El Senyor és molt a prop

El dia 12 de desembre se celebra la festa de la Mare de Déu de Guadalupe. Aquí se celebra poc, a Amèrica Llatina molt. Però fa anys els franciscans teníem una altra festa en aquest mateix dia i que avui dia no se celebra, però que es va celebrar durant molt temps: era la festa del trobament del cos de sant Francesc. El cos de sant Francesc, s’havia perdut i el van trobar. I com es va perdre? Sant Francesc va morir l’any 1226 i immediatament el portaren a l’església de Sant Jordi, que era una parròquia petita en aquell moment i on ell havia après a escriure i llegir. Allà el posaren fins que fou acabada una basílica, que després fou engrandida, i que avui en dia s’anomena Acro Convent, i allà fou enterrat.

Però els frares tenien por que algú entrés a la basílica i robés aquella relíquia tan preuada i se l' emportés a un altre lloc. Llavors els frares van enterrar-lo tan ben enterrat que només ho sabia el guardià del convent. I a poc a poc es va perdre la memòria del lloc, i ningú sabia on estava el sant. La gent entrava, mirava les pintures, resava, però no podia saber on estava el cos de sant Francesc. Se suposava que estava a la basílica, però no on exactament.

El 1818, el Papa Pius VII va permetre que excavessin a l’església per trobar el cos de sant Francesc, i el van trobar a la basílica inferior, sota l’altar major. I ara està a una capella sota l’altar major.

Estava enterrat, tan enterrat que no sabien on era. Això m’ha suggerit que és el que hem fet amb Déu. A Déu l’hem mort, o l’hem deixat morir, i l’hem enterrat tan ben enterrat que ara si un vol buscar-lo, no el troba. On és Déu? Enlloc, com si no existís. Algú que hagués anat a la basílica de sant Francesc hagués pogut pensar que potser no hi era el seu cos. Així molta gent avui pensa que Déu no hi és.

L’altre dia van fer la inauguració de la restauració de la catedral de Notre Dame de Paris, desprès de l’incendi. Una catedral que és tan emblemàtica per tot Europa. Però, quan un veu les fotografies que es van fer, veu de tot menys ganes de buscar Déu. Tot de polítics, gent important..., tot el que vulgueu, però Déu on és? Aquest és el problema. El nostre occident està ple de bellesa, com el Sacro Convento, però sant Francesc queda enterrat i ningú el cerca. El mateix fem amb Déu. On està per desenterrar-lo?

I per això sona tan boniques, en aquest diumenge Gaudete d’Advent, les paraules del profeta Sofonies: «Tens dintre teu a Déu... Salta de goig... Crida de goig». Així ho diu clarament Sofonies. Es refereix al poble i es refereix a l’individu. Déu està amb nosaltres, en nosaltres. I aquesta és la Bona Nova que ens transportar de joia. Descobrir que Déu el tinc dintre, que estic fet per estar amb Ell i Déu està en mi, està en nosaltres.

Però el que meravella del profeta Sofonies és que certament exhorta els creients a alegrar-se que Déu estigui dintre seu, però també curiosament, el qui està més alegre és Déu. Déu es transporta d’alegria, diu: “per tu el Senyor s'ha transportat d'alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d'aplec”. Déu està de festa, Déu canta, Déu s’alegra d’haver-nos trobat.

I l’evangeli, quan diu que Jesús bateja en l’Esperit Sant, està dient que Déu està dins nostre, certament, però també que nosaltres estem dintre de Déu, perquè l’Esperit Sant reposa sobre nosaltres. Ell ens bateja amb foc i Esperit Sant. Déu està dintre nostre, però nosaltres estem dintre de Déu, i la nostra gran joia és tenir Déu, però la gran joia de Déu és tenir-nos a nosaltres.

Per això sant Pau dirà de manera tan clara a la carta als Filipencs: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte, el Senyor és a prop”. No pot haver-hi una notícia més gran. És així com ens veu la gent?, ens veu com a gent de bon tracte, gent que sap somriure, que sap fer les coses senzilles. “El Senyor és a prop”, diu sant Pau. I ell renova el seu amor, i amb la seva pau “guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”.

Aquesta és la Bona Nova, la trobada entre la humanitat i Déu, la trobada entre Déu i jo. Estic fet per a Déu, i el meu cor només descansa per a Déu, com diu sant Agustí.

Ahir era sant Joan de la Creu. Té textos preciosos. Ara voldria llegir un trosset: “Comuníquese Dios al alma, como si Dios fuera el siervo del alma, y ella fuera el Señor. Y está tan solícito Dios de regalar, como si fuera su esclavo y ella, el alma, su Dios. Y tan profunda es la humildad y dulzura de Dios porque Él, con esta comunicación de amor, en alguna manera ejercita ya ahora lo que Él dice en el evangelio al final del tiempo”. O sigui, Déu ens estima com nosaltres si Ell fos el nostre servent, la nostra mare i nosaltres focim el seu déu, el seu fill. Posa l’ànima en lloc de Déu, i Déu enlloc de l'ànima. L’evangeli de Lluc diu que al final del temps Déu ens farà seure a taula i Ell mateix ens servirà un a un. I això és el que està dient sant Joan de la Creu, que també ara, aquí, ja anticipa la seva presència. Aquest tros que he llegit acaba així: “Como la madre en servir y regalar a su niño criándole con sus mismos pechos, así es Dios con nosotros”. Fa un paral·lel entre com la mare acarona i estima el seu fill, i és així com Déu ens acarona i estima a cadascun de nosaltres i la comunitat, perquè les dues coses van juntes.

Que el Senyor posi en el nostre cor la joia de tenir-lo tan a prop

Tercer Diumenge d’Advent Fra Jacint Duran
15 de desembre de 2024