RELACIONS TÒXIQUES

 

En les relacions humanes, hi ha unes a les que anomenem “relacions tòxiques”, que són difícils, complicades, tòxiques. No deixa de ser una cosa de vegades dura. La relació tòxica és com una boira que s’escampa i que fa que el cor de la persona humana estigui ressentit, fosc, tòxic.

En l’època de Jesús ens trobem que hi havia una relació tòxica molt forta entre els jueus i els samaritans. L’any 722 aC., els assiris deportaren la població que vivia al nord d’Israel i van fer portar tota una altra població que no era originàriament jueva. Això feia que entre els jueus, que es creien gent de sang pura, i els samaritans, que era gent deportada, hi hagués molt mala relació. Tant, que en època de Jesús els samaritans van agafar un sac, el van omplir d’ossos de morts, i pocs dies abans de la Pasqua van tirar tots els ossos dintre del temple, cosa que feia que el temple quedés impur i no es pogués celebrar la Pasqua. Aquell any no es va poder celebrar la Pasqua perquè al fer això van declarar impur el temple. O sigui, que la relació no era cap meravella, era una relació tòxica. L’evangeli de Joan diu que la relació entre samaritans i jueus no era fàcil, era tòxica. I això ens ho trobem en moltes relacions humanes. Hi ha moltes que són tòxiques, que posen etiquetes, que fan mal...

Fixeu-vos que Jesús el que fa és intentar guarir aquesta relació tòxica. Recordeu que un dels textos més coneguts de l’evangeli de sant Lluc és el del Bon Samarità. Per tant, Jesús diu que els samaritans no són tan dolents, sinó al revés. I veiem com Jesús demana aigua a una samaritana, a una dona samaritana. Jesús vol desfer això. Jesús ve per treure la toxicitat de les relacions humanes i fer-les transparents, respirables, que no siguin tòxiques, que sapiguem mirar als ulls de les persones, que sapiguem escoltar-les, que traiem el que és tòxic de les persones, que les sapiguem veure amb els ulls de la fe.

Veiem com Jesús fa una cosa impossible a la seva època. Aquest demanar a una dona i, samaritana. Jesús li demana aigua. És ell qui demana aigua. És Déu que ens demana. És Ell que vol treure la toxicitat de les nostres relacions.

L’aigua. Els israelites tenen set enmig del desert. Som nosaltres que tenim set enmig del nostre desert. Estem en unes relacions tòxiques, però també en unes relacions assedegades de proximitat, d’humanitat. Jesús té set, diu el text, i demana aigua. La samaritana té set. Jesús a la creu dirà: tinc set, sent gairebé la darrera paraula que diu. I, a l’evangeli de sant Joan dirà que del seu costat obert per la llançada, sortirà sang i aigua. Aquesta aigua que regenera, que surt del costat de Crist i dona vida.

Per això dirà Jesús: “El qui begui de l’aigua que tu li dones tornarà a tenir set, però el qui begui de l’aigua que jo li donaré mai més tindrà set i del seu interior brollaran fonts d’aigua viva que rajaran fins a la vida eterna”. Aquest text té una força especial quan el connectem amb la Carta als Romans. Fixeu-vos la força que té la frase. Diu sant Pau: “Quan nosaltres érem dolents, Déu va enviar el seu fill i morí per nosaltres”. Quan érem dolents, Ell donà la vida per nosaltres, no quan érem bons, no quan ens ho vam merèixer. Déu actua, no pels nostres mèrits, sinó que actua per la seva misericòrdia. Ell actua perquè estima, no perquè ens ho mereixem.

Podríem dir que Jesús ve a treure la toxicitat de la relació humana i el primer en que ho ha de treure és la seva relació amb Déu. Déu es mostra com aquell que estima però nosaltres no ho copsem. Déu és la font d’aigua viva que dona vida i crea en nosaltres una font que raja fins a la vida eterna.

Estem cridats, amb Jesús, a treure les toxines de les relacions humanes. Hi ha tantes, tantes, que els cristians tenim el gran treball de treure aquestes toxines, que les nostres relacions no siguin tòxiques sinó transparents, serenes. Que sapiguem escoltar, acollir, fer un món en el qual la font d’aigua viva brolli amb intensitat, amb plenitud, fins a la vida eterna. Hem d’acollir Déu amb tota la seva grandesa i amb un cor ben agraït perquè quan nosaltres érem pecadors, Ell ens ha donat la vida.

