dijous, 17 de maig del 2012

UNA BOTIGA DE BARRETS



Quan vaig ser aprenent en una botiga, tenia 16 anys. Era una botiga que venia barrets, al carrer del Call. L’amo de l’empresa em repetia sovint: “el client sempre té raó”. Aquesta és una frase que no se la va inventar ell i que, conscientment o inconscientment, és present en l’ànim de qualsevol venedor. Però que es tingui molt present aquesta frase no vol dir que es cregui que realment el client té raó, sinó simplement que s’ha d’aparentar de tal manera que el client es pensi que el venedor es creu que el client té raó. La finalitat no és veure on és la veritat sinó vendre el producte.
 La relació client-venedor s’ha ampliat en molts altres camps. I per tant amb aquesta consigna i la mateixa finalitat de vendre el ” producte”. Aquesta és la sensació que tinc quan escolto la radio (suposo que en la TV passa el mateix). En molts programes es demana la intervenció dels oients i quan algun oient intervé no puc evitar de posar-me nerviós. Moltes vegades es crea una conversa a l’estil del “client sempre té raó”. Normalment l’oient s’expressa com el client sabent “que té raó” ja que és el client que escolta la radio, i el locutor parla com el dependent que no pot desautoritzar el client perquè el cap de l’emissora li estiraria  les orelles. I a vegades (no dic sempre) aquests oients parlen amb petulància de temes delicadíssims i que desconeixen i amb una seguretat que fa vergonya aliena. El locutor en bones maneres i tenint el rellotge per aliat talla, lògicament sense desautoritzar-lo per por a que no es vengui el seu producte, o sigui, l’índex d’audiència.
És més preocupant quan aquesta consigna s’aplica a la vida política i els votants son tractats com a clients i la finalitat és comprar vots. Però si en la vida pública no es cerca la veritat, sinó acontentar el votant es produeix una situació molt distorsionada. Ja que no es cerca el bé públic sinó els titulars dels diaris i la TV. Aquesta distorsió en els politics fa que a vegades per por a no”vendre” no es preguin les mesures adequades, i això es greu i pot tenir moltes implicacions. Però ara no voldria centrar-me en els politics, sinó en mi, en nosaltres. Voldria fer-me conscient d’aquesta actitud de clientelisme que tenim tant interioritzada. Aquesta actitud d’aquell que s’ha acabat per creure que té raó. Li han dit tantes vegades en els comerços, el la TV, en la radio, els polítics, tant els qui governen com els de l’oposició que ens hem cregut al final que som unes llumeneres i que tots els qui tenen alguna responsabilitat son uns ineptes. I això ve de lluny. He tingut professors a la facultat que també pontificaven de la mateixa manera i que posteriorment han tingut responsabilitats tant politiques com eclesials..i bé, no han estat precisament uns genis.
Aquesta actitud de “el client que sempre té raó” és una molt mala actitud de cara a la vida. És una actitud adolescent, que ens dificulta dues actituds bàsiques de la vida cristiana. Primer la de ser autocrítics amb nosaltres mateixos, dit d’altra manera: ser humils, ser capaços de posar en qüestió les nostres opinions i, sobretot, a nosaltres mateixos. I segona  capacitat que posar en perill és la capacitat de posar-se en la pell de l’altre ja que ens centrem en nosaltres mateixos, ens fa individualistes, tancats a les raons de la comunitat, del grup, de la societat.
Llegim en el profeta Ezequiel “Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel”.La Paraula de Déu t’aboca cap els altres, et fa constructor no simplement de la teva vida, sinó de la teva família, de l’Església, de la societat, d’Israel. T’he fet sentinella, no simplement perquè vetllis sobre el teu bé sinó el bé d’Israel, del poble, de la fraternitat. Ets bàsicament germà, per això no et desentenguis de l’altre: si el teu germà peca, no te’n desentenguis, ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols” i si no pots demana ajuda. Ets sentinella d’Israel, de la comunitat, no et tanquis en tu mateix.
Cal posar-se en la pell de l’altre, no som sols sinó constructors de fraternitat.
Però per poder fer això cal ser molt crítics amb nosaltres mateixos i ser molt conscients de les nostres deutes, tant personalment com a comunitat. No podem anar amb actitud prepotent d’aquell que “sempre té raó”, que no ha trencat un plat i pot donar lliçons. Diumenge que ve la litúrgia seguirà amb el text de l’evangeli d’avui i ens exposarà la paraula d’aquell ministre que devia deu mil milions al seu rei i aquest, després que ell li prega, li perdona el deute. Però després ell no va ser capaç de perdonar a un company que li devia “uns quans diners” i el va fer tancar a la presó. Aquesta actitud Jesús la condemna. Demanarà a Pere que vetlli pels seus germans i que perdoni setanta vegades set tot recordant que ell també ha estat perdonat.
 Només pot ser sentinella (sigui una persona, sigui l’Església) dels seus germans aquell que sap el deute que té i el deute que Déu i els altres li han perdonat.
I com diu sant Pau: “L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos. Qui estima ha complert tota la llei”
No hem d’anar pel món amb el xip constant de ser client o venedor, com si el mon fos un gran mercat on tot es compra o es ven. No estem en un món-mercat sinó en un món-família. La clau per entendre’m i entendre el món i les relacions amb els altres és la família no el mercat. No som clients, som germans. I tanta és la densitat d’aquesta realitat que encara que siguem només dos o tres Ell és enmig nostre. Aquesta presència és raó de la nostra esperança, la força de la nostra lluita per construir fraternitat.

DIUMNEGE XXIII DE DURANT L’ANY, 4 de setembre de 2011
(Ez 33,7-9; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20)

dimecres, 16 de maig del 2012

NO JUTJIS





“No te rindas”, no et rendeixis, aquest és el títol d’un llibre que acaba de sortir.  No és un manual d’arts marcials, ni de l’exèrcit, sinó l’obra d’un catedràtic de psiquiatria de Madrid, que es diu Enrique Rojas, ell ha nascut a Granada, un home que fa molt de temps que escriu, que treballa i que publica; i acaba de publicar aquest llibre amb les ganes de poder ajudar a la gent. I crec que el títol es prou adequat en aquests moments que estem vivim: “No et rendeixis”. Hi ha una idea que ell vol subratllar especialment i diu així: Per no deixar-se vèncer és molt important no malparlar mai de ningú... i continua dient: i descobrireu que això porta una gran pau en el nostre interior. Una cosa ben senzilla: “per no deixar-se vèncer, no malparleu mai de ningú”. I l’exhortació que ell fa no és moral, sinó pràctica: aquesta és la manera en la que trobareu una pau.

Amb tot això és una de les coses més difícils en aquest moment. Estem posats tots en una espècie d’espiral de malparlar del veí, del parent,... de tot. Però és que a més a més, a nivell dels mitjans de comunicació és una constant. Quan ens trobem, malparlem de tot i de tothom. Aquest “malparlar”, que prèviament comporta un “malpensar”, si el portem fins les darreres conseqüències, acaba engendrant en el nostre interior una sospita, una terrible sospita. de dir: “el mal és més fort que el bé”. El mal acabarà vencent, per tant, Déu acabarà vençut, Déu no és prou fort per vèncer el mal. El mal és massa gran i aquesta espiral acaba engendrant realment una sospita sobre Déu mateix.

La frase: “No malparleu mai de ningú”, lògicament és un ressò de les seves pròpies conviccions religioses. Enrique Rojas és creient, i dóna una explicació molt pràctica del que diu el mateix Senyor Jesús: No jutgeu i no sereu jutjats; no condemneu i no sereu condemnats; perdoneu i sereu perdonats. Certament que això és molt difícil i ser lúcids per mantenir-se serenament en aquesta postura, és una treball immens del nostre interior. No es tracta de ser rucs i de negar l’evidència, sinó de no deixar-se portar per una espiral que acaba destrossant el nostre interior i el nostre entorn. Si Déu existeix i Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el bé és més fort que el mal, per tant, certament que podem constatar coses, però no podem donar-nos per vençuts, i donar tantes raons per rendir-nos. El gran perill és que cabem rendint-nos amb una vivència que nosaltres mateixos hem construït.

