dijous, 5 de maig de 2022


NO HO TENIA PREVIST

Fa molts anys que em dedico a l’acolliment i a la formació dels qui volen iniciar-se en la nostra vida de fraternitat. Una de les coses que és interessant de veure és la reacció que tenen els pares quan els seus fills els diuen que tenen vocació religiosa. Les reaccions són curioses. Una vegada un em deia: “la meva mare, parlant amb una amiga seva li va dir:"el meu fill s’ha fet frare". I l'altra li va respondre: "millor això que no pas que s’hagi tirat a les drogues”. De fet, pocs pares pensen que el seu fill pugui ser religiós i fer-se frare. N’hi ha molts pocs. Això no entra dins dels plans d’uns pares. Per tant, avui dia, quan un jove diu: “Vull fer-me frare”, és una espècie de trencamentd’esquemes.La cosa queda realment estranya.

Hi ha tres reaccions dels pares que he conegut davant d'aquesta notícia. Recordo casos concrets. Una mare que des que el seu fill va trucar a la porta del convent, no va venir mai, mai, mai. De fet, va morir fa poc i cridava l’atenció que mai havia posat els peus al convent, ni tan sols a la celebració de la professió del seu fill, ni quan el van ordenar de diaca... Res.Es va negar en banda i punt. Hi ha d’altres pares, en canvi, que reaccionen d’una manera una mica més suau. Els sap greu però al cap del temps ho acaben incorporant al seu projecte. És allò que deia aquella dona sobre la droga: millor que es faci frare que no pas que es tiri a les drogues. Són pares que ho acaben incorporant. I encara hi ha un tercer cas, el dels que no simplement ho incorporen, sinó que ho fan amb alegria.

Aquesta és, justament, la manera com Déu intervé a les nostres vides. Ho fa tot incorporant el que nosaltres fem i decidim i alhora que ho transfigura. És la història entre Déu i Israel, paradigma de la nostra pròpia història. Déu va elegir, va cridar, un poble: el poble d’Israel. Déu tenia un projecte sobre aquest poble. Havia de ser un poble sacerdotal, una nació santa, instrument de salvació per a tota la humanitat. Però, moltes vegades, aquest poble va fer coses que Déu va haver d’acceptar, incorporar i fer “de tripas, corazón”, com es diu en castellà. Per exemple, Déu va haver d’empassar-se una cosa que no volia de cap manera: la monarquia. Quan al llibre de Samuel es diu que el poble volia un rei, el Senyor diu al profeta: “Fes-li cas. No et rebutgen a tu sinó que em rebutgen a mi”. Però, amb tot, Déu va acceptar allò, i no simplement ho va acceptar sinó que ho va incorporar al seu pla de salvació. Aquell rei que Déu no volia es va anar transformant, poc a poc, en la imatge del Messies.

Igual passa amb el Temple. David, que era el gran rei, volia construir un Temple. Però Déu li va dir: “No em construeixis cap temple. Jo no vull temples. Sempre he anat en una tenda pel desert i no vull temples”. Finalment, tant si com no, van fer el Temple. I què va fer Déu? Doncs ho va incorporar en el seu pla, en el seu projecte.El Temple va esdevenir lloc d’oració per a tots els pobles. Veiem un cop més com Déu va canviar els seus projectes. D’alguna manera, el poble li va marcar un camí a Déu, i Déu obeïa i ho transformava.

Això és el que passa amb Jesucrist. Jesucrist és la gran acceptació del que el poble demanava a Déu i, a la vegada, la gran transformació. Jesucrist és el Temple per excel·lència. En Ell resideix la presència de Déu: no en un Temple fet per mans d’homes, sinó en el Temple vivent, Jesucrist. Amb Ell, nosaltres, el seu cos, esdevenim el temple de Déu. Jesús, també serà el rei escollit, el Messies que durà a terme el projecte de Déu, d’una manera absolutament impensable pel poble d’Israel. La Llei mateixa quedarà totalment trabucada i encarnada d’una manera absolutament diversa en Jesús de Natzaret, que serà llum de les nacions i glòria d’Israel.

Quan hi ha llum, també es veu la brutícia, i molts no la volen, com diu sant Joan: “Va venir la llum al món i molts la van rebutjar i van preferir les tenebres”. Que sigui llum no vol dir que tothom la desitgi. Jesús va portar a terme tot el projecte de Déu.

La nostra vocació ha de ser co-vocació de Jesucrist, seguir en l’entrega total i absoluta aquest Déu que es manifesta.

A la presentació de Jesús infant al temple de Jerusalem, Simeó dirà a Maria: “Una espasa et traspassarà l’ànima i seran descoberts els sentiments amagats de molts cors.”Quan se segueix la pròpia vocació, és com una espasa que travessa l’ànima dels pares. Moltes vegades ens toca fer aquests paper i assumir i transformar, com fan els paresamb un projecte dels fills en què no comptaven. Però també la vocació travessa l'ànima del cridat. Si no ho fa, és a dir, si el projecte casa perfectament amb el que tu pensaves, vol dir que no és el que pensa Déu, no és el que Ell et proposa, no és vocació. La vocació és una crida profundíssima a trencar els teus projectes, a saber escoltar, a oferir-te absolutament a Aquell que totalment s’ofereix a tu. I això coincideix amb el que Jesús de Natzaret va fer, que es dóna totalment i ens obre el camí d’aquesta donació de nosaltres mateixos, on Déu ens surt a l’encontre, on Déu se'ns dóna, on Déu ens crida.

 

Homilia Festa de la Candelera
Fra Jacint Duran
02 de febrer de 2022

 

divendres, 8 d’abril de 2022


SOROLL, MASSA SOROLL

En les àrees comercials, o fins i tot en botigues més petites, sovint hi tenen posat un fil de música. De vegades ni te n’adones, però altres vegades sí que sents una música de fons. I mentre la música sona, tu vas fent les compres: l’arròs, la carn, el peix... I la música no t’interromp... vas fent la feina.

Passa també amb la música que un pot asseure’s i escoltar-la directament. L’escoltes i perceps la música, fixant-t’hi. Passa, per exemple, amb un concert... et concentres directament en la música. En aquest cas, la música no és un rerefons sinó que l’escoltes directament.

Hi ha, però, encara una tercera classe de música: la música invasiva. És aquella que, quan estàs tranquil·lament a casa, comença a sonar de cop i volta i ve normalment de la casa del veí. És una música que t’absorbeix… O,en aquesta mateixa línia, encara trobem aquella música de les discoteques, d’una estridència ingent: la música és tan invasiva, en aquest cas, que no es pot ni tan sols parlar amb els altres i, encara que et cridin, costa molt de saber què t’estan dient.

