divendres, 24 de juny de 2022

 

VENIU A ESMORZAR

 Hi ha un escriptor que va néixer l'any 59 abans de Jesucrist i va morir l'any 17 després de Jesucrist. Es diu Titus Livi. És un gran historiador de l'Imperi Romà. A través d'ell coneixem moltes coses dels primers segles. Aquest autor té una frase que avui voldria subratllar, encara que, de vegades, aquestes frases es posen en boca de molta gent i avui en dia ja no saps ben bé de qui són. Diu així: La guerra és la sortida dels covards que no afronten els problemes de la pau.” I és cert.La pau posa de manifest molts problemes: la relació entre les persones, els problemes econòmics, les dificultats de la vida de cada dia que són moltes, dures i difícils. Per tant, a vegades, a nivell de països, anar contra un altre unifica tot el país. Estar en contra d'un altre és el que fa que les coses quedin clares: qui és el dolent, contra qui hem de lluitar... La situació és dura però clara. Però els problemes de la pau continuen sense arreglar-se i són més difícils d'identificar.

Això que passa en els pobles passa també a les famílies. Moltes vegades les baralles, la violència de les famílies són fruit de no afrontar els problemes de la pau, i preferimsempre que hi hagi algú de fora que sigui el dolent, abans d’assumir els problemes de la convivència i del dia a dia, o sigui, els problemes de la pau.

No és fàcil, certament,d’assumir els problemes de la pau.No és gens fàcil. Per això, hi ha un locutor de ràdio que, quan li van preguntar sobre les seves creences, va dir: Déu ho fa malament, Déu ens defrauda. Per què? Perquè esperaríem de Déu una quantitat de coses que no dóna. Déu fa les coses malament. Tant és així que el profeta Ezequiel es faria ressò d'aquestes paraules d'aquest locutor, perquè té una frase que diu: El poble d'Israel diu: no està ben encaminada la manera de fer de Déu.” I a través del profeta Ezequiel diu Déu: No és la vostra manera de fer la que està equivocada?”Ve a dir: “Vosaltres voldríeu que jo em manifestés amb força, amb guerra, amb violència, i acabés amb tots aquests problemes a través de la violència i de la imposició. Però la manera de fer les coses de Déu és afrontar els problemes de la pau, els problemes concrets.

Això ho veiem a levangeli quan Jesús es troba amb el gran problema, gravíssim problema, de la seva mateixa crucifixió i mort. Com a Déu encarnat que era, podria haver utilitzat foc baixat del cel i consumir als seus deixebles, que tan malament es van portar i tan covardament el van abandonar. Però Déu no va utilitzar aquests mitjans: va afrontar els problemes de la pau. Així la pau pot regnar.

Què va fer primer de tot Jesús Ressuscitat? Convocar als deixebles. Va anar a buscar-los quasi un per un: Maria Magdalena, els deixebles d'Emaús, Pere... Els va convocant.  Quan no hi són tots, Jesúsels convoca. Què difícil és aquesta convivència! Però s'ha d'afrontar. Els deixebles de Jesús no eren tots iguals, ni pensaven tots de la mateixa manera, ni eren tots al mateix lloc. Per això era difícil afrontar els problemes de la pau. Ell ho va poder fer, va assumir els problemes d’una pau concreta. I encara hi ha un altre aspecte que cal subratllar: el trobament a través de la pobresa. La frase tan solemne de Jesús Ressuscitat és: Veniu a esmorzar.”Tan senzill com això. Veniu, seiem entorn del foc a esmorzar.”

Però tot això ho fa Jesús en la veritat i en l'amor. És el que farà amb sant Pere, que ens recorda les seves dificultats, les seves negacions, és a dir, la veritat. A partir de la veritat, a partir d’afrontar-la, es pot guarir. Sense veritat no es pot guarir. Per tant, afrontar els problemes de la pau és el que ens demana la nostra fe. Es tracta de no buscar les falses sortides del poder, les falses sortides dels crits, les falses sortides de les imposicions, sinó d’assumir els problemes de la pau, que són els problemes de la convivència, de la justícia, de saber fer una vida segons la manera de fer de Jesucrist.

La pregunta adreçada a Pere també és dirigida a nosaltres: Mestimes? Aquesta és la pregunta que hem de saber respondre, no simplement amb la boca sinó amb el cor, i a través la nostra manera de fer.

