JESÚS ANTIHEROI?

Francisco Ibáñez ha estat un gran dibuixant. És el creador de Mortadelo y Filemón i també el del Rompetechos i 13 Rue del Percebe, etc. Sempre t’arrencava un somriure. Jo havia llegit molt aquests còmics. Al costat d’aquests,n’hi havia d’altres en aquella època. Per exemple, El CapitánTrueno, Alcázar y Pedrín, Hazañas bélicas, Superman... però cal subratllar que hi havia una gran diferència entre uns i altres. Aquests últims eren grans herois i acabaven vencent l’enemic i hi triomfavasempre la veritat. Clavaven bufetades però s’imposava la justícia. En canvi, quan un llegeix els còmics d'Ibañez com Mortadelo y Filemón, el Rompetechos o El Botones Sacarino, sempre acabaven igual: perdent, ells corrent i al darrere algú tirant-los pedres o altres coses. Sempre acabaven perdent: els protagonistes eren perdedors i antiherois. I aquest acabar com a perdedors ens arrenca una certa tendresa i un somriure, perquè la vida humana s’assembla més a Mortadelo y Filemón que no pas al CapitánTrueno. La vida humana normalment acaba malament:morint-se. Cal, doncs, tenir un bon sentit d’humor i ens cal aprendre a somriure.

Podríem dir que l’Escriptura està plena d’antiherois. Un jueu deia a un cristià: “vosaltres els cristians heu fet massa sants. La Bíblia no en té gaires, de sants”. És veritat. Quan un s’aproxima una mica a la vida de la gent de la Bíblia, veureu que és així. Jacob mateix i molts altres personatges bíblics no eren massa exemplars. El sant, a la Bíblia, és Déu. I quina és la nostra feina? Creure i recolzar-nos en Ell, l’únic sant.

A les grans festes bíbliques se subratlla la grandesa de Déu i la infidelitat d’Israel; en definitiva, la infidelitat de l’home. Israel, si alguna cosa té que cal assenyalar, és la seva autoconsciència d’infidelitat. Al revés del CapitánTrueno, són tots com Mortadelo y Filemón, conscients que no són el que haurien de ser. Fixeu-vos que, a la Pasqua, què celebren? No la gran victòria dels exèrcits d’Israel, sinó la victòria de Déu. Cinquanta dies desprès, què se celebra? La Pentecosta, és a dir, la donació de la llei, la llei perfecta que ha donat Déu, però lògicament aquí hi ha la gran ombra de la infidelitat al poble d’Israel a aquesta llei. La tercera festa té a veure justament amb això que acabem de dir: és el Dia de l’Expiació, en què es demana perdó per la infidelitat i acaba amb la festa dels Tabernacles, que recorda el pas del poble d’Israel pel desert.Encara avui, a les cases dels jueus, munten unes casetes, com una espècie de tendes, i se n’hi van a viure durant aquests dies, recordant el seu pas pel desert,on cal demanar perdó per la infidelitat del poble. I és curiós que les celebracions acaben aquí:l’entrada a la Terra Santa no se celebra a Israel, no té festa pròpia. La Bíblia fa el nostre retrat, és un camí d’infidelitat i de no arribar a terme. L’únic sant és el Senyor i la gran virtut és la fe en Ell. Tant és així que el poble d’Israel té com a llibres centrals el Pentateuc, o sigui el Llibre de la llei, o dit també la Torà. Són els llibres que integren el cor de la Bíblia jueva i només té cinc llibres centrals.Els altres llibres de la Bíblia queden en segon lloc. I cal notar que el Pentateuc (La Torà) acaba abans d’entrar a la Terra Santa i Moisès, l'antiheroi, acaba no entrant a la Terra Promesa. Mor al desert.