 Homilia Diumenge III de Quaresma

Fra Jacint Duran

8 de mar

 

L’ALTERNATIVA

Un dels assessors més importants del govern dels Estats Units té aquesta frase que no fa massa que ha dit: “El món es regeix per la força i pel poder. Aquesta és la llei de ferro des de l’ inici del món”. Aquestes paraules tan dures i que no deixen d’espantar una mica o molt, contrasten fortament amb el que sentim del profeta Isaïes. És totalment un contrast. Si aquest senyor deia que el món es regeix pel poder i la força i que és una llei de ferro, Isaïes diu: “Mireu el meu elegit, el meu servent. L’he enviat i porta la seva paraula sense cridar, sense alçar la veu, no es fa sentir pels carrers”. És una presència serena i discreta. És algú, l’enviat de Déu, que va pel món sense cridar, sense imposar-se a crits. I continua dient Isaïes: “No trenca la canya que s’esberla ni apaga el ble que vacil·la, però porta el dret fins a les illes llunyanes”. És algú d’una profunda serenitat però que porta el dret fins als límits del món. I continua dient: “T’he agafat de la mà i t’he fet llum del món per portar la llum als cecs, i deixar en llibertat aquells que estaven a les presons”.

Aquesta és la imatge que dona Isaïes al seu servent i que el Nou Testament aplicarà, paraula per paraula, a Jesús. Jesús és aquell que no trenca la canya que s’esberla, ni apaga el ble que vacil·la, ni va pels carrers cridant, sinó que va pels carrers proposant, portant la pau.

Jesús tindrà la gran experiència que avui ens posa la litúrgia, l’experiència més profunda que és el seu bateig. Jesús veu el cel obert, diu el text de Mateu. No com nosaltres, que veiem les coses tancades, fosques. Ell veu el cel obert. I l’Esperit que davalla sobre Ell, i la veu del Pare: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Del misteri del bateig es revela el misteri que nosaltres, els cristians, de vegades no tenim suficientment en compte: el misteri de la santíssima Trinitat, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Aquest misteri profundíssim que ens mostra la realitat de Déu que desborda tot coneixement, que desborda tota capacitat d’entesa. Com diu sant Agustí, “si ho entens, no és Déu”. Déu queda sempre més enllà de qualsevol pensament. Déu queda més enllà de qualsevol paraula. Déu queda més enllà de qualsevol pensament nostre.

Per això podríem dir que avui els textos de la litúrgia ens presenten una alternativa: o fem cas d’aquest senyor que diu que el que governa el món és el poder i la força i que hi ha una llei de ferro, o el que diu sant Basili del segle IV, que diu que “l’ànima humana és com un llac d’aigües tranquil·les en les quals s’hi reflecteix el rostre de Crist”. Així hauria de ser la nostra ànima. Hem d’optar per la força o per reflectir Crist? Hem d’optar per agafar el camí que el Senyor ens proposa o la coacció i la confrontació, que no simplement és entre nacions sinó que es troba en les famílies, en els pobles, en totes les situacions... La Pau. Deixar ressonar dintre nostre el que deia l’evangeli : “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Deixar que aquestes paraules ens transformin, ens asserenin, i del nostre interior faci aquell llac d’aigües tranquil·les per ser instruments de pau, instruments de concòrdia, de tendresa, de proximitat.

Homilia Festa del Baptisme del Senyor
Fra Jacint Duran
11 de gener de 2026

 

 

L’ALTERNATIVA

Un dels assessors més importants del govern dels Estats Units té aquesta frase que no fa massa que ha dit: “El món es regeix per la força i pel poder. Aquesta és la llei de ferro des de l’inici del món”. Aquestes paraules tan dures i que no deixen d’espantar una mica o molt, contrasten fortament amb el que sentim del profeta Isaïes. És totalment un contrast. Si aquest senyor deia que el món es regeix pel poder i la força i que és una llei de ferro, Isaïes diu: “Mireu el meu elegit, el meu servent. L’he enviat i porta la seva paraula sense cridar, sense alçar la veu, no es fa sentir pels carrers”. És una presència serena i discreta. És algú, l’enviat de Déu, que va pel món sense cridar, sense imposar-se a crits. I continua dient Isaïes: “No trenca la canya que s’esberla ni apaga el ble que vacil·la, però porta el dret fins a les illes llunyanes”. És algú d’una profunda serenitat però que porta el dret fins als límits del món. I continua dient: “T’he agafat de la mà i t’he fet llum del món per portar la llum als cecs, i deixar en llibertat aquells que estaven a les presons”.

