L'AMENAÇA DEL NOSTRE TEMPS

L’amenaça més gran que té la humanitat en aquest moment no és l’escalfament de la Terra. L’amenaça més greu que tenim la humanitat és el refredament del cor dels homes. Aquest és el problema. Això ho ha dit un director de cinema i científic, que intenta apropar-nos a la naturalesa. Un home de Sud-àfrica que ha fet una pel·lícula on tracta de la seva amistat amb un pop, entre d’altres. Ell diu que el perill no és l’escalfament de la Terra sinó el refredament del nostre cor. I això cal prendre-s’ho seriosament. Hem anat destrossant la naturalesa, dirà ell, però també hi ha una falta de compassió amb els altres amb els pobres. Se’ls fa malfactors, se’ls fa culpables. És una falta de misericòrdia, una falta de compassió. Avui en dia, ser pobre no és simplement una desgràcia, és un pecat. I aquest és el refredament, falta compassió, falta misericòrdia, el refredament dels nostres cors, del meu cor.

Aquest refredament no sé a què és degut, però per descriure el que passa d’alguna manera, podem dir que dins del nostre cor hi ha molts sorolls, moltes coses que es van succeint, imatges, paraules, records... i tot aquest soroll que hi ha en el nostre cor no ens deixa sentir una veu profunda del nostre cor, la nostra consciència. No ens permet escoltar la veu de Déu, perquè Déu és més present en nosaltres que nosaltres, i aquesta veu contínuament ens està parlant. “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu”, diu el salm. Ens parla, però és inquietant aquesta paraula perquè sempre està formulada, o quasi bé sempre, com a pregunta. Déu és una pregunta dirigida a nosaltres, que ens inquieta. Per això preferim el soroll, la dispersió, el no escoltar.

He escollit quatre preguntes que fa Déu en el nostre interior:

-         La primera pregunta que fa Déu en el nostre interior és la que fa a Adam: “On ets?” Ets al lloc que correspon? Ets al lloc que et toca? On ets? On som? On soc jo? Per què soc aquí? Cap a on vaig? On ets?

 

-         La segona pregunta és la que fa a Eva: “Per què ho has fet això?” No simplement estem aquí sinó que som responsables. Hem de poder respondre dels nostres actes. Per què ho has fet això? Amb aquesta pregunta ens posem molt nerviosos i per això preferim mirar el mòbil, obrir la tele o el que sigui per tal de no escoltar. Per què ho has fet això?

 

-         I no simplement som responsables de nosaltres sinó dels altres. La veu de Déu que diu a Caín: “On és el teu germà?” El meu germà, els nostres germans,  no poden ser una cosa que no sàpiga qui son, ni li miri als ulls. Sóc  responsable del meu germà. "On és el teu germà?"

 

-         I l’última pregunta l’he treta del profeta Isaïes, al capítol 6, quan Isaïes entra al temple, el temple s’omple de fum i se sent la veu dels àngels: “Sant, sant, sant”. I la veu del Senyor que diu: “A qui enviaré? Qui hi anirà?” És l’altra pregunta. El Senyor té una vocació per a cadascú. El Senyor ens demana una cosa que dona sentit a la nostra vida, la nostra vocació: Què he de fer per al Senyor? Què he de fer per seguir-lo? Isaïes respon molt clar: “Soc aquí, envia’m-hi”.

 

I és una resposta tan decidida com la de Maria: “Que es faci en mi les teves paraules”. Quan Déu pot entrar en el nostre món a través d’aquest sí, és quan l’ànima s’escalfa, l’ànima crema, perquè Déu és un foc, i el cor de l’home llavors tremola. El foc de la seva presència escalfa l’ànima i ens porta a fer justícia, misericòrdia, compassió.

L’Església llatina diu de Maria que és Immaculada, que no ha fet mal, que no té pecat original. L’Església Oriental ho diu en positiu, però diu el mateix, diu que és la Tota Santa. Però només es pot ser sant si es posseeix l'Esperit Sant, ho diu  l’Evangeli: “L’Esperit del Senyor vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”. L’Esperit Sant, que també està en nosaltres, com dirà sant Pau al capítol 5 de Romans: “L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat”. Aquest amor que ve de Déu és el que escalfa, aquesta compassió és la que crema, aquesta passió per l’altre...

I voldria acabar llegint un text del poeta valencià Vicent Andrés Estellés, ara que fa cent anys  del seu naixement, que diu que l' amor ens pot capgirar, però sempre d'una manera concreta, en coses petites, quotidianes, en el món real. Diu així: “Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans, he amat a la meua filla, he amat a la meua esposa, he amat el meu ofici, he amat la meva casa, he amat el meu carrer, he amat el meu poble, he amat la meva pàtria, he amat la meva vida, he amat les gents anònimes, he amat totes les coses. Senyor, he sofert molt, he amat la mort, perquè ella m’ha fet amar molt més”. És aquest amor que és foc, que és Déu mateix, però en unes coses ben concretes, petites i  que engloben a tothom. Així s'escalfa el cor cremi, il·lumini.

Homilia Festa de la Immaculada Concepció de Maria
Fra Jacint Duran
08 de desembre de 2024

 

 

 

AMICS PER SEMPRE

L’any 1992 va haver-hi un gran esdeveniment a Barcelona, els Jocs Olímpics, que van marcar un abans i un després. En aquests Jocs tenien un himne que, de tant en tant, encara avui ressona. Els més joves ni se’n deuen recordar, però suposo que entre vosaltres sí que hi ha molts que el recorden: “Amics per sempre”, que van cantar Els Manolos. Va ser tot un èxit. El títol “Amics per sempre”volia una amistat per sempre. Podem dir que el que està aquí en joc és la fidelitat a l’amistat.

Hi ha un tros de la lletra que diu, més o menys, així: “Jo no necessito parlar perquè endevino que ja em coneixes del tot, perquè em coneixes des de sempre”. I una mica més endavant, en una altra estrofa, després de cantar en tots els idiomes “Amics per sempre”, diu: “Quan tu em mires veus en mi coses que ni jo comprenc, perquè jo et conec des de sempre”. És una idealització de l’amistat, una amistat transparent, basada en el coneixement mutu, que no es fa d’avui a demà. A un amic se’l treballa, se li té paciència, se’l perdona. És un camí llarguíssim de fidelitat. Fidelitat, aquesta és una paraula que avui en dia està totalment en crisi, tant a les parelles, com als amics, i fins i tot comercialment. Molts dels grans comerços fan uns plans per fidelitzar, per fer fidels, perquè vagis a comprar no una vegada, sinó moltes. Et donen uns avantatges per fidelitzar-te, perquè costa molt fer clients fidels, i cadascú anem a la nostra. La fidelitat costa molt.