Fixeu-vos que quan ve Jesús es mostra també com un antiheroi. Jesús és el petitíssim, quasi invisible gra de mostassa, el llevat amagat dintre de la pasta, el gra de blat que està entremig de tant de jull. Ell és el blat que cau a terra, mor i ressuscita. I qui és? Aquest Déu que es mostra en la quotidianitat, tant que ens costa reconèixer-lo. És infinitament difícil. I Marc diu que Jesús no va poder fer els miracles en el seu poble de Natzaret perquè no creien en ell. El Senyor ens demana aquesta fe amb un Déu que no ve victoriós, sinó que ve a fracassar i a assumir el nostre fracàs, la nostra petitesa com a vehicle que porta cap a la seva glòria. L’altre dia vaig llegir d'un autor que deia molt encertadament i que resumeix el que volem dir que: “El centre de la glòria de Déu és la humilitat”.  2023

 

D'Ell SORTIA UNA FORÇA QUE GUARIA TOTHOM

L’altre dia vaig veure una foto en un diari i em va cridar l’atenció. Era feta en un país, suposo que del nord de l’Àfrica però no sé exactament quin. Els homes anaven tots vestits amb túniques i les dones amb vel. Al primer pla hi havia una mesquita i es veia el seu minaret des d’on es fa la crida a la pregària. Però curiosament, al fons, no massa lluny de la mesquita, hi havia una creu, i em va estranyar perquè quan un país és molt musulmà, les expressions cristianes no estan massa ben vistes. Vaig mirar més a prop i resulta que la creu no era la d’una església, no era un signe cristià, sinó que era la d’una farmàcia. Estava en francès i posava “farmàcia”. Em va cridar l’atenció que fins i tot en un país musulmà la creu fos el signe que recordava una farmàcia, un medicament. Això em fa pensar en una cosa bonica, que el guarir, la cura dels malalts ha estat un dels trets significatius, i continua sent-ho, dels cristians. Jesús mateix és qui guareix. Els deixebles seran els qui guariran. I, a través de la història, a més de moltes congregacions religioses que es dediquen a curar malalts, hi ha molts santuaris a la Mare de Déu o als sants que curen malalties... Hi ha tota una tradició que no simplement és del passat sinó ben present en què la lluita contra la malaltia, és un signe distintiu del cristianisme.

És el que ens presenta l'Evangeli de sant Marc on es veu Jesús passant i guarint tothom, fins aquells que només li tocava el vestit. Sant Lluc, abans de fer el seu sermó del pla, diu que de Jesús sortia una força que guaria a tothom. És bonica l’expressió. De Jesucrist surt una força que guareix a tothom.

I això m’ha recordat el passatge bíblic de quan Moisés, en el desert,consagra el tabernacle. Quan posen l'arca dins el sant dels sants, s’omple tot de la glòria del Senyor, tot queda ple d’un núvol que ho cobreix tot,  i això impedeix que els sacerdots continuïn oficiant.

Això mateix passà quan Salomó consagrà el Temple de Jerusalem. També allí es posà la glòria del Senyor i els sacerdots no podien continuar oficiant. És el mateix que trobem en Jesús. Quan Jesús hi és no cal fer res, la seva sola presència guareix, ho omple tot de la glòria de Déu.

Hi ha un moment important en la vida de la fe. Nosaltres ,que som el temple de Déu, hem de deixar que la  glòria de Déu ho ompli tot i deixar-lo fer. La glòria del Senyor omple el lloc més santíssim del nostre cor i hem de deixar que ell faci el que creu. Deixar-lo fer. La glòria del Senyor ha d’omplir el nostre interior i d’ell surt una força que pot guarir a tothom, a nosaltres per començar.

 Déu fa miracles quan creu que els ha de fer. Nosaltres voldríem miracles quan Déu no ho vol. Quan els fa, segons l’evangeli, els fa mogut per la misericòrdia. Jesús plora quan veu plorar. Jesús es commou quan veu que la gent pateix. Per això fa els miracles, mogut per compassió. Però a nosaltres ens toca deixar-nos omplir del núvol del no saber el perquè i de confiança, de la fe.

Hi ha una salvació més profunda. Tots els miracles són com un dit que assenyalen la salut profunda de l’ànima. És l’ànima sobretot qui necessita la salvació.

Hem de deixar que Déu sigui tot en tots, en mi, que ho sigui tot. Com deia sant Francesc: “Deus meus et omnia”, “Déu meu i tot”. Deixar que Déu ho sigui tot en mi. I això és la salvació. Una salvació que té signes, que necessita llenguatge, que no descura la qüestió física, però que indica una realitat més profunda que és la presència total, salvadora, de la glòria de Déu en el nostre interior, la salvació profunda de l’ànima, del cor de la persona humana. Que porta a crear fraternitat, comunió.

