SUPERMAN

"¿Qué es esto? ¿Un pájaro? ¿Un avión? No, es Superman". Moltes vegades als còmics de Superman sortia aquesta frase. En una situació en la que ja no hi havia sortida, de cop i volta es veia una cosa en el cel i la gent comentava: Què és això? Un ocell? Un avió? No, es Superman. I venia a salvar de la situació. Superman és un dels personatges dels còmics més coneguts i que ha tingut més èxit. Segons tinc entès, va començar als anys 40. Però després n’han vingut altres personatges d’aquest tipus: Spiderman, Batman... tota una colla, que han passat del dibuix, del còmic, a les pel·lícules i als dibuixos animats.

La paraula Superman vol dir Superhome. Als anys 40, quan va sortir això, era el principi de la guerra amb els nazis. I era una de les paraules més emprades gràcies a un pensador que encara continua tenint molta influència: Nietzsche. Ell deia que l’home ha de superar-se, influït pel pensament de Darwin. Deia que igual que totes les espècies s’han anat superant fent-ne altres, l’home s’ha quedat estancat, i hauria de fer una cosa diferent, un superhome. Fins i tot Nietzsche té un llibre que es diu: “Humà, massa humà”. Deia que s’havia de fer una cosa nova, diferent, més que l’home, perquè l’home queda petit. Per tant, s’ha de fer un superhome. I això que va portar tants maldecaps a través de moviments als nazis, també va portar maldecaps per altres cantons, perquè aquesta idea de superar l’home, avui en dia és el nucli de quantitat de coses que són bones de la ciència. No tenen connotacions necessàriament dolentes. Però, al darrera hi ha aquesta imatge, superar l’home, fer-lo etern, buscar pròtesis i més pròtesis perquè la persona duri eternament. Això sí, molt avorrit, però tot ple de pròtesis. Es busca una cosa diferent, una cosa que sigui superior a l’home.

Fins i tot aquí està la gran temptació que ja està en el capítol tercer del Gènesi, molt ben explicat per la serp: “Si menges d’aquest fruit seràs com Déu”. En definitiva, aquesta és la gran temptació que travessa el cor de l’home: ser com Déu, omnipotent, omniscient, sobretot una cosa ben clara, sense dependre de ningú. Religió vol dir estar lligat a... per tant, res, l’home, ell mateix, superhome, ser com Déu o ser Déu.

Aquesta frase de la serp: "sereu com Déu", Déu mateix segurament que hi estaria d’acord, totalment d’acord. Voleu ser com Déu? Sí, cap problema. El problema nostre no és voler ser com Déu, sinó posar l’accent de Déu en l’omnipotència, la força, l’omnisciència, en ser totalment independent... "Tranquils, jo us mostraré com és Déu, com soc jo" diu Déu. I com ho mostra? Encarnant-se. Aquest és Jesús de Natzaret. Voleu ser com Déu? Aquí teniu la imatge. "Qui em veu a mi, veu al Pare", diu Jesús. El gran desig de la persona humana és ser com Déu, ser profundament humà com Déu, perquè Déu esdevé Déu assumint plenament la humanitat, no destrossant-la, no violentant-la, sinó sent persona humana, sent home. Aquesta és la gran proposta que fa Déu. Jesús és Déu amb vosaltres. Imiteu-lo. Voleu ser com Déu? Doncs aquí teniu la imatge a imitar, a seguir, i sereu fills, més del que pensàveu.

I això, que de vegades ens pot semblar una cosa molt externa, està profundament arrelada en la vida quotidiana. La vida quotidiana, avui en dia sobretot, hi ha una al·lèrgia a la religió, i no només en relació amb Déu sinó en tota aquella cosa que sigui depenent de... La gran imatge de la persona avui en dia és ser independent, ser individu, no dependre de ningú, ni de Déu ni dels altres, sinó tot sol. Per això, la imatge de Jesús com a imatge de Déu ens entendreix, ens torna a posar en el que és humà, profundament humà, que és dependre de, i que altres depenguin de nosaltres, perquè la dependència és lo profundament humà. La interdependència.

Per començar, Déu depèn de nosaltres. Per poder-se encarnar va necessitar del sí de Maria. Sense el sí de Maria no es podia encarnar. Sense la col·laboració de sant Josep no es podia encarnar. Sense la nostra col·laboració, sense el nostre sí, Déu no pot intervenir en el món. Déu no pot salvar-nos si no ens obrim a Ell. Necessita el nostre sí. Déu depèn de nosaltres. I ens demana que nosaltres depenguem d’Ell, que confiem en Ell, igual que Ell confia en nosaltres.  Això no és fàcil i és la gran aventura de la fe, confiar en Déu i en concret en Jesús, perquè en Jesús sabem com Déu actua, com Déu pensa, què és el que Déu vol de nosaltres. Aquí hi ha el punt. I això ho podem fer no per les nostres pròpies forces, perquè depenem de Déu, perquè la persona humana és tendrament, profundament depenent, i sobretot depenent de Déu.

La imatge que presideix aquesta església, la Mare de Déu gràvida, és la imatge del que som nosaltres. Déu està al nostre interior, no simplement individualment sinó com a comunitat cristiana. Estem en cinta. I d’aquí ve la nostra força: deixar-lo créixer, infantar-lo, donar-lo a llum com dirà sant Francesc

 

 Homilia Diumenge IV d’Advent
Fra Jacint Duran
18 de desembre de 2022

 

 

MENJA COM VULGUIS

Quan era adolescent ( si és que he acabat de ser-ho...), vestia bastant malament, perquè tenia una veïna de casa que sempre que em veia em deia una frase que també he sentit a altres llocs. Em deia: “Viste como calzas, y calza como vistes”. No sé si el que anava malament era les meves sabates, o era els pantalons o la samarreta. Però cada vegada deia el mateix. No n’he fet gaire cas.

Però m’ha vingut ara a la memòria aquesta frase pel fet que  l'he vist avui, però canviada. Ja no diu “Viste como calzas y calza como vistes”, sinó que diu: “Pensa com menges i menja com penses”. Ho he vist en una bossa que portava fra Climent, i és d’una botiga. Ara es dona molta importància al menjar. Que si aquest és vegetarià, que si aquests altre és bagà, que si aquell altre no menja carn de vedella, que si aquest altre no menja això altre... El menjar ha esdevingut una cosa sagrada. Aquesta  importància al menjar també hi era a l’Antic Israel. Menjar era definitori de la religió. Ni sant Joan ni Samsò no han de veure vi, ni licors, ni segons quins menjars. Els israelites tenen les seves prohibicions en el menjar i d'altres religions, també. En canvi, Jesús, és catalogat de beure i de menjar de tot. I els cristians no tenim cap prohibició en el menjar. És una religió que no té restriccions en el menjar. Farà dejunis, farà el que sigui, però no té menjars bons o dolents.

En la bossa de fra Climent  la frase deia: “Pensa com menges i menja com penses”. I he mirat dintre, i sabeu què hi havia? Les formes de l’eucaristia. I m’ha fet gràcia. Certament nosaltres no tenim normes de menjar, gràcies a Déu som lliures. Però sí que tenim un menjar propi, i aquest menjar és l’Eucaristia. No ens passaria com Samsó, que no pot menjar això, o no pot beure allò, o com Joan Baptista, que és el resum de l’Antic Testament i també li passa el mateix, però sí que Joan Baptista assenyalarà un menjar: “Mireu l’anyell de Déu”. Aquest és el nostre menjar. Així ho mostra el sacerdot en cada Eucaristia.

El que és important no és el com sinó el què mengem. Què mengem els creients? Jesús, la seva paraula i a Ell mateix. I  mengem per transformant-nos en allò que mengem i bevem, com diu sant Agustí. Aquest menjar ens transforma. Aquest és el naixement que cada dia fem a l’altar, no de Joan Baptista sinó de Jesús que se’ns dona en el seu cos i la seva sang per néixer a una nova vida. Pensa com menges, viu com menges.

 

Homilia 19 de desembre
Fra Jacint Duran

19 de desembre de 2022 

EL MISTERI SECRET AMAGAT DESDE  TOTS EL SEGLES

Fa poc que es va fer memòria del centenari del naixement d’un gran director de cine italià, Pier Paolo Pasolini. Aquest home era ateu i comunista, tot i que va ser després expulsat del partit, té grans pel·lícules, algunes una mica dures i difícils, però el papa Benet XVI diu que una de les seves pel·lícules és de les millors que s’han fet mai sobre Jesús: “L’evangeli segons sant Mateu”. És una obra molt austera que va seguint, fil per randa, gairebé tot l’evangeli de sant Mateu. Crida l’atenció que  un home que es declarava ateu hagi fet una de les pel·lícules més ben fetes sobre Jesús.

Quan va sortir, l’any 1965, va haver-hi un capellà, Mossèn Dalmau, que va escriure a la revista Serra d’Or un article sobre aquesta pel·lícula, i deia així: “Jo no sé massa de cine, algunes coses diria de la pel·lícula, però sense saber-ne; el que agraeixo de Pasolini és que sempre que es parla entre ateus i creients, entre comunistes i catòlics, es parla sempre a nivell de qüestions socials o culturals. Això està bé, però mai es toca el tema clau, el de la fe, del que significa creure en Jesús". Amb aquesta pel·lícula Pasolini posa sobre la taula, des de la perspectiva no creient, una lectura de l’evangeli de sant Mateu, i s' ha d’agrair. Fins i tot actualment, quan es parla de l’Església, moltes vegades es parla de la seva acció social,  i cal reconèixer que, no podríem trobar cap associació mundial, en la història i en l’actualitat, que faci tant a favor de la gent necessitada, això és evident, i, per tant, això dona peu a un cert reconeixement. O també es pot parlar des d’un punt de vista cultural, hi ha grans personatges a l’Església que són grans referents de la cultura, tant a Europa com a fora, a Àfrica, Àsia, Amèrica...  per tant, es parla d’aquests personatges però no des de la perspectiva de la fe: què és el que motiva la seva vida. Quan parlem de l’Església en parlem com una ONG. Quan parlem de religió, parlem de "l’aspecte religiós" , com si poguéssim parlar de la fe com d' un aspecte més entre altres.  Però, el cor del cristianisme, de què hem de ser especialistes nosaltres, és Jesús. Fins quan parlem de Déu, hem de parlar del Déu en el que Jesús creia, del Déu que transparentava Jesús. Hem d’escoltar quina era la seva relació amb el Pare. Jesús és el nostre centre. "Qui em veu a mi veu al Pare".

Això és el que diu Pau a la carta dels Colossencs, de manera solemne. Diu: “Déu m'ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres les seves promeses, el seu misteri secret, que d'ençà que existeixen els segles i les generacions humanes ell guardava amagat, però que ara ha revelat al seu poble sant”. I quin és el secret pel qual van ser fetes totes les coses? “…que Crist, l'esperança de la glòria que ha de venir, estigui en vosaltres”. Crist, que és l’esperança de la glòria futura, Crist que és la imatge de Déu, Crist que és Déu amb nosaltres, Crist en el qual habita la plenitud de la divinitat... estigui amb vosaltres, com a comunitat i com a persones concretes. I dirà sant Pau: “I aquí està tot el meu treball, que arribeu al ple desplegament de Crist en cadascú de nosaltres”. Aquesta és la vida del cristià.

Certament que l’Església fa grans obres culturals, fa grans obres socials, fa moltes coses, fins i tot religioses, però el nostre centre és Jesús i tota la resta s’entén als ulls de Jesús. Jesús amb mi, que es va desplegant i em va portant a la plena humanitat.