Nosaltres, els cristians tenim un doble nom al nostre Déu que surt a l’Escriptura i que tenim en comunió amb els jueus: Déu és hesed i Emet. El hesed vol dir que Déu estima. Però no tenim prou amb aquesta paraula i posen Emet, que vol dir per sempre. D’aquí ve que diem Amen,  és un amor que és per sempre. Hesed i Emet, així és el nostre Déu. Estima de sempre i per sempre.

Per això l’Advent és bàsicament desenvolupar en nosaltres la capacitat d’acollir aquest Déu que sempre hi és. Acollir aquest Déu que, com diu l’Apocalipsi, és "el que és, el que era i el que ha de venir". Per tant, quan celebrem l’Advent celebrem que Déu hagi vingut en la persona de Jesús, celebrem el naixement de Jesús. I també celebrem i preparem la seva darrera vinguda.  Déu, Jesús, vindrà sobre els núvols foscos, i vindrà per alliberar-nos, per posar llum, per aplegar els seus elegits.

Però també és cert que ve ara, ara, ja. I de vegades ens oblidem d’això. Ho diu Sant Bernat i  molts altres pares de l'Església. El profeta Jeremies avui deia: Arribarà un moment que compliré la promesa que vaig fer a David, de fer néixer un plançó bo. Això ho va realitzar en Jesús. Ara cal que es compleixi l’Escriptura i que Jesús vingui al final del temps sobre els núvols del cel amb glòria i majestat, i al final nostre, del nostre temps, de cadascú de nosaltres, Crist sortirà al nostre encontre.

Però també ve ara. Fixeu-vos en el salm, que diu: “Déu es revela íntimament als seus fidels”. Ara. I, per això, dirà Jesús: “Estigueu atents sobre vosaltres mateixos", "pregant en tota ocasió”, perquè Jesús pot sortir en qualsevol moment, en qualsevol indret de la nostra vida. Ell està a punt sempre per sortir a l’encontre. Surt i, de vegades no l’acollim, no sabem acollir-lo. I el fruit bàsic de quan Ell ve és que ens fa créixer en l’amor. Així ho diu sant Pau, a la carta més antiga que tenim d’ell, la primera de Tessalònica. Diu: “Que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom, tal com nosaltres també us estimem”. Quan Ell ve, ara, i es revela íntimament en el nostre cor, ens ensenya a estimar, ens fa créixer en l'amor.

Podríem dir que Jesús és l’amic per sempre, i segurament que podríem adaptar aquesta cançó a Ell, que ens coneix profundament, que ens coneix més que nosaltres a nosaltres mateixos. Ve al nostre interior i és present en nosaltres més que nosaltres mateixos que moltes vegades estem fora de nosaltres, dispersats.

Tant de bo aquest Advent sigui això, un saber-lo acollir, un saber col·laborar amb Ell i, sobretot, que ens faci créixer en l’amor.

 

Homilia Primer Diumenge d’Advent
Fra Jacint Duran
1 de desembre de 2024

 

 

CONFIAR O DESCONFIAR?

Hi ha un escriptor i pensador nord-americà que ha fet un llibre titulat: “La tirania del mèrit”. És una crítica d’una de les actituds centrals de la cultura dels Estats Units i de gairebé tot el món occidental. Fa una crítica del mèrit. I el tema central és que a la nostra societat hi ha com un lema que encara que no es digui està en l'inconscient: “Si treballes fort, si t’hi poses, te’n sortiràs”. Allò que diem en català: “Si vols, pots". Lluita i ho aconseguiràs.

Jo crec que aquesta frase,  a molts moments és bona, fa bé, perquè entre nosaltres, abunda, també, molt el victimisme i el donar la culpa als altres. Però s’ha d’anar en compte perquè, si tot depèn de l'esforç i fracassa, resulta que els fracassats, no només s’ho passen malament, sinó que són considerats tontos i, fins i tot, culpables, per no haver fet el que, esforçant-se, haguessin pogut aconseguir. Es culpabilitza el fracàs. Qui fracassa és culpable. I amb això s’ha d’anar molt en compte.

El cristianisme, la fe, Jesús, ens diuen que el que mou la vida de l’home no és un esforç titànic de tirar les coses endavant. Certament, això té un lloc important en la nostra fe, però no central. Quina és l’actitud central en el cristianisme? No és l’esforç meu. I ho diu molt clar sant Pau. I ho dirà molt clar Jesús. És la fe, la confiança. “Ves, la teva fe t’ha salvat”, diu Jesús.

 La fe. En un món nostre tan desconfiat, confiar és molt difícil. Desconfiem de tot i de tothom. Hem fet un món totalment xuclat per la desconfiança. Els historiadors , cada dos per tres, ens van mostrant el costat fosc de  tots els personatges històrics, que teníem per herois. Ja no hi ha herois, hi ha hipòcrites, fal·laços, corruptes... A la història, tots els personatges els estem desqualificant, per tant, molts historiadors ens porten a desconfiar de tot i de tothom. Fins i tot de la ciència no ens fiem, que és l’únic déu que encara trontolla però es manté. Ara fins i tot es veuen contubernis dins de la ciència i, segurament que deu haver-hi més d'un, però desconfiem de tot, i la desconfiança és vista com l'actitud més  intel·ligent i madura davant la vida.

Però pel cristià, sense deixar de ser lúcid,  confiar, tenir fe, és una actitud que porta a reeixir en la vida, que porta a la vida. “Ves, la teva fe t’ha salvat”, diu Jesús. És la confiança bàsica, conscient o inconscient en Déu. El nostre món no és un món que hagi caigut per atzar, o fruit del caos. El nostre món està creat per Algú que estima,i que té una finalitat. El nostre món està en mans de Déu. La història està en mans de Déu. La meva història està en mans de Déu. La nostra fe ens diu que, fins i tot, les coses més dolentes que ens poden passar, Déu les reverteix en bé d’aquells que confien.

El cec Bartimeu, que estava vora el camí de Jerusalem ,  era dels qui formen part del grup dels fracassats. Estava al marge del camí. Al marge del camí de la vida. Tant és així que no simplement era cec sinó que segurament sobre ell pesava aquella pregunta que es troba a l’evangeli de sant Joan i que ens parla d'un altre cec: “Qui ha pecat, ell o els seus pares?”La ceguera era considerada un càstig pel pecat.  Per tant, ell no podia fer res, no podia sortir-se’n. És com la nostra vida, som cecs davant de la nostra pròpia vida, i per molt que ens esforcem, la salvació, la llum no poden venir del nostre simple esforç.