Doncs bé,podríem dir que el nostre cap actua així també. A vegades hi ha coses que ens preocupen però són com aquella música suau, que sona de fons, i que et deixa fer la teva vida normal. Tens el record d’aquella cosa que s’ha d’arreglar però vas fent…Altres vegades, fas com quan t’atures a escoltar la música.T’atures, escoltes el problema i intentes arreglar-lo directament. Però hi ha, encara, una tercera situació força freqüent, en què el problema ens ve com una música invasiva que ens absorbeix totalment l’atenció. Allò ens preocupa fins a tal punt, que no hi ha manera de copsar res més. Estem polaritzats per aquell problema. El nostre cap s’ha com bloquejat.

Quan ens passa això, no escoltem. De fet, no podem escoltar. El nostre cap està polaritzat i no escoltem els altres i els seus problemes. Estem tan absorts amb el nostre problema que no som capaços d’escoltar l’altre i fins som incapaços de viure altres aspectes de la nostra vida. El problema ens bloqueja com si no hi hagués res més. Moltes vegades, el problema és real, però la intensitat amb què el sentim, no. La música està bé, però no la intensitat i quedem bloquejats en nosaltres mateixos. No escoltem Déu. I Déu, quan parla, sempre interpel·la i ens crida. És una vocació. Sovint a la nostra vida, la veu de Déu queda en una veu tan fina, tan petitai li posem tan poca atenció que passa absolutament desapercebuda.

De vegades, però, la vocació, la crida de Déu, pot trencar aquest bloqueig, aquesta sordesa. Ho veiem amb Isaïes. Aquest va viure al segle VIII aC, en un moment de profunda crisi d’Israel, en què Assíria anava creixent i Israel se sentia atemorit. Al capítol 6è del seu llibre, se’ns transmet aquell moment en què el profeta,que es trobava al temple, té la visió en què Déu és proclamat tres vegades sant i que la litúrgia cristiana ha assumit en cadascuna de les celebracions de l’Eucaristia: sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l’univers. El temple s’omple de fum, del foc de l’altar, i la primera sensació que té Isaïes és de ser poca cosa, de pecat davant de la santedat, de la infinitud i l’esclat de Jahvè, el Senyor. Déu es presenta i, quan ho fa, crida: “Qui hi anirà? A qui enviaré?” I la resposta del profeta és “Envia’m a mi, sóc aquí”.

Encara que sembli que és molt diferent, la crida dels primers deixebles de Jesús és semblant a la d'Isaïes. Fixem-nos que aquí, en lloc de ser al temple,la crida es produeix a la vida quotidiana. Jesús surt a l’encontre en situacions que no ens són estranyes: al costat de l’aigua, entre pescadors,en una vida normal, enmig del treball...  Jesús surt a l’encontre. Però, tanmateix, si ens hi fixem, la sensació que té Pere davant Jesús és molt semblant a la que té Isaïes davant la santedat de Déu. Quan Jesús fa la pesca miraculosa, Pere té la sensació que té Isaïes: “aparteu-vos de mi, perquè sóc un pecador”. Són les mateixes paraules, gairebé, que diu Isaïes davant del “sant, sant, sant”. Jesús és més que el gran temple:Ell és on la presència de Déu ens interpel·la. I quan Déu ve, crida sempre. Però cal dir que, en Jesús, encara ho fa amb més força, perquè si a Isaïes Déu diu: “A qui enviaré?”, Jesús diu: “Et faig pescador d’homes”. No li demana l’opinió a Pere. Ell crida i, deixant-t’ho tot, ells el segueixen.

Sant Pau, a la Primera Carta als de Corint (1Co 15, 1-11) transcriu un dels textos més fonamentals i antics del Nou Testament, en què ens mostra el fet central de la nostra fe: la Resurrecció de Crist. Crist ha ressuscitat. Aquest és el centre de la nostra fe. I tenim, amb sant Pau, no algú que simplement ens en parla, sinó un testimoni personal. “Se m’aparegué a mi”, diu, i en una altra part de la carta encara dirà: “Jo he vist el Senyor”. Pau és el testimoni directe, en primera persona, d’aquest fet. Quan Déu intervé, quan Déu esclata en la vida d’una persona, hi ha de seguida la missió. Pau es converteix de perseguidor en evangelitzador.

Nosaltres, moltes vegades, estem tan preocupats pels nostres problemes, els hem fet tan grans, els inflem tant, que els problemes, el seu soroll, acaben tapant la veu de Déu.

El primer que hem de fer per escoltar la veu de Déu, doncs, és desinflar els nostres problemes, posar-los en la seva autèntica mesura. Desinflar-los perquè  pugui ressonar la veu de Déu. Hem d’abaixar el volum dels nostres problemes, que, encara que són reals, els hem inflat de tal manera que al final han acabat sent irreals. Hem d’abaixar el seu volum i apujar el volum del que diuen els nostres germans, apujar el volum d’altres aspectes de la nostra existència, apujar sobretot el volum de la veu de Déu.

Déu realment parla i ens parla i vol intervenir en la nostra vida. Hem d’apujar el seu volum i, quan l’encenem, el primer que sentirem en aquesta emissora és: “vull pujar a la teva barca”. Som capaços de deixar pujar Jesús a la nostra barca? La segona cosa que ens dirà és: “No et quedis a la platja, vés mar endins; a la platja pescaràs quatre peixos, vés mar endins”. Ens demana no quedar-nos mullant-nos els peus a la platja, sinó endinsar-nos sense por cap a la mar. I la tercera cosa que ens demana és l'actitud de Pere quan diu: “ens hem escarrassat tota la nit, però perquè tu ho dius tiraré les xarxes”. La nostra vida ha d’estar marcada per aquest: “perquè tu ho dius”. Malgrat l’aparença d’ineficàcia del que hem de fer, fem-ho perquè el Senyor ho diu. Llavors la nostra vida s’omplirà de llum, llavors veurem el foc de la seva presència, llavors veurem com s’il·lumina el nostre camí.


