dimarts, 30 de setembre del 2014

OVELLES VESTIDES DE LLOP, O EL CONTRARI?



Sovint sentim parlar de blanqueig de diners. Blanquejar diners és ocultar l’origen delictiu d’uns diners fent-los aparèixer com adquirits legalment. El nom de blanquejar li ve dels seus orígens. Els anys vint a Chicago amb la llei seca és quan es començà aquesta pràctica. El famós Al Capone va fer-se una gran fortuna amb el contraban d’alcohol, i per aparentar un origen legal d’aquests diners va muntar una gran xarxa de bugaderies que li van servir per ocultar l’origen mafiós dels seus ingressos. D’aquestes bugaderies ve el nom de blanquejar els diners. Les bugaderies ocultaven el delicte. Apareixia una cosa, però en realitat n’era una altra.

Avui aquesta pràctica està a l’ordre del dia. Jesús ens avisa sobre aquesta pràctica no sols en l’àmbit econòmic, sinó en tots els ordres de la vida quan acusa els fariseus de sepulcres blanquejats que per fora tenen bon aspecte però per dins tot és brutícia i podridura. O també quan ens adverteix sobre aquells que van vestits d’ovella i són llops rapaços. Molts es volen fer passar per bons i oculten males intencions i amaguen malifetes i enganys.

Però també passa al contrari: que hom s’avergonyeix del bé que fa o se sent avergonyit per por de quedar massa tou o políticament poc correcte. Per exemple, quan a França es fa una enquesta sobre la pràctica religiosa, surten uns índexs de pràctica dominical molt baixos que no coincideixen amb els obtinguts quan es compta el nombre real de fidels església per església. El nombre real surt més elevat. La gent té vergonya de comunicar els seus sentiments religiosos. El mateix passa quan parles de tu a tu amb alguns que es presenten vestits de cuiro, plens de pírcings i amb paraules grolleres. Moltes vegades tot és pura aparença per amagar la por o un fort sentiment de solitud. I la beguda o les drogues no són més que estimulants per no sentir-se sol i descol·locat. De fet, quan es prenen alguna droga en diuen “col·locar-se”, això vol dir que abans se senten descol·locats, fora de lloc, sense lloc. Això passa també amb molts de nosaltres que amaguem els nostres veritables sentiments per por de ser ferits.

A aquests els pot passar el contrari dels fariseus, però enlloc d’aparentar ser bons, aparenten ser dolents i amaguen els sentiments que els farien vulnerables. Jesús és capaç d’adonar-se d’aquesta vulnerabilitat i, enlloc de fixar-se en el que es diu, es fixa en el que es fa. Hi ha molts que, com el primer fill del text de l’Evangeli, diuen “no hi vull anar”, però el que cal no es fixar-se en el que es diu sinó en el que es fa: “però hi anà”. És la vida la veritat del que som, no el que diem. El que fem potser no correspon amb el que diem, però sí amb el que sentim.  Ens fa vergonya de dir el que sentim perquè ens fa vulnerables.

Cal reconèixer en nosaltres aquells sentiments que ens fan vulnerables i no avergonyir-nos-en. Perquè certament que hi ha molts sentiments destructius i durs en nosaltres, però també hi ha en nosaltres la capacitat d’obrir-nos als sentiments del Crist. Com diu sant Pau: “tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist: fortalesa d’ànima, d’amor que consola...d’afecte entranyable i de compassió”, els quals, com diu Pau, són els dons de l’Esperit Sant per excel·lència, millor dit, són l’Esperit Sant en nosaltres.

Perquè el “Senyor ensenya el bon camí al pecador, encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí”, però cal escoltar-lo i, malgrat totes les nostres pors, creure que els seus camins estan ben encaminats i que som nosaltres que hem de canviar i deixar-nos guiar per Ell. Cal obrir-se als sentiments de Crist, cal deixar-se portar per ells. La vida ens jutjarà no pel que hem dit sinó pel que hem fet. I els sentiments són el motor. Acollim els sentiments de Crist.





