LA NOSA QUE SALVA

L’altre dia vaig anar a Barcelona a comprar un llibre. La llibreria és en la part vella de la ciutat, prop d’ allí es veu un bon tros de la muralla romana. Recolzada a la muralla, em va sorprendre veure una noia vestida amb un vestit vermell. Molta roba, però que tapava poc. Portava unes sabates de sola molt alta. Era una model. Li estaven fent fotos, suposo que per una revista de modes. Ella s’esforçava a fer poses “molt naturals”,“trencadores” i “alliberades”. La noia amb prou feines s’aguantava sobre aquelles sabates, va estar a punt de caure més d’una vegada i tot plegat es veia que li feia vergonya.

El fotògraf li anava donant indicacions d’ on i com s’havia de posar i ell mateix feia equilibris per poder fer les fotos des de l’angle adequat. Quan tot estava a punt el fotògraf va prema el botó de la màquina de fer fotos i en aquell precís moment, entre la càmera i la model, passà una senyora que venia de comprar a la plaça, tota carregada de verdures i altres paquets. Suada, somrient, amb un vestit a quadres senzill, o sigui una dona real. Anava per feina i no es fixà massa en la desesperació del pobre fotògraf que començà a donar cops de peu a terra i rebotí un quadern que portava a les mans. Segur que aquesta fotografia quedarà esborrada. La realitat no interessa.

 Es diu que actualment hi ha culte al cos, però no és cert , el que hi ha és una idealització del cos i per tant una no acceptació del cos real. Com aquell fotògraf que no mirava la dona real sinó la que ell estava modelant. Un cos idealitzat al que es fan tota classe de “sacrificis”, en el menjar, en el veure, en els exercicis. Hi ha molt poca gent que se senti a gust amb el seu cos i els qui ho estant ho estant per un temps, perquè el temps s’encarrega de fer boterut el cos i fer-lo entrar en l’àrea del“el si no fos”.

Maria seria com aquella dona que s’interposa entre el fotògraf i la model. S’interposa entre la nostra mirada i l’ ideal, o sigui Maria  és la realitat. Maria té el gruix de la realitat, del dia a dia. Ens desvia la mirada del que voldríem que fos i ens encara en l’ara, l’ aquí.

Aquesta no acceptació del cos real, de la realitat concreta, és més accentuada quan avui parlem d’espiritualitat. Encara que en aquests ambients es parli molt de la Natura, en realitat el cos real, la realitat concreta és vista com un simple embolcall d’una realitat espiritual o absorbida o dissolta en un tot; el món no té entitat. En aquesta visió, amb molt bona intenció però és simplement l’ànima, l’ interior, que es relaciona amb el sagrat, o amb Déu. Molts cristians han caigut moltes vegades en aquestes abstraccions, però quan entre el “contemplatiu” i “el Contemplat” s’hi interposa el germà concret amb la seva dificultat de convivència, tot cau. Pel cristià és tota la realitat que està que està en relació amb Déu i està essent divinitzada, transfigurada, cristificada. Sobretot la relació amb l’altre, la misericordia.

Maria ha estat assumpte no sols en la seva ànima, sinó el seu cos, la seva materialitat, la seva història, en la seva concretesa, els seus sentiments, els seus records, els seus sofriments, la seva joia. El com ho ha estat ,no ho sabem, però ella, tota ella, està amb Déu. Déu ho ha assumit tot i ho ha impregnat tot en ella. En Crist Déu ha participat de la naturalesa humana, en Maria , la humanitat ha començat a participar de la natura divina.

No hi ha res tant material com la fe. Hi queda implicat el cos, l’economia, la família, la política, tot, tot. No sols el que anomenem religió, o pitjor aspecte religiós. Per això posava tant nerviós al dictador Xilè, A. Pinnochet,(i a tots els dictadors) el cant del magnificat perquè no deixa la religió a la sagristia i la fe en l’afer de l’ànima , sinó que parla de derrocar els poderosos del soli i exalçar els humils, de fer que els rics se’n tornin sense res i ompli de bens els pobres.

Déu no parla només en l’ànima, en la interioritat sinó amb tota la realitat  i vol transformar-la a la seva imatge i semblança. Déu es quedaria amb la foto d’aquella dona real perquè és partint de la realitat que podem caminar i transformar-la i no sols l’ individu sinó també la societat. Déu té un projecte que és Jesús, a ell ho vol sotmetre tot, fins la mort. Maria n’és el primer fruit. Déu es quedaria amb aquella foto de la dona real, és la foto de Maria, dels petits, dels humiliats, d’ells és la terra...i el cel.