Homilia Diumenge III de Pasqua
Fra Jacint Duran
1 d'abril de 2022

 

 

dimecres, 22 de juny de 2022

APLEGAR ELS FILLS DISPERSOS

Avui és la Mare de Déu de Montserrat. La imatge de la Mare de Déu porta una bola a la mà. A la seva falda, hi seu el nen Jesús. Però us heu fixat mai què porta el nen a la mà? Doncs, hi té una pinya. Crida una mica l'atenció. En català, anar a pinyes o acabar a pinyes o pegar una pinya” són expressions que volen dir acabar a bufetades.És tot un llenguatge de baralla. Certament és una descripció, per desgràcia, bastant realista, entre les nacions d’avui dia, en què es va a pinyes. També entre els pobles mateixos anem a pinyes uns contra els altres, moltes vegades no físicament, o bé en el si de les famíliesi, fins i tot,dins l'Església anem a pinyes

No crec, però, que sigui el sentit del que porta el nen Jesús a les mans. No crec pas que el nen Jesús vulgui tirar-nos la pinya al cap. Per què li han posat, doncs,aquest fruit a la mà? Aquí ens hauríem de remetre a una altra expressió catalana, que és fer pinya. Fer pinya és retrobar-se, fer comunitat, fer grup... estar tots junts. Aquest és el sentit del perquè porta la pinya a la mà el nen Jesús.

Si un dia aneu al monestir de Poblet i resseguiu les escultures i els relleus que hi ha per tot arreu, veureu que allà on la comunitat es retroba, com a signe hi ha una pinya: a la sala capitular, al refetor, al dormitori… A tots els llocs que han estat ideats per retrobar-se, la imatge que hi apareix és una pinya, que implica, com he dit, fer grup, fer comunitat, fer fraternitat.

Aquesta és la imatge que porta el nen Jesús a la mà. La bola vol dir el món. La pinya és fer pinya, fer grup, fer comunitat.

Això que diem de la pinya és justament el que llegim al llibre dels Fets dels Apòstols. Què fan els deixebles? Doncs, fer pinya:es reuneixen en aquesta sala tan històrica que encara avui dia es conserva, la sala alta que hi ha a Jerusalem. Jerusalem deixa de tenir un centre en el seu temple: el centre passa a aquest lloc petit on es reuneixen els deixebles amb les dones i els parents de Jesús, amb Maria, la seva mare, per pregar, per fer pinya. Jesús, el primer que fa en el seu ministeri és fer pinya, fer grup, fer comunitat.

Fixeu-vos que és el primer que fa Maria quan porta Jesús en el ventre. Va a buscar a la seva parenta Elisabet, per fer pinya amb ella, per ajudar-la. Ésben bonica la imatge. Què és el que uneix a Maria i a Elisabet? No simplement els lligams de sang, sinó, sobretot, Jesús. Jesús és aquell que mou Maria. Jesús és aquell pel qual salta Joan. Jesús és aquell pel qual Maria enalteix el Senyor i és aquell pel qual Elisabet dóna gràcies per estar amb la mare del seu Senyor. Fixeu-vos que la imatge és bonica perquè és a l'inici de l'evangeli de sant Lluc: el nen ha saltat d'entusiasme dins les meves entranyes quan ha sentit la teva veu.”Això que trobem a l’inici de l’evangeli és molt semblant al capítol 24 de Lluc, al final, quan els deixebles d'Emaús, després de fer el camí amb Jesús, sense saber que és ell, quan el reconeixen diuen: “No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre, (saltava d'entusiasme dins nostre, podríem dir) quan ens obria el sentit de lEscriptura? Que és el que realment fa pinya? Què és el que realment fa comunitat? Jesús. I no simplement un Jesús teòric, sinó Jesús que fa saltar dintre de nosaltres un aspecte que no sabíem ni tan sols que hi fos. Jesús fa abrandar el nostre cor, que és el que feia que els deixebles estiguessin junts i que, malgrat totes les dificultats, la comunitat cristiana tirés endavant, amb entusiasme, perquè la força de Jesucrist està al nostre interior.

Jesús no simplement ens cohesiona com a comunitat sinó que ens fa instruments de pau, de reconciliació, d'unitat entremig del món. Aquesta és la finalitat per la qual va fundar la seva família, per fer aquesta pinya entre ells i, a partir d'ells, en el món.

