divendres, 23 de març del 2012

EL CINISME I JESÚS





     Fa poc ha sortit un llibre que es diu: “Por amor al arte”. És una espècie d’ autobiografia d’un senyor que és diu: Erik el belga. Aquest senyor de si mateix, diu: “jo no he nascut per treballar”. Però ha treballat molt aquest home, ha robat 6.000 obres d’art de tot Europa, està catalogat com el lladre més important del segle XX. Aquest senyor fa un llibre i no se’n penedeix de res, i ho explica. Estem en l’època del cinisme, en que un es vanagloria, no del bé, sinó del mal. I anem en compte, perquè el cinisme està caient com una pluja molt fina i suau que va calant els ossos de la nostra societat i, fins i tot, de  l’Església. Avui voldria subratllar, aspectes d’aquest cinisme, tenint en compte les lectures que la litúrgia ens ha posat.

     Fixeu-vos que Jesús diu: Aquell que obra malament no vol la llum, sinó la fosca, perquè no es vegin les obres que fa. Aquest senyor del llibre sembla que fa el revés que busca la llum i encara se’n ufana. Però no creieu que sigui així. Si llegiu l’entrevista que li van fer a la Vanguardia certament que el que fa  no és amagar-se a la fosca, però sí enfosquir-ho tot, empastifar-ho tot. Quan parla de la policia, quan parla dels polítics, i dels jutges que van haver de fer un pacte amb ell perquè tornés les obres d’art que havia robat, i així va fer una condemna més petita i curta, se n’enriu. I també quan parla del capellans i de les parròquies que havia robat, ho empastifa tot, tot queda fosc i complis. El cinisme necessita que tot quedi ben empastifat. Això és el que més fem servir avui: els mitjans, i no simplement els mitjans, sinó nosaltres anem subratllat una i altra vegada tot el negatiu. Tant ho fa això Erik el Belga que finalment quan ell es presenta, es presenta com a bo; ell diu: “jo almenys sóc legal, jo robo i ho dic”. “Jo no sóc com aquests altres que roben i a més a més fan servir grans paraules”; “siguem legals i fem-ho directament”. Però només hi ha aquestes dues alternatives: o robar d’amagat o robar a cara descoberta? Tot el que és bo necessàriament és màscara? Aquí hi ha l’interrogant molt important: no hi ha veritat? no hi ha altruisme? És impossible la bondat? La bondat sempre ha de ser tinguda com a suspecte? I aquell que diu les seves malifetes sense vergonya ha de ser vist com a simpàtic, legal? Per tant, fixeu-vos que el cinisme necessita que tot sigui ben fosc, perquè la seva petita “bondat” resplendeixi. Però també necessita un altre aspecte el cinisme.

    És el que diu la primera lectura d’avui: Déu ha enviat al seu poble els profetes i els seus enviats... I què feia el poble? Començaven una dialèctica amb ells? No! Començaven a contrastar idees diferents del que deien ells? Tampoc! Si hem escoltat la primera lectura diu: Els enviava profetes i emissaris seus;  i què feien? Se’n burlaven i els escarnien. En aquella època ja hi havia el Ha, ha, i el he, he... Si agafeu qualsevol emissora de radio o TV, tot són riures, és com si fos un immens programa de “Polónia” o de “Cracòvia”, en que tot fa riure, tot! L’important és riure-se’n de tot, no simplement empastifar-ho, sinó riure’s de tot, tot és banal. En l’entrevista aquest lladre, lògicament, se’n riu del polítics, de tots, tot es broma, tot és banal, tot és cínic, no hi ha res que valgui.

     Voldria subratllar una frase d’aquest senyor que és l’expressió i la justificació del cinisme. En un moment de l’entrevista, amb tot el cinisme del món, diu: “He tingut una vida emocionant, m’ho he passat  molt bé, la vida legal és molt avorrida”. Aquesta frase podria ser cínica, o podria ser cristiana. Per què cristiana? La vida del cristià ens la presenten molt avorrida, molt legal. La manera de riure’s del cristianisme és presentar com si els cristians sempre estiguéssim preocupats per les lleis. Lleis i lleis i normes. Certament tenim normes i ens agrada complir-les, però és secundari això, perquè si fos això certament tindria raó ell, seria avorridíssim el cristianisme. El cristianisme és, sobretot, sobreabundància. Sobreabundància de vida. Podríem afirmar com ell, que hem tingut una vida emocionant i, malgrat les dificultats, vivim a fons. Un cristià, no pot ser una persona arrapada amb quatre normes i avorrit. Perquè no és cristià això; el cristianisme és el que diu ell: “viure amb intensitat i amb plenitud”.

