dissabte, 28 de novembre del 2015

FER COM SI FÒSSIM CRISTIANS...

Per correu electrònic m’ha arribat un petit escrit en què es parla de la història entre dos amics. Un amic li diu al l’altre tot seriós i decidit: “Ja no puc més, he decidit matar el meu veí. Em fa la vida impossible. Però vull fer-ho sense que ningú ho noti”. L’amic intenta treure-li la idea del cap, però no pot fer res davant de l’actitud decidida de l’altre. Finalment, l’amic cedeix a col·laborar. I li dóna un pot que conté un polsim i li diu: “només cal que li aboquis a l’aigua del dipòsit de la casa. És molt segur, però triga una mica a fer efecte. Ara bé, si vols que ningú no sospiti res, hauràs de comportar-te com si no passés res, com si fóssiu amics, no has de mostrar-te agressiu, ni hauràs de barallar-te amb ell. Tot al contrari: encara que et costi,  hauràs de mostrar-te amable, hauràs de fer com si no et molestés res del que fa. Perquè ningú no sospiti, fins i tot hauràs de convidar-lo, saludar-lo. Fins i tot, sobretot hauràs de parlar bé d’ell en la conversa amb els altres veïns, no sigui que sospitin res. Sigues sobretot amable i fes bona cara, saluda’l. I si cal, vés a casa seva de bon rotllo. Així, quan mori, ningú no sospitarà de tu. Al cap d’un mes, l’home anà a parlar de nou amb el seu amic, aquest li preguntà com anava tot i li digué: “He fet com m’has dit: perquè ningú no sospités, he fet com si fóssim amics, l’he saludat i hi he parlat, no he malparlat d’ell. L’he tractat com si fóssim amics i... ens hem acabat fent amics. Ja no el vull matar.”
Aquesta és la proposta que ja fa segles ens oferí el Beat Ramon Llull i després Blaise Pascal: “actuar com si fóssim cristians”. És una aposta de què depèn tota la nostra vida. Actuar com si fóssim realment cristians i esperar a veure què passa. Fer un experiment a veure què en resulta. D’entrada, ens trobem com aquell amic: ja no ho suporto més, la meva vida és buida, i l’ira ,provocada per mil pensaments, em fa molt difícil el dia a dia. Ens sentim distanciats de Déu.
Com també li passava a sant Francesc: abans de la seva conversió, se sentia ple d’agror i distanciat de Déu. Però va provar aquest “actuar com si realment fos cristià”. Amb els leprosos, pels qui sentia una viva repugnància,  va fer “com si fos cristià”, va ser misericordiós amb ells i, va fer misericòrdia... i l’experiment funcionà, ell mateix ens ho diu: “Quan vaig fer misericòrdia amb ells, allò que m’era amarg, se’m convertí en dolcesa de l’ànima i del cos”. Féu com si fos cristià i la porta s’obrí. I a l’obrir-se, l’Esperit va poder esculpir un sant Francesc. Per aquest mateix camí el seguí, també, santa Elisabet.
Avui les tres pregàries de l’Eucaristia van en aquest sentit. En la pregària amb què comença l’Eucaristia es fa una rotunda afirmació:  “La felicitat només és plena i perdurable quan us servim a vós, autor de tots els béns”. La felicitat es troba en el fet de servir, i així la felicitat és plena i perdurable. En la pregària de l’ofertori, s’hi afegeix que, a més de ser plena i perdurable, aquesta felicitat “mai no s’acaba”. Però la pregària de l’ofertori diu que aquesta felicitat, que es troba en el fet de servir, és un donar-se a Déu. La pregària diu: “ que aquests dons ens ajudin a donar-nos més a vós i ens obtinguin aquella felicitat que mai no s’acaba”. Finalment, en la pregària conclusiva, demanarem “que aquesta Eucaristia, que ell mateix ens manà que celebréssim en memorial seu, ens faci créixer en l’amor”.
Ara, aquí, com diu l’Evangeli de Marc, com si es tractés de la fi del temps,  el Fill de l’home ens reuneix dels quatre vents. Ens aplega per celebrar el seu memorial que ens fa créixer en l’amor. A nosaltres ens cal ACTUAR COM SI ENS HO CREIÉSSIM i, per tant, servir i donar-nos, somriure, donar la mà... A veure què passa. Pot ser que es faci, humilment present en mi, entre nosaltres, allò que esperem per al temps definitiu: aquella felicitat plena i perdurable que només Déu pot donar.


