FUÉ TANTO LO QUE SENTÍ...

Fa 500 anys del naixement de Santa Teresa de Jesús. Fou i és una gran mestra de pregària. Tot donant pautes per pregar, en un dels seus escrits aconsella mirar Jesús que et mira, com ella escriu: “Mira que te mira”. I hi afegeix dos adverbis per dir com mira Jesús: “amorosa y humildemente”. Aquests dos adverbis marquen allò específic cristià. Sentir-se mirat és una experiència profundament humana. Ens sentim davant d’algú, davant d’una mirada que ens pregunta, que ens demana raó del que fem i del per què ho fem. Que ens urgeix a donar resposta davant d’aquesta mirada que interroga. Aquesta mirada ens exigeix respondre dels nostres actes, o sigui, etimològicament parlant: a ser responsables, a respondre dels nostres actes. La dificultat és diferenciar les mirades, les veus que es confonen dins nostre.

Però, com hem dit, Santa Teresa, de la mirada de Jesús que “mira que te mira”, hi afegeix dos adverbis: “amorosa y humildemente”.  Aquests dos adverbis fan referència a una experiència cabdal per a la santa i, a la vegada, assenyalen Jesús, que és allò específic cristià. Quan Santa Teresa ja portava temps de vida religiosa però “andaba mi alma cansada y, aunque quería, no la dejaban descansar las ruínes costumbres que tenía”, un dia va entrar a l’oratori i va veure una imatge de Jesús molt nafrat. En veure-la, diu la santa: “Fué tanto lo que sentí... que el corazón se me partía, y arrojéme cabe Él con grandísimo derramamiento de lágrimas...”. És, doncs, aquesta mirada del Crist de la passió la que la va commoure i la portà al canvi de vida. Com l’Apòstol Sant Pere qui, després d’haver negat el Senyor per tercera vegada, diu l’Evangeli de Lluc: “A l’instant, mentre encara parlava, va cantar el gall. Llavors el Senyor va girar-se i mirà Pere; i Pere recordà les paraules del Senyor... I així que va ser fora, va plorar amargament”. I certament que aquesta mirada de Jesús ens fa responsables dels nostres actes. Ens demana una resposta. Però, a la vegada, ens mira “amorosa y humildemente”.

Mirada “amorosa” perquè Ell és allí per mi. Com diu l’Apòstol Pau: “Ja no sóc jo que visc, és Crist que viu en mi. La vida que ara visc la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi”. O com llegim a l’Evangeli de Joan: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill, no per condemnar-lo, sinó per salvar el món gràcies a Ell”. O Sant Pau als Romans: “Res no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre”.

“Nos mira amorosa”, diu Santa Teresa, i continua “y humildemente”. Aquesta mirada humil de Déu és el més sorprenent i remet a la mirada de Jesús en la passió. No és una mirada recriminadora, però sí que et demana una resposta. Et posa davant la teva responsabilitat. I això perquè és la mirada d’Algú que t’estima i vol que no et justifiquis, sinó que entris en la veritat. La mirada d’algú “que és de condició divina”, la mirada de Déu. Foc devorador, però humil. La d’un condemnat a mort. D’algú que “ha acceptat la mort i una mort de creu”.

La pregària que la litúrgia ens posa als llavis ens fa dir que Déu “per donar-nos un model d’humilitat, ha volgut que el nostre salvador es fes home i morís en la creu”. Les paraules humilitat i humà tenen la mateixa arrel. Les dues provenen d’humus: terra. L’home és terra, prové de la terra. Ser humil és tocar de peus a terra. Déu s’ha fet home per donar-nos el model del que és ser home, per tocar de peus a terra. Déu, en Jesús, ha recorregut tots els límits del que és ser humà perquè hi habitem. Fins ha assumit la por, el no saber, la impotència, la petitesa. I en aquests nius hi ha posat la seva divinitat. Perquè tant humà com és Jesús, només ho podia ser Déu. I l’home només pot ser humà si accepta que no essent Déu s’obre a Déu com la seva pàtria enyorada i desitjada.

“Mira que te mira amorosa y humildemente”. Fixem la nostra mirada en la seva i seguim-lo.