Glamour o glòria?

 A les consultes del metge, o altres llocs que et cal esperar hi ha revistes com l'Hola, el Lecturas, el Garbo... són revistes de la “premsa rosa”. Però no sols en les revistes especialitzades, aquesta premsa rosa hi és present també a les altres revistes, fins els diaris en tenen una secció, en diuen “Gent” o “Celebritats”... En aquesta premsa rosa normalment hi surten gent famosa, del cine, del futbol, de la reialesa... I allí hi ha el que en diuen glamour. Aquesta paraula es fa servir però antigament la paraula que es feia servir era “glòria”, ara s’utilitza poc. La paraula “glòria” tenia aquest sentit de glamour, era gent que tenia glòria, que tenia fama: de ser un gran escriptor, de ser un bon polític, etc...

La paraula “glòria" està en els escrits del Nou Testament , tradueix de la paraula “doxa”. “Doxa”, en grec, vol dir opinió. Per tant, qui té glòria? Doncs aquell que la gent opina que és important. Qui té molta glòria? Aquell de qui tothom en parla bé, de qui es diuen coses boniques, l’exalcen, és glorificat.

Però és important veure una cosa, que “doxa” en grec és la traducció d’una paraula hebrea que és “cabot”. I aquesta paraula no la dic per erudició, sinó que és important des d’un punt de vista espiritual, perquè la glòria, vol dir lloar, opinar bé d'una persona i fins i tot quan parlem de la glòria de Déu, ens pensem que li donem glòria nosaltres a Déu, però no. La paraula “cabot”, en hebreu, no ens diu el que nosaltres fem a Déu, que li donem lloances, sinó que la paraula que hi ha al darrere és el pes. La glòria recau en ser de la persona. Una persona té glòria perquè té pes, encara que no sigui reconeguda. La glòria no se la donen els altres sinó que la té ell, encara que ningú la reconegui. El qui té Cabot és una persona que val, sigui o no reconeguda.

Per això e llibre de l’Èxode dirà: “quan jo alliberi Israel d’Egipte, jo manifestaré la meva glòria", manifestarà allò valuós que és. Déu és infinitament  gloriós, perquè en Ell hi ha el pes, la valua, la realitat en si mateixa, el pes que fonamenta tota la realitat. Per tant, encara que ningú li canti lloances, Déu és gloriós, perquè té pes, és consistent, té valor infinit.

Per això l’Església en la litúrgia ho diu en el prefaci IV: “els nostres cants, que res afegeixen a la vostra glòria”. Res s’afegeix a la seva glòria. Déu és gloriós, sant en si mateix.

I és el que està passant també amb Jesús i que veiem a l’evangeli.  Jesús es compara amb Jonàs, i amb Salomó, i fins i tot amb el temple. Tot això són coses que nosaltres glorifiquem. Però Jesús està dient: “aquí teniu més que el temple, aquí teniu més que Jonàs, aquí teniu més que Salomó...” Quan està Jesús, tenim més que tot el que puguem pensar. Encara que els fariseus i els mestres de la llei diguessin que és un borratxo, amic de prostitutes i fora de la llei, encara que tingués mala premsa i no tingués glòria, encara que no parlessin bé d’ell, en ell radicava la glòria, en ell estava el pes substancial per la qual van ser fetes totes les coses. Per tant, és més que Jonàs, és més que Salomó, és més que el temple, és més que la llei, és el Senyor gloriós entre nosaltres.

Igualment nosaltres, el que som no pot dependre del que es diu de nosaltres . Com diu sant Francesc: “allò que som davant de Déu, això som i res més”. I la nostra gran glòria és l’amor de Déu cap a nosaltres, que s’ha revelat en Jesús. El seu amor revela la nostra glòria.

