ELL T’ACOMPANYA

Oscar Wilde és un escriptor nascut a mitjan segle XIX a Dublín, i que va morir el 1900 pocs anys després d’una traumàtica i dolorosa estada a la presó. Justament a la presó va escriure el seu últim llibre, De profundis.  En aquest llibre, valuós des de molts punts de vista, va dir que trobar-se amb el sofriment és sempre posar-se davant del Sagrat. És posar-se davant d’allò que desconeixem, que ens sobrepassa. Déu és aquell desconegut. Aquell que et sobrepassa: Ell i els seus designis. Sobretot els seus designis sobre tu, que esdevenen desconcertants darrera el vel del dolor. Diu sant Agustí de Déu: “Si dius que el coneixes, no és Déu”. Igual podem dir dels seus designis. Igualment podem dir-ho del sofriment.

Però és precisament el sofriment, el lloc on Ell ha vingut a trobar-nos. Com diu la carta als Hebreus: “Perquè el Gran Sacerdot que tenim no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot”. I en aquesta prova, que és la nostra mateixa prova, les nostres mateixes febleses, en elles i a través d’elles, Ell ha “travessat els cels i ha entrat davant Déu”. Ell, que ha “co-patit” amb nosaltres, pot compadir-se de nosaltres. Jesús diu a Jaume i Joan: “Podeu beure el calze que jo he de beure? Podeu ser batejats amb el baptisme amb què jo he de ser batejat?” Perquè és el mateix calze que ens dóna per beure i que ell va beure abans. El baptisme amb què hem de ser batejats és el mateix amb què Ell va ser batejat.

Ell ha caminat pels nostres camins i així els ha transfigurat perquè fossin els seus camins, i així ens porta fins travessar el vel del Sant dels Sants.  Així, on hi havia desesperació, amb la seva presència, hi ha plantat l’esperança. D’aquesta manera, on hi havia fosca, hi ha fet brillar la llum, que és Ell mateix. Els nostres camins transitats per Ell, transfigurats per Ell, ens porten a horitzons molt diferents dels nostres. Hem de  veure el món d’una manera molt diferent. Com diu sant Francesc: hi ha coses que fins ara menyspreàvem, però que són de gran valor als ulls de Déu. I coses que teníem en gran valor, que no valen res als ulls de Jesús.

És així que aprendrem a demanar el que realment val. Hem d’aprendre a demanar, perquè no sabem demanar o demanem malament: demanem allò que no ens convé.  Diu Jesús a Joan i Jaume: “No sabeu què demaneu”. Els camins de Jesús són molt diferents dels nostres. Jaume i Joan demanen a Jesús seure a la seva dreta i a la seva esquerra el dia en què Ell serà glorificat. I segurament que, per la fermesa que després mostren quan afirmen que volen beure del seu mateix calze, ells saben que el camí no és fàcil. Segurament els mouen ganes d’instaurar el Regne de justícia per als pobres i els qui pateixen. Segurament cerquen la justícia i, per aconseguir-la, cerquen el poder. Això és el que entreveu Jesús, que va a l’arrel del problema: el poder. Jesús, però, l’ exclou totalment. No es necessita el poder per fer justícia. Ben al contrari: el poder és un greu impediment. Diu Jesús: “Ja sabeu que, en les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder”. Jesús és molt clar en aquest punt. Ens diu: “Entre vosaltres no ha de ser així”. Diu als apòstols: entre vosaltres les coses han de ser diferents. Nosaltres hem de fer les coses diferent de com ho fan els poderosos. Com dirà una carta del segle segon dirigida a Diognet: “ Nosaltres que no tenim res enriquim a molts”.

Hem de comptar amb el sofriment de néixer de nou. De passar de voler ser important a ser el servidor. Passar de voler ser primer a ser esclau. Ell, com sempre, ens passa al davant, i diu: “Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida.”

Davant del sofriment, som davant del Sagrat. Sabem que Déu, en el sofriment, hi és sofrint, servint, transformant els cors, per ensenyar-nos què cal demanar. Per això, “mantinguem la fe que professem”, com diu la carta als Hebreus. Mantinguem ferma la fe en Jesús. Ella ens fa caminar en la fosca, ella ens fa desitjar ser servidors i no ser servits. Ens ensenya a fer del nostre sofriment un servei.

Certament, davant del sofriment, som davant del Sagrat; però coneixem la seva veu i Ell ens reconeix. Per això, podem dir amb el salmista: “Tenim posada l’esperança en el Senyor... Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en Vós”.