 

 

Homilia festa Mare de Déu de Montserrat
Fra Jacint Duran
27 d'abril de 2022

 

 

 


 EL QUE VAL MÉS QUE TOT

El meu germà vivia a Valldoreix. Quan amb la família fèiem alguna celebració, anàvem a casa seva. Ara fa relativament poc que ja no viu a Valldoreix, sinó que s’ha mudat a Alella. Al mes de desembre em va demanar que anés a veure la nova casa. Li vaig preguntar on era exactament, i em va dir: “quan arribis a Alella, tira dret, veuràs una rotonda, agafa la tercera sortida, veuràs una plaça, volta-la…Després de totes les explicacions que em va fer, he de dir que no vaig acabar entenent res. Llavors, amb l’adreça a la mà, vaig agafar un mapa per orientar-me (jo soc dels antics encara). Lògicament, em vaig perdre. El qui m’hi acompanyava em va dir de posar el GPS. El vam posar i, sí, de seguida es va sentir la veueta aquella: “gire a la derecha, en la rotonda tome la tercera salida...” En fi, després de no sé quantes voltes a la mateixa plaça, no hi havia manera que aquell GPS s’entengués. Per tant, ni amb el que em va dir el meu germà, ni amb el mapa, ni amb el GPS, no va haver-hi manera de trobar la casa. Al final com ens ho vam fer? Ben senzill, vaig agafar el telèfon i li vaig dir: “Carles, on ets?”, i llavors, el meu germà, em va preguntar: “Com es diu aquesta plaça on estàs?” Llavors ell, que sí que coneixia el camí, en dos minuts va venir on ens trobàvem i ell em va portar fins a casa seva.

Això ho explico perquè,de vegades, ens trobem amb coses semblants. Hi ha situacions a la vida que són atzucacs, llocs sense sortida, problemes grossos. I què fem? Busquem algú que ens orienti. Hi ha moltes formes d’orientar-se. Hi ha alguns que, davant de situacions greus, se serveixen de llibres d’autoajuda, fan cas del que es diu en general, alguna paraula que se sent a la televisió... Però la millor manera d’orientar-se no és allò general, sinó allò concret. Què és allò concret? Un amic que et conegui realment, com el meu germà, que coneix Alella i em va poder orientar. Es tracta de cercar algú que et conegui i puguis parlar-hi a cor obert. Això és un dels grans tresors que pot portar la vida: trobar un bon amic que et pugui orientar, que et conegui,perquè no tots els consells que es puguin donar serveixen per a tothom. T’han de conèixer. I, en la mesura que et coneixen, t’orientaran.

L'Evangeli ens diu que Jesús no solament ens coneix, sinó que ens reconeix. Ell sap, de cadascú de nosaltres, quins són els camins, les nostres manies, els nostres problemes, el profund del nostre cor, allò que anhelem i de què, de fet, ni nosaltres en som del tot conscients. Per això, a vegades ens desconcerten les paraules de Jesús, perquè ens posen el dit allà on no sabíem que hi teníem una ferida. Jesús desconcerta, perquè les seves respostes de vegades no responen a les preguntes que nosaltres formulem, però sí a les preguntes que tenim en el fons de la nostra ànima. Jesús coneix perfectament els nostres camins, ens coneix, ens reconeix i, encara més, dóna la vida per nosaltres.

Això és el més desconcertant. Avui el text de l'Evangeli diu una cosa molt estranya, i valdria la pena de pensar-hi: “El que el Pare m’ha donat val més que tot”. I què és el que li ha donat el Pare? A tu, a mi, a nosaltres. Això val més que tot. Als ulls de Jesús, als ulls de Déu, als ulls del Pare, valem més que tot de tot. Aquesta és la cosa estranya, perquè l’amor de Déu és desconcertant. Què veu Déu en nosaltres perquè ens estimi tant? Perquè Déu no pot estimar la dolenteria, no pot estimar una cosa estranya o una cosa dolenta. Déu veu allò que nosaltres no veiem de nosaltres mateixos, tant, que s’enamora de nosaltres i ens estima amb tanta força que és capaç de donar la vida per nosaltres.

Dirà sant Pau: “Déu m’ha estimat i ha donat la seva vida per mi.” És desconcertant. “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot”, i això ets tu, sóc jo, som nosaltres.

Per això, el cristià, aquest “val més que tot”, hauria de tenir-ho en el fons de l’ànima, i dir-se: “aquest germà meu tan pesat, tan plom, que posa tantes dificultats, Déu l’estima i Déu no pot estimar la vacuïtat, ni la dolenteria. Com el veu Déu que l’estima amb tanta intensitat?”

Per això Déu ens demana que també coneguem, reconeguem, servim els nostres germans amb la intensitat que Ell ens estima. Ell ens coneix i descobreix en nosaltres alguna cosa tan gran que és capaç de donar-se totalment.

I el que ens demana després de conèixer-nos, reconèixer-nos i de donar la vida per nosaltres,és seguir-lo. Aquest seguir és el que diu avui l’Apocalipsi: “L’anyell degollat que seu en el tron ens conduirà a la font d’on brolla l’aigua de la vida, allí on Déu eixugarà les nostres llàgrimes.”

