Sant Bonaventura
Començarem amb
una pregària extreta del llibre “Itinerari de la ment a Déu” de sant Bonaventura:
“Al principi invoco al Primer Principi de qui descendeixen totes les
il·luminacions com a Pare de les llums, de qui provenen tota donació òptima,
tot do perfecte, o sigui, el Pare etern, pel seu Fill, nostre Senyor Jesucrist,
perquè ens concedeixi, per intercessió de la santíssima Verge Maria, mare del
mateix Déu i Senyor Nostre Jesucrist i pel benaurat Francesc, pare nostre, que
amb els ulls de la nostra ànima siguem il·luminats per dirigir els nostres peus
cap al camí d’aquella pau que sobrepassa tots els sentits”.
La seva vida
San Bonaventura
omple la meitat del segle XIII. Neix el 1217 i mor el 1274, per tant, agafa ben
bé el mig del segle XIII. En aquell moment, Europa està en expansió. Al 1212
s’havia guanyat la batalla de Les Navas de Tolosa, havien fet recular els
musulmans, per tant, Europa s’expandia cap al sud. S’expandia també cap a l’est
perquè estava amb forta col·laboració amb Constantinoble i d’aquí naixerà el
Concili de Lió II, on participarà sant Bonaventura. Per les creuades s’havien
obert camins comercials, cap a l’est s’arribarà a la Xina. Marco Polo és de
l’època de sant Bonaventura, va arribar a la Xina amb un grup de franciscans. I
cap al nord Europa també s’anava expandint. El cristianisme va anar agafant
parts d'Europa que no havien estat cristianitzades. És un moment d’expansió
És una època en
què les universitats tenen molta força. La universitat és un invent de la cristiandat.
No es dona en cap cultura anterior ni contemporania. Això d’ajuntar tots els
sabers en un sol lloc és un invent del segle XIII. I, en el temps en què viu
sant Bonaventura, la universitat està en un moment molt fort. La qüestió
universitària és molt important per enquadrar sant Bonaventura, sobretot a
París, que és el lloc on ell es mourà en aquest camp.
En aquell moment
comencen a construir-se els estats nacionals, l'afirmació forta de les nacions,
fet que marcarà tot occident fins avui. Comença a Alemanya, amb Felip II, i a
Anglaterra també ja comença a tenir consistència nacional, i això posa en
perill la unitat de l’Església.
És l’època en
què es comencen a concretar les llengües llatines. El beat Ramon Llull escriu una
bona part de la seva obra no en llatí sinó en català, que és la primera llengua
d’expressió filosòfica després del llatí. I el primer que escriu en italià és
sant Francesc. El Càntic del Germà Sol és la primera peça escrita no en llatí a
Itàlia. Ja poc a poc es deixa d’anomenar les persones pel lloc on neixen i
comencen a prendre força els cognoms. Això vol dir la importància que anirà
prenent la qüestió de l’individu per sobre de la col·lectivitat. Per exemple a
Ramon Llull se l’anomena pel cognom, en canvi a sant Francesc, que és una mica
anterior, encara se l’anomena per la seva ciutat, Assís.
No trobem
biografies massa detallades de sant Bonaventura. Neix el 1217 en un poble
anomenat Bagnoregio que, quan ell serà frare, el posaran dintre de la província
romana, per tant, quedarà dintre dels Estats Pontificis. El 1217 els frares
eren encara un petit grupet. Bonaventura neix en una família benestant i, quan
té 18 anys li poden pagar els estudis a París, que no era fàcil ni barat perquè
eren molts i molts anys d’estudi.
Quan mor sant
Francesc en 1226 ell, que tenia 8 anys, agafa una malaltia molt greu i, tot i
que el seu pare és metge, tots creuen que ha de morir. La seva mare invoca a
sant Francesc, que fa poc que ha mort, i que no serà canonitzat fins a dos anys
més tard. I li fa el miracle de retornar-li la salut al seu fill. L'agraiment
serà un dels motius pels quals l’any
1260, redactarà la biografia de sant Francesc. Ell mateix ho diu a la Llegenda
Maior.
El 1235 entra a
estudiar a París. Va anar com a laic, encara que quan un entrava a la
universitat li feien la tonsura clerical. Tots els universitaris eren
tonsurats, o sigui, qualsevol universitari era clergue però no perquè hagués de
ser després ordenat de prevere.