 Dilluns XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
24 de juliol de4 2023

 

 

 

 

 

 

 

L'ATZAR

Fa ja uns quants anys hi havia una senyora de mitjana edat que de manera regular, gairebé cada mes, ens venia a veure al convent per demanar ajuda. Puntualment se l’anava ajudant, juntament amb Càritas que anava fent el que es podia. Aquesta senyora treballava, cobrava, però cada mes s’anava a les màquines escurabutxaques i allí, per tenir un sou una mica més elevat, allà jugava i a poc a poc es quedava sense un duro. Això va durar bastant. Ara ja fa molts anys que li he perdut la pista. Però no és l’únic cas. Els jocs d’atzar provoquen molts desastres a les famílies perquè l’atzar hi és però no és manipulable. De fet, d’aquí ve el seu nom. La paraula atzar ve de l’àrab, i vol dir flor. Hi ha una flor que, en castellà, li ha quedat el nom: azahar, que servia per fer el ram de núvia i en català es diu tarongina, i fa una olor molt bona. Per què l'atzar té aquest nom de flor? Sembla que hi havia un os d’un animal que servia de dau, i en el joc es llençava i quan  sortia una part que semblava una flor, tothom cridava flor, i volia dir que havia guanyat. D’aquí ve el nom d’atzar. I l’atzar és molt present fins i tot en la mentalitat. Hi ha mentalitats que la seva vida la redueixen a l’atzar. La vida moltes vegades la reduïm a dir: “no he tingut sort a la vida”, com si l’atzar pogués marcar definitivament la vida de les persones. És una visió negativa de la pròpia vida, com atzar, la vida, així entesa, no queda a les teves mans, queda a les mans del que surti, tens sort o no tens sort, però no està a les teves mans canviar-ho. Quan tires els daus, no poses tu el número sinó que surt el que surt. És tota una concepció de la vida el que hi ha aquí al darrera. La vida no està a les meves mans, no disposo de la vida, la vida és pur atzar, i o tinc sort o no en tinc.

El cristianisme ha pensat molt poc en l’atzar. No el tenim massa present. Jo diria que és una falta. Cal pensar en l’atzar. Hi ha moltes coses que queden en mans de l’atzar. Moltes. Fixeu-vos que per atzar un neix en una família rica i un altre, per atzar, neix en una família pobre. I, encara que ens gloriem de la nostra intel·ligència, tant has fet tu per tenir intel·ligència com el que ha fet aquell que és un ruc. Ets intel·ligent per atzar, podries haver nascut sense intel·ligència. L’atzar va marcant moltíssimes coses de la vida, i algunes de molt injustes. Moltes vegades haver nascut en un poble amb grans dificultats econòmiques, com estem veient amb els emigrants que van arribant aquí, vol dir que tens una gran mala sort d’haver nascut en un país que tu no has elegit i t’hi has trobat. Hi ha moltes coses que no elegim i t’hi trobes.

El cristianisme no diu que l’atzar no tingui importància. El que diu és que passi el que passi, la teva salvació –el gruix del sentit de la vida humana, allò que et constitueix a tu– això està a les teves mans, més encara, a les mans de Déu.

Avui el text de Romans ho diu amb claredat. El capítol 8 de Romans és un dels centres més importants del Nou Testament. Diu: “Déu ho disposa tot amb bé d’aquells que estima”. Per tant, sigui el que sigui a la teva vida, tinguis sort o no, t’hagi tocat una bona família o una mala família, tot,  Déu ho pot disposar, si tu t’hi deixes, per al teu bé. Perquè no podia passar res més dolent que haver matat a Déu mateix. I aquest assassinat, que podia ser el pitjor que podia fer la humanitat, Déu l’ha canviat amb la nostra salvació, "ho ha disposat per el nostre bé". Per tant, l’atzar existeix, però el creient sap que Déu pot fer que allò que és una desgràcia en si mateix, pugui ser reconduït per al meu bé.

 I aquest és el gran tresor que tenim, aquest tresor amagat que és Jesucrist , que ens mostra que res, ni cel ni terra, ni present ni futur, ni mort ni vida, ni res de res, ens pot separar de l’amor de Déu que s’ha revelat en Jesucrist.

Tenint clar això, la vida humana certament que té moments en què se’ns escapa de les mans, que l'atzar pot marcar, pot ferir, però sabem que si confiem en ell, allò que nosaltres percebem com a mal,  Déu li pot donar un tomb total.