Per això la imatge de Marta i Maria és tan important per a nosaltres, perquè no es tracta del 50% de Marta o de Maria, no. El que està dient Jesús és que abans de fer res, abans de servir, fins i tot en els pobres, calla, seu-te i escolta, que no és simplement fer per fer... Escolta’m, això és el que vol, i per això dirà: “Maria ha escollit la millor part i no li serà presa”, perquè el creient és aquell que s’asseu com Maria als peus de Jesús, i l’escolta. I, quan l’ha escoltat, sabrà com servir-lo en els pobres, en el món, en la seva família, a tot arreu. Llavors ens adonarem, que allò que creiem tan important no ho és tant , i allò que no valoràvem sí que ho és, perquè moltes vegades la vida ens porta a fer coses que són urgents i perdem les importants. I Jesús ens ajuda a adonar-nos de quines són les importants, i no simplement com a mestre, sinó amb la força de Déu en nosaltres que ens porta a realitzar allò que Ell mateix ens inspira.

 

 Homilia Diumenge XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
17de juliol de 2022

. 

 

HE VINGUT A CALAR FOC A LA TERRA!

Blaise Pascal és un dels pensadors més importants del segle XVII, francès, i té un dels llibres més enigmàtics i profunds dels últims segles: “Els pensaments”. En un d’aquests pensaments d’aquest llibre que està inacabat i desordenat, perquè va morir abans de poder-lo publicar, hi ha una frase que diu: “Hi ha raons del cor que la raó no entén”.  Això ho experimentem sovint. Hi ha a vegades fogarades del nostre interior, sentiments que tenim i, sobretot, encara que avui dia no es parla de la fe, les persones senten coses que, com deia Salvat Papasseit, “com és que sent tant avall sento coses tan altes” (això ho cantava la Guillermina Mota, si no ho recordo malament). Hi ha raons del cor que la raó no entén. I això és important de no negar-ho. El nostre interior està com un foc, contingut, que intentem apagar perquè no l’entenem.

També podríem dir al revés. Això Pascal no ho diu, ho dic jo... Seria: Hi ha raons del pensament, de la raó, que al cor li costa d’entendre, i que també ha d’assumir, perquè hi ha raons objectives de la vida que a vegades les fogarades del cor no acaben d’assumir. Jo diria que la vida humana és la paradoxa d’aquestes dues coses, de veure que en el nostre cor hi ha coses tan altes... hi ha raons que la raó no acaba d’assumir. I al revés, hi ha coses de la raó que al cor li costa d’assumir, el sentit de la realitat, que dos i dos fan quatre i no vint-i-quatre. La realitat és així.

Podríem dir que la història de l’Església ha estat la tensió, la complementarietat, la paradoxa d’aquestes dues coses. Jesús és un gran foc, el gran foc, “he vingut a calar foc a la terra, com voldria veure-la cremar” diu Jesús. Jesús és la gran intuïció del cor de la humanitat, del cosmos, del món. I a través de la història s’ha intentat comprendre. Aquí hi ha el primer gran autor, Pau, que intenta comprendre Jesús. Però sant Pau farà la gran afirmació: “uns demanen senyals prodigiosos, altres saviesa, i nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per a uns i niciesa per als altres”. En el fons, el motor de la història, de la meva vida, de la història del cristianisme, no és el raonament fred, és el foc, a vegades incontenible, de la presència d’una realitat que ens supera, Jesús de Natzaret.

Aquesta tensió també es troba en la història franciscana. Francesc d’Assís és un boig de l’Esperit, un poeta de Crist, un que està trasbalsat, ferit d’amor per l’Amat. És el gran profeta. I sant Bonaventura, és el seu sant Pau, el qui intenta comprendre però, en el fons, acabarà vencent la intuïció. Sant Bonaventura, quan el van fer general de l’Orde, que llavors ja era professor a París, i que ja eren quaranta-mil frares espargits per tota Europa, no va començar a tancar-se en un despatx mirant estadístiques, com fem per desgràcia avui (l’Església té massa estadístiques). No es va tancar. Què va fer sant Bonaventura quan li van posar a la mà aquests quaranta-mil homes fent el beneit per tota Europa i per part d’Àsia? Va pujar al mateix lloc on sant Francesc va tenir l’estigmatització, a l’Alvèrnia. I allà va fer un dels llibres més enigmàtics, profunds, difícils i bells de la història: “L’itinerari de la ment a Déu”. El llibre està dividit en sis parts, com les sis ales del serafí de l’estigmatització, i un al principi i un al final.