Per això al cec  li queda una única cosa on agafar-se, la confiança en Jesús, que el cec Bartimeu la transforma en pregària: “Jesús, Fill de David, tingueu pietat de mi”. I la pregunta de Jesús, que és també dirigida a nosaltres: “Què vols que et faci?” Què és el que realment demanem a Jesús? La resposta del cec era ben concreta: “Que hi vegi”. Això és el que li hem de demanar a Jesús: Uns ulls que vegin la vida com Déu la veu,  uns ulls que vegin el món com Ell el vol; uns ulls que vegin des de la tendresa d’algú que estima. Que hi vegem amb uns ulls d'un cor net.

Pensem, però, que l’èxit no és cap criteri cristià. Un pot tenir molt d’èxit i estar ben lluny de l’evangeli. Nosaltres seguim, confiem, en un fracassat. Com pregarà Joan Sales a Jesús: “Vençut, Tu has vençut”. I és quan recolzem la nostra vida amb confiança a les mans de Déu, en les mans de Jesús, que ha fracassat segons els nostres criteris, però ha vençut definitivament en el més profund  de la nostra vida. En ell confiem, en ell veiem la llum de la presència de Déu, el sentit de la nostre vida, de la història i del món que queda revelat en la mort i resurrecció del Senyor Jesús. En Ell s'ha revelat l'amor de Déu.

Homilia diumenge XXX durant l’any
Fra Jacint Duran
27 d’octubre de 2024

 

EM SENTO SOL

Hi havia una pintada a una paret que deia “Em sento sol quan em sento invisible”. La soledat comença a ser un problema global. Tant és així que a Gran Bretanya i al Japó hi ha un ministeri del govern que es diu Ministeri de la Solitud. Tots sabem que això ataca especialment a la gent gran. Hi ha un tant per cent molt elevat de gent que té por d’arribar a gran per por de quedar-se quedar sol. I ara també els joves. Hi ha un tant per cent elevat de joves que tenen i diuen sentir una soledat no desitjada. Sobretot el món d’internet provoca un aïllament molt gran.

El text de la paret deia: “Em sento sol quan em sento invisible”. De vegades estem enmig d'una multitud, però amb una gran sensació de solitud. Hi ha molta gent, però ningú mira a ningú i  esdevenim invisibles els uns pels altres. Això passa especialment amb els pobres. Costa molt mirar als ulls del pobre o d’aquell que t’està demanant, esdevé invisible. I els malalts igual, no es miren, i és quan l’altre se sent sol, i nosaltres, també.

 Si Crist és Rei té un regne, que no està fet de coses sinó de persones. Per això, el Regne de Jesús, el Regne de Déu és absolutament el contrari de la soledat, de la solitud. El Regne de Déu expulsa, en la mesura que el deixem actuar, la soledat del nostre cor, la soledat del nostre món, perquè el Regne de Déu està fet no per a mi sol, sinó per crear una fraternitat, una comunitat. Per això, la pregària inicial de la missa del dia de Crist Rei diu: “Oh Pare, que heu volgut reunir totes les coses en Crist”. Reunir vol dir formar una sola cosa.

Sant Agustí deia que en aquest món hi ha com dos regnes, i això es veu molt en l’evangeli de sant Joan. En el judici que es fa a Jesús per part de Pilat desprès d'haver-lo flagel·lat. Dos regnes, dues maneres de governar el món: el Regne de Jesús, que té uns principis, una forma de ser; i el regne de Pilat, dels poderosos, que té una altra forma de ser.

La forma de ser de Pilat és ben concreta. Si li preguntessin d’on surt la seva força diria el que diu Jesús però a la inversa: Jesús diu “Si el meu regne fos d’aquest món, els meus haurien vingut a lluitar”. El primer instrument que té el regne d’aquest món és la violència que Jesús pateix directament, violència provocada per no voler saber la veritat. Diu Pilat a Jesús:i que és la veritat? i marxa sense esperar la resposta. El regne del món està basat en la mentida i, com dirà Jesús en una altra ocasió, en la coacció: “Els poderosos d’aquest món disposen dels altres com si en fossin amos i es pensen ser els que dominen tot el món”. En canvi, el Regne de Jesús és a la inversa del regne d'aquest mon, i és el Regne en què ens hauríem d’inscriure perquè la nostra vida es regís per les lleis i la manera de fer de Jesús. Déu ens ha escollit per implantar, per ajudar-lo a actuar enmig del món. I el primer que diu Jesús del regne d'aquest món, és: “Entre vosaltres no ha de ser així”. No podem disposar dels altres com si en fóssim amos. No hem de fer les coses amb els mateixos mitjans del regne d'aquest món.

I com ha de ser això?

-         Primer: El fonament ha de ser la veritat. Som testimonis de veritat, com Jesús. Som testimonis de la veritat.

-         Segon: El que dirà la litúrgia: “El Regne de Déu és un Regne universal i etern, un Regne de veritat i de vida, un Regne de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau”.

-         I això no s’aconsegueix pensant-se ser l’amo del món, coaccionant o faltant a la veritat. Això s’aconsegueix, dirà Jesús a l'Evangeli: “Qui vulgui ser el primer que sigui el darrer. Qui vulgui ser l’amo que es faci l’esclau de tots, perquè com el Fill de l’Home que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir”. Hem de descobrir la bellesa de l’amor que s’expressa en el servei. Ser servidors.

Necessitem que Déu mateix s'agenolli davant nostre i ens renti els peus, com ho feu el dijous sant, i que la seva mirada reposi sobre nosaltres. Ell hi és, truca a la nostra porta. Ens cal elegir a quin Regne volem servir. Cal fer-ho seriosament i anar-ho concretant en els detalls de cada dia. Podrem si la llum de la seva mirada deixem que faci fugir la foscor de la nostra vida, de les nostres mentides. Com dèiem al principi de tot, “em sento sol quan em sento invisible”. Per això, una i altra vegada l’evangeli subratllarà la mirada de Jesús sobre nosaltres, una mirada d’amor, de tendresa, de crida, i ens demana a nosaltres també tenir aquesta mirada activa, perquè el Regne de Déu es vagi implantant, perquè el Regne de Déu vagi guanyant cors, perquè el Regne de Déu es faci present enmig del món. Ell hi és, ens cal dicidir-nos.

 

 Homilia Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de Tot el Món
Fra Jacint Duran
24 de novembre de 2024

 

 

 

 

 

Sant Bonaventura

 

Començarem amb una pregària extreta del llibre “Itinerari de la ment a Déu” de sant Bonaventura: “Al principi invoco al Primer Principi de qui descendeixen totes les il·luminacions com a Pare de les llums, de qui provenen tota donació òptima, tot do perfecte, o sigui, el Pare etern, pel seu Fill, nostre Senyor Jesucrist, perquè ens concedeixi, per intercessió de la santíssima Verge Maria, mare del mateix Déu i Senyor Nostre Jesucrist i pel benaurat­ Francesc, pare nostre, que amb els ulls de la nostra ànima siguem il·luminats per dirigir els nostres peus cap al camí d’aquella pau que sobrepassa tots els sentits”.

