SOM INNOCENTS?

SOM INNOCENTS?

Fa unes setmanes va sortir per les xarxes socials una filmació curta. Es veia un xicot que, després de controlar el temps perquè la gravació quedés ben feta, es dirigia a una noia que estava a la vorera i li etzibava una cossa. La noia va caure a terra. Ell mateix va penjar la filmació a la xarxa. Aviat va ser detectat com a delictiu i es va començar la recerca d’aquell noi. En la recerca hi participà no sols la policia sinó gent privada que a través de la xarxa intentaven identificar aquell “gamberro”.

Abans que se’l pogués localitzar, hi va haver una confusió. Un xicot de Tortosa, Rubén Mascarell, per la seva semblança física va ser confós amb l’agressor. Un dels cercadors li va preguntar si era ell, i abans que contestés es va omplir el seu ordinador d’insults i amenaces de gent que ni coneixia, ni sabia qui eren. No era ell, però havia de demostrar que no ho era. Estem en un moment que, en lloc de la presumpció d’innocència, on que s’ha de demostrar la culpabilitat, hi ha la presumpció de culpabilitat, on el que s’ha de demostrar és la innocència. Hi ha una sospita general sobre tot i sobre tothom. Podríem dir que el que està sota sospita és l’home, tot home: “Si no ha fet això, alguna altra cosa ha fet. Què amaga?”. D’entrada, tothom és sospitós.

Podríem dir que tenim més compassió i comprensió per als animals que per a les persones. I segons com ho mirem podem dir que potser amb raó. Que un animal faci animalades és el que li toca. Però a l’home no li toca i, a més, quan les fa, les fa amb més crueltat. L’animal ho fa pel seu propi instint, però l’home podria no fer-ho, podria fer una altra cosa. Fixeu-vos, doncs, que la raó per la qual recriminem tant l’home és per la seva grandesa. O, més ben dit, perquè perverteix la seva grandesa. L’home podria no fer-ho, podria fer una altra cosa. El recriminem perquè és responsable, és lliure de fer o no fer, d’aquí la nostra indignació... i podríem dir la nostra admiració davant la grandesa (no exercida algunes vegades) de l’home. És el que diu l’Evangeli de Joan “Quan la llum ha vingut al món els homes han preferit més la foscor a la llum”. Aquí hi ha el gran enigma nostre, que podem o no anar a la llum o a les tenebres. Podem elegir, certament, la llum, però... també les tenebres.

Déu està meravellat d’aquest poder, de la llibertat, que Ell li ha donat i que el fa mirall de la seva divinitat. Per això, malgrat que utilitza malament els seus dons, l’home és preciós als seus ulls. Déu l’estima entranyablement. Com diu sant Joan: “Déu ha estimat tant el món que li ha enviat el seu Fill, no perquè el condemni, sinó per salvar-lo gràcies a ell”. O com diu sant Pau: “Déu, ric en misericòrdia, ens estima tant, que ens ha donat la vida juntament amb el Crist”.

El papa Francesc subratlla sovint que Déu no condemna ningú. I aquest evangeli precisament vol subratllar això. Encara més: Jesús, malgrat la nostra tendència tan marcada actualment, ens demana de no jutjar sinó de curar. El món necessita més metges i menys jutges. I això no vol dir que tot valgui, ni és una crida a la irresponsabilitat, sinó tot el contrari, és una crida molt seriosa a la responsabilitat, i una exigència a prendre seriosament la nostra llibertat, la nostra conversió. Perquè no és Déu qui ens llança a les tenebres, som nosaltres, que quan ve la llum preferim les tenebres. Som nosaltres que quan Ell truca a la nostra porta no l’obrim. Som nosaltres els qui fent-nos les víctimes jutgem els altres i ens endinsem en les tenebres per por a la llum. Per això la litúrgia ens demana de girar el cor cap a Déu i demanar-li: “El vostre Fill ha vingut com a Llum del món, il·lumineu els nostres cors amb la resplendor de la vostra gràcia, perquè puguem pensar sempre el que és digne de Vós i us puguem estimar amb tot el cor”. Per això Jesús serà alçat damunt la terra, amb la seva creu, per poder atreure’ns i optar per la llum de la misericòrdia de Déu, Ell que n’és tan ric.