Sant Bonaventura va quedar colpejat per l’experiència mística embranzida de sant Francesc. Certament que s’ha de comprendre, certament que s’han de buscar vies de la raó, evidentment, la fe ha de ser raonable... però no es pot reduir a la raó. Allò que mou, allò que fa, allò que crema sempre serà el foc de la bogeria del seguiment de Jesucrist.

I voldria acabar llegint un tros de “L’itinerari de la ment a Déu”, el final, i que la litúrgia proposa per al dia de sant Bonaventura, un text que a mi m’agrada molt, tot i que el llibre és dificilet. Fixeu-vos com acaba guanyant la intuïció. Diu així: “Ara, si preguntes com ha succeït tot això, pregunta a la gràcia, no a la doctrina; al desig, no a la intel·ligència; al gemec de l’oració, no a l’afany de la lectura; a l’espòs, no al mestre; a Déu, no a l’home; a la tenebra, i no a la claror; no a la llum, sinó al foc que ho crema tot i que transporta a Déu per una unció quasi excessiva i per un amor ardentíssim. Aquest foc és Déu, aquesta fornal és a Jerusalem, i qui l’encén és Crist amb el fervor de la seva passió ardentíssima, fervor que entén només el qui diu: La meva ànima ha triat la creu, els meus ossos han escollit la mort. El qui estima aquesta mort pot veure Déu, perquè és ben certa la frase: El qui em veu no pot seguir vivint. Morim doncs, i penetrem en la tenebra, imposem silenci als nostres afanys, a les nostres concupiscències i a les nostres fantasies, passem amb Crist crucificat d’aquest món al Pare; quan el Pare se’ns hagi mostrat, diguem amb Felip: No ens cal res més”

 

 

Homilia festa de sant Bonaventura
Fra Jacint Duran
15 de juliol de 2022

 

 

QUÈ VOLEM?

 

Sabeu qui és en Huggy Wuggy?  És un os blau que formava part d’un vídeojoc i que darrerament l’han fet com un osset de peluix. Però si heu vist alguna fotografia d’aquest osset, és un osset blau, de diferents mides, però que té les dents totes afilades. En el vídeojoc es dedica a abraçar a i, tot abraçant, mata.

Això ha portat que quan ha sortit l’osset blau de peluix, algunes persones preocupades per l’educació dels nens, han avisat als pares perquè no comprin aquest osset, perquè podria desvetllar sentiments agressius en els nens.

És curiós que un osset de peluix esdevingui una cosa agressiva. Però no és la primera vegada. Els pallassos, que normalment són un element que fa riure, que és simpàtic, últimament surten com a personatges terrorífics. I, al revés. Els monstres, els zombis, les bruixes passen a ser simpàtics. Només cal pensar que quan es fa el Halloween, tots els monstres, Frankenstein, Dràcula... tots són la mar de simpàtics. En canvi, els ossets, els pallassos... són personatges agressius. Què està passant? S’està invertint el que era bo en dolent i el que era dolent en bo.

 La perversió dels valors és constant en la història de la humanitat. El que era copsat com a bo acaba sent denigrat com a dolent. S’inverteixen els valors.  Quan un nen està demanant què vol, què valora, què desitja, què està dient?, què vol? Els nostres desitjos a què corresponen ? a allò que ens convé, el què és bo? o ho hem invertit i ja no sabem què volem realment?

Per això, quan Jesús ens diu: “Demaneu i se us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i se us obrirà”, però sabem demanar?  sabem què desitgem? O el nostre desig està capgirat?