Ovelles vestides de llop, o el contrari?


dimarts, 16 de setembre del 2014

LA CREU O L’ABSURD



Hi ha un escriptor gironí que diu: “No pensis que és insensat allò que no entens”. Cal saber escoltar i posar-se en el lloc de l’altre per no fer tants judicis precipitats i radicalment injustos. Però fer aquest esforç de no jutjar i saber-se’n distanciar és molt més difícil quan ets tu qui hi estàs involucrat. Quan ets tu que no t’entens, quan és la teva vida la que esdevé incomprensible. O, i encara més, quan el sofriment i la mort truquen a la porta de la teva vida i dolorosament esdevens estrany a tu mateix. Esdevens “allò que no entens”. La teva vida esdevé opaca i sense sentit.

Aquí hi ha la gran alternativa: o pensar que és insensat allò que no entens; o sigui tu, la vida, la mort, tot. Per tant que tot és absurd, que la vida no té sentit... perquè no l’entenc. És el que llegim a l’Escriptura, en el llibre dels Nombres: “Tot fent camí el poble acabà la paciència i malparlava contra Déu i contra Moisès”. Com nosaltres quan en el camí de la vida no sabem on anem i cansats i desorientats malparlem de Déu i acabem perdent la fe o, simplement, no comptant amb ella en la nostra vida real. O també tenim una altra opció: pensar que, malgrat que no ho entengui, que no m’entengui, que no entengui la vida i la mort, malgrat tot és profundament humà pensar que pel fet de no entendre-ho no ha de ser insensat, faltat de sentit, absurd. És assumir la meva humanitat, el no saber-ho tot, més encara, el no poder-ho saber tot. Saber que no sé, que no ho sabré mai tot. En el misteri de la vida s’hi entra per la confiança, per la tendresa, per l’amor, no pel coneixement.

Viure sòlidament que allò que no entenc no és insensat és assumir que sóc home, que no sóc Déu. Que he de viure, conviure amb i en el misteri i que sols la confiança, la fe, em fa viure, m’asserena, em dóna forces per caminar, que és el més pròpiament humà.

I és Jesús mateix qui construeix aquest camí i el duu a terme. Ell mateix el recorre i ens acompanya: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau... i s’abaixà... fins a acceptar la mort i una mort de creu”. Aquest abaixament de Déu fins acceptar i viure el nostre desconcert, la temptació de l’absurd, de l’ateisme: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. I tot “perquè Déu estima tant el món que ha donat al seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó tinguin vida eterna. Déu va enviar el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell”.

Sant Pau ens diu que “així Déu ha mostrat el seu poder”. Costa d’entendre. I també diu que ell “viu con-crucificat amb Jesús”... costa d’entendre. I Pau també diu: “Que ja no sóc jo que visc, sinó que és Crist que viu en mi”, “Per a mi viure és Crist”. Què està dient? Potser caldria recordar les paraules de l’inici: “No pensis que és insensat allò que no comprens”. Potser estan assenyalant una porta que mai has obert. Potser aquestes paraules les han enteses molts perquè s’han atrevit a viure-les. Aquells que han sentit l’atracció de Crist a la creu i no s’hi han resistit. “Quan seré alçat damunt de la terra atrauré tothom cap a mi”, digué Jesús. Això ho entén qui ho viu. Les respostes a les grans preguntes són raonables, certament, però només s’entenen quan es viuen. El misteri de la vida és una Persona i una persona no s’entén simplement pensant i raonant sobre ella sinó relacionant-t’hi. El Misteri del món, de la nostra vida, de la meva vida és en Crist crucificat. Parlem-li, seguim-lo i ho entendrem.