Fra Jacint Duran
5 de febrer de 2024

 

 

 

NO CERCO SABER QUE ÉS LA SALUT, SINÓ ESTAR SA

 

El Papa ha fet una Carta Apostòlica recordant un centenari. El mes de juny va fer quatre-cents anys del naixement de Blaise Pascal, un home que ha contribuït fortament amb les seves aportacions científiques. Al 1623 va néixer i molt aviat es va interessar per la ciència. Era un home profundament científic i les seves aportacions avui en dia encara s’estudien a les escoles. Era una persona pràctica. A més a París ell va ser el que va començar a organitzar els autobusos, els autobusos metropolitans que havies de pagar una miqueta i la gent pobre, com no tenien carruatges, així podien anar d’un cantó a l’altre de París. Doncs ell va ser un dels iniciadors. I no simplement això. La màquina de comptar també va ser iniciativa d’ell. Per tant, va començar, en part, a posar els fonaments a l’actual informàtica. Era una persona científicament molt vàlida. Però, a més, era filòsof, i un home profundament de fe.

El Papa, en la seva aportació, subratlla quatre punts d’aquest pensador i que ens interessen a nosaltres. El primer punt que mou tot el pensament de Pascal és una pregunta, la pregunta fonamental: Qui és l’home? Què soc jo? Què és la persona humana? És la gran pregunta. Ell dirà que davant de l’infinit l’home és un no-res, i davant del no-res ho és tot. L’home és una canya moguda pel vent, dirà ell. Misteri profundíssim. Al cor d’aquest home, segons Pascal, hi ha una necessitat central, la felicitat. Allò que mou, que recerca, que fa la nostra vida neguitosa i a la vegada amb ganes de seguir és l’anhel de felicitat. I una cosa que afirma Pascal, amb tota la raó, seguint la tradició i l’Escriptura és que aquest anhel de felicitat, la persona humana no el pot omplir, només Déu el pot omplir. La persona humana està feta per Déu i només Déu omple el desig de felicitat infinita que nia en el cor de la persona humana. I això, dirà Pascal, s’ha fet visible, accessible en Jesucrist. En Jesucrist, diu Pascal, coneixent Déu i més encara, ens coneixem a nosaltres. La resposta a la pregunta: qui és l’home?, qui soc jo?, quin és el camí de la meva vida?, on trobo la felicitat? Això es transparenta, es fa evident, es fa carn en Jesús de Natzaret, en Jesucrist. I a aquest Jesucrist, dirà Pascal, només el coneixem no principalment pel cap. Tot i que era un científic era prou fi per adonar-se que el coneixement profund neix de l’amor. Només aquell que no pensa en l’amor, no diu que l’amor és el més important, no afirma que l’amor és molt gran... sinó només el que estima, té accés a Jesucrist, té accés a la felicitat, té accés a Déu. Pascal era un científic, era un pensador, però veritablement un místic.

L’any 1654, si no recordo malament, ell va tenir una experiència molt profunda i que va escriure en un paper que es va trobar després de mort perquè el portava cosit dintre de l’abric. Com era un científic deia: “El 23 de novembre de l’any 1654, a la matinada, foc, foc, certesa, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, no el Déu dels filòsofs, alegria, alegria, alegria intensa, llàgrimes d’alegria...” Aquesta experiència fonda serà la que vertebrarà, reconduirà tota la seva experiència espiritual, intel·lectual i científica.

I això és el que la litúrgia d’avui ens demana. No simplement parlar de Jesucrist, no simplement pensar-lo, no simplement tenir les paraules adequades, sinó pujar a la muntanya, no quedar-nos al ras, pujar a la muntanya alta, a la muntanya santa, com dirà sant Pere i allí, a la muntanya, sols amb Jesucrist poder dir el que diu sant Pere i que segurament va experimentar Pascal: “Que n’estem de bé aquí”. Aquí l’ànima troba el que cerca, fins i tot allò que cerca sense saber-ho. I quan un sent aquesta experiència no és simplement d’un equilibri emocional, sinó enmig d’això un núvol lluminós els cobrí i ells s’esglaiaren. Trobar-se amb Déu no és simplement trobar l’equilibri, és un foc. Ells s’esglaiaren perquè Déu és Déu. I el text continua dient que es prosternaren fins a terra i Jesús s’atansà, els tocà i els digué: “no tingueu por”. Jesús s’atansa, ens toca i ens parla.