De fet, hi ha un text dels Evangelis, que Jesús diu als seus deixebles: “No sabeu què esteu demanant”. El mateix Jesús després de dir: “Demaneu i se us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i se us obrirà”, acaba dient: demaneu coses bones. “Igual que un pare dona coses bones als seus fills, Déu donarà coses bones a aquells que li demanin”. No els donarà qualsevol cosa. Déu sap realment allò que necessitem, l'home no ho sap. I tant és així que el mateix Jesús ho va haver d’aprendre. Hi ha un tros de la carta als Hebreus que és impressionant, diu: “Jesús, amb grans clams i llàgrimes demanà al Pare que l’alliberés de la mort. El Pare l’escoltà, però tot i ser el Fill aprengué en els sofriments què és obeir”. O a Getsemaní, que ho diu explícitament: "Abba, Pare, tot t'és possible: aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull sinó el que Tu vols”. Déu realment sap el que necessitem, i l’esforç de la vida cristiana és descobrir al fons de l’ànima què és el que realment desitja el nostre cor, què és el que desitgem en el profund de la nostra ànima i què hi ha posat Déu. Si Jesús ho va haver d’aprendre, molt més nosaltres.

Per això, quan el deixeble li demana a Jesús: “Ensenya’ns a pregar”, li està dient: Ensenya’ns a desitjar, ensenya’ns a descobrir allò que realment desitgem en el fons de l’ànima. És això el que li està demanant el deixeble a Jesús: mostra’m el desig profund que has posat a la meva ànima, que no és tant accessible com nosaltres pensem.

Per això el Parenostre subratlla en el primer tros el gran desig de l’ànima humana, i que normalment no tenim en compte. Quin és el primer desig de l’ànima humana? Que Déu regni en el nostre interior, que el Pare, aquell que fa sortir el sol sobre bons i dolents, sobre justos i injustos, el Pare de Nostre Senyor Jesucrist, sigui el centre de les nostres vides. Aquest és el gran desig profund de la nostra ànima. Hem estat fets per a Déu i la nostra ànima només reposa en Déu. I és el primer que demanem en el Parenostre: santifica el teu nom, faci’s la teva voluntat, regna en el meu cor, sigues el centre de la meva ànima. És el desig més profund de l’ànima humana, la set de Déu. És el que primer demanem.

I segon, què demanem?. Jesús no ens fa demanar que estimem els altres, ens fa demanar que perdonem, perquè la vida humana està feta de dificultats, i normalment la vida i la relació amb els altres demana constantment exercir el perdó i demanar el perdó, i no caure en la temptació.  Ens mostra la vida humana amb una profunda inestabilitat.  I el perdó el podem donar si el Senyor ens dona el pa de cada dia, el pa que és Crist mateix: “Qui menja d’aquest pa viurà eternament”. Està en mi i jo en ell. Crist mateix  és el pa, aquest pa que ens fa compartir el nostre pa de cada dia amb tothom.

Com diu sant Pau: “Déu ens ha donat la vida juntament amb el Crist”. Amb Crist, l’ànima humana troba la pau: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”.

Homilia Diumenge XVII durant l’any
Fra Jacint Duran
24 de juliol de 2022

 

 

 

SENSE SOSTRE

Aquest any, finalment, després de dos anys de no poder-ho celebrar, s’ha pogut fer la revetlla de Sant Joan, o el solstici d’estiu, com l’anomenen ara. S’ha celebrat com si no hagués passat res, amb tota la normalitat. Fins i tot la policia de Barcelona estava contenta que, malgrat la gran participació a la festa de la revetlla, havia hagut pocs incidents. Estava ben organitzat i s’havia fet bé.

Però hi havia dos problemets que havien passat aquella nit. I quins eren? Dos indigents, dos sense sostre, que uns descerebrats els van agafar i els van ruixar amb líquid inflamable i després van intentar cremar-los. Sort que per allà passaven uns, que van poder foragitar els vàndals i van apagar el foc. Van ser poques les cremades que es van fer.

Això posa la mirada, el focus, sobre els sense-sostre. Viure sense sostre és profundament perillós. Podríem dir que ser pobre és un perill. Quan un no té sostre, el primer que passa és que és invisible, tothom passem de llarg. Un sense sostre més aviat molesta. No el veiem. A més, no té nom. Un sense sostre es passa el dia donant voltes per la ciutat, amb un avorriment molt fort i sense saber on anar. Així és la vida dels sense sostre. Fins i tot, jo diria que són una imatge punyent del que som nosaltres, cadascun, perquè, en el fons, també nosaltres vaguem en aquest món d’ací i d’allà, ens movem molt, l’avorriment ens  encalça els talons de les sabates i no sabem on anem. I, com els sense sostre, moltes vegades uns als altres som invisibles, no ens veiem, massa ocupats en nosaltres mateixos, i no ens veiem els uns als altres. I, com els sense sostre, no tenim nom, perquè encara que repeteixin el nostre nom moltes vegades, sabem que hi ha un nom, inefable, que intuïm en la fosca, que ningú mai ha pronunciat, i que només hi ha un que el pot pronunciar.