Per això, ja ara, nosaltres hem de fer-ho present, eixugant tantes llàgrimes, portant als altres aquesta aigua viva que, d’alguna manera, intuïm a través de la pregària, de la nostra fe i de la nostra relació amb Jesús. Aquesta relació amb ell no és una cosa que ens pensem, sinó una cosa que realment vivim i que Jesús ens demana de compartir.

Homilia Diumenge IV de Pasqua
Fra Jacint Duran
08 de maig de 2022

 

 

dijous, 5 de maig de 2022


NO HO TENIA PREVIST

Fa molts anys que em dedico a l’acolliment i a la formació dels qui volen iniciar-se en la nostra vida de fraternitat. Una de les coses que és interessant de veure és la reacció que tenen els pares quan els seus fills els diuen que tenen vocació religiosa. Les reaccions són curioses. Una vegada un em deia: “la meva mare, parlant amb una amiga seva li va dir:"el meu fill s’ha fet frare". I l'altra li va respondre: "millor això que no pas que s’hagi tirat a les drogues”. De fet, pocs pares pensen que el seu fill pugui ser religiós i fer-se frare. N’hi ha molts pocs. Això no entra dins dels plans d’uns pares. Per tant, avui dia, quan un jove diu: “Vull fer-me frare”, és una espècie de trencamentd’esquemes.La cosa queda realment estranya.

Hi ha tres reaccions dels pares que he conegut davant d'aquesta notícia. Recordo casos concrets. Una mare que des que el seu fill va trucar a la porta del convent, no va venir mai, mai, mai. De fet, va morir fa poc i cridava l’atenció que mai havia posat els peus al convent, ni tan sols a la celebració de la professió del seu fill, ni quan el van ordenar de diaca... Res.Es va negar en banda i punt. Hi ha d’altres pares, en canvi, que reaccionen d’una manera una mica més suau. Els sap greu però al cap del temps ho acaben incorporant al seu projecte. És allò que deia aquella dona sobre la droga: millor que es faci frare que no pas que es tiri a les drogues. Són pares que ho acaben incorporant. I encara hi ha un tercer cas, el dels que no simplement ho incorporen, sinó que ho fan amb alegria.

Aquesta és, justament, la manera com Déu intervé a les nostres vides. Ho fa tot incorporant el que nosaltres fem i decidim i alhora que ho transfigura. És la història entre Déu i Israel, paradigma de la nostra pròpia història. Déu va elegir, va cridar, un poble: el poble d’Israel. Déu tenia un projecte sobre aquest poble. Havia de ser un poble sacerdotal, una nació santa, instrument de salvació per a tota la humanitat. Però, moltes vegades, aquest poble va fer coses que Déu va haver d’acceptar, incorporar i fer “de tripas, corazón”, com es diu en castellà. Per exemple, Déu va haver d’empassar-se una cosa que no volia de cap manera: la monarquia. Quan al llibre de Samuel es diu que el poble volia un rei, el Senyor diu al profeta: “Fes-li cas. No et rebutgen a tu sinó que em rebutgen a mi”. Però, amb tot, Déu va acceptar allò, i no simplement ho va acceptar sinó que ho va incorporar al seu pla de salvació. Aquell rei que Déu no volia es va anar transformant, poc a poc, en la imatge del Messies.

Igual passa amb el Temple. David, que era el gran rei, volia construir un Temple. Però Déu li va dir: “No em construeixis cap temple. Jo no vull temples. Sempre he anat en una tenda pel desert i no vull temples”. Finalment, tant si com no, van fer el Temple. I què va fer Déu? Doncs ho va incorporar en el seu pla, en el seu projecte.El Temple va esdevenir lloc d’oració per a tots els pobles. Veiem un cop més com Déu va canviar els seus projectes. D’alguna manera, el poble li va marcar un camí a Déu, i Déu obeïa i ho transformava.

Això és el que passa amb Jesucrist. Jesucrist és la gran acceptació del que el poble demanava a Déu i, a la vegada, la gran transformació. Jesucrist és el Temple per excel·lència. En Ell resideix la presència de Déu: no en un Temple fet per mans d’homes, sinó en el Temple vivent, Jesucrist. Amb Ell, nosaltres, el seu cos, esdevenim el temple de Déu. Jesús, també serà el rei escollit, el Messies que durà a terme el projecte de Déu, d’una manera absolutament impensable pel poble d’Israel. La Llei mateixa quedarà totalment trabucada i encarnada d’una manera absolutament diversa en Jesús de Natzaret, que serà llum de les nacions i glòria d’Israel.