Quan diem que Déu és amor, quan afirmem que Déu ens demana en Jesucrist que ens estimem com Jesús ens ha estimat, no estem dient simplement coses de sentiments, més o menys internes, o romàntiques, o d’aquests power point de color de rosa que de tant en tant rebem, sinó que estem dient coses molt concretes i sèries, que comporta un treball profund, intern, que a vegades contradiu el nostre sentiment més immediat, contradiu el que ens sortiria més fàcilment. Estimar és un treball intern dur i difícil, és un art, és una cosa que s’ha d’aprendre durant tota la pròpia vida. L’amor no surt espontàniament i menys que depen dels nostres sentiments.

És el que es va trobar la primera comunitat cristiana al principi de tot. Pere diu:”Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui”. Aquí els jueus van fer un esforç immens, un treball immens per adonar-se que ells estaven al servei de la humanitat i que Déu no excloïa a ningú, que era el Déu de tots. Això va ser un esforç immens de la primitiva comunitat cristiana,que era només jueva, de superar totes aquelles coses que tenien en el cap, de judicis contra els pagans, de judicis contra els qui no eren jueus, de judicis de paraules que els separaven del altres. I inversament, els pagans van haver de superar  prejudicis contra els jueus, prejudicis que tenien per una immensitat de paraules que els havien separat, i això és dur i difícil.

Per això el Nou Testament sap que nosaltres no sabem estimar. En Jesucrist, Déu ens ha mostrat fins on ens estima.  En Crist veiem fins on Déu és capaç d’estimar la humanitat, i encara a través d’ell veiem què vol dir estimar. I encara una tercera cosa, important com les altres dues: Només empeltats en Jesucrist present i ressuscitat, som capaços de començar aquest camí que ens porta a saber estimar com Ell ens ha estimat.

Aquest amor Jesús el defineix dient: No hi ha un amor més gran que el donar la vida pels amics. I un es pregunta: Jesús va donar la vida pels amics? Sí, és clar, però no únicament pels amics, sinó pels mateixos enemics. Pels qui el van matar, Jesús intercedeix pel ells. Va morir per aquells que no l’estimaven. Per tant, hi ha un amor més gran que morir pels amic, és morir pels enemics. Però per què Jesús diu “que no hi ha un amor més gran que morir pels amics?” Per una cosa molt senzilla, perquè els enemics eren dels altres cap a ell, però no d’ell cap als altres. Nosaltres podrem ser enemics de Déu, enemics de Jesucrist, de la seva doctrina, de la seva manera de fer, si voleu, però Jesucrist mai serà enemic nostre, mai es posa en contra nostra: “No he vingut a jutjar sinó a salvar”. “No t’acuso” dirà a la pecadora. Mai serà enemic nostre, per això ell morirà pels amic, o sigui, per tothom.

DIUMENGE VI DE PASQUA - B -, 13 de maig de 2012
(Ac 10,25-26.34-35.44-48; Salm 97;1Jn 4,7-10; Jn 15,9-17






LA CONSCIÈNCIA





Un dia un frare  estava al cine i quan es va acabar la sessió, es va aixecar i al travessar el corredor va fer una genuflexió, per què? doncs perquè tenia al cap el que feia a l’església davant el Santíssim. Va fer el que diem en català: “fer les coses d’esma”. I què vol dir fer les coses d’esma? vol dir fer-les sense pensar, maquinalment,  sense reflexiona, inconscientment.
 Jesús moltes vegades diu: “Estigueu atents, vetlleu!” La litúrgia ho subralla sobretot a l’Advent, però és un actitud típica i constant del creient. Vetlleu, sigueu conscients, no aneu adormits pel món! No aneu d’esma! Cal ser conscients i saber on som. És l’actitud d’estar conscient del què es fa, no anar adormit per la vida. La paraula “consciència” té aquest sentit d’estar despert, lúcid. Però la paraula consciència també assenyala una de les coses més profundes de la persona humana. No simplement té consciència aquell que sap on està i què està fent. No només té consciència aquell que veu el què és, sinó el què hauria de ser. Té consciència no només el que veu el que té al davant, l’efectivitat del què és, sinó del què moralment hauria de ser. La consciència és el nucli més profund de l’ànima humana, on la persona veu, no el què és, sinó el que ha de ser.

