Ens cal els sentiments?

L’any 2002 es va fer una pel·lícula titulada “Equilibri”. “Equilibri", en aquesta pel·lícula  era el nom que tenia un medicament. La pel·lícula representava que després de la Tercera Guerra Mundial, la cosa havia quedat tan malmesa que una dictadura mundial va subjugar tota la població. I van mostrar que tots els problemes  de la humanitat venien dels sentiments. Aquest medicament que es deia “Equilibrium” anul·lava els sentiments. Per tant, es va obligar a prendre aquests medicament a tota la població, així,doncs, a parir de llavors la gent actuava només des d’un punt de vista cerebral, sense sentir res. I això feia que les persones actuessin racionalment, però sense sentir. El sentiment va ser anul·lat. Certament hi ha por que passi també ara una cosa semblant.  

Què és volia? Que l’home no sentís, que raonés simplement i actués en conseqüència, per fer que no hi hagués la causa de tants problemes i conflictes.

El protagonista de la pel·lícula representava que era una espècie de policia encarregat de fiscalitzar les persones que se saltaven la norma essencial, que era prendre’s la pastilla cada dia  perquè la gent no sentís. Fiscalitzaven, i a la persona que trobaven que no s’havia pres la pastilla, la mataven. I com no sentien res, es quedaven tan tranquils.

Fins que un dia que, aquest personatge es va oblidar ell mateix de prendre’s la pastilla . El cas va ser que en un moment determinat havia de matar a un, va començar a sentir tendresa, por... Es va sentir commogut. Va començar a sentir. Aquí ve tot l’entrellat de la pel·lícula. Què passa, doncs, amb aquest personatge que no s’ajustava al prescrit perquè sentia, va començar a tenir sentiments? 

Els sentiments, a la nostra vida, no aporten més coses al saber, sinó que és com si poséssim color a la vida. Una vida que no sentís seria com la televisió en blanc i negre. Una vida que sent és una vida amb color, amb lluminositat, amb matisos.

Hi ha el perill que ara aquesta pastilla sigui demanada com experiència religiosa. Moltes vegades demanem a l’Església o al cristianisme una estabilitat emocional. Demanem superar això tan “pringós” que en diem sentiments. Per tant, la persona religiosa és aquella que voldríem que no sentís, que es distanciés del sentiment, que simplement apliqués els manaments, que simplement fos el que diuen els manaments i punt. Només una cosa quadriculada, freda, sense color. Demanem a l’experiència religiosa, fins i tot la cristiana, que ens porti una vida “d’apatheia”, com deien els antics, d’indiferència, d’equilibri emocional.

Però és això el que vol Jesús? Quan Jesús ens crida realment vol que la nostra vida passi a ser una vida en blanc i negre? Una vida molt ben organitzada, fins i tot exemplar, però sense el sentiment profund que fa que la persona humana sigui persona humana, que és el sentiment de Déu. El sentiment de Déu que per als cristians es confon, s’amplia, s’aprofundeix a la paraula “amor”. Per tant, quan Jesús crida no ens vol treure el color a la vida, ni transformar-la en blanc i negre, sinó al revés, augmentar i fer que la intensitat de la nostra existència sigui pel que ha estat creada.

Avui l’Església celebra el Dia de la Paraula de Déu, perquè avui hem començat a llegir sistemàticament l’evangeli de sant Marc. Sant Marc, quan avui parla de Jesús, diu unes coses una mica estranyes. Primer diu: “Quan Joan fou empresonat”. I lògicament, si veus “las barbas de tu vecino pelar  pon las tuyas a remojar”. Si Jesús veu que Joan va a la presó, el més lògic hagués estat marxar a un lloc solitari per fugir. Però no. Precisament, en el moment més perillós de l’existència, Jesús comença a predicar. No s’amaga. La fe no el porta a tancar-se, el porta a posar-se entremig de la gent.

Segona cosa que diu Marc de Jesús una mica estranya. Posats a predicar, en un moment en què han posat a Joan a la presó, que és la persona referència en aquell moment, i ho sabem per altres textos contemporanis, el més normal és que hagués començat dient: “Aquest món està perdut...” Però no, Jesús comença a predicar una Bona Notícia, una notícia d’esperança. Certament que aquesta esperança farà veure que ens hem de convertir. Això és important, perquè no és una esperança de color rosa, sinó una esperança que porta a la conversió. Realment ha d’haver la conversió, però el que motiva la conversió no és la por, és la joia de la Bona Notícia.

Tercera cosa que fa Jesús: guarir, perdonar, compartir.

I quarta cosa que fa Jesús: convocà. El text diu: “Jesús passà i tot passant veié...” No és veure, sinó mirar. Mira a Pere i Andreu. I després els crida. Jesús passa per la vida de les persones, per la meva vida... Cal no deixar-lo passar de llarg. Cal no deixar-lo que passi de llarg de la nostra existència. Cal enganxar-se al seu mantell i no deixar-lo passar, perquè sigui ell el qui realment ens miri i ens miri amb aquells ulls plens d’amor que va mirar al jove ric i digui: “Segueix-me”. Això és el que vertebra la vida del creient. Els deixebles van respondre d’una manera que a nosaltres ens sembla una mica exagerada, però va ser així. Immediatament ho deixaren tot i seguiren a Jesús.

