dimecres, 5 d’octubre del 2016

LA INDIFERÈNC IA


El pròxim dimarts celebrarem sant Vicenç de Paül. El llibret La missa de cada dia ens posa una frase seva que considero molt necessària en el moment actual. Diu: “Aquest és un dels efectes de la caritat: que no podem veure ningú que sofreix sense sofrir amb ell; que no puguem veure plorar sense plorar també nosaltres”. Perquè el més greu de les injustícies d’avui és que aquestes ja no ens commouen. Estem tan saturats que ens hem tornat insensibles. I això per dues raons: primer, perquè estem immersos en tantes notícies i imatges que n’estem saturats. I, a més a més, ens costa distingir el que és real del que és propaganda, exageració o simple invenció. Un món virtual que ens costa distingir del real, rodejat de tantes interpretacions que al final quedem presoners del segon obstacle per poder reaccionar: la seguretat ambiental que no hi ha res a fer. “Es lo que hay” és una de les frases més repetides.
Així, també nosaltres construïm una muralla entre la nostra vida i els sofriments aliens. Com el ric de la paràbola. No feia cap mal al pobre Llàtzer, però segurament ni el veia. Era normal que hi hagués pobres. Segurament no sabia el seu nom. En canvi Jesús sí que el coneixia pel nom. Aquella muralla d’indiferència, aquell abisme infranquejable que el ric va construir en vida, el troba després. És el que els retreu el profeta Amós a la primera lectura: “Ai dels qui viuen tranquils a Sió… S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs… Mengen els anyells més tendres… S’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep.”
Sant Pau ens mostra el camí  de Jesús. En la carta als de Corint diu: “Jesucrist, que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa ens enriquís”. I això és trobar l’autèntica humanitat. Ser home és això: com Jesucrist, fer-se pobre per enriquir amb la pobresa. La pobresa de què ens parla sant Vicenç: “Que no puguem veure ningú que sofreix sense sofrir amb ell”, que ens sigui impossible “veure algú que plora i no plorar amb ell”. No envoltar-nos de murs, no cavar un fossar. Crear proximitat. I, com sant Vicenç, ser efectius. La seva obra s’ha estès per tot el món tot escampant el bé durant més de 400 anys. Ell sabia que sol no faria res. En fraternitat, amb els altres va poder. El fonament de tota aquesta obra és la fe en Jesús que ens crida al seu seguiment: fer-se pobre per, amb la pròpia pobresa, enriquir els altres. Aquí es troba la felicitat, com diu avui sant Pau: “Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i que habita en una llum inaccessible”. El qui és de debò feliç, ens crida a la seva felicitat. A la seva manera. Ell és el camí que porta a la felicitat. Ell és la nostra felicitat.
És realment significatiu que l’Església, quan fa un funeral i acomiada al difunt, diu: “Que els àngels t’acompanyin al Paradís; que a la teva arribada, et rebin els màrtirs i et facin entrar a la ciutat santa de Jerusalem, que el cor dels àngels t’aculli i tinguis amb Llàtzer, el pobre, el repòs etern”. Llàtzer, el pobre. Llàtzer, el pobre és qui et rep i t’acompanya en el Paradís. Els pobres tenen les claus de la felicitat, del repòs de Déu allí i, també, aquí. La indiferència mata. Mata a aquells que oblidem i ens mata, també, a nosaltres. Es pot fer, cal no deixar-se vèncer per la desconfiança i la indiferència. Cal apropar-se, saber el nom, com Jesús que en sabia el nom, escoltar, sofrir i plorar. No tenir por de la impotència. “Es lo que hay”, certament,  però hi ha infinitament més: Ell hi és. El Senyor ens congrega i és amb nosaltres.


dimarts, 20 de setembre del 2016

LA MENTIDA ÉS BONA?

Hi ha un escriptor francès de principis del segle passat que deia: Odio qui complica les coses simples, però també aquell que simplifica les coses complicades”. I certament que moltes vegades ens compliquem inútilment, però també a vegades no assumim la complexitat de la vida i la volem reduir a les quatre coses que sabem. “El cristianisme no és cosa de sòmines”.
En aquest sentit, estic llegint un llibre que ja des del primer capítol és desconcertant. Es tracta d’un jueu agnòstic que descobreix Jesús i s’acaba convertint a la fe. Explica la seva conversió més o menys, així: “La mentida. La mentida dita a cau d’orella per Crist… En una mil·lèsima de segon esdevinc seu per sempre.” La mentida el va fer de Crist.
L’autor parla d’un interrogatori de la policia política a l’època stalinista a Romania. Li demanaven el que havien fet en una reunió clandestina, qui havia participat, què s’havia dit. Si l’interrogat hagués dit la veritat hagués quedat lliure de càrrecs i d’acusat hauria passat a ser testimoni en el judici i n’hagués enviat molts a la presó o a la tortura de les presons stalinistes. Però, en negar la veritat, el que va passar a ser acusat fou ell, qui va anar a la presó fou ell, qui va ser torturat fou ell. Per això, aquí, la mentida era dictada per l’amor, per Crist mateix. I a l’escollir el camí de la creu, va escollir Crist. A la presó el batejà un bisbe, que amb ell compartia la mateixa sort. Quan, després de molts anys, va poder sortir de la presó, es feu monjo. És el que hem pregat a l’inici de la Missa: “Vós, oh Déu, heu volgut que tota la llei consistís en l’amor”.
Els textos de l’Escriptura que ens ofereix la Litúrgia ens mostren com els explotadors i els estafadors fan servir l’astúcia, el raonament per continuar robant i estafant: “Vendrem el gra amb mesures petites, i per cobrar, passarem la moneda amb peses més grans. Farem trampa amb les balances... Amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”. Així ho descriu el profeta Amós. I Jesús també ens descriu unes cavil·lacions semblants amb l’administrador infidel: “Què podré fer ara que el meu amo em despatxa? Cavar...? Anar a captar...? Ja sé què faré perquè algú em rebi a casa seva... I va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo... “Quant deus al meu amo? Cent bidons d’oli? Doncs aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que en digui cinquanta.” El text diu que Jesús lloà aquest administrador infidel, com també podria lloar aquells que criticava Amós. No per robar o estafar, sinó per saber pensar, per no quedar-se amb les mans creuades i saber reaccionar.
Jesús ens demana saber reaccionar no pel mal, no per estafar sinó a la manera del Regne com va fer aquell que era interrogat. Encara que sigui paradoxalment, aparentment en contradicció amb el que està manat. Va reaccionar en una situació límit a la manera de Jesús: jugant-s’ho tot. En les situacions que vivim hem de saber no deixar-nos portar pel victimisme, el pessimisme o la passivitat. No reduïm el cristianisme a quatre tòpics que seguim sense pensar. Certament no fem complicat el que és senzill, però també assumim amb intel·ligència la complexitat. Què faríem en un cas com el que va viure aquest jueu romanès? En la vida quotidiana ens trobem en casos potser més senzills, però que també ens demanen saber discernir, pensar i actuar amb fermesa des de la fe.



divendres, 16 de setembre del 2016

UN CAFÈ SIUS PLAU!