divendres, 27 de novembre del 2015

Sínode: una forma de creure


Fa relativament poc s’ha acabat el Sínode, que ha despertat moltes expectatives. Al marge d’això, crec que val la pena aturar-nos en la mateixa paraula Sínode, perquè expressa una de les realitats fonamentals de la fe cristiana. La paraula Sínode ve del grec i moltes vegades es tradueix per reunió. Però l’etimologia de la paraula diu més. Odos en grec vol dir “camí” i syn significa “conjuntament”. Per tant, Sínode vol dir “fer camí conjuntament”. I això és ser cristià: fer camí, no sol, sinó conjuntament, amb d’altres; recórrer el mateix camí acompanyat, conjuntament amb d’altres. 
És això el que expressa l’Evangeli quan ens diu que a la fi dels temps “veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols del cel” i “enviarà els seus àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents”. No sabem com serà la fi del temps, ni quan s’esdevindrà. Com diu l’Evangeli, “del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare”. Però sí que sabem qui hi haurà: Jesús. És ell qui ens convocarà. I no ens convocarà a nosaltres sols, sinó que, amb gent dels quatre vents, hi anirem conjuntament a reunir-nos amb ell. Serà un Sínode, un fer camí conjuntament cap el Fill de l’home, cap a Jesús gloriós.
I Jesús ens diu, també, que tot s’acomplirà en la seva generació. I així fou: Crist ressuscitat va convocar els seus deixebles dispersos i esporuguits, com ho farà a la fi dels temps. I no els va convocar sols, sinó que aquell matí de Pasqua caminà conjuntament amb els dos deixebles d’Emaús, els va obrir els ulls, els va abrusar el cor i els va precedir cap a Jerusalem on hi havia tots els deixebles i ells els digueren: “Realment el Senyor ha Ressuscitat i s’ha aparegut a Simó”.
Ara, també, el Fill de l’home, el ressuscitat, ens convoca dels quatre vents com ho féu amb els deixebles dispersats per la por, després de la seva mort. Com ho farà a la fi del món per coronar tota la seva obra. Per fer la Jerusalem celestial, on Ell mateix ens serà llum, consol i vida. Ell ho serà tot en tots i tots farem un sol cos amb ell. Ara, també, és ell mateix que vol que pregustem ja la joia definitiva. Vol que fem de la nostra vida un Sínode, un caminar junts amb ell. Com diu el salmista, “m’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”.
I tots nosaltres, l’Església, siguem on siguem, som ferment d’aquest caminar plegats, de fer en qualsevol lloc una anticipació d’aquesta Jerusalem celestial. Fins i tot al bell mig del conflicte, de la confrontació i de la por, hem de ser instruments a les mans del Senyor per portar la pau, la compassió, la reconciliació. Amb la nostra vida i el que fem, hem de possibilitar i mostrar que és realista voler la pau.