Ara el Senyor, aquí, amb la seva Paraula, aquí, a nosaltres, passa per la nostra vida i ens demana una resposta existencial de dia a dia, al seu pas, i ens demana una conversió profundíssima. “Convertiu-vos”, és la primera paraula, perquè hi ha una Bona Notícia.

Hem de ser, nosaltres mateixos, transparència d’aquesta Bona Notícia, transparència d’esperança, transparència de canvi i de conversió, perquè Déu irromp a les nostres vides i ha esberlat la volta del cel, l’ha trencat i ha baixat. Qui es mostra indiferent davant aquest aproximar-se? Com puc ser indiferent? Com no mirar-lo als ulls? Com no seguir-lo?Com no sentir una riuada de sentiments que ho trasbalsa tot?.  

Homilia Diumenge III durant l’any
Fra Jacint Duran
21 de gener de 2024

 

Maria, Mare amable

Mare Admirable, mare amable, mare del bon consell, mare del Creador, mare del Salvador. Quan fem el Rosari l’acabem sempre amb les Lletanies, que estan dividides en tres parts. A les primeres lletanies fem una advocació a la Mare de Déu com a mare, a la segona com a verge i a la tercera com a reina. Jo suggereixo que a la part primera, la de Maria com a mare admirable, amable, tendra, s’hi afegeixi una nova advocació: Mare que sempre hi és. La trobo com una advocació molt necessària a la nostra època. Avui, quan truques a algun lloc, no hi ha ningú, hi ha una màquina; quan parles amb una persona, ha de mirar tantes vegades l’agenda que et molesta demanar-li res; quan vas als llocs, trobes llocs però no persones. Mare que sempre hi és. La dona que fa, no simplement que la casa sigui una casa sinó que sigui una llar. Mare que sempre hi és. És un dels títols de Maria que a mi m’ha agradat des de sempre. Moltes vegades he pensat en Maria com aquella que hi és. Hi és al moment cabdal de la història de la humanitat, l’Encarnació. Hi és posant-se al costat de la seva cosina santa Elisabet. Hi és, lògicament, el dia de Nadal. Hi és quan Jesús s’escapa als dotze anys. Hi és discretament en l’època en què Jesús està predicant. Hi és al peu de la creu. Hi és al començament de l’Església. Hi és a la Resurrecció. A vegades no sabem què va dir, ni què va fer, però hi era.

I, fins i tot avui, que celebrem el naixement de la Mare de Déu, moltes advocacions se celebren per arreu: la Mare de Déu de Núria, de Meritxell, de Queralt... per tot arreu hi ha Mares de Déu trobades. I que volen estar allà. Algunes les movien i tornaven al mateix lloc perquè volien estar allà. Perquè volen estar a tot arreu. Diem d’Andalusia que és la terra de Maria Santíssima, doncs podríem dir que a tota la terra on hi ha creients, arreu hi ha Mares de Déu trobades, perquè ja hi eren. A tot arreu Maria hi és, per dir una simple paraula que ha de calar dintre els nostres ossos, posar-nos en qüestió contínuament: “Feu el que ell us digui”. Penso el que pensa? Raono el que diu? Tot això potser sí, però faig el que ell diu? Aquesta és la pregunta.

A fra Mateu també se li podia posar aquesta advocació: aquell que hi era. El trobaves sempre. Tenia una profunda harmonia. Poques vegades he trobat jo aquesta profunda harmonia, la de saber ser-hi a totes i arreu. Mateu era un frare. El trobaves a laudes, el trobaves a sexta, el trobaves a vespres, el trobaves a les misses comunitàries, el trobaves als capítols. Quan s’havia de fer qualsevol cosa i no sabies a qui dir-li: Mateu, que podries fer això? El Mateu hi era. I hi era amb responsabilitat. Havia sigut provincial, havia sigut el meu mestre de postulants... havia fet tots els papers de l’auca. Havia rentat plats, havia fregat lavabos, havia fet de cuiner, havia escombrat... Era un frare. Sabia pregar en silenci. Era un frare, a totes.

Però també era un bon veí. Els veïns estaven totalment controlats. Coneixia el nom de tothom, coneixia què passava. Jo, després de molt temps aquí no coneixia els noms dels veïns, i ell el de tots. Era un bon veí, un bon amic, un bon catequista per transmetre la Paraula de Jesús. Va esmerçar anys i anys en transmetre la Paraula de Jesús. Un bon catequista. Un bon músic. Tot queda harmonitzat amb la música.

