Oscar Wilde és un escriptor nascut a mitjan
segle XIX a Dublín, i que va morir el 1900 pocs anys després d’una traumàtica i
dolorosa estada a la presó. Justament a la presó va escriure el seu últim
llibre, De profundis. En aquest llibre, valuós des de molts punts
de vista, va dir que trobar-se amb el sofriment és sempre posar-se davant del
Sagrat. És posar-se davant d’allò que desconeixem, que ens sobrepassa. Déu és
aquell desconegut. Aquell que et sobrepassa: Ell i els seus designis. Sobretot
els seus designis sobre tu, que esdevenen desconcertants darrera el vel del
dolor. Diu sant Agustí de Déu: “Si dius que el coneixes, no és Déu”. Igual
podem dir dels seus designis. Igualment podem dir-ho del sofriment.
Però és precisament el sofriment, el lloc on Ell ha
vingut a trobar-nos. Com diu la carta als Hebreus: “Perquè el Gran Sacerdot que
tenim no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, igual que nosaltres,
ha estat provat en tot”. I en aquesta prova, que és la nostra mateixa prova,
les nostres mateixes febleses, en elles i a través d’elles, Ell ha “travessat els
cels i ha entrat davant Déu”. Ell, que ha “co-patit” amb nosaltres, pot
compadir-se de nosaltres. Jesús diu a Jaume i Joan: “Podeu beure el calze que
jo he de beure? Podeu ser batejats amb el baptisme amb què jo he de ser
batejat?” Perquè és el mateix calze que ens dóna per beure i que ell va beure
abans. El baptisme amb què hem de ser batejats és el mateix amb què Ell va ser
batejat.
Ell ha caminat pels nostres camins i així els ha
transfigurat perquè fossin els seus camins, i així ens porta fins travessar el
vel del Sant dels Sants. Així, on hi
havia desesperació, amb la seva presència, hi ha plantat l’esperança. D’aquesta
manera, on hi havia fosca, hi ha fet brillar la llum, que és Ell mateix. Els
nostres camins transitats per Ell, transfigurats per Ell, ens porten a
horitzons molt diferents dels nostres. Hem de veure el món d’una manera molt diferent. Com
diu sant Francesc: hi ha coses que fins ara menyspreàvem, però que són de gran
valor als ulls de Déu. I coses que teníem en gran valor, que no valen res als
ulls de Jesús.
És així que aprendrem a demanar el que realment val. Hem
d’aprendre a demanar, perquè no sabem demanar o demanem malament: demanem allò
que no ens convé. Diu Jesús a Joan i
Jaume: “No sabeu què demaneu”. Els camins de Jesús són molt diferents dels
nostres. Jaume i Joan demanen a Jesús seure a la seva dreta i a la seva
esquerra el dia en què Ell serà glorificat. I segurament que, per la fermesa que
després mostren quan afirmen que volen beure del seu mateix calze, ells saben
que el camí no és fàcil. Segurament els mouen ganes d’instaurar el Regne de
justícia per als pobres i els qui pateixen. Segurament cerquen la justícia i,
per aconseguir-la, cerquen el poder. Això és el que entreveu Jesús, que va a
l’arrel del problema: el poder. Jesús, però, l’ exclou totalment. No es necessita
el poder per fer justícia. Ben al contrari: el poder és un greu impediment. Diu
Jesús: “Ja sabeu que, en les nacions, els qui figuren com a governants disposen
dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els
altres sota el seu poder”. Jesús és molt clar en aquest punt. Ens diu: “Entre
vosaltres no ha de ser així”. Diu als apòstols: entre vosaltres les coses han
de ser diferents. Nosaltres hem de fer les coses diferent de com ho fan els
poderosos. Com dirà una carta del segle segon dirigida a Diognet: “ Nosaltres
que no tenim res enriquim a molts”.
Hem de comptar amb el sofriment de néixer de nou. De
passar de voler ser important a ser el servidor. Passar de voler ser primer a
ser esclau. Ell, com sempre, ens passa al davant, i diu: “Com el Fill de l’home,
que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida.”
Davant del sofriment, som davant del Sagrat. Sabem que
Déu, en el sofriment, hi és sofrint, servint, transformant els cors, per
ensenyar-nos què cal demanar. Per això, “mantinguem la fe que professem”, com diu
la carta als Hebreus. Mantinguem ferma la fe en Jesús. Ella ens fa caminar en
la fosca, ella ens fa desitjar ser servidors i no ser servits. Ens ensenya a fer
del nostre sofriment un servei.
Certament, davant del sofriment, som davant del
Sagrat; però coneixem la seva veu i Ell ens reconeix. Per això, podem dir amb el
salmista: “Tenim posada l’esperança en el Senyor... Que el vostre amor, Senyor,
no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en Vós”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada