dos menjars al dia, no tingué ni un sol comensal.

I hom es pregunta: Què va passar? Quina és la raó de l’èxit de l’un i del fracàs de l’altre, quan la qualitat era la mateixa? Filant més prim hom descobria que, de fet, només hi havia una diferència entre els dos centres: el que havia fracassat oferia el menjar compartint el menjador amb els altres residents del centre i el que havia reeixit havia ofert el menjar en un menjador separat dels altres residents.

Crec que aquesta havia estat la raó: ens costa sentir-nos part d’un col·lectiu necessitat; preferim, mentre podem, ser dels que es valen per ells mateixos. Això passa en els que estan a prop per edat, però passa en totes les edats.

No volem mirar la realitat que s’apropa, volem separar-nos (o separar-los) perquè quedi clar que no en formem part. Fer un menjador bonic, confortable, però a part; un edifici, una paret separadora... I malgrat tot som com ells, som ells, som fets de la mateixa pasta. Ens espanta ser tan vulnerables, tan necessitats. Són tan pròxims a nosaltres que som nosaltres mateixos. Cal saber-ho acceptar i veure i viure aquesta proximitat. Perquè és així.

Qui és el meu pròxim? El sacerdot i el levita menjaven en un menjador a part. No volien acceptar que eren fets de la mateixa pasta que aquell que jeia prop del camí, fugiren. De fet fugien de la realitat, d’ells mateixos.

El samarità era tan pròxim i fet de la mateixa pasta d’aquell que jeia prop del camí com el sacerdot i el levita. La diferència és que ell s’aproximà, no li repugnà la seva pròpia natura. O millor: exercí la seva “proximitat”. Sentí compassió, sentí que patia amb ell, s’identificà. Estava, doncs, en la veritat, perquè és així. Abans d’identificar-nos amb el sacerdot, amb el levita o amb el bon samarità cal identificar-se amb el ferit prop del camí. Aquell sóc jo, ets tu, som tots.

És el que veiem en Jesús. Ell “pel qual van ser fetes totes les coses i per ell s’aguanten”, “Ell que era de condició divina”, d’Ell dirà el prefaci d’avui que “encara avui com a bon samarità ve a trobar tots els qui sofreixen en el cos o en l’esperit i vessa sobre les seves ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança... Així la nit del dolor s’obre a la llum Pasqual”. I per això abans s’encarnà, es féu pobre i els pobres tenen imprès el seu nom.

Acostant-se a nosaltres Déu s’ha fet pròxim nostre i així Ell comparteix la feblesa de la nostra humanitat i nosaltres compartim la fortalesa de la seva divinitat. I ens posa dins la dinàmica de la proximitat, de la implicació, de la complicitat. I així, també, ens fa acceptar-nos, ens fa pròxims a nosaltres mateixos, a la nostra realitat, a la nostra veritat.

dilluns, 8 de juliol del 2013

EL MÓN ÉS UN PUZLE




Albert Einstein va dir en una ocasió:”Tots som molt ignorants, el que passa és que tots no ignorem les mateixes coses”. I certament, ell va ser un dels físics més importants de la història, i sabia molt de física però que no en sabia tant d’art, o de geografia, o de com es fa el pa, o com es jugar al futbol, de com es cuida un nen o un ancià. Hi ha gent que en sap tant de cuidar les plantes com Einstein en sabia de física, o de conduir un camió, o de cosir vestits o,o...Som molt ignorants de tot, però sabem  coses que altres no saben. Entre tots  es fa tot. Sols no faríem res.

Jesús no envia els seus deixebles sols sinó que els envia de dos en dos i els diu que quan arribin a un poblet no vagin de casa en casa sinó que es mantinguin en la mateixa casa i els exhorta a menjar el que els posin a taula. Es tracta, doncs, de no anar sols i quan arribin al poblet fer lligams: menjar a taula, curar, parlar, anunciar el Regne, portar la pau. Fer pinya, fer fraternitat. Els apòstols venen d’una fraternitat de dotze, van de dos en dos i fan fraternitat en cada poblet i tornaran a Jesús i els dotze. En aquesta fraternitat tots son molt ignorants, però tots ignorem coses diferents i entre tots posseïm el misteri del Regne.

I és que quan som junts és quan Jesús tot mirant-nos pot exclamar: “la collita és abundant”, “Hi ha molt a segar”, hi ha molt a collir: “El Regne de Déu és a prop” perquè quan som junts Ell hi és “Quan dos o tres es reuneixen en el meu nom jo sóc enmig d’ells”, diu Jesús. Ell és el Regne i Ell és el que ens vol aplegats, no dispersos i cadascú a la seva. Ell és la nostra alegria” diu el salm, Ell és també la nostra força per això ens pot enviar com ovelles enmig de llops i sense bastó, sense provisions i amb les mans buides, però no sols. Ell ens fa germans i Ell és qui ens acompanya.

