dimarts, 21 d’abril del 2015

ARGUMENTA MOLT BÉ, PERÒ...


Sèneca va néixer a Còrdova 4 anys abans de Crist. Va ser un savi profundament humà que va tractar de molts i variats temes. I amb els seus escrits, a través dels segles, va ajudar també a molts cristians en el camí de la virtut. En una carta que va dirigir a un seu deixeble, Lucili, a qui vol introduir en la filosofia, a la saviesa, diu: “Ja sé el que inspira els teus escrits; no són paraules fingides ni envernissades”, però malgrat això li continua dient: “M’inspires esperança, però no encara confiança”. Sèneca sap que, malgrat que Lucili sap raonar i argumentar molt bé, li diu que la saviesa no és sols saber, assenyala: “No consisteix en paraules, sinó en obres”. I l’exhorta: “Examina’t tu mateix, estudia’t i observa’t... i, primer que res, mira si és en el coneixement, on has progressat, o en la pràctica de la vida”,  “ans ella (la filosofia) forma i afaiçona l’ànima, ordena la vida, governa les accions”.
Aquesta és una de les grans preguntes: avancem en coneixement i en ciència, però l’home avança també en una vida més recta, més humana? I no sols l’home, en general, sinó com ens exhorta Sèneca cal preguntar-m’ho a mi mateix: On progresses, en el coneixement o en la vida? No coneix més aquell que acumula dades, sinó que coneix més aquell que més viu. No aquell que transforma les seves dades, sinó aquell qui transforma la seva vida. Aquesta és la diferència entre ciència i saviesa.
Ara bé, en el coneixement cristià ens pot passar el mateix. A vegades ens pensem que hem d’acumular raonaments o saber tal o tal altra cosa. I certament que aprendre és necessari però, com diu Sèneca, només sabrem que ho hem entès si preguntem a la vida i no a la ciència, si la vida es transforma vol dir que ho he entès.
Però hi ha una diferència essencial amb el que ens diu Sèneca. En la fe cristiana es tracta sobretot no de dades i pensaments que cal interioritzar i passar-los a la pràctica, sinó d’obrir-se a una relació. La fe cristiana no és un saber que cal aprendre bàsicament, sinó un persona que cal acceptar, és una relació. Obrir-se a Crist. Com els deixebles tancats al cenacle són visitats, o com els d’Emmaús el reconeixen quan parteix el pa. La fe és una relació de confiança amb Crist. La fe no és simplement una acumulació de dates i dades en relació a Crist. La saviesa cristiana neix del meu parlar amb Crist , del meu comptar amb Ell , d’escoltar-lo, de viure sota la seva mirada.
Amb tot, la primera carta de sant Joan estarà d’acord amb Sèneca: “Per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus manaments”. És ben clar. El coneixement real no és mai teòric. El coneixement és fruit de la vida o ens porta a la mort. És el que ens diu la primera carta de sant Joan una mica més abans: “Els qui diuen que coneixen Crist, però de fet no compleixen els seus manaments, són uns mentiders, no diuen pas la veritat”.
“Crist és qui ens obre el camí de la vida”, seguint-lo és com hi arribem. Ell ens omple d’alegria i de pau, Ell és la nostra força.