Sant Joan en la seva primera carta parla de “Quan la consciència ens acusa”, i també ”quan la consciència no ens acusa.” Aquesta manera de parlar ens posa nerviosos, però és aquesta una de les coses més profundament humanes. Avui dia no ens agrada parlar de consciència, la reduim al sentit de culpabilitat, la hem sicologitzat, la hem socialitzat, biololitzat, però amb tot, gràcies a Déu es manté aquí. La consciència ens acusa, o no ens acusa, és el gran misteri de la persona humana. I no simplement  m’acusa davant meu, sinó com diu sant Joan: “M’acusa davant de Déu”o “ no m’acusa davant de Déu”, perquè la grandesa de la persona humana és que està davant de Déu, aquesta és la grandesa de la persona humana. Sant Joan continua dient: “Però Déu és més gran que la nostra consciència”. Per tant la nostra consciència és el centre neuràlgic de la nostra existència, però... és petita. I encara una altra cosa, la nostra consciència, que és el centre neuràlgic de la vida humana, cal certament que creixi, però també que es guareixi, perquè està malalta. Tot i que és petita i està malalta la consciència ha de ser la raó per la qual faig les coses. La meva consciència no és el que diuen les estadístiques, ni la majoria, ni el que m’agrada, sinó el que reconec com a bo davant de Déu. La grandesa de la meva consciència és que  reconèix  el bé quan se li posa al davant.

Diu Jesús:”Les meves ovelles reconeixen la meva veu...”  i aquest és el dolor immens de la vida humana. Jo podré fer el bé o  deixar-lo de fer o anar-hi en contra, però quan el bé es posa davant meu, jo el reconec. I això és el que ens descol.loca quan davant dels nostres ulls es posa Jesús, el reconeixem. Llavors podem o començar a fer brometa, ja sabem que podem fer brometa de tot, de tot, o podem començar a justificar-nos, “sí, però, sí, però..  començar a donar voltes i voltes. O podem reconeixer simplement davant de Déu el bé  i reconèixer, també, que no puc ser-hi fidel. Assumint aquest dolor i fer el que ens demana avui claríssimament sant Joan i tot el NT: Creure en Jesús i en el que Ell diu: “Sense mi no podeu fer res”. És el que diu també el capítol 7è de la carta de sant Pau als Romans: “reconèixer el bé està a la nostra mà, però no el fer-lo”, aquí està la nostra malaltia. Per això el NT ens diu: “Creu en Jesús”. Jesús no és una idea, és Algú que està aquí. “Sigues en mi i jo en tu...” Ell és vivent, és aquí, ... i diu en mi donareu molt de fruit”. Diu sant Joan: “Aquells que diuen que coneixen a Jesucrist s’han de comportar com ell es comportava”. O “Fillets, que el nostre  amor no sigui només de  frase i paraules, sinó de fets i de veritat”. He de ser lúcid i honest amb la meva consciència, i acceptar obrir-me agraïdament a  Jesús ressuscitat que em surt a l’encontre i  m’ofereix la seva mà, per créixer i participar en la seva  divinitat, per donar fruits.