Jesús era un sense sostre. Avui queda de manifest a l’evangeli que acabem d’escoltar. Era un sense sostre. Tant és així que, quan decideix anar cap a Jerusalem. Com no té on anar, s’avancen els seus deixebles a buscar un lloc per dormir, perquè no tenia lloc. I no sempre l’acullen. Els samaritans  el refusen, no el volen, i ha de buscar, pacíficament, un altre lloc.

Jesús era un sense sostre. Tant és així que hi ha un que li diu: “Et seguiré on vulguis. Hi aniré on tu vagis”. I ell respon: “Les guineus tenen caus, els ocells tenen nius, però el Fill de l’Home no té on reposar el cap”. L’evangeli,ens mostra que quan està a Jerusalem, moltes vegades els toca dormir al ras. L'Evangeli ens diu que passen fam i han d’arrencar el blat, encara que fos dissabte i això estigués prohibit, perquè tenien gana.

Jesús és un sense sostre. Per això, quan algú el vol seguir, Jesús és molt radical. A vegades l’evangeli ens desconcerta per la duresa i les paraules tallants de Jesús. Com més dures i tallants, segurament més les va pronunciar Jesús. Quan Ell truca a la porta, quan Ell ens crida, cal no posar excuses, ni dilacions. Hi ha una paraula que repeteix molt a l’evangeli: “immediatament” ho deixaren tot els deixebles i el seguiren. “Deixa que els morts enterrin els seus morts", "deixa-ho tot, vine i segueix-me”. Jesús demana un seguiment immediat.

I també demana un seguiment que no quedi enganxat en el passat: “Qui posa la mà a l’arada i mira enrere, no serveix per al Regne de Déu”.

I en aquest camí estret de seguiment a Jesús, també hem d’acceptar que ens renyi, com va fer amb Jaume i Joan, que volien fer baixar foc del cel, i Jesús, com diu el text, els renyà.

I això Jesús ho fa per ells, sant Pau ens diu que Crist ens ha alliberat i ens vols lliures. El que busca Jesús és la llibertat profunda del cor de l’home, que està enganxat a mil tonteries, a mil tòpics. Ens vol lliures. Lliures de les nostres esclavituds, de les nostres tonteries, dels nostres tòpics. Déu envia a Jesucrist, diu sant Pau, per alliberar-nos. Lliures de tot, però encara més, no simplement cal ser “lliures de”, sinó “lliures per a”. Perquè Jesús era un indigent, un sense sostre, que vagava, però sabia on anava. Aquí hi ha la força.

Quan un segueix Jesús, esdevé lliure de moltes coses i de moltes esclavituds, perquè sap on va, a aquesta Jerusalem dura, que veurà la crucifixió de Jesús, però també veurà la seva resurrecció, la vinguda de l’Esperit Sant, i serà una imatge de la humanitat, aquesta humanitat que Déu estima fins a donar el seu Fill, que és la humanitat, que és la Jerusalem celestial on Déu ho serà tot en tots, on Déu eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i omplirà el nostre cor fins a vessar.