dijous, 12 de novembre del 2015

ELL HI ÉS

En el segle XIV es va escriure un llibre que va ser molt llegit. Em refereixo a La imitació de Crist. Actualment amb prou feines el coneixen uns pocs, però durant segles fou molt citat i conegut. Fins en la Reforma protestant es va tenir durant segles aquest petit llibre com un company de camí. S’hi atribueix a Thomas de Kempis, encara que no és clar que en sigui l’autor. És un conjunt d’aforismes i petites meditacions que intenten concretar el seguiment de Crist. Algunes de les frases són tretes dels escrits de sant Francesc. Avui, algunes de les seves màximes ens costen d’entendre o són mal enteses, per això quasi ningú el llegeix. Però valdria la pena no oblidar-lo i llegir-lo amb atenció i sense preses. El fet que ens desconcerti ens pot ser saludable en aquest món tancat en el pensament únic.
Una de les seves màximes diu: “La serenitat no és estar arrecerat de la tempesta, sinó trobar la pau enmig d’ella”. La serenitat, la pau del cor, no pot dependre del que ens passa, sinó que hem de saber trobar la pau enmig dels neguits i dificultats. La pau que depèn del que passa, del que ens passa, no pot ser l’autèntica pau. Quedaríem a mercè del vent de qualsevol esdeveniment. Quan la serenitat i la pau es mantenen malgrat una situació adversa és quan podem adonar-nos que és un do de Déu. Que Déu és en nosaltres.
Això és el que ens passa en la pregària quan no succeeix el que hem demanat, malgrat haver confiat i haver lluitat per cercar i ser coherents. Però la pau i serenitat que vénen d’haver obtingut el que demanàvem és quedar a mercè d’alguna cosa que no és Déu. No depenem de Déu, sinó dels seus dons. Valorem més els seus dons que a Ell. Quan en la litúrgia d’avui demanem que el Senyor: “Aparti tota mena d’adversitat, per tal que sense entrebancs ni rèmores, us servim amb llibertat”, ens està assenyalant l’entrebanc, la rèmora que impedeix la serenitat, la pau, l’alegria que, com diria sant Francesc, sóc jo mateix: el meu tancament a donar-me.
El text de la viuda pobre està posat al final de la vida pública de Jesús. Està posat com a pòrtic de la Passió. Com a text que resumeix el seguiment de Crist. I fins i tot és imatge que transparenta Jesús mateix qui “donà tot el que té per viure”, donant la vida, donant-se. La viuda pobra és una icona de Crist. La viuda pobra és el rostre del Pare. En ella se’m mostra què he de ser jo.
El que Jesús veu en la viuda pobra és que ho dóna tot. El seu tresor és Déu mateix. Com diu santa Teresa: “Nada te turbe nada te espante, quien a Dios tiene nada le falta, sólo Dios basta”. El cor sols ha d’estar centrat en Déu. L’oblit d’un mateix, aquest donar-se a Déu, és perquè Ell primer s’ha donat totalment a nosaltres. Com diu la carta als Hebreus: “El Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt d’ell el pecat de tots”. “Crist ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres”. Déu ens demana donar-nos totalment a Ell; Ell que en Crist es donà i es dóna totalment a nosaltres.
“La serenitat no és estar arrecerat de la tempesta, sinó trobar la pau enmig d’ella” i això només ho pot donar Déu quan hom s’obre donant-se totalment a Ell. Això és superior infinitament a les nostres possibilitats, però és totalment a l’alçada del nostre desig. Només ho pot fer real Déu a un cor que viu la vida on la serenitat li ve d’aquella mirada atenta i plena d’infinit de Jesús que diu l’Evangeli:  “Jesús mirava”, com amb el jove ric: “Jesús se’l mirà i l’estimà”, o com a Zaqueu: “Jesús alçà els ulls i digué...”. És aquesta mateixa mirada que hem de deixar reposar sobre nosaltres, perquè hi és, no és un exercici més o menys espiritual, sinó viure d’acord amb la realitat de Crist ressuscitat. Ell hi és i ens mira. Com diu Teresa de Jesús: “El nos mira amorosa y humildemente”. Aquesta mirada de Jesús fa reviure els morts i a nosaltres ens centra en l’únic necessari.




