divendres, 31 d’octubre de 2014
dilluns, 27 d’octubre de 2014
ÉS CRIST MATEIX
Juan José Aguirre té 60 anys, és
de Còrdova, i explica ,en una entrevista a la Vanguardia, que es doctorà en
Antropologia a París. Però no es quedà a Europa en l’ambient universitari sinó
que anà a l’Àfrica. És missioner. Fa 34 anys que és a la República
Centreafricana. Quan va dir la seva primera missa, ja a l’Àfrica, en acabar
l’esperaven a fora els feligresos que el volien beneir, i ho van fer tot
escopint-li a les mans. Era la manera en què expressaven respecte i acceptació
de la seva missió. Després anà als leprosos que van començar a tocar-lo i
abraçar-lo amb els seus membres corromputs. Ell estava esgarrifat. El company de
Juan José li va dir: “Toca’ls amb l’amor amb què toques la Sagrada Forma,
perquè és Crist mateix, qui estàs tocant”. Aquesta és la nostra fe cristiana. Ara
és bisbe i està a l’ull de l’huracà d’un nou califat que s’està implantant a
sang i foc a tot el país, desplaçant i assassinant tothom que no pensa com
ells, especialment els cristians. No fa massa, en la missió on ell estava i on
s’havien refugiat milers de persones, cristianes i no cristianes, van llançar
una granada que va matar i amputar els membres de centenars de persones. Per
això a ell el posa nerviós veure clubs de futbol que porten propaganda dels països
que financen i promouen aquestes matances.
Aquest bisbe és,
també, testimoni de com, en la lluita contra l’ebola, malgrat l’ajuda magnífica
de molts metges, aquests queden lligats als seus contractes dins un perímetre
del qual, per seguretat, no en surten i fora d’aquest perímetre hi ha molts i
molts malalts i aquí només hi arriben els missioners. Aquests arrisquen la seva
vida i, malgrat que no surt enlloc, ja són molts els qui han mort contagiats
per aquesta donació d’ells mateixos.
Tot això ens recorda
molts altres exemples a través de la història i de la geografia. Ens recorda
sant Francesc d’Assís, sant Antoni abat, el beat Charles de Foucauld, la beata mare
Teresa de Calcuta, sant Vicenç de Paül i un llarg etcètera. I com és possible
això? En l’Evangeli de sant Joan se’ns diu: “Qui m’estima, farà cas de les
meves paraules; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. Aquesta
frase està treta del capítol 14, on Jesús havia expressat el seu manament: “El
meu manament és que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”, estem
en el darrer sopar quan Jesús ha rentat els peus a tots, a tots, fins a Judes.
I després donarà la seva vida del tot i per a tothom, també per a mi. Aquest és
el nostre Déu.
“Qui m’estima farà
cas de les meves paraules”, per tant, el primer de tot és estimar-lo. Però, què
vol dir estimar Déu? Aquest és el gran dolor de l’home, la gran ferida: la
necessitat total que té de Déu. Aquesta és la necessitat que constitueix l’home
com a tal. No sentir-la, substituir-la o distreure’s d’ella és la trama que
falseja la nostra vida. I això perquè aquesta necessitat som nosaltres. L’home
és un pobre assedegat, necessitat. Quan hom és capaç d’abocar-se sobre el pou
de la pròpia pobresa, sense negar-la, ni buscar-li falses satisfaccions,
sentirà la seducció, l’atracció infinita de Déu. La veu que és dins les seves
entranyes, com una buidor absoluta que s’obre a Aquell únic que el pot omplir:
Déu. Qui s’atreveix a sentir, i no s’ho amaga, estima Déu. Un Déu que el
fascina, que el sedueix.
I estimar Déu fa
possible complir, guardar, fer cas dels seus manaments com diu sant Antoni
Maria Claret tot descrivint com ha de ser un missioner claretià: “És un home
arborat de caritat i que abranda arreu on passa; que desitja eficaçment i malda
per tots els mitjans d’encendre tot el món en el foc de l’amor diví; res no
l’esvera; frueix en les privacions; aborda els treballs... no pensa sinó com
seguirà i imitarà Jesucrist”. Perquè, com diu Jesús en l’Evangeli de Joan que
hem citat: “Qui m’estima, farà cas de les meves paraules, el meu Pare
l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. El qui s’atreveix a deixar-se
atreure per Déu i no s’avergonyeix de la seva misèria atreu el Pare i, amb ell,
el Fill, i en ell fan estada. Aquest és el foc de l’amor que Crist va venir a
calar sobre la terra i volia veure-la cremar. El qui estima Déu, com llegim a
la carta als Romans, sap que res del món no el pot separar de l’amor de Déu que
s’ha manifestat en Jesucrist, ni la mort ni la vida, ni el present ni el futur.