Aquesta és la imatge que dona Isaïes al seu servent i que el Nou Testament aplicarà, paraula per paraula, a Jesús. Jesús és aquell que no trenca la canya que s’esberla, ni apaga el ble que vacil·la, ni va pels carrers cridant, sinó que va pels carrers proposant, portant la pau.

Jesús tindrà la gran experiència que avui ens posa la litúrgia, l’experiència més profunda que és el seu bateig. Jesús veu el cel obert, diu el text de Mateu. No com nosaltres, que veiem les coses tancades, fosques. Ell veu el cel obert. I l’Esperit que davalla sobre Ell, i la veu del Pare: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Del misteri del bateig es revela el misteri que nosaltres, els cristians, de vegades no tenim suficientment en compte: el misteri de la santíssima Trinitat, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Aquest misteri profundíssim que ens mostra la realitat de Déu que desborda tot coneixement, que desborda tota capacitat d’entesa. Com diu sant Agustí, “si ho entens, no és Déu”. Déu queda sempre més enllà de qualsevol pensament. Déu queda més enllà de qualsevol paraula. Déu queda més enllà de qualsevol pensament nostre.

Per això podríem dir que avui els textos de la litúrgia ens presenten una alternativa: o fem cas d’aquest senyor que diu que el que governa el món és el poder i la força i que hi ha una llei de ferro, o el que diu sant Basili del segle IV, que diu que “l’ànima humana és com un llac d’aigües tranquil·les en les quals s’hi reflecteix el rostre de Crist”. Així hauria de ser la nostra ànima. Hem d’optar per la força o per reflectir Crist? Hem d’optar per agafar el camí que el Senyor ens proposa o la coacció i la confrontació, que no simplement és entre nacions sinó que es troba en les famílies, en els pobles, en totes les situacions... La Pau. Deixar ressonar dintre nostre el que deia l’evangeli : “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Deixar que aquestes paraules ens transformin, ens asserenin, i del nostre interior faci aquell llac d’aigües tranquil·les per ser instruments de pau, instruments de concòrdia, de tendresa, de proximitat.

Homilia Festa del Baptisme del Senyor
Fra Jacint Duran
11 de gener de 2026

 

 

GUARIT O SALVAT?

Durant un temps hi va haver un llibre que es va divulgar moltíssim i es pot dir que gairebé estava a totes les cases. També estava a tots els llocs oficials, no tant d’aquí sinó d’Alemanya. Era un lli

bre que havia escrit Hitler, on hi havia una tesi central: “Si veieu la natura i la resseguiu, veureu que el que impera a la natura és la força. Guanya el qui és fort sobre el feble”. I d’aquí treia la conclusió que, per tant, de la mateixa manera s’havia d’organitzar la societat humana , per la força. Era una aplicació de la manera de pensar de Darwin, el de la selecció d’espècies. Per tant, Hitler deia que si la natura obrava així, nosaltres havíem d’obrar de la mateixa manera. 

I això no és tan estrany en la història del pensament. Entre nosaltres moltes vegades parlem, raonem d’aquesta manera. El fort és aquell que venç i, per tant, el qui té raó. 

Aquesta manera de pensar no us penseu pas que ens sigui tan estrangera. A tot arreu, en els treballs, a les famílies, a les agrupacions..., la recerca del poder i de la força per imposar-se és molt present.

Aquí hi ha un punt important de la nostra fe: no es pot traspassar el que passa en el món animal al nostre. És molt maco veure les coses bones dels animals, jo no dic el contrari, però això no és aplicable a la vida humana. Entre la natura normal i la vida humana hi ha un clec molt gran. Estem en una altra dimensió. I si no admetem aquesta altra dimensió farem del nostre entorn una presó. 

Aquest clec és molt important i és el que Naamán el Siri, que ha estat guarit per Eliseu, afirma d’una manera molt forta. Diu: “D’ara endavant no oferiré holocaustos a cap altre Déu sinó sols al Senyor”. Aquesta és l’afirmació primera de la nostra fe. Què està dient? Que creiem en un sol Déu, creador del cel i de la terra. Per tant, no estem en mans del caos, no estem en mans del buit, no estem en mans del sense-sentit. Estem en mans de Déu, que és creador del cel i de la terra. Hi ha un misteri incomprensible en el mon, en mi... : Déu . Per tant no és tan aplicable fàcilment el món de la selva a la societat, el nostre mon humà. Aquest clec l’hem de fer.

