dimecres, 9 de novembre de 2022


 


HE VINGUT A CALAR FOC A LA TERRA!

Blaise Pascal és un dels pensadors més importants del segle XVII, francès, i té un dels llibres més enigmàtics i profunds dels últims segles: “Els pensaments”. En un d’aquests pensaments d’aquest llibre que està inacabat i desordenat, perquè va morir abans de poder-lo publicar, hi ha una frase que diu: “Hi ha raons del cor que la raó no entén”.  Això ho experimentem sovint. Hi ha a vegades fogarades del nostre interior, sentiments que tenim i, sobretot, encara que avui dia no es parla de la fe, les persones senten coses que, com deia Salvat Papasseit, “com és que sent tant avall sento coses tan altes” (això ho cantava la Guillermina Mota, si no ho recordo malament). Hi ha raons del cor que la raó no entén. I això és important de no negar-ho. El nostre interior està com un foc, contingut, que intentem apagar perquè no l’entenem.

També podríem dir al revés. Això Pascal no ho diu, ho dic jo... Seria: Hi ha raons del pensament, de la raó, que al cor li costa d’entendre, i que també ha d’assumir, perquè hi ha raons objectives de la vida que a vegades les fogarades del cor no acaben d’assumir. Jo diria que la vida humana és la paradoxa d’aquestes dues coses, de veure que en el nostre cor hi ha coses tan altes... hi ha raons que la raó no acaba d’assumir. I al revés, hi ha coses de la raó que al cor li costa d’assumir, el sentit de la realitat, que dos i dos fan quatre i no vint-i-quatre. La realitat és així.

Podríem dir que la història de l’Església ha estat la tensió, la complementarietat, la paradoxa d’aquestes dues coses. Jesús és un gran foc, el gran foc, “he vingut a calar foc a la terra, com voldria veure-la cremar” diu Jesús. Jesús és la gran intuïció del cor de la humanitat, del cosmos, del món. I a través de la història s’ha intentat comprendre. Aquí hi ha el primer gran autor, Pau, que intenta comprendre Jesús. Però sant Pau farà la gran afirmació: “uns demanen senyals prodigiosos, altres saviesa, i nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per a uns i niciesa per als altres”. En el fons, el motor de la història, de la meva vida, de la història del cristianisme, no és el raonament fred, és el foc, a vegades incontenible, de la presència d’una realitat que ens supera, Jesús de Natzaret.

Aquesta tensió també es troba en la història franciscana. Francesc d’Assís és un boig de l’Esperit, un poeta de Crist, un que està trasbalsat, ferit d’amor per l’Amat. És el gran profeta. I sant Bonaventura, és el seu sant Pau, el qui intenta comprendre però, en el fons, acabarà vencent la intuïció. Sant Bonaventura, quan el van fer general de l’Orde, que llavors ja era professor a París, i que ja eren quaranta-mil frares espargits per tota Europa, no va començar a tancar-se en un despatx mirant estadístiques, com fem per desgràcia avui (l’Església té massa estadístiques). No es va tancar. Què va fer sant Bonaventura quan li van posar a la mà aquests quaranta-mil homes fent el beneit per tota Europa i per part d’Àsia? Va pujar al mateix lloc on sant Francesc va tenir l’estigmatització, a l’Alvèrnia. I allà va fer un dels llibres més enigmàtics, profunds, difícils i bells de la història: “L’itinerari de la ment a Déu”. El llibre està dividit en sis parts, com les sis ales del serafí de l’estigmatització, i un al principi i un al final.

Sant Bonaventura va quedar colpejat per l’experiència mística embranzida de sant Francesc. Certament que s’ha de comprendre, certament que s’han de buscar vies de la raó, evidentment, la fe ha de ser raonable... però no es pot reduir a la raó. Allò que mou, allò que fa, allò que crema sempre serà el foc de la bogeria del seguiment de Jesucrist.