La seva vida

San Bonaventura omple la meitat del segle XIII. Neix el 1217 i mor el 1274, per tant, agafa ben bé el mig del segle XIII. En aquell moment, Europa està en expansió. Al 1212 s’havia guanyat la batalla de Les Navas de Tolosa, havien fet recular els musulmans, per tant, Europa s’expandia cap al sud. S’expandia també cap a l’est perquè estava amb forta col·laboració amb Constantinoble i d’aquí naixerà el Concili de Lió II, on participarà sant Bonaventura. Per les creuades s’havien obert camins comercials, cap a l’est s’arribarà a la Xina. Marco Polo és de l’època de sant Bonaventura, va arribar a la Xina amb un grup de franciscans. I cap al nord Europa també s’anava expandint. El cristianisme va anar agafant parts d'Europa que no havien estat cristianitzades. És un moment d’expansió

És una època en què les universitats tenen molta força. La universitat és un invent de la cristiandat. No es dona en cap cultura anterior ni contemporania. Això d’ajuntar tots els sabers en un sol lloc és un invent del segle XIII. I, en el temps en què viu sant Bonaventura, la universitat està en un moment molt fort. La qüestió universitària és molt important per enquadrar sant Bonaventura, sobretot a París, que és el lloc on ell es mourà en aquest camp.

En aquell moment comencen a construir-se els estats nacionals, l'afirmació forta de les nacions, fet que marcarà tot occident fins avui. Comença a Alemanya, amb Felip II, i a Anglaterra també ja comença a tenir consistència nacional, i això posa en perill la unitat de l’Església.

És l’època en què es comencen a concretar les llengües llatines. El beat Ramon Llull escriu una bona part de la seva obra no en llatí sinó en català, que és la primera llengua d’expressió filosòfica després del llatí. I el primer que escriu en italià és sant Francesc. El Càntic del Germà Sol és la primera peça escrita no en llatí a Itàlia. Ja poc a poc es deixa d’anomenar les persones pel lloc on neixen i comencen a prendre força els cognoms. Això vol dir la importància que anirà prenent la qüestió de l’individu per sobre de la col·lectivitat. Per exemple a Ramon Llull se l’anomena pel cognom, en canvi a sant Francesc, que és una mica anterior, encara se l’anomena per la seva ciutat, Assís.

No trobem biografies massa detallades de sant Bonaventura. Neix el 1217 en un poble anomenat Bagnoregio que, quan ell serà frare, el posaran dintre de la província romana, per tant, quedarà dintre dels Estats Pontificis. El 1217 els frares eren encara un petit grupet. Bonaventura neix en una família benestant i, quan té 18 anys li poden pagar els estudis a París, que no era fàcil ni barat perquè eren molts i molts anys d’estudi.

Quan mor sant Francesc en 1226 ell, que tenia 8 anys, agafa una malaltia molt greu i, tot i que el seu pare és metge, tots creuen que ha de morir. La seva mare invoca a sant Francesc, que fa poc que ha mort, i que no serà canonitzat fins a dos anys més tard. I li fa el miracle de retornar-li la salut al seu fill. L'agraiment serà un dels motius pels quals  l’any 1260, redactarà la biografia de sant Francesc. Ell mateix ho diu a la Llegenda Maior.

El 1235 entra a estudiar a París. Va anar com a laic, encara que quan un entrava a la universitat li feien la tonsura clerical. Tots els universitaris eren tonsurats, o sigui, qualsevol universitari era clergue però no perquè hagués de ser després ordenat de prevere.

El 1243 ingressa a l’Orde franciscà. En aquell moment, a la Universitat de París hi havia mil frares franciscans estudiants. I, a tota Europa, que llavors eren uns 40 milions de persones, hi havia 30.000 frares.

Bonaventura queda molt impactat d’Alexandre d’Ales, que és el primer filòsof i pensador franciscà; Bonaventura dirà que el té com a pare i com a mestre. És un gran pensador que va vertebrar les primeres escoles dins l’Orde franciscà. Quan li preguntem la raó per la qual es va fer frare, en un escrit posterior ho explica ell mateix: “Confesso davant Déu que la raó que m’ha fet estimar màximament la vida de sant Francesc, ha estat la seva semblança amb el començ de l’Església. La semblança és: L’Església comença amb simples pescadors i s’enriqueix després amb doctes, molt il·lustres i savis”. Amb l’Orde franciscà passa el mateix: comença amb gent molt senzilla i després entra gent de gran qualitat intel·lectual i brillants mestres. I això a ell li va semblar que era semblant al que li havia passat als inicis de l’Església. D’aquí es pot deduir que la forma de vida de sant Francesc no està fundada en la prudència humana, sinó per Crist. Si les obres de Crist no minven sinó que creixen constantment, vol dir que és el Senyor qui les duu a terme. I continua: “No s’han pas d’avergonyir a unir-se a aquesta fraternitat d’homes senzills, altres homes savis, atenent sempre a la paraula de l’apòstol: Si algú de vosaltres es creu savi, que es faci neci per arribar a ser savi”. Són paraules de sant Bonaventura no posades perquè sí. Estarà en la plenitud de la intel·lectualitat del moment. En aquell moment es començava ja a fer una cosa que Hans Urs Von Balthasar subratllarà després: “Al principi de l’Església es feia teologia agenollat. Va haver-hi un moment en què es va deixar de fer teologia agenollat i es va fer assegut". Això és el canvi radical de la teologia. Estem en aquest punt i sant Bonaventura sí que ho té en compte. Sant Bonaventura és profundament franciscà i, per tant, té sant Francesc com a punt de referència. Els estudis són ambivalents, poden ajudar-nos al trobament amb Déu i només per això valen la pena, en la mesura que ajuden a fer un bon home i a trobar-se amb Déu. Té clar que l’home només pot ser bo trobant-se amb Déu. Si els estudis no serveixen per a això, que és el que passa moltes vegades, són un obstacle pel més important que és arribar a Déu.

Sant Bonaventura entra el 1243 a l’Orde de framenors. És fet doctor en teologia el 1253. En aquest moment, a la Universitat de París, els professors majoritàriament eren sacerdots seculars, i estaven en tensió amb els frares. Per això, obstaculitzaven màximament els doctorats dels ordes mendicants (dominics, carmelites, trinitaris i franciscans). El 1253 sant Bonaventura serà declarat doctor, però no per la Universitat de París sinó per Joan de Parma que és el general de l’Orde. Posteriorment, va intervenir el Papa, va ratificar-lo com a doctor, no només a ell sinó a tota una colla de frares de diferents Ordes.

