RELACIONS TÒXIQUES

 

En les relacions humanes, hi ha unes a les que anomenem “relacions tòxiques”, que són difícils, complicades, tòxiques. No deixa de ser una cosa de vegades dura. La relació tòxica és com una boira que s’escampa i que fa que el cor de la persona humana estigui ressentit, fosc, tòxic.

En l’època de Jesús ens trobem que hi havia una relació tòxica molt forta entre els jueus i els samaritans. L’any 722 aC., els assiris deportaren la població que vivia al nord d’Israel i van fer portar tota una altra població que no era originàriament jueva. Això feia que entre els jueus, que es creien gent de sang pura, i els samaritans, que era gent deportada, hi hagués molt mala relació. Tant, que en època de Jesús els samaritans van agafar un sac, el van omplir d’ossos de morts, i pocs dies abans de la Pasqua van tirar tots els ossos dintre del temple, cosa que feia que el temple quedés impur i no es pogués celebrar la Pasqua. Aquell any no es va poder celebrar la Pasqua perquè al fer això van declarar impur el temple. O sigui, que la relació no era cap meravella, era una relació tòxica. L’evangeli de Joan diu que la relació entre samaritans i jueus no era fàcil, era tòxica. I això ens ho trobem en moltes relacions humanes. Hi ha moltes que són tòxiques, que posen etiquetes, que fan mal...

Fixeu-vos que Jesús el que fa és intentar guarir aquesta relació tòxica. Recordeu que un dels textos més coneguts de l’evangeli de sant Lluc és el del Bon Samarità. Per tant, Jesús diu que els samaritans no són tan dolents, sinó al revés. I veiem com Jesús demana aigua a una samaritana, a una dona samaritana. Jesús vol desfer això. Jesús ve per treure la toxicitat de les relacions humanes i fer-les transparents, respirables, que no siguin tòxiques, que sapiguem mirar als ulls de les persones, que sapiguem escoltar-les, que traiem el que és tòxic de les persones, que les sapiguem veure amb els ulls de la fe.

Veiem com Jesús fa una cosa impossible a la seva època. Aquest demanar a una dona i, samaritana. Jesús li demana aigua. És ell qui demana aigua. És Déu que ens demana. És Ell que vol treure la toxicitat de les nostres relacions.

L’aigua. Els israelites tenen set enmig del desert. Som nosaltres que tenim set enmig del nostre desert. Estem en unes relacions tòxiques, però també en unes relacions assedegades de proximitat, d’humanitat. Jesús té set, diu el text, i demana aigua. La samaritana té set. Jesús a la creu dirà: tinc set, sent gairebé la darrera paraula que diu. I, a l’evangeli de sant Joan dirà que del seu costat obert per la llançada, sortirà sang i aigua. Aquesta aigua que regenera, que surt del costat de Crist i dona vida.

Per això dirà Jesús: “El qui begui de l’aigua que tu li dones tornarà a tenir set, però el qui begui de l’aigua que jo li donaré mai més tindrà set i del seu interior brollaran fonts d’aigua viva que rajaran fins a la vida eterna”. Aquest text té una força especial quan el connectem amb la Carta als Romans. Fixeu-vos la força que té la frase. Diu sant Pau: “Quan nosaltres érem dolents, Déu va enviar el seu fill i morí per nosaltres”. Quan érem dolents, Ell donà la vida per nosaltres, no quan érem bons, no quan ens ho vam merèixer. Déu actua, no pels nostres mèrits, sinó que actua per la seva misericòrdia. Ell actua perquè estima, no perquè ens ho mereixem.

Podríem dir que Jesús ve a treure la toxicitat de la relació humana i el primer en que ho ha de treure és la seva relació amb Déu. Déu es mostra com aquell que estima però nosaltres no ho copsem. Déu és la font d’aigua viva que dona vida i crea en nosaltres una font que raja fins a la vida eterna.

Estem cridats, amb Jesús, a treure les toxines de les relacions humanes. Hi ha tantes, tantes, que els cristians tenim el gran treball de treure aquestes toxines, que les nostres relacions no siguin tòxiques sinó transparents, serenes. Que sapiguem escoltar, acollir, fer un món en el qual la font d’aigua viva brolli amb intensitat, amb plenitud, fins a la vida eterna. Hem d’acollir Déu amb tota la seva grandesa i amb un cor ben agraït perquè quan nosaltres érem pecadors, Ell ens ha donat la vida.

 Homilia Diumenge III de Quaresma

Fra Jacint Duran

8 de mar

 

L’ALTERNATIVA

Un dels assessors més importants del govern dels Estats Units té aquesta frase que no fa massa que ha dit: “El món es regeix per la força i pel poder. Aquesta és la llei de ferro des de l’ inici del món”. Aquestes paraules tan dures i que no deixen d’espantar una mica o molt, contrasten fortament amb el que sentim del profeta Isaïes. És totalment un contrast. Si aquest senyor deia que el món es regeix pel poder i la força i que és una llei de ferro, Isaïes diu: “Mireu el meu elegit, el meu servent. L’he enviat i porta la seva paraula sense cridar, sense alçar la veu, no es fa sentir pels carrers”. És una presència serena i discreta. És algú, l’enviat de Déu, que va pel món sense cridar, sense imposar-se a crits. I continua dient Isaïes: “No trenca la canya que s’esberla ni apaga el ble que vacil·la, però porta el dret fins a les illes llunyanes”. És algú d’una profunda serenitat però que porta el dret fins als límits del món. I continua dient: “T’he agafat de la mà i t’he fet llum del món per portar la llum als cecs, i deixar en llibertat aquells que estaven a les presons”.