Homilia Diumenge V durant l’any
Fra Jacint Duran
6 de febrer de 2022


dijous, 3 de març de 2022

VIDA DIGNE

Hi ha un ex jugador de futbol que havia estat jugant al Barça però no havia coincidit massa amb la manera de fer de Cruyff, i finalment se'n va anar a l'Osasuna. Es diu Juan Carlos Unzué. Aquest jugador té uns cinquanta-cinc anys. L'any passat se li va detectar aquesta malaltia tan cruel, l'ELA. Ja sabeu que aquesta malaltia va deteriorant poc a poc a la persona, i en qüestió de tres a cinc anys, la persona és morta, perquè no hi ha cap medicament o tractament per a aquesta malaltia. Aquest xicot, quan es va assabentar d'això, es va anar posant en contacte amb altres que tenen la mateixa malaltia. I va crear una espècie de xarxa d'ajuda mútua i per conscienciar a la gent de la seva situació.

No té sortida aquesta malaltia i, a més, és una malaltia caríssima. Caríssima vol dir que el qui la pateix no té masses ajudes i, poc a poc, cada vegada va necessitant més, i més ajuda, perquè cada vegada va deteriorant-se més la mobilitat de la persona. El qui ho  pateix es troba en situacions molt dures. Unzué, no té aquest problema econòmic, perquè ell té un cert coixí, però hi ha molta gent que aquest coixí no el tenen, però tenen la malaltia, i tenen les necessitats, i no tenen els mitjans. Ell diu que aquests malalts hi ha un moment determinat en que  es deixen anar. I deixar-se anar què vol dir? No ho aclareix massa. És plegar, i dir  prou... I, fins i tot, a ell mateix d'una manera discreta, però clara , més d'un, li ha proposat l'eutanàsia. Amb aquesta sortida s'acabaria el problema econòmic, s'acabaria el sofriment, deixarien els familiars de tenir problemes. Aquesta reflexió ha de portar al malalt a un cert sentiment de culpabilitat de tenir la malaltia i de no fer servir l'eutanàsia.

Ell mateix diu: "Més de que ens parlin d'una mort digna, ens haurien d'ajudar a tenir una vida digna, encara que sigui curta". I aquesta vida digna passa, certament, per ajuts socials, això és evidentíssim. Però el punt central és que hem de descobrir la importància de cuidar els altres, de demanar ajuda. De cuidar i deixar-se cuidar. I és un dels elements bàsics de la nostra vida trencadissa. La malaltia no és una cosa que passa de tant en tant, forma part del nostre ser, existir i viure en aquest món. Hem d'aprendre a cuidar els altres, i al revés, demanar ajuda i deixar-se cuidar.

Aquesta paraula, cuidar, és bàsica per a la fer cristiana. Cuidar és una manera de dir estimar. Si no cuido, no estimo. L'amor és més cuidar que sentir.

L'evangeli de Lluc ens parla de Maria que es posa a caminar,Maria del Bon Viatge (patrona del nostre convent). És aquella que està en sortida, que diria el Papa. Aquella que surt, aquella que viatge. És el primer viatge de Maria que consta a l'Escriptura, sortint de Natzaret per anar cap a Jerusalem a ajudar i cuidar la seva cosina Elisabet . Després la veurem sortir de Natzaret anant cap Betlem, a punt de donar a llum, la Llum del món. L'acompanya sant Josep. Després la veurem de Betlem, que marxa cap a Egipte. Després veurem com d'Egipte torna cap a Natzaret, i després veurem el gran viatge de Natzaret fins al peu de la creu, i encara continuarà, seguint els camins de la primitiva Església portant la llum de la Resurrecció.

Maria és la que cuida. No fa un viatge de plaer, sinó per cuidar a la seva cosina Elisabet. També per cuidar al seu fill Jesús, al seu espòs, Josep. Per cuidar la primitiva Església. I també estarà ella cuidada per Josep, cuidada per Jesús, cuidada per Joan l'evangelista que la rebrà a casa seva. Cuidar, cuidar.

I això ho podrà fer perquè té Jesús a les seves entranyes, Jesús a les mans, Jesús al costat, Jesús al davant. Aquesta imatge de Jesús a les entranyes de Maria, és una imatge que va colpir a sant Francesc. Dirà sant Francesc als seus frares: "Feu en vosaltres un estatge i un sojorn per al vostre Déu". És aquesta presència de Jesucrist en nosaltres, que, com en Maria, és fruit de que l'Esperit Sant que cova en els nostres cors, el que dona força per sortir cap a l'altre, el que dona força per cuidar, el que dona força per ser allà on cal que estiguis.

És complir la voluntat de Déu. I aquesta voluntat és acollir-lo i deixar-se portar per Ell, que ens porta aquest cuidar-lo amb les mans, amb el cor, amb la vida. I aquí trobem el que diu el profeta Sofonies: "Ell és la nostra pau". Cal cercar una vida digne, plena, amorosa. Cuidar i deixar-nos cuidar.

 

Homilia IV diumenge d'Advent
Fra Jacint Duran
19 de desembre de 2021

 

 

dimarts, 22 de febrer de 2022


Cuida't!

Quan algú ens diu que està passant un mal moment de salut, al final de la conversa, tendim a dir-li com a comiat: cuida't!. En els whatsapps, ho diem sovint "cuida't". Cada vegada es fa servir més aquesta manera de parlar. I jo també l'he anat adoptant. L'altre dia, amb una persona que em va escriure un whatsapp on m'explicava les seves dificultats i que no es trobava massa bé de salut, al final del whatsapp que jo li vaig fer, vaig posar "cuida't". I de seguida em va respondre: "No diguis aquesta paraula", i em donava la raó. Jesús no va dir a ningú "cuida't", sinó que en tot cas cuidava. Dir a algú que es cuidi, és com treure'ns el mort de sobre. Pot voler dir: "espavila't". I, certament moltes vegades no ho diem amb aquest sentit, però està en el transfons, i més del que ens imaginem. Hi ha paraules que van prenent cos a través de la cultura a partir del que fem i diem, de la manera de relacionar-nos d'uns amb els altres i, sense adonar-nos, anem traduint l'actitud general. Quina és aquesta actitud general? el cuida't, espavila't, fes-t'ho tu...

L'evangeli parla d'una altra manera, ens diu que quan Jesús s'assabentà de la mort de Joan Baptista, que havia estat assassinat, lògicament marxà . Jesús corria perill, no simplement havia estat batejat per Joan Baptista, sinó que l'havia lloat públicament i ,a més, era parent seu. Per tant, la cosa no pintava gens bé. Però, quan arriba al lloc previst, el troba tot ple de gent que el buscava. Si hagués fet cas del meu whatsapp, del "cuida't", hagués dit als deixebles: "Digues a la gent que no hi soc. Jo me'n vaig a la muntanya, que això pinta bastos. Marxo". Però Jesús no s'escapa, cuida, no s'escapa sinó que guareix.