El 1243 ingressa
a l’Orde franciscà. En aquell moment, a la Universitat de París hi havia mil
frares franciscans estudiants. I, a tota Europa, que llavors eren uns 40
milions de persones, hi havia 30.000 frares.
Bonaventura queda
molt impactat d’Alexandre d’Ales, que és el primer filòsof i pensador
franciscà; Bonaventura dirà que el té com a pare i com a mestre. És un gran
pensador que va vertebrar les primeres escoles dins l’Orde franciscà. Quan li
preguntem la raó per la qual es va fer frare, en un escrit posterior ho explica
ell mateix: “Confesso davant Déu que la raó que m’ha fet estimar màximament la
vida de sant Francesc, ha estat la seva semblança amb el començ de l’Església.
La semblança és: L’Església comença amb simples pescadors i s’enriqueix després
amb doctes, molt il·lustres i savis”. Amb l’Orde franciscà passa el mateix:
comença amb gent molt senzilla i després entra gent de gran qualitat
intel·lectual i brillants mestres. I això a ell li va semblar que era semblant
al que li havia passat als inicis de l’Església. D’aquí es pot deduir que la
forma de vida de sant Francesc no està fundada en la prudència humana, sinó per
Crist. Si les obres de Crist no minven sinó que creixen constantment, vol dir
que és el Senyor qui les duu a terme. I continua: “No s’han pas d’avergonyir a
unir-se a aquesta fraternitat d’homes senzills, altres homes savis, atenent
sempre a la paraula de l’apòstol: Si algú de vosaltres es creu savi, que es
faci neci per arribar a ser savi”. Són paraules de sant Bonaventura no posades
perquè sí. Estarà en la plenitud de la intel·lectualitat del moment. En aquell
moment es començava ja a fer una cosa que Hans Urs Von Balthasar subratllarà
després: “Al principi de l’Església es feia teologia agenollat. Va haver-hi un
moment en què es va deixar de fer teologia agenollat i es va fer assegut".
Això és el canvi radical de la teologia. Estem en aquest punt i sant
Bonaventura sí que ho té en compte. Sant Bonaventura és profundament franciscà
i, per tant, té sant Francesc com a punt de referència. Els estudis són
ambivalents, poden ajudar-nos al trobament amb Déu i només per això valen la
pena, en la mesura que ajuden a fer un bon home i a trobar-se amb Déu. Té clar
que l’home només pot ser bo trobant-se amb Déu. Si els estudis no serveixen per
a això, que és el que passa moltes vegades, són un obstacle pel més important
que és arribar a Déu.
Sant Bonaventura
entra el 1243 a l’Orde de framenors. És fet doctor en teologia el 1253. En
aquest moment, a la Universitat de París, els professors majoritàriament eren
sacerdots seculars, i estaven en tensió amb els frares. Per això,
obstaculitzaven màximament els doctorats dels ordes mendicants (dominics,
carmelites, trinitaris i franciscans). El 1253 sant Bonaventura serà declarat
doctor, però no per la Universitat de París sinó per Joan de Parma que és el general
de l’Orde. Posteriorment, va intervenir el Papa, va ratificar-lo com a doctor,
no només a ell sinó a tota una colla de frares de diferents Ordes.
Hi ha un altre
entrebanc que portava inquietud en aquell moment, a tota l'Església i a l'orde
franciscà en particular. Era el Joaquinisme.
Joaquim de
Fiore, un abat cistercenc de finals del segle XII. Escriurà un llibre que té
una gran divulgació al segle XIII. Ell divideix la Història en tres parts:
l’Antic Testament, com a època del Pare, època marcada pels sacerdots, època de
la Llei; en segon moment l’època del Fill, el Nou Testament, marcada pels
laics, l'època del Fill; i dirà que ha de començar una nova època, l’era de
l’Esperit Sant, filla d'un nou Orde religiós i, per tant, quedarà marcat per
l’espiritualitat. La vida religiosa obrirà el camí de l'Evangeli Etern. D'una
època nova i definitiva
“L’Evangeli
etern”, superava l’anterior i, serà l'
època de l’Esperit Sant, l’estructura de l’Església no comptava, la història, l'Església
quedava en mans d’un nou Orde religiós que portava les marques del Déu Altíssim, com diu
al capítol setè de l’Apocalipsi. Lògicament la lectura era fàcil des de la
perspectiva de molts franciscans. Qui portava les marques del Déu Altíssim?