I voldria acabar llegint un tros de “L’itinerari de la ment a Déu”, el final, i que la litúrgia proposa per al dia de sant Bonaventura, un text que a mi m’agrada molt, tot i que el llibre és dificilet. Fixeu-vos com acaba guanyant la intuïció. Diu així: “Ara, si preguntes com ha succeït tot això, pregunta a la gràcia, no a la doctrina; al desig, no a la intel·ligència; al gemec de l’oració, no a l’afany de la lectura; a l’espòs, no al mestre; a Déu, no a l’home; a la tenebra, i no a la claror; no a la llum, sinó al foc que ho crema tot i que transporta a Déu per una unció quasi excessiva i per un amor ardentíssim. Aquest foc és Déu, aquesta fornal és a Jerusalem, i qui l’encén és Crist amb el fervor de la seva passió ardentíssima, fervor que entén només el qui diu: La meva ànima ha triat la creu, els meus ossos han escollit la mort. El qui estima aquesta mort pot veure Déu, perquè és ben certa la frase: El qui em veu no pot seguir vivint. Morim doncs, i penetrem en la tenebra, imposem silenci als nostres afanys, a les nostres concupiscències i a les nostres fantasies, passem amb Crist crucificat d’aquest món al Pare; quan el Pare se’ns hagi mostrat, diguem amb Felip: No ens cal res més”

 

 

Homilia festa de sant Bonaventura
Fra Jacint Duran
15 de juliol de 2022

 

dissabte, 5 de novembre de 2022

 

QUÈ VOLEM?

 

Sabeu qui és en Huggy Wuggy?  És un os blau que formava part d’un vídeojoc i que darrerament l’han fet com un osset de peluix. Però si heu vist alguna fotografia d’aquest osset, és un osset blau, de diferents mides, però que té les dents totes afilades. En el vídeojoc es dedica a abraçar a i, tot abraçant, mata.

Això ha portat que quan ha sortit l’osset blau de peluix, algunes persones preocupades per l’educació dels nens, han avisat als pares perquè no comprin aquest osset, perquè podria desvetllar sentiments agressius en els nens.

És curiós que un osset de peluix esdevingui una cosa agressiva. Però no és la primera vegada. Els pallassos, que normalment són un element que fa riure, que és simpàtic, últimament surten com a personatges terrorífics. I, al revés. Els monstres, els zombis, les bruixes passen a ser simpàtics. Només cal pensar que quan es fa el Halloween, tots els monstres, Frankenstein, Dràcula... tots són la mar de simpàtics. En canvi, els ossets, els pallassos... són personatges agressius. Què està passant? S’està invertint el que era bo en dolent i el que era dolent en bo.

 La perversió dels valors és constant en la història de la humanitat. El que era copsat com a bo acaba sent denigrat com a dolent. S’inverteixen els valors.  Quan un nen està demanant què vol, què valora, què desitja, què està dient?, què vol? Els nostres desitjos a què corresponen ? a allò que ens convé, el què és bo? o ho hem invertit i ja no sabem què volem realment?

Per això, quan Jesús ens diu: “Demaneu i se us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i se us obrirà”, però sabem demanar?  sabem què desitgem? O el nostre desig està capgirat?

De fet, hi ha un text dels Evangelis, que Jesús diu als seus deixebles: “No sabeu què esteu demanant”. El mateix Jesús després de dir: “Demaneu i se us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i se us obrirà”, acaba dient: demaneu coses bones. “Igual que un pare dona coses bones als seus fills, Déu donarà coses bones a aquells que li demanin”. No els donarà qualsevol cosa. Déu sap realment allò que necessitem, l'home no ho sap. I tant és així que el mateix Jesús ho va haver d’aprendre. Hi ha un tros de la carta als Hebreus que és impressionant, diu: “Jesús, amb grans clams i llàgrimes demanà al Pare que l’alliberés de la mort. El Pare l’escoltà, però tot i ser el Fill aprengué en els sofriments què és obeir”. O a Getsemaní, que ho diu explícitament: "Abba, Pare, tot t'és possible: aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull sinó el que Tu vols”. Déu realment sap el que necessitem, i l’esforç de la vida cristiana és descobrir al fons de l’ànima què és el que realment desitja el nostre cor, què és el que desitgem en el profund de la nostra ànima i què hi ha posat Déu. Si Jesús ho va haver d’aprendre, molt més nosaltres.

Per això, quan el deixeble li demana a Jesús: “Ensenya’ns a pregar”, li està dient: Ensenya’ns a desitjar, ensenya’ns a descobrir allò que realment desitgem en el fons de l’ànima. És això el que li està demanant el deixeble a Jesús: mostra’m el desig profund que has posat a la meva ànima, que no és tant accessible com nosaltres pensem.