L'origen de tot és fet per una ment bona, que és Déu. I la finalitat de tot és Jesucrist. San Paut a la Carta de Timoteu, diu: “I pensa en Jesucrist, del llinatge de David, que ha ressuscitat d’entre els morts... Aquesta és la nostra fe”. Per tant, qui tindrà la victòria última en el món, en la història? No la tindrà la força, la imposició, la dictadura..., la tindrà Jesucrist, que ha vençut la mort, ha vençut el pecat i ens ha obert el camí de la vida.

Sant Pau diu a: “Si morim amb Ell, viurem amb Ell”. " Si som constants en les proves, regnarem amb Ell. I si el neguem, Ell ens negarà". Però Pau segueix, i aquí ve el trencament en la manera de pensar normal: “Si el neguem, Ell ens negarà, però com no es pot negar a Ell mateix, es mantindrà fidel si nosaltres li som infidels”. Aquesta és la manera de fer de Déu, que no està en línia recta amb la naturalesa, és creador de la naturalesa però no fruit de la naturalesa. Per tant, "si no li som fidels, Ell es manté fidel".

A l’evangeli, Jesús diu al leprós que ha guarit i és l'únic dels deu que ve a donar les gràcies: “Ves-te’n, que la teva fe t’ha salvat”. Tots els altres leprosos s’han guarit, i ell també, però una cosa és guarir-se i l’altra és salvar-se. Quan parlem que no estem al mateix nivell de la naturalesa estem dient que hi ha una diferència. Un gat, un gos, un lleopard, poden estar curats però no salvats. La salvació és de la persona humana, és del reducte més profund de la nostra ànima. No n’hi ha prou en què les coses ens surtin bé, no n’hi ha prou que tinguem bona salut, no n’hi ha prou en què tots els comptes ens vagin bé. És la salvació del nostre Déu el que porta la novetat a les nostres vides. Tant de bo que sabéssim acollir-la amb un cor ben generós i recolzar la nostra fe en la seguretat de la salvació. 

Homilia Diumenge XXVIII durant l’any 

Fra Jacint Duran

12 d’octubre 2025

 

 

JO NO TINC LA CULPA

Els anuncis i la propaganda són molt reiteratius i, de vegades, una mica grotescos. Van repetint-se una i altra vegada. Quan això entra en el món de la política pot ser que la cosa encara pugi més de to. Fixeu-vos, només de passada i sense voler posar noms, hi ha un polític que ha posat com a lema que “jo mai no m’he equivocat”. Que això ho digui un polític és molt greu. Com que no s’ha equivocat mai? El problema no és que sigui un sol polític que ho faci, sinó que alguns, sense dir-ho ho pensen, sense expressar-ho ho deixen entendre. Els qui s’equivoquen són sempre els altres.

Això també passa a les famílies, sense fer propaganda però de fet, moltes vegades comencem les converses o per dintre del cor pensem “jo no m’he equivocat”. Aquest està dient una bertranada”. I això em pot passar a mi. Moltes vegades pot ser que cor endintre pensi això: “jo no m’he equivocat, és ell el qui va reiterant una cosa que sap que no està bé”.

L’Evangeli subratlla molt el fet que Jesús vol una altra realitat, i no l’acabarem d’entendre mai, ens costa molt d’entendre què vol dir Jesús. Jesús està dient, i ens vol proposar, que hi hagi una manera de viure que sigui la humilitat, la senzillesa. Poques i senzilles paraules. La senzillesa. Estimar allò pobre, allò senzill. I això no és simplement d’una paràbola, Jesús ho repeteix a molts altres llocs. L’evangeli diu: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos i les heu revelat als senzills”, a aquells que s’equivoquen, als pobres, als senzills.

I quan els dos germans volen seure un a la seva dreta i un a la seva esquerra, Jesús dirà: “No sabeu què demaneu. Jo he vingut no a ser servit sinó a servir”.  Són paraules que ens mostren el camí. I Jesús dirà: “Ja no us dic servents sinó que us dic amics”. Jesús ens proposa una manera de viure en què la senzillesa, la pobresa, el que és arran de terra, sigui un tresor. En canvi, nosaltres voldríem fer quan ens conviden ens posem els primers llocs. Volem ser dels que estan a dalt, i això és el que Jesús no admet, no vol.

