En un municipi del
Maresme les assistentes socials es van adonar que hi havia un fort creixement de
gent gran que vivia sola en la població i això, a més de generar un problema de
solitud, també portava deficiències en l’alimentació, ja que quan hom només
cuina per a un mateix tendeix a no tenir-ne massa cura. A més, algunes
d’aquestes persones tenien problemes per arribar a final de mes. D’aquesta
manera va sorgir la iniciativa en dos centres d’avis de la població d’oferir menjar
gratuït per a què així aquestes persones poguessin tenir companyia a l’hora de
menjar i una dieta equilibrada.
Tot i les
reticències inicials, es donà el cas que un dels dos centres va omplir el
menjador; en canvi l’altre, tot i que oferia, no sols la mateixa qualitat i
instal·lacions de la mateixa categoria, sinó dos menjars al dia, no tingué ni
un sol comensal.
I hom es pregunta:
Què va passar? Quina és la raó de l’èxit de l’un i del fracàs de l’altre, quan
la qualitat era la mateixa? Filant més prim hom descobria que, de fet, només hi
havia una diferència entre els dos centres: el que havia fracassat oferia el
menjar compartint el menjador amb els
altres residents del centre i el que havia reeixit havia ofert el menjar en un
menjador separat dels altres
residents.
Crec que aquesta
havia estat la raó: ens costa sentir-nos part d’un col·lectiu necessitat;
preferim, mentre podem, ser dels que es valen per ells mateixos. Això passa en
els que estan a prop per edat, però passa en totes les edats.
No volem mirar la
realitat que s’apropa, volem separar-nos (o separar-los) perquè quedi clar que
no en formem part. Fer un menjador bonic, confortable, però a part; un edifici,
una paret separadora... I malgrat tot som com ells, som ells, som fets de la
mateixa pasta. Ens espanta ser tan vulnerables, tan necessitats. Són tan
pròxims a nosaltres que som nosaltres mateixos. Cal saber-ho acceptar i veure i
viure aquesta proximitat. Perquè és així.
Qui és el meu
pròxim? El sacerdot i el levita menjaven en un menjador a part. No volien
acceptar que eren fets de la mateixa pasta que aquell que jeia prop del camí,
fugiren. De fet fugien de la realitat, d’ells mateixos.
El samarità era tan
pròxim i fet de la mateixa pasta d’aquell que jeia prop del camí com el sacerdot
i el levita. La diferència és que ell s’aproximà, no li repugnà la seva pròpia
natura. O millor: exercí la seva “proximitat”.
Sentí compassió, sentí que patia amb ell, s’identificà. Estava, doncs, en la
veritat, perquè és així. Abans d’identificar-nos amb el sacerdot, amb el levita
o amb el bon samarità cal identificar-se amb el ferit prop del camí. Aquell sóc
jo, ets tu, som tots.
És el que veiem en
Jesús. Ell “pel qual van ser fetes totes les coses i per ell s’aguanten”, “Ell que
era de condició divina”, d’Ell dirà el prefaci d’avui que “encara avui com a
bon samarità ve a trobar tots els qui sofreixen en el cos o en l’esperit i
vessa sobre les seves ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança... Així
la nit del dolor s’obre a la llum Pasqual”. I per això abans s’encarnà, es féu
pobre i els pobres tenen imprès el seu nom.
Acostant-se a
nosaltres Déu s’ha fet pròxim nostre i així Ell comparteix la feblesa de la
nostra humanitat i nosaltres compartim la fortalesa de la seva divinitat. I ens
posa dins la dinàmica de la proximitat, de la implicació, de la complicitat. I
així, també, ens fa acceptar-nos, ens fa pròxims a nosaltres mateixos, a la
nostra realitat, a la nostra veritat.