dijous, 16 d’abril del 2015

APRENDRE A PATIR



En diferents ocasions fa temps que una dona havia demanat al pare Pius de Pietrelcina que pregués per ella perquè fos alliberada de diferents sofriments i situacions difícils que passava i, com insistia, finalment, el pare Pius li va dir: “El sofriment forma part de la vida, cal aprendre a sofrir”. Cal aprendre a sofrir per aprendre a viure. Raimon, aquest cantautor valencià, deia ja en una de les seves cançons: “Ja el nàixer és un gran plor”. La carta als Hebreus ens parla de Jesús “que durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà... però tot i que era el Fill aprengué en els sofriments què és obeir”. Cal aprendre a sofrir i també podem dir que cal aprendre del sofriment i cal aprendre a lluitar contra el sofriment.
Aprendre a sofrir amb Jesús vol dir aprendre a créixer, a deixar enrere, una i altra vegada, l’autocentrament. Aprendre a acollir la realitat que no és com voldríem o imaginàvem. Sobretot la realitat de l’altre, dels altres. Aprendre a sofrir amb Jesús vol dir, en primer lloc, deixar de sofrir inautènticament. Quant sofriment innecessari provocat per viure en la mentida! Quantes llàgrimes per falses raons! Quant sofriment per mantenir-se inflexible, malgrat que veus que l’altre té raó! Quantes situacions ridícules que esdevenen tragèdies! Quants judicis que cremen al cor! Quants records alimentant ressentiments! En la Passió sofria certament Jesús, però també Pilat, també els fariseus, també la massa sense nord. També Pere sofria, i Judes! Tots sofrien, però només Jesús sofria autènticament, només Ell estava en la veritat d’Ell, del que realment estava passant, en la veritat del Pare.
En la Passió de Jesús el poble, la gent, apareix desorientada i manipulada. Com diu en un altre lloc dels evangelis “una gentada malmenada i desesperançada, com ovelles sense pastor”. És el dolor de ser manipulat, de no ser un mateix, de fer les coses perquè es diuen, sense personalitat ni conviccions. El dels subjectes que han perdut la capacitat de decidir i es mouen “pel que es fa”, “pel que es diu”. Jesús certament no sofreix aquest dolor. Ell sap de qui s’ha fiat i duu a terme el seu camí sabent on i perquè vol anar-hi. Jesús no pateix així, però se’n compadeix del qui així pateix, tot i que serà víctima d’aquestes masses desorientades i manipulades que no saben on van, ni per què fan les coses, portades pel vent dels tòpics, de les modes. Masses que no troben sentit a les seves vides.
En la Passió, els notables del poble i Pilat també pateixen. Però Jesús tampoc no pateix com ells. Ells estan patint per mantenir el seu poder i la seva influència. La mateixa presència de Jesús posa en qüestió tot allò que han aconseguit i que volen mantenir a qualsevol preu. Jesús no sofreix d’aquesta manera perquè té molt clar que només hi ha una cosa necessària. Jesús en la seva passió no sofreix aquest dolor i vol de totes passades alliberar-nos d’aquest patiment.
Jesús tampoc no pateix com Pere per haver negat el seu Senyor. Tampoc no pateix com Judes per haver-lo traït. De tots aquests sofriments ens ve a alliberar Jesús.  Deixant-nos atreure  per ell.
El seu sofriment guareix, em situa en la meva veritat. Jesús no es mira la vida estoicament, com si res no l’afectés. Diu la carta als Hebreus que ell “clamava amb grans crits i llàgrimes a Aquell que el podia salvar de la mort”. Jesús no és indiferent al seu sofriment ni a la seva mort. Diu als seus deixebles: “Sento a l’ànima una tristor de mort”. Però serà sobretot el dolor dels altres el que més el commourà. Quan mor Llàtzer, el seu amic, Jesús, ens diu l’evangeli de Joan, “es commogué i plorà”. Sent profunda compassió pels malalts, els pobres i els petits, que anomena els seus germans. El dolor de Jesús és produït per la mort i el sofriment de la vida i sobretot per la compassió.
I davant d’això no es queda impassible, sinó que la compassió no el porta al victimisme, ans a la comunió i a la confiança. Jesús obre el camí de la fe i el duu a terme. I d’aquí naixerà la creu.  Diu Jesús: “Quan sigui alçat damunt la terra atrauré tothom cap a mi”, perquè en la creu se’ns mostra, sobretot, fins a quin punt Déu ens estima. En la creu se’ns mostra fins a quin punt l’home és capaç de refusar Déu i d’escollir el dolor més inútil i infligir-lo als altres. En la creu se’ns mostra la seriositat infinita de la nostra resposta, fins a quin punt em puc tancar; fins a quin punt puc refusar Déu i escollir la mort i el buit que ens atreuen com un vertigen. I en la creu se’ns mostra el com es venç el dolor, la creu és la visibilització del Sermó de la Muntanya, de les Benaurances. És la creació del camí de la fe dut fins al final i ofert a nosaltres.

dimarts, 7 d’abril del 2015

FUÉ TANTO LO QUE SENTÍ...