La festa que avui celebrem és la festa de la Transfiguració de Jesucrist on ens mostra el seu misteri més profund. Però, a la vegada, és el misteri nostre, de la nostra transfiguració, amb l’experiència real i sublim de Jesucrist.

Hi ha un pensador, Gregori de Nissa, del segle IV, que deia: “el que és important no és conèixer què és la salut, el que interessa és estar sa”. Trobar-se amb Jesucrist no és amuntegar coneixements, és transfigurar-se, trobar la sanitat, Jesús que ens toca, ens parla, ens guareix, ens transfigura.

 

Homilia Festa de la Transfiguració
Fra Jacint Duran
6 d’agost de 2023

  

 Glamour o glòria?

 A les consultes del metge, o altres llocs que et cal esperar hi ha revistes com l'Hola, el Lecturas, el Garbo... són revistes de la “premsa rosa”. Però no sols en les revistes especialitzades, aquesta premsa rosa hi és present també a les altres revistes, fins els diaris en tenen una secció, en diuen “Gent” o “Celebritats”... En aquesta premsa rosa normalment hi surten gent famosa, del cine, del futbol, de la reialesa... I allí hi ha el que en diuen glamour. Aquesta paraula es fa servir però antigament la paraula que es feia servir era “glòria”, ara s’utilitza poc. La paraula “glòria” tenia aquest sentit de glamour, era gent que tenia glòria, que tenia fama: de ser un gran escriptor, de ser un bon polític, etc...

La paraula “glòria" està en els escrits del Nou Testament , tradueix de la paraula “doxa”. “Doxa”, en grec, vol dir opinió. Per tant, qui té glòria? Doncs aquell que la gent opina que és important. Qui té molta glòria? Aquell de qui tothom en parla bé, de qui es diuen coses boniques, l’exalcen, és glorificat.

Però és important veure una cosa, que “doxa” en grec és la traducció d’una paraula hebrea que és “cabot”. I aquesta paraula no la dic per erudició, sinó que és important des d’un punt de vista espiritual, perquè la glòria, vol dir lloar, opinar bé d'una persona i fins i tot quan parlem de la glòria de Déu, ens pensem que li donem glòria nosaltres a Déu, però no. La paraula “cabot”, en hebreu, no ens diu el que nosaltres fem a Déu, que li donem lloances, sinó que la paraula que hi ha al darrere és el pes. La glòria recau en ser de la persona. Una persona té glòria perquè té pes, encara que no sigui reconeguda. La glòria no se la donen els altres sinó que la té ell, encara que ningú la reconegui. El qui té Cabot és una persona que val, sigui o no reconeguda.

Per això e llibre de l’Èxode dirà: “quan jo alliberi Israel d’Egipte, jo manifestaré la meva glòria", manifestarà allò valuós que és. Déu és infinitament  gloriós, perquè en Ell hi ha el pes, la valua, la realitat en si mateixa, el pes que fonamenta tota la realitat. Per tant, encara que ningú li canti lloances, Déu és gloriós, perquè té pes, és consistent, té valor infinit.

Per això l’Església en la litúrgia ho diu en el prefaci IV: “els nostres cants, que res afegeixen a la vostra glòria”. Res s’afegeix a la seva glòria. Déu és gloriós, sant en si mateix.

I és el que està passant també amb Jesús i que veiem a l’evangeli.  Jesús es compara amb Jonàs, i amb Salomó, i fins i tot amb el temple. Tot això són coses que nosaltres glorifiquem. Però Jesús està dient: “aquí teniu més que el temple, aquí teniu més que Jonàs, aquí teniu més que Salomó...” Quan està Jesús, tenim més que tot el que puguem pensar. Encara que els fariseus i els mestres de la llei diguessin que és un borratxo, amic de prostitutes i fora de la llei, encara que tingués mala premsa i no tingués glòria, encara que no parlessin bé d’ell, en ell radicava la glòria, en ell estava el pes substancial per la qual van ser fetes totes les coses. Per tant, és més que Jonàs, és més que Salomó, és més que el temple, és més que la llei, és el Senyor gloriós entre nosaltres.

Igualment nosaltres, el que som no pot dependre del que es diu de nosaltres . Com diu sant Francesc: “allò que som davant de Déu, això som i res més”. I la nostra gran glòria és l’amor de Déu cap a nosaltres, que s’ha revelat en Jesús. El seu amor revela la nostra glòria.