Quan hi ha llum, també es veu la brutícia, i molts no la volen, com diu sant Joan: “Va venir la llum al món i molts la van rebutjar i van preferir les tenebres”. Que sigui llum no vol dir que tothom la desitgi. Jesús va portar a terme tot el projecte de Déu.

La nostra vocació ha de ser co-vocació de Jesucrist, seguir en l’entrega total i absoluta aquest Déu que es manifesta.

A la presentació de Jesús infant al temple de Jerusalem, Simeó dirà a Maria: “Una espasa et traspassarà l’ànima i seran descoberts els sentiments amagats de molts cors.”Quan se segueix la pròpia vocació, és com una espasa que travessa l’ànima dels pares. Moltes vegades ens toca fer aquests paper i assumir i transformar, com fan els paresamb un projecte dels fills en què no comptaven. Però també la vocació travessa l'ànima del cridat. Si no ho fa, és a dir, si el projecte casa perfectament amb el que tu pensaves, vol dir que no és el que pensa Déu, no és el que Ell et proposa, no és vocació. La vocació és una crida profundíssima a trencar els teus projectes, a saber escoltar, a oferir-te absolutament a Aquell que totalment s’ofereix a tu. I això coincideix amb el que Jesús de Natzaret va fer, que es dóna totalment i ens obre el camí d’aquesta donació de nosaltres mateixos, on Déu ens surt a l’encontre, on Déu se'ns dóna, on Déu ens crida.

 

Homilia Festa de la Candelera
Fra Jacint Duran
02 de febrer de 2022

 

divendres, 8 d’abril de 2022


SOROLL, MASSA SOROLL

En les àrees comercials, o fins i tot en botigues més petites, sovint hi tenen posat un fil de música. De vegades ni te n’adones, però altres vegades sí que sents una música de fons. I mentre la música sona, tu vas fent les compres: l’arròs, la carn, el peix... I la música no t’interromp... vas fent la feina.

Passa també amb la música que un pot asseure’s i escoltar-la directament. L’escoltes i perceps la música, fixant-t’hi. Passa, per exemple, amb un concert... et concentres directament en la música. En aquest cas, la música no és un rerefons sinó que l’escoltes directament.

Hi ha, però, encara una tercera classe de música: la música invasiva. És aquella que, quan estàs tranquil·lament a casa, comença a sonar de cop i volta i ve normalment de la casa del veí. És una música que t’absorbeix… O,en aquesta mateixa línia, encara trobem aquella música de les discoteques, d’una estridència ingent: la música és tan invasiva, en aquest cas, que no es pot ni tan sols parlar amb els altres i, encara que et cridin, costa molt de saber què t’estan dient.

Doncs bé,podríem dir que el nostre cap actua així també. A vegades hi ha coses que ens preocupen però són com aquella música suau, que sona de fons, i que et deixa fer la teva vida normal. Tens el record d’aquella cosa que s’ha d’arreglar però vas fent…Altres vegades, fas com quan t’atures a escoltar la música.T’atures, escoltes el problema i intentes arreglar-lo directament. Però hi ha, encara, una tercera situació força freqüent, en què el problema ens ve com una música invasiva que ens absorbeix totalment l’atenció. Allò ens preocupa fins a tal punt, que no hi ha manera de copsar res més. Estem polaritzats per aquell problema. El nostre cap s’ha com bloquejat.

Quan ens passa això, no escoltem. De fet, no podem escoltar. El nostre cap està polaritzat i no escoltem els altres i els seus problemes. Estem tan absorts amb el nostre problema que no som capaços d’escoltar l’altre i fins som incapaços de viure altres aspectes de la nostra vida. El problema ens bloqueja com si no hi hagués res més. Moltes vegades, el problema és real, però la intensitat amb què el sentim, no. La música està bé, però no la intensitat i quedem bloquejats en nosaltres mateixos. No escoltem Déu. I Déu, quan parla, sempre interpel·la i ens crida. És una vocació. Sovint a la nostra vida, la veu de Déu queda en una veu tan fina, tan petitai li posem tan poca atenció que passa absolutament desapercebuda.