Hi ha un restaurant en que s’anuncia el preu del cafè d’aquesta manera. Primer a la llista de preus diu: “Un cafè, 5 euros”; “després afegeix: un cafè, si us plau: 3 euros”; i finalment: “bon dia, un cafè si us plau: 1, 30 euro”.  Diem: “ser ben educat no costa res”, aquest restaurant hi posa un preu. Però el que crec que vol subratllar, no és tant l’economia, sinó que el cambrer no és una màquina, sinó una persona. Que per sobre del treballador hi ha algú. Que per sobre de voler o no un cafè, que per sobre de la relació amb la cosa,  hi ha una relació més important que és amb la persona del cambrer. La bona educació, la cortesia poden ser expressió, certament d’encarcarament i fins, si voleu, d’hipocresia, però també poden ser, i de fet per això van nàixer,  expressió de respecte per l’altre. Recordant que no hi ha cambrers, ni taxistes, ni forners...sinó persones que treballen de cambrers, taxistes, bombers. Persones que no podem reduir al que ens serveixen, sinó que , com a persones, tenen una dignitat irreductible al servei que ens poden fer.
 En la paràbola del bon samarità veiem la falta d’educació del fill vers el pare. El fill diu secament: “pare, dóna’m la part d’herència que em toca”. No li diu ni si us plau, ni cap circumloqui de respecte. De fet no hi tenia cap dret ja que una herència només es rep quan el pare és mort. De fet li estava desitjant la mort o el considerava com a mort. I quan es trobarà en la indigència i necessitat, llavors sí que cerca paraules delicades i de bona educació: “Aniré al meu pare i li diré: pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. La paraula no diu que aquestes paraules siguin expressió d’estima ni de penediment, tant sols volia atipar-se com els treballadors del seu pare. Eren paraules pensades per aconseguir el que necessitava. Nascudes de la necessitat no de l’amor filial. Amb el fill gran passa semblant. Fa la rebequeria de no voler  entrar, com un nen mal educat.
Els dos han d’aprendre de sant Pau. El fill petit, sobretot,i també el gran,  ha d’aprendre“Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo el primer”. II el fill gran ha d ‘aprendre, i també el petit, el que pregunta Pau: “què tens que no hagis rebut? I si us has rebut perquè t’en glories?” .  Que és un comentari a les paraules del Pare.“Tu sempre ets amb mi i tot el que és meu és teu”
Però sobretot han d’aprendre que en Jesucrist, Déu és el pastor que cerca l’ovella, o la dona que cerca la moneda. I que s’alegra quan troba, es commou quan veu el fill que torna, encara que sigui per motius no massa altruistes.  Els dos fills, i nosaltres, hem d’aprendre que el Pare ens diu :“tu sempre estàs amb mi i tot el meu és teu”.
Per això nosaltres en el tracta amb l’altre fins de reconèixer en l’altre la dignitat que li confereix ser imatge de Déu, fill de  Déu. Aquesta és el fonament de la dignitat de l’home. Cada persona individual no és un simple fruit de l’atzar. Déu el cerca, es commou, l’espera. S’alegra per cadascú, per petit i desconegut que sigui. Com diu Jesús : “tot allò que feu a un d’aquests, per petit que sigui, a mi m’ho feu.” Pel creient  la relació amb l’altre és el lloc del trobament amb Déu. D’aquí no sols l’educació sinó el respecte i l’estima que ens ha de fer l’altre. I la joia íntima de saber fins a quin punt sóc estimat per Déu.



dimarts, 6 de setembre del 2016

A QUI ADORES?


A un humorista quan li van preguntà si era creient va respondre: “Sóc catòlic, però sóc més del Barça: Messi és Déu”. Certament que en aquesta resposta hi ha molt d’humor. És una butada. Però no feria gràcia sinó apuntés cap a una realitat, certament caricaturitzada, però assenyala una realitat. I la realitat és que la nostra fe moltes vegades queda com una realitat amb la qual no comptem en la vida real, ens omplen i ens movem per altres raons. A l’hora de fer opcions compten molts elements i la fe amb prou feines es té en compte. Som catòlics, certament, però ens emocionem més pels colors del propi equip, partit, per no dir pels interessos econòmics o de prestigi. Si ens ho pregunten per nosaltres, lògicament, diríem que Messi no és Déu. Però segurament que coneixem millor els noms de tots els jugadors del nostre equip, i d’altres que la Paraula de Déu la realitat del nostre món que ens interpel·la des de la fe. El que es diu del món del futbol es pot dir d’altres realitats, certament bones en si, però que han ocupat el lloc de Déu i Déu, sense negar-lo, ha passat a un segon pla.
Com diu Jesús “on tens el teu tresor hi tens el cor”. Què és el que em commou, què és el que ocupa normalment la meva ment?. Aquest és el nostre tresor. Però quan el tresor del cor és més petit que el cor, la vida s’encongeix i l’autèntica felicitat fuig. Tot el que hi ha no és que sigui dolent, sinó que és petit i poc a poc la vida esdevé petita, avorrida. QUAN el tresor del nostre cor és Déu, SI deixem a Déu entrar en els nostres pensaments, EN LA MESURA QUE ho fem tot es posa en el seu lloc. Tot és estimat amb més profunditat, sense forçar-lo demanant-li allò que només Déu ens pot donar.  El quan, el si, i en la mesura que són d’importància central, perquè en la fe no hi ha res automàtic.
Aquest Déu que s’ha encarnat en Jesús de Nazaret. D’aquí les paraules fortes de Jesús: “ Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills...i que la pròpia vida no pot ser deixeble meu”. Aquestes paraules de Crist ens parla de la centralitat de Déu, de Jesús. A partir d’aquesta centralitat tot es posa en el seu lloc i és estimat més intensament, com Jesús estimava i ens estima. I podem estimar com Ell perquè Ell és el centre i no sols com un principi, sinó com una font viva que raja constantment en el nostra interior. Ell mateix estima en nosaltres.
I això no és una fantasia s’ha anat fent realitat amb moltes persones. No és simplement una idea. Avui es canonitza a la mare Teresa de Calcuta. Diu que en una ocasió estava recollint un agonitzant que havia trobat en el carrer, tot brut i deformat. En aquell moment un cotxe s’aturà i la dona que anava dins, sorpresa i esgarrifada per la fortor i la deformació d’aquell home va dir a la Mare Teresa: “jo no faria això ni per tot el diner del món” I la Mare Teresa de Calcuta li va respondre : “ni jo tampoc”. Certament la raó per la qual la mare Teresa es va donar del tot als més pobres no era res més que Jesús mateix. Ella ho deixa tot per Déu, família, país..tot. La crida i l’oració era la font constant, malgrat tantes hores fosques, de la seva entrega. Ella ( i tantes altres persones: la missionera barcelonina assassinada a Aití, ahir mateix) havien entès les radicals paraules de Jesús i estimaven com ell.
Quan s’estima des de Déu l’amor és ple de llibertat. No s’estima perquè es necessita l’altre. Perquè hi ha una manera d’estimar que esclavitza i manipula l’altre. Pau des de la presó va conèixer Onèsim, un esclau que s’havia fugat del seu amo, que és Filèmon. Pau demana a Filèmon que rebi a Onèsim ja no com esclau sinó com a germà estimat. Aquesta és la dinàmica alliberadora de l’amor de Jesús i dels seus deixebles. No es construeix sobre la necessitat que acaba esclavitzant l’altre, perquè el necessito, sinó sobre la llibertat que dona haver descobert el tresor amagat pel qual val la pena renunciar a tot. Renunciar a tot per Ell és retrobar-ho perquè Ell ho és tot en tot. Diguem, doncs, com el salmista: “Senyor que el vostre amor no trigui més a saciar-nos”. Si ens obrim a Ell farà que també sigui real en mi les paraules i promeses de Jesús.