Hi ha tres anècdotes que voldria subratllar d’ell. Les tres les vaig viure directament. Recordo quan ell, en el capítol provincial que vam tenir fa molt poc, va voler rebre la unció dels malalts amb la comunitat. I va dir una paraula bonica: jo no he demanat res a Déu però hi havia un desig que tampoc li vaig demanar a Nostre Senyor que, quan arribés l’hora em trobés amb els frares i que pogués rebre la unció de mans dels meus germans. I això, sense haver-li demanat, que era un desig, m’ho ha concedit. I era una de les seves actituds profundes. Ell deia sempre: això és una coincidència providencial. Com si Déu, a través de les coincidències de la vida anés teixint la seva voluntat.

És el que deia avui sant Pau: “Déu fa que tot reverteixi en bé d’aquells que l’estimen”. Encara que sigui la mateixa mort, encara que sigui qualsevol cosa. Són coincidències providencials. Déu hi és d’una manera amagada però real.

Aquella nit, a l’hora de completes, quan ens vam reunir tots els frares en el capítol, i alguns dels preveres li vam imposar les mans, el vam ungir amb oli, va ser un dels moments densos, no simplement del capítol, sinó densos que he viscut al costat d’ell.

I un altre record és el d’un dia que pujàvem cap a Arenys de Munt. I ell, que era molt discret, perdia tota aquesta discreció quan es tractava de la música. Si un cantava i desafinava, no calia mirar la partitura, amb mirar-li la cara, feia una cara com si li estiguéssim traient les tripes. I jo li vaig dir: Mateu, deus patir amb la música. I va dir: Sí, certament, però no saps tu el que gaudeixo.

I això es podia acoplar a la seva vocació. La seva vocació va ser en moments molt difícils de la història de l’Església, i va patir, i molt, però va gaudir profundament, discretament. I això és el que em va insinuar a les darreres paraules que em va dir a mi, per telèfon, i que porto al cor. Eren els darrers dies i li vaig preguntar com es trobava i em va dir: “Estic al Tabor”. Ja sabeu que el Tabor és la muntanya de la Transfiguració, el lloc que els místics en parlen com a lloc de trobament amb Déu, de transformar-se amb Déu. Va dir: “Estic al Tabor. He d’anar a Jerusalem. Sé que vindrà la Passió però sé que després la Resurrecció. Alguns preguen per mi i sempre els dic: no pregueu perquè no em mori. Ho tinc tot ben preparat”. Va morir amb una profunda fe. I crec que ha donat un testimoni de profunda discreció. Podríem dir que feia el mateix paper que tantes vegades fa l’organista. Quan un entra a l’església dona per descomptat que hi ha organista. I quan es parla de les coses bones d’una celebració ningú no es recorda de l’organista, però és el que fa l’ambient. El pare Mateu ho era.

Com Maria, que passa absolutament discreta. Avui celebrem el seu naixement però els textos no parlen del seu naixement sinó del naixement de Jesús. Perquè tota la vida d’un creient i la vida de Maria es resumeix en aquesta frase: “Feu el que ell us digui”.

 

Eren als inicis dels 70, jo començava la iniciació a l'orde caputxí. Fra Frederic Raurell en aquells moments era un dels frares encarregats de la iniciació i formació dels candidats a la vida caputxina de la nostra província de Catalunya. Fra Frederic Raurell em va fer endinsar-me en la nostra forma de vida d'una manera clara i respectuosa. Per mi fra Frederic va ser  un punt de referència molt important. Em va marcar profundament en molts aspectes, recordo les seves classes sobre la Bíblia. Sobretot quan s'endinsava en la vocació dels profetes i dels grans personatges bíblics. Aquests relats eren per a ell el fil conductor de la Sagrada Escriptura. Perquè de fet era el seu fil conductor de la seva pròpia vida i vocació del Frederic. i també volia que fos el nostre. Era un profund coneixedor de la Bíblia, coneixia les llengües originals i així en podia veure els matisos entrant en el geni de les seves llengües i la seva història. Com també era un expert en la metodologia exegètica i hermenèutica bíblica.

Però el que feia que escoltar-lo fos tant suggerent i et sentissis  interpel·lat i identificat era perquè ho feia des de seva experiència personal. La seva lectura de la Sagrada Escriptura tenia dos aspectes més que cal subratllar. Primer que no es feia simplement des d'una perspectiva intimista, sinó en el context de la realitat en que va ser escrita i també tenint en compte el context actual, il·luminant l' avui i l'actualitat del món en que vivim i actuem i a la vegada deixant il·luminar el text per la realitat actual.

El segon aspecte era la seva coneixença de la filosofia i de la cultura actual que abraçava un horitzó ampli i a la vegada compromès. Era una lectura, era un diàleg amb el món, era una lectura d' un oient de la Paraula, d'un creient. Eren paraules que volien canviar els cors i també una crida profètica contra la injustícia en que estem immersos, a voltes, sense adonar-nos.

