divendres, 11 de setembre de 2015
dimarts, 8 de setembre de 2015
NO HI HA PITJOR SORD QUE AQUELL QUE NO VOL ESCOLTAR
Diem sovint: “no hi
ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar”. Déu, com diu la carta als
Hebreus, ha parlat de moltes maneres i en totes les llengües. Ha parlat en tots
els idiomes i formes, però és una constant nostra el fet que no el vulguem
escoltar. Ens fem els sords. O no acabem d’entendre en quin idioma ens parla, on
és i com parla.
Quin és l’idioma de
Déu?
Jesús, com quasi
tots els jueus del seu temps, sabia varies llengües. Sabia hebreu. Encara que
no era una llengua parlada en la seva època, l’hebreu es mantenia en la
litúrgia. A l’Evangeli de Lluc hi veiem Jesús llegint a la sinagoga. Així
doncs, l’hebreu era la llengua reservada a l’àmbit religiós. Amb molta
seguretat Jesús també sabia grec. Aquesta llengua era l’universal del moment i,
molt probablement, era la llengua que va utilitzar per parlar amb Pilat. Era,
de fet, la llengua internacional, la dels savis. I fins podia ser que Jesús
sabés llatí, llengua utilitzada pels romans. El llatí era la llengua del poder.
Aquestes seran les tres llengües en què serà escrit el rètol on constava la
causa de la seva mort sobre el seu cap, a la creu. Grec, llatí i hebreu.
Segons sant Marc,
Jesús mor a la creu invocant el Pare, no en hebreu, ni en grec, ni en llatí,
sinó en arameu: Eloi, Eloi, lema
sabakhthani, que vol dir “Déu meu,
Déu meu per què m’heu abandonat?” La llengua materna de Jesús no era, doncs, ni
el grec, ni l’hebreu, ni el llatí, sinó l’arameu. L’arameu era la llengua
quotidiana. Jesús no utilitza una llengua estranya per parlar de Déu, ni la
seva saviesa s’expressa d’una manera amagada, ni necessita la llengua dels
poderosos. L’arameu era la llengua quotidiana de la gent senzilla, del poble.
Tant a ell com als apòstols se’ls notava que eren de Galilea per la manera de
parlar, com consta a l’evangeli que va posar a Pere en evidència. “Si se’t nota
en el parlar que ets dels seus”, li diran.
Els evangelis,
malgrat estar escrits en grec, ens mostren les petges d’aquesta llengua en
moments i missatges cabdals de Jesús. A més de la creu, els evangelistes ens
conserven l’arameu de Jesús també a l’hort de Getsemaní quan es dirigeix al Pare
i ho fa d’una manera familiar, propera i plena de respecte, dient Abba que es podria traduir per “papa”. Jesús
vol que també nosaltres preguem així a Déu, com ens diu Pau. En la guarició de
la filla de Jaire, també l’evangelista ha conservat les paraules aramees de
Jesús: Talitha kumi, que vol dir “noia,
aixeca’t”. Avui, l’evangelista Marc també ens conserva una d’aquestes paraules:
Efatà, que vol dir “obre’t”.
En Jesús, Déu
escolta, coneix tota llengua, l’hebreu, el grec, el llatí i totes les altres
fins la més particular, fins aquella manera de ser tan particular i pròpia de
cada grup, per petit que sigui. Déu les entén totes. Fins aquelles maneres que
són només meves. Déu ho entén tot, però es fa entendre d’una manera concreta,
sobretot en Jesús, i com ho fa Jesús. Ell, segurament, parlava la llengua de la
quotidianitat, la dels senzills. L’arameu. Per això nosaltres hem d’aprendre ha
escoltar la veu de la quotidianitat, la dels pobres, si volem escoltar la veu
de Déu. Jesús no s’expressa entre savis i poderosos i la seva relació amb el
Pare no necessita sàvies complicacions.
Això ens recorda
sant Jaume: “No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquests món per fer-los
rics en la fe i hereus del Regne?” “No feu diferències entre les persones”.
L’arameu, la seva
llengua, encara avui es parla i s’ha conservat en aquesta terra tan ensangonada
de Síria. De fet, és la llengua que molts habitants d’aquelles terres tenen com
a pròpia, sobretot els cristians. Jesús avui torna a parlar-nos en la seva
llengua i ens diu: Efatà, “obre’t”. Una
paraula que la litúrgia cristiana repeteix, tot fent el senyal de la creu a
l’orella dels acabats de batejar. Ens diu a nosaltres que no vol que restem
tancats davant d’aquesta tragèdia. De cap tragèdia, les d’ara i les de sempre. Déu
parla la llengua del pobre, del malalt, del necessitat.