dijous, 1 de setembre del 2016

PACIÈNCIA-IMPACIÈNCIA


Hi ha un escriptor que diu:” l’home pacient sap aprofitar les oportunitats que li dona la vida. L’home impacient les crea”. L’home impacient no té prou en esperar, a estar a l’aguait, crea les oportunitats. En la vida crec que cal les dues postures: les del pacient i les impacient. Com podria dir Cohelet: hi ha un temps per la paciència i un temps per la impaciència. Aprendre a estar atent al que passa al teu entorn amb una mirada atenta i creativa és decisiu en la vida. Si hom només està atent al que ell vol fer segurament perd moltes oportunitats. Però també es cert que cal ser decidit i obrir nous camins i crear noves situacions que ajudin a obrir nous horitzons.
Avui veiem com Jesús és el convidat i observa  la conducta dels invitats. No és actiu de la situació, l’invitat és ell. I ,per tant és atent a l’entorn.  Aprofita una oportunitat  que li dona la realitat per recordar que molts que ara són primers seran darrers, per recordar que Déu exalçarà als últims, els petits. Com Maria diu en el seu Magnificat: “ha mirat la petitesa de la seva serventa..derroca els poderosos del soli i exalça els humils. “Tothom qui s’enalteix, serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”.
Però Jesús no sols és pacient que aprofita les oportunitats  que li ofereix el seu entorn, sinó que crea oportunitats i realitats noves. LA realitat nova. Crea la gran oportunitat. Com diiu en una altra part de l’Evangeli : He vingut a calar foc a la terra i com voldria veure-la cremar. És Ell qui ens convida al seu banquet: “tot està a punt veniu a la festa” dirà en una altra part de l’Evangeli. I la carta als Hebreus ho descriu com un pas de la por a la festa, diu: “ vosaltres no us heu acostat...al Sinaí,..foc ardent, foscor i negra nuvolada...Els mateixos que sentiren aquella veu suplicaren que no continués parlar-los. Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió...a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciudatans del cel...us heu acostat a Déu..a Jesús” . Ens convida a estar amb Ell, i Ell mateix ens servirà. Millor: ara ens serveix.
Per això cal que el creient sigui, també, pacient i sàpiga descobrir en el que li succeeix l’oportunitat que Jesús li ofereix per seguir-lo, per estar amb ell, per deixar-se servir per Jesús mateix. Com Ell repeteix molt sovint cal vetllar per acollir-lo i descobrir-lo present en tot el que ens passa. Cal ser pacient, cal vetllar, tenir els ulls oberts. Ell hi és i ens vol sortir a l’encontre en tot el que ens passa. Que tot el que ens passa sigui una porta d’accés en que Ell pugui entrar en les nostres vides i una porta per la que nosaltres entrem a la seva vida.Però, també, cal que el creient sigui un impacient. Que creï l’oportunitat i no sols. Que com Jesús faci de la seva vida un convit on hi siguin invitats tots aquells que no t’ho poden recompensar: els pobres, els invàlids, els cecs. Fer de la nostra vida una donació gratuïta. Ser dels pobres i humils a aquells a qui Déu revela els seus secrets. “Us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills allò que heu amagat als savis i entesos”


PACIÈNCIA-IMPACIÈNCIA


Prega i estima


PASSIVITATS


l'idiota


dimecres, 31 d’agost del 2016

Entre taurons


Hi ha periodistes que fan feina d’investigació antropològica, per exemple s’inflitren en llocs, fins i tot en bandes de gàngsters, per veure com funcionen, jugant-s’hi la vida. D’aquesta experiència, en fan un reportatge amb tots els ets i uts, segons el que ells han comprès d’aquesta situació. Doncs bé, hi ha un periodista holandès que va fer aquesta mateixa experiència, posant-se en un món especialment complex: es va introduir dins les elits econòmiques de Londres, aquelles que maneguen totes les inversions de la borsa, de les compres i vendes a nivell internacional. Aquest periodista va intentar entendre qui eren aquestes persones, com eren, com vivien, quin era el seu tarannà. Hi va viure una llarga temporada i en va fer un llibre, el títol del qual ja és bastant expressiu: Nedant enmig de taurons.
En una de les presentacions que aquest autor n’ha fet, diu que el lema bàsic d’aquestes elits és un de ben concret: “Zero confiança, zero fidelitat”. O sigui: no confiar en ningú, ni que ningú confiï en tu, perquè si algú està amb tu en una actitud de confiança, et pot robar la informació que després tu podries necessitar per comprar o vendre. I també “fidelitat nul·la”, perquè el qui trobi una empresa que li paga més, s’ha acabat l’actual. Quan trobi un negoci que funciona, si ha de perdre el millor amic, el perd. “Zero confiança, zero fidelitat.”
El que realment preocupa és que aquesta manera de fer no simplement és dels qui es mouen en aquests ambients econòmics tan elevats, sinó que a poc a poc es va infiltrant en el nostre món. Ben cert, la desconfiança és una carta que cada vegada està prenen més força. Només fa falta que obris la tele o qualsevol altre mitjà, per veure que només se’t donen motius per no confiar: “No siguis badoc, no confiïs, no et refiïs.” Cap fidelitat: “Si trobes una dona més maca i més jove, doncs s’ha acabat l’actual”. Fidelitat nul·la, en empreses, amistats… Aquest és el perill que tenim: aquesta repetició continuada de lemes contra la confiança i la fidelitat.
El llibre que citava té una petita paraula que ho expressa molt bé. Diu que la sensació que hom té en aquest món és la de viatjar en un avió i començar a veure que l’aparell fa figa per un cantó i per un altre, que per tot arreu estan començant a saltar guspires. El passatger, preocupat per la situació, pregunta a les assistentes de vol què passa i aquestes li diuen: “Tranquil, no passa res. Ja està tot previst, no es preocupi”. Però com que continuen tots els problemes tècnics i cada vegada són pitjors, al final, aquell viatger entra a la cabina. I qui hi ha a la cabina? Ningú. Una metàfora per dir: el món no està mogut per grans estratègies malèvoles. Molt pitjor encara: ningú vigila! No hi ha ningú pilotant la nau. I és per això que aquest lema contra la confiança i la fidelitat acaba sent una afirmació de profund ateisme: “la meva vida no té pilot, la nau del nostre món va a la deriva, ningú la porta”.
Els textos de les lectures d’avui estan situats en aquest sentit: fixeu-vos en dues actituds. L’actitud dels fariseus i l’actitud d’aquesta dona. La dels fariseus és l’actitud de la desconfiança. Han convidat Jesús, no perquè n’estiguessin pas contents, perquè, de fet, no li han fet ni un bes, ni l’han ungit amb oli, ni li han rentat els peus… L’han convidat per veure qui és aquest home. I quan ha fet alguna cosa que no quadrava, de seguida han dit: “No pot ser profeta”, i s’escandalitzen perquè perdona el pecat. Actitud de desconfiança, per trobar motius de desconfiança.
En canvi, la dona entra i es llança als peus de Jesús, perquè ja el coneixia. Ja sabia qui era. Si no, no ho hagués fet. I el besa, el toca, l’ungeix. És una de les escenes més belles que trobem als evangelis contraposada al rentament de Jesús dels peus dels seus deixebles. Fixeu-vos que són dues actituds de la confiança. I la confiança està molt més present a les nostres vides del que imaginem. Molt més! Si no tinguessim confiança, no estaríem vius. Hi ha molta més confiança, gràcies a Déu, que desconfiança. Hi ha un martelleig en contra de la confiança, però, en el fons, el martelleig hi és, per què? Perquè hi ha una profunda confiança en la vida, i una profunda confiança en els altres. Hi ha confiança, perquè, si no, no aniríem a buscar el pa, no sortiríem al carrer, no tindríem amics, no ens casaríem, no faríem res de res. Necessitem confiança i perquè aquesta confiança se solidifiqui, necessita fidelitat. Les dues coses estan íntimament ficades en el cor de la persona humana. Sense confiança, sense fidelitat la nostra vida és impossible. La raó última d’aquesta confiança és Jesús de Natzaret, Déu encarnat, que és el pilot. Per això sant Pau dirà: “Ja no sóc jo qui visc, sinó el Crist que viu en mi”. El creient sap que la nau està portada per un bon pilot. Per això les últimes paraules de Jesús van adreçades a nosaltres: “La teva fe t’ha salvat”, i la pregària que farà el pare de l’endemoniat: “Senyor, augmenta la meva fe”.