Jesús ens dirà que la senzillesa, la pobresa, el ran de terra, els humils posseiran el món. I també  els no violents: “Feliços els qui posen pau perquè d’ells és el Regne del cel”. Per això el text de la carta als Hebreus diu: “Vosaltres no us heu acostat a la muntanya del Sinaí on hi ha la negra nuvolada, on hi ha tempesta, on hi ha fosca, on esclata la veu del corn i aquells que el van sentir fins i tot espantats van demanar que no continués. En canvi nosaltres no ens hem acostat a la por, a la violència, sinó que ens hem acostat a la muntanya de Sió, a la nova Jerusalem, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu, més encara, a Déu mateix, jutge de tothom, en concret us heu acostat a Jesús, mitjancer de la Nova Aliança”. 

Hi ha un sant, que és sant Doroteu de Gaza. Gaza avui en dia sona molt dur. Però Doroteu era del segle VI, va morir l’any 565. Era un home de profunda saviesa, un Pare del Desert, un asceta, un home que sabia què era viure en comunitat, que és molt difícil. I ell deia tot el contrari del que hem dit al principi. Deia: en el món, en les comunitats, en l’Església el problema és que ningú reconeix la seva responsabilitat, que ningú diu que és ell el culpable, que ningú admet que té part en el problema. Deia sant Doroteu de Gaza que aquesta és la porta per on entra la saviesa cristiana. 

Homilia Diumenge XXII durant l’any

Fra Jacint Duran

31 d’agost de 2025

 

SABER VIURE, SABER MORIR

Cal, tard o d’hora, pensar en la mort. La mort és una veritat que tenim davant dels ulls i constantment ens recorda el que som. El que hom s’ha de preguntar és com viu i com es prepara per a la mort. Podem dir que viure és com estar en el corredor de la mort.

Helios Gómez va néixer el 1905 a Sevilla. Era de l’ètnia gitana. Va passar molts anys al corredor de la mort. Eren èpoques molt dures. Anys de la dictadura.  Va passar molts anys en el corredor de la mort. Ara “La Model “ s’ha clausurat i fins ha esdevingut un atractiu turístic. I ell hi ha deixat la seva petge.  Era un bon pintor  i estava al corredor 4, el corredor de la mort, i a l’habitació número 1. Fa poc van descobrir que havia fet un pintura molt inspirada , de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona i també dels qui estan a la presó. Van descobrir una pintura d’aquest home que no simplement sabia pintar, sinó que era un autèntic artista, i s’ha intentat recuperar-la. En una situació duríssima, va saber fer bellesa enmig d’una situació fosca i tètrica. Malgrat tot  va saber fer art. I això ha quedat com a patrimoni de la ciutat.

Saber morir implica saber viure. Un no sap morir si no sap viure, i al revés, no sap viure si no sap morir. Podríem dir que cada mort és una obra d’art, i cadascú mor o viu com una obra d’art. Estem cridats, com aquest presoner, a fer de la nostra vida i de la nostra mort una autèntica obra d’art.

Francesc d’Assís va fer de la seva mort també una obra d’art. Aquest proper any, l’any 2026 farà vuit-cents anys de la seva mort. La mort de sant Francesc és tota una obra d’art, de fraternitat, de proximitat, de bellesa. Francesc d’Assís anomenava la mort la seva germana. “Benaurada germana mort” dirà ell. Quan va morir es va fer despullar del tot i va demanar als seus frares que quan estigués a prop de la mort, quan veiessin que ja s’acabava, el despullessin i el deixessin nu sobre la terra nua. Així va morir sant Francesc, nu sobre la terra nua, envoltat dels ocells  i dels germans que omplien santa Maria dels Àngels. L’esglesiola on ell comença i va acabar el seu camí de fe.

I la gran mort per excel·lència, que és la gran obra d’art que obre les portes a la nostra esperança més fonda és la mort de Crist, aquell que va ser capaç de perdonar, de cuidar-se de la seva mare, aquell que va morir donant esperança al bon lladre: “Avui seràs amb mi al paradís”. Jesús és el gran mestre de la vida, el gran mestre de la mort.