I m'agrada veure aquest guarir de Jesús, no simplement com aquell que passa d'una manera màgica al costat d'aquell que pateix, sinó que el seu guarir era asseure's, escoltar, parlar... perquè se li va fer tard, això vol dir que estava allà parlant, guarint, escoltant...

I els deixebles, que són del "cuida't", quan arriba l'hora del vespre li diuen a Jesús que aquella gent s'espavili, que es cuidin, que era tard, que es vagin a buscar menjar... Però Jesús respon: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos". Cuideu-los.

I Jesús farà un gest que anirà repetint, un gest en quatre parts, que també repetirà el dijous sant, i també ho farà el dia que es trobi amb els deixebles d'Emaús i bora el llac de Galilea, desprès de la resurrecció. Un gest en quatre parts: Agafa pa, diu la benedicció, el parteix i el dona. És el que el prevere, en el Senyor Jesús, fa cada vegada a l'Eucaristia. Agafa pa, fa la  benedicció( l'Anàfora:Prefaci i Canon) el parteix i el dona. El Senyor no ens diu, simplement "cuideu-vos", sinó que Ell es queda, té cura de nosaltres. Cada dia, fins a la fi dels temps. és amb nosaltres, com diu el Senyor ressuscitat. Cada dia us dic la meva Paraula. Cada dia us reparteixo el meu pa. Cada dia vull guarir-vos. Sempre sóc entre vosaltres.

Aquesta és l'experiència que té sant Pau i que nosaltres hauríem de viure ben a fons enmig de tantes distraccions. Diu sant Pau: "Qui ens podrà separar de Crist, que tant ens estima. Ni la mort, ni la vida, ni el present, ni el futur, ni el que hi ha a dalt, ni el que hi ha a baix, ni els problemes del món. Res de res". És com un himne aquest capítol vuitè de Romans. Res de res ens pot separar de l'amor de Déu que s'ha revelat en Jesucrist.

Aquest amor de Déu que el creient sap més fort que les vicissituds, que els problemes, fins i tot que els sofriments, i la mort. Jesús imposa la mà, guareix, acompanya.

"Estigueu atents, veniu a mi i us saciareu de vida", llegim a Isaïes. Com dirà Jesús: "Qui tingui set que vingui a mi i que begui". "I del seu interior brollaran fonts d'aigua viva". Però per això, en lloc de demanar a la gent que es cuidi, hem de saber cuidar. En lloc de dir que cadascú s'espavili, he de saber fer família, comunitat. En lloc de que cadascú vagi a la seva, hem de saber ser germans.

Homilia Diumenge XVIII del temps ordinari
Fra Jacint Duran
2 d'agost de 2020


dijous, 30 de desembre de 2021

 

OBRIR FINESTRES

 

En una emissora de radio que estava molt ben organitzada, hi havia diferents departaments: el departament dels programes per fer riure, hi havia el departament dels programes d’informació... cada programa estava en el seu departament. I hi havia un, un departament per a l’home del temps. Aquest home del temps, lògicament, tenia el seu espai per dir i predir el temps que feia. Un periodista que hi havia al seu costat el veia cada dia amb tot ple de mapes, connectat a l’internet;  passant i repassant  informacions que li venien del Meteosat i d’altres satèl·lits, informacions de la Xina, dels Estats Units, de Bèlgica... de tot arreu, per calcular quin era el temps que faria. Però, de tant en tant, el veí, company  periodista, el trobava mirant per la finestra, amb la finestra oberta i mirant el cel. Mirant quin temps feia realment. El company, en broma, li deia: “això és trampa”.

Però, no. Ens poden ajudar molt els mapes per saber el temps, ens serveixen molt les informacions de tot el món per predir el temps, i això està molt bé, però, de tant en tant, hem d’obrir la finestra i mirar directament.

Això ens passa en moltes coses. Estem informadíssims de moltes enquestes, informadíssims  del tant per cent de moltes coses, però poques vegades obrim la finestra i mirem la realitat directament. Certament, a vegades, l'home del temps prediu que pel Maresme plourà, i ja sabeu que moltes vegades que es prediu que al Maresme plourà, a Arenys no plou. Per què? Perquè té una constitució geogràfica que fa que plogui menys que a Caldetes i Canet. És així. Per tant, s’ha d’obrir la finestra... perquè si mires internet diu que està plovent i si obres la finestra veus que no plou.

S’ha de mirar directament la realitat. S’ha d’obrir la finestra i veure la realitat, estem massa fixats en maquinetes, tants per cents, informacions i desinformacions... Mirar directament als altres, als ulls dels altres. Mirar què fan, escoltar... Però, sobretot, la pròpia Escriptura ens demana obrir una finestra molt important, que normalment no tenim en compte, per predir i per fer les nostres decisions, que és la finestra de la nostra consciència. Quantes vegades projectem, fem opcions tenint en compte les repercussions econòmiques, els problemes familiars, els problemes socials... tot el que vulguis, però poques vegades obrim i ens preguntem: És bo o és dolent? Més encara, obrir aquesta finestra i deixar que no sigui jo qui miri, sinó deixar que la mirada de Déu reposi sobre meu. La consciència és el més humà, és el que ens fa humans.

La consciència no és simplement els meus últims embolics mentals o els meus gustos. La consciència, normalment, si és consciència treballada, ens farà fer el contrari dels meus gustos, perquè no és que li pregunti que és el que m’agrada, sinó el que és bo, això li pregunto. Per això la majoria de vegades no li mirem la cara, perquè moltes vegades ens dirà el revés del que desitgem. Al revés.

En els Fets dels Apòstols es diu clarament: “Cal obeir Déu abans que els homes”. Cal ser fidel a la consciència abans dels meus interessos. Cal obeir la consciència abans que el és políticament correcte. Cal obeir la consciència abans que els meus gustos. Cal escoltar la consciència. Cal obeir Déu abans que els homes. I, fixeu-vos, que normalment ens porta la contraria, per això no l’escoltem.