De vegades, però, la vocació, la crida de Déu, pot trencar aquest bloqueig, aquesta sordesa. Ho veiem amb Isaïes. Aquest va viure al segle VIII aC, en un moment de profunda crisi d’Israel, en què Assíria anava creixent i Israel se sentia atemorit. Al capítol 6è del seu llibre, se’ns transmet aquell moment en què el profeta,que es trobava al temple, té la visió en què Déu és proclamat tres vegades sant i que la litúrgia cristiana ha assumit en cadascuna de les celebracions de l’Eucaristia: sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l’univers. El temple s’omple de fum, del foc de l’altar, i la primera sensació que té Isaïes és de ser poca cosa, de pecat davant de la santedat, de la infinitud i l’esclat de Jahvè, el Senyor. Déu es presenta i, quan ho fa, crida: “Qui hi anirà? A qui enviaré?” I la resposta del profeta és “Envia’m a mi, sóc aquí”.

Encara que sembli que és molt diferent, la crida dels primers deixebles de Jesús és semblant a la d'Isaïes. Fixem-nos que aquí, en lloc de ser al temple,la crida es produeix a la vida quotidiana. Jesús surt a l’encontre en situacions que no ens són estranyes: al costat de l’aigua, entre pescadors,en una vida normal, enmig del treball...  Jesús surt a l’encontre. Però, tanmateix, si ens hi fixem, la sensació que té Pere davant Jesús és molt semblant a la que té Isaïes davant la santedat de Déu. Quan Jesús fa la pesca miraculosa, Pere té la sensació que té Isaïes: “aparteu-vos de mi, perquè sóc un pecador”. Són les mateixes paraules, gairebé, que diu Isaïes davant del “sant, sant, sant”. Jesús és més que el gran temple:Ell és on la presència de Déu ens interpel·la. I quan Déu ve, crida sempre. Però cal dir que, en Jesús, encara ho fa amb més força, perquè si a Isaïes Déu diu: “A qui enviaré?”, Jesús diu: “Et faig pescador d’homes”. No li demana l’opinió a Pere. Ell crida i, deixant-t’ho tot, ells el segueixen.

Sant Pau, a la Primera Carta als de Corint (1Co 15, 1-11) transcriu un dels textos més fonamentals i antics del Nou Testament, en què ens mostra el fet central de la nostra fe: la Resurrecció de Crist. Crist ha ressuscitat. Aquest és el centre de la nostra fe. I tenim, amb sant Pau, no algú que simplement ens en parla, sinó un testimoni personal. “Se m’aparegué a mi”, diu, i en una altra part de la carta encara dirà: “Jo he vist el Senyor”. Pau és el testimoni directe, en primera persona, d’aquest fet. Quan Déu intervé, quan Déu esclata en la vida d’una persona, hi ha de seguida la missió. Pau es converteix de perseguidor en evangelitzador.

Nosaltres, moltes vegades, estem tan preocupats pels nostres problemes, els hem fet tan grans, els inflem tant, que els problemes, el seu soroll, acaben tapant la veu de Déu.

El primer que hem de fer per escoltar la veu de Déu, doncs, és desinflar els nostres problemes, posar-los en la seva autèntica mesura. Desinflar-los perquè  pugui ressonar la veu de Déu. Hem d’abaixar el volum dels nostres problemes, que, encara que són reals, els hem inflat de tal manera que al final han acabat sent irreals. Hem d’abaixar el seu volum i apujar el volum del que diuen els nostres germans, apujar el volum d’altres aspectes de la nostra existència, apujar sobretot el volum de la veu de Déu.

Déu realment parla i ens parla i vol intervenir en la nostra vida. Hem d’apujar el seu volum i, quan l’encenem, el primer que sentirem en aquesta emissora és: “vull pujar a la teva barca”. Som capaços de deixar pujar Jesús a la nostra barca? La segona cosa que ens dirà és: “No et quedis a la platja, vés mar endins; a la platja pescaràs quatre peixos, vés mar endins”. Ens demana no quedar-nos mullant-nos els peus a la platja, sinó endinsar-nos sense por cap a la mar. I la tercera cosa que ens demana és l'actitud de Pere quan diu: “ens hem escarrassat tota la nit, però perquè tu ho dius tiraré les xarxes”. La nostra vida ha d’estar marcada per aquest: “perquè tu ho dius”. Malgrat l’aparença d’ineficàcia del que hem de fer, fem-ho perquè el Senyor ho diu. Llavors la nostra vida s’omplirà de llum, llavors veurem el foc de la seva presència, llavors veurem com s’il·lumina el nostre camí.