     A la carta dels efesis llegim: Déu ric en misericòrdia, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist...I en Joan: Déu ha estimat tant el món que ha enviat el seu Fill, no per condemnar-lo, sinó per salvar-lo. I com dirà Jesús mateix: He vingut perquè tingui vida i vida a desdir. I podríem afegir: amb plenitud, que els hi surti la vida per les orelles. Per això ha vingut. Tot i que estem en la Quaresma, què celebrem? Cada diumenge, cada dia, l’Església, celebra la Pasqua de Resurrecció del Senyor, cada dia i avui ho tornarem a celebrar. Hi ha la Creu amb tota la seva cruesa certament, però il·luminada per la vida. El que s’està celebrant, és la Resurrecció de Crist, per tant el triomf de la vida, de la vida en plenitud.
                                                        
DIUMENGE IV DE QUARESMA -B -  18 de març de 2012
(Cr 36,14-16.19-23; Salm 136; Ef 2,4-10; Jn 3,14-21)




dijous, 15 de març del 2012

LA NEU D’AGOST


Fa massa dies que no plou i hi ha preocupació. Cada vegada que hi ha una dificultat amb el temps surt la por al canvi climàtic. No fa pas massa anys que per març, hi va haver una nevada enorme, us en recordeu? tant, que molta gent va quedar presonera de les autopistes plenes de neu. No fa pas massa d’això, potser quatre anys? Dos anys? alguns diuen que fins i tot, han vist nevar fort al mes d’abril. Us imagineu,doncs, que nevés al mes d’agost a Barcelona. Si nevés a Barcelona un mes d’agost la gent què diria? Dirien que és un problema del canvi climàtic; eh que sí?. Igual que la sequera d’ara, és conseqüència del canvi climàtic. Però la gent antiga quan nevava en el mes d’agost, no deien que era el canvi climàtic. Al mes d’agost va nevar, segons les tradicions romanes,a principis del segle IV el dia 5 d’agost; i la gent què en va pensar? no un canvi climàtic, clar, sinó en un miracle. Tant és així, que cada 5 d’Agost es celebra la Mare de Déu de les Neus, que és el dia que es va consagrar, la Basílica de Santa Maria la Major de Roma.

He mirat una mica a Internet, resulta que també va nevar per l’agost a Barcelona,  i va donar peu també a la consagració d’una altra església, que és l’actual de Sant Just i Pastor, que primer estava consagrada a la Mare de Déu de les Neus, sembla... Seguint aquest mateix article, diu que al segle XVIII va passar una cosa semblant a Vilanova i la Geltrú. Però aquest darrer fet, segons l’articulista, ho aclaria tot, el que va passar a Roma i a Barcelona, per què? Perquè al segle XVIII també va quedar tot blanc a Vilanova i la Geltrú, tant és així, que van consagrar com a patrona de la Vila, la Mare de Déu de les Neus. Però de fet no era neu el que va caure, era una gran pedregada i llavors ells mateixos diuen. “que va quedar tot com si fos nevat”.

L’articulista ja veu clar el que va passar a Barcelona,  ja  veu clar què va passar a Roma. Jo no sé que va passar en cap dels tres llocs, no hi era, però fixeu-vos que en la mentalitat nostra no hi cap el miracle. Encara que Déu fes milions de miracles, ni que fos una guarició, el retorn de la vista, tot, tot el que vulgueu, no ens ho creuríem; per què? No perquè no hi sigui o perquè siguem dolents, sinó perquè no hi entra en el nostre cap, no hi entra en la nostra mentalitat el miracle. Si es tracta d’un miracle antic, direm, lògicament que no coneixien les ciències. Si es tracta d’un fet inexplicable actual, què diem? Que encara no coneixem suficientment les ciències, que encara no han evolucionat prou, més endavant ja ho veurem explicat. Total, que, el miracle no és mai creïble. El miracle no hi cap en la nostra mentalitat. No simplement el miracle no hi cap en la nostra mentalitat,  sinó una cosa molt més preocupant, tampoc hi cap la consciència.