Aquesta és la imatge que dona Isaïes al seu servent i que el Nou Testament aplicarà, paraula per paraula, a Jesús. Jesús és aquell que no trenca la canya que s’esberla, ni apaga el ble que vacil·la, ni va pels carrers cridant, sinó que va pels carrers proposant, portant la pau.

Jesús tindrà la gran experiència que avui ens posa la litúrgia, l’experiència més profunda que és el seu bateig. Jesús veu el cel obert, diu el text de Mateu. No com nosaltres, que veiem les coses tancades, fosques. Ell veu el cel obert. I l’Esperit que davalla sobre Ell, i la veu del Pare: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Del misteri del bateig es revela el misteri que nosaltres, els cristians, de vegades no tenim suficientment en compte: el misteri de la santíssima Trinitat, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Aquest misteri profundíssim que ens mostra la realitat de Déu que desborda tot coneixement, que desborda tota capacitat d’entesa. Com diu sant Agustí, “si ho entens, no és Déu”. Déu queda sempre més enllà de qualsevol pensament. Déu queda més enllà de qualsevol paraula. Déu queda més enllà de qualsevol pensament nostre.

Per això podríem dir que avui els textos de la litúrgia ens presenten una alternativa: o fem cas d’aquest senyor que diu que el que governa el món és el poder i la força i que hi ha una llei de ferro, o el que diu sant Basili del segle IV, que diu que “l’ànima humana és com un llac d’aigües tranquil·les en les quals s’hi reflecteix el rostre de Crist”. Així hauria de ser la nostra ànima. Hem d’optar per la força o per reflectir Crist? Hem d’optar per agafar el camí que el Senyor ens proposa o la coacció i la confrontació, que no simplement és entre nacions sinó que es troba en les famílies, en els pobles, en totes les situacions... La Pau. Deixar ressonar dintre nostre el que deia l’evangeli : “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Deixar que aquestes paraules ens transformin, ens asserenin, i del nostre interior faci aquell llac d’aigües tranquil·les per ser instruments de pau, instruments de concòrdia, de tendresa, de proximitat.

Homilia Festa del Baptisme del Senyor
Fra Jacint Duran
11 de gener de 2026

 

 

L’ALTERNATIVA

Un dels assessors més importants del govern dels Estats Units té aquesta frase que no fa massa que ha dit: “El món es regeix per la força i pel poder. Aquesta és la llei de ferro des de l’inici del món”. Aquestes paraules tan dures i que no deixen d’espantar una mica o molt, contrasten fortament amb el que sentim del profeta Isaïes. És totalment un contrast. Si aquest senyor deia que el món es regeix pel poder i la força i que és una llei de ferro, Isaïes diu: “Mireu el meu elegit, el meu servent. L’he enviat i porta la seva paraula sense cridar, sense alçar la veu, no es fa sentir pels carrers”. És una presència serena i discreta. És algú, l’enviat de Déu, que va pel món sense cridar, sense imposar-se a crits. I continua dient Isaïes: “No trenca la canya que s’esberla ni apaga el ble que vacil·la, però porta el dret fins a les illes llunyanes”. És algú d’una profunda serenitat però que porta el dret fins als límits del món. I continua dient: “T’he agafat de la mà i t’he fet llum del món per portar la llum als cecs, i deixar en llibertat aquells que estaven a les presons”.

Aquesta és la imatge que dona Isaïes al seu servent i que el Nou Testament aplicarà, paraula per paraula, a Jesús. Jesús és aquell que no trenca la canya que s’esberla, ni apaga el ble que vacil·la, ni va pels carrers cridant, sinó que va pels carrers proposant, portant la pau.

Jesús tindrà la gran experiència que avui ens posa la litúrgia, l’experiència més profunda que és el seu bateig. Jesús veu el cel obert, diu el text de Mateu. No com nosaltres, que veiem les coses tancades, fosques. Ell veu el cel obert. I l’Esperit que davalla sobre Ell, i la veu del Pare: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Del misteri del bateig es revela el misteri que nosaltres, els cristians, de vegades no tenim suficientment en compte: el misteri de la santíssima Trinitat, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Aquest misteri profundíssim que ens mostra la realitat de Déu que desborda tot coneixement, que desborda tota capacitat d’entesa. Com diu sant Agustí, “si ho entens, no és Déu”. Déu queda sempre més enllà de qualsevol pensament. Déu queda més enllà de qualsevol paraula. Déu queda més enllà de qualsevol pensament nostre.

Per això podríem dir que avui els textos de la litúrgia ens presenten una alternativa: o fem cas d’aquest senyor que diu que el que governa el món és el poder i la força i que hi ha una llei de ferro, o el que diu sant Basili del segle IV, que diu que “l’ànima humana és com un llac d’aigües tranquil·les en les quals s’hi reflecteix el rostre de Crist”. Així hauria de ser la nostra ànima. Hem d’optar per la força o per reflectir Crist? Hem d’optar per agafar el camí que el Senyor ens proposa o la coacció i la confrontació, que no simplement és entre nacions sinó que es troba en les famílies, en els pobles, en totes les situacions... La Pau. Deixar ressonar dintre nostre el que deia l’evangeli : “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Deixar que aquestes paraules ens transformin, ens asserenin, i del nostre interior faci aquell llac d’aigües tranquil·les per ser instruments de pau, instruments de concòrdia, de tendresa, de proximitat.

Homilia Festa del Baptisme del Senyor
Fra Jacint Duran
11 de gener de 2026