Un dels llocs als que jo  hauria d’anar més és a la nostra infermeria dels frares, i ara encara més, que hi ha el pare Mateu. Sempre que hi vaig surto amb aquesta consciència: és un lloc de pobresa, perquè molts estan allà perquè s’acaben, però de pobresa lluminosa. Acabo de parlar fa poc amb el pare Mateu, pobrissó, i diu: “sé que he d’anar cap al Calvari però ara estic en el Tabor”. Ell té una frase que sempre la tinc present. Diu: “jo no sé quan Déu actua, no sé si Déu fa això o allò, però en la meva vida m’he trobat amb  moltes coincidències providencials”. Certament que hi ha l’atzar, certament que a la nostra vida a vegades hi ha coses que nosaltres no conduïm, però Déu sí. Hi ha coincidències en què la providència, a través d’elles, actua, es manifesta i ens mostra el camí. Cal saber escoltar la manera on Déu actua, en què Jesús de Natzaret ens mostra el camí,i així la nostra pobresa sigui lluminosa gràcies al gran tresor que és la nostra fe.

Homilia Diumenge XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
30 de juliol de 2023

 

El titellaire emprenyat

A moltes Festes Majors es fan espectacles de titelles. S’ha fet famós un titellaire que es diu Mario Enzo. Ell va fer a tiktok una petita gravació que es titula: “El titellaire emprenyat”. És professor d’arts escèniques i ha fet representacions arreu del món. En aquest breu missatge diu: “quina porqueria de món estem fent!” Ho diu perquè va fer un espectacle de titelles i els nens, en lloc de seguir-lo, van començar a tirar pedres, a insultar, a donar puntades de peu..., o sigui que no va poder fer res, el pobre. Però ell no s’enfadava amb els nens, s’enfadava amb els pares, perquè, mentre els nens estaven tirant fang, escopint i fent altres bretolades a les pobres titelles, els pares eren allà cap d’ells es va moure. “Quin món estem fent!”, deia ell. Jo, tanmateix, comprenc als pares, perquè si no intervenen, els diuen que estan malcriant els fills, però si intervenen els diuen que estan frustrant els nens. Facin el que facin ho fan malament. Al final, miren el cel i dissimulen. És per pensar-hi.

Ens preguntem per què no hi ha natalitat, però és que, entre altres coses, ser pare avui dia no és que sigui més difícil que abans, sinó que implica haver d’assumir càrregues de sentiments de culpabilitat fins a l’extrem.

Aquest tipus de contradiccions també el trobem en d'altres camps. Contradiccions i ben grosses. Per exemple, es diu “no et posis límits”. Aquesta és una frase que es repeteix en els whatsapps i per tot arreu. “No et posis límits”, “sigues tu mateix”, “fes el que vulguis”, “no et posis barreres”. D’acord... Però tan bon punt comences a no posar-te límits, què et passa? Doncs, que et posen a la presó. Fins i tot s’ha fet servir aquesta frase per a un anunci d’un cotxe: “no et posis límits.” Però la realitat és que, quan acabes de sortir del concessionari, et diuen que no pots passar de 30 km/h, o que no aparquis aquí, o que no passis per allà... I et comencen a fer fotografies i et posen un munt de multes. En què quedem?

Tot aquest continu de contradiccions va a parar al mateix caparró, al nostre, i moltes vegades no tenim temps de pensar, de manera que actuem d’una manera i al cap de mitja hora actuem de la contrària. Igual que aquesta frase típica, que es va fer famosa el maig del 68 i que és al fons de moltes de les coses que es fan: “Prohibit prohibir”. És la frase que es va pintar per tot París. De fet, no vivim així, perquè vivim en l’època en què hi ha més lleis, més ordenances, més prohibicions... Facis el que facis, o està prohibit o està manat. Un dia actuem d’una manera i un dia d’una altra, i a vegades en un mateix dia.

Per tant, ens trobem en un món alguns pensadors anomenen “líquid”; un món en què es passa d’un cantó a l’altre sense cap consistència ni lògica. Jo afegiria, però, que tanmateix sí que hi ha un espai molt consistent. El nostre món intern, espiritual, està navegant en un maremàgnum. No ens entenem. Hi ha contradiccions molt fortes. És un món realment líquid, certament. Però fora d’aquest món hi ha unes barreres ben clares: l’economia. Tu ves al banc i no paguis... Això ho tenen molt clar tant els bancs, com les multinacionals... Cada vegada són menys els que tenen el poder en aquest món, i són més els qui queden a la cuneta. Però les lleis que governen l'economia estan claríssimes, dures com una pedra, consistents, ben sòlides.