DIUMENGE V DE PASQUA – B – 6 de maig de 2012
(Ac 9,26-31; Sal 21; 1Jn 3,18-24; Jn 15,1-8)




dimecres, 9 de maig del 2012

DEU S’ALEGRA DE LA TEVA FELICITAT





Els qui ja portem uns quants cabells blancs al cap recordem que, abans, en els autobusos, al costat del conductor, hi havia un anunci contundent que deia: “Terminantemente prohibido hablar con el conductor”. Ho recordeu, oi que sí? Una frase ben contundent, ben clara i amb lletres ben grosses. I per què estava prohibit? Perquè es feia! Si no s’hagués fet no s’hauria prohibit. Per tant, què passava? Que molts pujaven a l’autobús, començaven a parlar amb el conductor i el distreien, i ho van haver de prohibir. Però bé, si no podies parlar amb el conductor encara podies girar-te cap a aquell que venia els bitllets al mig de l’autobús i hi podies parlar. Avui dia ni una cosa ni l’altra, per què? Perquè si has de comprar el bitllet dintre de l’autobús, normalment hi ha una maquineta que te’l dóna. Si vas en tren, la màquina ho fa i no parles amb ningú. Vas a carregar benzina i tampoc. És la mateixa màquina que et va dient el que estàs fent, i et diu aquell “gràcies” enllaunat i marxes. I quan vas a comprar al Súper entres, agafes el que vols, no parles amb ningú, fas cua, pagues i marxes. No hi ha un contacte amb les persones, cada vegada més es van reduint les relacions personals, és una relació cosificada, on es manipulen coses, vas al que vas i marxes.

Avui, en la festa de la Trinitat, la litúrgia, l’Església, ens demana no fer això. Hem celebrat quaranta dies per preparar-nos per a la Pasqua. Quaranta dies, una setmana de celebració central de la nostra fe, i cinquanta dies per fer-nos càrrec del do immens que Déu ens ha fet. I després d’haver rebut el do, avui l’Església ens demana aixecar els ulls i mirar el “conductor”, mirar Aquell que “ens ha donat la benzina”, mirar Déu directament als ulls, a Ell, no simplement els seus dons (per molt grans que siguin), sinó mirar-lo directament a Ell.

Crec que un dels punts d’inflexió de la humanització està en un moment màgic: en el nen de poques setmanes. El nen, al principi, xucla el pit de la mare com si la mare fos una cosa, però ve un moment que aixeca els ulls, mira la mare i li somriu. Aquest és un moment bàsic per a la humanització de la persona humana, quan deixa de tractar l’altre com una cosa, i comença de mirar-li els ulls i somriure.

Dostoievski, aquest escriptor rus tan important, dóna molta importància a aquest gest, i ell ho posa en una de les seves novel·les a partir d’una experiència personal. Diu que una vegada anava pel carrer i va veure una mare amb un nen de poques setmanes a qui li estava donant el pit (avui no es veu gaire això, però jo me’n recordo; ara es veuen molts pits, però no donant de mamar). Doncs la mare donava el pit al nen i, per primera vegada, el nen girà els ulls, mirà la mare i somrigué; aquest gest tan petit però tan bell i tan bonic! I diu Dostoievski que a la mare se l’il·luminaren els ulls i, amb un profund sentit de devoció, es va senyar. L’escriptor diu que va quedar estranyat. Per què se senyava en aquell moment? Per què aquella dona va tenir aquest sentit religiós en aquest moment? I li va preguntar: “Per què et senyes en aquest moment?” I la dona li féu: “És que el sentiment que sent una mare en aquest moment és el mateix que sent Déu quan un pecador es gira cap a ell i resa”. Diu Dostoievski que aquesta és l’afirmació central de la nostra fe, per què? Perquè el nostre Déu és un Déu que s’alegra. I s’alegra mirant la seva criatura i quan la seva criatura és capaç de mirar-se’l. No solament per rebre dons sinó que és capaç, com l’infant, de somriure Déu i mirar-lo als ulls, no uns ulls que escruten o judiquen sinó, com diu el Salm: la mirada de Déu il·lumina i dóna  pau.