Hi ha un altre entrebanc que portava inquietud en aquell moment, a tota l'Església i a l'orde franciscà en particular. Era el Joaquinisme.

Joaquim de Fiore, un abat cistercenc de finals del segle XII. Escriurà un llibre que té una gran divulgació al segle XIII. Ell divideix la Història en tres parts: l’Antic Testament, com a època del Pare, època marcada pels sacerdots, època de la Llei; en segon moment l’època del Fill, el Nou Testament, marcada pels laics, l'època del Fill; i dirà que ha de començar una nova època, l’era de l’Esperit Sant, filla d'un nou Orde religiós i, per tant, quedarà marcat per l’espiritualitat. La vida religiosa obrirà el camí de l'Evangeli Etern. D'una època nova i definitiva

“L’Evangeli etern”,  superava l’anterior i, serà l' època de l’Esperit Sant, l’estructura de l’Església no comptava, la història, l'Església quedava en mans d’un nou Orde religiós que  portava les marques del Déu Altíssim, com diu al capítol setè de l’Apocalipsi. Lògicament la lectura era fàcil des de la perspectiva de molts franciscans. Qui portava les marques del Déu Altíssim? Sant Francesc amb els estigmes. Les marques de l' estigmatitzat. Les marques del Déu crucificat. Molts franciscans van fer aquesta lectura i es produí tot un moviment que moltes vegades sobrepassaven els límits de l'orde i de l'ortodòxia.

Això va xocar profundament amb la Universitat de París.

Un altre problema que hi havia en aquell moment era la Introducció de la Filosofia d' Aristòtil en la Teologia, que havia arribat a Europa a través del món islàmic.

En aquell moment hi havia un gran general a l’Orde Franciscà, Joan de Parma, que serà anomenat popularment com a beat. Va ser un gran home però  marcat per aquesta visió joaquinista. El Papa el va treure de general de l’Orde i va convocar un capítol a Roma i, com Joan de Parma era molt estimat pels frares, li van dir que ell mateix elegís el seu successor perquè seria qui l’hauria de judicar. I ell va elegir com a successor seu a sant Bonaventura, que va ser elegit general de l’Orde el 1257, tres anys abans del Capítol de Narbona on es van redactar les Constitucions tant marcades per ell i que van obrir un nou camí per Orde de Framenors.

En aquest context s’han de posar alguns dels llibres que va escriure sant Bonaventura. Abans de ser anomenat general va escriure els Comentaris a les Sentències de Pere Lombard, i diferents escrits sobre qüestions disputades d’aquella època.

Quan l’anomenen general, el primer que fa es començar a visitar els frares, i després es retirà a l’Alvernia, lloc on Sant Francesc va rebre els estigmes. Allà composarà un dels textos més importants de l’Edat Mitjana: “Itinerari de la ment a Déu”. És un text profund i que en alguns dels seus capítols és de difícil lectura. Molt bonic, bastant curt i que necessita ser meditat poc a poc. En aquesta època també escriurà una altre llibre: “El Breviloquium”, que el farà per als estudiants. És un resum de la seva manera de pensar. Escriurà també “La triple via” i el “Soliloqui”. Sant Bonaventura serà l’home de l’Orde Franciscà, el marcarà profundament a través de la seva espiritualitat i de la seva manera de fer. I sobretot va ser un home de reconciliació. Té molt present Joaquim de Fiore, dialoga amb els seus escrits i, poc a poc, anirà treballant-lo i coronarà aquest treball amb el text més profund de sant Bonaventura,“l’Hexaemeron”, que és l’últim text que surt d' ell, però que ell no escriu són unes conferències fetes a París i els alumnes li van copiar i ell va corregir. Desprès del Capítol de 1260 que redactarà les Constitucions de Narbona, molt influenciades per Bonaventura  Posteriorment, Bonaventura,  escriurà les Llegenda Maior i Legenda Minor de sant Francesc, que seran els textos bàsics i oficials de l'orde que marcaran la història franciscana, seran la imatge comú i oficials de sant Francesc, a partir de llavors. Giotto la seguirà quan pintarà els frescos de la basílica superior d'Assís.

El 1273, finalment el Papa l’anomena bisbe i cardenal, i li encomanarà una missió: que organitzi el Concili de Lió II,  la finalitat bàsica d’aquest Concili, a part de la renovació de l’Església i d’altres temes, era la unitat amb l’Església oriental. Bonaventura va beure molt dels textos orientals de l'Església i, per això, el Papa va considerar que era la persona adequada per organitzar aquest esdeveniment tant important.

Bonaventura va morir en una de les sessions del Concili, era l'any 1274. A les actes del Concili posen que el Papa va presidir el seu funeral. Anant cap al Concili també va morir sant Tomàs d’Aquino.

Sant Bonaventura va treballar per la unitat de les Esglésies, i va trobar una fórmula que acceptaran tant els pares conciliars d'Orient com d' Occident, però la unitat no es portarà a terme, les esglésies particulars  no acceptaran el que havia fet el Concili.

 

 

La seva espiritualitat

Hans Urs Von Balthasar, també Benet XVI i altres teòlegs diuen que l’espiritualitat de sant Bonaventura es basa, sobretot quan és general, en l’experiència de Francesc d’Assís, especialment  el fet de l’Alvernia, l’experiència de l’estigmatització. Entenent el que va passar a l’Alvernia, tal com ho porten els textos, es veu el cor del pensament de sant Bonaventura.

L’estigmatització és un fet amb testimonis contemporanis i molt pròxims a Sant Francesc . És el cor del text central de sant Bonaventura, de “L’Itinerari de la ment a Déu”, i de el tot  seu pensament. Ens fixarem en l'"Itinerari de la ment a Déu", per endinsar-nos en l'espiritualitat i pensament de sant Bonaventura.

Una de les primeres notícies sobre l' estimatització  és quan Francesc mor el 1226, fra Elies, que llavors era vicari general, n'és testimoni directe. Fra Elies anuncia la mort de Francesc a tot l'Orde. I, a més, diu que malgrat el dolor, ha de donar una gran notícia, i descriu les nafres de sant Francesc.

Tenim, a més, un text molt entranyable de fra Lleó, un manuscrit fet pel mateix sant Francesc, “ Les lloances al Déu Altíssim”, i que fra Lleó conservà cosit  dins del seu hàbit. Al darrere d'aquest full fra Lleó posa en tinta vermella: “el benaurat Francesc dos anys abans de morir va fer una quaresma...I la mà del Senyor es posa sobra d'ell. Després de la visió i al·locució del serafí i de la impressió de les nafres de Crist  en el seu cos, feu aquestes lloances , escrites a l'altra banda del paper, i que va escriure de pròpia mà , donant gràcies a Déu pel benefici concedit" .