Fra Jacint Duran i Boada


dimarts, 9 de setembre del 2014

Desvelar el rostre de Déu-2


DESVELAR EL ROSTRE DE DÉU



Un feligrès va anar a veure el rector de la seva església i li va comunicar la situació extrema en què vivia. La seva dona era alcohòlica i la situació que es creava a la família era insostenible, sobretot de cara als fills. Ell, malgrat que ho sentia molt perquè l’estimava, estava pensant molt seriosament en trencar el matrimoni. El rector, després d’escoltar-lo, va convenir que no hi havia cap més camí que la separació. Però una dona de la comunitat parroquial que coneixia el matrimoni s’hi oposà: “Hem de cercar una solució!”, digué. Va reunir els membres del grup de la parròquia a què pertanyia la parella, juntament amb el matrimoni, i van començar a sospesar entre tots la situació i a cercar camins de solució. Es va trobar un centre de desintoxicació seriós i on la dona acceptava d’anar-hi. El problema, és clar, era l’econòmic. Entre la comunitat es van reunir els diners per poder-la enviar. L’altra dificultat era què fer amb els fills mentrestant i les famílies de la comunitat van acceptar de fer-se càrrec dels nens fins que la mare acabés el tractament.

Una comunitat cristiana és això: una comunitat on hom és sentinella, responsable de l’altre. “L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres”, diu sant Pau. Però un amor compromès, real, concret. “No fet de frases i paraules, sinó de fets”.  I un amor obert. Cal ser sentinella, també, del món que ens volta; cal tenir els ulls oberts, les orelles atentes, les mans disponibles: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu”. Una comunitat així desvela el rostre de Déu. L’amor real i concret mostra la cara del Senyor. I és així que el cristianisme es va propagar per Europa i més enllà. Això donava credibilitat a les seves paraules. I encara avui la fe en Crist es va propagant d’aquesta manera a molts llocs del món. Quan l’Església ha escollit altres mitjans ha traït el seu Mestre i Senyor.

En canvi, l’odi vela el rostre de Déu. “La guerra ha matat també Déu”. Aquesta frase la diu un dels personatges del llibre La por, escrit el 1928 per Gabriel Chevallier, una obra fruit de l’impacte causat per la terrible guerra del 1914.

Certament que l’odi i la violència amaguen el rostre de Déu i que l’amor el desvela. Però Crist es revela com Aquell que es manté en l’amor enmig de la violència i l’odi, aquest és el misteri de Crist a la creu: Déu hi és, malgrat l’odi, la violència i fins si el maten. Ell hi és. I això sota la llum de la seva resurrecció. I aquí hi ha el fonament de la comunitat cristiana i la seva missió: comunicar amb el fer i el dir que Déu no ha mort, que l’odi i la violència dels homes no tenen la darrera paraula. Que “quan hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells”.

Hem de fer visible aquesta Presència a través de tenir cura de l’altre, de la reconciliació, de l’estimar-se, no sols en paraules sinó amb fets i de veritat, com diu sant Joan. I per això l’hem d’escoltar, acollir: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors”. La Paraula de Jesús sempre pressuposa un entorn de dificultat, de confrontació i fins de persecució. És aquí on cal ser el seu testimoni i actuar com Ell, en coherència amb les seves paraules i exemples.



dijous, 4 de setembre del 2014

LA FE FA NOSA-2


LA FE FA NOSA



El 24 d’agost el president de la Conferència dels Bisbes de l’Irak va escriure una carta a la Conferència Episcopal Europea. En ella exposava la terrible situació en què es troben els cristians d’aquell país. Descriu com, pel sol fet de ser cristians, han estat espoliats dels seus béns (a vegades pels seus propis veïns) i desplaçats dels seus llocs de residència. Molts d’ells han estat assassinats amb crueltat. Sabem per altres fonts que famílies senceres han estat deixades al mig del desert, d’altres decapitats i d’altres fins crucificats. El bisbe ha quedat decebut de les quasi inexistents i aigualides condemnes del món musulmà, però també de la indiferència d’Europa, que no vol adonar-se de la tragèdia humanitària que té a les portes i de la qual és, en bona part, responsable. Recordem el trio de les Açores. Desapareix la presència cristiana a l’Orient Mitjà que té les seves arrels allí des dels inicis i sembla que a ningú no l’interessa. 