L’alegria de Déu és central en el cristianisme. En el llibre del Deuteronomi hi ha una frase que m’agrada recordar sempre: Déu s’alegra de la teva felicitat. Déu s’alegra de què siguis feliç. I en una altra frase d’Isaïes diu: Com el nuvi està content de tenir la núvia, el teu Déu està content de tenir-te. Sobretot el capítol 15 de Lluc, en què Jesús compara Déu amb una dona que escombra, que estava buscant un dracma (moneda grega antiga), i quan el troba, què fa? S’alegra. És Déu que s’alegra de trobar aquell dracma. O el Bon Pastor, que quan troba l’ovella perduda, què fa? S’alegra i convida tothom a celebrar-ho. I ja no diguem en la paràbola del Fill Pròdig, on el pare diu al fill gran: Ara cal que ens alegrem, el teu germà l’havíem perdut i l’hem retrobat.

Déu s’alegra de la nostra felicitat. I quina és la nostra felicitat? Trobar-lo a Ell. Per això l’Evangeli d’avui diu: Déu estima tant el món que ha enviat el seu Fill, no per condemnar el món sinó per salvar-lo. I la nostra salvació quina és? Girar els ulls de les coses i mirar vers Déu; saber pregar, entrar en relació amb Déu. Aquesta és la nostra salvació. Deixar de manipular coses i persones i, fins i tot, Déu mateix, i obrir-nos a la relació gratuïta amb Ell. Com el nen, que gira els ulls, mira i somriu la mare, i fa que la mare experimenti una de les joies més intenses que pot experimentar. Igualment, quan l’home és capaç de girar els ulls a Déu i somriure, Déu té una joia infinita al veure algú que és capaç d’Ell, que és capaç de mirar-lo, somriure’l i fer somriure el seu Déu.

El text de Sant Pau ens diu així: Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l’amor de Déu Pare i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres. A què ens convida, Pau?  A entrar en Déu, en aquesta relació trinitària. I a entrar en aquesta relació amb Déu, perquè Déu és un de sol, certament, però no solitari: en el seu interior hi ha el foc immens de la relació de la Trinitat, i així ens il·lumina el nostre propi misteri i ens convida a participar en el seu.

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT, 19 de juny de 2011 - A      





dissabte, 5 de maig del 2012



DÉU S’INTERPOSA

Alguns coneixeu un frare que es diu Manuel Romero Palancar. Va ser molts anys a Arenys de Mar i ara és al nostre convent de Sarrià. Doncs bé, fruit d’una conversa que vam tenir fa pocs mesos, ha fet un article que s’ha publicat a la revista Catalunya Franciscana, i us en voldria llegir un trosset. Aquest xicot, baixet i robust, va tenir una infància molt difícil i va passar molts anys en un lloc tan delicat com “la Legión Extranjera”. Després va treballar de peó durant molts anys, allà a les muntanyes dels Pirineus. Parlant amb ell m’explicà la seva pròpia història i jo li vaig suggerir : “Per què no ho escrius?”. I ho va fer. Comença així: “Parece como que Dios se interpone en tu vida para no dejarte hacer lo que quieres”, i llavors segueix explicant com li va passar a ell. “Cierto día, como uno más de los que pasaba el tiempo jugando una partida de dados en el bar y de cuando en cuando también a las cartas, de pronto, sentí en mi interior como jamás había sentido, dejé el juego con una excusa, y me fui a orar unos momentos a la iglesia. Volví para terminar la partida, perdí algunas pesetas, pero lo principal era lo que yo sentía en mi interior... Pasó algún tiempo, no di mucha importancia a aquello. Pero la cosa no quedó así. Al cabo de un tiempo me trasladé a Esterri d’Àneu, con un compañero que me pagaba más. Pasó un tiempo y volví a sentir en mi interior la misma voz, incluso haciendo la pasta para los albañiles, no tuve fuerzas para contener aquella voz. Cuando terminé la jornada, me limpié, como de costumbre, i fui a casa del mosén, allí el sacerdote me llevó a conocer al P. Miquel Colom”. I el P. Miquel ens el va portar cap a Arenys de Mar, al noviciat.