Ell parlava d'una escultura de Joan XXIII que hi havia als museus vaticans en que es representava al papa, que realment tenia unes orelles grosses, encara més engrandides i amb les mans fent d'ampliació darrera de les orelles ampliant la possibilitat d'escolta. Era la representació d'un creient i per tant d'un que escolta de Déu. Aquesta era la representació de tot creient. Cada matí l'Església en la pregària del matí es fa seves les paraules del salmista: "tant de bo avui sentissis la seva veu". Aquesta era l'actitud que fra Frederic Raurell volia que fos el pal de la seva vida. Malgrat totes les seves limitacions i contradiccions. Sense idealitzar-lo ja que no era fàcil en la convivència i difícil de que canvies d'opinió. I molt crític tant en la ciència com amb la relació amb els altres. Per a mi no va ser simplement el formador sinó un guia espiritual, un amic.

Personalitat atraient tenia tres fidelitats en que s'havia compromès i treballat tota la seva vida i que recolzaven en l'esforç de ser fidel a la seva crida i a la Paraula. Malgrat el sentit crític amb l'Església, no deixava d'assenyalar-ne els defectes i les opcions poc evangèliques, la seva partinença i compromís amb ella va ser total, sobretot en el mon intel·lectual. Volia una Església que raonés i dialogués amb el seu entorn i fes raonable a fe. Preocupat per l'Església, a vegades era hipercrític, però va ajudar a edificar-la sobretot en el món acadèmic. Fou uns dels promotors de la Facultat de Teologia de Catalunya, on va impartir la docència durant molts anys, marcant generacions de sacerdots i religiosos de Catalunya. Feina aquesta que compartia amb la seva docència a Roma a l'Antonianum i que ampliava en la publicacions en diferents revistes especialitzades en tema bíblic,espiritual i franciscà. També , ja més endavant feu incursions en aportacions sobre temes històrics.

La fidelitat a Catalunya fou també una línea de forta i constant en el seu itinerari personal i com a intel·lectual. Certament els seus llibres i articles especialitzats els feu en diferents llengües (l'italià, l'alemany, l'anglès), però la llengua bàsica en que treballà fou el català. La seva llengua. L'estimava i procurava promocionar-la i embellir-la. El seu català era clar i de fàcil lectura. I això en moments molt difícils durant la dictadura. Sovint els seus sermons eren seguits per la policia que es barrejava entre els fidels que assistien a l'Eucaristia al convent de Sarrià. Fra Frederic havia participat activament en moltes iniciatives per resistir a la dictadura.

Una de les primeres converses que vaig tenir amb ell, jo llavors tenia 20 anys, recordo que li vaig exposar el que volia realitzar essent frare. Com veia el frare com un lluitador per un món nou, per evangelitzar, per fer Església i que en la fraternitat de frares hi trobava el mitja ideal per formar-se i recolzar-se per la seva missió. Aquí fra Frederic va reaccionar molt clar i em va dir : "la fraternitat no és un mitjà sinó una finalitat". No es pot tractar a ningú com un mitjà, em va dir. El germà no és un instrument a utilitzar sinó a estimar t'ajudi o no en el que creus que és la teva missió. Aquest punt, però l'ha viscut amb dolor. A voltes l'actitud crítica el posava en una tensió interna. I això malgrat que els darrers treballs i estudis han estat relacionats amb sant Francesc i el Franciscanisme. Ell va ajudar a la directora de cine liliani Cabani en la seva darrera pel·lícula sobre sant Francesc "Francesco". Estimava profundament Sant Francesc, el va aprofundir i volia fer accessible la seva espiritualitat.

Frederic Raurell, utilitzant les paraules del profeta Jeremies va ser algú profundament seduït per Déu, que l'encarava al misteri de l'home i del seu dolor. A molts va comunicar aquesta set i aquesta capacitat de interrogar-se.

Fra Jacint Duran

 

• 1. FALTEN MESTRES,SOBREN MESTRES

De tant en tant es revisa com va l'educació a tot Europa. Fa poc s’ha examinat a veure com funcionaven les assignatures i el nivell d'exigència de l'educació i el  resultat ha estat molt negatiu. La cosa no funciona gens bé. S’ha mirat moltes matèries, entre elles, les matemàtiques i la comprensió lectora, que són dues aptituds i assignatures  importants i estan a nivells molt baixos. Però darrerament també s’ha descobert una cosa curiosa, que no hi ha mestres. La majoria de mestres són gent gran. El 40% dels mestres tenen més de cinquanta anys i sembla que no hi ha massa vocacions per ser mestre d’escola. Aquesta falta de docents és fruit d’una cosa ben concreta, no simplement que cobrin poc o hi hagi dificultats, sinó el desprestigi dels mestres. Abans, quan parlaves amb un professor hi havia un cert respecte. Se l’escoltava i, lògicament, es tenia la seva opinió per sobre del que podia dir el nen. Avui en dia és a la inversa i, per tant, quan un professor parla s’ha d’escarrassar perquè l’escoltin i no l’escridassin a ell. S'ha  perdut el prestigi del professor. I és difícil recuperar-lo.