 Homilia Diumenge XIII durant l’any
Fra Jacint  Duran
26 de juny de 2022

 

 

 

 

VENIU A ESMORZAR

 Hi ha un escriptor que va néixer l'any 59 abans de Jesucrist i va morir l'any 17 després de Jesucrist. Es diu Titus Livi. És un gran historiador de l'Imperi Romà. A través d'ell coneixem moltes coses dels primers segles. Aquest autor té una frase que avui voldria subratllar, encara que, de vegades, aquestes frases es posen en boca de molta gent i avui en dia ja no saps ben bé de qui són. Diu així: “La guerra és la sortida dels covards que no afronten els problemes de la pau.” I és cert.La pau posa de manifest molts problemes: la relació entre les persones, els problemes econòmics, les dificultats de la vida de cada dia que són moltes, dures i difícils. Per tant, a vegades, a nivell de països, anar contra un altre unifica tot el país. Estar en contra d'un altre és el que fa que les coses quedin clares: qui és el dolent, contra qui hem de lluitar... La situació és dura però clara. Però els problemes de la pau continuen sense arreglar-se i són més difícils d'identificar.

Això que passa en els pobles passa també a les famílies. Moltes vegades les baralles, la violència de les famílies són fruit de no afrontar els problemes de la pau, i preferimsempre que hi hagi algú de fora que sigui el dolent, abans d’assumir els problemes de la convivència i del dia a dia, o sigui, els problemes de la pau.

No és fàcil, certament,d’assumir els problemes de la pau.No és gens fàcil. Per això, hi ha un locutor de ràdio que, quan li van preguntar sobre les seves creences, va dir: “Déu ho fa malament, Déu ens defrauda”. Per què? Perquè esperaríem de Déu una quantitat de coses que no dóna. Déu fa les coses malament. Tant és així que el profeta Ezequiel es faria ressò d'aquestes paraules d'aquest locutor, perquè té una frase que diu: “El poble d'Israel diu: no està ben encaminada la manera de fer de Déu.” I a través del profeta Ezequiel diu Déu: “No és la vostra manera de fer la que està equivocada?”Ve a dir: “Vosaltres voldríeu que jo em manifestés amb força, amb guerra, amb violència, i acabés amb tots aquests problemes a través de la violència i de la imposició.” Però la manera de fer les coses de Déu és afrontar els problemes de la pau, els problemes concrets.

Això ho veiem a l’evangeli quan Jesús es troba amb el gran problema, gravíssim problema, de la seva mateixa crucifixió i mort. Com a Déu encarnat que era, podria haver utilitzat foc baixat del cel i consumir als seus deixebles, que tan malament es van portar i tan covardament el van abandonar. Però Déu no va utilitzar aquests mitjans: va afrontar els problemes de la pau. Així la pau pot regnar.

Què va fer primer de tot Jesús Ressuscitat? Convocar als deixebles. Va anar a buscar-los quasi un per un: Maria Magdalena, els deixebles d'Emaús, Pere... Els va convocant.  Quan no hi són tots, Jesúsels convoca. Què difícil és aquesta convivència! Però s'ha d'afrontar. Els deixebles de Jesús no eren tots iguals, ni pensaven tots de la mateixa manera, ni eren tots al mateix lloc. Per això era difícil afrontar els problemes de la pau. Ell ho va poder fer, va assumir els problemes d’una pau concreta. I encara hi ha un altre aspecte que cal subratllar: el trobament a través de la pobresa. La frase tan solemne de Jesús Ressuscitat és: “Veniu a esmorzar.”Tan senzill com això. “Veniu, seiem entorn del foc a esmorzar.”

Però tot això ho fa Jesús en la veritat i en l'amor. És el que farà amb sant Pere, que ens recorda les seves dificultats, les seves negacions, és a dir, la veritat. A partir de la veritat, a partir d’afrontar-la, es pot guarir. Sense veritat no es pot guarir. Per tant, afrontar els problemes de la pau és el que ens demana la nostra fe. Es tracta de no buscar les falses sortides del poder, les falses sortides dels crits, les falses sortides de les imposicions, sinó d’assumir els problemes de la pau, que són els problemes de la convivència, de la justícia, de saber fer una vida segons la manera de fer de Jesucrist.

La pregunta adreçada a Pere també és dirigida a nosaltres: “M’estimes?” Aquesta és la pregunta que hem de saber respondre, no simplement amb la boca sinó amb el cor, i a través la nostra manera de fer.

Homilia Diumenge III de Pasqua
Fra Jacint Duran
1 d'abril de 2022