En  l’evangeli es veu clara aquesta "mania" que té Déu de portar-nos la contra, perquè vol el bé, no el nostre gust. Diu Jesús: “Heu sentit a dir que qui dirigeixen les nacions tracten als altres com a amos, i els grans personatges els tenen sota el seu poder”. És normal, estadisticament. Passava a l’època de Jesús i passa ara. Però fixeu la frase de Jesús: “Entre vosaltres no ha de ser així”. El creient ha de tenir clavat en el cor que no es pot guiar per les estadístiques, ni pel que majoritàriament es fa. “Entre vosaltres no ha de ser així. El qui vulgui ser primer que sigui el darrer. El qui vulgui ser el principal, que sigui el vostre esclau, el vostre servidor”. I això com Jesús, perquè el Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir. “Jo no he vingut perquè em serveixin”. El Fill de l’Home ha vingut per servir i donar la vida. Igualment nosaltres.

Sant Joan de la Creu, mostra la fe com un camí . El camí de la fe s'ha de fer pas a pas però sobretot s'ha de saber per on es va i a on va. Diu sant Joan de la Creu: “Si vols fruir (gustar, diu ell) del que no frueixes, vés a on no frueixes. Si vols saber allò que no saps (i que intueixes en el fons del teu cor), has d’anar allà on no saps. Si vols tenir allò que no tens, vés a on no tens. Si vols ser el que no ets, vés per on no ets". És el camí del no ser, del no saber, del no tenir, del no fruir, el que ens posa en el camí de l’autenticitat. La consciència ha expressar-se més enllà dels meus desitjos i de les meves teories, perquè el bé, que es revela en Jesús de Natzaret, està per damunt de tot. Quan parlem de la consciència ens hem de posar de genolls i deixar que la llum de Déu il·lumini el més íntim del nostre cor. La seva llum ho omplirà tot.

Homilia Festa de Sant Jaume
Fra Jacint Duran
25 de juliol de 2021

 

 

dimarts, 7 de desembre de 2021

 

ENAMORAR-SE

Quan diem que algú té papallones a l’estómac, és una forma de dir que està enamorat. Però quan un està enamorat, no simplement té papallones a l’estómac, sinó que és tota la seva persona que queda trasbalsada. És una de les experiències més fortes que un pot tenir. Enamorar-se. És descobrir l’altre i voler estar amb ell, sentir-se fortament atret per l’altre. Quan un està enamorat difícilment es pot concentrar en el treball que fa, perquè té el cor, el pensament, amb un altre lloc. Quan una persona està enamorada el que demana és, sobretot, intimitat, estar amb l’altre.

Amb tot, l’enamorament, podríem dir, que no deixa de ser  irreal, perquè tot ell està banyat per la idealització de l’altre. L'enamorament madura quan es va convertint en amor. I perquè l’amor vagi creixent i  madurant, el primer que hom ha de tenir és sentit de la realitat. En aquest camí hom comença a veure les dificultats de l’altre, els problemes de l’altre, les limitacions de l’altre. I aquest sentit de realisme fa que passem de l’enamorament a l’amor. Sense realisme, sense aquesta pressa de realitat ens quedarem en els núvols. Podríem dir que el punt clau és aquest, un enamorament o toca la realitat o desapareix. En el moment en què toca la realitat poden passar dues coses, dir “bé, no hi havia per tant”, i es deixa córrer, o bé, s' assumeixi la realitat i es va endavant cap a l'amor. És l’alternativa. L’enamorament, en aquell moment, es transforma en una altra cosa, l'estimar.

Però jo avui voldria comunicar-vos una cosa. Hi ha un enamorament que no es desintegra, hi ha un enamorament que continua sent enamorament sempre, i és l’enamorament de Déu. Quan un s’enamora de Déu, certament que, com he dit, no podem fer una altra cosa que pensar en Ell. Quan un s’enamora de Déu sap que contra més intimitat, més el voldrà. Però la diferència amb els altres enamoraments és que quan hom està enamorat de Déu i toca la realitat, s’adona que sempre queda curt. Per tant, el contacte amb Déu no es desinfla sinó que cada vegada és més intens, perquè Déu sempre és més, no menys, del que havíem pensat. Infinitament més. Per això, podria dir que el sentiment que perdura més en la relació amb Déu és l’enamorament, enamorar-se de Déu.

Per això aquest text del capítol 20 de Jeremies és tan bell: “M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir. Heu fet força contra mi i m’heu guanyat. La vostra paraula m’és escarni. He dit ‘no parlaré més en el seu nom’. Però dintre meu hi ha un foc devorador tancat entre els meus ossos. He volgut contenir-lo i no me n’he sortit”. És l’expressió d’algú absolutament vertebrat, centrat, enamorat de Déu. Algú que com el salmista, en un dels cims de l’Antic Testament,  diu: “El vostre amor val més que la vida”. És molt gran el que està dient el salmista. Què hi ha més gran que la vida? L’amor de Déu. I continua dient: “Soc feliç sota les vostres ales”.  Hi ha una referència per al cristià, que fa que això no quedi a mercè de les imaginacions:  Jesús de Natzaret. Ell ens diu: “Segueix-me, qui em veu a mi veu al Pare... Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà”. Jesús, ell en persona, és la realitat que ens diu que estem, o no, realment en contacte amb Déu i no amb una fabricació de la meva imaginació.  Per això dirà sant Pau: “No us emmotlleu al món present, renoveu-vos constantment en la vostra mentalitat, a imatge de Jesucrist”. “M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir”, "Quan sigui alçat damunt la terra atrauré tothom cap a mi".

Deixem que la nostra ànima s’enamori de Déu, que l'estimeu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces. Sota les seves ales trobeu la felicitat que tant cerquem, o més encara, el trobareu a Ell "que és millor que la vida".

 

Homilia Diumenge XXII durant l’any
Fra Jacint Duran
30 d’agost de 2020

 

 

dijous, 18 de novembre de 2021


 

El sagrament del perdó

Fra Jacint Duranagramen

Aplegar la Fraternitat

Ens proposem de meditar sobre el sagrament de la penitència. Farem una primera reflexió franciscana.

Sant Francesc és un home que va somiar bastant. En moltes ocasions, les biografies antigues ens parlen dels somnis de sant Francesc. N’hi ha un que potser no recordem massa. Es tracta d'aquella vegada que sant Francesc estava somiant que veia una gallina negra, baixeta i plena de plomes. La pobra gallina, que era petiteta, estava lloca, estenia les seves ales i estava voltada de pollets. Però els pollets no hi cabien i s’anaven dispersant i marxant, i la pobra gallina estava molt nerviosa perquè no podia aixoplugar sota les seves ales la quantitat de pollets que tenia. La preocupació de la gallina era arreplegar els pollets sota les seves ales. Sant Francesc es reconeixia en aquesta gallina. Aquesta gallina sóc jo, deia Francesc.