A més dels cristians són també perseguides altres comunitats religioses i ètniques. Vull subratllar el fet de la tragèdia de les comunitats cristianes, perquè és una constant en d’altres parts, tant d’Orient Mitjà com d’altres parts del món, i que entre nosaltres està silenciat perquè no queda bé parlar-ne. És com si en el fons ens estigués bé que desaparegués el cristianisme, com deia un articulista l’altra dia en un diari. Entre nosaltres hem neutralitzat el cristianisme i fins l’hem criminalitzat reduint-lo a quatre tòpics negatius. Ens està bé que desaparegui? Ens hauríem de preguntar si no estaríem millor sense Església? Sense fe? Cadascú amb les seves creences, sense comunitat ni llocs de culte? És això el que volem? És cert que Europa no s’entén sense el cristianisme, però també és cert que no tot, ni la majoria, de la cultura d’Europa és cristiana. En moltes ocasions és voluntàriament i explícitament anticristiana. Aquí ha nascut l’ateisme més militant i ferotge. La fe en Crist fa nosa.

Però aquest és, sobretot, el nostre problema, el meu problema: Jo voldria que la fe no existís, em fa nosa, m’és una ferida enutjosa? De fet així ho manifesta un dels creients més paradigmàtics: el profeta Jeremies. “M’has seduït Senyor i m’he deixat seduir, us heu apoderat de mi i m’heu dominat... tot el dia la paraula del Senyor m’és motiu d’escarni i de burles”. Per això continua dient el profeta: “No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia entre els meus ossos un foc devorador. He mirat de contenir-lo i no he pogut”. El creient és algú que no encaixa amb el seu entorn, ni ha d’encaixar. Per això Pau diu: “No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses”. I és una peça fora de lloc perquè té una manera de veure i viure diferent. Tota la vida d’un seguidor de Jesús és un constant caminar per transformar-se a imatge de Crist que diu: “Si algú vol seguir-me, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però qui la perdi per mi la retrobarà”. Si la fe en Crist no fa nosa no és fe.

El contingut de la nostra fe és l’anunci de la més gran esperança, però no es deixa reduir a un simple feix de frases dolces per penjar al facebook. Jesús és una alternativa, no un pedaç. Per això moltes vegades ens neguem a deixar-nos atreure per Ell, tenim por de les conseqüències. I malgrat tot podem dir amb el salmista: “Tot jo tinc set de Vós, per Vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua”. “La meva ànima s’ha enamorat de vós”, però el salmista sap perfectament el que diu: “L’amor que em teniu val més que la vida”. Déu és més que jo, per això pot salvar-me, per això el cerco amb tot el cor, sense Ell no sóc.

Que els cristians siguin perseguits i no els perseguidors és bo, està en la línea del seu Mestre. Que els cristians siguin perseguits i criticats és bo, perquè vol dir que no encaixen amb el seu entorn. Que els cristians siguin perseguits i criticats també ens ha de fer preguntar si ho som per  ser coherents amb Jesús o per altres raons per les quals ens cal canviar.

En aquest sentit el bisbe de l’Irak acaba dient: “Estem orgullosos del destí dels nostres fills i filles i de la seva fermesa i coratge davant la tragèdia per raó del seu credo”. I ens diu que no necessiten “declaracions esgotadores, sinó comunió real”, com ho ha fet la Conferència Episcopal Francesa i el mateix papa Francesc.

Aquests cristians demanen sobretot la solidaritat dels altres cristians i ens mostren el rostre de Crist, Aquell que ens crida a seguir-lo.