ANTICIPAR


El 4 d’agost va ser sant Joan Maria Vianney. Va néixer a finals del segle XVIII prop de Lió (França) i morí a mitjans del XIX. Li costaren molt els estudis i amb moltes dificultats arribà a ser ordenat de  sacerdot. Quasi tot el seu ministeri l’exercí a la parròquia d’Ars. Era terciari franciscà i gràcies a la seva vida senzilla, els seus consells, i sermons venia gent de tot arreu a escoltar-lo.
D’ ell és una catequesi sobre la pregària de la que us llegeixo un petit fragment, diu: “Fillets meus, el vostre cor és petit, però l’oració el dilata i el capacita per estimar Déu. L’oració fa que tastem ja anticipadament el cel, fa baixar a nosaltres una mica de Paradís. Perquè no ens deixa mai sense dolcesa; és com una mel que es vessa sobre l’ànima i que tot ho endolceix”.
Fixeu-vos què diu: “ L’oració fa que tastem ja anticipadament el cel, fa baixar a nosaltres una mica de Paradís” El rector d’ Ars vivia el que hem llegit en el capítol 11 de la carta als Hebreus: “Germans, creure és posseir anticipadament els bens que esperem”. En la pregària vivim un tast anticipat del que és el Paradís.
El creient espera el món definitiu. I, també, l’anticipa; en la pregària, i també anticipa el món definitiu on regnarà la justícia i la pau . El creient fa un tast del que diu l’Apocalipsi: “Déu eixugarà totes les seves llàgrimes”. No és el món definitiu, sinó un tast, una anticipació. Per això Jesús  ens convida: “ Veneu els vostres béns i distribuïu als diners als qui ho necessiten”. Hi ha presència real del món definitiu quan eixuguem les llàgrimes d’aquells que han quedat al marge. Quan som capaços de posar el que tenim al servei dels altres i no al contrari als altres al servei del tenir. El Paradís no és aquí, però el podem anticipar tenint fam i set de justícia. Essent treballadors per la pau.
Masses inferns s’han creat sacrificant l’home concret a incerts Paradisos. I massa dolor s’ha amagat en la indiferència o en la resignació de que el que hi ha no es pot canviar res. El creient no pot sacrificar l’home concret a l’ incertesa d’una ideologia o d’un projecte, per molt bell que sigui, ni pot posar-lo al servei de lleis del marcat que es presenten com inamovibles . Això sí, ha d’anticipar ara i aquí, amb aquestes persones el món definitiu, ha de fer un tast de Paradís.
Jesús en l’Evangeli ens diu “que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada”. Com un lladre a la nit. I això ho esperem a la fi del temps. I també a la fi de la nostra vida. A l’hora menys pensada Déu ens pot cridar. I també això cal viure-ho, ara, anticipadament: Jesús pot sortir a les nostres vides a l’hora menys pensada. Per això Jesús insisteix: esteu alertes. Sí, el Senyor pot sortir-nos a l’encontra en aquell germà, en aquella situació inesperada que demana una resposta des de la teva fe. El creient és aquell que cada dia espera la visita del seu Senyor. Com diu el salm amb que comença l’oració de l’Església: “Tant de bo avui escoltessis la seva veu”.
I ha de saber  el creient que “viure anticipadament allò que esperem” no ho pot fer sol. Sense Jesús no podem fer res. Perquè el que esperem es pot concretar en molts aspectes. Les llàgrimes dels nostres ulls tenen moltes motivacions i totes cal escoltar-les i prendre seriosament. El dolor de l’home és molt seriós. Però totes remunten a una: la felicitat de l’home és Déu. Cal, com Jesús, atendre tot dolor, però cal fer-ho amb Ell. Per això cal estar atent per on ens crida, què ens demana.
Perquè Ell es presentarà i es presenta a l’hora més impensada certament demanant com un captaire una resposta nostra. Però sobretot vol servir-nos. Com diu l’Evangeli: “Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un”. Ell mateix diu “no he vingut per ser servit sinó per servir”. Aquesta és l’experiència que esperem en el món definitiu, però que ara anticipem amb la pregària i l’amor. El rector d’Ars deia: “Pregueu i estimeu: mireu, en això hi ha la felicitat de l’home sobre la terra”. Fixeu-vos que diu la felicitat de l’home a la terra. L’Eucaristia és sim de tot això, és el cel a la terra on Jesús ens serveix d’un a un.


dissabte, 16 de juliol del 2016

Pilot automàtic


 Fa poc hi hagut el primer accident mortal en un automòbil conduït amb pilot automàtic. El cotxe anava a gran velocitat i va xocar amb un camió que havia fet una maniobra estranya. El pilot automàtic va mal interpretar-la i va fer que l’automòbil acabés estavellant-se darrera del camió. Mentrestant l’ocupant, totalment despreocupat de la conducció, estava veient la pel·lícula de Harry Potter, totalment refiat de les possibilitats de la conducció automàtica del vehicle.
Un periodista recordava dues frases del film de Harry Potter que contradeien precisament el que feia  l’ocupant (no conductor) del cotxe. La primera era: “no és bo deixar-se arrossegar pels somnis i oblidar-se de viure”. La segona frase era: “És l’hora de triar entre el que és fàcil i el que és correcte”.
I, certament, quan vivim massa submergits en el nostre món, pendents de les nostres pròpies pel·lícules,  la nostra vida la sentim més segura, més coneguda, però podem oblidar-nos de viure, perquè viure, en un dels sentits més genuïns, vol dir decidir. I cal decidir, no escollint el més fàcil, sinó allò que és correcte. I això no es pot delegar a un pilot automàtic, ni a les enquestes o sota la pressió del que diran. Cal deixar de mirar les nostres pròpies pel·lícules i agafar el volant de les nostres vides. I és això el que categòricament diu Jesús per dues vegades en el text de l’Evangeli d’avui: “Has respost bé: fes-ho així i viuràs”. I al final de la paràbola del bon samarità torna a dir: “Doncs tu fes igual”.
Cal deixar les nostres pel·lícules i agafar el volant i mirar al davant. El cotxe cal que el portis tu. Però les conseqüències poden afectar, i molt seriosament, als altres, tant el que fas, com el que no fas. Tant el sacerdot com el levita tenien posat el pilot automàtic. Estaven tancats en ells mateixos i veien les seves pròpies pel·lícules. Un ferit  a prop del camí dóna peu a tota classe de pel·lícules, que, ara, fins i tot tenen versió a les xarxes i al cine: “Pot ser una emboscada”, “pot ser que m’encomani alguna malaltia”, “ara no puc: tinc el temps molt just”.
Però sonen amb força les paraules del Mestre: “tu fes igual”. Fes igual que el Mestre, que el bon Samarità en majúscula. Fes igual que Jesús, que és el qui s’ha aturat al meu costat i ha guarit les meves malalties, com diu el prefaci que avui resarem: “ha vessat sobre les nostres ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança”.
Per això les seves paraules sonen no simplement com un imperatiu moral, sinó com una promesa de vida. Jesús li diu al fariseu que faci igual; però primerament li havia dit que aquí hi ha la vida. Li diu: “fes-ho i viuràs”.  Ell que, com diu Pau, és imatge del Déu invisible, és la plenitud de tot el que existeix. Per Ell s’ha reconciliat tot l’univers. Ell és la vida. La nostra vida.
No és bo deixar-se arrossegar pels somnis, per les pel·lícules que ens muntem. Cal escollir entre el que és fàcil i el que cal fer. Cal escollir Aquell que ens ha escollit. Cal aturar-se a la vora del camí per guarir Aquell que és la medecina dels nostres mals. El qui és la font de la vida.


