L’espionatge està
de moda. Hom creuria que en una època com la nostra, amb tanta facilitat per
accedir a les més variades informacions, l’espionatge estaria de baixa. Doncs,
no! Per saber el que vol un polític, hom pensaria que en tindria prou amb el
que diu i escriu pels mitjans més diversos, però es veu que no. Una cosa és el
que diu en els llocs públics i una altra el que vol i ho diu o ho manifesta en
d’altres llocs no públics. I això val pels nostres polítics amb Método 3 que
s’espien amb micròfons i també val pels d’EE UU que espien i intervenen telèfons
a Europa i a l’inrevés. També en el món de l’esport i, per suposat, en la vida
privada de gent famosa i no tant famosa.
Malgrat l’abundantíssima
informació a l’abast en tota classe de mitjans es necessiten espies per saber
la veritat, cosa que vol dir que allò que apareix en aquests mitjans no és cert
o no ho és del tot ni de bon tros, com ho mostra el constant degoteig
d’escàndols i corrupcions que desmenteixen moltes paraules, fotos, vídeos, etc.
I això en gran i en petit, en el facebook, blocs, àlbums de fotos, etc... dels
altres i dels nostres. Diríem que es parla no per comunicar-se, sinó per
amagar.
Però aquesta
tendència a amagar i emmascarar la realitat que fan necessaris els espies no
està sols per dissimular corrupcions, sinó sobretot per amagar el profund i el
més verídic de nosaltres mateixos. Quantes vegades no hem amagat i fins hem
escarnit allò que més estimem, perquè ens fa vergonya o por de mostra-ho. Que
poques vegades hem parlat de Déu, que difícil seria per un altre saber què
creiem, què estimem. Caldria un bon espia per descobrir-ho!
El salmista
expressa no sols el seu sentiment, sinó el nostre, el de la humanitat, aquell
que resta amagat, disfressat. És la ferida més fonda de la nostra humanitat, és
com remoure un fibló que tenim clavat: “Vós sou el meu Déu, jo us cerco, tot jo
tinc set de Vós... com terra eixuta, sense una gota d’aigua”.
Jesús, com un bon
espia, no es queda en el que es diu, en el que diu la gent, i fa la pregunta
directa: I vosaltres qui dieu que sóc jo?
I tu, què dius?
I quan Pere li
respon tampoc no es vol quedar amb una resposta general: Ets el Messies, l’Ungit de Déu!
I Jesús vol que el
creient sigui, també, un espia. Jesús sabia que encara que digués la paradoxal
afirmació que el Messies havia de patir, morir i ressuscitar; amb això no hi
havia prou per comprendre’l. Només qui és capaç, com l’espia, de passar més
enllà del que es diu i anar a la realitat hi accedeix. El qui com l’espia posa
a prova el que es diu, o sigui, el segueix pel mateix camí, és el qui compren:
“Si algú vol venir amb mi que es negui a si mateix, pregui cada dia la seva
creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà i qui la perdi per
mi la guanyarà”.
El creient ha de ser
també un espia que per arribar a Jesús no es pot quedar només en el que diu
Jesús, no es pot fiar de les seves paraules, sinó que ha d’arribar a comprovar
si són o no certes aquestes paraules en la vida, en un real i autèntic
seguiment. No valen les paraules soles.
I per això ha de
desconfiar i anar més enllà de les pròpies paraules i superar barreres dels
altres, del que diu la gent, i arribar al cor, al crit del salmista: “Tot jo
tinc set de Vós... Senyor, ningú com Vós no em fa feliç... l’amor que teniu val
més que la vida”.