És el mateix ambient de l’època de sant Zenon. De fet, en el martirologi trobem molts sants Zenons, normalment màrtirs del segle II o del segle III, i tots eren curiosament militars. El món romà era un món en què hi entraven moltes supersticions i moltes contradiccions. Sant Pau, quan fa el discurs a l’areòpag diu: “Us veig molt religiosos. Veig imatges de déus per tot arreu, fins i tot n’hi ha una que posa al déu desconegut". Hi ha de tot a Roma en aquella època: totes les idees, pensaments, religions i contradiccions, però hi ha una cosa clara, la Pax Romana. Això era claríssim. Podies fer el que volguessis, però no toquessis la pax romana. I aquesta pau es defensava com ara, a través de les armes, la força i la coacció.

Sant Zenon, el nostre patró, porta un nom del tot pietós. Zenon vol dir en grec “aquell que està sotmès al Zeus.” Un déu important que forma part d’aquest món bigarrat, complicat i líquid de la mitologia antiga. Sant Zenon també formava part de l’altra estructura: era soldat i, per tant, defensava la Pau Romana amb la força de les armes. La pau romana, no qualsevol altra, sinó la dels interessos de Roma.

Per tant, quan Zenon va deixar d’estar sotmès a Zeus i es va sotmetre al jou suau de Crist, no va ser simplement una qüestió d’idees, sinó que li va canviar la vida totalment, perquè va deixar d’estar lluitant a favor de la pax romana i va començar a treballar pel Regne de Déu. I això li va comportar la mort. En aquell moment els cristians eren molt més conseqüents del que som nosaltres ara. Jesús va predicar molt clarament que els cristians havíem de ser gent de pau fins al final. I què va fer Zenon? Deixar les armes. I això li va comportar la mort. I les va deixar perquè el seu Regne era el del Crist, no el del Cèsar: era el de Jesús de Natzaret. Ell segurament devia ser un d’aquells que deia l’evangeli que no era dels savis ni entesos, sinó de la gent senzilla, del poble, però va fer una opció coherent per Jesús de Natzaret.

Els textos de la litúrgia d’avui són molt bonics. Us aconsello de tornar-los a llegir. “Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat als savis i entesos allò que heu revelat als senzills i als pobres. Sí, Pare, així us ha plagut. Tot ho heu posat a les meves mans. Ningú coneix el Fill sinó el Pare, i ningú no coneix el Pare sinó el Fill i aquell que el Fill el vol revelar. Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera”.

Els cristians, com sant Zenon, hem de fer una opció seriosa. Jesús és aquell en el qual veiem el rostre de Déu. “Qui em veu a mi, veu el Pare” llegim en l'Evangeli de Joan. Una opció per Jesús, és optar per la manera de fer de Jesús. I la primera cosa que ens demana és veure els senzills d’aquest món, els pobres. I quan un es posa en aquest camí, no li han d’explicar res perquè en el seu interior sentirà: “Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”.

La voluntat de Jesús és complir també el text de Zacaries que hem escoltat: “Alegra’t!” És el missatge dels cristians: “alegreu-vos, perquè entra el teu rei humil, muntat en una somera. Ell traurà de tu les armes, els arcs, els carros de guerra i dirigirà als pobles paraules de pau”.Els cristians hauríem de ser gent que transmet alegria, que transmet sentiments de pau, de reconciliació.

El dia 7 de juliol celebràvem sant Ot, bisbe d’Urgell. Em va fer recordar un altre sant també d’Urgell, sant Ermengol, bisbe. Ell va morir pujat a una bastida de la qual va caure. I què feia? El seu bisbat era tot de muntanyes, un terreny complicat, separat a trossos. I quina era la manera de crear comunitat? Fer ponts. Va ser un bisbe que va fer de paleta. Va construir ponts. I a partir d’aquests ponts reals es va anar creant el poble. Fixeu-vos que el primer que es fa en una guerra és trencar els ponts, físics i espirituals. Cal crear ponts, cal crear relació, cal donar un punt de referència que doni sentit a aquesta vida. I pels cristians, aquest punt de referència té un nom: Jesús.