  

APRENDRE A DIR NO

CAL APRENDRE A SABER DIR NO

Us imagineu que el cap de la vostra empresa us digués que podeu gastar fins a 75.000 euros sense cap necessitat de justificar quan ni en què? Qui no aprofitaria l’ocasió? Qui de nosaltres diria que això no sembla massa lògic? Qui de nosaltres no ho faria sense fer massa preguntes? No sé pas la resposta de tots i cadascú de nosaltres, però si ens atenem al que ha passat en un banc prou conegut, veuríem que quasi tots han aprofitat l’ocasió. Que quasi ningú s’ha resistit a aquesta oportunitat. I dic “quasi” perquè sí que hi ha hagut algú que s’ha resistit i no sols no ha volgut utilitzar la famosa targeta negra, sinó que va dir al seu cap que això era una mala manera de fer les coses. Eren 22 els consellers del banc. Només un va oposar-se a aquesta pràctica delictiva, només un no ho va voler. N’hi va haver un que va ser capaç de no deixar-se portar per la majoria i anar contra els seus propis interessos, i va preferir ser íntegre que ric. Per tant es pot fer.

Cal recordar-nos que la frase “Tothom feia el mateix” o “Si no ho faig jo, se n’aprofitarà un altre” o “No podia fer res més o perdria el treball”, no justifiquen res. Estic cridat a no deixar-me portar per la majoria. Estic cridat a no fer el que fa tothom, sinó a fer el bé. Sóc jo qui ha d’optar pel bé encara que se n’aprofiti qui sigui. Sóc cridat al bé, no a passar-m’ho bé. No puc dir que no podia fer res més. Puc perdre el treball si aquest va contra la meva consciència, puc fins perdre la vida si del que es tracta és l’opció pel bé.

Moisès proclama els deu manaments. Les deu paraules que són els punts de referència que marquen el camí del Poble de Déu perquè esdevingui un poble just, un poble sant, que no es deixi portar per la manera de fer dels injustos i els violents.  Les deu paraules volen ser el fonament d’una ciutat lliure i justa. Volen expressar el desig de Déu per a fer feliç l’home, com diu el text del Deuteronomi, o, com diu el salm 18, volen donar aquesta llei en què l’ànima descansa, que dóna seny, omple el cor de goig, il·lumina els ulls. Els manaments són dolços com la mel perquè volen el nostre bé, són el camí de la vida. I això perquè han estat donats per Aquell que  va alliberar Israel de l’esclavatge: “Jo sóc el Senyor que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge”. I és que els manaments ens fan lliures en la mesura que ens fan oblidar de nosaltres mateixos. Nosaltres som els grans esclavitzadors de nosaltres mateixos.

Aquesta llei ha estat complerta, omplerta de nou sentit i portada així a la plenitud per Jesús. I això d’una manera desconcertant i inesperada, com diu sant Pau: “Els jueus demanen miracles, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd”. El poble de Déu, la humanitat, sabia on estava el bé, però Jesús sol el va complir i el va portar a la plenitud en la seva total donació.

Per això els cristians diem que els deu manaments es resumeixen en dos: estimaràs al Senyor el teu Déu amb tot el cor i als altres com a tu mateix. De fet és un de sol: el nostre manament és seguir Jesús. O millor encara deixar-lo entrar en nosaltres. I quan ell entra en la nostra vida, quan li deixem entrar en el santuari del nostre cor, farà com va fer en el temple de Jerusalem: bolcarà allò que teníem tan segur, farà fugir tantes ambigüitats, tantes seguretats. Ell farà en nosaltres un terrabastall que ho capgirarà tot.

Només sabem que l’hem deixat entrar realment en el nostre santuari, en el nostre cor, en la nostra vida, no quan en parlem, o quan fem propòsits, sinó QUAN “ tornem la targeta”. No quan hi penses, ni quan et fas el propòsit. Sols quan entregues la targeta vol dir que li has obert la porta. Quan dius NO. Quan  som capaços de dir no al que es troba normal, al que fa tothom. Només sabrem que Ell és en nosaltres quan siguem capaços d’optar pel bé i no pels nostres interessos, quan els altres em preocupin, quan sàpiga perdre el temps i els diners pels altres. Quan m’importi més la paraula de Jesús que el que puguin malparlar de mi. Per això cal que Ell “ompli de goig el meu cor”. Aquesta és la meva força.

  

LLEGIR, COMPRENDRE