Per això el Parenostre subratlla en el primer tros el gran desig de l’ànima humana, i que normalment no tenim en compte. Quin és el primer desig de l’ànima humana? Que Déu regni en el nostre interior, que el Pare, aquell que fa sortir el sol sobre bons i dolents, sobre justos i injustos, el Pare de Nostre Senyor Jesucrist, sigui el centre de les nostres vides. Aquest és el gran desig profund de la nostra ànima. Hem estat fets per a Déu i la nostra ànima només reposa en Déu. I és el primer que demanem en el Parenostre: santifica el teu nom, faci’s la teva voluntat, regna en el meu cor, sigues el centre de la meva ànima. És el desig més profund de l’ànima humana, la set de Déu. És el que primer demanem.

I segon, què demanem?. Jesús no ens fa demanar que estimem els altres, ens fa demanar que perdonem, perquè la vida humana està feta de dificultats, i normalment la vida i la relació amb els altres demana constantment exercir el perdó i demanar el perdó, i no caure en la temptació.  Ens mostra la vida humana amb una profunda inestabilitat.  I el perdó el podem donar si el Senyor ens dona el pa de cada dia, el pa que és Crist mateix: “Qui menja d’aquest pa viurà eternament”. Està en mi i jo en ell. Crist mateix  és el pa, aquest pa que ens fa compartir el nostre pa de cada dia amb tothom.

Com diu sant Pau: “Déu ens ha donat la vida juntament amb el Crist”. Amb Crist, l’ànima humana troba la pau: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”.

Homilia Diumenge XVII durant l’any
Fra Jacint Duran
24 de juliol de 2022

 

 

dijous, 30 de juny de 2022

 

SENSE SOSTRE

Aquest any, finalment, després de dos anys de no poder-ho celebrar, s’ha pogut fer la revetlla de Sant Joan, o el solstici d’estiu, com l’anomenen ara. S’ha celebrat com si no hagués passat res, amb tota la normalitat. Fins i tot la policia de Barcelona estava contenta que, malgrat la gran participació a la festa de la revetlla, havia hagut pocs incidents. Estava ben organitzat i s’havia fet bé.

Però hi havia dos problemets que havien passat aquella nit. I quins eren? Dos indigents, dos sense sostre, que uns descerebrats els van agafar i els van ruixar amb líquid inflamable i després van intentar cremar-los. Sort que per allà passaven uns, que van poder foragitar els vàndals i van apagar el foc. Van ser poques les cremades que es van fer.

Això posa la mirada, el focus, sobre els sense-sostre. Viure sense sostre és profundament perillós. Podríem dir que ser pobre és un perill. Quan un no té sostre, el primer que passa és que és invisible, tothom passem de llarg. Un sense sostre més aviat molesta. No el veiem. A més, no té nom. Un sense sostre es passa el dia donant voltes per la ciutat, amb un avorriment molt fort i sense saber on anar. Així és la vida dels sense sostre. Fins i tot, jo diria que són una imatge punyent del que som nosaltres, cadascun, perquè, en el fons, també nosaltres vaguem en aquest món d’ací i d’allà, ens movem molt, l’avorriment ens  encalça els talons de les sabates i no sabem on anem. I, com els sense sostre, moltes vegades uns als altres som invisibles, no ens veiem, massa ocupats en nosaltres mateixos, i no ens veiem els uns als altres. I, com els sense sostre, no tenim nom, perquè encara que repeteixin el nostre nom moltes vegades, sabem que hi ha un nom, inefable, que intuïm en la fosca, que ningú mai ha pronunciat, i que només hi ha un que el pot pronunciar.

Jesús era un sense sostre. Avui queda de manifest a l’evangeli que acabem d’escoltar. Era un sense sostre. Tant és així que, quan decideix anar cap a Jerusalem. Com no té on anar, s’avancen els seus deixebles a buscar un lloc per dormir, perquè no tenia lloc. I no sempre l’acullen. Els samaritans  el refusen, no el volen, i ha de buscar, pacíficament, un altre lloc.

Jesús era un sense sostre. Tant és així que hi ha un que li diu: “Et seguiré on vulguis. Hi aniré on tu vagis”. I ell respon: “Les guineus tenen caus, els ocells tenen nius, però el Fill de l’Home no té on reposar el cap”. L’evangeli,ens mostra que quan està a Jerusalem, moltes vegades els toca dormir al ras. L'Evangeli ens diu que passen fam i han d’arrencar el blat, encara que fos dissabte i això estigués prohibit, perquè tenien gana.