 Homilia diumenge XIV durant l’any
Fra Jacint Duran
9 de juliol de 2023

 

 

Projectes frustrats

En aquest convent d'Arenys de Mar hi ha moltes cel·les: són habitacions que no sobresurten gaire pel seu ordre i organització. Hi ha habitacions que estan fetes un desastre amb el frare inclòs. Però hi ha una habitació que és la més desordenada de totes, es tracta d' on hi ha l’arxiu del convent. És una habitació petita plena de documents antics. Hi va haver un moment determinat en què es va organitzar bastant bé, però a partir d’aquella organització es van anar acumulant papers i papers. Si un dia entreu en aquella habitació, hi ha un lloc on hi ha molts dels projectes que es van idear per dur-los a terme en aquest convent al llarg del temps. Si els aneu repassant, podeu quedar amb els pèls de punta. Sort que la majoria de projectes no es van fer, perquè hi ha alguns projectes d’aquests que són una calamitat. N’hi ha d’altres que dius: “Mira, no estaria malament”. No sé si hi ha convents caputxins a Catalunya que tinguin tants projectes i tan poques concrecions, perquè la gran majoria no s'han dut a terme.

M’ha fet pensar una mica en el que ens passa a la vida cristiana. A vegades suplim el fer pel projecte, el fer pel proposar-nos, pels propòsits. Els propòsits són una autèntica enganyifa que ens fem a nosaltres mateixos. Fem grans propòsits i, quan fallem, els propòsits són encara més grans. I vinga fer propòsits, i vinga a tenir un munt de propòsits acumulats, arxivats, sense realitzar... Suplim el fer pel projectar i així ens quedem tranquils. Quan tenim una cosa ben projectada, ja no ens en recordem més, com si el projectar suplís el fer.

L'Escriptura és eminentment concreta. Isaïes, quan parla del futur, cap a on hem d'anar, ho concreta. Què han de fer els israelites? Fer el seu deure. No us n’aneu per les branques, feu el bé i compliu el que heu de fer. Si ho feu així, altres pobles veuran que sou un poble assenyat, com diu el llibre del Deuteronomi. En el moment en què escriu Isaïes ja hi ha gent d’altres pobles que s’afegeixen a Israel per servir al Senyor. Però què ha de fer Israel? Fer el que diu. I aquest fer el que diu, concret, farà que la gent vegi que és un poble assenyat i que del seu interior brolla una saviesa i una llum a la qual val la pena d’afegir-s’hi.

Llavors dirà als qui venen: “sigueu fidels a l’Aliança i aleshores el Temple esdevindrà lloc d’oració de tots els pobles.” L’evangeli també és molt concret. Diu: “Joan va ser un testimoni a favor de la veritat.” I quin és el testimoni de Joan? És el ressò de tot l’Antic Testament dient que en Jesús no es fa un projecte, sinó que en Jesús es realitza tot el que hi havia projectat. Jesús és el compliment de tots els projectes de l’Antic Testament, de totes les promeses, de totes les profecies. Ell és el que compleix, on es realitza concretament. I això on es veu? És el que dirà Jesús mateix: “Les obres que jo faig mostra que Déu m’ha enviat.” I Ell, Jesús, és el nostre Temple allà on tots ens reunim per pregar. Les pedres, nosaltres, som el tabernacle on Jesús habita. Jesús ens demana que la nostra vida sigui una contínua oració, una oració continuada de sempre. Avui, a l’ofici, hi ha un text molt bonic de sant Agustí que diu: “Si voleu ser una oració continuada, no apagueu el vostre anhel.” L’oració continuada, diu sant Agustí, és el desig, l’anhel profund de Déu. Aquí hi ha la font on brolla l’oració continuada. I si d’aquí brolla la font continuada és d’aquí on raja la nostra salvació.

El Senyor ens convida a reunir-nos, a fer comunitat perquè aquesta font ragi i guareixi.

