CAL APRENDRE A SABER DIR NO

Us imagineu que el cap de la vostra empresa us digués que podeu gastar fins a 75.000 euros sense cap necessitat de justificar quan ni en què? Qui no aprofitaria l’ocasió? Qui de nosaltres diria que això no sembla massa lògic? Qui de nosaltres no ho faria sense fer massa preguntes? No sé pas la resposta de tots i cadascú de nosaltres, però si ens atenem al que ha passat en un banc prou conegut, veuríem que quasi tots han aprofitat l’ocasió. Que quasi ningú s’ha resistit a aquesta oportunitat. I dic “quasi” perquè sí que hi ha hagut algú que s’ha resistit i no sols no ha volgut utilitzar la famosa targeta negra, sinó que va dir al seu cap que això era una mala manera de fer les coses. Eren 22 els consellers del banc. Només un va oposar-se a aquesta pràctica delictiva, només un no ho va voler. N’hi va haver un que va ser capaç de no deixar-se portar per la majoria i anar contra els seus propis interessos, i va preferir ser íntegre que ric. Per tant es pot fer.

Cal recordar-nos que la frase “Tothom feia el mateix” o “Si no ho faig jo, se n’aprofitarà un altre” o “No podia fer res més o perdria el treball”, no justifiquen res. Estic cridat a no deixar-me portar per la majoria. Estic cridat a no fer el que fa tothom, sinó a fer el bé. Sóc jo qui ha d’optar pel bé encara que se n’aprofiti qui sigui. Sóc cridat al bé, no a passar-m’ho bé. No puc dir que no podia fer res més. Puc perdre el treball si aquest va contra la meva consciència, puc fins perdre la vida si del que es tracta és l’opció pel bé.

Moisès proclama els deu manaments. Les deu paraules que són els punts de referència que marquen el camí del Poble de Déu perquè esdevingui un poble just, un poble sant, que no es deixi portar per la manera de fer dels injustos i els violents.  Les deu paraules volen ser el fonament d’una ciutat lliure i justa. Volen expressar el desig de Déu per a fer feliç l’home, com diu el text del Deuteronomi, o, com diu el salm 18, volen donar aquesta llei en què l’ànima descansa, que dóna seny, omple el cor de goig, il·lumina els ulls. Els manaments són dolços com la mel perquè volen el nostre bé, són el camí de la vida. I això perquè han estat donats per Aquell que  va alliberar Israel de l’esclavatge: “Jo sóc el Senyor que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge”. I és que els manaments ens fan lliures en la mesura que ens fan oblidar de nosaltres mateixos. Nosaltres som els grans esclavitzadors de nosaltres mateixos.

Aquesta llei ha estat complerta, omplerta de nou sentit i portada així a la plenitud per Jesús. I això d’una manera desconcertant i inesperada, com diu sant Pau: “Els jueus demanen miracles, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd”. El poble de Déu, la humanitat, sabia on estava el bé, però Jesús sol el va complir i el va portar a la plenitud en la seva total donació.

Per això els cristians diem que els deu manaments es resumeixen en dos: estimaràs al Senyor el teu Déu amb tot el cor i als altres com a tu mateix. De fet és un de sol: el nostre manament és seguir Jesús. O millor encara deixar-lo entrar en nosaltres. I quan ell entra en la nostra vida, quan li deixem entrar en el santuari del nostre cor, farà com va fer en el temple de Jerusalem: bolcarà allò que teníem tan segur, farà fugir tantes ambigüitats, tantes seguretats. Ell farà en nosaltres un terrabastall que ho capgirarà tot.

Només sabem que l’hem deixat entrar realment en el nostre santuari, en el nostre cor, en la nostra vida, no quan en parlem, o quan fem propòsits, sinó QUAN “ tornem la targeta”. No quan hi penses, ni quan et fas el propòsit. Sols quan entregues la targeta vol dir que li has obert la porta. Quan dius NO. Quan  som capaços de dir no al que es troba normal, al que fa tothom. Només sabrem que Ell és en nosaltres quan siguem capaços d’optar pel bé i no pels nostres interessos, quan els altres em preocupin, quan sàpiga perdre el temps i els diners pels altres. Quan m’importi més la paraula de Jesús que el que puguin malparlar de mi. Per això cal que Ell “ompli de goig el meu cor”. Aquesta és la meva força.