EL MEU ONCLE


divendres, 6 de novembre del 2015

TOT SANT TÉ UN PASSAT


Avui voldria tornar a citar una frase d’Oscar Wilde, que diu: “tot sant té un passat; tot pecador té un futur”. El llibre de l’Apocalipsi diu d’aquells que anaven vestits de blanc que “havien rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els havien quedat blancs”. Calia rentar-los. Si calia rentar-los, és que no eren nets, és a dir, tenien un passat. I eren sants! Actualment, amb els buscadors i el facebook i altres enginys informàtics, malgrat tota la política de protecció de dades personals, hom està exposat contínuament  a ser escrutat, filmat, etiquetat, investigat per qualsevol qui ho vulgui. Per tot arreu ets filmat o pots ser-ho per qualsevol que tingui un mòbil. En alguns establiments, t’avisen i surten amb aquella frase:  “l’informem que la seva compra serà filmada” i continuen dient: “Per la vostra seguretat”. Però com que no es creuen que aquesta sigui la raó (perquè de fet no ho és), continuen dient: “Perdoni les molèsties”.
Ara com sempre, sants o no,  tenim un passat. La diferència és que l’ara no es borra, no es renta, queda per sempre. L’oblit informàtic és quasi impossible.  Es van amuntegant més i més dades que, en un moment o altre, poden ser utilitzades per fer mal... O per fer bé!
De fet, “tot sant té un passat” i, si té el vestit blanc, és perquè els han rentat “amb la sang de l’Anyell”. En el moment que s’oblidi d’això, deixa de ser sant, deixa de ser bo. La nostra bondat i santedat només pot existir gràcies a la memòria del nostre passat i d’haver estat rentats amb la sang de l’Anyell. Aquesta memòria ens fa adonar que “no hi ha res humà que ens sigui aliè”. És aquesta la base humana de la possibilitat de ser compassius, de no ser prepotents.
Quan es comencen a presentar credencials de mans netes i de trencar o distanciar-se del  passat, quan amb paraules o amb gestos s’està dient: “Nosaltres no som d’aquests”, s’està preparant l’arrogància i la repetició de passats  dolorosos perquè no s’aprèn del passat. I no s’aprèn del passat si d’alguna manera no se sent com a pròpia la culpa col·lectiva i com tu mateix hi has contribuït o te n’has aprofitat.
L’Església no té les mans netes i, com que no vol trencar amb la seva memòria, ni amb el fil de dos mil anys d’història, per això contínuament ha de demanar perdó. Sobretot en moments importants, com ho han fet els papes darrerament. I com ho fem al començament de cada missa, per nosaltres i per totes les incoherències i traïcions de tota la comunitat. I és aquest record el que possibilita  allunyar la prepotència i omplir-nos de compassió. Quan s’oblida el propi passat, l’Església es fa ridículament arrogant. Res d’humà és estrany al creient en Jesús. Cal recordar.
 Però aquesta mateixa memòria ens pot portar a la desesperació i al ressentiment. “Tot sant té un passat; tot pecador, té un futur”. Només deixant humilment que la mirada de Déu i la seva llum entri, curi i il·lumini, podrà engendrar futur i esperança. Per això és molt sa i molt sant, recordar sota la mirada de Déu.  “Tot sant té un passat i tot pecador té un futur”. Un futur que és la santedat, que no la constitueix tant la perfecció com el fer camí. Com diu la pregària final de la Missa: “Els qui caminem cap a la santedat, que és la plenitud del vostre amor”. La santedat és un camí cap a la plenitud de l’amor de Déu. I això ho ha fet possible el fet que hem rentat els nostres vestits, les nostres mans,  amb la sang de l’Anyell.
No se si serà possible l’oblit informàtic, però sí que ho és l’oblit de Déu. La seva mirada és sempre nova. Ens mira amb els ulls de Jesús, a través de Jesús. Aquest és el nostre futur: “Serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”. També nosaltres veiem Déu amb els ulls de Jesús, a través de Jesús. Ell és la nostra santedat. Deixem que la seva mirada reposi sobre nosaltres i callem. Ell, amb la seva sang, renta el nostre passat. La base humana per no ser arrogants i per ser compassius és la nostra memòria lúcida i verídica. Recordar sota la mirada de Déu ens dóna un futur. No oblidem, mai, el nostre passat: si el deixem sota la mirada de Déu, s’anirà blanquejant. No desapareix, sinó que es transforma en pedres del Temple on Déu habitarà. Pedres vives de la Jerusalem celestial. “Els sants tenen un passat; els pecadors, tenen un futur”. Tots som pecadors i tots estem cridats a la santedat.