Tenim un altre text. El 1228, dos anys després de la mort de sant Francesc, fra Tomàs de Celano, el seu biògraf més antic descriu el fet amb molts detalls. Sant Bonaventura, copiarà del text de fra Tomàs de Celano al final de “L’Itinerari de la ment a Déu”, i dirà, a més,  que ell mateix ha sentit contar a un germà que hi era això que ell ha escrit, i dona el nom del testimoni. Sant Bonaventura és aquí d'on veu la seva espiritualitat. “L’Itinerari de la ment a Déu” està fet al mateix lloc on sant Francesc va tenir els estigmes. L’esquema del llibre està fet amb les sis ales del serafí que es va aparèixer a sant Francesc, i el nucli mateix del text vol transmetre l’esperit de sant Francesc a l’Alvernia.

Sant Bonaventura incorporarà, el text de fra Tomàs de Celano, on parla de l'estigmatitzación, amb petits retocs a la Llegenda Maior, que havia demanat el Capítol General del 1260 i presentada en el capítol del 1263 . Bonaventura escriu:  “Davant d’aquesta aparició, el benaurat servent de l’Altíssim se sentí absort d’admiració però no arribava a desxifrar-ne el significat. Era envaït d’una viva joia, assaborint amb complaença l’esguard bellíssim, inimaginable i dolç d’aquell serafí que el mirava; però, ensems, l’angoixava profundament veure’l clavat a la creu i l'ompli, també, d'un intens dolor compassiu”. (LM 6,2)

 

Aquí hi ha dos sentiments, un de fascinació, de seducció de la bellesa del serafí; i, a la vegada, al mateix moment, de dolor i de compassió. Unir aquestes dues coses és l’experiència de l’Alvernia. El Déu de Francesc d’Assís és un Déu que atreu, que fascina, que és tot altre, però a la vegada, al que li tens compassió, perquè està clavat a la creu. Aquesta connotació és el que ens voldrà transmetre sant Bonaventura en el seu text.

 

El seu text “Itinerari de la ment a Déu”, com hem dit, està fet a l’Alvernia, l’any 1259, trenta-tres anys després de la mort de sant Francesc. I tindrà vuit parts: un pròleg, 6 capítols per cadascuna de les ales del serafí, i un setè capítol conclusiu. Però el cor de tot el llibre és l’experiència del trobament personal amb Jesús que l’atreu infinitament i al qual li suscita una profunda compassió. Serà aquesta compassió a Déu el que guarirà l’ànima de Francesc. És aquesta profunda compassió a Déu, el que sant Bonaventura vol transmetre, al costat d’una gran transcendència de Déu. La forta fascinació i  atracció, juntament amb la dolorosa compassió a Déu és central per comprendre a sant Francesc i  sant Bonaventura.

 

El text  del "Itinerari de la ment a Déu", comença així, demanant la pau: “Perquè dirigeixi els nostres peus cap al camí d’aquella pau que sobrepassa tot sentit”. Per tant, el que intenta sant Bonaventura és portar l’ànima a la profunda pau de l’Esperit. I com es pot fer això? Molt concret, per l’amor a Jesucrist. Aquest amor a Jesucrist es pot interpretar com l’amor de Jesucrist cap a nosaltres i per l’amor que nosaltres li tenim a ell. El que vol subratllar sant Bonaventura bàsicament és l’amor que nosaltres tenim a Jesucrist. Aquest amor a Jesucrist és el que arriba a guarir. Sant Bonaventura, en el pròleg dirà: “Això és bàsicament fruit d’una ànima no tíbia, ni adormida, ni a mitges tintes, sinó una ànima amb desig”. El qui vulgui seguir aquest camí, dirà sant Bonaventura, ha de ser una ànima amb foc, amb desig, ha de ser un home de desig, excitar el desig. I això, de dues maneres, dirà ell, a través de l’oració i de la meditació. Per això dirà, en el text: “No fos cas que pensis que basta la lectura sense la unció, l’especulació sense la devoció, la investigació sense l’admiració, l’exultació, l’activitat sense la pregària, la ciència sense caritat, la intel·ligència sense unitat, l’estudi sense la pràctica divina”. Ell comença dient sempre que per arribar a la pau no n’hi ha prou amb lectura, amb l’especulació, amb l’estudi,  es tracta d’un trobament personal en l’oració, la devoció, l’exultació, la humilitat, etc. Això, en el capítol primer del text que es titula precisament així: “Especulació d’un pobre en el desert”. Sant Bonaventura dirà: “Què és el que més desitja l’ànima humana? La felicitat”. I la felicitat, on es troba segons sant Bonaventura? Per a ell només es troba en Déu. L’ànima troba la seva felicitat només en Déu. Dirà: “L’home està fet per fruir de la unió amb Déu”. Què ha passat, doncs? L’home, a través del pecat, s’ha encorbat, està mirant cap avall, està mirant-se el melic. Caldrà fer-lo pujar cap a dalt. Fins i tot per arribar a la veritat, dirà sant Bonaventura, no n’hi ha prou amb l’estudi. Dirà que perquè hi hagi realment estudi autèntic, s’ha de pregar. Amb això es fa ressò de sant Anselm de Canterbury, que deia: “Jo no busco la veritat per creure sinó que crec per trobar la veritat”. Només aquell que creu, no com a qüestió especulativa, sinó que a través de la pregària copsa la realitat. Sant Bonaventura dirà que per copsar la veritat el primer que cal fer és pregar.

 

Segona cosa per conèixer la veritat segons sant Bonaventura: fer una vida santa. Si no tinc una vida santa no copsaré la veritat. Això ressonarà segles més tard en Soren Kierkegaard, en el segle XIX, que dirà el mateix: “Aquell que en un moment determinat copsa un punt de la veritat però no hi adequa la vida, el primer que es comença a perdre és la veritat". Per fer un estudi seriós, dirà sant Bonaventura, s’ha de començar pregant i després fent una vida la bona. Només la bondat porta a la veritat.

