VOLS DIR QUE TENS RAÓ D'ENFADAR-TE TANT

VOLS DIR QUE TENS RAÓ D’ ENFADAR-TE TANT?

Diumenge, pel matí, vaig anat a dir la Missa a Sant Martí del Montnegre. Vaig sortit del convent d’Arenys de Mar amb presses, havia hagut de fer més coses de les que podia. Quan vaig arribat a Arenys de Munt m’he trobat un control de policia que m’ha impedit continuar el camí. Hi havia una prova esportiva de no sé quina cursa. Quan li he preguntat al policia quina alternativa hi havia per anar en direcció a Sant Celoni m’ha dit que  anés fins a Mataró (a 11 kilòmetres) i d’allí agafés la C-60, em dirigís fins a l’entrada de Granollers, i per l’autopista tornés a girar cap a Sant Celoni. Total, quasi 30 kilòmetres més, i a més, a pagar l’autopista. Vaig mirar el rellotge i vaig calcular...amb prou feines arribaria. Automàticament em vaig posar de mal humor, que es va acabar d’encendre quan després de fer tota la volta em vaig trobar que en prendre finalment el camí de terra, (uns 10 kilòmetres) hi havia una cua de 5 cotxes que a més d’aixecar un gran núvol de pols anaven a 15 Kilòmetres per hora com a màxim. M’anava encenent i a més... em sentia culpable. En aquest estat d’ànim, ¿com podria predicar sobre el text de l’Evangeli de Joan: “que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu també amb mi”?

Vaig mirar el text original. El verb grec que hi ha sota de la traducció es podria traduir més literalment per “no us inquieteu”, si no fos que el verb inquietar-se en català no té els matisos que té en el text grec del Nou Testament. El verb apareix 18 vegades en el Nou Testament, 11 de les quals en els evangelis i d’aquest 6 en l’Evangeli de Joan. Per tant és un terme que empra sobretot Joan. I tot i que el sentit literal vol dir moure’s, agitar-se (és el que l’Evangeli de Joan diu de les aigües, aigües que es mouen), Joan fa servir aquest verb per parlar de l’agitació interior, del cor de les persones, sobretot de Jesús. En el capítol 11 parla que Jesús s’estremeix, es commou, plora per la mort de Llàtzer i en veure el dolor de la gent. També en el capítol 12 Jesús es commou, s’estremeix en la perspectiva de la seva passió i mort (el que els sinòptics diuen “tinc una tristor a l’ànima com per morir-me”). Jesús s’inquieta, s’altera emocionalment com nosaltres. Crist  no sols s’ha fet un de nosaltres i ha passat el mateix que qualsevol de nosaltres sinó que té els mateixos sentiments que nosaltres. Allò que tenim més a prop nostre, els sentiments, també els compartim amb el Senyor. Ara bé, ell a l’hora, sense deixar aquests sentiments, tenia una confiança que tot ho agombolava. És el que veiem en la Primera carta de Pere: “Ell no obrava amb violència, quan l’insultaven no responia insultant, quan el turmentaven, no responia amb amenaces, sinó que confiava la seva causa a Aquell que judica amb justícia”.

Aquests dies s’està celebrant el centenari del Greco, aquest gran pintor. En el nostre convent d’ Olot, a la sagristia, hi havia una de les seves pintures més conegudes, que ara, després de l’exclaustració del segle XIX, està a la parròquia de sant Esteve d’Olot. Aquí en tenim una còpia al baixar a la cripta. Representa Jesús portant la creu. Si un el mira, no hi veurà un rostre ensangonat, ni triturat pel dolor, sinó més aviat serè, abraçant la creu més que suportant-la.  La mirada es veu trasbalsada, fins entelada pel plor, però a la vegada serena, confiada. Està aixecada cap al cel, cap al Pare. “Jo no estic mai sol”. Aquesta pintura veu la mirada de Crist cap al Pare i des del Pare. Aquesta pintura és una mirada des de la Resurrecció. És el que intenta l’evangeli de sant Joan que hem llegit, fent-nos veure la passió des de la resurrecció, fent-nos veure la nostra vida des de la resurrecció.

“Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi”. Això és el que ens vol transmetre Jesús: confiança. “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots”. Així com Jesús està en el Pare i el Pare en Ell, nosaltres estem en Jesús i Jesús en nosaltres. És el que intenta representar el Greco, hereu de les icones de l’Església d’orient: veure la vida amb els ulls del Ressuscitat.

Tres coses voldria subratllar. Primer que Déu , encarnant-se ha sentit el que nosaltres sentim. Les mateixes angoixes i inquietuds, i vol que sentim el que Ell sent, com diu la carta als Filipencs: “Tingueu els mateixos sentiments que Crist”. Segon, que mirant la creu Jesús m’ensenya a sofrir. O sigui, que hi ha coses per les quals, veient-lo a la creu, queda ridícul inquietar-se (com que hi hagi una carretera tallada i puguis fer tard...). En canvi hi ha coses de les que passo de llarg i que ell va assumir en la seva mort i que sí que valdria molt que m’inquietés i m’ocupés. I tercer, que cal escoltar-lo i acollir la seva paraula: “Que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu, també, en mi”.