Fixeu-vos que en la pregària inicial deia: ...que els qui ens sentim afeixugats per la nostra consciència, ens vegem alleujats per la vostra misericòrdia. Si un va a un psicòleg i diu que està afeixugat per la pròpia consciència, segons quin psicòleg trobi, li dirà“no es preocupi, jo amb unes quantes sessions li trec el sentiment de culpabilitat”. “Perquè tot això de la mala consciència, són problemes de quan era petit, o dels perjudicis de la societat”. Total, que ens han deixat sense consciència, això últim encara és més greu. Per tant, si Déu parla, si Déu intervé a fora, no l’escoltarem. Si parla a dintre, tampoc l’escoltarem. Certament, a vegades hi ha qui té una visió pueril de la religió, que veu miracles per tot arreu; i també fanàtica i fonamentalista. Hi ha aquest perill. Però exactament amb la mateixa raó podem dir això de la visió laïcista i cientifista superficial que tenim molts de nosaltres. També és profundament fonamentalista i que la tenim ficada al cap que impedeix reconèixer qualsevol intervenció del Senyor; possibilitat exclosa fins abans que es doni. I això ho hem de pensar...

Una religió que veu signes per tot arreu, li falta el mateix sentit de profunditat del que agafa la ciència superficialment tancada en ella mateixa i com explicadora de tot, sense ser conscients dels seus límits. La ciència sap que no sap, i és molt conscient dels seus límits. D’això no sols en són conscients tants científics creients, sinó tot científic. Igualment un creient no té evidències. Un i altre hem d’obrir-nos a l’admiració i saber conviure amb el misteri de l’existència, amb el no-saber.

Estic llegint un llibre, què ja l’havia llegit fa anys i us el recomano, que és “Els germans Karamàzov”, de Fiòdor Dostoievski. En un moment d’aquest llibre, que està fet de mitjans del segle XIX, un monjo parla a un altre monjo, i diu així: “La ciència mundana, tan crescuda en el nostre temps, (estem en el segle XIX), ha fet la dissecció dels nostres llibres sagrats, i després d’una acció implacable no ha deixat res en peu”. (I no sols dels llibres sagrats, diríem nosaltres, sinó de la persona humana, del misteri de cada dia). I continua dient el text: “Però tot fent la dissecció de les parts, ha perdut la vista de la totalitat”. I continua més endavant.”Perquè aquells que han renegat del Crist i es revolten contra Ell, aquests mateixos en el fons segueixen essent imatges del Crist, perquè ni la seva saviesa ni les seves passions no han sabut crear un altre model d’home, superior al que ens indicà Crist... Les temptatives en aquest sentit no són més que monstruositats”. I aquí hi ha la grandesa: el model d’home que Jesús presenta i que Jesús és,  Ell el fa possible en nosaltres.

És el que deia Sant Pau a la segona lectura: Els jueus demanen miracles, els grecs saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per els altres un absurd. Però Crist no entra en l’ànima humana com una idea. No el troben a Crist, Crist ens troba. Crist no l’esculls, Crist truca a la porta i entra, Crist intervé. I quan intervé en la teva vida la canvia i ho capgira tot, com els venedors del temple.
  
