EL TEMPS
Aviat canviarem l’hora una altra vegada. Passarem de
l’horari d’estiu a l’horari d’hivern. Per tant, ens haurem d’aixecar una hora
més tard i el rellotge s’haurà d'adaptar. Hi ha un temps, el del rellotge, que
és absolutament intranscendent, el muntem nosaltres, els humans, tant és així que el podem tirar endavant o
endarrere i quedar-nos tan tranquils. Per tant, hi ha un temps del rellotge,
regulat per nosaltres. Però hi ha un altre temps, el biològic, i aquest no el
podem canviar tan fàcilment. És el temps del nostre cos. El cos té un temps, té
un rellotge, i no està a les nostres mans tirar-lo endavant o endarrere. Cada
una de les milions de cèl·lules que tenim van fent el seu curs, es desperten,
s’aixequen, tenen un horari i van fent tot un procés. Nosaltres no som amos del
rellotge biològic.
Però encara hi ha un tercer temps, l’interior. Això ho
ha estudiat un alemany que ha fet un llibre sobre el temps. Hi ha un tercer
temps, segons ell, el temps interior. És el temps psicològic amb què vivim les
coses. De vegades hi ha una visita que es fa molt agradable i el temps passa
volant. Cronològicament és el mateix, el rellotge marca la mateixa hora però
nosaltres ho vivim molt ràpid. En canvi, hi ha altres moments en què tenim una
visita pesadíssima i que no acaba de marxar, i el rellotge sembla que s’hagi
alentit, va molt poquet a poquet. Les coses negatives les vivim d’una manera
diferent. Per tant, hi ha també el temps interior.
Podríem afegir un quart, que aquest senyor no té en
compte, el temps de Déu. Com es viu el temps quan Déu és el nostre centre.
Jesús ens ho mostra. L’evangeli de sant Marc, que està molt ben estructurat,
ens mostra com organitzava un dia Jesús, com tenia cronometrar un dia, què feia
en un dia.
Com començava Jesús el dia? Què tenia programat?
Segons l’evangeli de sant Marc, s’aixecava quan encara era fosc, anava a un
lloc solitari i pregava. Així començava Jesús la seva jornada segons l’evangeli
de sant Marc. Quan encara era fosc anava a un lloc solitari i pregava al Pare. Aquí
hi ha la primera cosa central de Jesús. Jesús programa la seva vida a partir
del temps de Déu, del temps del Pare.
I continua: després d’aquesta centralitat, estan els
germans. El primer que feia després de la pregària, Jesús va a passejar per la
vora de llac de Genesaret. Però no va a passejar per fer footing, ni les passes
que s’han de fer, ni controlar el rellotge biològic a través d’aquests
rellotges que hi ha ara que marquen els passos que fas... No tenia rellotges
d’aquests. El primer que fa Jesús és formar la seva família, i crida a Pere i
al seu germà Andreu, i a Jaume i Joan. Més endavant diu el motiu: perquè
estiguin amb ell i enviar-los a predicar. Fa la seva família. Després, què fa
amb aquesta família? Lògicament, seure a taula i dinar. A Jesús li agrada la
taula compartida. Assegut a taula
treballant, formant la seva família.
Primer la centralitat de Déu, que sempre hi és, però
necessita temps. Després el temps dedicat a la família, i després a la
predicació. Una predicació que desconcerta, una predicació que costa entendre,
però feta amb autoritat, amb força, que treu el mal, que allibera.
I quart. En què ocupa el dia Jesús? En guarir. Es passa fins a la nit guarint, restablint,
curant, predicant. Així organitza Jesús el seu horari. Ell té el temps de Déu.
Per això és bo que en començar el text de sant Marc
també nosaltres ens preguntem: com tinc jo organitzat el meu temps?, com ocupa
Déu el meu temps?, o simplement estic centrat en mi mateix, en les meves
preocupacions, les meves cosetes, el meu telèfon biològic?, o estic massa
preocupat pel temps cronològic i estic pendent sempre del rellotge? Com
organitzo el meu temps: cronològicament, biològicament? Quin lloc ocupa Déu en
la visió del temps? Perquè, en definitiva, som temps. I quan diem que hem de
donar la vida per Déu i per germans estem dient, literalment, que estem donant
temps. Si no donem temps no ens estem donant.
I
perquè això sigui possible ha de passar el mateix que va passar amb els que
escoltaven Jesús a Cafarnaüm. Cal quedar estranyats davant de Jesús. Jesús ens
ha d’estranyar. Potser l’escoltem massa sovint i no l’entenem ni ens deixem
interpel·lar, però hauria de passar el que els hi passava a aquells que
l’escoltaven a Cafarnaüm, que quedaven estranyats, admirats per la doctrina
predicada amb autoritat que té la força
d’alliberar.
Homilia
Diumenge IV durant l’any
Fra Jacint Duran
28 de gener de 2024