dimecres, 20 d’abril del 2016

ACOLLIR


Un dels gestos que més han quedat en la memòria de l’inici del ministeri del papa Francesc fou la seva primera aparició pública, al balcó a la plaça de sant Pere. Abans de beneir la multitud que s’hi havia aplegat, va demanar a tots els presents i als qui ho estaven seguint pels mitjans de comunicació que preguessin per ell i es va inclinar, com qui rep una benedicció. Ara, tot sovint, demana que es pregui per ell. I veure’l confessant-se, no és sols un acte de bon exemple i d’humilitat, sinó que correspon a la veritat. Tots, i ell també, necessitem que preguin per nosaltres. Tots, i ell també, necessitem demanar perdó.
La litúrgia d’abans del Concili Vaticà II ho remarcava molt. Al començament, el celebrant deia el “jo pecador” i era l’assemblea qui l’absolia. L’oficiant començava dient: “Jo confesso a Déu...Per tant prego a la benaurada verge Maria i a vosaltres germans, que pregueu per mi a Déu, nostre Senyor”. I el poble responia: “Que Déu omnipotent s’apiadi de vós, us perdoni els pecats i us dugui a la vida eterna”. Tot seguit, el poble deia el “jo pecador” tot demanant al prevere “Jo prego a la verge Maria i a vós pare, que pregueu per mi Déu, nostre Senyor”. Aleshores, el prevere invocava el perdó de Déu. Actualment també ho fem, però això que antigament quedava més clar, pot passar una mica desapercebut ja que ho fem tots alhora: prevere i assemblea. Tots ens confessem pecadors alhora, prevere i assemblea, i tots demanem que Déu ens perdoni.
Aquesta seguretat de pertànyer tots a un mateix poble amb la doble consciència d’ésser coresponsables  tant en la missió com en el pecat, ens fa conscients de la nostra vocació i, al mateix temps, humils pel nostre pecat, el propi i el de la nostra fraternitat.
Així, Pere podrà presidir les esglésies, com diu sant Ignasi d’ Antioquia, no en el poder sinó en la caritat. La triple pregunta que li fa Jesús ressuscitat sobre si l’estima entristeix Pere perquè li recorda les seves negacions. Però, malgrat tot, el Senyor el ratifica en la missió: “Pastura les meves ovelles”. Pere podrà fer la seva missió si és conscient del seu pecat i no va de pur. Pere podrà fer la seva missió si és conscient que no són seves les ovelles sinó que Jesús és el pastor i són d’Ell, les ovelles. Diu Jesús: “Pastura les meves ovelles”. Pere podrà fer la seva missió si estima Jesús. I, en definitiva, podrà fer la seva missió si es recolza en Jesús i deixa que Jesús en sigui el pastor. Per això, Jesús acaba dient: “Vine amb mi”. Sense Ell no podrà fer res.
Aquesta presència de Jesús es troba en tota la comunitat, la qual no sols ha d’escoltar, sinó ser escoltada. En el document que el papa ha publicat com a resultat del darrer Sínode sobre la Família titulat Amoris laetitia és un treball molt personal del papa. Però també és el resultat d’escoltar el que deien els participants en el Sínode i no només els qui eren físicament, sinó que en el text hi ressona la manera de fer de bona part de l’Església. Això es nota en bona part del document (que encara no he pogut llegir tot sencer: són 200 pàgines!) i també en el delicat tema de la comunió del separats i tornats a casar. En aquest punt el papa expressament diu que no dóna una normativa clara per a tots. Cada persona, cada família ha d’ésser escoltada i acompanyada. Hem d’actuar com una mare: al mateix temps volem que quedi clar l’ideal evangèlic i no hem de renunciar al bé possible. Una interpretació del text és que la participació de l’Eucaristia i dels altres sagraments és possible quan la decisió és fruit d’un acompanyament i de la decisió en consciència de la parella.
Això és ressò d’una manera de fer de part de l’Església. Es demana un acompanyament molt personalitzat a cada parella per part dels pastors, tot fent un discerniment. Cal formar la consciència, però no per substituir-la. Cal formar consciències i no donar tan sols normes.
Els sagraments no estan fets com un premi pels bons, sinó com una medicina per aquells que ens reconeixem necessitats i malalts. I això, com ho mostra la litúrgia, començant pel qui presideix i continuant per tota l’assemblea i cadascun dels creients: hem de tenir la valentia, com Pere, de reconèixer, en concret, on és la nostra ferida. Llavors estarem preparats per ser fidels a la nostra vocació.