DIUMENGE III DE QUARESMA – B – 11 de març de 2012
(Ex 20,1-17; Salm 18; 1Co 1,22-25; Jn 2,13-2

divendres, 9 de març del 2012

BANDES URBANES



Conec fa anys un Mosso d’esquadra. El conec des de petit, quan venia sovint a Missa amb els seus pares. Fa uns anys va venir a missa acompanyat de Nelsa Curbelo, que és de l’Uruguay, experta en bandes urbanes juvenils. Després de la celebració vam estar parlant una bona estona. En aquell moment començaven a sortir entre nosaltres les Bandes urbanes d’influència sud-americana entre elles els famosos “latinkings”. És aquesta la raó per la qual es va establir contacte entre la policia catalana i la senyora Nelsa que treballa a l’Equador. Fa molt poc li han concedir el títol de Doctora Honoris causa per la Universitat Ramon LLull, i està nominada per ser “Premi Nòbel de la Pau” Nelsa Curbelo s’ha ficat dintre d’aquestes bandes urbanes juvenils i ha desmuntant moltes d’elles. Per tant, amb una gran constància i tossuderia, ha fet espais de pau en molts llocs. I com els desmunta aquestes bandes? Ella, pel que he pogut entendre, sobretot fa dues  coses: primera ha descobert en aquestes bandes, a part de ser tan destructives tenen, també, uns gran valors a dintre. A dintre tenen un règim, unes normes tan estrictes, i  tan exigents, que el que ha fet ella, és agafar aquest valors, i estirar-los, treballar-los i encaminar-los cap a d’altres llocs. 

Després de valorar i d’estirar aquest valors i de ser acollida dintre de la banda, arribava el moment més crític: desarmar-se. La banda agafava i posava totes les armes sobre la taula, dins d’un caixa; i venia la pregunta clau: i ara què fem? Ens manteníem i ens ajudàvem a partir d’això, que ens donés d’ alternativa. Aquí venia la força d’ella, perquè a través de l’ajuda, sobretot de l’Església, donava alternatives i buscava alternatives: de treball, i de socialització i, fins i tot, de pregària. En l’acte acadèmic  en que li van donar el títol de Doctora honoris causa, la que va fer  la presentació va dir d’ella que havia fet tot un itinerari de la pregària a la pau; ha creat una alternativa.

Per això crec que és important les dues coses: valorar el que tens al davant, sigui el que sigui. Segona, presentar alternatives. Per això m’ha agradat aquest matí que un polític, més aviat de l’esquerra, digués: “nosaltres ens esforcem per deixar de fer una oposició a passar a ser una alternativa”. Passar de fer oposició a passar a crear  una alternativa. Crec que és l’hora que els polítics, deixin simplement de fer oposició, -que està molt bé-, però hem de crear no una alternativa com diu ell, sinó alternatives, en plural. No estem en una alternativa, sinó alternatives, que hauríem de construir entre tots, valorant el que hi ha al davant. No n’hi ha prou amb la meva alternativa, he de valorar el que tinc al davant. Encara que sigui el partit opositor té valors, sense els valors de l’altre jo no puc construir una alternativa, i això és important i és el que ens mostra la vida i el treball de la Dra. Nelsa Cubelo.

L’Església, certament, que no és un partit ni una ONG, ho hem de tenir molt clar, hem d’ajudar a buscar alternatives. La situació actual és dificilíssima. I per això, primer de tot  com deia la Dra. Nelsa cal saber escoltar els valors de l’altre, sense escoltar aquests valors és impossible construir una alternativa. Per això el Salm que hem escoltat en el Cant d’entrada al principi de la Missa diu: Senyor, de part vostra, el cor em diu: “Busqueu la meva presència”, arribar davant vostre és el que vull; Senyor no us amagueu. Aquest anhel està inscrit en cadascuna de les persones, i a nosaltres els creients ens toca saber-lo escoltar, saber-lo fer créixer, saber-lo expressar, saber-lo ampliar, donar-li rostre; hem de saber fer pujar a l’altre com diu Jesús a una muntanya alta, que no es quedi a mig camí, una muntanya ben alta a la que estem cridats i no simplement pujar  a la muntanya alta, sinó entrar dintre del núvol lluminós.