Això remunta segurament a l’any 1217 quan sant Francesc estava preocupat perquè havien vingut molts frares nous i no els podia aixoplugar. La voluntat de Francesc era acollir els frares, tenir-los sota les seves ales, com una gallina als seus pollets, com una mare als seus fills.

El 1221 va buscar una solució a aquest problema. El que li preocupava eren els fills, els pollets, que quedaven dispersos. Justament això recorda el text de l’evangeli en què Jesús va arribar a Jerusalem i es va posar a plorar: “Quantes vegades he volgut, com una gallina, aixoplugar-te sota les meves ales i tu no ho has volgut”. La voluntat de Jesús, quina era? Aixoplugar, reunir els fills dispersos. Tant és així que el final del capítol 11 de l'evangeli segons sant Joan dirà que Jesús morí per aplegar els fills dispersos de Déu que hi ha pel món. Aplegar, fer un grup... És així que, en el cànon tercer de la Missa, diem: “Per la vostra gran pietat, Pare clementíssim, reuniu els vostres fills dispersos pel món.”

La salvació de què parla el Nou Testament, de què parla Jesús, de què parla la Bíblia, no consisteix en que jo em salvi, que arribi a un equilibri psicològic, que arribi a connectar amb la divinitat... El que volia Déu era aixoplugar una comunitat. Tant és així que el Catecisme de l’Església Catòlica diu al principi de tot: “Déu ha creat el món perquè l’home participi de la naturalesa divina i ha arreplegat tots els homes en una sola família.” No es tracta de la meva salvació únicament i aïllada. Es tracta, en canvi, d’aixoplugar, de crear una fraternitat, una comunió. En definitiva, de crear llaços de comunió que vinguin de Déu i s'arrecerin en Ell: com una lloca vol aixoplugar els seus pollets, així Déu vol aixoplugar els seus fills dispersos.

Això sant Francesc ho tenia molt clar, perquè aixoplugar no significa ordres ni imposicions, sinó tacte i delicadesa. Això es reflecteix en diferents textos de les biografies antigues, perquè van creant una manera de fer molt més cristiana i humana. Recordeu aquell text datat del 1210, en què es narra com sant Francesc, amb els primers companys, retornava de Roma i no trobava lloc on estar-se i van començar a buscar un lloc. Al final, van anar a para a Rivotorto, un lloc molt petit pensat perquè hi dormís un ase. Poc temps després va arribar el pagès i va posar-hi l'ase mentre ells hi dormien. En fi, tots hagueren de sortir perquè hi cabés l'ase i van haver de buscar un altre lloc. Però, mentre això no passà, ells s'estaven allà. I suposo que recordeu el que va passar aquella nit en què tots estaven dormint, una mica amuntegats, i se sentí una veu enmig de la nit que gemegava: “Em moro”. I, sant Francesc, s’aixecà i li digué: “Però, què et passa?” I el germà li respongué: “Em moro de gana”. Què va fer sant Francesc? No el renyà, ni el va fer quedar en ridícul, sinó que va fer aixecar tothom i, a mitjanit, va servir menjar. Sant Francesc tingué la delicadesa de començar ell a menjar perquè el germà perdés la vergonya i mengés i tots els altres ho compartissin.

Hi ha molts textos de les Floretes i d'altres Fonts franciscanes en què veiem sant Francesc reclamat per germans que volen parlar amb ell, i ell, que està ocupat en moltes coses, gairebé sempre surt corrents a trobar-los, els abraça, els beneeix, parla amb ells, i són poquíssims els que marxen sense poder relacionar-se amb ell, de tu a tu: es tracta, en fi, de parlar, de crear xarxes, no xarxes tècniques, sinó humanes.

Recordeu encara que hi ha un altre text en què trobem un frare malalt i que sant Francesc sabia que es posaria bo si menjava ni que fos una mica de raïm. L’agafà, se l'endugué a una vinya, robaren raïm, i sant Francesc començà a menjar perquè l’altre no tingués vergonya i mengés.

Són aquestes relacions plenes de delicadesa, plenes de deferència, el que ha de crear la comunitat cristiana, el que ha de fer la comunitat franciscana. El que fa que aquesta pandèmia sigui viscuda amb tant de dolor és la soledat i és precisament això el que Jesús no vol de cap manera: ens vol aixoplugar sota les seves ales, no deixar-nos sols a cadascú fent ioga o fent meditació, o cercant l'equilibri emocional amb  llibres d' autoajuda, estiguin bé o no. El que cal és trobar-se i retrobar-se. Aquí hi ha el punt central: la fraternitat, la comunió, la comú-unió amb Jesús.

Sagraments

Fem un pas més. Per trobar-nos i retrobar-nos, nosaltres no podem fer-ho simplement per nosaltres mateixos. L'home tot sol no pot arribar a Déu. És Déu qui ha de venir. Necessitem de Déu per arribar a Déu. És allò que diu el salm: “Si el Senyor no construeix la casa és inútil l’afany dels constructors. Si el Senyor no guarda la ciutat és inútil que vigilin els guardes.” Per això l’Església proclama que la humanitat té un punt de referència, un pont: Jesús. Ell és el qui està en Déu i en nosaltres, l'escala on pugen i baixen els àngels de Déu. I això, no simplement a nivell individual, sinó, primàriament, a nivell comunitari, de manera que, quan parlem de la comunitat cristiana, parlem de la comunitat que Jesús edifica, que Jesús treballa, que Jesús construeix, de la qual Jesús és pedra fonamental. I això d’una manera real i no simplement simbòlica. Això és bàsicament el que vivim en el misteri dels sagraments.

En els sagraments deixem que Jesús ens construeixi com a nova creació, per tant com a germans, com a fraternitat. Quan parlem dels sagraments hi ha elements que en podem dir simbòlics, i d'altres que són signes. Per exemple, que la casulla sigui de color verd o vermell és un signe convencional. Ens hem posat d’acord que, durant l’any, el color litúrgic sigui el verd, i no hi ha cap problema. Quan celebrem la memòria d'un màrtir, posem el color vermell. Quan es tracta de la Mare de Déu, el posem blau. I quan és una solemnitat, el posem blanc. Són signes que ens orienten, però els colors podrien ser d'una altra manera. La litúrgia, tanmateix, no va solament de signes sinó també de símbols, que són molt més profunds. El símbol de l’aigua, el símbol del foc, el símbol del pa, el símbol del vi.  No simplement són coses en les quals ens posem d’acord, sinó que expressen una sintonia profunda entre el símbol i la nostra interioritat. Per exemple, el foc expressa molt bé el que nosaltres de vegades sentim en la pregària. L’aire expressa molt bé el que sentim quan hi ha una experiència de Déu.