I per què falten vocacions en l’àmbit docent? Jo diria que hi ha massa mestres. Avui en dia tothom es pensa saber-ho tot. Per tant no necessitem mestres, tots ho sabem tot. No escoltem, no aprenem i, per tant, els professors o els mestres cada vegada tenen menys autoritat perquè ningú es pregunta, ningú es posa en qüestió, ningú vol aprendre. Tothom vol ensenyar. Sembla que hem nascut ensenyats i per ensenyar, no per aprendre, aquesta és l’actitud que tenim tant els nens, com els pares, com tothom.

Però és així? Ho sabem tot? Certament que una cosa és un professor i una altra és un mestre. Un professor és el qui dona una matèria. Un mestre, quan és realment mestre , ensenya a viure, que és diferent que és diferent d'ensenyar una matèria. I, sobretot, falten mestres que ensenyin a viure, no que siguin grans especialistes, sinó que ajudin a viure. I això és el difícil. Com deia Job, “la meva vida s’escola com el fil de la filadora, s’està acabant. I qui sóc jo?”

Les grans preguntes de la persona humana són bàsicament dues: Qui sóc jo? Com diu Job quan es pregunta: Qui sóc jo? Quan al matí em poso davant del mirall i em vull afaitar i miro aquella cosa que hi ha al davant, em pregunto: què és això?, qui sóc jo?

I l’altra pregunta és: Sóc amo de mi mateix o no sóc amo de mi mateix? Sóc amo de mi mateix o reflex dels altres que em deixo portar? Són les dues grans preguntes que s’entrecreuen en dos grans personatges de la història: Sant Francesc i Unamuno.

Unamuno, en el seu diari diu: “Si quieres ser siempre dueño de timismo, sé siempre, delante de Dios”. És la mateixa resposta que fa sant Francesc preguntant-se a ell mateix qui és, i respont: “Som el que som davant de Déu i res més”. Fixeu-vos que tots dos coincideixen en un punt que avui en dia no es valora gens. Quan parlem de nosaltres mateixos preguntant-nos sobre qui som, quina és la nostra identitat,quan parlem d’un altre o de nosaltres mateixos, parlem normalment de la seva professió,del seu estatus econòmic o social de moltes coses, però no parlem de Déu. I cal dir molt clar que només ens coneixem profundament quan contrastem la nostra vida amb Jesús. Sabem qui som quan la nostra vida està contraposada a Jesús. Sé qui sóc quan sóc davant de Déu. Sóc amo de mi mateix quan estic davant de Déu i no davant del buit, del silenci i de la no-existència. Quan el meu horitzó està en Déu, està en Jesús, la meva vida comença a ser, quan sóc a les seves mans sóc amo de mi mateix.

Això és el que va aprendre sant Pau i per això s’expressa amb tant vigor a la seva carta als de Corint. Ell dirà: “No he estat mai esclau de ningú però m’he fet esclau de tots, m’he fet feble amb el feble perquè tenint part en l’evangeli tota la resta és relatiu”. Perquè va tenir bons mestres, va saber preguntar, va deixar-se interrogar. Sant Pau anava cap a Damasc però Crist va interrompre el seu camí. I va aprendre de la de la primera comunitat, de Pere, i va aprendre de Gamaliel. Pau és algú que escolta, vol aprendre i això li canvia la vida. nosaltres som deixebles? Sabem preguntar? Sabem escoltar l’altre i l’Altre? Jesús és él mestre. Ell és el mestre i hem de saber escoltar-lo.

I com ho sabrem que l’escoltem? Bàsicament per tres coses:

Primer ho sabem perquè ens passarà com sant Pau, ens interromprà el camí, no ens deixarà arribar a Damasc.  Ens interromp el camí. La Paraula de Jesús és el referent que ens fa canviar.

Segon, perquè ens allibera. Diu el text de l'Evangeli  que Jesús guaria i alliberava del dimoni.

I tercer, perquè ens immergeix profundament en el Misteri de Pasqua. Fixeu-vos quan diu l’evangeli que Jesús se n’anà a un lloc solitari a pregar. Això ens recorda també aquell bon matí, quan encara no havia sortit el sol, quan les dones anaren al sepulcre i no veieren el cos de Jesús.Llav Ressona la veu de l’Església, per sant Pau, que diu: “Desvetlla’t tu que dorms i Crist t’il·luminarà”. Participa del Misteri de Pasqua, que no són simplement idees, sinó ficar-se en el moll de l’os de l’experiència de Jesús mort i ressuscitat.Llavors resona la veu de l'Eglésia: “Desvetlla’t tu que dorms i Crist t’il·luminarà”. Jesús és el rabí, el mestre, el Senyor, que no simplement ens explica coses sinó també i sobretot ens fa passar de la mort a la vida, ens fa seguir darrere de les seves petges, ens fa experimentar el Misteri profund de Pasqua.
4 de febrer de 2024