I com diu el mateix Pau, quan estimem Déu, tot contribueix al nostre bé. Fins
la mateixa mort.
Per tant, puc
oblidar-me de mi i abocar-me als altres perquè Jesús s’ocupa de mi. I passi el
que passi, ni la mort mateixa, tot revertirà en el meu bé.
dimarts, 21 d’octubre de 2014
dilluns, 20 d’octubre de 2014
L’ALTERNATIVA
Sant Francesc en
una carta dirigida a tots als seus frares diu: “no retingueu res de vosaltres
per a vosaltres, a fi que us rebi aquell que totalment se us dóna”. Per
Francesc Déu és aquell que totalment se’ns dóna. Que vessa a la nostra falda
una mesura curulla atapeïda, a desdir. Més encara es vessa ell mateix. I és
això l’expressió més íntima del seu ser diví. Per això Déu vol, com diu
Francesc, que no retinguem res de nosaltres per a nosaltres mateixos, Déu vol,
que ens vessem, com ell, que ens oblidem de nosaltres mateixos, com ell. Que no
retinguem res de nosaltres, com ell. És això el que ens fa semblants a Déu: la
capacitat de no retenir, de vessar-se, d’oblidar-se, d’estimar. És no retenir
res per ser rebuts per aquell que res no reté per a Ell mateix i se’ns vessa
com una font inestroncable de vida.
Déu no vol de
nosaltres ni poc ni molt, ho vol tot, perquè ell no dona ni molt ni poc ho dóna tot.
És l’únic Déu i Senyor, no n’hi ha d’altre. Per això quan Jesús diu: “ doneu a
Déu el que és de Déu” i hom es pregunta: què és de Déu? I hom ha de respondre
ben clar: tot! Si donem a Déu el que és de Déu, la pregunta és: i que queda per
al Cèsar? I hem de ser ben clars: no res.
Aquí es tracta
d’una alternativa entre dues maneres de viure. Una centrada en el Cèsar molt
ben dibuixada per Jesús quan demana: “Ensenyeu-me la moneda del tribut”. Ells
li ensenyaren una moneda romana:De qui és aquesta figura i el nom que hi ha
escrit?” Li diuen:”del Cèsar”. Aquí hi
ha una alternativa de la vida: el diner i el poder. El diner amb la figura del
qui té el poder, tot en u perquè són intercanviables el poder i el diner, tant
ahir com avui. I com diu Jesús “No es pot servir a dos amos. O faràs cas d’un o
en faràs de l’altre. No es pot servir a Déu i al diner”.
Quan Jesús ens
diu:”retorneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” La imatge
del Cèsar és en el diner, aquí està la força del poder. El creient no condemna
res i fins en veu la necessitat, però ho relativitza i fins se’n distància. El creient no creu en la força del poder i el
diner que la sap buida i font de frustracions, injustícies, violències. És una
idolatria, com diu Pau, ja que es posa en el lloc de Déu i s’apropia dels bens
que Déu havia fet per a tots els homes. I també avui...Així com la imatge del
Cèsar és en el diner, en canvi Déu no té la seva imatge en el diners sinó en
l’home, fet a la seva imatge i semblança, aquí Déu. En ell hi té posat el cor i
aquí ens demana que nosaltres hi tinguem posat el cor.
Aquí hi ha l’altra
alternativa”Retornar a Déu el que és de Déu”és reconèixer-lo com allò que és
l’únic absolut i l’únic en qui trobem la vida i vida a desdir. Com diu
Francesc:”no retingueu res de vosaltres per a vosaltres, a fi que us rebi
aquell que totalment se us dóna”. I enlloc d’acumular monedes que porten la
imatge del poder, enlloc de cercar en el poder l’ instrument necessari per la
nostra vida cerquem d’ acumular germans que porten la imatge de Déu i és la
fraternitat l’ instrument necessari per construir bondat, justícia i tendresa.
L’alternativa és aquesta: o utilitzo els altres per obtenir el diner i el
poder, o utilitzo el diner i el poder que pugui tenir per apropar-me a l’altre,
per fer fraternitat per ajudar a aquell que ho necessita.
Obrim-nos a Aquell
que totalment se’ns dóna, sobretot que ens rebi Ell que el nostre cor deleja.
Fem-li un estatge i un sojorn en el nostre cor ell font de tot i creador de la
fraternitat.