Cal, però, un pas més: el que celebrem bàsicament són sagraments, que fan servir símbols i signes, però que són una realitat molt més profunda encara. El creient sap que el sagrament no és simplement un símbol ni un signe, sinó que el que hi ha en el sagrament, allò que representa, està passant. El pa no simplement simbolitza el cos: el pa és el cos de Crist. El vi no simplement simbolitza la sang de Crist: és la sang de Crist. Quan estic ungint amb l’oli, l’oli no simplement simbolitza l’Esperit Sant, sinó que l’Esperit Sant hi és. El sacerdot, quan presideix la celebració, no simplement recorda o simbolitza a Crist, sinó que ho fa in persona Christi, Crist hi és. Així, quan se celebra el sagrament, succeeix alguna cosa, no simplement ens imaginem, no simplement recordem, no simplement és un símbol, sinó que és una veritat que succeeix, que passa.

Cal dir també que el sagrament bàsic i que dóna sentit a tot és la mateixa persona de Crist ressuscitat, el qual és sagrament del Pare: "qui m'ha vist a mi, veu el Pare". Ell fa visible l'Invisible, el fa present i actuant. És Déu amb nosaltres. És l'escala que uneix el cel i la terra. L'Església és el seu cos, que el fa visible enmig del món. Per això diem també que l'Església és el sagrament, l'instrument eficaç de salvació, el sagrament que fa visible i actuant Crist Ressuscitat.

Segons el Catecisme de l'Església catòlica, de  Sagraments, n’hi ha de tres classes diferents. El Concili de Trento, al segle XVI, ho va concretar en set sagraments:

-          Els d’iniciació: el Bateig, la Confirmació i l’Eucaristia.

-          Els de guarició: la Penitència i la Unció dels malalts.

-          Els de vocació i servei a la comunitat: el Matrimoni i l’Ordenació.

Aquests set sagraments ens recorden, bàsicament, Jesús actuant i treballant en la comunitat. És Jesús que treballa i configura la seva comunitat, Ell personalment.

El sagrament de la penitència

El sagrament de la Penitència, que volem subratllar aquí, és un sagrament que ha tingut a través de la Història un procés bastant llarg de canvis en la seva manera de celebrar-se. Es dóna des del principi del cristianisme, però no és fins al segle VII o VIII que agafa, més o menys, la forma que té avui dia.

El sagrament de la Penitència té cinc noms, i cadascun dels noms ens mostren un aspecte del sagrament: és el sagrament de la Conversió, de la Penitència, de la Confessió, del Perdó i de la Reconciliació. Els cinc aspectes estan profundament relacionats.

Primer de tot, és el sagrament de la conversió: de la conversió no de tots els homes, sinó dels creients. Per a la conversió dels no creients hi ha una porta que és el sagrament del Baptisme. Però fins la conversió dels creients té relació amb el Baptisme i precisament això subratlla un punt bàsic de la vida cristiana: el de la conversió contínua. La paraula que hi ha al darrera de la paraula conversió, en grec, és metanoia, que vol dir "canviar de ment". En llatí es tradueix per conversio, que vol dir "girar-se". Abans, les esglésies tenien el lloc de la lectura de l'evangeli a l'altra punta de la nau. Per tant, quan proclamaven l'evangeli, tothom es "convertia", es girava. Encara avui, quan es comença la proclamació de l'evangeli, els ministres es giren de cara a l'ambó on es proclama l'Evangeli. És un signe per recordar que l'evangeli ens porta a la conversio: el canvi de postura recorda la metanoia, és a dir, el canvi de ment. Així doncs, el creient és algú que està contínuament convertint-se, canviant de mentalitat i conformant-se segons l'Evangeli.

El segon nom del sagrament és el de Penitència, que està profundament relacionada amb la conversió. La Penitència és l'esforç que jo he de fer per arribar a ser amo de mi mateix, deixant que Crist sigui el rei de la meva existència. Penitència és l'esforç físic, espiritual, per ajudar-nos a canviar. Fixem-nos que aquesta paraula la fa servir molt sant Francesc, perquè en els textos llatins de l'evangeli, quan parlava Jesús i deia "convertiu-vos i creieu en la Bona Notícia", la conversió es traduïa per "feu penitència". Faig penitència, doncs, perquè la conversió es concreti, és a dir, em diu que he de fer alguna cosa, m'he de proposar canviar i restituir, les dues coses, perquè quan he posat el dit a l'ull al germà no n'hi ha prou a demanar perdó a Déu, sinó que Déu diu: "molt bé, ara arregla les coses amb el teu germà". No n'hi ha prou amb el perdó de Déu, doncs. La penitència és arreglar el que has fet malbé amb la teva manera de fer. Per això la penitència és el segon pas de la conversió. Primer la conversió del nostre cor, de la nostra mirada, de la nostra mentalitat, girar-nos. I, segon, concretar: què he de fer perquè això sigui real? Demanar perdó i ajudar a reparar allò que he fet malament. Penitència, doncs, és restituir a l'altre i a Déu el mal que li he fet.

El tercer nom és la Confessió. Aquesta confessió és molt important i molt pròpiament catòlica i, fins i tot, ortodoxa, o sigui, de les esglésies antigues. Això representa tot un esforç. És ser capaç de dir: "jo he fet això que està mal fet i et demano perdó." Es tracta de fer l'esforç mental i intel·lectual de verbalitzar internament i externa allò que he fet malbé. No es tracta, doncs, de dir simplement i d'una manera general: "he pecat", o allò que fem a vegades, després de carregar-nos a una persona i deixar-la per terra, de dir: "però jo també sóc molt pecador." La confessió consisteix en el què i el com. No cal perdre's en detalls, quan un es confessa, però sí que cal saber dir les coses pel seu nom, saber-se-les dir i dir-les a Déu a través del ministre ordenat.