Homilia Dedicació església caputxins Arenys
Fra Jacint Duran
16 de desembre de 2022

 

 

 

SUPERMAN

"¿Qué es esto? ¿Un pájaro? ¿Un avión? No, es Superman". Moltes vegades als còmics de Superman sortia aquesta frase. En una situació en la que ja no hi havia sortida, de cop i volta es veia una cosa en el cel i la gent comentava: Què és això? Un ocell? Un avió? No, es Superman. I venia a salvar de la situació. Superman és un dels personatges dels còmics més coneguts i que ha tingut més èxit. Segons tinc entès, va començar als anys 40. Però després n’han vingut altres personatges d’aquest tipus: Spiderman, Batman... tota una colla, que han passat del dibuix, del còmic, a les pel·lícules i als dibuixos animats.

La paraula Superman vol dir Superhome. Als anys 40, quan va sortir això, era el principi de la guerra amb els nazis. I era una de les paraules més emprades gràcies a un pensador que encara continua tenint molta influència: Nietzsche. Ell deia que l’home ha de superar-se, influït pel pensament de Darwin. Deia que igual que totes les espècies s’han anat superant fent-ne altres, l’home s’ha quedat estancat, i hauria de fer una cosa diferent, un superhome. Fins i tot Nietzsche té un llibre que es diu: “Humà, massa humà”. Deia que s’havia de fer una cosa nova, diferent, més que l’home, perquè l’home queda petit. Per tant, s’ha de fer un superhome. I això que va portar tants maldecaps a través de moviments als nazis, també va portar maldecaps per altres cantons, perquè aquesta idea de superar l’home, avui en dia és el nucli de quantitat de coses que són bones de la ciència. No tenen connotacions necessàriament dolentes. Però, al darrera hi ha aquesta imatge, superar l’home, fer-lo etern, buscar pròtesis i més pròtesis perquè la persona duri eternament. Això sí, molt avorrit, però tot ple de pròtesis. Es busca una cosa diferent, una cosa que sigui superior a l’home.

Fins i tot aquí està la gran temptació que ja està en el capítol tercer del Gènesi, molt ben explicat per la serp: “Si menges d’aquest fruit seràs com Déu”. En definitiva, aquesta és la gran temptació que travessa el cor de l’home: ser com Déu, omnipotent, omniscient, sobretot una cosa ben clara, sense dependre de ningú. Religió vol dir estar lligat a... per tant, res, l’home, ell mateix, superhome, ser com Déu o ser Déu.

Aquesta frase de la serp: "sereu com Déu", Déu mateix segurament que hi estaria d’acord, totalment d’acord. Voleu ser com Déu? Sí, cap problema. El problema nostre no és voler ser com Déu, sinó posar l’accent de Déu en l’omnipotència, la força, l’omnisciència, en ser totalment independent... "Tranquils, jo us mostraré com és Déu, com soc jo" diu Déu. I com ho mostra? Encarnant-se. Aquest és Jesús de Natzaret. Voleu ser com Déu? Aquí teniu la imatge. "Qui em veu a mi, veu al Pare", diu Jesús. El gran desig de la persona humana és ser com Déu, ser profundament humà com Déu, perquè Déu esdevé Déu assumint plenament la humanitat, no destrossant-la, no violentant-la, sinó sent persona humana, sent home. Aquesta és la gran proposta que fa Déu. Jesús és Déu amb vosaltres. Imiteu-lo. Voleu ser com Déu? Doncs aquí teniu la imatge a imitar, a seguir, i sereu fills, més del que pensàveu.

I això, que de vegades ens pot semblar una cosa molt externa, està profundament arrelada en la vida quotidiana. La vida quotidiana, avui en dia sobretot, hi ha una al·lèrgia a la religió, i no només en relació amb Déu sinó en tota aquella cosa que sigui depenent de... La gran imatge de la persona avui en dia és ser independent, ser individu, no dependre de ningú, ni de Déu ni dels altres, sinó tot sol. Per això, la imatge de Jesús com a imatge de Déu ens entendreix, ens torna a posar en el que és humà, profundament humà, que és dependre de, i que altres depenguin de nosaltres, perquè la dependència és lo profundament humà. La interdependència.