Sant Francesc amb els estigmes. Les marques de l' estigmatitzat. Les marques
del Déu crucificat. Molts franciscans van fer aquesta lectura i es produí tot
un moviment que moltes vegades sobrepassaven els límits de l'orde i de l'ortodòxia.
Això va xocar
profundament amb la Universitat de París.
Un altre
problema que hi havia en aquell moment era la Introducció de la Filosofia d'
Aristòtil en la Teologia, que havia arribat a Europa a través del món islàmic.
En aquell moment
hi havia un gran general a l’Orde Franciscà, Joan de Parma, que serà anomenat
popularment com a beat. Va ser un gran home però marcat per aquesta visió joaquinista. El Papa
el va treure de general de l’Orde i va convocar un capítol a Roma i, com Joan
de Parma era molt estimat pels frares, li van dir que ell mateix elegís el seu
successor perquè seria qui l’hauria de judicar. I ell va elegir com a successor
seu a sant Bonaventura, que va ser elegit general de l’Orde el 1257, tres anys
abans del Capítol de Narbona on es van redactar les Constitucions tant marcades
per ell i que van obrir un nou camí per Orde de Framenors.
En aquest
context s’han de posar alguns dels llibres que va escriure sant Bonaventura.
Abans de ser anomenat general va escriure els Comentaris a les Sentències de
Pere Lombard, i diferents escrits sobre qüestions disputades d’aquella època.
Quan l’anomenen
general, el primer que fa es començar a visitar els frares, i després es retirà
a l’Alvernia, lloc on Sant Francesc va rebre els estigmes. Allà composarà un
dels textos més importants de l’Edat Mitjana: “Itinerari de la ment a Déu”. És
un text profund i que en alguns dels seus capítols és de difícil lectura. Molt
bonic, bastant curt i que necessita ser meditat poc a poc. En aquesta època també
escriurà una altre llibre: “El Breviloquium”, que el farà per als estudiants.
És un resum de la seva manera de pensar. Escriurà també “La triple via” i el
“Soliloqui”. Sant Bonaventura serà l’home de l’Orde Franciscà, el marcarà
profundament a través de la seva espiritualitat i de la seva manera de fer. I
sobretot va ser un home de reconciliació. Té molt present Joaquim de Fiore,
dialoga amb els seus escrits i, poc a poc, anirà treballant-lo i coronarà
aquest treball amb el text més profund de sant Bonaventura,“l’Hexaemeron”, que
és l’últim text que surt d' ell, però que ell no escriu són unes conferències
fetes a París i els alumnes li van copiar i ell va corregir. Desprès del
Capítol de 1260 que redactarà les Constitucions de Narbona, molt influenciades
per Bonaventura Posteriorment,
Bonaventura, escriurà les Llegenda Maior
i Legenda Minor de sant Francesc, que seran els textos bàsics i oficials de
l'orde que marcaran la història franciscana, seran la imatge comú i oficials de
sant Francesc, a partir de llavors. Giotto la seguirà quan pintarà els frescos
de la basílica superior d'Assís.
El 1273,
finalment el Papa l’anomena bisbe i cardenal, i li encomanarà una missió: que
organitzi el Concili de Lió II, la
finalitat bàsica d’aquest Concili, a part de la renovació de l’Església i
d’altres temes, era la unitat amb l’Església oriental. Bonaventura va beure
molt dels textos orientals de l'Església i, per això, el Papa va considerar que
era la persona adequada per organitzar aquest esdeveniment tant important.
Bonaventura va
morir en una de les sessions del Concili, era l'any 1274. A les actes del
Concili posen que el Papa va presidir el seu funeral. Anant cap al Concili
també va morir sant Tomàs d’Aquino.
Sant Bonaventura
va treballar per la unitat de les Esglésies, i va trobar una fórmula que
acceptaran tant els pares conciliars d'Orient com d' Occident, però la unitat
no es portarà a terme, les esglésies particulars no acceptaran el que havia fet el Concili.