L’Església no és un partit ni una ONG, certament, és una comunitat on hem de facilitar el trobament amb el Senyor Jesús, és aquesta la nostra finalitat. I per això en aquesta comunitat és on ha de ressonar les paraules del Pare: Aquest és el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo! Escoltem-lo, seguim-lo, que aquí es faci aquest trobament en la persona del Senyor Jesús. Que certament podríem fer nostra la pregària del Salm d’avui que deia d’un manera molt crua: Crec amb tot el cor, tot i que deia: “Que en sóc de dissortat”. La fe no és fàcil, és pujar a la muntanya alta, és difícil, però també com Pere podrem dir: Que n’estem de bé aquí dalt! O com el Salm: Vós em trencareu les cadenes. Qui faci l’experiència de pujar aqueta muntanya alta i trobar-se amb Jesús, aquest serà capaç, de veure el rostre transfigurat del Senyor, des transfigurar la seva vida, i ser un element de transfigurar al món, no tot en general, que això només li toca al Senyor, sinó en el lloc que som cadascú, saber transfigurar-lo a imatge del Senyor ressuscitat. Ell és la nostra alternativa que no hem de crear sinó que ens fa creador i ens obra a escoltar-lo i acollir-lo en els altres.

DIUMENGE II DE QUARESMA – B -, 4 de març de 2012
(Gn 22,1-2.9ª.10-13.15-18; Salm 115; Rm8,31b-34; Mc 9,2-10)

PROFETES DE CALAMITATS



Joan XXIII al començar el Concili Vaticà II va dir aquesta frase: Sovint ens arriben les insinuacions d’alguns que només saben veure ruïnes i calamitats, em sembla necessari dir que estem en profund desacord amb aquests profetes de calamitats. El Papa al començar el Concili es va distanciar d’aquests profetes de calamitats que només veuen ruïnes i desastres.

Suposo que si el Papa ho veiés ara, li agafaria una atac de nervis, perquè de profetes de calamitats en tenim per tot arreu, però per tot arreu. I el Papa quan deia que estava en profund desacord amb els profetes de calamitats, no ho deia perquè fos un bonàs, perquè era afable,  bastant plenet, i era optimista, no és això. Qui hagi llegit una mica a Joan XXIII, s’adonarà que al darrera hi ha una persona que ha viscut intensament i en moments molt durs, els que significa ser testimoni de Crist, davant dels nazis, i davant de moments profundament seriosos. No ho deia perquè fos tonto, o un optimisme barat, ho deia pel que avui Sant Pau ens diu: Jesucrist és el SÍ de totes les promeses de Déu, en Jesucrist podem recolzar segurs, i també la nostra esperança, la nostra vida, les nostres expectatives. El creient no és optimista, el creient té esperança; el creient no veu les coses de color de rosa, sinó que sap que té una roca on posar els peus.

Hem començat avui la Missa, amb una pregària que a mi m’agrada molt: Senyor, feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat. Però si la posem al revés, el que fan els profetes de calamitats, és la meditació assídua del mal, que és el que estem veient dia rere dia, acabem provocant allò que profetitzem: el mal, la falta de confiança, i cadascú tira per allà on pot,  “sálvese quien pueda”. Només la meditació assídua del bé, de gent que sap veure la realitat en tota la seva cruesa però que té els peus arrelats en la fe, en Jesucrist, acaben fent les coses diferents, noves, segons la voluntat de Déu.

El profeta Isaïes diu: No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu?Obriu els ulls, mireu! I això ho diu el profeta Isaïes, quan Israel ho havia perdut tot, Israel ja no estava a la seva terra, havia estat expulsat d’Israel, vivia al mig de Babilònia, no tenien ni temple, ni reis, ni sacerdots, ni  profetes, no tenia res, per tant, es podria haver deixar portar pels profetes de calamitats amb tot el realisme del món. Però Isaïes sabia que hi havia un Déu, i aquest  Déu l’havia alliberat, i aquest Déu li havia promès que l’alliberaria. I per això els deia: “no penseu en el passat, estic fent una cosa nova, mireu, obriu els ulls!” És la dinàmica de tot creient.

Avui farem la benedicció de la imatge del beat Josep Tous d’Igualada. Quan Josep Tous va viure, en el segle XIX, aquest convent, com tots els convents, van ser tancats i expropiats pels governs i venuts. La vida caputxina, com la benedictina, com la de tots els religiosos van ser prohibida, els religiosos va haver de fugir de tot l’estat espanyol o viure de qualsevol manera, estava prohibida la vida religiosa. Enmig d’aquesta desolació total, el beat Josep Tous no es va ensorrar, va viure la seva fe, i a més a més, va iniciar una nova forma de vida religiosa, i es va preocupar de la formació dels infants. Per què? perquè era optimista? No, sinó perquè era un home de fe i de confiança, perquè no era  un profeta de  calamitats,.