El quart nom és el sagrament del Perdó. Hem de ser molt conscients que el perdó del pecat, com a tal, només el pot donar Déu. És allò que trobem al text del principi de l'evangeli segons sant Marc, quan Jesús diu abans de guarir el paralític: "Et són perdonats els pecats." I els fariseus pensen: "Qui pot perdonar els pecats fora de Déu?" Tenen raó: ningú no pot. Amb aquestes paraules, certament, Jesús està dient: "Jo sóc Déu". Déu és l'únic que pot perdonar. Per això quan el prevere diu "jo et perdono", és el "jo" de Jesucrist. És el mateix que trobem en la consagració del pa i del vi. El sacerdot agafa el pa i diu: "Això és el meu cos." El prevere no està dient que és el seu cos: està dient que és el cos de Crist. I quan imposa les mans dirà: "Jo et perdono." Aquest "jo" és Crist: el prevere actua in persona Christi. Dirà sant Agustí que quan un prevere bateja, és Crist qui bateja. Quan un prevere presideix l'Eucaristia, és Crist qui presideix l'Eucaristia: realment, no simbòlicament. Ens trobem en un sagrament, no davant d'un simbolisme. Estem davant d'una realitat: presència real, opus Dei, obra de Déu. Opus Dei és la paraula que feia servir l'església primitiva per dir què és el sagrament, és a dir, obra de Déu i no obra nostra. Certament, és un acte de culte, però ho és en tant que és Jesucrist qui el fa. Nosaltres hem de tenir cura dels detalls, però l'obra, el treball, és de  Jesucrist pel Pare en l'Esperit Sant.

Per últim, aquest sagrament té el nom de sagrament de la Reconciliació. És important de tenir-ho en compte. Sant Pau diu: "Reconcilieu-vos amb Déu, perquè Déu, per Jesucrist, ja s'ha reconciliat amb nosaltres." Cal una reconciliació amb Déu. El problema bàsic de l'home és amb Déu. Però jo no puc reconciliar-me amb Déu, si no em reconcilio amb els germans, de la mateixa manera que no puc estimar Déu, si no estimo els germans. Per tant, m'he de saber reconciliar amb els germans, i, quan dic "els germans" vull dir els germans en concret, amb l'Església, perquè quan un creient fa alguna injustícia, el primer que diran és: "mira aquell, va a missa els diumenges i mira què ha fet... Molta missa, però no paga als seus treballadors", posem per cas. Això fa mal a l'Església tota: el testimoni que donem és fonamental. I no cal ni dir quan el qui fa el mal és un prevere o un frare. Per tant, a l'Església hem de fer un mea culpa i també ha de fer-ho un mateix, perquè l'Església no és in genere: sóc jo que faig quedar malament l'Església amb el meu pecat concret i, per tant, el testimoni de Crist queda escarnit.

 

 

I jo, què he de fer?

Què ha de fer el creient per rebre el perdó? Segons el Catecisme de l'Església Catòlica, en primer lloc, un examen de consciència i un acte de contrició, de penediment. Recordar allò que ha fet malament i penedir-se. Hi ha un escriptor i pensador que diu que el sagrament de la penitència és un acte profundament intel·lectual. Ell és catòlic i jove, professor de filosofia, i diu que la modernitat, o sigui, la capacitat de pensar i ser crític, va néixer en un confessionari. Ell exagera; però, per què ho diu? Doncs perquè l'acte de la confessió requereix, primer, parar-te: has de fer un examen, has de verbalitzar... Això és molt important per ser persona. En el fons, significa dir que "en això, he fallat." Aquesta concreció és molt important. De fet, l'examen de consciència és molt decisiu. L'hauríem de fer cada nit. Sant Ignasi de Loiola diu que ha d'anar precedit amb un acte d'acció de gràcies, també ben concret: en aquest dia que acaba, en aquest lloc i amb aquestes persones... es tracta de concretar les coses.

Després de l'examen de consciència, un ha de fer un propòsit d'esmena, és a dir, de proposar-se seriosament que no ho tornarà a fer. Hi tornarem a caure, però que no sigui per no haver-nos-en fet el propòsit. Sobretot, el que cal en aquest punt, és posar els mitjans perquè aquest propòsit es pugui concretar.

La confessió dels pecats al ministre és el que més costa d'empassar potser. "Jo ja em confesso amb Déu...", sol ser la resposta normal per justificar la no-confessió. Hem de dir de seguida que aquí, en aquest sagrament, hi ha l'expressió més clara que la fe cristiana no és sols un afer individual, de jo amb Déu, sinó una proposta fraterna, és la construcció i, en aquest cas, la reparació de la vida fraterna. El meu pecat no sols m'afecta a mi, sinó a aquell que he maltractat o he ofès. Les dues coses són importants. He de demanar perdó a qui he fet mal  i també a la comunitat cristiana de la que formo part. He de reparar el mal que he fet, tant a la comunitat com a aquella persona concreta que he perjudicat. Cal assumir la responsabilitat davant l'altre i també davant la comunitat que he perjudicat amb el meu mal exemple o amb el meu tancament de cor, un mal fer que ha bloquejat i contradit la crida de Jesús que ens ha convocat a tots com a Església. Crist es fa present en la persona del ministre, per tant aquest "jo et perdono" és el del Senyor realment present, ja que la confessió és un sagrament, com hem dit, no sols un símbol, o, pitjor encara, una consulta.

 El Catecisme ens parla també de complir la penitència. Sigui quina sigui la penitència, és una invitació a pregar i, si la cosa és una mica més greu, a reparar el mal fet i a reparar-te el mal que t'has fet, a través de la pregària o a través d'un altre acte. No cal entrar ara en casuístiques. Es tracta aquí d'una crida a la responsabilitat: cal reparar el mal que hem fet, tant de paraula com d'obra, de pensament o d'omissió. I també una crida a reparar-nos a nosaltres mateixos, els qui he perjudicat, i la comunitat. O millor, es tracta d'obrir-se a l'acció de Déu que ens guareixi.

Sant Francesc va anomenar els primers frares "Penitents d'Assís" i la seva forma de vida era una vida de penitència. Al final de la seva vida, ho definia encara igual, quan deia: "així vaig començar a fer penitència" i en el mateix Testament, referint-se als frares els diu "a qualsevol lloc on no seran rebuts, que fugin a una altra terra a fer penitència amb la benedicció de Déu." Acabem amb les paraules de sant Francesc de la Primera Regla: "tan bé com podran ajudin al qui ha pecat, ja que no necessiten metge els qui estan bé, sinó els qui estan malalts."

El camí de Francesc és camí de guarició, de penitència, de transformació en un germà menor que es reconeix pecador, malalt que necessita metge.