La seva espiritualitat
Hans Urs Von
Balthasar, també Benet XVI i altres teòlegs diuen que l’espiritualitat de sant Bonaventura
es basa, sobretot quan és general, en l’experiència de Francesc d’Assís, especialment
el fet de l’Alvernia, l’experiència de
l’estigmatització. Entenent el que va passar a l’Alvernia, tal com ho porten
els textos, es veu el cor del pensament de sant Bonaventura.
L’estigmatització
és un fet amb testimonis contemporanis i molt pròxims a Sant Francesc . És el
cor del text central de sant Bonaventura, de “L’Itinerari de la ment a Déu”, i de
el tot seu pensament. Ens fixarem en
l'"Itinerari de la ment a Déu", per endinsar-nos en l'espiritualitat
i pensament de sant Bonaventura.
Una de les
primeres notícies sobre l' estimatització
és quan Francesc mor el 1226, fra Elies, que llavors era vicari general,
n'és testimoni directe. Fra Elies anuncia la mort de Francesc a tot l'Orde. I,
a més, diu que malgrat el dolor, ha de donar una gran notícia, i descriu les
nafres de sant Francesc.
Tenim, a més, un
text molt entranyable de fra Lleó, un manuscrit fet pel mateix sant Francesc, “
Les lloances al Déu Altíssim”, i que fra Lleó conservà cosit dins del seu hàbit. Al darrere d'aquest full fra
Lleó posa en tinta vermella: “el benaurat Francesc dos anys abans de morir va
fer una quaresma...I la mà del Senyor es posa sobra d'ell. Després de la visió
i al·locució del serafí i de la impressió de les nafres de Crist en el seu cos, feu aquestes lloances ,
escrites a l'altra banda del paper, i que va escriure de pròpia mà , donant gràcies
a Déu pel benefici concedit" .
Tenim un altre
text. El 1228, dos anys després de la mort de sant Francesc, fra Tomàs de
Celano, el seu biògraf més antic descriu el fet amb molts detalls. Sant
Bonaventura, copiarà del text de fra Tomàs de Celano al final de “L’Itinerari
de la ment a Déu”, i dirà, a més, que
ell mateix ha sentit contar a un germà que hi era això que ell ha escrit, i dona
el nom del testimoni. Sant Bonaventura és aquí d'on veu la seva espiritualitat.
“L’Itinerari de la ment a Déu” està fet al mateix lloc on sant Francesc va
tenir els estigmes. L’esquema del llibre està fet amb les sis ales del serafí
que es va aparèixer a sant Francesc, i el nucli mateix del text vol transmetre
l’esperit de sant Francesc a l’Alvernia.
Sant Bonaventura incorporarà, el text de fra Tomàs
de Celano, on parla de l'estigmatitzación, amb petits retocs a la Llegenda
Maior, que havia demanat el Capítol General del 1260 i presentada en el capítol
del 1263 . Bonaventura escriu: “Davant
d’aquesta aparició, el benaurat servent de l’Altíssim se sentí absort
d’admiració però no arribava a desxifrar-ne el significat. Era envaït d’una
viva joia, assaborint amb complaença l’esguard bellíssim, inimaginable i dolç
d’aquell serafí que el mirava; però, ensems, l’angoixava profundament veure’l
clavat a la creu i l'ompli, també, d'un intens dolor compassiu”. (LM 6,2)
Aquí hi ha dos sentiments, un de fascinació, de
seducció de la bellesa del serafí; i, a la vegada, al mateix moment, de dolor i
de compassió. Unir aquestes dues coses és l’experiència de l’Alvernia. El Déu
de Francesc d’Assís és un Déu que atreu, que fascina, que és tot altre, però a
la vegada, al que li tens compassió, perquè està clavat a la creu. Aquesta
connotació és el que ens voldrà transmetre sant Bonaventura en el seu text.
El seu text “Itinerari de la ment a Déu”, com hem
dit, està fet a l’Alvernia, l’any 1259, trenta-tres anys després de la mort de
sant Francesc. I tindrà vuit parts: un pròleg, 6 capítols per cadascuna de les
ales del serafí, i un setè capítol conclusiu. Però el cor de tot el llibre és
l’experiència del trobament personal amb Jesús que l’atreu infinitament i al
qual li suscita una profunda compassió. Serà aquesta compassió a Déu el que
guarirà l’ànima de Francesc. És aquesta profunda compassió a Déu, el que sant
Bonaventura vol transmetre, al costat d’una gran transcendència de Déu. La
forta fascinació i atracció, juntament
amb la dolorosa compassió a Déu és central per comprendre a sant Francesc i sant Bonaventura.