Diu que van enviar un representant  d’una empresa de sabates a l’Àfrica, en un dels llocs més centrals d’Àfrica, i quan va sortir de l’avió aquell representant de sabates va veure que ningú portava sabates en aquell país. Què hi faig aquí? De seguida va telefonar a l’empresa i els va dir. “escolti, jo aquí ho hi faré res, aquí ningú porta sabates, torno”. En canvi una altra empresa hi va enviar també el seu representant i va veure també que ningú
anava amb sabates es va dir: aquí hi podem fer un gran negoci, podrem vendre sabates a tothom ja que ningú en té. Veieu la diferència?  Però això és perquè és optimista. Nosaltres no som optimistes, som homes i dones de fe, encara menys, som profetes de calamitats sinó que creiem  en Déu que, en Jesucrist,  a dit el SÍ definitiu a la humanitat, al món,  a mi, a la meva història. Aquí hi puc posar els peus.

I fins i tot els profetes de calamitats que hi havia entorn de Jesús, com veiem avui en l’Evangeli, que s’escandalitzaven d’ell, fixeu-vos que deien: Aquest home blasfema! Per què qui pot perdonar els pecats si no Déu? Això portarà Jesús a la mort, perquè l’acusaran de blasfem. Però aquest profeta de calamitats estava proclamant  la nostra fe. Qui pot perdonar si no Déu? Perquè Jesús és Déu en nosaltres que perdona i guareix. Fins i tot aquell profeta de calamitats estava proclamant la Bona Nova que estava succeint allí.

 Jesús té una mirada pròpia que ens fa veure que les coses diferents. Quan veu el paralític, no veu només el mal físic, sinó el mal profund i el guareix en allò que té de profund, en el seu cor, el pecat. En el que medita assíduament el cor humà dirà Jesús en el capítol setè de l’Evangeli de sant Marc, aquí s’hi juga el destí de la persona humana. Pot arribar a ser un profeta de calamitats que acaba produint el que profetitza o la meditació assídua del bé, que porta a ser i a fer la voluntat de Déu. Això depèn de nosaltres, de recolzar-nos sí o no en l’AMÉN de Déu que és Jesucrist.


DIUMENGE VII DE DURANT L’ANY –B-, 19 de febrer de 2012
(Is 43,18-19. 21-22.24c-25; Sal 40; 2 Co 1,18-22; Mc 2,1-12)

dijous, 1 de març del 2012

Tu, vençut, has vençut

El dia de Reis em van portar un regal. Un llibre que té gairebé 800 pàgines, i que ja havia llegit a més a més. L’havia llegit feia temps, quan el vaig llegir la primera vegada estava sotmès encara a la censura franquista. El llibre és “La Incerta Glòria” de Joan Sales, un gran llibre, no solament de la nostra literatura sin un dels llibres de l’experiència cristiana més ben escrits del segle XX. Aquest llibre ,com sabeu, Joan Sales el va fer, a partir de les seves pròpies cartes que havia escrit durant la guerra civil; ell va fer tota una sèrie de cartes que va adreçar a Màrius Torres i a la seva germana, quan ell era al front, a la presó, o a l’exili. I aquestes cartes que ell va conservar són l’entramat que després va desenvolupar.

