La sospita

En qui confiem?

la música i les escombraries

CAL SER CONCRET!

El Papa i el Patriarca de Moscou han tingut una trobada històrica a Cuba. Després de dues hores de conversa han redactat un document amb 30 punts, en què parlen de realitats de forta actualitat,  on s’han posat d’acord i no sols comparteixen preocupació sinó línies comunes. Es parla de la persecució dels cristians, màrtirs de totes les confessions cristianes i d’altres credos, de les guerres del Pròxim Orient, dels emigrants i de les dificultats que troben a ser acollits. El document parla també d’ecologia, de la necessitat del diàleg interreligiós, del laïcisme, de la família. Exhorta també a la col·laboració entre els creients catòlics i ortodoxes i no s’està de parlar de l’espinós tema d’Ucraïna.

En el document que han firmat el Papa i el patriarca de Moscou es diu: “La nostra atenció està sobre les persones que es troben en situació desesperada, viuen en la pobresa extrema en el moment en què la riquesa de la humanitat està creixent”. Dient això toquen una de les injustícies més grans de l’actualitat: el creixement de masses, cada vegada més grans, que viuen en la pobresa i el creixement, cada vegada més gran, de la riquesa. És la societat que descarta milions de persones que considera no necessàries.

Càritas fa poc afirmava que va creixent la gent que vénen a demanar ajuda i que tenen treball. Actualment el treball no assegura una vida mínimament digna. Els sous no sols no creixen, sinó que tendeixen a baixar. I per altre costat van sent menys les elits més riques que acumulen a les seves mans cada vegada més riquesa i que acaben movent els fils de la política i dels mitjans de comunicació per els seus interessos.

Pot semblar que és un document purament pràctic que no afronta els problemes teològics que ens separen. Però no és així. El text està, tot ell, emmarcat en la confessió de la Santa Trinitat i en la confessió de l’encarnació de Jesús, Déu home. I és aquest fonament comú el que fa possible la resta, no només donant-li fonament sinó com a concreció necessària d’aquesta fe. La fe es confessa en la vida. La vida manifesta el que creus. O millor és la vida qui creu, no simplement el que penses que creus.

De fet aquesta és la fe que proclama Israel: “Els egipcis ens oprimiren... Llavors vam clamar al Senyor, al Déu dels nostres pares....El Senyor ens va fer sortir d’Egipte.” Déu escolta el clam de l’oprimit. Déu escolta i allibera. Déu escolta i s’encarna. Crist “és Senyor”. Crist és Déu. És el ressuscitat que amb ell ens ressuscita a tots.  Déu, el Pare,  va escoltar el clam de Jesús, el Fill,  a la creu i el va ressuscitar d’ entre els morts per la força de l’Esperit Sant. Des de llavors, tota la humanitat ha estat assumida en el si de la Trinitat Santa.

La temptació és fer una religió per a mi, individualista, que em doni pa a mi, pa material, pa espiritual, però centrat solament en mi. Sense sentit de pertinència. Aïllat en mi mateix. Aquesta és la temptació actual de la religió. Cercar la meva pau.

Aquesta és l’actitud contrària que mostra el document del Papa i del Patriarca Ciril. La seva fe , la confessió de la seva fe, com la del poble d’Israel, està preocupada pel món. L’Església és el signe eficaç de la presència de Crist Ressuscitat i ho és, sobretot, mostrant que, malgrat tot, el somni de Déu, que és el d’una humanitat unida a Ell pel lligam de l’amor, és possible: Ell ho fa possible. És un ideal real. Cal docilitat perquè Ell pugui obrar. Sense Ell no podem res.

CRISTIANS, SORTIU DE L’ARMARI!

Fa pocs dies, en un programa de Televisió després d’escoltar l’entrevista amb el nou arquebisbe de Barcelona, un petit grup de periodistes en comentaven el contingut. Una de les que en formava part, periodista i escriptora que moltes vegades ha manifestat que és no creient, va dir dirigint-se directament a la pantalla: “Catòlics, sortiu de l’armari. Us necessitem. Ho repeteixo, sortiu de l’armari, us necessitem!”. Els creients tenim entre les mans un tresor que moltes vegades no valorem i tenim por de mostrar-lo, però que és necessari, absolutament necessari per al món. Cal no quedar-nos-el. Cal que siguem els primers a valorar-lo. El món el necessita amb molta més força del que mostrava la periodista i més profundament del que ella pensava.

Quan, a 24 anys, per primera vegada va llegir els evangelis “la meva vida es va transformar totalment”. Aquesta és l’afirmació d’un periodista i escriptor portuguès. Es fa seva la frase evangèlica : “Mai ningú no ha parlat així”. Diu ell que l’evangeli fa de mirall màgic on les coses que llegeixes passen en la realitat.

Al començament de l’Evangeli de Lluc, aquest ens presenta com el va escriure. El text es dirigeix a Teòfil, que vol dir “l’estimat de Déu”, que  sóc jo, que som nosaltres. Per a nosaltres, els estimats de Déu, Lluc va “informar-se minuciosament” rebent el testimoni d’aquells que “havien estat testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula.”

Els  textos evangèlics, ressò de predicacions i dels fets de Jesús com la que va fer a Nazaret, ara ressonen per a nosaltres.  Ara, com en la predicació a Nazaret,  del text,  l’atenció,  se centra en Jesús. És ell el que dóna sentit a tota la Bíblia i, així, il·lumina la nostra vida. “Mai ningú no ha parlat així”. En la seva paraula queda reflectida la nostra vida i amb la seva vida, la nostra vida s’omple de sentit.

Per això dirà l’escriptor portuguès: “El cristianisme és un relat alternatiu al pensament hegemònic occidental”. Crist és l’únic que realment és alternatiu al pensament únic i gris de l’actualitat. Com diu aquest autor: “L’única revolució que tenim a la nostra disposició és la fe”. Per això “el catolicisme més perillós és aquell que, en la vida del creient, no té cap conseqüència”.

I la conseqüència bàsica de la nostra fe és ésser, entre tots, el cos de Crist i així portar, entre tots,  la bona nova als pobres, la llibertat als captius, la llum als cecs. Donar raons certes d’esperança a tants afeixugats , desesperats, sense feina...

I això, no sols fent el que ell va fer, sinó com ell ho va fer: deixant que l’Esperit reposi sobre nosaltres i ens ompli, com diu el llibre de Nehemies, del goig del Senyor, que és la nostra força. La nostra alegria fa que es deixin de fixar en els nostres mèrits i cerquin, estranyats, la font d’aquesta joia que ens dóna força. Que la seva atenció passi de nosaltres a Crist.

CRISTIANS, SORTIU DE L'ARMARI!