EL TRENCADÍS

NO HI HA PITJOR SORD QUE EL QUE NO VOL ESCOLTAR

NO HI HA PITJOR SORD QUE AQUELL QUE NO VOL ESCOLTAR

Diem sovint: “no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar”. Déu, com diu la carta als Hebreus, ha parlat de moltes maneres i en totes les llengües. Ha parlat en tots els idiomes i formes, però és una constant nostra el fet que no el vulguem escoltar. Ens fem els sords. O no acabem d’entendre en quin idioma ens parla, on és i com parla.

Quin és l’idioma de Déu?

Jesús, com quasi tots els jueus del seu temps, sabia varies llengües. Sabia hebreu. Encara que no era una llengua parlada en la seva època, l’hebreu es mantenia en la litúrgia. A l’Evangeli de Lluc hi veiem Jesús llegint a la sinagoga. Així doncs, l’hebreu era la llengua reservada a l’àmbit religiós. Amb molta seguretat Jesús també sabia grec. Aquesta llengua era l’universal del moment i, molt probablement, era la llengua que va utilitzar per parlar amb Pilat. Era, de fet, la llengua internacional, la dels savis. I fins podia ser que Jesús sabés llatí, llengua utilitzada pels romans. El llatí era la llengua del poder. Aquestes seran les tres llengües en què serà escrit el rètol on constava la causa de la seva mort sobre el seu cap, a la creu. Grec, llatí i hebreu.

Segons sant Marc, Jesús mor a la creu invocant el Pare, no en hebreu, ni en grec, ni en llatí, sinó en arameu: Eloi, Eloi, lema sabakhthani, que vol dir “Déu  meu, Déu meu per què m’heu abandonat?” La llengua materna de Jesús no era, doncs, ni el grec, ni l’hebreu, ni el llatí, sinó l’arameu. L’arameu era la llengua quotidiana. Jesús no utilitza una llengua estranya per parlar de Déu, ni la seva saviesa s’expressa d’una manera amagada, ni necessita la llengua dels poderosos. L’arameu era la llengua quotidiana de la gent senzilla, del poble. Tant a ell com als apòstols se’ls notava que eren de Galilea per la manera de parlar, com consta a l’evangeli que va posar a Pere en evidència. “Si se’t nota en el parlar que ets dels seus”, li diran.

Els evangelis, malgrat estar escrits en grec, ens mostren les petges d’aquesta llengua en moments i missatges cabdals de Jesús. A més de la creu, els evangelistes ens conserven l’arameu de Jesús també a l’hort de Getsemaní quan es dirigeix al Pare i ho fa d’una manera familiar, propera i plena de respecte, dient Abba que es podria traduir per “papa”. Jesús vol que també nosaltres preguem així a Déu, com ens diu Pau. En la guarició de la filla de Jaire, també l’evangelista ha conservat les paraules aramees de Jesús: Talitha kumi, que vol dir “noia, aixeca’t”. Avui, l’evangelista Marc també ens conserva una d’aquestes paraules: Efatà, que vol dir “obre’t”.

En Jesús, Déu escolta, coneix tota llengua, l’hebreu, el grec, el llatí i totes les altres fins la més particular, fins aquella manera de ser tan particular i pròpia de cada grup, per petit que sigui. Déu les entén totes. Fins aquelles maneres que són només meves. Déu ho entén tot, però es fa entendre d’una manera concreta, sobretot en Jesús, i com ho fa Jesús. Ell, segurament, parlava la llengua de la quotidianitat, la dels senzills. L’arameu. Per això nosaltres hem d’aprendre ha escoltar la veu de la quotidianitat, la dels pobres, si volem escoltar la veu de Déu. Jesús no s’expressa entre savis i poderosos i la seva relació amb el Pare no necessita sàvies complicacions.

Això ens recorda sant Jaume: “No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquests món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne?” “No feu diferències entre les persones”.

L’arameu, la seva llengua, encara avui es parla i s’ha conservat en aquesta terra tan ensangonada de Síria. De fet, és la llengua que molts habitants d’aquelles terres tenen com a pròpia, sobretot els cristians. Jesús avui torna a parlar-nos en la seva llengua i ens diu: Efatà, “obre’t”. Una paraula que la litúrgia cristiana repeteix, tot fent el senyal de la creu a l’orella dels acabats de batejar. Ens diu a nosaltres que no vol que restem tancats davant d’aquesta tragèdia. De cap tragèdia, les d’ara i les de sempre. Déu parla la llengua del pobre, del malalt, del necessitat.