I en tercer lloc, l’especulació. Sant Bonaventura, en aquest capítol, dirà que les sis ales del serafí representen,les dues primeres, buscar Déu fora de tu, en les criatures; les altres dues és dintre de tu; i les dues darreres, buscar Déu sobre de tu. Fora de tu són els vestigis de Déu a la creació. Però si no creus, no es copsen aquests vestigis. Qui vulgui demostrar Déu a través de les coses, no se’n sortirà. Només un veu que les coses són de Déu quan creu i, llavors, dirà Bonaventura, entén la realitat. Dirà: "Primer adorar Déu per les coses".  A les Confessions Sant Agustí diu: “Si mires el món, el mon diu: no soc jo el que tu busques; si mires la relació amb els altres, ressona: no sóc el que tu busques...” Sant Bonaventura dirà que coneixes Déu per les coses, com a rebot, però, a més, hi ha una presència de Déu en les coses. Això és propi de sant Bonaventura i ho agafa de sant Francesc. Al Càntic de les Criatures Francesc dirà del germà sol: “i porta de tu, Altíssim, gran significació”. Les coses porten significació de Déu; són vestigis de Déu. No solament et diuen, com pensa sant Agustí:" no sóc jo el que cerques" sinó que són            vestigis de Déu. Per sant Bonaventura l'home quan mira el seu interior, no solament troba vestigis de Déu sinó que troba la imatge de Déu, imatge del Déu trinitat. Freud el que farà és  posar de cap per avall la Trinitat de que parlava sant Bonaventura i la tradició. La capgira. La recerca ad extra, i l recerca ad intra. I finalment, recerca  ad supra serà mirar, contemplar, bàsicament el Déu com a ésser i com a bé suprem, posant sempre Jesucrist en tot i per tot. Cadascú ha d’estar recolzat en l’experiència personal amb Jesús.

 

El capítol 7 és molt profund. Al final treu tota l’especulació, tot el pensament... i només es queda amb la referència al Déu crucificat. Us cito un trosset que és molt significatiu. Fa una referència al temple de Jerusalem, amb l’atri, el sant, i el sant dels sants. Ara estem al sant dels sants: “Aquell que mira vers aquest propiciatori, que és Jesucrist, on hi ha la sang, girant plenament el rostre cap a Crist, mirant-lo penjat en la creu, amb la fe, l’esperança i la caritat, caritat cap a Jesucrist, devoció, admiració, exultació, lloança i jubilació, celebra amb ell la Pasqua, és a dir, el trànsit, de manera que el tronc de la creu passa el Mar Roig, entrant des de l’Egipte en el desert, on assaboreix el mannà amagat. I descansa amb Crist en el túmul, com si estigués mort a l’exterior, sentint, però, en tant que és possible en aquest món, el que a la creu fou dit al lladre pel Crist: 'Avui seràs amb mi al Paradís'".

 

Com hem dit   per Bonaventua el camí de la ment a Déu té set etapes. La setena és la del repòs. Ell vol aquest temps de repòs, ja ara i aquí. I diu la manera d’acostar-lo i de viure’l.

 

I al final diu: “Però si investigues de quina manera són aquestes coses, interroga la gràcia, no la doctrina; el desig, no l’ intel·lecte; el gemec de l’oració, no l’estudi de la lliçó; l’espòs, no el mestre; Déu, no l’home; la tenebra, no la claror; no la llum, sinó el foc que inflama totalment i que porta a Déu amb excessives uncions i afectes ardentíssims. Aquest foc és, certament, Déu, i la seva fornal és Jerusalem, i el Crist el va encendre amb el fervor de la seva ardentíssima passió, pel qual només el rep aquell que diu: 'La meva ànima ha elegit el suplici i els meus ossos la mort. Aquell que estima aquesta mort, pot veure Déu, perquè sens dubte és cert allò que es diu: 'No em veurà l’home si no mor'. Morim, doncs, i entrem en la tenebror, imposem silenci a les preocupacions i a les concupiscències i els fantasmes; passem amb el Crist crucificat d’aquest món al Pare perquè, manifestat en nosaltres el Pare, diguem: “Ens basta”[1].

 

Sant Bonaventura parla amb molta naturalitat de l’èxodus, de l’èxtasi. Ens diu una cosa curiosíssima: “L’èxtasi és com una mort interrompuda”. De la mateixa manera passem d’aquest món a l’altre. L’experiència de Déu, de fet, és mort. No es pot veure Déu sense morir. Ja ho diu Jesús: “Qui vulgui salvar la vida la perd, qui la perdi la trobarà”. Si no morim no podem veure Déu. Per tant, l’èxtasi és la mort, l’experiència de la mort que s’interromp. L’èxtasi total serà la mort total quan un es posarà en mans de Déu i li ho donarà tot.

 

fra Jacint Duran i Boada

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

---

    

Fa mal estimar?

Acaba de sortir fa poc un llibre en què l’autora remarca una frase: “Estimar fa mal”. Aquesta és la tesi del llibre. Curiosament hi ha un altre llibre de fa més temps, que fins i tot és l’oficial que fan servir els mestres, si no he entès malament, que diu: “Estimar no fa mal”, o sigui, tot el contrari del que diu aquesta noia.

En el primer llibre aquesta noia explica tots els problemes que ha tingut de relació amb altres persones que ella estimava i que estima, i que no ha estat fàcil la relació, ha estat difícil. Cada vegada d'aquestes relacions en  surt amb una ferida.

En canvi, l’altre llibre, “Estimar no fa mal”, està fet per nois i joves de deu a dinou anys. És un llibre dirigit als joves, també als mestres i als pares, perquè mirin d’ajudar en situacions conflictives, quan veuen que aquella relació és violenta, o hi ha abusos, o no és el que hauria de ser. El llibre dona pautes als joves d’aquestes edats i als seus formadors per sortir d’aquests conflictes. Per tant, encara que el llibre es tituli així, de fet parteix de les dificultats d’estimar i intenta sanajar-les.

Podríem dir que la finalitat de la vida humana, l’assignatura que tenim més important a la nostra existència és aprendre a estimar, faci mal o no. Aquesta és la nostra finalitat. I podríem dir que un punt importantíssim de l’aprendre a estimar és que no aprendrem a estimar si no ens hem sentit estimats. Ens hem d’haver sentit estimats per poder estimar.

Com diu sant Joan de la Creu, “donde no hay amor pon amor y sacarás amor”. "El amor produce amor". Aquesta és l’actitud bàsica. No es transmet a través d’idees o de pensaments, l’amor s’aprèn rebent amor, estimant.