Jesús és un sense sostre. Per això, quan algú el vol seguir, Jesús és molt radical. A vegades l’evangeli ens desconcerta per la duresa i les paraules tallants de Jesús. Com més dures i tallants, segurament més les va pronunciar Jesús. Quan Ell truca a la porta, quan Ell ens crida, cal no posar excuses, ni dilacions. Hi ha una paraula que repeteix molt a l’evangeli: “immediatament” ho deixaren tot els deixebles i el seguiren. “Deixa que els morts enterrin els seus morts", "deixa-ho tot, vine i segueix-me”. Jesús demana un seguiment immediat.

I també demana un seguiment que no quedi enganxat en el passat: “Qui posa la mà a l’arada i mira enrere, no serveix per al Regne de Déu”.

I en aquest camí estret de seguiment a Jesús, també hem d’acceptar que ens renyi, com va fer amb Jaume i Joan, que volien fer baixar foc del cel, i Jesús, com diu el text, els renyà.

I això Jesús ho fa per ells, sant Pau ens diu que Crist ens ha alliberat i ens vols lliures. El que busca Jesús és la llibertat profunda del cor de l’home, que està enganxat a mil tonteries, a mil tòpics. Ens vol lliures. Lliures de les nostres esclavituds, de les nostres tonteries, dels nostres tòpics. Déu envia a Jesucrist, diu sant Pau, per alliberar-nos. Lliures de tot, però encara més, no simplement cal ser “lliures de”, sinó “lliures per a”. Perquè Jesús era un indigent, un sense sostre, que vagava, però sabia on anava. Aquí hi ha la força.

Quan un segueix Jesús, esdevé lliure de moltes coses i de moltes esclavituds, perquè sap on va, a aquesta Jerusalem dura, que veurà la crucifixió de Jesús, però també veurà la seva resurrecció, la vinguda de l’Esperit Sant, i serà una imatge de la humanitat, aquesta humanitat que Déu estima fins a donar el seu Fill, que és la humanitat, que és la Jerusalem celestial on Déu ho serà tot en tots, on Déu eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i omplirà el nostre cor fins a vessar.

 Homilia Diumenge XIII durant l’any
Fra Jacint  Duran
26 de juny de 2022

 

 

 

divendres, 24 de juny de 2022

 

VENIU A ESMORZAR

 Hi ha un escriptor que va néixer l'any 59 abans de Jesucrist i va morir l'any 17 després de Jesucrist. Es diu Titus Livi. És un gran historiador de l'Imperi Romà. A través d'ell coneixem moltes coses dels primers segles. Aquest autor té una frase que avui voldria subratllar, encara que, de vegades, aquestes frases es posen en boca de molta gent i avui en dia ja no saps ben bé de qui són. Diu així: La guerra és la sortida dels covards que no afronten els problemes de la pau.” I és cert.La pau posa de manifest molts problemes: la relació entre les persones, els problemes econòmics, les dificultats de la vida de cada dia que són moltes, dures i difícils. Per tant, a vegades, a nivell de països, anar contra un altre unifica tot el país. Estar en contra d'un altre és el que fa que les coses quedin clares: qui és el dolent, contra qui hem de lluitar... La situació és dura però clara. Però els problemes de la pau continuen sense arreglar-se i són més difícils d'identificar.

Això que passa en els pobles passa també a les famílies. Moltes vegades les baralles, la violència de les famílies són fruit de no afrontar els problemes de la pau, i preferimsempre que hi hagi algú de fora que sigui el dolent, abans d’assumir els problemes de la convivència i del dia a dia, o sigui, els problemes de la pau.

No és fàcil, certament,d’assumir els problemes de la pau.No és gens fàcil. Per això, hi ha un locutor de ràdio que, quan li van preguntar sobre les seves creences, va dir: Déu ho fa malament, Déu ens defrauda. Per què? Perquè esperaríem de Déu una quantitat de coses que no dóna. Déu fa les coses malament. Tant és així que el profeta Ezequiel es faria ressò d'aquestes paraules d'aquest locutor, perquè té una frase que diu: El poble d'Israel diu: no està ben encaminada la manera de fer de Déu.” I a través del profeta Ezequiel diu Déu: No és la vostra manera de fer la que està equivocada?”Ve a dir: “Vosaltres voldríeu que jo em manifestés amb força, amb guerra, amb violència, i acabés amb tots aquests problemes a través de la violència i de la imposició. Però la manera de fer les coses de Déu és afrontar els problemes de la pau, els problemes concrets.