 Dilluns XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
24 de juliol de4 2023

 

 

 

 

 

 

 

L'ATZAR

Fa ja uns quants anys hi havia una senyora de mitjana edat que de manera regular, gairebé cada mes, ens venia a veure al convent per demanar ajuda. Puntualment se l’anava ajudant, juntament amb Càritas que anava fent el que es podia. Aquesta senyora treballava, cobrava, però cada mes s’anava a les màquines escurabutxaques i allí, per tenir un sou una mica més elevat, allà jugava i a poc a poc es quedava sense un duro. Això va durar bastant. Ara ja fa molts anys que li he perdut la pista. Però no és l’únic cas. Els jocs d’atzar provoquen molts desastres a les famílies perquè l’atzar hi és però no és manipulable. De fet, d’aquí ve el seu nom. La paraula atzar ve de l’àrab, i vol dir flor. Hi ha una flor que, en castellà, li ha quedat el nom: azahar, que servia per fer el ram de núvia i en català es diu tarongina, i fa una olor molt bona. Per què l'atzar té aquest nom de flor? Sembla que hi havia un os d’un animal que servia de dau, i en el joc es llençava i quan  sortia una part que semblava una flor, tothom cridava flor, i volia dir que havia guanyat. D’aquí ve el nom d’atzar. I l’atzar és molt present fins i tot en la mentalitat. Hi ha mentalitats que la seva vida la redueixen a l’atzar. La vida moltes vegades la reduïm a dir: “no he tingut sort a la vida”, com si l’atzar pogués marcar definitivament la vida de les persones. És una visió negativa de la pròpia vida, com atzar, la vida, així entesa, no queda a les teves mans, queda a les mans del que surti, tens sort o no tens sort, però no està a les teves mans canviar-ho. Quan tires els daus, no poses tu el número sinó que surt el que surt. És tota una concepció de la vida el que hi ha aquí al darrera. La vida no està a les meves mans, no disposo de la vida, la vida és pur atzar, i o tinc sort o no en tinc.

El cristianisme ha pensat molt poc en l’atzar. No el tenim massa present. Jo diria que és una falta. Cal pensar en l’atzar. Hi ha moltes coses que queden en mans de l’atzar. Moltes. Fixeu-vos que per atzar un neix en una família rica i un altre, per atzar, neix en una família pobre. I, encara que ens gloriem de la nostra intel·ligència, tant has fet tu per tenir intel·ligència com el que ha fet aquell que és un ruc. Ets intel·ligent per atzar, podries haver nascut sense intel·ligència. L’atzar va marcant moltíssimes coses de la vida, i algunes de molt injustes. Moltes vegades haver nascut en un poble amb grans dificultats econòmiques, com estem veient amb els emigrants que van arribant aquí, vol dir que tens una gran mala sort d’haver nascut en un país que tu no has elegit i t’hi has trobat. Hi ha moltes coses que no elegim i t’hi trobes.

El cristianisme no diu que l’atzar no tingui importància. El que diu és que passi el que passi, la teva salvació –el gruix del sentit de la vida humana, allò que et constitueix a tu– això està a les teves mans, més encara, a les mans de Déu.

Avui el text de Romans ho diu amb claredat. El capítol 8 de Romans és un dels centres més importants del Nou Testament. Diu: “Déu ho disposa tot amb bé d’aquells que estima”. Per tant, sigui el que sigui a la teva vida, tinguis sort o no, t’hagi tocat una bona família o una mala família, tot,  Déu ho pot disposar, si tu t’hi deixes, per al teu bé. Perquè no podia passar res més dolent que haver matat a Déu mateix. I aquest assassinat, que podia ser el pitjor que podia fer la humanitat, Déu l’ha canviat amb la nostra salvació, "ho ha disposat per el nostre bé". Per tant, l’atzar existeix, però el creient sap que Déu pot fer que allò que és una desgràcia en si mateix, pugui ser reconduït per al meu bé.

 I aquest és el gran tresor que tenim, aquest tresor amagat que és Jesucrist , que ens mostra que res, ni cel ni terra, ni present ni futur, ni mort ni vida, ni res de res, ens pot separar de l’amor de Déu que s’ha revelat en Jesucrist.