Cal escoltar,
obrir-se. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. Cal aprendre a
obrir el cor, a parar l’orella al crit dels pobres, com Jesús ho feia.
Donar-los veu com Ell els donava. Això porta dificultats, moltes, no hi ha
camins fàcils. Cal imaginació, creativitat, lucidesa. Però, sobretot, cal no
anar sol. Estem cridats, potser no a canviar tot el món d’un cop, però sí a fer
saltar aigua d’esperança en els deserts.
A fer cridar de goig els pobres. I això només ho podem fer amb els
altres i amb Ell, font de vida. Com diu Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu
por: Aquí teniu el vostre Déu”.
divendres, 4 de setembre de 2015
EL TRENCADÍS
El trencadís és una
tècnica que va utilitzar molt Gaudí en les seves construccions. Es tracta d’agafar
trossos de ceràmica trencats i fer-ne una peça nova, enlloc de mirar de refer
la peça trencada. La Sagrada Família i moltes altres construccions de Gaudí
utilitzen aquesta tècnica fent dibuixos molt virolats de gran bellesa i
creativitat. Vistos de prop, són només trossos de ceràmica trencats, de lluny
són composicions de gran bellesa. Això mateix passa amb la relació humana. Cal
fer un trencadís per a cada situació. Cal creativitat, refer antigues relacions
trencades, crear noves possibilitats, noves relacions. Refer, crear, obrir
noves possibilitats a partir de plats trencats. Això és molt més difícil que simplement
fer una trencadissa, però és més humà, més humanitzant, més creatiu.
Fer una trencadissa
és fàcil, fer un trencadís és molt difícil. Fer una trencadissa de vidres, de
plats o de gots no costa massa. Fer una trencadissa en la família, o amb els
amics, és fàcil. Et deixes anar, dius quatre frases punyents i ja has fet una
trencadissa que serà molt difícil refer. Llavors ve el moment de l’artista, no
el que fa trencadisses, sinó el que fa un trencadís. Recollir-ne els trossos i
crear.
Davant la vida de
cada dia, ens trobem molt sovint amb aquesta alternativa: fer una trencadissa o
fer un trencadís. Trencar o refer creativament, fer quelcom de nou amb trossos
vells. Els homes no podem mai crear del no-res, sinó que cal partir del que hi
ha, que normalment són els trossos trencats d’una trencadissa prèvia.
I tot això depèn
del nostre cor. El nostre cor o és una trencadissa constant o és l’esforç
constant de fer un trencadís. O deixar-se portar malaltissament per un
pensament, per un record que ens va engolint en la fosca, el rancor i fins
l’odi. O al contrari, refer contínuament en el nostre cor allò que una i altra
vegada es trenca en la vida. Contínuament creant de nou.
És en el nostre cor
on s’hi juga tot i no en allò que passa. Jesús ens ho diu: “Res del que entra
dintre de l’home el pot contaminar”. I això Jesús ho diu amb molta contundència
malgrat que és la gran excusa que ens fem una i altra vegada. I per tal que quedi
clar la importància que li dóna Jesús, ell ens diu: “Escolteu-me tots i
enteneu-ho bé, això que us dic: res del que entra dintre de l’home el pot
contaminar”. Jesús li dóna importància a allò que surt del cor, que és el que
contamina l’home. Diu Jesús: “Només allò que surt de l’home el pot contaminar,
perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments
dolents que el porten a cometre adulteris, robatoris...” O sigui, el porten a
fer trencadissa.
Però també del cor
pot sortir un trencadís, una obra d’art, feta amb els plats trencats de les
nostres relacions contaminades. I això és possible perquè ha estat plantada en
nosaltres una paraula diferent. Nova. De dalt. Plena de frescor i de vida. “El
qui és la Paraula s’ha fet home i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle.”
És acollint aquesta Paraula que, de la nostra trencadissa, en podem fer un
trencadís. Sant Jaume ho diu així: “Acolliu amb docilitat la paraula plantada
en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos”. “Té poder”, diu
l’apòstol: aquest poder només el revela quan li fem cas, quan la posem en
pràctica. Quan “ajudem els orfes i les viudes en les seves necessitats, i ens
guardem nets de la malícia del món”. Quan arreglem realment les conseqüències
de tantes trencadisses.
Hem de ser molt
conscients que “sense Ell no podem fer res”, sense la seva paraula “que té
poder”. Al final demanarem que la
comunió ens “conforti, ens reforci i ens
mogui a servir-vos en els germans”. Ell té el poder de fer-ho. Ell transforma
la trencadissa de la seva Passió en el trencadís de la seva resurrecció, on tot
és assumit i transfigurat. Ell fa que el pa trencat del seu cos es faci el
trencadís de la Nova creació en Ell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)