Això ho veiem a levangeli quan Jesús es troba amb el gran problema, gravíssim problema, de la seva mateixa crucifixió i mort. Com a Déu encarnat que era, podria haver utilitzat foc baixat del cel i consumir als seus deixebles, que tan malament es van portar i tan covardament el van abandonar. Però Déu no va utilitzar aquests mitjans: va afrontar els problemes de la pau. Així la pau pot regnar.

Què va fer primer de tot Jesús Ressuscitat? Convocar als deixebles. Va anar a buscar-los quasi un per un: Maria Magdalena, els deixebles d'Emaús, Pere... Els va convocant.  Quan no hi són tots, Jesúsels convoca. Què difícil és aquesta convivència! Però s'ha d'afrontar. Els deixebles de Jesús no eren tots iguals, ni pensaven tots de la mateixa manera, ni eren tots al mateix lloc. Per això era difícil afrontar els problemes de la pau. Ell ho va poder fer, va assumir els problemes d’una pau concreta. I encara hi ha un altre aspecte que cal subratllar: el trobament a través de la pobresa. La frase tan solemne de Jesús Ressuscitat és: Veniu a esmorzar.”Tan senzill com això. Veniu, seiem entorn del foc a esmorzar.”

Però tot això ho fa Jesús en la veritat i en l'amor. És el que farà amb sant Pere, que ens recorda les seves dificultats, les seves negacions, és a dir, la veritat. A partir de la veritat, a partir d’afrontar-la, es pot guarir. Sense veritat no es pot guarir. Per tant, afrontar els problemes de la pau és el que ens demana la nostra fe. Es tracta de no buscar les falses sortides del poder, les falses sortides dels crits, les falses sortides de les imposicions, sinó d’assumir els problemes de la pau, que són els problemes de la convivència, de la justícia, de saber fer una vida segons la manera de fer de Jesucrist.

La pregunta adreçada a Pere també és dirigida a nosaltres: Mestimes? Aquesta és la pregunta que hem de saber respondre, no simplement amb la boca sinó amb el cor, i a través la nostra manera de fer.

Homilia Diumenge III de Pasqua
Fra Jacint Duran
1 d'abril de 2022

 

 

dimecres, 22 de juny de 2022

APLEGAR ELS FILLS DISPERSOS

Avui és la Mare de Déu de Montserrat. La imatge de la Mare de Déu porta una bola a la mà. A la seva falda, hi seu el nen Jesús. Però us heu fixat mai què porta el nen a la mà? Doncs, hi té una pinya. Crida una mica l'atenció. En català, anar a pinyes o acabar a pinyes o pegar una pinya” són expressions que volen dir acabar a bufetades.És tot un llenguatge de baralla. Certament és una descripció, per desgràcia, bastant realista, entre les nacions d’avui dia, en què es va a pinyes. També entre els pobles mateixos anem a pinyes uns contra els altres, moltes vegades no físicament, o bé en el si de les famíliesi, fins i tot,dins l'Església anem a pinyes

No crec, però, que sigui el sentit del que porta el nen Jesús a les mans. No crec pas que el nen Jesús vulgui tirar-nos la pinya al cap. Per què li han posat, doncs,aquest fruit a la mà? Aquí ens hauríem de remetre a una altra expressió catalana, que és fer pinya. Fer pinya és retrobar-se, fer comunitat, fer grup... estar tots junts. Aquest és el sentit del perquè porta la pinya a la mà el nen Jesús.

Si un dia aneu al monestir de Poblet i resseguiu les escultures i els relleus que hi ha per tot arreu, veureu que allà on la comunitat es retroba, com a signe hi ha una pinya: a la sala capitular, al refetor, al dormitori… A tots els llocs que han estat ideats per retrobar-se, la imatge que hi apareix és una pinya, que implica, com he dit, fer grup, fer comunitat, fer fraternitat.

Aquesta és la imatge que porta el nen Jesús a la mà. La bola vol dir el món. La pinya és fer pinya, fer grup, fer comunitat.

Això que diem de la pinya és justament el que llegim al llibre dels Fets dels Apòstols. Què fan els deixebles? Doncs, fer pinya:es reuneixen en aquesta sala tan històrica que encara avui dia es conserva, la sala alta que hi ha a Jerusalem. Jerusalem deixa de tenir un centre en el seu temple: el centre passa a aquest lloc petit on es reuneixen els deixebles amb les dones i els parents de Jesús, amb Maria, la seva mare, per pregar, per fer pinya. Jesús, el primer que fa en el seu ministeri és fer pinya, fer grup, fer comunitat.