Solidaritat o propaganda?


A mitjans de juny, Bill Gates va anunciar des del pis 68è d’una torre de Manhattan la donació de 100.000 pollastres per combatre la pobresa. Gestos com aquest no són estranys entre els personatges més rics del planeta, les grans empreses, la banca o els polítics i no hi saps veure on comença el sentit de solidaritat, l’extravagància, el màrqueting o el desig de dominar i fer callar les organitzacions  humanitàries.
De fet el papa Francesc, per aquelles mateixes dates, es va assabentar que una organització que ell va fundar a favor dels desvalguts quan era arquebisbe de Buenos Aires havia rebut una forta suma provinent d’un ric propietari argentí que, a la vegada, estava posat en el món de la política. El papa va reaccionar immediatament i va telefonar al director d’aquella organització dient-li que immediatament tornés aquells diners. El missatge de Jesús no va per aquests camins d’anar a la recerca de quantioses donacions. Vol, això sí, una Església a favor dels pobres; però una Església pobra a favor dels pobres.
És  Jesús qui envia els seus deixebles. Els cristians ens hem de sentir enviats per Jesús, no anem en nom de cap altre. Com menys lligats a altres interessos, millor. Hem d’experimentar i viure que Ell ens envia i ens sosté i no quedar presoners dels grans d’aquest món, siguin polítics, empreses o bancs. No esdevenir publicitat per a ningú. És Jesús que ens envia: ens envia a nosaltres, a tu, a mi.
I ens envia amb l’esperit de les benaurances: “Benaurats els pobres en l’esperit; d’ells és el Regne de Déu”. Per això ens envia pobres, sense bossa pel camí, ni sarró ni calçat. Ens envia sense grans paraments, amb pobresa i senzillesa. A la muntanya de les benaurances, Jesús també va dir “benaurats els qui posen pau; seran anomenats fills de Déu.” És a dir, som enviats com a portadors de pau. Diu Jesús: “Quan entreu en una casa digueu primer: pau en aquesta casa!”  I, encara més, demana estimar els enemics. Per això, conscient dels perills, ens envia com anyells enmig de llops, però sense armes, sense bastó.  “Benaurats els compassius, Déu els compadirà”. Per això, com la mà estesa de Jesús, ens envia a guarir, ens envia per consolar: “com una mare consola el seu fill, a Jerusalem sereu consolats”, diu Isaïes. “Benaurats vosaltres quan us ofendran i perseguiran per causa meva”: la dificultat de seguir Jesús ja la preveia ell mateix i volia que en fóssim conscients des del començament.
No partim del nostre esforç, ni de la seguretat d’una subvenció, o el recolzament i influència dels poderosos. Normalment és al contrari. Ni tan sols cal partir d’un programa ben fet i planificat, sinó d’un fet que ja ha succeït. Com diu sant Pau: “l’únic que val és que hàgim estat creats de nou”. És el que anuncien els deixebles: “El Regne de Déu és a prop vostre”. Per això, malgrat que nosaltres ho diem molt, Jesús no ens envia a sembrar sinó a segar, en una collita abundant. La collita és abundant! Ja hi és! És el que diu Jesús: “Hi ha molt per segar”. Aquesta és la gran conversió que ens demana l’Evangeli: passar de ser sembradors a segadors. Ens cal demanar uns ulls que ens facin veure una collita abundant allà on nosaltres veiem terra deserta i seca on cal sembrar amb molt d’esforç.
Hem de superar les grans visions de les estadístiques, les grans inversions, els grans mitjans i fixar-nos en aquell que tenim al davant. Obrir els ulls i veure la gran collita. I el que la nova creació ens demana és certament donar, però sobretot donar-nos. I, encara més, saber acollir des de la nostra pobresa el Regne que és a prop nostre que és en la persona de Jesús. Ell és el Regne. En Ell s’acompleix tot el que podem desitjar. “Ell és la nostra alegria, com diu el salm. Ell és qui ens dóna els ulls nous que ens fan veure com de gran és la collita i ens ensenyar a segar, a collir per arreplegar en Ell la nova Jerusalem on brolla com un riu el consol maternal de Déu.


    

Pilot automàtic


Solidaritat o propaganda?



dimarts, 31 de maig del 2016

LA CHISPA DE LA VIDA


Bill Backer, que acaba de morir a Florida als 89 anys, fou un dels creadors més importants en el món de la publicitat. Pels volts dels anys 70 va crear l’anunci de la Coca-Cola que la qualificava de “la chispa de la vida”. En la versió castellana de l’anunci es deia: “me gustaría compartir la dicha de vivir.  Quiero un refugio de amor con flores y un gran jardín para sembrar la paz…” I això ho cantaven un grup de joves a la manera hippie enmig d’un gran prat ple de flors. I com s’hi arriba? Quin és el mitjà?  La Coca-Cola?
Ja en aquella època, aquest anunci em posava nerviós. Ara, també, abunden els missatges a les xarxes de flors i violes on s’expressen bons sentiments i desitjos de pau i felicitat, on els mitjans per a la realització dels quals brillen per la seva absència. Talment com a l’anunci d’ahir semblava que amb la Coca-Cola ja n’hi hauria prou, ara sembla que amb qualsevol producte o amb la desaparició d’un o altre polític ja n’hi hagués prou per aconseguir un món en pau i felicitat. No tenir en compte la realitat és, a la vegada,  la font del populisme i del consumisme.
El problema rau en el desig, poc concret, però sobretot en els mitjans, gens realistes, per aconseguir-lo, ja sigui perquè no es posa cap mitjà, ja sigui perquè aquests són ridículs i desproporcionats: la Coca-Cola és la “chispa” de la vida.
Sant Serafí de Sarov, un sant rus que va viure al segle XIX deia que l’essència del cristianisme és l’obtenció de l’Esperit Sant. Perdoneu la irreverència. Aquesta sí que és “la chispa de la vida” en el doble sentit que poden tenir aquestes paraules. L’Esperit Sant dóna brillantor a la vida, fa sortir la vida quotidiana de la rutina. És la guspira que encén el foc que crema tota immundícia i dóna la resplendor que il·lumina nous camins.
I això, no d’una manera ingènua i inconcreta. El mitjà és ben concret: per acollir l’Esperit, la porta és Jesús, el qual ens fa tocar de peus en terra, ens fa no solament assumir els problemes de la vida, sinó que, seguint-lo, fa que ens deixem portar per ell i la vida es complica. Ja que l’Esperit, com diu Jesús, “tot allò que us anunciarà ho haurà rebut de mi” i, en un altre lloc: “l’Esperit us recordarà les meves paraules i us les farà entendre.” Allò que farà entendre serà “tenir els sentiments de Crist.” Per això el Pare, com diu sant Pau, “donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor”. És el que ens diu el mateix sant Pau: que “enmig de les proves trobem motiu de satisfacció.” El creient sap perfectament que seguir l’Esperit és assumir el seguiment de Crist. Fer el seu mateix camí amb tots els seus entrebancs i llums.
Déu se’ns revela en la vida, les paraules i en el rostre de Jesús de Nazaret.  Se’ns revela com a Pare misericordiós que dóna, principi i fi, font d’on brolla la nostra vida, fi últim cap a on anem. Se’ns revela com el Déu encarnat, mitjà i camí, que es dóna fins a la mort, que és el camí cap al Pare. Déu se’ns revela com Esperit, do del Pare, que habita en nosaltres i és força que ens empeny pel camí fins arribar al Pare.