Doncs bé, tenim publicades les cartes i el llibre. I al final de les cartes hi ha un recull de versos de Joan Sales. A mi llegir versos em posa nerviós, em costa molt, però n’hi ha alguns que són nítids per si mateixos, i són aquests els que m’agraden. Doncs, n’hi ha un d’aquests al final de tot del llibre de les cartes. Segurament el recordareu, perquè el cantem sovint en aquesta església, el va música en Jaume Font. El text diu així: Déu dels vençuts, dels sants, dels moribunds, dels pobres, si no et segueixo a Tu, a qui seguiré? I continua el text una mica més endavant i diu així: Alquímia de la Creu, Tu vençut, has vençut. Es refereix a Jesucrist, lògicament. Tu vençut, has vençut.
 Quan un mira la Creu es pregunta: Jesús ha vençut? qui ha vençut a la Creu? Perquè el que primer crida l’atenció davant la Creu, és que el qui sembla que han vençut són tots els enemics de Jesús: el mal, la tramoia dels homes, el maligne, tot, però qui ha vençut a la Creu, Jesús? Jo diria que no, jo diria que el qui ha vençut a la Creu, i aquí hi ha la grandesa de la Creu, és Déu. I aquí ve la gran paradoxa que ens costa tant a la vida humana. Quan Déu venç, sembla que venci el dimoni, quan Déu venç, sembla que venci el mal, quan Déu venç, sembla que venci la maldat d’aquest món; en la Creu és evident.

 I per què dic que Déu ha vençut i no Jesucrist? En el I Diumenge de Quaresma, es presenten les temptacions de Jesús. Les temptacions de Jesús podrien ser l’espina vertebral de tot l’Evangeli. Des de la perspectiva de les temptacions es pot veure Getsemaní. fixeu-vos què diu Jesús amb el diàleg que té amb el Pare: Abbà Pare, tot t’és possible,allunyeu de mi aquest calze, però que no es faci allò que jo vull, sinó el que Vós voleu. Per tant, Jesús volia una altra cosa, en la Passió venç el Pare, no Jesús. Podríem veure que, en el diàleg aquest, és com un posar davant dels ulls la gran lluita de l’home amb Déu. Hi ha un capítol molt explícit, en aquest sentit, del llibre de Gènesi que es veu Jacob que té una baralla amb un home misteriós, un Àngel,  Déu mateix, que és la imatge de tota la humanitat: lluitant amb Déu.

La nostra vida és una agonia, que deia Unamuno. Una lluita amb un Déu que no entenem. “Que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols”. Jesús volia una altra cosa, què és el que hagués volgut Jesús? Va bé de preguntar-s’ho. Què volia Jesús a l’Hort de Getsemaní? Quina solució veia en aquella situació tan desesperada? Jo només hi veig tres possibilitats: una, fugir? segona, armar a tots els seus seguidors i plantar cara? i tercera, demanar una intervenció del Pare que parés aquella situació. I fixeu-vos que de  les dues últimes hi ha indicis a l’Evangeli. A l’Hort de Getsemaní, Sant Pere, que treu? Una espasa. Una espasa que en l’Evangeli Jesús diu que porti. Hi ha la temptació de la violència en Jesús, i també de la intervenció miraculosa del Pare. En l’Evangeli de Mateu Jesús dirà: Si jo volgués, Déu hauria enviat dotze legions d’Àngels. Això és el que volia Jesús. I això és el que voldríem nosaltres. Voldríem que el Regne de Déu, la bondat, Déu la imposés de cop, ho fes a través d’un miracle o com volgués, però no permetés més la injustícia i la crueltat. És el que li demanaven els fariseus a Jesús: Baixa de la Creu i creurem. Demanem: fes un signe miraculós, intervé, o si no deixa que  nosaltres a cop d’espasa ho imposem.
 Però a la Creu i la seva manera de fer. Venç Déu, i per tant, venç Jesucrist, i venç la persona humana, per què? Venç la persona humana perquè si nosaltres implantem el Regne de Déu, o Déu implanta el seu Regne  amb un miracle o per la força, el que tindrà serà esclaus, el que tindrà són marionetes, no tindran una imatge de Déu, sinó gent esporuguida, marionetes. Déu vol persones lliures, fets a imatge d’ell, que emprenguem la lluita i la grandesa de la relació lliure, no forçada, no per força, no per por.

 Per això sant Marc dibuixa a Jesús en el desert, com el nou Adam. Diu l’Evangeli: Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels. Com si estigués en el Paradís. És el nou Adam, que venç la gran temptació de la persona humana, la nostra temptació, de voler ser esclaus, de voler renunciar a la llibertat, de voler renunciar al nostre jo més profund de la persona humana, en lloc d’obrir-nos al diàleg fecund, lliure, dolorós i sense saber on ens porta  l’aventura humana, l’aventura de ser fills de Déu.