Tenint clar això, la vida humana certament que té moments en què se’ns escapa de les mans, que l'atzar pot marcar, pot ferir, però sabem que si confiem en ell, allò que nosaltres percebem com a mal,  Déu li pot donar un tomb total.

Un dels llocs als que jo  hauria d’anar més és a la nostra infermeria dels frares, i ara encara més, que hi ha el pare Mateu. Sempre que hi vaig surto amb aquesta consciència: és un lloc de pobresa, perquè molts estan allà perquè s’acaben, però de pobresa lluminosa. Acabo de parlar fa poc amb el pare Mateu, pobrissó, i diu: “sé que he d’anar cap al Calvari però ara estic en el Tabor”. Ell té una frase que sempre la tinc present. Diu: “jo no sé quan Déu actua, no sé si Déu fa això o allò, però en la meva vida m’he trobat amb  moltes coincidències providencials”. Certament que hi ha l’atzar, certament que a la nostra vida a vegades hi ha coses que nosaltres no conduïm, però Déu sí. Hi ha coincidències en què la providència, a través d’elles, actua, es manifesta i ens mostra el camí. Cal saber escoltar la manera on Déu actua, en què Jesús de Natzaret ens mostra el camí,i així la nostra pobresa sigui lluminosa gràcies al gran tresor que és la nostra fe.

Homilia Diumenge XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
30 de juliol de 2023

 

El titellaire emprenyat

A moltes Festes Majors es fan espectacles de titelles. S’ha fet famós un titellaire que es diu Mario Enzo. Ell va fer a tiktok una petita gravació que es titula: “El titellaire emprenyat”. És professor d’arts escèniques i ha fet representacions arreu del món. En aquest breu missatge diu: “quina porqueria de món estem fent!” Ho diu perquè va fer un espectacle de titelles i els nens, en lloc de seguir-lo, van començar a tirar pedres, a insultar, a donar puntades de peu..., o sigui que no va poder fer res, el pobre. Però ell no s’enfadava amb els nens, s’enfadava amb els pares, perquè, mentre els nens estaven tirant fang, escopint i fent altres bretolades a les pobres titelles, els pares eren allà cap d’ells es va moure. “Quin món estem fent!”, deia ell. Jo, tanmateix, comprenc als pares, perquè si no intervenen, els diuen que estan malcriant els fills, però si intervenen els diuen que estan frustrant els nens. Facin el que facin ho fan malament. Al final, miren el cel i dissimulen. És per pensar-hi.

Ens preguntem per què no hi ha natalitat, però és que, entre altres coses, ser pare avui dia no és que sigui més difícil que abans, sinó que implica haver d’assumir càrregues de sentiments de culpabilitat fins a l’extrem.

Aquest tipus de contradiccions també el trobem en d'altres camps. Contradiccions i ben grosses. Per exemple, es diu “no et posis límits”. Aquesta és una frase que es repeteix en els whatsapps i per tot arreu. “No et posis límits”, “sigues tu mateix”, “fes el que vulguis”, “no et posis barreres”. D’acord... Però tan bon punt comences a no posar-te límits, què et passa? Doncs, que et posen a la presó. Fins i tot s’ha fet servir aquesta frase per a un anunci d’un cotxe: “no et posis límits.” Però la realitat és que, quan acabes de sortir del concessionari, et diuen que no pots passar de 30 km/h, o que no aparquis aquí, o que no passis per allà... I et comencen a fer fotografies i et posen un munt de multes. En què quedem?

Tot aquest continu de contradiccions va a parar al mateix caparró, al nostre, i moltes vegades no tenim temps de pensar, de manera que actuem d’una manera i al cap de mitja hora actuem de la contrària. Igual que aquesta frase típica, que es va fer famosa el maig del 68 i que és al fons de moltes de les coses que es fan: “Prohibit prohibir”. És la frase que es va pintar per tot París. De fet, no vivim així, perquè vivim en l’època en què hi ha més lleis, més ordenances, més prohibicions... Facis el que facis, o està prohibit o està manat. Un dia actuem d’una manera i un dia d’una altra, i a vegades en un mateix dia.