El text del
"Itinerari de la ment a Déu", comença així, demanant la pau: “Perquè
dirigeixi els nostres peus cap al camí d’aquella pau que sobrepassa tot
sentit”. Per tant, el que intenta sant Bonaventura és portar l’ànima a la
profunda pau de l’Esperit. I com es pot fer això? Molt concret, per l’amor a
Jesucrist. Aquest amor a Jesucrist es pot interpretar com l’amor de Jesucrist
cap a nosaltres i per l’amor que nosaltres li tenim a ell. El que vol
subratllar sant Bonaventura bàsicament és l’amor que nosaltres tenim a
Jesucrist. Aquest amor a Jesucrist és el que arriba a guarir. Sant Bonaventura,
en el pròleg dirà: “Això és bàsicament fruit d’una ànima no tíbia, ni adormida,
ni a mitges tintes, sinó una ànima amb desig”. El qui vulgui seguir aquest
camí, dirà sant Bonaventura, ha de ser una ànima amb foc, amb desig, ha de ser
un home de desig, excitar el desig. I això, de dues maneres, dirà ell, a través
de l’oració i de la meditació. Per això dirà, en el text: “No fos cas que
pensis que basta la lectura sense la unció, l’especulació sense la devoció, la
investigació sense l’admiració, l’exultació, l’activitat sense la pregària, la
ciència sense caritat, la intel·ligència sense unitat, l’estudi sense la
pràctica divina”. Ell comença dient sempre que per arribar a la pau no n’hi ha
prou amb lectura, amb l’especulació, amb l’estudi, es tracta d’un trobament personal en l’oració,
la devoció, l’exultació, la humilitat, etc. Això, en el capítol primer del text
que es titula precisament així: “Especulació d’un pobre en el desert”. Sant
Bonaventura dirà: “Què és el que més desitja l’ànima humana? La felicitat”. I
la felicitat, on es troba segons sant Bonaventura? Per a ell només es troba en
Déu. L’ànima troba la seva felicitat només en Déu. Dirà: “L’home està fet per
fruir de la unió amb Déu”. Què ha passat, doncs? L’home, a través del pecat,
s’ha encorbat, està mirant cap avall, està mirant-se el melic. Caldrà fer-lo
pujar cap a dalt. Fins i tot per arribar a la veritat, dirà sant Bonaventura,
no n’hi ha prou amb l’estudi. Dirà que perquè hi hagi realment estudi autèntic,
s’ha de pregar. Amb això es fa ressò de sant Anselm de Canterbury, que deia:
“Jo no busco la veritat per creure sinó que crec per trobar la veritat”. Només
aquell que creu, no com a qüestió especulativa, sinó que a través de la
pregària copsa la realitat. Sant Bonaventura dirà que per copsar la veritat el
primer que cal fer és pregar.
Segona cosa per conèixer la veritat segons sant
Bonaventura: fer una vida santa. Si no tinc una vida santa no copsaré la
veritat. Això ressonarà segles més tard en Soren Kierkegaard, en el segle XIX,
que dirà el mateix: “Aquell que en un moment determinat copsa un punt de la
veritat però no hi adequa la vida, el primer que es comença a perdre és la
veritat". Per fer un estudi seriós, dirà sant Bonaventura, s’ha de començar
pregant i després fent una vida la bona. Només la bondat porta a la veritat.
I en tercer lloc, l’especulació. Sant Bonaventura,
en aquest capítol, dirà que les sis ales del serafí representen,les dues
primeres, buscar Déu fora de tu, en les criatures; les altres dues és dintre de
tu; i les dues darreres, buscar Déu sobre de tu. Fora de tu són els vestigis de
Déu a la creació. Però si no creus, no es copsen aquests vestigis. Qui vulgui
demostrar Déu a través de les coses, no se’n sortirà. Només un veu que les
coses són de Déu quan creu i, llavors, dirà Bonaventura, entén la realitat.