Qui se sent amb set
de Déu, seduït, atret per Ell ,si es deixa portar, va seguint el camí de la
llibertat, de la plenitud. Qui estima Déu és inquietantment lliure. Esdevé una
escletxa per la qual l’esperança es fa present.
dijous, 16 d’octubre de 2014
dimecres, 15 d’octubre de 2014
MENJAR I NO ALIMENTAR-SE
Una de les coses de
què més es parla i s’està informat és sobre cuina. De fet molt, a prop nostre,
hi ha qui ha guanyat força estrelles Michelin. Abans cuinar era relativament
fàcil, ara s’ha complicat la cosa si hom vol complaure els comensals. I les
discussions televisives i radiofòniques sobre cuina estan plenes d’erudició,
investigació i refinament. El que els cuiners consideren l’element bàsic per a un
bon plat pot variar segons l’artista cuiner, la geografia, etc. Però crec que
tots estarien d’acord que l’element bàsic perquè un plat resulti bo i gustós és...
la gana! Sense gana ja pot ser elaborat i ben fet el menjar que no passarà, en
canvi amb gana un pa amb oli resulta d’allò més gustós.
De fet, Isaïes
sembla que presenti Déu com un d’aquests cuiners estrella: “En aquesta muntanya
santa el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats
gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis
clarificats”. I quan el té preparat, convida... però sembla ser que no hi ha
gana. L’Evangeli explica que el rei diu: “Tot és a punt: veniu a la festa! Però
ells no en feren cas”. No tenien gana, estaven tips. I això és el que ens passa:
estem tips i el que ens ofereix Déu no ens atreu, com no atrauria un menjar
quan acabem de dinar.
I un dirà allò de:
“no comer por haber comido no hay nada perdido”. Però aquí també ens passa el
que passa en la nostra vida de cada dia. A vegades no mengem el que hauríem de
menjar, perquè ens hem atipat de golafreries, de greixos i de menjars ràpids que
atipen, ens emmalalteixen i no alimenten. Això sí, atipen, treuen la gana. No
tenim gana per a res més. I això és el que ens passa a nivell del cor, l’omplim
de paraules, sorolls, rumors i, sobretot, de pantalles i més pantalles que,
quan arriba aquella paraula que alimenta, no tenim gana, estem saturats. Per
això cal dejunar de pantalles, de rumors, de menjar-se el cap, cal deixar que
suri l’autèntica gana, la fam de Déu.
Per menjar bé i
equilibrat i saber assaborir menjar sà i bo cal fer dejuni, cal deixar espai,
cal tenir gana. El menjar que alimenta realment necessita d’un cert
aprenentatge per saber-lo gustar i veure les conseqüències beneficioses que
aporta a la vida. Així, la
Paraula de Déu ens cal aprendre a gustar-la, a mastegar-la, cal
deixar-se transformar per ella. Com diu el salm: “tasteu i veureu?”que n’és de
bo el Senyor”. Saber tenir fam de Déu, gust de Déu.
Però hi ha un
element que provoca en nosaltres que el convit que Déu ens ofereix ens resulti
especialment difícil d’acceptar. I és que no es tracta d’un menjar ràpid, o
d’un menjar que jo mateix puc servir-me. Sinó que es tracta d’un banquet on no
estic jo sol, sinó que Déu ha convidat “a tots els pobles” i que “reuniren
tothom que trobaren, bons i dolents”. Aquesta era la gran dificultat que
trobaren els contemporanis de Jesús per seure amb Ell a taula: la seves males
companyies. Amb Ell hi seran i hi són aquells que jo excloc, que menyspreu, que
em molesten, o que els hi tinc una bona colla de raons per no estar a prop
d’ells, i... ells de mi! Aquí hi ha el que més costa. Això treu tota la gana
per anar a aquest convit. Sóc capaç, si voleu, d’interessar-me per les coses de
Déu, però no compartir la seva taula.
Però aquí hi ha tot
l’esforç del bon Pastor per aplegar les ovelles disperses, reconciliar-les,
agermanar-les. I per això Ell mateix para taula i ens serveix, com diu el salm:
“Davant meu pareu taula vós mateix... ompliu a vessar la meva copa”. Jesús
mateix ens diu que l’Amo de la casa ens farà seure i ens servirà un a un, ell
que va rentar els peus als seus deixebles i s’ha fet menjar que alimenta i dóna
la vida eterna perquè “qui menja la meva carn està en mi i jo en ell”. Llavors
serà un sol Pastor i un sol ramat i “farà desaparèixer en aquesta muntanya
santa el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortallava les
nacions; engolirà per sempre la mort”. Aquesta Eucaristia n’és ja la realització,
l’anticipació i ens omple de l’Esperit que ens fa forts per fer tendir tot cap
a Ell, perquè com diu la pregària final: “Ens feu participants de la naturalesa
divina”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)