TOT SANT TÉ UN PASSAT

Avui voldria tornar a citar una frase d’Oscar Wilde, que diu: “tot sant té un passat; tot pecador té un futur”. El llibre de l’Apocalipsi diu d’aquells que anaven vestits de blanc que “havien rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els havien quedat blancs”. Calia rentar-los. Si calia rentar-los, és que no eren nets, és a dir, tenien un passat. I eren sants! Actualment, amb els buscadors i el facebook i altres enginys informàtics, malgrat tota la política de protecció de dades personals, hom està exposat contínuament  a ser escrutat, filmat, etiquetat, investigat per qualsevol qui ho vulgui. Per tot arreu ets filmat o pots ser-ho per qualsevol que tingui un mòbil. En alguns establiments, t’avisen i surten amb aquella frase:  “l’informem que la seva compra serà filmada” i continuen dient: “Per la vostra seguretat”. Però com que no es creuen que aquesta sigui la raó (perquè de fet no ho és), continuen dient: “Perdoni les molèsties”.

Ara com sempre, sants o no,  tenim un passat. La diferència és que l’ara no es borra, no es renta, queda per sempre. L’oblit informàtic és quasi impossible.  Es van amuntegant més i més dades que, en un moment o altre, poden ser utilitzades per fer mal... O per fer bé!

De fet, “tot sant té un passat” i, si té el vestit blanc, és perquè els han rentat “amb la sang de l’Anyell”. En el moment que s’oblidi d’això, deixa de ser sant, deixa de ser bo. La nostra bondat i santedat només pot existir gràcies a la memòria del nostre passat i d’haver estat rentats amb la sang de l’Anyell. Aquesta memòria ens fa adonar que “no hi ha res humà que ens sigui aliè”. És aquesta la base humana de la possibilitat de ser compassius, de no ser prepotents.

Quan es comencen a presentar credencials de mans netes i de trencar o distanciar-se del  passat, quan amb paraules o amb gestos s’està dient: “Nosaltres no som d’aquests”, s’està preparant l’arrogància i la repetició de passats  dolorosos perquè no s’aprèn del passat. I no s’aprèn del passat si d’alguna manera no se sent com a pròpia la culpa col·lectiva i com tu mateix hi has contribuït o te n’has aprofitat.

L’Església no té les mans netes i, com que no vol trencar amb la seva memòria, ni amb el fil de dos mil anys d’història, per això contínuament ha de demanar perdó. Sobretot en moments importants, com ho han fet els papes darrerament. I com ho fem al començament de cada missa, per nosaltres i per totes les incoherències i traïcions de tota la comunitat. I és aquest record el que possibilita  allunyar la prepotència i omplir-nos de compassió. Quan s’oblida el propi passat, l’Església es fa ridículament arrogant. Res d’humà és estrany al creient en Jesús. Cal recordar.

 Però aquesta mateixa memòria ens pot portar a la desesperació i al ressentiment. “Tot sant té un passat; tot pecador, té un futur”. Només deixant humilment que la mirada de Déu i la seva llum entri, curi i il·lumini, podrà engendrar futur i esperança. Per això és molt sa i molt sant, recordar sota la mirada de Déu.  “Tot sant té un passat i tot pecador té un futur”. Un futur que és la santedat, que no la constitueix tant la perfecció com el fer camí. Com diu la pregària final de la Missa: “Els qui caminem cap a la santedat, que és la plenitud del vostre amor”. La santedat és un camí cap a la plenitud de l’amor de Déu. I això ho ha fet possible el fet que hem rentat els nostres vestits, les nostres mans,  amb la sang de l’Anyell.

No se si serà possible l’oblit informàtic, però sí que ho és l’oblit de Déu. La seva mirada és sempre nova. Ens mira amb els ulls de Jesús, a través de Jesús. Aquest és el nostre futur: “Serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”. També nosaltres veiem Déu amb els ulls de Jesús, a través de Jesús. Ell és la nostra santedat. Deixem que la seva mirada reposi sobre nosaltres i callem. Ell, amb la seva sang, renta el nostre passat. La base humana per no ser arrogants i per ser compassius és la nostra memòria lúcida i verídica. Recordar sota la mirada de Déu ens dóna un futur. No oblidem, mai, el nostre passat: si el deixem sota la mirada de Déu, s’anirà blanquejant. No desapareix, sinó que es transforma en pedres del Temple on Déu habitarà. Pedres vives de la Jerusalem celestial. “Els sants tenen un passat; els pecadors, tenen un futur”. Tots som pecadors i tots estem cridats a la santedat.