El dijous vaig anar a la consulta d’un metge. Vaig
haver d’esperar força estona ja que totes les visites del matí s’havien
traspassat a la tarda. O sigui, que s’havien acumulat totes les visites, les
del matí i les de la tarda. A la sala d’espera, hi havia diferents revistes: la
majoria eren d’aquestes que expliquen les intimitats dels famosos. Em va cridar
l’atenció la portada d’una d’elles. Deia, referint-se a un d’aquests famosos,
que després del trencament amb la seva parella, els havia concedit una
entrevista. La revista, amb lletres grosses a la portada, remarcava que el tal
personatge “parla clar”. Tot seguit, posava un munt de frases d’ell referides a
la seva ex parella que la deixaven de volta i mitja.
Avui ens agrada que la gent parli clar. Que s’entengui
el que diu, i això, amb poques paraules. Quasi telegràficament, com un missatge
sms o d’un whatsapp. Però cal dir que parlar clar no és el mateix que dir la
veritat. Hi ha missatges clars i contundents que s’entenen perfectament, però
que estan lluny de la veritat. I moltes vegades els missatges no són veritat
perquè s’hi diguin mentides, sinó perquè són parcials, perquè els falta una
altra part. Poques vegades es pot dir la veritat sense matissar i explicar,
sense posar-se en el lloc de l’altre. Val més quedar amb el dubte de no haver
entès, que en la claredat d’una veritat a mitges.
A l’evangeli de sant Marc, al capítol 8, Jesús
pregunta als seus deixebles: “Qui diu la gent que sóc jo... I vosaltres, qui
dieu que sóc?” Pere parla clar i respon: “Tu ets el Messies”. Aquesta resposta
és veritat, però parcial perquè, a poc a poc, els deixebles aniran descobrint i
s’aniran introduint més en el misteri de Jesús. I això ho faran, no raonant,
sinó caminant, seguint-lo, posant-se en el lloc on han passat els peus de
Jesús. Quan es fa el camí, llavors s’hi veu clar. Seguint a Jesús se’l comprèn.
Per això, després d’aquesta pregunta i aquesta resposta, Jesús no se centra en
grans explicacions, sinó que comença a caminar cap a Jerusalem. I els deixebles
darrera d’Ell. Caminant. Seguint.
És com si l’evangelista es fes seva, com a pregària
fonamental del creient, la pregària del cec de Jericó: “Senyor fes que hi vegi”
i el qui havia estat cec fa com tot deixeble: “ A l’instant hi veié i el seguia
pel camí”. El text subratlla “el seguia pel camí”. Els deixebles, per esdevenir
deixebles, no en tenien prou sabent les paraules de Jesús, sinó que van fer el
seu mateix camí. Com el cec de Jericó: hi veié clar quan cregué. I aquesta fe
es concretà: com diu el text, “a l’instant el seguia pel camí”.
Nosaltres som el cec, jo sóc el cec de la vora del
camí que demano llum. I Jesús diu: “Jo sóc la llum del món. Qui em segueix no
caminarà a les fosques sinó que tindrà la llum de la vida”. Qui em segueix. La nostra fe parla clar,
té enunciats clars, que són comprensibles: Déu existeix; Jesús ha ressuscitat
d’entre els morts; en ell Déu s’ha fet home; en el Sermó de la muntanya hi
veiem el que Déu vol de nosaltres; Déu ens ha donat el seu Esperit per dur-ho a
terme. Però jo, nosaltres, vivim realment com si Déu existís? O simplement en
prescindim com si no hi fos? Jo, visc com si realment Crist ha ressuscitat? O
no ho tinc incorporat en mi? No sols cal aprendre les veritats, clares i
senzilles de la fe. Cal seguir-lo a Ell pel camí. I això vol dir, també, unes
coses clares i concretes: cal parlar amb Ell, cal parlar d’Ell, cal que les
nostres decisions siguin fruit d’aquest estar amb Ell. Llavors, a poc a poc,
esdevindrà clara la nostra vida. Perquè el problema no el té Ell, som nosaltres
que el necessitem, Ell és la llum.
En un món tant complex, demanen claredat. I és lògic,
sobretot quan la complicació i les falses explicacions, allò que volen, és amagar la veritat. Cal dir
la veritat amb senzillesa, però sobretot cal viure en la Veritat. Perquè tots
estem assedegats sobretot d’autenticitat.