Sant Pere ens diu “acosteu-vos al Senyor”. De fet és Ell qui ve i qui s’acosta a nosaltres, qui fa de nosaltres un temple, un tabernacle de la seva presència enmig del món. Déu ha fet de nosaltres “un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada”.

Els creients, doncs,  hem d’aportar raons per confiar, raons per viure, raons reals, com pedres que construeixen un món on hi hagi lloc per a tots. Estem enviats al món per fer nostres les preocupacions de tothom, per veure-ho tot amb els ulls del Ressuscitat .

CAL SABER-NOS LLEGIR

CAL APRENDRE A LLEGIR-NOS

Al premi Nobel peruà Mario Vargas Llosa, li van preguntar quina era la cosa més important que li havia  passat a la vida, i va respondre: “Aprendre a llegir és el més important que m’ha passat a la vida”. Normalment no ens adonem de la importància que té saber llegir. Llegir és una porta que t’obre a mentalitats molt diferents i distants. Llegir t’obre a poder accedir al passat, a escoltar les confidències, pensaments i propostes dels grans personatges de la història passada i del present. Llegir és com menjar, com alimentar-se. No llegir és quedar anèmic. Però no llegim per llegir sinó que llegim per llegir-nos, per comprendre’ns. Llegint podem aprendre a llegir-nos, a interpretar el que passa, el que ens passa. I llegint-nos podem respondre a la pregunta que els jueus feien als apòstols: “Germans, digueu-nos el que hem de fer” perquè en definitiva llegir és la porta que ens permet alimentar-nos i llegim per llegir-nos, però sobretot llegint-nos tindrem criteris per saber com actuar.

Però, com no tot menjar alimenta o és saludable, no tota lectura ajuda a llegir correctament la realitat. Algunes fan tot el contrari. Una lectura ens pot emmalaltir. Hi ha una manera de llegir que també és una porta, però que mena a la destrucció. L’any 2015 el llibre Mein Kampf (La meva lluita) d’Adolf Hitler quedarà lliure de drets i per tant podrà circular amb tota llibertat sobretot per la xarxa. Ja ara és un dels llibres més comprats per la xarxa. Aquest llibre va provocar 50 milions de morts. I conté tot un programa detallat d’extermini d’ètnies i pobles. Segons el programa en trenta punts del règim nacionalsocialista aquest llibre havia de suplir la Bíblia i totes les esglésies i llocs de culte havien de ser transformats en llocs on es propagués el seu contingut. S’havia de prohibir tot altre culte i religió. No va ser per falta de lectura que això va passar en un dels pobles més cultes d’Europa. Per això hi ha una mobilització per prevenir la difusió de l’odi en la xarxa, que és un pou d’informació i de desinformació, que pot  obrir horitzons i pot  tancar-los en espais irrespirables i que alimenten odis,  ressentiments i prejudicis. Molta lletra i poca capacitat d’entendre. Llegir no és inofensiu: ens pot portar a un llegir-nos equivocadament i desembocar en un obrar destructiu.

Jesús, el bon pastor, ens ensenya a llegir. Ell és la porta. Ell és la porta  que ens mena no sols a espais inconeguts llunyans en el temps o en l’espai, sinó que ens mena al centre, al cor del món, a Déu. Per això Ell no sols és una porta sinó la porta. Per això Ell és la porta i la clau que ens mena a prats abundosos i amples. Ell ha vingut perquè “tinguéssim vida i en tinguéssim a desdir”. Jesús ens ensenya a llegir i així alimentar-nos abundosament. “Ens fa descansar en prats deliciosos i em mena al repòs vora l’aigua”. Ell mateix em para la taula. I Ell mateix és qui ens porta primer a saber-nos llegir, en Ell ens veiem i ens comprenem, i en Ell veiem què hem de fer, com diu Pere, “Ell no obrava amb violència, ni tenia als llavis la perfídia”. I amb aquesta manera de fer ens crida tots a una mateixa pleta amb un mateix Pastor, “nosaltres que anàvem errants com un ramat que es dispersa”.  Cal ensenyar a llegir, a llegir el món, a llegir-nos, i així desactivar ressentiments, en els cors, en les famílies, en els pobles en les xarxes. Però això nomes ho podrem fer en la mesura que nosaltres aprenguem a fer-ho i però sense “Ell no podrem fer res”, Ell és qui ens ensenya a llegir-nos.

Som uns llunàtics

El dia en què començava el Concili Vaticà II es van congregar a Roma milers de persones per fer-s’hi presents en aquell moment històric. El papa Joan XXIII, abans d’anar a dormir, va mirar per la finestra i veient tants fidels reunits va sortir al balcó i va improvisar el famós Discurs de la Lluna. Mirant cap a la Lluna, el papa va dir “fins la Lluna ha corregut, mireu-la allà dalt, per mirar des d’allà aquest espectacle”. L’espectacle era el començament del Concili i la joia i expectació que aquest despertà.

Era l’octubre de 1962, encara l’home no havia arribat a la Lluna. Quedava lluny el 1969. A partir d’aquell any la Lluna ha tingut no sols la visita de l’home, sinó de mils d’artefactes que han omplert la Lluna d’escombraries: fragments de satèl·lits, restes de coets, sondes, medalles, una estàtua commemorativa, banderes, tres càmeres fotogràfiques, dues pilotes de golf, una fotografia de família, una agulla i una ploma de falcó... que se sàpiga.

La Lluna sempre ha estat una imatge de l’Església i així ho han representat molts retaules i pintures antigues. I la Lluna representa l’Església perquè no té llum pròpia, reflecteix la llum del Sol enmig de la nit. Això és l’Església, això som la comunió dels creients en Crist, com un mirall que en la fosca del món reflecteix, no la pròpia llum, sinó la de Crist, el Sol que ve del cel.

Però la Lluna té les seves variacions. Ara creix, ara minva, ara és plena, ara no es veu. I, a més, ara s’està omplint d’escombraries. D’aquesta manera també esdevé un signe de l’Església amb els seus moments bons i de plenitud i els seus moments minvants i de decreixement. Que, com la Lluna, a través del temps s’ha omplert d’escombraries. I tot això fa que el Sol, que és Crist, no sempre es reflecteixi en tota la seva nitidesa, que la fosca no s’esvaeixi i sigui difícil de trobar el camí enmig de la nit.

Però hem de recordar que no és la Lluna la que és la llum. És el Sol, encara que no es vegi, el que il·lumina la nit. Per això es tracta sobretot de deixar que el Sol, que és Crist, es reflecteixi, brilli. Encara que aquest brillar del Sol posi més en evidència la brutícia de la Lluna.

Certament que la comunitat de Jerusalem de què ens parla els Fets del Apòstols és un dels moments de plenitud i és un referent constant. On els creients vivien units amb un sol cor i una sola ànima i tot ho tenien en comú i eren unànimes en la pregària. Però ho era perquè “partia el pa”, perquè Crist hi era, no sols com a punt de referència, sinó realment present en l’Eucaristia, en la fracció del pa. Era la Lluna plena. Però cal dir que també el grup desconcertat i poruc dels apòstols, que estaven tancats per por, és important igualment per a nosaltres. Aquest grup que havia fugit en els moments difícils de la passió, que havia negat el Mestre i fins on hi ha algú dur de cor per creure la bona nova de la resurrecció, que esdevé una icona de la increença: “Si no ho veig, no m’ho creure pas”. Aquest grup, també és un punt de referència per a nosaltres, perquè no són ells, la llum, sinó que, com la comunitat que descriuen els Fets dels Apòstols, és Crist ressuscitat qui li dóna consistència.

Josu Feijoo té 48 anys i té una professió gens comú: és astronauta. Ell coneix astronautes de tot el món i diu que tots són creients. El seu instructor li va dir que abans d’anar a l’espai ja era creient, però que en tornar-ne, molt més. L’astronauta és diferent d’un científic. Ell va a l’espai, no solament en parla o en fa investigacions teòriques. L’astronauta veu i viu la immensitat de l’univers, veu i viu la petitesa de la Terra. De fet, els creients hauríem de ser com els astronautes, o millor, com la Lluna de la que parlava Joan XXIII, endinsada en l’infinit, lluny de tot allò que ens enganxa i ens empetiteix, però avocada sobre la Terra, mirant-la, atenta. Il·luminada pel Sol i il·luminant pel Sol la nit dels homes. Com més il·luminada, més il·luminarà. Com més cristificat és el creient, més transfigura i il·lumina el seu entorn.

 A nosaltres ens sembla que fora millor que la Lluna no tingués variacions i, encara més, que no tingués escombraries. Que l’Església, que la meva comunitat, que jo mateix fóssim més constants, que no tinguéssim tanta brutícia i així poguéssim, pogués, reflectir la llum amb més nitidesa. I cal sempre mantenir el més net possible la nostra vida, el nostre cor, però tant si estem en un moment de plenitud (com la comunitat de Jerusalem), com en un moment minvant (com el grup de deixebles en el Cenacle), hem de saber que la pau i la llum només són del Crist ressuscitat. I com diu Pere: “Això ens ha de donar una gran alegria” que és el millor testimoni del Senyor vivent i un motiu d’esperança que esvaeix la fosca. Aquesta és la nostra missió.