Déu no és un misteri de forces o energies, sinó de relació. I ens atreu pel Fill i amb la força de l’Esperit cap al si del Pare a entrar en aquest Misteri de relació, d’amor trinitari pel qual hem estat creats.  Tot ha de tenir la seva empremta.                                                         

CONFUCI I JESÚS

Confuci fou un filòsof xinès que va viure entre l’any 551 i el 479 abans de Crist. Se n’han conservat força escrits i diàlegs que mantingué amb els seus deixebles. D’ ell és la frase que diu: “no s’apaga un foc amb foc, ni es conté una inundació amb aigua.” Malgrat que la frase sigui tan evident, si l’apliquem a les relacions entre les persones, no ens deixem portar per aquesta evidència. Quantes vegades no volem contenir una baralla amb crits o un insult amb insults. Violència continguda amb més violència. Quantes famílies trencades i amistats perdudes per aquesta lògica.
Segurament això era el que pensaven aquells 5 mil homes que havien anat a cercar Jesús al desert després de l’assassinat de Joan Baptista que l’Evangeli relata immediatament abans del text que avui llegim. Volien foc per apagar l’ incendi provocat per la decapitació de Joan Baptista que havia ordenat Herodes. I, segons l’evangeli de Joan, aquells homes volien proclamar Jesús rei, segurament perquè anés al capdavant de la revolta. Segons l’Evangeli de Joan, Jesús fuig quan s’adona que el volen fer rei.
Jesús no vol combatre el foc amb més foc, la violència amb més violència. L’estat és el qui té el monopoli de la violència. Jesús no parla en contra de l’estat com a tal, però no en parla: està centrat absolutament en el Pare i en la nova família dels fills de Déu.
Amb aquesta lògica de la violència, Jesús fugirà. Però no per amagar-se, sinó per afrontar l’ incendi de la violència que encén la injustícia tot acollint el qui passa fam, el malalt, el marginat. I això, no en solitud, sinó amb els seus deixebles: “Doneu-los de menjar vosaltres mateixos.” Curant els cors desfets i “ferits per l’odi i l’enveja”. Perquè no tot queda en mans de l’estat, ni hi ha de quedar. De fet, el més important no ha de quedar a les seves mans. Aquesta manera de fer no es mesura per l’èxit sinó perquè és aquest el camí que Déu vol, el que ens fa semblants a Déu.
És això el que ens fa homes i no simplement guiats per la llei de la selva. Per això, cal renunciar a cercar l’èxit com a raó de les coses. Vencem quan renunciem a l’èxit per fer les coses amb sentit. Crist, en aquest camí, no obtindrà l’èxit: ell serà assassinat com Joan Baptista. Però això que apareix com una derrota, és la victòria de Déu. Crist no se sotmet a la llei de la violència, ni a l’èxit que vol justificar tot el que toca. Jesús ha obert un camí que val per ell mateix, més enllà de si té èxit o no.  Malgrat tot, però, sabem que ell ha vençut, ha ressuscitat, i a la manera de Déu, ell regna sobre el món.
Pau ens transmet, en el fragment que hem escoltat, un text anterior a ell mateix. Diu: “Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres, ve del Senyor”. “Ve del Senyor”, diu Pau molt pocs anys després dels fets. Un dels textos més antics del Nou Testament. Jesús, quan el volen fer rei, fuig. Enfront del fracàs, però, no fuig, sinó que li dóna sentit: “Prengué el pa, el partí i digué: això és el meu cos entregat per vosaltres; aquest és el calze de la meva sang, vesada per vosaltres”. I així restarà entre nosaltres com a Rei de Pau, de la senzillesa, de la proximitat. Ell que és el ressuscitat, el vivent, regna. I qui vol regnar amb ell sap que l’èxit no és el criteri de fer les coses, sinó el ser una sola cosa amb ell. Entrar en comunió. Estar en ell i ell en mi. Ser llavor d’un món nou de comunió encara que hagi de morir com la llavor per donar fruit.



FUGIR


LA CHISPA DE LA VIDA



dimarts, 17 de maig del 2016

FUGIR

Fa dos dies que, en una escola de Barcelona, dos nens es van escapar. Tenen 5 anys. Van sortir de l’escola tot aprofitant l’enrenou que es forma a la porta de l’escola al migdia. Hi ha pares que vénen a buscar als seus fills per dinar. Ells, però, s’haurien d’haver quedat a dinar, però ja al matí tenien planificat de marxar. Eren un nen i una nena. Agafats de la mà, van sortir sols pels carrers de Ciutat Vella fins arribar a Valldoreix. El nen volia  ensenyar la seva casa a la seva amiga. Ningú no es va fixar en ells. Pujaren Rambles amunt, fins arribar al metro. Allí, aprofitant que un adult entrava, es van enganxar amb ell i passaren fins arribar a l’andana. Va ser ja dins del tren on una dona, que els trobà agafats de la mà, asseguts, rient i sense companyia de cap adult, ho va fer saber a la policia. Faltaven pocs minuts per arribar a on s’havien proposat i foren interceptats per dos policies que posaren fi a la seva aventura.
Aquests dos menuts van esquivar mirades, cotxes, prohibicions, gossos, sense diners pujaren al tren, i estigueren a punt d’arribar a on volien arribar. La policia els va interceptar.
Jesús ressuscitat, com un nen entremaliat, vol fer-nos sortir i, com aquell nen, portar-nos a casa seva. Nosaltres estem tancats per la por i ens lliguen tants tòpics i frases fetes... Estem tancats en una escola global. Tantes prohibicions formulades o implícites del pensament únic que ens sermoneja contínuament tant a la TV, com a les xarxes, com en les converses. Estem atrapats per la llei formulada o implícita. Ens fa por fins i tot pensar diferent. És una escola constant que té altaveus fins al bell mig de casa nostra. I per moltes divergències que hi hagi entre aquestes veus, totes elles tenen un símptoma comú: no saber cap a on anem.
El dia de Pentecosta, els jueus, celebren la donació de la llei. Nosaltres celebrem el do de l’Esperit, el foc, el vent, l’aigua, que tot ho renova. Jesús ressuscitat, tot donant-nos el seu Esperit, ens vol fer sortir de la llei, nova o vella, ens vol fer sortir de l’escola global, del pensament únic. Diu Jesús: “He vingut a calar foc a la terra i com voldria veure-la cremar.” Com aquell nen, Jesús ens vol agafar fort de la mà i fer-nos entrar a casa seva. Però abans d’entrar a casa d’ell, ell vol entrar a casa nostra, fer-la trontollar, omplir-la de foc. Com el matí de Pentecosta.
Agafem-nos fort a la mà d’aquest nen, d’aquest pobre, que passa sobre lleis i pors. Segur que trobarem, també nosaltres, els policies, com el nen de l’escola, com Jesús. Però Jesús sí que arriba on vol, sap on vol anar i ens hi porta amb la força del seu Esperit.
Deixem que l’aire suau assereni en nostre cor. Deixem que la rosada ens amari, com en la consagració quan diem: “Santifiqueu , doncs, aquestes ofrenes, fent que hi davalli el vostre Esperit com la rosada, perquè es converteixin en el cos i la sang de Jesucrist, nostre Senyor”. Que aquest mateix Esperit ens converteixi a tots nosaltres en el seu cos i la seva sang.



dimarts, 10 de maig del 2016

Psicòleg?