Per començar, Déu depèn de nosaltres. Per poder-se encarnar va necessitar del sí de Maria. Sense el sí de Maria no es podia encarnar. Sense la col·laboració de sant Josep no es podia encarnar. Sense la nostra col·laboració, sense el nostre sí, Déu no pot intervenir en el món. Déu no pot salvar-nos si no ens obrim a Ell. Necessita el nostre sí. Déu depèn de nosaltres. I ens demana que nosaltres depenguem d’Ell, que confiem en Ell, igual que Ell confia en nosaltres.  Això no és fàcil i és la gran aventura de la fe, confiar en Déu i en concret en Jesús, perquè en Jesús sabem com Déu actua, com Déu pensa, què és el que Déu vol de nosaltres. Aquí hi ha el punt. I això ho podem fer no per les nostres pròpies forces, perquè depenem de Déu, perquè la persona humana és tendrament, profundament depenent, i sobretot depenent de Déu.

La imatge que presideix aquesta església, la Mare de Déu gràvida, és la imatge del que som nosaltres. Déu està al nostre interior, no simplement individualment sinó com a comunitat cristiana. Estem en cinta. I d’aquí ve la nostra força: deixar-lo créixer, infantar-lo, donar-lo a llum com dirà sant Francesc

 

 Homilia Diumenge IV d’Advent
Fra Jacint Duran
18 de desembre de 2022

 

 

MENJA COM VULGUIS

Quan era adolescent ( si és que he acabat de ser-ho...), vestia bastant malament, perquè tenia una veïna de casa que sempre que em veia em deia una frase que també he sentit a altres llocs. Em deia: “Viste como calzas, y calza como vistes”. No sé si el que anava malament era les meves sabates, o era els pantalons o la samarreta. Però cada vegada deia el mateix. No n’he fet gaire cas.

Però m’ha vingut ara a la memòria aquesta frase pel fet que  l'he vist avui, però canviada. Ja no diu “Viste como calzas y calza como vistes”, sinó que diu: “Pensa com menges i menja com penses”. Ho he vist en una bossa que portava fra Climent, i és d’una botiga. Ara es dona molta importància al menjar. Que si aquest és vegetarià, que si aquests altre és bagà, que si aquell altre no menja carn de vedella, que si aquest altre no menja això altre... El menjar ha esdevingut una cosa sagrada. Aquesta  importància al menjar també hi era a l’Antic Israel. Menjar era definitori de la religió. Ni sant Joan ni Samsò no han de veure vi, ni licors, ni segons quins menjars. Els israelites tenen les seves prohibicions en el menjar i d'altres religions, també. En canvi, Jesús, és catalogat de beure i de menjar de tot. I els cristians no tenim cap prohibició en el menjar. És una religió que no té restriccions en el menjar. Farà dejunis, farà el que sigui, però no té menjars bons o dolents.

En la bossa de fra Climent  la frase deia: “Pensa com menges i menja com penses”. I he mirat dintre, i sabeu què hi havia? Les formes de l’eucaristia. I m’ha fet gràcia. Certament nosaltres no tenim normes de menjar, gràcies a Déu som lliures. Però sí que tenim un menjar propi, i aquest menjar és l’Eucaristia. No ens passaria com Samsó, que no pot menjar això, o no pot beure allò, o com Joan Baptista, que és el resum de l’Antic Testament i també li passa el mateix, però sí que Joan Baptista assenyalarà un menjar: “Mireu l’anyell de Déu”. Aquest és el nostre menjar. Així ho mostra el sacerdot en cada Eucaristia.

El que és important no és el com sinó el què mengem. Què mengem els creients? Jesús, la seva paraula i a Ell mateix. I  mengem per transformant-nos en allò que mengem i bevem, com diu sant Agustí. Aquest menjar ens transforma. Aquest és el naixement que cada dia fem a l’altar, no de Joan Baptista sinó de Jesús que se’ns dona en el seu cos i la seva sang per néixer a una nova vida. Pensa com menges, viu com menges.

 

Homilia 19 de desembre
Fra Jacint Duran

19 de desembre de 2022 

EL MISTERI SECRET AMAGAT DESDE  TOTS EL SEGLES

Fa poc que es va fer memòria del centenari del naixement d’un gran director de cine italià, Pier Paolo Pasolini. Aquest home era ateu i comunista, tot i que va ser després expulsat del partit, té grans pel·lícules, algunes una mica dures i difícils, però el papa Benet XVI diu que una de les seves pel·lícules és de les millors que s’han fet mai sobre Jesús: “L’evangeli segons sant Mateu”. És una obra molt austera que va seguint, fil per randa, gairebé tot l’evangeli de sant Mateu. Crida l’atenció que  un home que es declarava ateu hagi fet una de les pel·lícules més ben fetes sobre Jesús.