Fixeu-vos que és el primer que fa Maria quan porta Jesús en el ventre. Va a buscar a la seva parenta Elisabet, per fer pinya amb ella, per ajudar-la. Ésben bonica la imatge. Què és el que uneix a Maria i a Elisabet? No simplement els lligams de sang, sinó, sobretot, Jesús. Jesús és aquell que mou Maria. Jesús és aquell pel qual salta Joan. Jesús és aquell pel qual Maria enalteix el Senyor i és aquell pel qual Elisabet dóna gràcies per estar amb la mare del seu Senyor. Fixeu-vos que la imatge és bonica perquè és a l'inici de l'evangeli de sant Lluc: el nen ha saltat d'entusiasme dins les meves entranyes quan ha sentit la teva veu.”Això que trobem a l’inici de l’evangeli és molt semblant al capítol 24 de Lluc, al final, quan els deixebles d'Emaús, després de fer el camí amb Jesús, sense saber que és ell, quan el reconeixen diuen: “No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre, (saltava d'entusiasme dins nostre, podríem dir) quan ens obria el sentit de lEscriptura? Que és el que realment fa pinya? Què és el que realment fa comunitat? Jesús. I no simplement un Jesús teòric, sinó Jesús que fa saltar dintre de nosaltres un aspecte que no sabíem ni tan sols que hi fos. Jesús fa abrandar el nostre cor, que és el que feia que els deixebles estiguessin junts i que, malgrat totes les dificultats, la comunitat cristiana tirés endavant, amb entusiasme, perquè la força de Jesucrist està al nostre interior.

Jesús no simplement ens cohesiona com a comunitat sinó que ens fa instruments de pau, de reconciliació, d'unitat entremig del món. Aquesta és la finalitat per la qual va fundar la seva família, per fer aquesta pinya entre ells i, a partir d'ells, en el món.

 

 

Homilia festa Mare de Déu de Montserrat
Fra Jacint Duran
27 d'abril de 2022

 

 

 


 EL QUE VAL MÉS QUE TOT

El meu germà vivia a Valldoreix. Quan amb la família fèiem alguna celebració, anàvem a casa seva. Ara fa relativament poc que ja no viu a Valldoreix, sinó que s’ha mudat a Alella. Al mes de desembre em va demanar que anés a veure la nova casa. Li vaig preguntar on era exactament, i em va dir: “quan arribis a Alella, tira dret, veuràs una rotonda, agafa la tercera sortida, veuràs una plaça, volta-la…Després de totes les explicacions que em va fer, he de dir que no vaig acabar entenent res. Llavors, amb l’adreça a la mà, vaig agafar un mapa per orientar-me (jo soc dels antics encara). Lògicament, em vaig perdre. El qui m’hi acompanyava em va dir de posar el GPS. El vam posar i, sí, de seguida es va sentir la veueta aquella: “gire a la derecha, en la rotonda tome la tercera salida...” En fi, després de no sé quantes voltes a la mateixa plaça, no hi havia manera que aquell GPS s’entengués. Per tant, ni amb el que em va dir el meu germà, ni amb el mapa, ni amb el GPS, no va haver-hi manera de trobar la casa. Al final com ens ho vam fer? Ben senzill, vaig agafar el telèfon i li vaig dir: “Carles, on ets?”, i llavors, el meu germà, em va preguntar: “Com es diu aquesta plaça on estàs?” Llavors ell, que sí que coneixia el camí, en dos minuts va venir on ens trobàvem i ell em va portar fins a casa seva.

Això ho explico perquè,de vegades, ens trobem amb coses semblants. Hi ha situacions a la vida que són atzucacs, llocs sense sortida, problemes grossos. I què fem? Busquem algú que ens orienti. Hi ha moltes formes d’orientar-se. Hi ha alguns que, davant de situacions greus, se serveixen de llibres d’autoajuda, fan cas del que es diu en general, alguna paraula que se sent a la televisió... Però la millor manera d’orientar-se no és allò general, sinó allò concret. Què és allò concret? Un amic que et conegui realment, com el meu germà, que coneix Alella i em va poder orientar. Es tracta de cercar algú que et conegui i puguis parlar-hi a cor obert. Això és un dels grans tresors que pot portar la vida: trobar un bon amic que et pugui orientar, que et conegui,perquè no tots els consells que es puguin donar serveixen per a tothom. T’han de conèixer. I, en la mesura que et coneixen, t’orientaran.