dimecres, 6 d’abril del 2016

Córrer i no anar enlloc

Els hàmsters són animals petits, peluts i molt simpàtics, que molta gent té a casa com a mascota. Però com que són tan petits, els tenen en gàbies adequades per a ells i, com que aquests animalons són tan bellugadissos, les gàbies tenen una roda amb barrots que  poden fer rodar, com una mena de sínia, on avancen tot corrent sense moure’s ni de la gàbia ni tan sols de lloc. Es mouen, corren frenèticament i no es mouen de lloc.
La imatge d’aquest animalet que no para, que sempre es mou, a vegades, frenèticament, però que en realitat no canvia mai de lloc, li ha suggerit a un escriptor de fer-ne una imatge del nostre temps. I crec que no només del nostre, en què  tot es mou frenèticament, tot canvia, però, en el fons, tot resta igual. Canviar-ho tot perquè tot resti igual. Si ens volem mantenir dins la roda, no podem deixar de córrer. Com els hàmster, si un s’atura, cau de la roda que els altres no paren de fer girar. Tot gira, però torna al mateix lloc. No hi ha autèntica novetat. De fet, aquesta és la manera de fer de la natura: la repetició. És el que Nietzsche deia l’etern retorn. I encara que puguem desequilibrar la natura, ella finalment imposa les seves lleis. El món de l’home, malgrat el que pugui semblar, està molt calcat de la natura. Una immensa roda que gira constantment i qui no corre al seu ritme és llançat a fora. Un món en què, de fet, no hi ha canvi en la persona. El seu horitzó és sempre el mateix.
Avui, però, no celebrem el ritme natural, sinó el sobrenatural. Per això no es tracta d’una repetició, sinó d’una novetat total. No es tracta de necessitat, sinó de llibertat. No es tracta de donar voltes, sinó del començament d’una nova creació. Crist ha ressuscitat, ha vençut la mort. Ha trencat el cercle de mort i vida. Ha obert les portes de la immortalitat. Ell ho ha pogut fer perquè és Déu i home. Ell ha fet que Déu baixés fins al fons més negre de la mort i l’ha omplert de vida, nova, divina.
 I ha vençut el mal amb el bé, l’odi amb l’amor. No tornant mal per mal, sinó guarint aquell qui el feria. Ell, el vençut, ha vençut. Com diu la litúrgia bizantina: “Crist ha ressuscitat d’ entre els morts. Amb la seva mort, ha vençut la mort. Als morts ha donat vida.”
Com diu sant Pau: “La mort ja no té poder sobre ell”, ni sobre els qui han estat submergits en la seva mort, ja que participaran de la seva resurrecció . De fet, ara, ja hem participat de la seva resurrecció perquè emprenguem una nova vida.
Una nova vida que és no deixar-se portar per aquesta roda que entre tots anem fer girar frenèticament i que no porta enlloc, com si fóssim hàmsters,  sense cap altre objectiu que no sigui girar i girar, i sobretot no parar. D’una cosa a una altra. D’una pantalla a una altra. D’una necessitat  a una altra. Com si tot fos imprescindible. Una sínia que roda i roda i no va enlloc, en què, de fet, jo sóc substancialment sempre igual.
Crist , Ell mateix, se’ns fa camí que ens porta a la veritat i la vida. Això no vol dir que les coses siguin fàcils. Al contrari: seguir Jesús, més encara, formar part de Jesús, et fa veure el que no veies. Un món infinitament més profund. Et fa veure els altres molt més a prop . Els pobres, els malalts , els refugiats passen a ser d’una preocupació a una ocupació. I una esperança profunda et destrava les mans.