PARLAR CLAR!

El dijous vaig anar a la consulta d’un metge. Vaig haver d’esperar força estona ja que totes les visites del matí s’havien traspassat a la tarda. O sigui, que s’havien acumulat totes les visites, les del matí i les de la tarda. A la sala d’espera, hi havia diferents revistes: la majoria eren d’aquestes que expliquen les intimitats dels famosos. Em va cridar l’atenció la portada d’una d’elles. Deia, referint-se a un d’aquests famosos, que després del trencament amb la seva parella, els havia concedit una entrevista. La revista, amb lletres grosses a la portada, remarcava que el tal personatge “parla clar”. Tot seguit, posava un munt de frases d’ell referides a la seva ex parella que la deixaven de volta i mitja.

Avui ens agrada que la gent parli clar. Que s’entengui el que diu, i això, amb poques paraules. Quasi telegràficament, com un missatge sms o d’un whatsapp. Però cal dir que parlar clar no és el mateix que dir la veritat. Hi ha missatges clars i contundents que s’entenen perfectament, però que estan lluny de la veritat. I moltes vegades els missatges no són veritat perquè s’hi diguin mentides, sinó perquè són parcials, perquè els falta una altra part. Poques vegades es pot dir la veritat sense matissar i explicar, sense posar-se en el lloc de l’altre. Val més quedar amb el dubte de no haver entès, que en la claredat d’una veritat a mitges.

A l’evangeli de sant Marc, al capítol 8, Jesús pregunta als seus deixebles: “Qui diu la gent que sóc jo... I vosaltres, qui dieu que sóc?” Pere parla clar i respon: “Tu ets el Messies”. Aquesta resposta és veritat, però parcial perquè, a poc a poc, els deixebles aniran descobrint i s’aniran introduint més en el misteri de Jesús. I això ho faran, no raonant, sinó caminant, seguint-lo, posant-se en el lloc on han passat els peus de Jesús. Quan es fa el camí, llavors s’hi veu clar. Seguint a Jesús se’l comprèn. Per això, després d’aquesta pregunta i aquesta resposta, Jesús no se centra en grans explicacions, sinó que comença a caminar cap a Jerusalem. I els deixebles darrera d’Ell. Caminant. Seguint.

És com si l’evangelista es fes seva, com a pregària fonamental del creient, la pregària del cec de Jericó: “Senyor fes que hi vegi” i el qui havia estat cec fa com tot deixeble: “ A l’instant hi veié i el seguia pel camí”. El text subratlla “el seguia pel camí”. Els deixebles, per esdevenir deixebles, no en tenien prou sabent les paraules de Jesús, sinó que van fer el seu mateix camí. Com el cec de Jericó: hi veié clar quan cregué. I aquesta fe es concretà: com diu el text, “a l’instant el seguia pel camí”.

Nosaltres som el cec, jo sóc el cec de la vora del camí que demano llum. I Jesús diu: “Jo sóc la llum del món. Qui em segueix no caminarà a les fosques sinó que tindrà la llum de la vida”. Qui em segueix. La nostra fe parla clar, té enunciats clars, que són comprensibles: Déu existeix; Jesús ha ressuscitat d’entre els morts; en ell Déu s’ha fet home; en el Sermó de la muntanya hi veiem el que Déu vol de nosaltres; Déu ens ha donat el seu Esperit per dur-ho a terme. Però jo, nosaltres, vivim realment com si Déu existís? O simplement en prescindim com si no hi fos? Jo, visc com si realment Crist ha ressuscitat? O no ho tinc incorporat en mi? No sols cal aprendre les veritats, clares i senzilles de la fe. Cal seguir-lo a Ell pel camí. I això vol dir, també, unes coses clares i concretes: cal parlar amb Ell, cal parlar d’Ell, cal que les nostres decisions siguin fruit d’aquest estar amb Ell. Llavors, a poc a poc, esdevindrà clara la nostra vida. Perquè el problema no el té Ell, som nosaltres que el necessitem, Ell és la llum.

En un món tant complex, demanen claredat. I és lògic, sobretot quan la complicació i les falses explicacions,  allò que volen, és amagar la veritat. Cal dir la veritat amb senzillesa, però sobretot cal viure en la Veritat. Perquè tots estem assedegats sobretot d’autenticitat.