Dirà: "Primer adorar Déu per les coses". A les Confessions Sant Agustí diu: “Si mires
el món, el mon diu: no soc jo el que tu busques; si mires la relació amb els
altres, ressona: no sóc el que tu busques...” Sant Bonaventura dirà que
coneixes Déu per les coses, com a rebot, però, a més, hi ha una presència de
Déu en les coses. Això és propi de sant Bonaventura i ho agafa de sant
Francesc. Al Càntic de les Criatures Francesc dirà del germà sol: “i porta de
tu, Altíssim, gran significació”. Les coses porten significació de Déu; són
vestigis de Déu. No solament et diuen, com pensa sant Agustí:" no sóc jo
el que cerques" sinó que són
vestigis de Déu. Per sant Bonaventura l'home quan mira el seu interior,
no solament troba vestigis de Déu sinó que troba la imatge de Déu, imatge del
Déu trinitat. Freud el que farà és posar
de cap per avall la Trinitat de que parlava sant Bonaventura i la tradició. La
capgira. La recerca ad extra, i l recerca ad intra. I finalment, recerca ad supra serà mirar, contemplar, bàsicament el
Déu com a ésser i com a bé suprem, posant sempre Jesucrist en tot i per tot.
Cadascú ha d’estar recolzat en l’experiència personal amb Jesús.
El capítol 7 és molt profund. Al final treu tota
l’especulació, tot el pensament... i només es queda amb la referència al Déu
crucificat. Us cito un trosset que és molt significatiu. Fa una referència al
temple de Jerusalem, amb l’atri, el sant, i el sant dels sants. Ara estem al
sant dels sants: “Aquell que mira vers aquest propiciatori, que és Jesucrist,
on hi ha la sang, girant plenament el rostre cap a Crist, mirant-lo penjat en
la creu, amb la fe, l’esperança i la caritat, caritat cap a Jesucrist, devoció,
admiració, exultació, lloança i jubilació, celebra amb ell la Pasqua, és a dir,
el trànsit, de manera que el tronc de la creu passa el Mar Roig, entrant des de
l’Egipte en el desert, on assaboreix el mannà amagat. I descansa amb Crist en
el túmul, com si estigués mort a l’exterior, sentint, però, en tant que és possible
en aquest món, el que a la creu fou dit al lladre pel Crist: 'Avui seràs amb mi
al Paradís'".
Com hem dit
per Bonaventua el camí de la ment a Déu té set etapes. La setena és la
del repòs. Ell vol aquest temps de repòs, ja ara i aquí. I diu la manera
d’acostar-lo i de viure’l.
I al final diu: “Però si investigues de quina
manera són aquestes coses, interroga la gràcia, no la doctrina; el desig, no l’
intel·lecte; el gemec de l’oració, no l’estudi de la lliçó; l’espòs, no el
mestre; Déu, no l’home; la tenebra, no la claror; no la llum, sinó el foc que
inflama totalment i que porta a Déu amb excessives uncions i afectes
ardentíssims. Aquest foc és, certament, Déu, i la seva fornal és Jerusalem, i
el Crist el va encendre amb el fervor de la seva ardentíssima passió, pel qual
només el rep aquell que diu: 'La meva ànima ha elegit el suplici i els meus
ossos la mort. Aquell que estima aquesta mort, pot veure Déu, perquè sens dubte
és cert allò que es diu: 'No em veurà l’home si no mor'. Morim, doncs, i entrem
en la tenebror, imposem silenci a les preocupacions i a les concupiscències i
els fantasmes; passem amb el Crist crucificat d’aquest món al Pare perquè,
manifestat en nosaltres el Pare, diguem: “Ens basta”.
Sant Bonaventura parla amb molta naturalitat de l’èxodus,
de l’èxtasi. Ens diu una cosa curiosíssima: “L’èxtasi és com una mort
interrompuda”. De la mateixa manera passem d’aquest món a l’altre.
L’experiència de Déu, de fet, és mort. No es pot veure Déu sense morir. Ja ho
diu Jesús: “Qui vulgui salvar la vida la perd, qui la perdi la trobarà”. Si no
morim no podem veure Déu. Per tant, l’èxtasi és la mort, l’experiència de la
mort que s’interromp. L’èxtasi total serà la mort total quan un es posarà en
mans de Déu i li ho donarà tot.
fra Jacint Duran i Boada