Fa poc ha sortit un llibre que es diu: “Por
amor al arte”. És una espècie d’ autobiografia d’un senyor que és diu: Erik
el belga. Aquest senyor de si mateix, diu: “jo no he nascut per treballar”. Però
ha treballat molt aquest home, ha robat 6.000 obres d’art de tot Europa, està
catalogat com el lladre més important del segle XX. Aquest senyor fa un llibre
i no se’n penedeix de res, i ho explica. Estem en l’època del cinisme, en que
un es vanagloria, no del bé, sinó del mal. I anem en compte, perquè el cinisme
està caient com una pluja molt fina i suau que va calant els ossos de la nostra
societat i, fins i tot, de l’Església.
Avui voldria subratllar, aspectes d’aquest cinisme, tenint en compte les
lectures que la litúrgia ens ha posat.
Fixeu-vos que Jesús diu: Aquell
que obra malament no vol la llum, sinó la fosca, perquè no es vegin les obres
que fa. Aquest senyor del llibre sembla que fa el revés que busca la llum i
encara se’n ufana. Però no creieu que sigui així. Si llegiu l’entrevista que li
van fer a la Vanguardia certament que el que fa no és amagar-se a la fosca, però sí enfosquir-ho
tot, empastifar-ho tot. Quan parla de la policia, quan parla dels polítics, i
dels jutges que van haver de fer un pacte amb ell perquè tornés les obres d’art
que havia robat, i així va fer una condemna més petita i curta, se n’enriu. I
també quan parla del capellans i de les parròquies que havia robat, ho
empastifa tot, tot queda fosc i complis. El cinisme necessita que tot quedi ben
empastifat. Això és el que més fem servir avui: els mitjans, i no simplement
els mitjans, sinó nosaltres anem subratllat una i altra vegada tot el negatiu. Tant
ho fa això Erik el Belga que finalment quan ell es presenta, es presenta com a
bo; ell diu: “jo almenys sóc legal, jo robo i ho dic”. “Jo no sóc com aquests
altres que roben i a més a més fan servir grans paraules”; “siguem legals i fem-ho
directament”. Però només hi ha aquestes dues alternatives: o robar d’amagat o
robar a cara descoberta? Tot el que és bo necessàriament és màscara? Aquí hi ha
l’interrogant molt important: no hi ha veritat? no hi ha altruisme? És
impossible la bondat? La bondat sempre ha de ser tinguda com a suspecte? I
aquell que diu les seves malifetes sense vergonya ha de ser vist com a
simpàtic, legal? Per tant, fixeu-vos que el cinisme necessita que tot sigui ben
fosc, perquè la seva petita “bondat” resplendeixi. Però també necessita un
altre aspecte el cinisme.
És el que diu la primera lectura
d’avui: Déu ha enviat al seu poble els profetes i els seus enviats... I
què feia el poble? Començaven una dialèctica amb ells? No! Començaven a contrastar
idees diferents del que deien ells? Tampoc! Si hem escoltat la primera lectura diu:
Els enviava profetes i emissaris seus; i què feien? Se’n burlaven i els escarnien. En
aquella època ja hi havia el Ha, ha, i el he, he... Si agafeu qualsevol emissora
de radio o TV, tot són riures, és com si fos un immens programa de “Polónia” o
de “Cracòvia”, en que tot fa riure, tot! L’important és riure-se’n de tot, no
simplement empastifar-ho, sinó riure’s de tot, tot és banal. En l’entrevista
aquest lladre, lògicament, se’n riu del polítics, de tots, tot es broma, tot és
banal, tot és cínic, no hi ha res que valgui.
Voldria subratllar una frase d’aquest
senyor que és l’expressió i la justificació del cinisme. En un moment de
l’entrevista, amb tot el cinisme del món, diu: “He tingut una vida emocionant,
m’ho he passat molt bé, la vida legal és
molt avorrida”. Aquesta frase podria ser cínica, o podria ser cristiana. Per
què cristiana? La vida del cristià ens la presenten molt avorrida, molt legal.
La manera de riure’s del cristianisme és presentar com si els cristians sempre
estiguéssim preocupats per les lleis. Lleis i lleis i normes. Certament
tenim normes i ens agrada complir-les, però és secundari això, perquè si fos
això certament tindria raó ell, seria avorridíssim el cristianisme. El
cristianisme és, sobretot, sobreabundància. Sobreabundància de vida. Podríem
afirmar com ell, que hem tingut una vida emocionant i, malgrat les dificultats,
vivim a fons. Un cristià, no pot ser una persona arrapada amb quatre normes i
avorrit. Perquè no és cristià això; el cristianisme és el que diu ell: “viure
amb intensitat i amb plenitud”.
A la carta dels efesis llegim: Déu
ric en misericòrdia, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb
Crist...I en Joan: Déu ha estimat tant el món que ha enviat el seu Fill, no per
condemnar-lo, sinó per salvar-lo. I com dirà Jesús mateix: He vingut perquè
tingui vida i vida a desdir. I podríem afegir: amb plenitud, que els hi surti la
vida per les orelles. Per això ha vingut. Tot i que estem en la Quaresma , què celebrem? Cada
diumenge, cada dia, l’Església, celebra la Pasqua de Resurrecció del Senyor, cada dia i avui
ho tornarem a celebrar. Hi ha la Creu amb tota la seva cruesa certament, però il·luminada
per la vida. El que s’està celebrant, és la Resurrecció de Crist, per tant el
triomf de la vida, de la vida en plenitud.
DIUMENGE IV DE
QUARESMA -B - 18 de març de 2012
(Cr 36,14-16.19-23; Salm 136; Ef 2,4-10; Jn
3,14-21)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada