L'ENVEJA , LA GELOSIA

Els nens fan una de les coses més difícils. Un nen, quan té un germanet, se li desvetlla aquest ventall de sentiments que no sap controlar: d’enveja, de gelosia, es creu no valorat... No és fàcil passar de ser sol a acollir algú altre que sigui nou a casa. Costa molt.

Per això, la mateixa Escriptura moltes vegades posa, fa surar, fa treure tots aquests sentiments contradictoris que hi ha al nostre interior i que no entenem, i que són precisament la incapacitat, la dificultat, el dolor d’acollir aquell que no és dels nostres. Perquè per molt germà que sigui, en principi no és dels nostres. Costa molt. I això ho tenim molt arrelat en el nostre interior.

La Bíblia contínuament ens presenta aquestes dificultats, començant ja per la tragèdia que significa Caín i Abel. Però podríem seguir per quantitat de personatges a la Bíblia que mostren aquest antagonisme dels sentiments cap a les persones que ens fan ombra, o que ens sembla que ens fan ombra. La dificultat de viure amb gelosia, la dificultat de viure amb enveges... perquè les tenim. I això ho projectem, no simplement amb els nens sinó amb les nostres relacions de treball, de comunitat..., fins i tot d’església. Quantes enveges i dificultats! la dificultat d’acollir-les. De reconèixer que les tenim i saber-les treballar.

Sant Francesc tenia una frase en que ressona la tradició, els Pares de l’Església, sobretot sant Joan Crisòstom. Deia ben clarament tot meditant una paraula de sant Pau: “Què tens que no hagis rebut?” Pensem-ho. Què tenim que no hàgim rebut. En què tenim dret de reivindicar coses que no són nostres? Tot ho hem rebut. Sant Francesc ho deia ben clarament: “Què tens que no hagis rebut? I si ho has rebut, per què te’n glories, per què te n’apropies? No és teu”. Seran una reflexió de les paraules de sant Joan Crisòstom que dirà: “Déu ha donat tot el necessari perquè tots puguin viure”. El problema és quan hi ha hagut uns quants que s’ho han apropiat. Aquesta és la dificultat. S’ho han apropiat però no és d’ells.

La carta de sant Jaume és molt dura: “Ai de vosaltres els rics, la vostra riquesa s’ha podrit, i el jornal que heu escatimat als vostres treballadors clama al cel”. És el crit d’un Déu que ens ha fet tots de casa, i veu amb dolor l’apropiació indeguda dels béns només per a uns quants.

Moltes vegades Càritas ha d’ajudar gent que treballa. I per què els ajuda? Perquè no arriben a finals de mes i no poden pagar, normalment, el pis en què viuen. Això no ha de ser així. Déu ho ha fet tot per a tots. I és aquesta la disposició que se’ns demana, la de sant Francesc, que sapiguem que tot ho hem rebut de Déu no per apropiar-nos-ho sinó per entrar en comunió amb els altres i no parlar de mi sinó de nosaltres, passar del “jo” al “nosaltres”, del “meu” a la “fraternitat”. Aquí hi ha el gran treball a fer.

Jesús sempre serà per a nosaltres aquell que no és dels nostres, sempre, perquè és Déu, i Déu sempre ultrapassa, trenca esquemes i ens fa sortir de les nostres quatre idees més o menys clares.

Tant de bo que avui el Senyor ens donés aquest sentit de pobresa i de senzillesa que ajudi a fer un món més just segons la voluntat de Déu. I no sigui la gelosia, l'enveja, l'apropiació qui ens governin.

 

 Homilia Diumenge XXVI durant l’any
Fra Jacint Duran
29 de setembre de 2024

 

 

 

VEURE I MIRAR

Segurament que les coses i fets que veiem durant un sol dia, per la televisió, pel carrer, per tants llocs i pantalles, abans no es veia en tota la vida. Ens passem la vida veient gran quantitat de coses. Amb el zàping, anem passant d’un canal a un altre sense mirar, només veient i veient i veient... Però cal subratllar una cosa. Veiem moltes coses, moltes, com mai, però en mirem molt poques. És diferent veure que mirar. Mirem molt poc. No ens fixem amb el que tenim al costat. No fixem la mirada, simplement veiem de passada. Veiem però no mirem.

I el cas és que la persona humana és algú que per constitució se sent mirat. Ens sentim mirats. Quan fem qualsevol cosa sentim la mirada d’algú. Som algú que està no simplement vist, sinó mirat profundament.

Aquesta és la història de la Bíblia, la història de l’Antic Testament i del Nou. Un dels textos més centrals, que es troba al llibre del Èxode.  Déu mirà el seu poble oprimit, es feu càrrec de la situació i el volgué alliberar. El mirà. La mirada de Déu sobre el seu poble és constant.

I continua el text dient que Moisès veié i mirà l’esbarzer incandescent que es cremava però no es consumia. El mirà. I finalment, diu el text que Moisès es tapà els ulls perquè no gosava mirar Déu. Mirar vol dir tenir l’atenció posada en l’altre. I quan l’altre és Déu tot pot canviar.

Això ho trobem també en Jesús. Si llegiu els evangelis veureu també les mirades de Jesús. En l'Evangeli de Sant Marc diu que Jesús es mirà amb afecte aquell home ric que li preguntà com aconseguir la vida eterna. Jesús o simplement el veié, no simplement el mirà, sinó que el mirà amb afecte. La mirada de Jesús és dirigida, amb afecte.

Però a vegades la mirada de Jesús també és dura. Hi ha el text, també de Marc, d'una dona que tenia la mà paralitzada. I Jesús els pregunta als fariseus i mestres de la llei si és lícit curar en dissabte o no. I el text de sant Marc diu que tothom callava. I Jesús, diu el text, “se’ls mirà de fit a fit, indignat per la seva duresa de cor”. La mirada indignada de Jesús, per tantes vegades que el nostre cor està empedreït i tancat.

També hi ha una altra mirada, que corprèn molt, que és quan sant Pere nega Jesús durant la passió i sant Lluc diu que Jesús lligat amb els soldats es gira i el mira. Pere arrenca a plorar. Jesús mira. Però normalment les mirades de Jesús a l’evangeli són mirar i cridar, a la vora del llac, crida a Pere, Andreu, Jaume, Joan, Mateu..., els mira i els crida: “Seguiu-me”. Aquesta és la mirada que hem de deixar reposar sobre nosaltres mateixos. Aquesta és la mirada que hauríem de saber copiar-la també nosaltres. Mirar amb afecte, mirar a Jesús i seguir-lo.

De fet, la mirada de Jesús reposa sobre nosaltres, perquè canviem el cor, perquè nosaltres sapiguem mirar amb la mateixa mirada i sentiments del Senyor Jesús. Homilia Diumenge

 

XXVIII durant l’any
Fra Jacint Duran
13 d’octubre de 2024

 

EL TEMPS

Aviat canviarem l’hora una altra vegada. Passarem de l’horari d’estiu a l’horari d’hivern. Per tant, ens haurem d’aixecar una hora més tard i el rellotge s’haurà d'adaptar. Hi ha un temps, el del rellotge, que és absolutament intranscendent, el muntem nosaltres, els humans,  tant és així que el podem tirar endavant o endarrere i quedar-nos tan tranquils. Per tant, hi ha un temps del rellotge, regulat per nosaltres. Però hi ha un altre temps, el biològic, i aquest no el podem canviar tan fàcilment. És el temps del nostre cos. El cos té un temps, té un rellotge, i no està a les nostres mans tirar-lo endavant o endarrere. Cada una de les milions de cèl·lules que tenim van fent el seu curs, es desperten, s’aixequen, tenen un horari i van fent tot un procés. Nosaltres no som amos del rellotge biològic.

Però encara hi ha un tercer temps, l’interior. Això ho ha estudiat un alemany que ha fet un llibre sobre el temps. Hi ha un tercer temps, segons ell, el temps interior. És el temps psicològic amb què vivim les coses. De vegades hi ha una visita que es fa molt agradable i el temps passa volant. Cronològicament és el mateix, el rellotge marca la mateixa hora però nosaltres ho vivim molt ràpid. En canvi, hi ha altres moments en què tenim una visita pesadíssima i que no acaba de marxar, i el rellotge sembla que s’hagi alentit, va molt poquet a poquet. Les coses negatives les vivim d’una manera diferent. Per tant, hi ha també el temps interior.

Podríem afegir un quart, que aquest senyor no té en compte, el temps de Déu. Com es viu el temps quan Déu és el nostre centre. Jesús ens ho mostra. L’evangeli de sant Marc, que està molt ben estructurat, ens mostra com organitzava un dia Jesús, com tenia cronometrar un dia, què feia en un dia.

Com començava Jesús el dia? Què tenia programat? Segons l’evangeli de sant Marc, s’aixecava quan encara era fosc, anava a un lloc solitari i pregava. Així començava Jesús la seva jornada segons l’evangeli de sant Marc. Quan encara era fosc anava a un lloc solitari i pregava al Pare. Aquí hi ha la primera cosa central de Jesús. Jesús programa la seva vida a partir del temps de Déu, del temps del Pare.

I continua: després d’aquesta centralitat, estan els germans. El primer que feia després de la pregària, Jesús va a passejar per la vora de llac de Genesaret. Però no va a passejar per fer footing, ni les passes que s’han de fer, ni controlar el rellotge biològic a través d’aquests rellotges que hi ha ara que marquen els passos que fas... No tenia rellotges d’aquests. El primer que fa Jesús és formar la seva família, i crida a Pere i al seu germà Andreu, i a Jaume i Joan. Més endavant diu el motiu: perquè estiguin amb ell i enviar-los a predicar. Fa la seva família. Després, què fa amb aquesta família? Lògicament, seure a taula i dinar. A Jesús li agrada la taula compartida.  Assegut a taula treballant, formant la seva família.

Primer la centralitat de Déu, que sempre hi és, però necessita temps. Després el temps dedicat a la família, i després a la predicació. Una predicació que desconcerta, una predicació que costa entendre, però feta amb autoritat, amb força, que treu el mal, que allibera.

I quart. En què ocupa el dia Jesús? En guarir.  Es passa fins a la nit guarint, restablint, curant, predicant. Així organitza Jesús el seu horari. Ell té el temps de Déu.

Per això és bo que en començar el text de sant Marc també nosaltres ens preguntem: com tinc jo organitzat el meu temps?, com ocupa Déu el meu temps?, o simplement estic centrat en mi mateix, en les meves preocupacions, les meves cosetes, el meu telèfon biològic?, o estic massa preocupat pel temps cronològic i estic pendent sempre del rellotge? Com organitzo el meu temps: cronològicament, biològicament? Quin lloc ocupa Déu en la visió del temps? Perquè, en definitiva, som temps. I quan diem que hem de donar la vida per Déu i per germans estem dient, literalment, que estem donant temps. Si no donem temps no ens estem donant.

I perquè això sigui possible ha de passar el mateix que va passar amb els que escoltaven Jesús a Cafarnaüm. Cal quedar estranyats davant de Jesús. Jesús ens ha d’estranyar. Potser l’escoltem massa sovint i no l’entenem ni ens deixem interpel·lar, però hauria de passar el que els hi passava a aquells que l’escoltaven a Cafarnaüm, que quedaven estranyats, admirats per la doctrina predicada amb autoritat  que té la força d’alliberar.

Homilia Diumenge IV durant l’any
Fra Jacint Duran
28 de gener de 2024

 

 

 

 

EL CALLISTA

Fa uns anys que vaig anar a una callista perquè tenia unes durícies a la part dreta del peu i em costava caminar,  m’havia sortit fins i tot un ull de poll. La callista me’l va treure i vaig poder tornar a caminar bé. Però al cap de poc, tornem-hi. I al cap de poc, una altra vegada. Al final li vaig preguntar a la callista el perquè em sortien aquestes durícies i els ulls de poll i em va dir que amb l’edat passava. És l’edat. Paciència. Resignació. No s'hi pot fer res.

Al cap d’una temporada vaig tornar a tenir-ho, i la callista estava de baixa i no em va poder atendre, i vaig anar a un altre que amb prou feines deia bon dia. I al final també em vaig atrevir a fer-li la pregunta del perquè em sortien les durícies i els ulls de poll i em va respondre que això era postural. No em vaig atrevir a preguntar-li què volia dir. Però ell mateix em digué que això era de la postura en la qual posava el peu. I vaig començar a mirar com posaven   els peus els altres, i sí, i veia que tots els peus estaven posats a terra bé i jo no els posava així sinó que els posava de cantó. Era això la causa. Des que vaig anar aquella vegada, posava els peus a terra plans els dos, i han passat anys i ja no hi he tornat per aquesta raó al callista.

 El primer problema és diagnosticar bé. Però no n’hi ha prou amb això. Si aquell senyor m’hagués dit que el problema era postural i jo no hagués fet res, ara tindria les durícies igual que abans, exactament igual. No n’hi ha prou amb saber, cal fer. Però és important saber per poder fer el que és correcte de fer.

El Papa, sovint, ha fet també el seu diagnòstic del món actual. Un diagnòstic una mica dur.  estem en un moment de grans convulsions, en el que gairebé hi ha una tercera guerra mundial, a trossets. Però, diu ell, el diagnòstic no és el d'una agonia que acabarà en mort, sinó que són els dolors d’un part que acabarà en un naixement, en un món nou. Els sintomes són semblants però el diagnòstic és diferent. Oposat. Igual que la primera callista em va dir que era a causa de l’edat i no hi podia fer res, i el segon em va dir que era postural i hi podia fer alguna cosa. Si és una agonia el que vivim, no podem fer res. Si en canvi és un part hi podem col·laborar. Hem de preparar un món nou. I crec que malgrat tots els dolors i les dificultats es tracta del món i es tracta de nosaltres també, del nostre petit món, de la nostra vida. O podem veure les nostres dificultats i dolors, les nostres durícies i ulls de poll que ens surten a la vida com una agonia constant que només porta dolor i mort, o ho podem veure com dolors necessaris per a un part, per a una vida nova, per a una transfiguració.

És la visió que Jesús ens demana de tenir. Jesús ens demana veure el món, la meva vida, la meva situació, com un camí que puja la muntanya alta no per cansar-se, no per morir-se a dalt de la muntanya, sinó per transfigurar-se. I això només ho farem d’una manera, la que diu el Pare, enmig del núvol: “escolteu-lo”. Els creients hem de saber escoltar el Senyor, escoltar-lo seriosament fins arribar a obeir-lo, fins arribar a seguir-lo. La Segona Carta de Sant Pere ens diu: “fareu bé d’escoltar els profetes, que són una llum en un lloc fosc, fins que no aparegui l’estrella del matí en l’horitzó dels vostres cors”. Els profetes són una llum en un lloc fosc, però el Crist, l’estrella del matí que anuncia un dia nou, que anuncia una vida nova, que anuncia la transfiguració de les nostres vides.

I per això hem de saber, nosaltres cristians, pujar a la muntanya alta, no quedar-nos arran de terra amb quatre raons superficials que tothom repeteix. Pujar, anar amunt. I allí estar amb el Senyor. No estar sol, sinó estar amb el Senyor. I dir com Pere: “què n’estem de bé aquí”. I quan un està bé amb el Senyor, de cop i volta es veu rodejat d’un núvol lluminós que el terroritza, perquè el fa passar de mort a vida, el fa passar d’una vida a una altra, el transfigura, per quedar-se amb Jesús tot sol, amb Jesús que s’acosta a nosaltres, ens toca i ens diu: " no tinguis por".

Gregori de Nissa, un pare de l’Església del segle IV, diu que no és tan important saber què és la salut, el que és important és estar sa, i això és el que ens mostra l'Escriptura, no parlar simplement, sinó seguir, escoltar el Senyor, obeir-lo, seguir-lo, transformant-nos en aquest seguiment. Si no ens transfigurem és que no l’hem escoltat. Si el nostre cor continua en les mateixes coses és que no l’hem escoltat. Perquè Ell el que vol és fer davallar sobre nosaltres com aquest núvol lluminós per transfigurar-nos, per canviar-nos, per fer de la nostra vida un part d’una nova vida, d’una nova llum, d’una nova existència. La seva.

 Homilia Festa de la Transfiguració
Fra Jacint Duran
6 d’agost de 2023

 

 

 

 

LA GLÒRIA, LA FAMA

A bans quan anaves  al metge, ara no tant, hi havia revistes  a l'estil de: l'Hola, El Lecturas, El Garbo... Eren revistes de la “premsa rosa”. Encara avui en dia ho trobareu . És el que en diem simplement la premsa rosa i també està present en moltes revistes, ara cada diari en té una secció, que en diuen “Gent” o “Celebritats”... En aquesta premsa rosa normalment hi surten celebrity, gent famosa, del cine, del futbol, de la reialesa... I allí hi ha el que en diuen glamour. Aquesta paraula es fa servir però també es podia fer servir la paraula “glòria”, però s’utilitza poc. I la paraula “glòria” tenia aquest sentit de glamour, era gent que tenia glòria, que tenia fama: de ser un gran escriptor, de ser un bon polític...

La paraula “glòria”, que traduïm així, està en els escrits del Nou Testament i en altres textos, i ve de la paraula “doxa”. “Doxa”, en grec, vol dir opinió. Per tant, qui té glòria? Doncs aquell que la gent opina que és important. Qui té molta glòria? Aquell de qui tothom en parla bé, de qui diuen coses boniques, l’exalcen, és glorificat.

Però és important veure una cosa, que la paraula grega“doxa” és la traducció d’una paraula hebrea que és “cabot”. I aquesta paraula no la dic per erudició, sinó que és important des d’un punt de vista espiritual, perquè la glòria, fins i tot quan parlem de la glòria de Déu, ens pensem que li donem glòria nosaltres a Déu, però no. La paraula “cabot”, en hebreu, no ens diu el que nosaltres fem a Déu, que li donem lloances, sinó que la paraula que hi ha al darrere és el pes. La glòria recau en la persona. Una persona té glòria perquè té pes, encara que no sigui reconeguda. La glòria no se la donen els altres sinó que la té ell, encara que ningú la reconegui.

L’Èxode dirà: “quan jo alliberi Israel d’Egipte, jo manifestaré la meva glòria, manifestaré allò valuós que soc”. Déu és infinitament gloriós, perquè en Ell hi ha el pes, la realitat en si mateixa, el pes que fonamenta tota la realitat. Per tant, encara que ningú li canti lloances, Déu és gloriós, perquè té un pes infinit.

Per això l’Església, la litúrgia ho diu en el prefaci IV: “els nostres cants que res afegeixen a la vostra glòria”. Res s’afegeix a la seva glòria. Déu és gloriós, sant en si mateix.

I és el que està passant també amb Jesús i que veiem a l’evangeli. Jonàs és una persona que té fama i se li reconeix. Però Jesús si es compara amb Jonàs, pot dir aquí hi ha molt més, I amb Salomó, i fins i tot amb el temple. Aquí hi ha molt més. Tot això són coses que nosaltres glorifiquem. Però Jesús està dient: “aquí teniu més que el temple, aquí teniu més que Jonàs, aquí teniu més que Salomó...” Quan està Jesús, tenim més que tot el que puguem pensar. Encara que els fariseus i els mestres de la llei diguessin que Jesús és un borratxo, amic de prostitutes i fora de la llei, encara que es digués que Jesús tingués molt mala fama i tothom parles malament d'ell  i no tingués glòria reconeguda, encara que no parlessin bé d’ell, en ell radicava la glòria, en ell estava el pes substancial per la qual van ser fetes totes les coses. Per tant, és més que Jonàs, és més que Salomó, és més que el temple, és més que la llei, és el Senyor gloriós per sempre.

Tant de bo que reconeixem la glòria de Déu, que es manifesta en Jesucrist. Ell és la veritat,en Ell trobem la nostra veritat, i així com diu sant Francesc: “allò que som davant de Déu, això som i res més”. I la nostra gran glòria és l’amor de Déu cap a nosaltres, que s’ha revelat en Jesús . Ell mostra qui som davant Déu i per tant la nostra veritat, el nostre "pes" real i no simplement el que es diu.

Fra Jacint Duran
24 de juliol de4 2023

 

 

 

 

 

Ens cal els sentiments?

L’any 2002 es va fer una pel·lícula titulada “Equilibri”. “Equilibri", en aquesta pel·lícula  era el nom que tenia un medicament. La pel·lícula representava que després de la Tercera Guerra Mundial, la cosa havia quedat tan malmesa que una dictadura mundial va subjugar tota la població. I van mostrar que tots els problemes  de la humanitat venien dels sentiments. Aquest medicament que es deia “Equilibrium” anul·lava els sentiments. Per tant, es va obligar a prendre aquests medicament a tota la població, així,doncs, a parir de llavors la gent actuava només des d’un punt de vista cerebral, sense sentir res. I això feia que les persones actuessin racionalment, però sense sentir. El sentiment va ser anul·lat. Certament hi ha por que passi també ara una cosa semblant.  

Què és volia? Que l’home no sentís, que raonés simplement i actués en conseqüència, per fer que no hi hagués la causa de tants problemes i conflictes.

El protagonista de la pel·lícula representava que era una espècie de policia encarregat de fiscalitzar les persones que se saltaven la norma essencial, que era prendre’s la pastilla cada dia  perquè la gent no sentís. Fiscalitzaven, i a la persona que trobaven que no s’havia pres la pastilla, la mataven. I com no sentien res, es quedaven tan tranquils.

Fins que un dia que, aquest personatge es va oblidar ell mateix de prendre’s la pastilla . El cas va ser que en un moment determinat havia de matar a un, va començar a sentir tendresa, por... Es va sentir commogut. Va començar a sentir. Aquí ve tot l’entrellat de la pel·lícula. Què passa, doncs, amb aquest personatge que no s’ajustava al prescrit perquè sentia, va començar a tenir sentiments? 

Els sentiments, a la nostra vida, no aporten més coses al saber, sinó que és com si poséssim color a la vida. Una vida que no sentís seria com la televisió en blanc i negre. Una vida que sent és una vida amb color, amb lluminositat, amb matisos.

Hi ha el perill que ara aquesta pastilla sigui demanada com experiència religiosa. Moltes vegades demanem a l’Església o al cristianisme una estabilitat emocional. Demanem superar això tan “pringós” que en diem sentiments. Per tant, la persona religiosa és aquella que voldríem que no sentís, que es distanciés del sentiment, que simplement apliqués els manaments, que simplement fos el que diuen els manaments i punt. Només una cosa quadriculada, freda, sense color. Demanem a l’experiència religiosa, fins i tot la cristiana, que ens porti una vida “d’apatheia”, com deien els antics, d’indiferència, d’equilibri emocional.

Però és això el que vol Jesús? Quan Jesús ens crida realment vol que la nostra vida passi a ser una vida en blanc i negre? Una vida molt ben organitzada, fins i tot exemplar, però sense el sentiment profund que fa que la persona humana sigui persona humana, que és el sentiment de Déu. El sentiment de Déu que per als cristians es confon, s’amplia, s’aprofundeix a la paraula “amor”. Per tant, quan Jesús crida no ens vol treure el color a la vida, ni transformar-la en blanc i negre, sinó al revés, augmentar i fer que la intensitat de la nostra existència sigui pel que ha estat creada.

Avui l’Església celebra el Dia de la Paraula de Déu, perquè avui hem començat a llegir sistemàticament l’evangeli de sant Marc. Sant Marc, quan avui parla de Jesús, diu unes coses una mica estranyes. Primer diu: “Quan Joan fou empresonat”. I lògicament, si veus “las barbas de tu vecino pelar  pon las tuyas a remojar”. Si Jesús veu que Joan va a la presó, el més lògic hagués estat marxar a un lloc solitari per fugir. Però no. Precisament, en el moment més perillós de l’existència, Jesús comença a predicar. No s’amaga. La fe no el porta a tancar-se, el porta a posar-se entremig de la gent.

Segona cosa que diu Marc de Jesús una mica estranya. Posats a predicar, en un moment en què han posat a Joan a la presó, que és la persona referència en aquell moment, i ho sabem per altres textos contemporanis, el més normal és que hagués començat dient: “Aquest món està perdut...” Però no, Jesús comença a predicar una Bona Notícia, una notícia d’esperança. Certament que aquesta esperança farà veure que ens hem de convertir. Això és important, perquè no és una esperança de color rosa, sinó una esperança que porta a la conversió. Realment ha d’haver la conversió, però el que motiva la conversió no és la por, és la joia de la Bona Notícia.

Tercera cosa que fa Jesús: guarir, perdonar, compartir.

I quarta cosa que fa Jesús: convocà. El text diu: “Jesús passà i tot passant veié...” No és veure, sinó mirar. Mira a Pere i Andreu. I després els crida. Jesús passa per la vida de les persones, per la meva vida... Cal no deixar-lo passar de llarg. Cal no deixar-lo que passi de llarg de la nostra existència. Cal enganxar-se al seu mantell i no deixar-lo passar, perquè sigui ell el qui realment ens miri i ens miri amb aquells ulls plens d’amor que va mirar al jove ric i digui: “Segueix-me”. Això és el que vertebra la vida del creient. Els deixebles van respondre d’una manera que a nosaltres ens sembla una mica exagerada, però va ser així. Immediatament ho deixaren tot i seguiren a Jesús.

Ara el Senyor, aquí, amb la seva Paraula, aquí, a nosaltres, passa per la nostra vida i ens demana una resposta existencial de dia a dia, al seu pas, i ens demana una conversió profundíssima. “Convertiu-vos”, és la primera paraula, perquè hi ha una Bona Notícia.

Hem de ser, nosaltres mateixos, transparència d’aquesta Bona Notícia, transparència d’esperança, transparència de canvi i de conversió, perquè Déu irromp a les nostres vides i ha esberlat la volta del cel, l’ha trencat i ha baixat. Qui es mostra indiferent davant aquest aproximar-se? Com puc ser indiferent? Com no mirar-lo als ulls? Com no seguir-lo?Com no sentir una riuada de sentiments que ho trasbalsa tot?.  

Homilia Diumenge III durant l’any
Fra Jacint Duran
21 de gener de 2024

 

Maria, Mare amable

Mare Admirable, mare amable, mare del bon consell, mare del Creador, mare del Salvador. Quan fem el Rosari l’acabem sempre amb les Lletanies, que estan dividides en tres parts. A les primeres lletanies fem una advocació a la Mare de Déu com a mare, a la segona com a verge i a la tercera com a reina. Jo suggereixo que a la part primera, la de Maria com a mare admirable, amable, tendra, s’hi afegeixi una nova advocació: Mare que sempre hi és. La trobo com una advocació molt necessària a la nostra època. Avui, quan truques a algun lloc, no hi ha ningú, hi ha una màquina; quan parles amb una persona, ha de mirar tantes vegades l’agenda que et molesta demanar-li res; quan vas als llocs, trobes llocs però no persones. Mare que sempre hi és. La dona que fa, no simplement que la casa sigui una casa sinó que sigui una llar. Mare que sempre hi és. És un dels títols de Maria que a mi m’ha agradat des de sempre. Moltes vegades he pensat en Maria com aquella que hi és. Hi és al moment cabdal de la història de la humanitat, l’Encarnació. Hi és posant-se al costat de la seva cosina santa Elisabet. Hi és, lògicament, el dia de Nadal. Hi és quan Jesús s’escapa als dotze anys. Hi és discretament en l’època en què Jesús està predicant. Hi és al peu de la creu. Hi és al començament de l’Església. Hi és a la Resurrecció. A vegades no sabem què va dir, ni què va fer, però hi era.

I, fins i tot avui, que celebrem el naixement de la Mare de Déu, moltes advocacions se celebren per arreu: la Mare de Déu de Núria, de Meritxell, de Queralt... per tot arreu hi ha Mares de Déu trobades. I que volen estar allà. Algunes les movien i tornaven al mateix lloc perquè volien estar allà. Perquè volen estar a tot arreu. Diem d’Andalusia que és la terra de Maria Santíssima, doncs podríem dir que a tota la terra on hi ha creients, arreu hi ha Mares de Déu trobades, perquè ja hi eren. A tot arreu Maria hi és, per dir una simple paraula que ha de calar dintre els nostres ossos, posar-nos en qüestió contínuament: “Feu el que ell us digui”. Penso el que pensa? Raono el que diu? Tot això potser sí, però faig el que ell diu? Aquesta és la pregunta.