DÉU S’HA ENAMORAT


L’altre dia en vaig sentir uns que estaven comentant una pel·lícula que havien vist feia poc. El títol de la pel·lícula no el recordo, però sí que em va quedar una frase que va dir un del grup que li estava explicant l’argument a un altre que no havia anat al cine. Deia : “Llavors la noia deixà al xicot amb qui sortia i s’enamorà del robot”. Ja dic que no sé de quina pel·lícula es tracta, però el que és més segur és que la noia tenia raó: segurament el robot estava molt més acabat i era més perfecte que el seu xicot.
De fet, no sols la protagonista de la pel·lícula queda fascinada davant la perfecció de les màquines, sinó que en són molts els que en queden presoners. Certament, la màquina no menteix, té més memòria, és més puntual, fa allò que diu i, moltes vegades, amb la seva lògica, esdevé fiable i més intel·ligent que l’home. En definitiva, és més perfecta que la persona humana.
I no simplement això: la tecnologia és molt sovint un instrument desqualificador de la nostra manca de memòria, de les nostres incoherències, fins de la nostra manca d’intel·ligència i posa al descobert les nostres mentides. La màquina és més perfecta.
Així, no solament l’obra de les nostres mans ens deixa en evidència i ens passa al davant amb intel·ligència sinó que aquells que estaven, tradicionalment per sota de nosaltres, els animals, ara aquestes màquines , al servei dels mitjans de comunicacions, ens els fan passar al davant en el camp moral. Fixem-nos que els animals, tal com els veiem ara, en molts casos són vistos com moralment més bons que l’home. Només cal recordar aquell antic cartell en què es veia un gos abandonat sota la pluja i amb l’eslògan: “ell no ho faria”. Per tant, moralment, el gos és més bo que el seu amo. I segurament que és veritat: l’animal, davant nostre, té la inquietant superioritat moral de la innocència.
Tanmateix, es veu que Déu s’ha enamorat del més lleig, incomplidor i imperfecte: l’home. No és que no estimi els animals i les obres de les nostres mans. Clar que sí! Però enamorar-se, només ho ha fet de la persona humana. En la pregària d’entrada d’avui deia: “Mireu aquests fills que tant estimeu” i continua pregant: “concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna”.
L’home (nosaltres, tu, jo) som fills estimats de Déu. Fets a la seva imatge i semblança. I de Déu en rebem, i per això li demanem, la llibertat. És això el que ens fa irrepetibles perquè, en el més profund, nosaltres som una decisió nostra. Hem sortit de les mans de Déu i el que anem decidint ens fa.
Déu no ens intercanviarà mai per un robot, per perfecte que sigui, perquè mai serà com jo. I és de mi que Déu s’ha enamorat. Tant és així que ha fet la nova Jerusalem on eixugarà les nostres llàgrimes, que serà on Déu es trobarà amb els homes i la mort ja no existirà. L’amor de Déu és, doncs, de sempre i per sempre. Res ens pot apartar d’ Ell. Aquest és l’amor que s’ha fet visible, que s’ha revelat en Jesús de Nazaret. 
I és justament d’aquest amor de què ens ofereix de participar: “Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”. Només podem estimar com Ell, estant en Ell.
Entre la perfecció de les màquines i la impecabilitat dels animals innocents hi ha aquest petit ésser, esparracat, trencat, tendre, imprevisible, lliure terriblement i sublim, que anomenem home. Aquí s’hi concentra tot l’amor de Déu i la finestra a través de la qual Déu ens mira i veiem Déu.

dimecres, 20 d’abril del 2016

ACOLLIR


Un dels gestos que més han quedat en la memòria de l’inici del ministeri del papa Francesc fou la seva primera aparició pública, al balcó a la plaça de sant Pere. Abans de beneir la multitud que s’hi havia aplegat, va demanar a tots els presents i als qui ho estaven seguint pels mitjans de comunicació que preguessin per ell i es va inclinar, com qui rep una benedicció. Ara, tot sovint, demana que es pregui per ell. I veure’l confessant-se, no és sols un acte de bon exemple i d’humilitat, sinó que correspon a la veritat. Tots, i ell també, necessitem que preguin per nosaltres. Tots, i ell també, necessitem demanar perdó.
La litúrgia d’abans del Concili Vaticà II ho remarcava molt. Al començament, el celebrant deia el “jo pecador” i era l’assemblea qui l’absolia. L’oficiant començava dient: “Jo confesso a Déu...Per tant prego a la benaurada verge Maria i a vosaltres germans, que pregueu per mi a Déu, nostre Senyor”. I el poble responia: “Que Déu omnipotent s’apiadi de vós, us perdoni els pecats i us dugui a la vida eterna”. Tot seguit, el poble deia el “jo pecador” tot demanant al prevere “Jo prego a la verge Maria i a vós pare, que pregueu per mi Déu, nostre Senyor”. Aleshores, el prevere invocava el perdó de Déu. Actualment també ho fem, però això que antigament quedava més clar, pot passar una mica desapercebut ja que ho fem tots alhora: prevere i assemblea. Tots ens confessem pecadors alhora, prevere i assemblea, i tots demanem que Déu ens perdoni.
Aquesta seguretat de pertànyer tots a un mateix poble amb la doble consciència d’ésser coresponsables  tant en la missió com en el pecat, ens fa conscients de la nostra vocació i, al mateix temps, humils pel nostre pecat, el propi i el de la nostra fraternitat.
Així, Pere podrà presidir les esglésies, com diu sant Ignasi d’ Antioquia, no en el poder sinó en la caritat. La triple pregunta que li fa Jesús ressuscitat sobre si l’estima entristeix Pere perquè li recorda les seves negacions. Però, malgrat tot, el Senyor el ratifica en la missió: “Pastura les meves ovelles”. Pere podrà fer la seva missió si és conscient del seu pecat i no va de pur. Pere podrà fer la seva missió si és conscient que no són seves les ovelles sinó que Jesús és el pastor i són d’Ell, les ovelles. Diu Jesús: “Pastura les meves ovelles”. Pere podrà fer la seva missió si estima Jesús. I, en definitiva, podrà fer la seva missió si es recolza en Jesús i deixa que Jesús en sigui el pastor. Per això, Jesús acaba dient: “Vine amb mi”. Sense Ell no podrà fer res.
Aquesta presència de Jesús es troba en tota la comunitat, la qual no sols ha d’escoltar, sinó ser escoltada. En el document que el papa ha publicat com a resultat del darrer Sínode sobre la Família titulat Amoris laetitia és un treball molt personal del papa. Però també és el resultat d’escoltar el que deien els participants en el Sínode i no només els qui eren físicament, sinó que en el text hi ressona la manera de fer de bona part de l’Església. Això es nota en bona part del document (que encara no he pogut llegir tot sencer: són 200 pàgines!) i també en el delicat tema de la comunió del separats i tornats a casar. En aquest punt el papa expressament diu que no dóna una normativa clara per a tots. Cada persona, cada família ha d’ésser escoltada i acompanyada. Hem d’actuar com una mare: al mateix temps volem que quedi clar l’ideal evangèlic i no hem de renunciar al bé possible. Una interpretació del text és que la participació de l’Eucaristia i dels altres sagraments és possible quan la decisió és fruit d’un acompanyament i de la decisió en consciència de la parella.
Això és ressò d’una manera de fer de part de l’Església. Es demana un acompanyament molt personalitzat a cada parella per part dels pastors, tot fent un discerniment. Cal formar la consciència, però no per substituir-la. Cal formar consciències i no donar tan sols normes.
Els sagraments no estan fets com un premi pels bons, sinó com una medicina per aquells que ens reconeixem necessitats i malalts. I això, com ho mostra la litúrgia, començant pel qui presideix i continuant per tota l’assemblea i cadascun dels creients: hem de tenir la valentia, com Pere, de reconèixer, en concret, on és la nostra ferida. Llavors estarem preparats per ser fidels a la nostra vocació.