És el que succeí el matí de Pasqua que dirà als seus deixebles “aneu per tot arreu, jo serè amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Cal veure el món tot ell submergit en la presència de Jesús i per això podem veure les mancances com oportunitats de fraternitat ja que les mancances ens recorden que necessitem dels altres que tenen l’altra part que jo no  tinc; i jo tinc el que manca a l’altre i tots necessitem del Senyor que  ho sosté tot en els seus braços com una mare  sosté al seu fill l’alimenta i el consola, com diu Isaïes.

Des de fa massa temps es veu la persona com una illa, i cada vegada més es veu el no dependre de ningú com  l’ ideal de la persona humana. Però això és un miratge que no correspon a la realitat. Som essers necessitats i és entre tots que  com un immens puzle construïm l’home total on Crist és el cap. Ell tot ho sosté i dona coherència a tot el cos. És per això que sant Pau exclama “l’únic que val és que hàgim estat creats de nou”. I Jesús que veu el món on hi ha molt, no ha sembrar, sinó a collir. En un altre lloc Jesús dirà “no us he enviat a sembrar sinó a collir”. Ell és qui sembra. Ell és la llavor sembrada. Ell és el qui fa fructificar , no ens hem de gloriar de res més que de Jesús. Ell ens ho és tot. En Ell formem un tot coherent i amb sentit. Cadascú en sap una part i n’ignora la restant, n’és una part d’aquest Crist total on Ell n’és el cap i el vertebrador.




dimarts, 2 de juliol del 2013

FER BAIXAR FOC DEL CEL




Un amic m’explicava que quan es va treure el permís de conduir li va ensenyar al seu pare per demanar-li que li deixés conduir el seu cotxe. El pare li va deixar el cotxe tot dient: “aquí tens l’arma”. I assenyalant el permís de conduir li va dir: “això és un permís d’armes, recorda-ho sempre”. Si ho pensem una mica certament que el cotxe és un arma i un arma perillosa que ha matat molta gent. Saber conduir bé és una exigència moral.

Quan hom ha après a conduir sap que hi ha un moment clau: quan hom sent que ja no és el cotxe qui et domina a tu sinó que ets tu qui domines el cotxe. Qui no té domini sobre el cotxe i condueix amb por esdevé una arma perillosa.


És com la vida si no tens domini sobre tu mateix sinó que et dominen els impulsos i les pors, llavors és quan les situacions et sobrepassen. Llavors no ets amo del que fas i et podria passar com en el conduir i perdre el domini del volant de la teva vida i esdevenir un perill per tu i pels altres. En aquest casos no som nosaltres mateixos i quedem en mans dels impulsos i les pors: No som lliures, som en mans dels impulsos i les pors que identifiquem equivocadament amb la nostra voluntat. No hi tenim distància per dominar-los i ens dominen. I acabem fent mal i fent-nos mal.

Per conduir bé cal dominar el cotxe i que no sigui el cotxe que et domini a tu. Però també cal saber cap a on vols anar, sinó no cal conduir, ni tant sols moure’s. I un conductor que no sap on va i està dubtant acaba posant en perill la seguretat de la carretera. Això per conduir la vida, encara és molt més important ja que per dominar els propis impulsos i pors cal saber cap a on es va, és precisament  per no saber-ho que hom no pot tenir domini sobre ell mateix. No és lliure, queda a mercè dels seus impulsos, pors i desorientació. 

Pau ho diu clarament: Crist ens ha alliberat d’aquest esclavatge i ens vol lliures.

La llibertat neix de dintre per això Crist ens vol lliures dels nostres impulsos i per això renya als apòstols que plens d’ira i ressentiment volen fer baixar foc del cel quan els samaritans no els acullen en un dels seus poblets. Qui el segueix ha d’estimar als seus enemics. Però per poder fer això diu Jesús: “vine amb mi”, no ens deixa sols a les nostres soles forces.

Jesús ens vol lliures de les nostres pors que ens fan presoners del passat  fent de la nostra vida una pura repetició del mateix: “qui posa la mà a l’arada i mira enrere no és bo per el Regne de Déu”. “Deixeu que els morts enterrin els seus morts”. Són paraules dures que volen tallar les cordes que ens encadenen a l”etern retorn” de sempre el mateix.” Tu deixeu-ho tot vine i segueix-me i trobaràs el repòs que tant desitjaves”. Ens posa al davant un camí i ens hi acompanya.

Jesús ens vol lliures de la por al futur i a la quimera de tenir-ho tot lligat i previst: “Les guineus tenen caus i els ocells nius, però el Fill de l’home no té on recolzar el cap”. “Tu cerca el Regne de Déu i tot això se us donarà de més a més”

Per això Jesús es posa al davant i ens diu:”segueix-me” “i t’ensenyaré el camí que porta a la vida”. “Vine amb mi” i podràs dir:”al costat vostra delícies per sempre” “amb tu a la dreta mai no cauré”. Jesús és cap a on anem i amb qui anem, d’aquí la confiança del creient.