Fixeu-vos que això passava relativament fa pocs anys. És impressionant que si llegim un altre text que té quasi 800 anys, té unes similituds molt fortes. Es tracta de la conversió de sant Francesc. Segons uns del seus biògrafs, que diu expressament que això Francesc ho va explicar personalment als seus companys, el text diu: “Quan acabaren la festa sortiren de la casa formant una colla davant de Francesc pels carrers d’Assís. Francesc, amb el bastó a la mà com a rei de la festa, seguia al darrera, però lluny, meditant profundament... –igual que el Manolo–, tot d’una, el visità el Senyor, i va experimentar una dolcesa tan meravellosa en el seu cor que no podia parlar ni moure’s ni era capaç d’adonar-se de res, tret d’aquella dolçor que sentia. N’estava absort tan fortament que, com ell mateix dirà més endavant, ni que l’haguessin fet a trossos no s’hauria pogut moure d’allà”.

Entre l’experiència d’en Manolo i la de sant Francesc han passat 800 anys. Déu parla, Déu crida, Déu es comunica. El problema d’avui és que Déu es fa conèixer, però no el reconeixem, aquest és el problema!
  
El primer que va fer el Manolo, què va ser? Anar a veure el mossèn. El mossèn va reconèixer aquella veu, li va donar la mà. És el mateix que va fer Francesc d’Assís. Avui Déu es comunica, el coneixem, però no el reconeixem i la seva veu queda sense resposta.
És el que trobem en el Llibre de Samuel. Samuel era petit, estava al servei del Temple i dormia a prop de l’Arca de l’Aliança, i va sentir una veu a mitja nit que el cridava: Samuel, Samuel... Ell es llevà i va anar on dormia el sacerdot Elí i li va dir: Que em crides? I Elí li contestà: –jo no t’he pas cridat. Això fins a la tercera vegada. I Elí, un sacerdot que no tenia l’alçada que li corresponia ni molt menys, va reconèixer la veu de Déu i va dir a Samuel: Quan tornis a sentir la veu digues: “Parla Senyor, que el teu servent t’escolta”.

Aquesta és la feina que nosaltres els creients hauríem de fer: Reconèixer la veu del Bon Pastor en tants llocs, a tantes vides, a tantes realitats, i  ajudar a acollir-la i que no quedi dispersa i no sigui acollida. I com la reconeixerem? Avui el text de l’Evangeli ens dóna una pauta claríssima. Quan ve el llop, segons el text de l’Evangeli, què fa? Mata, destroça i dispersa i, podríem dir, que mata perquè dispersa. Les ovelles dispersades moriran.

Les persones disperses, aïllades, són engolides, som engolits. En la nostra vida interna passa el mateix; quan ve el llop, què fa? Dispersar-nos totalment, quedar dispersos en el nostre interior, sense un centre. Què fa el Bon Pastor? El primer que fa és recollir, reunir, donar la vida. I dóna vida perquè recull, i dóna vida perquè congrega el grup, la comunitat, però també el nostre interior. La persona només és en la mesura que està recollida en si mateixa, que té un centre, el Bon Pastor, el Senyor. Sense un centre la vida humana es dispersa, i dispersa es mor.

Deixeu-me fer una comparació una mica macabra: No hi ha res més viu que un cadàver. Perdoneu la imatge, però un cadàver és ple de vida, tot viu però està mort. Per què? Perquè no hi ha un centre. Perquè tot no va al mateix sentit. Un cos viu és aquell que té un centre, tot va al manteniment del tot, no cadascú a la seva, això seria un cadàver. I això passa també en la vida espiritual, en la vida social, i en la vida de l’Església. Quan es té un centre, quan s’està recollit i no dispers, és quan realment hi ha vida. I això és el que fa el Bon Pastor, que aquest centre hi sigui i que sigui un centre diví. Per això ha vingut: “Perquè tinguem vida i vida a desdir”.


DIUMENGE IV DE PASQUA –B-, 29 d’abril de 2012
(Ac 4,8-12; Salm 117; 1Jn 3,1-2; Jn 10,11-18)

Fra Jacint Duran i Boada