Cal escoltar, obrir-se. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. Cal aprendre a obrir el cor, a parar l’orella al crit dels pobres, com Jesús ho feia. Donar-los veu com Ell els donava. Això porta dificultats, moltes, no hi ha camins fàcils. Cal imaginació, creativitat, lucidesa. Però, sobretot, cal no anar sol. Estem cridats, potser no a canviar tot el món d’un cop, però sí a fer saltar aigua d’esperança en els deserts.  A fer cridar de goig els pobres. I això només ho podem fer amb els altres i amb Ell, font de vida. Com diu Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu”.

EL TRENCADÍS

El trencadís és una tècnica que va utilitzar molt Gaudí en les seves construccions. Es tracta d’agafar trossos de ceràmica trencats i fer-ne una peça nova, enlloc de mirar de refer la peça trencada. La Sagrada Família i moltes altres construccions de Gaudí utilitzen aquesta tècnica fent dibuixos molt virolats de gran bellesa i creativitat. Vistos de prop, són només trossos de ceràmica trencats, de lluny són composicions de gran bellesa. Això mateix passa amb la relació humana. Cal fer un trencadís per a cada situació. Cal creativitat, refer antigues relacions trencades, crear noves possibilitats, noves relacions. Refer, crear, obrir noves possibilitats a partir de plats trencats. Això és molt més difícil que simplement fer una trencadissa, però és més humà, més humanitzant, més creatiu.

Fer una trencadissa és fàcil, fer un trencadís és molt difícil. Fer una trencadissa de vidres, de plats o de gots no costa massa. Fer una trencadissa en la família, o amb els amics, és fàcil. Et deixes anar, dius quatre frases punyents i ja has fet una trencadissa que serà molt difícil refer. Llavors ve el moment de l’artista, no el que fa trencadisses, sinó el que fa un trencadís. Recollir-ne els trossos i crear.

Davant la vida de cada dia, ens trobem molt sovint amb aquesta alternativa: fer una trencadissa o fer un trencadís. Trencar o refer creativament, fer quelcom de nou amb trossos vells. Els homes no podem mai crear del no-res, sinó que cal partir del que hi ha, que normalment són els trossos trencats d’una trencadissa prèvia.

I tot això depèn del nostre cor. El nostre cor o és una trencadissa constant o és l’esforç constant de fer un trencadís. O deixar-se portar malaltissament per un pensament, per un record que ens va engolint en la fosca, el rancor i fins l’odi. O al contrari, refer contínuament en el nostre cor allò que una i altra vegada es trenca en la vida. Contínuament creant de nou.

És en el nostre cor on s’hi juga tot i no en allò que passa. Jesús ens ho diu: “Res del que entra dintre de l’home el pot contaminar”. I això Jesús ho diu amb molta contundència malgrat que és la gran excusa que ens fem una i altra vegada. I per tal que quedi clar la importància que li dóna Jesús, ell ens diu: “Escolteu-me tots i enteneu-ho bé, això que us dic: res del que entra dintre de l’home el pot contaminar”. Jesús li dóna importància a allò que surt del cor, que és el que contamina l’home. Diu Jesús: “Només allò que surt de l’home el pot contaminar, perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre adulteris, robatoris...” O sigui, el porten a fer trencadissa.

Però també del cor pot sortir un trencadís, una obra d’art, feta amb els plats trencats de les nostres relacions contaminades. I això és possible perquè ha estat plantada en nosaltres una paraula diferent. Nova. De dalt. Plena de frescor i de vida. “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle.” És acollint aquesta Paraula que, de la nostra trencadissa, en podem fer un trencadís. Sant Jaume ho diu així: “Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos”. “Té poder”, diu l’apòstol: aquest poder només el revela quan li fem cas, quan la posem en pràctica. Quan “ajudem els orfes i les viudes en les seves necessitats, i ens guardem nets de la malícia del món”. Quan arreglem realment les conseqüències de tantes trencadisses.

Hem de ser molt conscients que “sense Ell no podem fer res”, sense la seva paraula “que té poder”. Al final  demanarem que la comunió  ens “conforti, ens reforci i ens mogui a servir-vos en els germans”. Ell té el poder de fer-ho. Ell transforma la trencadissa de la seva Passió en el trencadís de la seva resurrecció, on tot és assumit i transfigurat. Ell fa que el pa trencat del seu cos es faci el trencadís de la Nova creació en Ell.