Homilia Diumenge V durant l’any
Fra Jacint Duran
6 de febrer de 2022


dijous, 3 de març de 2022

VIDA DIGNE

Hi ha un ex jugador de futbol que havia estat jugant al Barça però no havia coincidit massa amb la manera de fer de Cruyff, i finalment se'n va anar a l'Osasuna. Es diu Juan Carlos Unzué. Aquest jugador té uns cinquanta-cinc anys. L'any passat se li va detectar aquesta malaltia tan cruel, l'ELA. Ja sabeu que aquesta malaltia va deteriorant poc a poc a la persona, i en qüestió de tres a cinc anys, la persona és morta, perquè no hi ha cap medicament o tractament per a aquesta malaltia. Aquest xicot, quan es va assabentar d'això, es va anar posant en contacte amb altres que tenen la mateixa malaltia. I va crear una espècie de xarxa d'ajuda mútua i per conscienciar a la gent de la seva situació.

No té sortida aquesta malaltia i, a més, és una malaltia caríssima. Caríssima vol dir que el qui la pateix no té masses ajudes i, poc a poc, cada vegada va necessitant més, i més ajuda, perquè cada vegada va deteriorant-se més la mobilitat de la persona. El qui ho  pateix es troba en situacions molt dures. Unzué, no té aquest problema econòmic, perquè ell té un cert coixí, però hi ha molta gent que aquest coixí no el tenen, però tenen la malaltia, i tenen les necessitats, i no tenen els mitjans. Ell diu que aquests malalts hi ha un moment determinat en que  es deixen anar. I deixar-se anar què vol dir? No ho aclareix massa. És plegar, i dir  prou... I, fins i tot, a ell mateix d'una manera discreta, però clara , més d'un, li ha proposat l'eutanàsia. Amb aquesta sortida s'acabaria el problema econòmic, s'acabaria el sofriment, deixarien els familiars de tenir problemes. Aquesta reflexió ha de portar al malalt a un cert sentiment de culpabilitat de tenir la malaltia i de no fer servir l'eutanàsia.

Ell mateix diu: "Més de que ens parlin d'una mort digna, ens haurien d'ajudar a tenir una vida digna, encara que sigui curta". I aquesta vida digna passa, certament, per ajuts socials, això és evidentíssim. Però el punt central és que hem de descobrir la importància de cuidar els altres, de demanar ajuda. De cuidar i deixar-se cuidar. I és un dels elements bàsics de la nostra vida trencadissa. La malaltia no és una cosa que passa de tant en tant, forma part del nostre ser, existir i viure en aquest món. Hem d'aprendre a cuidar els altres, i al revés, demanar ajuda i deixar-se cuidar.

Aquesta paraula, cuidar, és bàsica per a la fer cristiana. Cuidar és una manera de dir estimar. Si no cuido, no estimo. L'amor és més cuidar que sentir.

L'evangeli de Lluc ens parla de Maria que es posa a caminar,Maria del Bon Viatge (patrona del nostre convent). És aquella que està en sortida, que diria el Papa. Aquella que surt, aquella que viatge. És el primer viatge de Maria que consta a l'Escriptura, sortint de Natzaret per anar cap a Jerusalem a ajudar i cuidar la seva cosina Elisabet . Després la veurem sortir de Natzaret anant cap Betlem, a punt de donar a llum, la Llum del món. L'acompanya sant Josep. Després la veurem de Betlem, que marxa cap a Egipte. Després veurem com d'Egipte torna cap a Natzaret, i després veurem el gran viatge de Natzaret fins al peu de la creu, i encara continuarà, seguint els camins de la primitiva Església portant la llum de la Resurrecció.

Maria és la que cuida. No fa un viatge de plaer, sinó per cuidar a la seva cosina Elisabet. També per cuidar al seu fill Jesús, al seu espòs, Josep. Per cuidar la primitiva Església. I també estarà ella cuidada per Josep, cuidada per Jesús, cuidada per Joan l'evangelista que la rebrà a casa seva. Cuidar, cuidar.

I això ho podrà fer perquè té Jesús a les seves entranyes, Jesús a les mans, Jesús al costat, Jesús al davant. Aquesta imatge de Jesús a les entranyes de Maria, és una imatge que va colpir a sant Francesc. Dirà sant Francesc als seus frares: "Feu en vosaltres un estatge i un sojorn per al vostre Déu". És aquesta presència de Jesucrist en nosaltres, que, com en Maria, és fruit de que l'Esperit Sant que cova en els nostres cors, el que dona força per sortir cap a l'altre, el que dona força per cuidar, el que dona força per ser allà on cal que estiguis.

És complir la voluntat de Déu. I aquesta voluntat és acollir-lo i deixar-se portar per Ell, que ens porta aquest cuidar-lo amb les mans, amb el cor, amb la vida. I aquí trobem el que diu el profeta Sofonies: "Ell és la nostra pau". Cal cercar una vida digne, plena, amorosa. Cuidar i deixar-nos cuidar.

 

Homilia IV diumenge d'Advent
Fra Jacint Duran
19 de desembre de 2021

 

 

dimarts, 22 de febrer de 2022


Cuida't!

Quan algú ens diu que està passant un mal moment de salut, al final de la conversa, tendim a dir-li com a comiat: cuida't!. En els whatsapps, ho diem sovint "cuida't". Cada vegada es fa servir més aquesta manera de parlar. I jo també l'he anat adoptant. L'altre dia, amb una persona que em va escriure un whatsapp on m'explicava les seves dificultats i que no es trobava massa bé de salut, al final del whatsapp que jo li vaig fer, vaig posar "cuida't". I de seguida em va respondre: "No diguis aquesta paraula", i em donava la raó. Jesús no va dir a ningú "cuida't", sinó que en tot cas cuidava. Dir a algú que es cuidi, és com treure'ns el mort de sobre. Pot voler dir: "espavila't". I, certament moltes vegades no ho diem amb aquest sentit, però està en el transfons, i més del que ens imaginem. Hi ha paraules que van prenent cos a través de la cultura a partir del que fem i diem, de la manera de relacionar-nos d'uns amb els altres i, sense adonar-nos, anem traduint l'actitud general. Quina és aquesta actitud general? el cuida't, espavila't, fes-t'ho tu...

L'evangeli parla d'una altra manera, ens diu que quan Jesús s'assabentà de la mort de Joan Baptista, que havia estat assassinat, lògicament marxà . Jesús corria perill, no simplement havia estat batejat per Joan Baptista, sinó que l'havia lloat públicament i ,a més, era parent seu. Per tant, la cosa no pintava gens bé. Però, quan arriba al lloc previst, el troba tot ple de gent que el buscava. Si hagués fet cas del meu whatsapp, del "cuida't", hagués dit als deixebles: "Digues a la gent que no hi soc. Jo me'n vaig a la muntanya, que això pinta bastos. Marxo". Però Jesús no s'escapa, cuida, no s'escapa sinó que guareix.

I m'agrada veure aquest guarir de Jesús, no simplement com aquell que passa d'una manera màgica al costat d'aquell que pateix, sinó que el seu guarir era asseure's, escoltar, parlar... perquè se li va fer tard, això vol dir que estava allà parlant, guarint, escoltant...

I els deixebles, que són del "cuida't", quan arriba l'hora del vespre li diuen a Jesús que aquella gent s'espavili, que es cuidin, que era tard, que es vagin a buscar menjar... Però Jesús respon: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos". Cuideu-los.

I Jesús farà un gest que anirà repetint, un gest en quatre parts, que també repetirà el dijous sant, i també ho farà el dia que es trobi amb els deixebles d'Emaús i bora el llac de Galilea, desprès de la resurrecció. Un gest en quatre parts: Agafa pa, diu la benedicció, el parteix i el dona. És el que el prevere, en el Senyor Jesús, fa cada vegada a l'Eucaristia. Agafa pa, fa la  benedicció( l'Anàfora:Prefaci i Canon) el parteix i el dona. El Senyor no ens diu, simplement "cuideu-vos", sinó que Ell es queda, té cura de nosaltres. Cada dia, fins a la fi dels temps. és amb nosaltres, com diu el Senyor ressuscitat. Cada dia us dic la meva Paraula. Cada dia us reparteixo el meu pa. Cada dia vull guarir-vos. Sempre sóc entre vosaltres.

Aquesta és l'experiència que té sant Pau i que nosaltres hauríem de viure ben a fons enmig de tantes distraccions. Diu sant Pau: "Qui ens podrà separar de Crist, que tant ens estima. Ni la mort, ni la vida, ni el present, ni el futur, ni el que hi ha a dalt, ni el que hi ha a baix, ni els problemes del món. Res de res". És com un himne aquest capítol vuitè de Romans. Res de res ens pot separar de l'amor de Déu que s'ha revelat en Jesucrist.

Aquest amor de Déu que el creient sap més fort que les vicissituds, que els problemes, fins i tot que els sofriments, i la mort. Jesús imposa la mà, guareix, acompanya.

"Estigueu atents, veniu a mi i us saciareu de vida", llegim a Isaïes. Com dirà Jesús: "Qui tingui set que vingui a mi i que begui". "I del seu interior brollaran fonts d'aigua viva". Però per això, en lloc de demanar a la gent que es cuidi, hem de saber cuidar. En lloc de dir que cadascú s'espavili, he de saber fer família, comunitat. En lloc de que cadascú vagi a la seva, hem de saber ser germans.

Homilia Diumenge XVIII del temps ordinari
Fra Jacint Duran
2 d'agost de 2020