 

  ducació a

 

EL FUNCIONARI PERFECTE:PER CADA SOLUCIÓ TROBA UN PROBLEMA

Fa temps un amic va quedar a l’atur i va haver de fer papers..i papers, i més papers. El funcionari del despatx que li tocava el feia tornar i li deia, una i altre vegada que li faltaven documents. Total, quan per tercera vegada o quarta hi va anar amb tots els papers que ell creia que s’havien de portar, es va tornar a repetir el mateix refús. Ell, una mica empipat, va agafar els papers i va marxar, tot remugant. A  la porta hi havia un altre despatx. El funcionari que hi atenia va veure el que passava, quan el meu amic va passar per davant d'ell, el va cridar i li va dir: "No et preocupis. Aquesta és la funcionaria perfecte, per cada solució té un problema. I va continuar dient-li: “Vine, porta els papers”. Els hi va mirar i sense dir res més  li va posar els segells,  signatures i ompli el que faltava en els impresos i li va dir: “Ja ho tens fet, ja pots marxar. I repetí :"aquesta és la funcionaria perfecte, per cada solució troba un problema”.

Les persones estem especialitzats en una cosa, i avui en dia més que mai: a buscar problemes. Som uns doctors a buscar problemes. I uns ignorants grandíssims a buscar solucions. Si podem posar problemes estem contents, hi gaudim quan podem dir “Sí, però...” Ens agrada trobar problemes per als altres  i també per a nosaltres, trobar dificultats que justifiquen el no fer res com si ens agradés ser víctimes.

L’Escriptura ens presenta diferents problemes en que es troba MoisésHi  Per exemple, en el desert Moisès es trobà amb un problema. El poble es revolta i és difícil buscar solucions a aquesta situació tensa. La seva germana i el seu germà es van posar d’acord per arreglar la situació. Què fan? voler suplantar Moisés. Van començar a dir: “Que creieu que l’únic que té el beneplàcit de Déu és Moisès? Nosaltres som els seus germans i també el tenim”. I van començar a fer una revolta. Els germans volien arreglar-ho, però en profit propi. El que sí que ho va encertar i arreglar el problema va ser el sogre de Moisés, Jetró, que li va dir: “Tu no pots portar sol aquest poble. Organitza'l. Divideix per grups el poble, per deu, per cent, per mil, i al cap de cada un d'aquests grups hi poses un responsable”. I això va fer Moisés i així trobà la solució a aquell problema,a aquella situació i va funcionar.

Però sorgeix un altre problema, el poble d’Israel, igual que l’Església, igual que el món, no en té prou amb estar ben organitzat. Igual que la nostra família, igual que jo mateix. No n’hi ha prou amb estar ben organitzats. Què és el que faltava? Què és  el que no podia donar Moisès, i només Déu ho podia donar? És dir-nos cap on anem, per què fem les coses, quin sentit té, cap a on anem. Un poble organitzat enmig del desert està bé, però un poble enmig del desert ha d’anar cap a algun lloc, ha de saber cap a on va.  Per això, Moisès, per molt ben organitzat que tingués el poble, ell havia de transmetre el que Déu volia, perquè Déu l'havia lliurat de l’esclavitud i havia donat la llibertat a aquell poble, no perquè sí, sinó per fer-lo el seu poble, perquè tingués unes lleis justes, perquè fos un punt de referència per a tota la humanitat, fos un poble sacerdotal, preocupat per tota la humanitat, que en ell es veiés quin era el projecte de Déu per tota la humanitat. I per això havia de tenir fe en aquest Déu que de nit sortiria com un foc, que els guiava , i de dia, com un núvol que els protegiria, que aniria al seu costat o al seu davant, dintre d’ell, per mostrar-li el camí. Per això Moisès havia de pregar. Només Déu podia donar solució a aquest problema. Davant els problemes de la humanitat hi havia una resposta que Déu construïa: Israel, el seu poble. Poble sacerdotal que transparenta la voluntat de Déu per tota la humanitat: és la resposta als interrogants que ens fem.

És el mateix problema que es troba Jesús. I també  li donen solucions. Jesús es troba amb un grup de gent que té gana. La solució que donen els deixebles és : "envia’ls a casa seva..". Però Jesús com Moisès el que volia era un poble unit, no que cadascú se salvés a la seva o anés a la seva. Fer un poble, un poble sant. I, per això, Jesús diu: “Doneu-los menjar vosaltres”. I quan un té clar quin és el pa per excel·lència que és Crist, “Jo soc el pa viu baixat del Cel, qui en pren està en mi i jo en ell”, qui té clar qui és el pa que dona vida, dirà com Jesús “qui busca el Regne del Cel, tot el restant li serà donat de més a més”, però cal tenir clar a qui busquem. I busquem al Regne, que té un nom propi, Jesús.

