Si cerqueu en la Viquipèdia
la paraula “Família” trobareu aquesta afirmació: “No hi ha consens sobre la
definició de família”. I sembla que entre molts aquesta és la situació. Però si
ho feu en el Diccionari de la Llegua
Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobareu que, per començar, la
defineix així: “Conjunt de persones que viuen en una casa; ordinàriament, però,
unides per estret parentiu, esp. el pare, la mare i els fills”. Aquesta
definició ha estat treta de l’anterior Diccionari General de la Llengua Catalana
de Pompeu Fabra. Però ha estat retallada la definició que aquest hi posava. La
seva definició començava igual: “Conjunt de persones que viuen en una casa...”
però aquí Pompeu Fabra hi afegia: “sota l’autoritat del senyor d’ella”, la
resta de la definició és la mateixa. L’actual Diccionari de la Llengua ha retallat
aquesta frase, suposo, per estar en consonància amb el pensament general d’avui.
Però, d’on va treure Pompeu Fabra aquesta afirmació tant jeràrquica i fins
autoritària? Doncs crec que del sentit etimològic de la paraula. Sabeu què vol
dir la paraula família? Sabeu d’on ve
aquesta paraula? Doncs de la paraula llatina famulus, i famulus vol
dir “criat”, “servent”. Per tant, originàriament, la paraula “família” s’aplicava
al “conjunt de criats i servents d’una casa” i, per tant, d’aquí ve,
segurament, el que Pompeu Fabra posi en el seu diccionari: “sota l’autoritat
del senyor de la casa”.
Aquestes definicions són relatives, però trobo suggerent l’etimologia
de la paraula “família” com a conjunt de servents, de criats. En l’Evangeli
veiem Josep actuant com un servent que obeeix la veu del seu Senyor: “Lleva’t
de seguida” i més tard quan sentirà “pren el nen amb la seva mare i ves-te’n al
país d’Israel” obeirà immediatament. Igual Maria qui, després d’escoltar
l’àngel, dirà: “Sóc la serventa del Senyor, que es faci en mi segons la teva
paraula”. I el que dirà l’Evangeli de Lluc sobre Jesús que “baixà amb els seus
pares a Natzaret i els era obedient”. I que només els desobeirà quan estarà en
les coses del Pare, l’únic Senyor de la casa.
Jesús serà el gran servent del Senyor que, com un criat qualsevol,
rentarà els peus als seus deixebles. Jesús diu de si mateix: “Jo sóc entre
vosaltres com el qui serveix”. I demanarà als seus deixebles: “qui vulgui ser
el primer que sigui el darrer i el criat de tots”. I Pau dirà, seguint aquest
camí: “sotmeteu-vos els uns als altres”.
I sant Francesc dirà als seus frares: “obeïu-vos mútuament”. “Obeir” ve
d’“escoltar” (oboedire > ob audire).
Cal escoltar-se mútuament, obeir-se. Amb tot això Jesús vol
allunyar del cor del creient, de la família, de la seva comunitat, tota
voluntat de poder i, enlloc seu, posar-hi la voluntat de servei. Fins quan,
lògicament, s’ha de fer el servei de l’autoritat, aquest no ha de ser una
lluita on es vol mostrar qui és el qui té el poder sinó, tot cercant el bé
objectiu de l’altre, fer-ho com un servei. Fer-se servent, servidor.
La família etimològicament és el “conjunt de servents sota l’autoritat
del Senyor de la casa”. I un creient sap prou bé qui és l’únic Senyor i sabem
prou bé que és en els membres més necessitats des d’on Ell ens crida.
La Viquipèdia no sap com
definir la família, però un creient sap que la família participa del misteri
diví. Diu el Catecisme “La família cristiana és una comunió de persones, que és
un reflex de la comunió del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, on no hi ha ni
precedència ni submissió. Per ser reflex
d’aquesta comunió divina és també reflex de donació i de servei. Diu també en el
Catecisme: “La família ha de viure de tal manera que els seus membres aprenguin
a preocupar-se i a tenir cura dels petits i dels vells, de les persones
malaltes o disminuïdes i dels pobres”.
És aquesta família, imatge de la família de Natzaret, la que Jesús ha
fet com a paradigma de com vol la seva comunitat, la seva Església. I com
aquesta Església, nosaltres, ha de ser un “mirall i un exemple” (com diu santa Clara)
per a tothom. Però hem de deixar que Ell sigui l’únic Senyor de la casa.