Per tant, ens trobem en un món alguns pensadors anomenen “líquid”; un món en què es passa d’un cantó a l’altre sense cap consistència ni lògica. Jo afegiria, però, que tanmateix sí que hi ha un espai molt consistent. El nostre món intern, espiritual, està navegant en un maremàgnum. No ens entenem. Hi ha contradiccions molt fortes. És un món realment líquid, certament. Però fora d’aquest món hi ha unes barreres ben clares: l’economia. Tu ves al banc i no paguis... Això ho tenen molt clar tant els bancs, com les multinacionals... Cada vegada són menys els que tenen el poder en aquest món, i són més els qui queden a la cuneta. Però les lleis que governen l'economia estan claríssimes, dures com una pedra, consistents, ben sòlides.

És el mateix ambient de l’època de sant Zenon. De fet, en el martirologi trobem molts sants Zenons, normalment màrtirs del segle II o del segle III, i tots eren curiosament militars. El món romà era un món en què hi entraven moltes supersticions i moltes contradiccions. Sant Pau, quan fa el discurs a l’areòpag diu: “Us veig molt religiosos. Veig imatges de déus per tot arreu, fins i tot n’hi ha una que posa al déu desconegut". Hi ha de tot a Roma en aquella època: totes les idees, pensaments, religions i contradiccions, però hi ha una cosa clara, la Pax Romana. Això era claríssim. Podies fer el que volguessis, però no toquessis la pax romana. I aquesta pau es defensava com ara, a través de les armes, la força i la coacció.

Sant Zenon, el nostre patró, porta un nom del tot pietós. Zenon vol dir en grec “aquell que està sotmès al Zeus.” Un déu important que forma part d’aquest món bigarrat, complicat i líquid de la mitologia antiga. Sant Zenon també formava part de l’altra estructura: era soldat i, per tant, defensava la Pau Romana amb la força de les armes. La pau romana, no qualsevol altra, sinó la dels interessos de Roma.

Per tant, quan Zenon va deixar d’estar sotmès a Zeus i es va sotmetre al jou suau de Crist, no va ser simplement una qüestió d’idees, sinó que li va canviar la vida totalment, perquè va deixar d’estar lluitant a favor de la pax romana i va començar a treballar pel Regne de Déu. I això li va comportar la mort. En aquell moment els cristians eren molt més conseqüents del que som nosaltres ara. Jesús va predicar molt clarament que els cristians havíem de ser gent de pau fins al final. I què va fer Zenon? Deixar les armes. I això li va comportar la mort. I les va deixar perquè el seu Regne era el del Crist, no el del Cèsar: era el de Jesús de Natzaret. Ell segurament devia ser un d’aquells que deia l’evangeli que no era dels savis ni entesos, sinó de la gent senzilla, del poble, però va fer una opció coherent per Jesús de Natzaret.

Els textos de la litúrgia d’avui són molt bonics. Us aconsello de tornar-los a llegir. “Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat als savis i entesos allò que heu revelat als senzills i als pobres. Sí, Pare, així us ha plagut. Tot ho heu posat a les meves mans. Ningú coneix el Fill sinó el Pare, i ningú no coneix el Pare sinó el Fill i aquell que el Fill el vol revelar. Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera”.

Els cristians, com sant Zenon, hem de fer una opció seriosa. Jesús és aquell en el qual veiem el rostre de Déu. “Qui em veu a mi, veu el Pare” llegim en l'Evangeli de Joan. Una opció per Jesús, és optar per la manera de fer de Jesús. I la primera cosa que ens demana és veure els senzills d’aquest món, els pobres. I quan un es posa en aquest camí, no li han d’explicar res perquè en el seu interior sentirà: “Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”.

La voluntat de Jesús és complir també el text de Zacaries que hem escoltat: “Alegra’t!” És el missatge dels cristians: “alegreu-vos, perquè entra el teu rei humil, muntat en una somera. Ell traurà de tu les armes, els arcs, els carros de guerra i dirigirà als pobles paraules de pau”.Els cristians hauríem de ser gent que transmet alegria, que transmet sentiments de pau, de reconciliació.

El dia 7 de juliol celebràvem sant Ot, bisbe d’Urgell. Em va fer recordar un altre sant també d’Urgell, sant Ermengol, bisbe. Ell va morir pujat a una bastida de la qual va caure. I què feia? El seu bisbat era tot de muntanyes, un terreny complicat, separat a trossos. I quina era la manera de crear comunitat? Fer ponts. Va ser un bisbe que va fer de paleta. Va construir ponts. I a partir d’aquests ponts reals es va anar creant el poble. Fixeu-vos que el primer que es fa en una guerra és trencar els ponts, físics i espirituals. Cal crear ponts, cal crear relació, cal donar un punt de referència que doni sentit a aquesta vida. I pels cristians, aquest punt de referència té un nom: Jesús.