A fra Mateu també se li podia posar aquesta advocació: aquell que hi era. El trobaves sempre. Tenia una profunda harmonia. Poques vegades he trobat jo aquesta profunda harmonia, la de saber ser-hi a totes i arreu. Mateu era un frare. El trobaves a laudes, el trobaves a sexta, el trobaves a vespres, el trobaves a les misses comunitàries, el trobaves als capítols. Quan s’havia de fer qualsevol cosa i no sabies a qui dir-li: Mateu, que podries fer això? El Mateu hi era. I hi era amb responsabilitat. Havia sigut provincial, havia sigut el meu mestre de postulants... havia fet tots els papers de l’auca. Havia rentat plats, havia fregat lavabos, havia fet de cuiner, havia escombrat... Era un frare. Sabia pregar en silenci. Era un frare, a totes.

Però també era un bon veí. Els veïns estaven totalment controlats. Coneixia el nom de tothom, coneixia què passava. Jo, després de molt temps aquí no coneixia els noms dels veïns, i ell el de tots. Era un bon veí, un bon amic, un bon catequista per transmetre la Paraula de Jesús. Va esmerçar anys i anys en transmetre la Paraula de Jesús. Un bon catequista. Un bon músic. Tot queda harmonitzat amb la música.

Hi ha tres anècdotes que voldria subratllar d’ell. Les tres les vaig viure directament. Recordo quan ell, en el capítol provincial que vam tenir fa molt poc, va voler rebre la unció dels malalts amb la comunitat. I va dir una paraula bonica: jo no he demanat res a Déu però hi havia un desig que tampoc li vaig demanar a Nostre Senyor que, quan arribés l’hora em trobés amb els frares i que pogués rebre la unció de mans dels meus germans. I això, sense haver-li demanat, que era un desig, m’ho ha concedit. I era una de les seves actituds profundes. Ell deia sempre: això és una coincidència providencial. Com si Déu, a través de les coincidències de la vida anés teixint la seva voluntat.

És el que deia avui sant Pau: “Déu fa que tot reverteixi en bé d’aquells que l’estimen”. Encara que sigui la mateixa mort, encara que sigui qualsevol cosa. Són coincidències providencials. Déu hi és d’una manera amagada però real.

Aquella nit, a l’hora de completes, quan ens vam reunir tots els frares en el capítol, i alguns dels preveres li vam imposar les mans, el vam ungir amb oli, va ser un dels moments densos, no simplement del capítol, sinó densos que he viscut al costat d’ell.

I un altre record és el d’un dia que pujàvem cap a Arenys de Munt. I ell, que era molt discret, perdia tota aquesta discreció quan es tractava de la música. Si un cantava i desafinava, no calia mirar la partitura, amb mirar-li la cara, feia una cara com si li estiguéssim traient les tripes. I jo li vaig dir: Mateu, deus patir amb la música. I va dir: Sí, certament, però no saps tu el que gaudeixo.

I això es podia acoplar a la seva vocació. La seva vocació va ser en moments molt difícils de la història de l’Església, i va patir, i molt, però va gaudir profundament, discretament. I això és el que em va insinuar a les darreres paraules que em va dir a mi, per telèfon, i que porto al cor. Eren els darrers dies i li vaig preguntar com es trobava i em va dir: “Estic al Tabor”. Ja sabeu que el Tabor és la muntanya de la Transfiguració, el lloc que els místics en parlen com a lloc de trobament amb Déu, de transformar-se amb Déu. Va dir: “Estic al Tabor. He d’anar a Jerusalem. Sé que vindrà la Passió però sé que després la Resurrecció. Alguns preguen per mi i sempre els dic: no pregueu perquè no em mori. Ho tinc tot ben preparat”. Va morir amb una profunda fe. I crec que ha donat un testimoni de profunda discreció. Podríem dir que feia el mateix paper que tantes vegades fa l’organista. Quan un entra a l’església dona per descomptat que hi ha organista. I quan es parla de les coses bones d’una celebració ningú no es recorda de l’organista, però és el que fa l’ambient. El pare Mateu ho era.

Com Maria, que passa absolutament discreta. Avui celebrem el seu naixement però els textos no parlen del seu naixement sinó del naixement de Jesús. Perquè tota la vida d’un creient i la vida de Maria es resumeix en aquesta frase: “Feu el que ell us digui”.