dimecres, 6 d’abril del 2016

Córrer i no anar enlloc

Els hàmsters són animals petits, peluts i molt simpàtics, que molta gent té a casa com a mascota. Però com que són tan petits, els tenen en gàbies adequades per a ells i, com que aquests animalons són tan bellugadissos, les gàbies tenen una roda amb barrots que  poden fer rodar, com una mena de sínia, on avancen tot corrent sense moure’s ni de la gàbia ni tan sols de lloc. Es mouen, corren frenèticament i no es mouen de lloc.
La imatge d’aquest animalet que no para, que sempre es mou, a vegades, frenèticament, però que en realitat no canvia mai de lloc, li ha suggerit a un escriptor de fer-ne una imatge del nostre temps. I crec que no només del nostre, en què  tot es mou frenèticament, tot canvia, però, en el fons, tot resta igual. Canviar-ho tot perquè tot resti igual. Si ens volem mantenir dins la roda, no podem deixar de córrer. Com els hàmster, si un s’atura, cau de la roda que els altres no paren de fer girar. Tot gira, però torna al mateix lloc. No hi ha autèntica novetat. De fet, aquesta és la manera de fer de la natura: la repetició. És el que Nietzsche deia l’etern retorn. I encara que puguem desequilibrar la natura, ella finalment imposa les seves lleis. El món de l’home, malgrat el que pugui semblar, està molt calcat de la natura. Una immensa roda que gira constantment i qui no corre al seu ritme és llançat a fora. Un món en què, de fet, no hi ha canvi en la persona. El seu horitzó és sempre el mateix.
Avui, però, no celebrem el ritme natural, sinó el sobrenatural. Per això no es tracta d’una repetició, sinó d’una novetat total. No es tracta de necessitat, sinó de llibertat. No es tracta de donar voltes, sinó del començament d’una nova creació. Crist ha ressuscitat, ha vençut la mort. Ha trencat el cercle de mort i vida. Ha obert les portes de la immortalitat. Ell ho ha pogut fer perquè és Déu i home. Ell ha fet que Déu baixés fins al fons més negre de la mort i l’ha omplert de vida, nova, divina.
 I ha vençut el mal amb el bé, l’odi amb l’amor. No tornant mal per mal, sinó guarint aquell qui el feria. Ell, el vençut, ha vençut. Com diu la litúrgia bizantina: “Crist ha ressuscitat d’ entre els morts. Amb la seva mort, ha vençut la mort. Als morts ha donat vida.”
Com diu sant Pau: “La mort ja no té poder sobre ell”, ni sobre els qui han estat submergits en la seva mort, ja que participaran de la seva resurrecció . De fet, ara, ja hem participat de la seva resurrecció perquè emprenguem una nova vida.
Una nova vida que és no deixar-se portar per aquesta roda que entre tots anem fer girar frenèticament i que no porta enlloc, com si fóssim hàmsters,  sense cap altre objectiu que no sigui girar i girar, i sobretot no parar. D’una cosa a una altra. D’una pantalla a una altra. D’una necessitat  a una altra. Com si tot fos imprescindible. Una sínia que roda i roda i no va enlloc, en què, de fet, jo sóc substancialment sempre igual.
Crist , Ell mateix, se’ns fa camí que ens porta a la veritat i la vida. Això no vol dir que les coses siguin fàcils. Al contrari: seguir Jesús, més encara, formar part de Jesús, et fa veure el que no veies. Un món infinitament més profund. Et fa veure els altres molt més a prop . Els pobres, els malalts , els refugiats passen a ser d’una preocupació a una ocupació. I una esperança profunda et destrava les mans. 




dilluns, 21 de març del 2016

EL PERIODISTA

                                             
Hi ha un periodista de Sarajevo que es diu Boban Minic. Va estar en la Guerra dels Balcans que durà del 1991 fins el 2001.  Ell diu taxativament: “La responsabilitat principal de la guerra que va destruir Iugoslàvia va ser dels periodistes”. La raó d’aquest periodista donant la culpa als mateixos periodistes és, sobretot, la tendència, en aquest mitjà de comunicació, a fer una caricatura cruel de l’altre, demonitzant-lo, ridiculitzant-lo, fent una paròdia de l’altre. En definitiva: barrejant notícia i interpretació.
Això ens ho trobem ara contínuament a les notícies. El fet que s’escullin unes notícies per deixar-ne d’altres, ja és un primer i molt important sedàs. El dedicar primeres pàgines o grans titulars a unes i relegar d’altres a simples enunciats, és un altre sedàs. El donar barrejats notícia i valoració n’és un altre. Hem de ser molt prudents a l’hora de llegir, d’escoltar o de veure notícies. Perquè en la realitat no sols passa allò que es diu pels mitjans. La vida és infinitament més rica.
També perquè el que el diari posa en primera pàgina potser no té més importància que la de figurar en un petit requadre. I, finalment, perquè el que els mitjans valoren com un progrés o un retrocés, és només la seva opinió, no és gens objectiu. Cal que contrastem i ens fem la nostra opinió de les coses. Cal saber escoltar les notícies i llegir els diaris. Sobretot quan l’horitzó del que partim, a partir de la fe, fa canviar radicalment la perspectiva del que és important, del que no ho és, del que és retrocés i del que és un avenç.
El Papa ho deia als presidents de Càrites : “Cauen les borses: gran commoció, primeres pàgines, gran preocupació. Es mor gent de gana: ja és normal, cap preocupació, cap titular”. I com això moltes coses.
En temps de Moisès, Egipte era un centre amb gran vitalitat i vida. Se sentien totes les veus i notícies. Però, només Déu, El qui hi és, va escoltar no les grans notícies, sinó que li va arribar el clam dels oprimits, dels esclaus. I baixà a alliberar-los. Dirà sant Pau: “Tot això era un exemple per a nosaltres”.
 A Jesús també li venien amb notícies muntades on una injustícia, com la que es narra executada per Pilat, ja era narrada barrejada amb la interpretació: aquells galileus que la patiren eren pecadors. El mateix quan expliquen la caiguda de la torre de Siloè on moriren vuit homes. Jesús separa fet d’interpretació i interpel·la els seus interlocutors, situant-los davant la seva pròpia responsabilitat. Els vol treure de la irresponsabilitat de parlar, de murmurar dels altres i enfrontant-los amb ells mateixos.
Deia el periodista de Sarajevo que la responsabilitat de la Guerra dels Balcans era dels periodistes. Era dels qui tergiversen notícies, amaguen d’altres i, en canvi, remarquen d’altres que enfronten i desperten sentiments d’odi. Que diuen el que passa amb to de neutralitat i hi barregen les seves valoracions.
Per això hem de ser prudents a l’hora d’escoltar notícies, cal completar-les. No fer-se’n ressò acríticament esdevenint una simple cadena de transmissió. Tenim una greu responsabilitat quan ens arriba una notícia. És davant  la pròpia responsabilitat que ens vol posar Jesús.
Això mateix passa amb les relacions més pròximes de família, de veïnat, de poble... Abans de fer de cadena de transmissió cal que ens posem davant Déu. Adorar, descalçar-nos davant d’Aquell que és, que hi és. I sentirem com ressona la seva veu i ens farà veure les coses de forma molt diferent. I mirar en la direcció que Ell mira: l’altre, el qui pateix.