Bill
Backer, que acaba de morir a Florida als 89 anys, fou un dels creadors més
importants en el món de la publicitat. Pels volts dels anys 70 va crear
l’anunci de la Coca-Cola que la qualificava de “la chispa de la vida”. En la
versió castellana de l’anunci es deia: “me gustaría compartir la dicha de
vivir. Quiero un refugio de amor con
flores y un gran jardín para sembrar la paz…” I això ho cantaven un grup de
joves a la manera hippie enmig d’un
gran prat ple de flors. I com s’hi arriba? Quin és el mitjà? La Coca-Cola?
Ja en
aquella època, aquest anunci em posava nerviós. Ara, també, abunden els missatges
a les xarxes de flors i violes on s’expressen bons sentiments i desitjos de pau
i felicitat, on els mitjans per a la realització dels quals brillen per la seva
absència. Talment com a l’anunci d’ahir semblava que amb la Coca-Cola ja n’hi
hauria prou, ara sembla que amb qualsevol producte o amb la desaparició d’un o
altre polític ja n’hi hagués prou per aconseguir un món en pau i felicitat. No
tenir en compte la realitat és, a la vegada, la font del populisme i del consumisme.
El
problema rau en el desig, poc concret, però sobretot en els mitjans, gens
realistes, per aconseguir-lo, ja sigui perquè no es posa cap mitjà, ja sigui perquè
aquests són ridículs i desproporcionats: la Coca-Cola és la “chispa” de la
vida.
Sant
Serafí de Sarov, un sant rus que va viure al segle XIX deia que l’essència del
cristianisme és l’obtenció de l’Esperit Sant. Perdoneu la irreverència. Aquesta
sí que és “la chispa de la vida” en el doble sentit que poden tenir aquestes
paraules. L’Esperit Sant dóna brillantor a la vida, fa sortir la vida
quotidiana de la rutina. És la guspira que encén el foc que crema tota
immundícia i dóna la resplendor que il·lumina nous camins.
I això,
no d’una manera ingènua i inconcreta. El mitjà és ben concret: per acollir
l’Esperit, la porta és Jesús, el qual ens fa tocar de peus en terra, ens fa no
solament assumir els problemes de la vida, sinó que, seguint-lo, fa que ens
deixem portar per ell i la vida es complica. Ja que l’Esperit, com diu Jesús,
“tot allò que us anunciarà ho haurà rebut de mi” i, en un altre lloc: “l’Esperit
us recordarà les meves paraules i us les farà entendre.” Allò que farà entendre
serà “tenir els sentiments de Crist.” Per això el Pare, com diu sant Pau, “donant-nos
l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor”. És el que ens diu
el mateix sant Pau: que “enmig de les proves trobem motiu de satisfacció.” El
creient sap perfectament que seguir l’Esperit és assumir el seguiment de Crist.
Fer el seu mateix camí amb tots els seus entrebancs i llums.
Déu
se’ns revela en la vida, les paraules i en el rostre de Jesús de Nazaret. Se’ns revela com a Pare misericordiós que
dóna, principi i fi, font d’on brolla la nostra vida, fi últim cap a on anem.
Se’ns revela com el Déu encarnat, mitjà i camí, que es dóna fins a la mort, que
és el camí cap al Pare. Déu se’ns revela com Esperit, do del Pare, que habita
en nosaltres i és força que ens empeny pel camí fins arribar al Pare.
Déu no
és un misteri de forces o energies, sinó de relació. I ens atreu pel Fill i amb
la força de l’Esperit cap al si del Pare a entrar en aquest Misteri de relació,
d’amor trinitari pel qual hem estat creats.
Tot ha de tenir la seva empremta.