Fa 500 anys del naixement de Santa Teresa de Jesús. Fou i és una gran mestra de pregària. Tot donant pautes per pregar, en un dels seus escrits aconsella mirar Jesús que et mira, com ella escriu: “Mira que te mira”. I hi afegeix dos adverbis per dir com mira Jesús: “amorosa y humildemente”. Aquests dos adverbis marquen allò específic cristià. Sentir-se mirat és una experiència profundament humana. Ens sentim davant d’algú, davant d’una mirada que ens pregunta, que ens demana raó del que fem i del per què ho fem. Que ens urgeix a donar resposta davant d’aquesta mirada que interroga. Aquesta mirada ens exigeix respondre dels nostres actes, o sigui, etimològicament parlant: a ser responsables, a respondre dels nostres actes. La dificultat és diferenciar les mirades, les veus que es confonen dins nostre.
Però, com hem dit, Santa Teresa, de la mirada de Jesús que “mira que te mira”, hi afegeix dos adverbis: “amorosa y humildemente”.  Aquests dos adverbis fan referència a una experiència cabdal per a la santa i, a la vegada, assenyalen Jesús, que és allò específic cristià. Quan Santa Teresa ja portava temps de vida religiosa però “andaba mi alma cansada y, aunque quería, no la dejaban descansar las ruínes costumbres que tenía”, un dia va entrar a l’oratori i va veure una imatge de Jesús molt nafrat. En veure-la, diu la santa: “Fué tanto lo que sentí... que el corazón se me partía, y arrojéme cabe Él con grandísimo derramamiento de lágrimas...”. És, doncs, aquesta mirada del Crist de la passió la que la va commoure i la portà al canvi de vida. Com l’Apòstol Sant Pere qui, després d’haver negat el Senyor per tercera vegada, diu l’Evangeli de Lluc: “A l’instant, mentre encara parlava, va cantar el gall. Llavors el Senyor va girar-se i mirà Pere; i Pere recordà les paraules del Senyor... I així que va ser fora, va plorar amargament”. I certament que aquesta mirada de Jesús ens fa responsables dels nostres actes. Ens demana una resposta. Però, a la vegada, ens mira “amorosa y humildemente”.
Mirada “amorosa” perquè Ell és allí per mi. Com diu l’Apòstol Pau: “Ja no sóc jo que visc, és Crist que viu en mi. La vida que ara visc la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi”. O com llegim a l’Evangeli de Joan: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill, no per condemnar-lo, sinó per salvar el món gràcies a Ell”. O Sant Pau als Romans: “Res no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre”.
“Nos mira amorosa”, diu Santa Teresa, i continua “y humildemente”. Aquesta mirada humil de Déu és el més sorprenent i remet a la mirada de Jesús en la passió. No és una mirada recriminadora, però sí que et demana una resposta. Et posa davant la teva responsabilitat. I això perquè és la mirada d’Algú que t’estima i vol que no et justifiquis, sinó que entris en la veritat. La mirada d’algú “que és de condició divina”, la mirada de Déu. Foc devorador, però humil. La d’un condemnat a mort. D’algú que “ha acceptat la mort i una mort de creu”.
La pregària que la litúrgia ens posa als llavis ens fa dir que Déu “per donar-nos un model d’humilitat, ha volgut que el nostre salvador es fes home i morís en la creu”. Les paraules humilitat i humà tenen la mateixa arrel. Les dues provenen d’humus: terra. L’home és terra, prové de la terra. Ser humil és tocar de peus a terra. Déu s’ha fet home per donar-nos el model del que és ser home, per tocar de peus a terra. Déu, en Jesús, ha recorregut tots els límits del que és ser humà perquè hi habitem. Fins ha assumit la por, el no saber, la impotència, la petitesa. I en aquests nius hi ha posat la seva divinitat. Perquè tant humà com és Jesús, només ho podia ser Déu. I l’home només pot ser humà si accepta que no essent Déu s’obre a Déu com la seva pàtria enyorada i desitjada.
“Mira que te mira amorosa y humildemente”. Fixem la nostra mirada en la seva i seguim-lo.