VIDA DIGNE
Hi ha un ex jugador de futbol que havia estat jugant
al Barça però no havia coincidit massa amb la manera de fer de Cruyff, i
finalment se'n va anar a l'Osasuna. Es diu Juan Carlos Unzué. Aquest jugador té
uns cinquanta-cinc anys. L'any passat se li va detectar aquesta malaltia tan
cruel, l'ELA. Ja sabeu que aquesta malaltia va deteriorant poc a poc a la
persona, i en qüestió de tres a cinc anys, la persona és morta, perquè no hi ha
cap medicament o tractament per a aquesta malaltia. Aquest xicot, quan es va
assabentar d'això, es va anar posant en contacte amb altres que tenen la
mateixa malaltia. I va crear una espècie de xarxa d'ajuda mútua i per conscienciar
a la gent de la seva situació.
No té sortida aquesta malaltia i, a més, és una
malaltia caríssima. Caríssima vol dir que el qui la pateix no té masses ajudes
i, poc a poc, cada vegada va necessitant més, i més ajuda, perquè cada vegada
va deteriorant-se més la mobilitat de la persona. El qui ho pateix es troba en situacions molt dures. Unzué,
no té aquest problema econòmic, perquè ell té un cert coixí, però hi ha molta
gent que aquest coixí no el tenen, però tenen la malaltia, i tenen les
necessitats, i no tenen els mitjans. Ell diu que aquests malalts hi ha un moment
determinat en que es deixen anar. I
deixar-se anar què vol dir? No ho aclareix massa. És plegar, i dir prou... I, fins i tot, a ell mateix d'una
manera discreta, però clara , més d'un, li ha proposat l'eutanàsia. Amb aquesta
sortida s'acabaria el problema econòmic, s'acabaria el sofriment, deixarien els
familiars de tenir problemes. Aquesta reflexió ha de portar al malalt a un cert
sentiment de culpabilitat de tenir la malaltia i de no fer servir l'eutanàsia.
Ell mateix diu: "Més de que ens parlin d'una mort
digna, ens haurien d'ajudar a tenir una vida digna, encara que sigui
curta". I aquesta vida digna passa, certament, per ajuts socials, això és
evidentíssim. Però el punt central és que hem de descobrir la importància de
cuidar els altres, de demanar ajuda. De cuidar i deixar-se cuidar. I és un dels
elements bàsics de la nostra vida trencadissa. La malaltia no és una cosa que
passa de tant en tant, forma part del nostre ser, existir i viure en aquest
món. Hem d'aprendre a cuidar els altres, i al revés, demanar ajuda i deixar-se
cuidar.
Aquesta paraula, cuidar, és bàsica per a la fer
cristiana. Cuidar és una manera de dir estimar. Si no cuido, no estimo. L'amor
és més cuidar que sentir.
L'evangeli de Lluc ens parla de Maria que es posa a caminar,Maria
del Bon Viatge (patrona del nostre convent). És aquella que està en sortida,
que diria el Papa. Aquella que surt, aquella que viatge. És el primer viatge de
Maria que consta a l'Escriptura, sortint de Natzaret per anar cap a Jerusalem a
ajudar i cuidar la seva cosina Elisabet . Després la veurem sortir de Natzaret
anant cap Betlem, a punt de donar a llum, la Llum del món. L'acompanya sant
Josep. Després la veurem de Betlem, que marxa cap a Egipte. Després veurem com
d'Egipte torna cap a Natzaret, i després veurem el gran viatge de Natzaret fins
al peu de la creu, i encara continuarà, seguint els camins de la primitiva
Església portant la llum de la Resurrecció.
Maria és la que cuida. No fa un viatge de plaer, sinó
per cuidar a la seva cosina Elisabet. També per cuidar al seu fill Jesús, al
seu espòs, Josep. Per cuidar la primitiva Església. I també estarà ella cuidada
per Josep, cuidada per Jesús, cuidada per Joan l'evangelista que la rebrà a
casa seva. Cuidar, cuidar.
I això ho podrà fer perquè té Jesús a les seves
entranyes, Jesús a les mans, Jesús al costat, Jesús al davant. Aquesta imatge
de Jesús a les entranyes de Maria, és una imatge que va colpir a sant Francesc.
Dirà sant Francesc als seus frares: "Feu en vosaltres un estatge i un
sojorn per al vostre Déu". És aquesta presència de Jesucrist en nosaltres,
que, com en Maria, és fruit de que l'Esperit Sant que cova en els nostres cors,
el que dona força per sortir cap a l'altre, el que dona força per cuidar, el
que dona força per ser allà on cal que estiguis.
És complir la voluntat de Déu. I aquesta voluntat és
acollir-lo i deixar-se portar per Ell, que ens porta aquest cuidar-lo amb les
mans, amb el cor, amb la vida. I aquí trobem el que diu el profeta Sofonies:
"Ell és la nostra pau". Cal cercar una vida digne, plena, amorosa.
Cuidar i deixar-nos cuidar.
Homilia
IV diumenge d'Advent
Fra Jacint Duran
19 de desembre de 2021