 Homilia diumenge XIV durant l’any
Fra Jacint Duran
9 de juliol de 2023

 

 

Projectes frustrats

En aquest convent d'Arenys de Mar hi ha moltes cel·les: són habitacions que no sobresurten gaire pel seu ordre i organització. Hi ha habitacions que estan fetes un desastre amb el frare inclòs. Però hi ha una habitació que és la més desordenada de totes, es tracta d' on hi ha l’arxiu del convent. És una habitació petita plena de documents antics. Hi va haver un moment determinat en què es va organitzar bastant bé, però a partir d’aquella organització es van anar acumulant papers i papers. Si un dia entreu en aquella habitació, hi ha un lloc on hi ha molts dels projectes que es van idear per dur-los a terme en aquest convent al llarg del temps. Si els aneu repassant, podeu quedar amb els pèls de punta. Sort que la majoria de projectes no es van fer, perquè hi ha alguns projectes d’aquests que són una calamitat. N’hi ha d’altres que dius: “Mira, no estaria malament”. No sé si hi ha convents caputxins a Catalunya que tinguin tants projectes i tan poques concrecions, perquè la gran majoria no s'han dut a terme.

M’ha fet pensar una mica en el que ens passa a la vida cristiana. A vegades suplim el fer pel projecte, el fer pel proposar-nos, pels propòsits. Els propòsits són una autèntica enganyifa que ens fem a nosaltres mateixos. Fem grans propòsits i, quan fallem, els propòsits són encara més grans. I vinga fer propòsits, i vinga a tenir un munt de propòsits acumulats, arxivats, sense realitzar... Suplim el fer pel projectar i així ens quedem tranquils. Quan tenim una cosa ben projectada, ja no ens en recordem més, com si el projectar suplís el fer.

L'Escriptura és eminentment concreta. Isaïes, quan parla del futur, cap a on hem d'anar, ho concreta. Què han de fer els israelites? Fer el seu deure. No us n’aneu per les branques, feu el bé i compliu el que heu de fer. Si ho feu així, altres pobles veuran que sou un poble assenyat, com diu el llibre del Deuteronomi. En el moment en què escriu Isaïes ja hi ha gent d’altres pobles que s’afegeixen a Israel per servir al Senyor. Però què ha de fer Israel? Fer el que diu. I aquest fer el que diu, concret, farà que la gent vegi que és un poble assenyat i que del seu interior brolla una saviesa i una llum a la qual val la pena d’afegir-s’hi.

Llavors dirà als qui venen: “sigueu fidels a l’Aliança i aleshores el Temple esdevindrà lloc d’oració de tots els pobles.” L’evangeli també és molt concret. Diu: “Joan va ser un testimoni a favor de la veritat.” I quin és el testimoni de Joan? És el ressò de tot l’Antic Testament dient que en Jesús no es fa un projecte, sinó que en Jesús es realitza tot el que hi havia projectat. Jesús és el compliment de tots els projectes de l’Antic Testament, de totes les promeses, de totes les profecies. Ell és el que compleix, on es realitza concretament. I això on es veu? És el que dirà Jesús mateix: “Les obres que jo faig mostra que Déu m’ha enviat.” I Ell, Jesús, és el nostre Temple allà on tots ens reunim per pregar. Les pedres, nosaltres, som el tabernacle on Jesús habita. Jesús ens demana que la nostra vida sigui una contínua oració, una oració continuada de sempre. Avui, a l’ofici, hi ha un text molt bonic de sant Agustí que diu: “Si voleu ser una oració continuada, no apagueu el vostre anhel.” L’oració continuada, diu sant Agustí, és el desig, l’anhel profund de Déu. Aquí hi ha la font on brolla l’oració continuada. I si d’aquí brolla la font continuada és d’aquí on raja la nostra salvació.

El Senyor ens convida a reunir-nos, a fer comunitat perquè aquesta font ragi i guareixi.

Homilia Dedicació església caputxins Arenys
Fra Jacint Duran
16 de desembre de 2022