Per correu electrònic m’ha arribat un petit escrit en què es parla de la història entre dos amics. Un
amic li diu al l’altre tot seriós i decidit: “Ja no puc més, he decidit matar el
meu veí. Em fa la vida impossible. Però vull fer-ho sense que ningú ho noti”.
L’amic intenta treure-li la idea del cap, però no pot fer res davant de l’actitud
decidida de l’altre. Finalment, l’amic cedeix a col·laborar. I li dóna un pot
que conté un polsim i li diu: “només cal que li aboquis a l’aigua del dipòsit
de la casa. És molt segur, però triga una mica a fer efecte. Ara bé, si vols
que ningú no sospiti res, hauràs de comportar-te com si no passés res, com si
fóssiu amics, no has de mostrar-te agressiu, ni hauràs de barallar-te amb ell.
Tot al contrari: encara que et costi,
hauràs de mostrar-te amable, hauràs de fer com si no et molestés res del
que fa. Perquè ningú no sospiti, fins i tot hauràs de convidar-lo, saludar-lo.
Fins i tot, sobretot hauràs de parlar bé d’ell en la conversa amb els altres
veïns, no sigui que sospitin res. Sigues sobretot amable i fes bona cara,
saluda’l. I si cal, vés a casa seva de bon rotllo. Així, quan mori, ningú no sospitarà
de tu. Al cap d’un mes, l’home anà a parlar de nou amb el seu amic, aquest li preguntà
com anava tot i li digué: “He fet com m’has dit: perquè ningú no sospités, he
fet com si fóssim amics, l’he saludat i hi he parlat, no he malparlat d’ell.
L’he tractat com si fóssim amics i... ens hem acabat fent amics. Ja no el vull
matar.”
Aquesta és la proposta que ja fa segles ens oferí el
Beat Ramon Llull i després Blaise Pascal: “actuar com si fóssim cristians”. És
una aposta de què depèn tota la nostra vida. Actuar com si fóssim realment
cristians i esperar a veure què passa. Fer un experiment a veure què en
resulta. D’entrada, ens trobem com aquell amic: ja no ho suporto més, la meva
vida és buida, i l’ira ,provocada per mil pensaments, em fa molt difícil el dia
a dia. Ens sentim distanciats de Déu.
Com també li passava a sant Francesc: abans de la seva
conversió, se sentia ple d’agror i distanciat de Déu. Però va provar aquest
“actuar com si realment fos cristià”. Amb els leprosos, pels qui sentia una
viva repugnància, va fer “com si fos
cristià”, va ser misericordiós amb ells i, va fer misericòrdia... i l’experiment
funcionà, ell mateix ens ho diu: “Quan vaig fer misericòrdia amb ells, allò que
m’era amarg, se’m convertí en dolcesa de l’ànima i del cos”. Féu com si fos
cristià i la porta s’obrí. I a l’obrir-se, l’Esperit va poder esculpir un sant
Francesc. Per aquest mateix camí el seguí, també, santa Elisabet.
Avui les tres pregàries de l’Eucaristia van en aquest
sentit. En la pregària amb què comença l’Eucaristia es fa una rotunda
afirmació: “La felicitat només és plena
i perdurable quan us servim a vós, autor de tots els béns”. La felicitat es
troba en el fet de servir, i així la felicitat és plena i perdurable. En la
pregària de l’ofertori, s’hi afegeix que, a més de ser plena i perdurable,
aquesta felicitat “mai no s’acaba”. Però la pregària de l’ofertori diu que
aquesta felicitat, que es troba en el fet de servir, és un donar-se a Déu. La
pregària diu: “ que aquests dons ens ajudin a donar-nos més a vós i ens
obtinguin aquella felicitat que mai no s’acaba”. Finalment, en la pregària conclusiva,
demanarem “que aquesta Eucaristia, que ell mateix ens manà que celebréssim en
memorial seu, ens faci créixer en l’amor”.
Ara, aquí, com diu l’Evangeli de Marc, com si es
tractés de la fi del temps, el Fill de
l’home ens reuneix dels quatre vents. Ens aplega per celebrar el seu memorial
que ens fa créixer en l’amor. A nosaltres ens cal ACTUAR COM SI ENS HO CREIÉSSIM
i, per tant, servir i donar-nos, somriure, donar la mà... A veure què passa.
Pot ser que es faci, humilment present en mi, entre nosaltres, allò que esperem
per al temps definitiu: aquella felicitat plena i perdurable que només Déu pot
donar.