I els creients creiem i vivim, sabent que la nostra vida actual és una participació de la resurrecció i de la mort de Crist. Llegit a la carta als Colossencs: “Vosaltres heu mort en Crist”. Més encara, “vosaltres heu ressuscitat juntament amb Crist. Ocupeu-vos de les coses del cel, on seu Jesucrist a la dreta del Pare”. La resurrecció de Crist ens fa endinsar-nos en el misteri pasqual ja ara. Sant Pau dirà que cal tirar endavant i fer-nos nostra la mort i la resurrecció de Crist, en ell que habita la plenitud de tot el que existeix, en el qual tot va ser fet i tot es manté unit gràcies a Ell.

La mort porta també problemes econòmics. Diem “Els pares es moren i els fills es maten”. Les herències, que a vegades trenquen  famílies , amistats ,i ja no hi ha manera d’arranjar-ho.

És el que diu Jesús i sant Pau. L’amor al diner és una idolatria. Fa que la mort sigui més tenebrosa. L’amor al diner és el que desestabilitza la nostra ànima més profundament. Tens les collites abundants. Tens diners, riqueses. La pregunta que t’has de fer no és què he de fer amb tants diners? Sinó, com comparteixo això que he rebut de Déu?.

 

 

LA LLIBERTAT DEL QUI ESTIMA

Segons un diari hi ha un metge a Biscaia que ha estat seriosament amonestat pels superiors de l’hospital. I quina és la raó segons aquest diari? Per què li han cridat l’atenció? Doncs perquè no es cenyia a l’horari laboral, es saltava l’horari laboral. No vol dir que no es presentés a l’hora o que no fes el que corresponia al seu horari. Al revés. Va rebre l’amonestació perquè es saltava l’horari perquè feia més hores de les que tocaven. Aquesta amonestació la va rebre el dia 26 de maig. Ell és pediatra i està en l’equip de les cures pal·liatives. Acompanyava els nens a morir. I això el portava a que ell i el grup del qual formava part, tinguessin una preocupació molt forta en aquestes situacions tan humanes i tan doloroses. Per això, moltes vegades, en lloc de cenyir-se a l’horari, se’l saltaven. Fins i tot treballaven en diumenge i fins i tot a les nits, i per això li van cridar l’atenció. El diumenge 25 de maig moria una nena de 4 anys, que ell havia acompenyat, i el dilluns, el cap de l’hospital va cridar l’atenció i el va amonestar perquè s’havia saltat l’horari laboral.

Què passa aquí? Es valora més l’horari que la delicadesa que va tenir tot aquest equip mèdic per acompanyar a la nena de 4 anys i a la seva família en un moment tan dolorós i difícil? Aquest equip, i sobretot aquest metge, eren el que diu Jesús, una llum en la fosca. “Vosaltres sou la llum”. I aquest metge va saber-ho ser en una situació dura, difícil. Era llum en aquella situació, era consol en aquell moment que semblava no tenir sortida.

I en la vida moltes vegades ens trobem amb aquesta alternativa, de fer allò que toca fer, amb l’horari i tot bé, o ser capaços del que diu Jesús: l’home no està fet per a la llei sinó la llei per a l’home; el dissabte ha estat fet per a l’home, no l’home per al dissabte. Aquesta és la llibertat que Jesús ens vol portar.Una llibertat per amor. Per això Ell trenca tantes coses tantes vegades, perquè Ell és la llum del món. “Jo soc la llum del món, qui em segueix no camina a les fosques”.

Nosaltres, com aquest metge, hem de ser simplement com un mirall que reflecteixi aquesta llum en moments foscos i difícils. Com diu el salm: “la vostra Paraula dona llum i l’entenen els senzills”. Diu també el salm: “Mostreu-nos la claror de la vostra mirada... El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por?” El Senyor és aquell que treu la por del cor, és aquell que il·lumina, és aquell que mira i reconcilia en el fons del cor.

Però això bàsicament ho hem d’aplicar a nosaltres mateixos. Com diu la litúrgia en una oració inicial de la missa: “Senyor, concediu-nos de pensar allò que a vós us agrada i forces per portar-ho a terme”. El que cal és primer de tot mirar el nostre cor, els nostres ressentiments, les voltes que donem en el nostre interior. D’aquí, com diu Jesús, venen tots els mals. Seguidament és la llengua la que actua. Tot això s’ha de guarir, tot això s’ha de curar. I necessitem metges que ho sàpiguen fer, que esdevinguin llum enmig de la fosca. I el Senyor ens demana a nosaltres que siguem un d’aquests.

Homilia Dimarts X durant l’any
Fra Jacint Duran
10 de juny de 2025