L'Evangeli ens diu que Jesús no solament ens coneix, sinó que ens reconeix. Ell sap, de cadascú de nosaltres, quins són els camins, les nostres manies, els nostres problemes, el profund del nostre cor, allò que anhelem i de què, de fet, ni nosaltres en som del tot conscients. Per això, a vegades ens desconcerten les paraules de Jesús, perquè ens posen el dit allà on no sabíem que hi teníem una ferida. Jesús desconcerta, perquè les seves respostes de vegades no responen a les preguntes que nosaltres formulem, però sí a les preguntes que tenim en el fons de la nostra ànima. Jesús coneix perfectament els nostres camins, ens coneix, ens reconeix i, encara més, dóna la vida per nosaltres.

Això és el més desconcertant. Avui el text de l'Evangeli diu una cosa molt estranya, i valdria la pena de pensar-hi: “El que el Pare m’ha donat val més que tot”. I què és el que li ha donat el Pare? A tu, a mi, a nosaltres. Això val més que tot. Als ulls de Jesús, als ulls de Déu, als ulls del Pare, valem més que tot de tot. Aquesta és la cosa estranya, perquè l’amor de Déu és desconcertant. Què veu Déu en nosaltres perquè ens estimi tant? Perquè Déu no pot estimar la dolenteria, no pot estimar una cosa estranya o una cosa dolenta. Déu veu allò que nosaltres no veiem de nosaltres mateixos, tant, que s’enamora de nosaltres i ens estima amb tanta força que és capaç de donar la vida per nosaltres.

Dirà sant Pau: “Déu m’ha estimat i ha donat la seva vida per mi.” És desconcertant. “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot”, i això ets tu, sóc jo, som nosaltres.

Per això, el cristià, aquest “val més que tot”, hauria de tenir-ho en el fons de l’ànima, i dir-se: “aquest germà meu tan pesat, tan plom, que posa tantes dificultats, Déu l’estima i Déu no pot estimar la vacuïtat, ni la dolenteria. Com el veu Déu que l’estima amb tanta intensitat?”

Per això Déu ens demana que també coneguem, reconeguem, servim els nostres germans amb la intensitat que Ell ens estima. Ell ens coneix i descobreix en nosaltres alguna cosa tan gran que és capaç de donar-se totalment.

I el que ens demana després de conèixer-nos, reconèixer-nos i de donar la vida per nosaltres,és seguir-lo. Aquest seguir és el que diu avui l’Apocalipsi: “L’anyell degollat que seu en el tron ens conduirà a la font d’on brolla l’aigua de la vida, allí on Déu eixugarà les nostres llàgrimes.”

Per això, ja ara, nosaltres hem de fer-ho present, eixugant tantes llàgrimes, portant als altres aquesta aigua viva que, d’alguna manera, intuïm a través de la pregària, de la nostra fe i de la nostra relació amb Jesús. Aquesta relació amb ell no és una cosa que ens pensem, sinó una cosa que realment vivim i que Jesús ens demana de compartir.

Homilia Diumenge IV de Pasqua
Fra Jacint Duran
08 de maig de 2022

 

 

dijous, 5 de maig de 2022


NO HO TENIA PREVIST

Fa molts anys que em dedico a l’acolliment i a la formació dels qui volen iniciar-se en la nostra vida de fraternitat. Una de les coses que és interessant de veure és la reacció que tenen els pares quan els seus fills els diuen que tenen vocació religiosa. Les reaccions són curioses. Una vegada un em deia: “la meva mare, parlant amb una amiga seva li va dir:"el meu fill s’ha fet frare". I l'altra li va respondre: "millor això que no pas que s’hagi tirat a les drogues”. De fet, pocs pares pensen que el seu fill pugui ser religiós i fer-se frare. N’hi ha molts pocs. Això no entra dins dels plans d’uns pares. Per tant, avui dia, quan un jove diu: “Vull fer-me frare”, és una espècie de trencamentd’esquemes.La cosa queda realment estranya.

