NO JUTJIS

“No te rindas”, no et rendeixis, aquest és el títol d’un llibre que acaba de sortir.  No és un manual d’arts marcials, ni de l’exèrcit, sinó l’obra d’un catedràtic de psiquiatria de Madrid, que es diu Enrique Rojas, ell ha nascut a Granada, un home que fa molt de temps que escriu, que treballa i que publica; i acaba de publicar aquest llibre amb les ganes de poder ajudar a la gent. I crec que el títol es prou adequat en aquests moments que estem vivim: “No et rendeixis”. Hi ha una idea que ell vol subratllar especialment i diu així: “Per no deixar-se vèncer és molt important no malparlar mai de ningú... i continua dient: i descobrireu que això porta una gran pau en el nostre interior. Una cosa ben senzilla: “per no deixar-se vèncer, no malparleu mai de ningú”. I l’exhortació que ell fa no és moral, sinó pràctica: aquesta és la manera en la que trobareu una pau.

Amb tot això és una de les coses més difícils en aquest moment. Estem posats tots en una espècie d’espiral de malparlar del veí, del parent,... de tot. Però és que a més a més, a nivell dels mitjans de comunicació és una constant. Quan ens trobem, malparlem de tot i de tothom. Aquest “malparlar”, que prèviament comporta un “malpensar”, si el portem fins les darreres conseqüències, acaba engendrant en el nostre interior una sospita, una terrible sospita. de dir: “el mal és més fort que el bé”. El mal acabarà vencent, per tant, Déu acabarà vençut, Déu no és prou fort per vèncer el mal. El mal és massa gran i aquesta espiral acaba engendrant realment una sospita sobre Déu mateix.

La frase: “No malparleu mai de ningú”, lògicament és un ressò de les seves pròpies conviccions religioses. Enrique Rojas és creient, i dóna una explicació molt pràctica del que diu el mateix Senyor Jesús: No jutgeu i no sereu jutjats; no condemneu i no sereu condemnats; perdoneu i sereu perdonats. Certament que això és molt difícil i ser lúcids per mantenir-se serenament en aquesta postura, és una treball immens del nostre interior. No es tracta de ser rucs i de negar l’evidència, sinó de no deixar-se portar per una espiral que acaba destrossant el nostre interior i el nostre entorn. Si Déu existeix i Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el bé és més fort que el mal, per tant, certament que podem constatar coses, però no podem donar-nos per vençuts, i donar tantes raons per rendir-nos. El gran perill és que cabem rendint-nos amb una vivència que nosaltres mateixos hem construït.

Quan diem que Déu és amor, quan afirmem que Déu ens demana en Jesucrist que ens estimem com Jesús ens ha estimat, no estem dient simplement coses de sentiments, més o menys internes, o romàntiques, o d’aquests power point de color de rosa que de tant en tant rebem, sinó que estem dient coses molt concretes i sèries, que comporta un treball profund, intern, que a vegades contradiu el nostre sentiment més immediat, contradiu el que ens sortiria més fàcilment. Estimar és un treball intern dur i difícil, és un art, és una cosa que s’ha d’aprendre durant tota la pròpia vida. L’amor no surt espontàniament i menys que depen dels nostres sentiments.

És el que es va trobar la primera comunitat cristiana al principi de tot. Pere diu:”Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui”. Aquí els jueus van fer un esforç immens, un treball immens per adonar-se que ells estaven al servei de la humanitat i que Déu no excloïa a ningú, que era el Déu de tots. Això va ser un esforç immens de la primitiva comunitat cristiana,que era només jueva, de superar totes aquelles coses que tenien en el cap, de judicis contra els pagans, de judicis contra els qui no eren jueus, de judicis de paraules que els separaven del altres. I inversament, els pagans van haver de superar  prejudicis contra els jueus, prejudicis que tenien per una immensitat de paraules que els havien separat, i això és dur i difícil.

Per això el Nou Testament sap que nosaltres no sabem estimar. En Jesucrist, Déu ens ha mostrat fins on ens estima.  En Crist veiem fins on Déu és capaç d’estimar la humanitat, i encara a través d’ell veiem què vol dir estimar. I encara una tercera cosa, important com les altres dues: Només empeltats en Jesucrist present i ressuscitat, som capaços de començar aquest camí que ens porta a saber estimar com Ell ens ha estimat.

Aquest amor Jesús el defineix dient: No hi ha un amor més gran que el donar la vida pels amics. I un es pregunta: Jesús va donar la vida pels amics? Sí, és clar, però no únicament pels amics, sinó pels mateixos enemics. Pels qui el van matar, Jesús intercedeix pel ells. Va morir per aquells que no l’estimaven. Per tant, hi ha un amor més gran que morir pels amic, és morir pels enemics. Però per què Jesús diu “que no hi ha un amor més gran que morir pels amics?” Per una cosa molt senzilla, perquè els enemics eren dels altres cap a ell, però no d’ell cap als altres. Nosaltres podrem ser enemics de Déu, enemics de Jesucrist, de la seva doctrina, de la seva manera de fer, si voleu, però Jesucrist mai serà enemic nostre, mai es posa en contra nostra: “No he vingut a jutjar sinó a salvar”. “No t’acuso” dirà a la pecadora. Mai serà enemic nostre, per això ell morirà pels amic, o sigui, per tothom.

DIUMENGE VI DE PASQUA - B -, 13 de maig de 2012

(Ac 10,25-26.34-35.44-48; Salm 97;1Jn 4,7-10; Jn 15,9-17