Per això el Senyor ens demana a nosaltres que sapiguem ser gent no problemàtica, no que busca problemes, que ja n’hi han prou, sinó un poble que busca solucions, solucions concretes, i per a aquestes solucions concretes necessitem tenir els sentiments de Jesús, tenir compassió, guarir, donar el pa, però sabent que “l’home no viu només del pa sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”. El poble de Déu està , no per crear problemes sinó per donar solucions, humils però clares, no per la força, però sí que sap on va, i per què hi va, i això ho experimenta prenent aquest pa que dona vida, aquest pa que és la Paraula, aquest pa que és Jesús.

Homilia Dilluns XVIII durant l’any
Fra Jacint Duran
7 d’agost de 2023

 

 

Homilia Festa de la Presentació del Senyor

2 de febrer de 2024

 

Una de les pregàries que més es repeteixen, juntament amb el Pare nostre, i a vegades una mica més fins i tot, és l’Ave Maria. Aquesta pregària, tal com la resem actualment, té dues parts. La primera és: “Déu vos salve, Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb vós. Beneïda sou vós entre totes les dones”. Aquesta primera era la part antiga. Fins al segle XIII, els comentaris espirituals que tenim, només posen aquesta primera part, la que es treu del principi de l’evangeli de sant Lluc, en l’anunci de l’àngel i la lloança que fa santa Elisabet. Aquesta era la primera part, que va durar fins al segle XIII.

Després, poc a poc va anar sortint la segona part: “Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort. Amen”. Voldria subratllar les darreres paraules: “Ara i en l’hora de la nostra mort”. Podríem dir que estan com insinuades en la pregària que fa Simeó: “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau”. Per tant, és en l’ara i en l’hora de la nostra mort. Són dos moments que són els més importants: ara i en l’hora de la nostra mort.

L’Ave Maria, aquí podria estar inspirat, o connectat amb l’espiritualitat de la pregària de Simeó. Li dona molta importància a l’ara. Tant és així que a la litúrgia aquest “ara” es fa servir dient  “avui”; "avui el Senyor a ressuscitat" o "Avui el Senyor ha pujat al ce" "Avui" és el ser contemporani de Jesús i dels seus misteris . Per tant, ens fa contemporanis de Jesús. “Avui Jesús entrà al temple”. Ara Jesús, en aquesta celebració, entra en el temple. Aquest “ara” ens posa en contacte amb la manera de ser de Déu, que és absolutament present en tot, i ens demana que ara, en aquest moment, no demà, no quan estiguem fora..., sinó ara. Tant és així que l’evangeli de sant Marc i els altres Evangelis, subratllen sempre que els deixebles fan sempre les coses" immediatament". I també Jesús. Quan Pere s’enfonsa en l’aigua, "immediatament" Jesús li dona la mà. Immediatament, ara, en aquest moment és qun el Senor intervé i ara ens demana la resposta de la nostra fe.

Aquest és el punt que ens posa davant d’aquesta imatge tan bonica de Simeó. Ara, finalment té als seus braços l’acompliment de les promeses de Déu. Ara. “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau”, perquè ja té en els braços aquest immediatament, aquest ara de Déu complert.

I els textos de la Bíblia subratllen molt la festa de la Presentació com una prolongació de l’Epifania de Jesús.  Jesús és la llum. Aquest Crist que manifesta Déu, perquè és Déu, és llum de llum, es manifesta en la lluminositat, en l’ara. Fixeu-vos que a la nit de Nadal es proclama el text d'Isaies “els pobles que caminaven a les fosques han vist una gran llum; una llum resplendeix pels qui vivien al país tenebrós”. També serà la llum que a mitjanit guiarà al mags. També serà la llum que avui esclata enmig del temple quan Jesús infant hi és presentat. També serà la llum del dia del bateig de Jesús. També serà la llum de la Transfiguració. Però, sobretot, la llum de la Resurrecció. És una anticipació d’aquesta lluminositat que té la nostra fe i que ens converteix a nosaltres també en llum de llum, ens fa resplendors de la llum de Déu que és Jesucrist. Sobretot subratllant que la presentació de Jesús al temple és l’anticipació de la Pasqua. Jesús es presenta en el temple i els que el reben tots són pobres: Maria, Josep, els pastors, Simeó, Anna..., tots són pobres. Però hi ha una diferència: els joves, Josep i Maria, curiosament són els qui compleixen la llei. Tota l’estona que surten Josep i Maria el text de Lluc diu: “Tal com la llei prescriu”. Per tant, estem aquí com si Josep i Maria, juntament amb Jesús, acollissin la llei antiga. I, per altra banda, la llei antiga, representada per Simeó i Anna, ells estan moguts per l’Esperit Sant, acullen,  la novetat de l'Esperit. És com un trobament dels dos Testaments.  Jesús, que és l’Anyell de Déu que entra en el temple per sacrificar-se i obrir-nos el camí que porta a la vida. I això, que serà en l’hora de la nostra mort, ara, també el Senyor ens l’obre, ens el mostra, ens l’ofereix.