Hi ha tres reaccions dels pares que he conegut davant d'aquesta notícia. Recordo casos concrets. Una mare que des que el seu fill va trucar a la porta del convent, no va venir mai, mai, mai. De fet, va morir fa poc i cridava l’atenció que mai havia posat els peus al convent, ni tan sols a la celebració de la professió del seu fill, ni quan el van ordenar de diaca... Res.Es va negar en banda i punt. Hi ha d’altres pares, en canvi, que reaccionen d’una manera una mica més suau. Els sap greu però al cap del temps ho acaben incorporant al seu projecte. És allò que deia aquella dona sobre la droga: millor que es faci frare que no pas que es tiri a les drogues. Són pares que ho acaben incorporant. I encara hi ha un tercer cas, el dels que no simplement ho incorporen, sinó que ho fan amb alegria.

Aquesta és, justament, la manera com Déu intervé a les nostres vides. Ho fa tot incorporant el que nosaltres fem i decidim i alhora que ho transfigura. És la història entre Déu i Israel, paradigma de la nostra pròpia història. Déu va elegir, va cridar, un poble: el poble d’Israel. Déu tenia un projecte sobre aquest poble. Havia de ser un poble sacerdotal, una nació santa, instrument de salvació per a tota la humanitat. Però, moltes vegades, aquest poble va fer coses que Déu va haver d’acceptar, incorporar i fer “de tripas, corazón”, com es diu en castellà. Per exemple, Déu va haver d’empassar-se una cosa que no volia de cap manera: la monarquia. Quan al llibre de Samuel es diu que el poble volia un rei, el Senyor diu al profeta: “Fes-li cas. No et rebutgen a tu sinó que em rebutgen a mi”. Però, amb tot, Déu va acceptar allò, i no simplement ho va acceptar sinó que ho va incorporar al seu pla de salvació. Aquell rei que Déu no volia es va anar transformant, poc a poc, en la imatge del Messies.

Igual passa amb el Temple. David, que era el gran rei, volia construir un Temple. Però Déu li va dir: “No em construeixis cap temple. Jo no vull temples. Sempre he anat en una tenda pel desert i no vull temples”. Finalment, tant si com no, van fer el Temple. I què va fer Déu? Doncs ho va incorporar en el seu pla, en el seu projecte.El Temple va esdevenir lloc d’oració per a tots els pobles. Veiem un cop més com Déu va canviar els seus projectes. D’alguna manera, el poble li va marcar un camí a Déu, i Déu obeïa i ho transformava.

Això és el que passa amb Jesucrist. Jesucrist és la gran acceptació del que el poble demanava a Déu i, a la vegada, la gran transformació. Jesucrist és el Temple per excel·lència. En Ell resideix la presència de Déu: no en un Temple fet per mans d’homes, sinó en el Temple vivent, Jesucrist. Amb Ell, nosaltres, el seu cos, esdevenim el temple de Déu. Jesús, també serà el rei escollit, el Messies que durà a terme el projecte de Déu, d’una manera absolutament impensable pel poble d’Israel. La Llei mateixa quedarà totalment trabucada i encarnada d’una manera absolutament diversa en Jesús de Natzaret, que serà llum de les nacions i glòria d’Israel.

Quan hi ha llum, també es veu la brutícia, i molts no la volen, com diu sant Joan: “Va venir la llum al món i molts la van rebutjar i van preferir les tenebres”. Que sigui llum no vol dir que tothom la desitgi. Jesús va portar a terme tot el projecte de Déu.

La nostra vocació ha de ser co-vocació de Jesucrist, seguir en l’entrega total i absoluta aquest Déu que es manifesta.

A la presentació de Jesús infant al temple de Jerusalem, Simeó dirà a Maria: “Una espasa et traspassarà l’ànima i seran descoberts els sentiments amagats de molts cors.”Quan se segueix la pròpia vocació, és com una espasa que travessa l’ànima dels pares. Moltes vegades ens toca fer aquests paper i assumir i transformar, com fan els paresamb un projecte dels fills en què no comptaven. Però també la vocació travessa l'ànima del cridat. Si no ho fa, és a dir, si el projecte casa perfectament amb el que tu pensaves, vol dir que no és el que pensa Déu, no és el que Ell et proposa, no és vocació. La vocació és una crida profundíssima a trencar els teus projectes, a saber escoltar, a oferir-te absolutament a Aquell que totalment s’ofereix a tu. I això coincideix amb el que Jesús de Natzaret va fer, que es dóna totalment i ens obre el camí d’aquesta donació de nosaltres mateixos, on Déu ens surt a l’encontre, on Déu se'ns dóna, on Déu ens crida.

 

Homilia Festa de la Candelera
Fra Jacint Duran
02 de febrer de 2022