I aquesta és la gran notícia dels cristians que ens costa tant, almenys a mi, de mastegar i fer-nos-ho posar en el cor: que Déu ens estima. Aquesta és la veritat que hauria d’omplir el nostre cor i ser el motor profund per estimar. De fet, els textos del Nou Testament n’estan plens. L’Antic Testament també, però el Nou encara més. “Déu ha estimat tant el món que ha enviat el seu Fill, no per condemnar-lo sinó per salvar-lo”, de l’evangeli de sant Joan. Sant Pau diu: “Crist m’ha estimat tant que s’ha donat fins a la creu per mi”. És sentir aquest amor de Déu en Jesucrist per nosaltres. Això és de la carta als Gàlates. A la carta als Romans té un tros preciós, del capítol vuit, que diu: “Qui ens separarà de l’amor de Crist? Les tribulacions, les angoixes, els problemes, la nuesa, la fam? De tot això en sortim fàcilment amb l’ajuda d’Aquell que ens ha estimat. Ni la mort, ni la vida, ni el present, ni el futur, ni el que hi ha a dalt, ni el que hi ha a baix ens podrà separar mai de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist”. Sant Pau està dient una cosa que ell ha viscut. No és que la força de l’amor arregli els problemes de la vida sinó que dona força per afrontar-los, i per  fer el més important, estimar. Aquest és el missatge. I el que hem de posar en el nostre cor a través no només de pensaments, sinó sobretot de la pregària i d’estimar. Estimant aprenem a estimar.

Nosaltres podem estimar perquè Déu ens ha donat el seu Esperit Sant i ha vessat en els nostres cors el seu amor. Ens ha capacitat per estimar. Déu mateix encén la guspira mostrant-nos com estimar, però no simplement això, sinó que ens infon el seu Esperit i, infonent-nos el seu Esperit, infon la seva capacitat d’estimar.

Nosaltres podem salvar, ajudats per Déu, moltes situacions. “Donde no hay amor pon amor y sacarás amor”. I on hi ha amor, hi ha sentit de l’existència, la vida pren sentit. On hi ha amor val la pena viure. Certament Déu podria dir: “Estimar a mi m’ha fet mal”. Certament, el va portar a la creu. Quan parlem de l’amor no parlem de qualsevol cosa. Estem parlant de Déu mateix. I només coneix Déu, no el qui sap moltes coses, sinó el qui estima. Diu sant Joan: “Aquell que estima coneix Déu”. La font de l'amor és Déu, perquè Déu és amor.

Demanem al Senyor la capacitat de centrar-nos en el més important, la capacitat d’estimar. Tenim un exemple transparent, algú al qui seguir, que és Jesús, i obrir-nos al seu Esperit que cova en els nostres cors.

 

Homilia Diumenge XXXI durant l’any
Fra Jacint Duran
3 novembre 2024

 

 

 

NO MOSSEGAR-SE LA LLENGUA

Una de les coses que m’empipa més és que quan estic menjant  de cop i volta, involuntàriament, em mossego la llengua. Mossegar-se la llengua fa molt mal. Hi ha una expressió que diem: “aquest no es mossega la llengua”, és una manera de dir que no calla i diu el que vol dir. En canvi aquell que es mossega la llengua, no d’una manera fortuïta i física sinó voluntària i simbòlica, està callant, no diu el que voldria o hauria de dir. Si et mossegues la llengua no pots parlar. Per tant, té aquest doble sentit, un de literal, que fa mal físicament, i l’altre  simbòlic, és  diu de la persona que s’està mossegant la llengua per no dir el que no vol dir, però té ganes de dir.

Podríem dir que les dues coincideixen amb el que de vegades passa en el nostre món, en el nostre cor, a la nostra vida, que ens mosseguem la llengua i no expressem el dolor, o l’alegria, o el que el nostre cor està demanant perquè no està ben vist, o pot portar problemes. Quantes vegades ens mosseguem la llengua i no parlem de Jesús, perquè no és políticament correcte! Quantes vegades ens mosseguem la llengua, per no dir la veritat, per amagar la veritat. Quantes vegades ens mosseguem la llengua i som poc transparents, sobretot amb els sentiments més profunds de la nostra ànima. L'Església través de la  predicació de Pau, ha evangelitzat tot el món. I ho és perquè l’apòstol sant Pau és algú que no es va mossegar la llengua. En un dels seus textos dirà: “l’amor de Crist ens urgeix”. Sant Pau és el contrari de tot aquell que es mossega la llengua. I això li portà molts problemes, tants que el van dur a la mort. Però no es va mossegar la llengua. Va dir la veritat tal com la pensava.

La conversió de sant Pau va precedida d’un fet que la fonamenta i la possibilita: ell és testimoni directe de la resurrecció. Un testimoni privilegiat perquè pot parlar en primera persona. Llegint aquests textos a un se li posen els pels de punta. Ens parla de la seva experiència. És testimoni de Crist ressuscitat. I també serà apòstol. Perquè ha vist el Senyor es convertirà, i perquè s’ha convertit esdevindrà apòstol. Per tant, el primer que trobem en Pau és el fonament de tot el Nou Testament, ha vist Crist vivent i ressuscitat. I ho és juntament amb altres apòstols.

Com dirà al capítol 15è de Primera Corintis: “i al darrer de tots se m’aparegué a mi”.“I el darrer de tots, com un nascut fora de temps, se m’aparegué a mi”. Pau és l’últim dels testimonis. La seva paraula té una autoritat única. Ens parla directament de la seva pròpia experiència.

I dirà a la carta als Gàlates: “I quan a Déu li semblà bé, em mostrà el seu Fill perquè jo l'anuncies entre els pagans”. I al capítol 9 de la Primera Corintis dirà: “Jo he vist al meu Senyor”. Tota la seva vida es basa en això. Tot el Nou Testament es basa en l’experiència dels dotze i també de sant Pau, que han vist al Senyor vivent, ressuscitat, Senyor de la història i del món. Crist ressuscitat és l’experiència fundant de Pau. I això fa que tot sigui nou. Hi ha quantitat de textos que són d’una gran bellesa, la carta als Filipencs i altres: “Jo volia atrapar al Senyor però ha sigut el Senyor el qui m’ha atrapat a mi”. Sant Pau té la consciència, l’experiència que Crist ressuscitat l’ha atrapat i no el deixa anar. Ha quedat presoner de Crist, dirà ell. I, per tant, dirà: “Ja no soc jo que visc, és Crist que viu amb mi”. I encara una altra afirmació: “Per a mi viure és Crist”. Per tant, sant Pau té l’experiència del trobament amb el Ressuscitat, i això el transforma. El transfigura, el canvia.

I, finalment, el transforma en apòstol, que és el que proclama l'Església, la litúrgia. A través de Pau, Déu va evangelitzar i evangelitza tot el món.

El Senyor ens demana avui que no ens mosseguem la llengua.  No ens mosseguem la llengua, parlem de Crist, parlem de l’experiència profunda de Déu en nosaltres. D’una manera seriosa, pensada, respectuosa, com dirà sant Pere, però clara, humil i contundent, respectant i escoltant tothom, però a la vegada sent lúcids i agraïts de la nostra fe.

Homilia Festa de la Conversió de sant Pau
Fra Jacint Duran
25 de gener de 2024