Tant de bo que en aquesta celebració reconeguéssim Jesús partint el pa, l’acollíssim com a temple seu que som i el portéssim en la vida com resplendor que il·lumina en lloc fosc.

 

 

JESÚS ANTIHEROI?

Francisco Ibáñez ha estat un gran dibuixant. És el creador de Mortadelo y Filemón i també el del Rompetechos i 13 Rue del Percebe, etc. Sempre t’arrencava un somriure. Jo havia llegit molt aquests còmics. Al costat d’aquests,n’hi havia d’altres en aquella època. Per exemple, El CapitánTrueno, Alcázar y Pedrín, Hazañas bélicas, Superman... però cal subratllar que hi havia una gran diferència entre uns i altres. Aquests últims eren grans herois i acabaven vencent l’enemic i hi triomfavasempre la veritat. Clavaven bufetades però s’imposava la justícia. En canvi, quan un llegeix els còmics d'Ibañez com Mortadelo y Filemón, el Rompetechos o El Botones Sacarino, sempre acabaven igual: perdent, ells corrent i al darrere algú tirant-los pedres o altres coses. Sempre acabaven perdent: els protagonistes eren perdedors i antiherois. I aquest acabar com a perdedors ens arrenca una certa tendresa i un somriure, perquè la vida humana s’assembla més a Mortadelo y Filemón que no pas al CapitánTrueno. La vida humana normalment acaba malament:morint-se. Cal, doncs, tenir un bon sentit d’humor i ens cal aprendre a somriure.

Podríem dir que l’Escriptura està plena d’antiherois. Un jueu deia a un cristià: “vosaltres els cristians heu fet massa sants. La Bíblia no en té gaires, de sants”. És veritat. Quan un s’aproxima una mica a la vida de la gent de la Bíblia, veureu que és així. Jacob mateix i molts altres personatges bíblics no eren massa exemplars. El sant, a la Bíblia, és Déu. I quina és la nostra feina? Creure i recolzar-nos en Ell, l’únic sant.

A les grans festes bíbliques se subratlla la grandesa de Déu i la infidelitat d’Israel; en definitiva, la infidelitat de l’home. Israel, si alguna cosa té que cal assenyalar, és la seva autoconsciència d’infidelitat. Al revés del CapitánTrueno, són tots com Mortadelo y Filemón, conscients que no són el que haurien de ser. Fixeu-vos que, a la Pasqua, què celebren? No la gran victòria dels exèrcits d’Israel, sinó la victòria de Déu. Cinquanta dies desprès, què se celebra? La Pentecosta, és a dir, la donació de la llei, la llei perfecta que ha donat Déu, però lògicament aquí hi ha la gran ombra de la infidelitat al poble d’Israel a aquesta llei. La tercera festa té a veure justament amb això que acabem de dir: és el Dia de l’Expiació, en què es demana perdó per la infidelitat i acaba amb la festa dels Tabernacles, que recorda el pas del poble d’Israel pel desert.Encara avui, a les cases dels jueus, munten unes casetes, com una espècie de tendes, i se n’hi van a viure durant aquests dies, recordant el seu pas pel desert,on cal demanar perdó per la infidelitat del poble. I és curiós que les celebracions acaben aquí:l’entrada a la Terra Santa no se celebra a Israel, no té festa pròpia. La Bíblia fa el nostre retrat, és un camí d’infidelitat i de no arribar a terme. L’únic sant és el Senyor i la gran virtut és la fe en Ell. Tant és així que el poble d’Israel té com a llibres centrals el Pentateuc, o sigui el Llibre de la llei, o dit també la Torà. Són els llibres que integren el cor de la Bíblia jueva i només té cinc llibres centrals.Els altres llibres de la Bíblia queden en segon lloc. I cal notar que el Pentateuc (La Torà) acaba abans d’entrar a la Terra Santa i Moisès, l'antiheroi, acaba no entrant a la Terra Promesa. Mor al desert.

Fixeu-vos que quan ve Jesús es mostra també com un antiheroi. Jesús és el petitíssim, quasi invisible gra de mostassa, el llevat amagat dintre de la pasta, el gra de blat que està entremig de tant de jull. Ell és el blat que cau a terra, mor i ressuscita. I qui és? Aquest Déu que es mostra en la quotidianitat, tant que ens costa reconèixer-lo. És infinitament difícil. I Marc diu que Jesús no va poder fer els miracles en el seu poble de Natzaret perquè no creien en ell. El Senyor ens demana aquesta fe amb un Déu que no ve victoriós, sinó que ve a fracassar i a assumir el nostre fracàs, la nostra petitesa com a vehicle que porta cap a la seva glòria. L’altre dia vaig llegir d'un autor que deia molt encertadament i que resumeix el que volem dir que: “El centre de la glòria de Déu és la humilitat”.  2023