Quan va sortir, l’any 1965, va haver-hi un capellà, Mossèn Dalmau, que va escriure a la revista Serra d’Or un article sobre aquesta pel·lícula, i deia així: “Jo no sé massa de cine, algunes coses diria de la pel·lícula, però sense saber-ne; el que agraeixo de Pasolini és que sempre que es parla entre ateus i creients, entre comunistes i catòlics, es parla sempre a nivell de qüestions socials o culturals. Això està bé, però mai es toca el tema clau, el de la fe, del que significa creure en Jesús". Amb aquesta pel·lícula Pasolini posa sobre la taula, des de la perspectiva no creient, una lectura de l’evangeli de sant Mateu, i s' ha d’agrair. Fins i tot actualment, quan es parla de l’Església, moltes vegades es parla de la seva acció social,  i cal reconèixer que, no podríem trobar cap associació mundial, en la història i en l’actualitat, que faci tant a favor de la gent necessitada, això és evident, i, per tant, això dona peu a un cert reconeixement. O també es pot parlar des d’un punt de vista cultural, hi ha grans personatges a l’Església que són grans referents de la cultura, tant a Europa com a fora, a Àfrica, Àsia, Amèrica...  per tant, es parla d’aquests personatges però no des de la perspectiva de la fe: què és el que motiva la seva vida. Quan parlem de l’Església en parlem com una ONG. Quan parlem de religió, parlem de "l’aspecte religiós" , com si poguéssim parlar de la fe com d' un aspecte més entre altres.  Però, el cor del cristianisme, de què hem de ser especialistes nosaltres, és Jesús. Fins quan parlem de Déu, hem de parlar del Déu en el que Jesús creia, del Déu que transparentava Jesús. Hem d’escoltar quina era la seva relació amb el Pare. Jesús és el nostre centre. "Qui em veu a mi veu al Pare".

Això és el que diu Pau a la carta dels Colossencs, de manera solemne. Diu: “Déu m'ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres les seves promeses, el seu misteri secret, que d'ençà que existeixen els segles i les generacions humanes ell guardava amagat, però que ara ha revelat al seu poble sant”. I quin és el secret pel qual van ser fetes totes les coses? “…que Crist, l'esperança de la glòria que ha de venir, estigui en vosaltres”. Crist, que és l’esperança de la glòria futura, Crist que és la imatge de Déu, Crist que és Déu amb nosaltres, Crist en el qual habita la plenitud de la divinitat... estigui amb vosaltres, com a comunitat i com a persones concretes. I dirà sant Pau: “I aquí està tot el meu treball, que arribeu al ple desplegament de Crist en cadascú de nosaltres”. Aquesta és la vida del cristià.

Certament que l’Església fa grans obres culturals, fa grans obres socials, fa moltes coses, fins i tot religioses, però el nostre centre és Jesús i tota la resta s’entén als ulls de Jesús. Jesús amb mi, que es va desplegant i em va portant a la plena humanitat.

Per això la imatge de Marta i Maria és tan important per a nosaltres, perquè no es tracta del 50% de Marta o de Maria, no. El que està dient Jesús és que abans de fer res, abans de servir, fins i tot en els pobres, calla, seu-te i escolta, que no és simplement fer per fer... Escolta’m, això és el que vol, i per això dirà: “Maria ha escollit la millor part i no li serà presa”, perquè el creient és aquell que s’asseu com Maria als peus de Jesús, i l’escolta. I, quan l’ha escoltat, sabrà com servir-lo en els pobres, en el món, en la seva família, a tot arreu. Llavors ens adonarem, que allò que creiem tan important no ho és tant , i allò que no valoràvem sí que ho és, perquè moltes vegades la vida ens porta a fer coses que són urgents i perdem les importants. I Jesús ens ajuda a adonar-nos de quines són les importants, i no simplement com a mestre, sinó amb la força de Déu en nosaltres que ens porta a realitzar allò que Ell mateix ens inspira.

 

 Homilia Diumenge XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
17de juliol de 2022

.