ÉS EL CRIST A QUI TOQUES-2

ÉS CRIST MATEIX

Juan José Aguirre té 60 anys, és de Còrdova, i explica ,en una entrevista a la Vanguardia, que es doctorà en Antropologia a París. Però no es quedà a Europa en l’ambient universitari sinó que anà a l’Àfrica. És missioner. Fa 34 anys que és a la República Centreafricana. Quan va dir la seva primera missa, ja a l’Àfrica, en acabar l’esperaven a fora els feligresos que el volien beneir, i ho van fer tot escopint-li a les mans. Era la manera en què expressaven respecte i acceptació de la seva missió. Després anà als leprosos que van començar a tocar-lo i abraçar-lo amb els seus membres corromputs. Ell estava esgarrifat. El company de Juan José li va dir: “Toca’ls amb l’amor amb què toques la Sagrada Forma, perquè és Crist mateix, qui estàs tocant”. Aquesta és la nostra fe cristiana. Ara és bisbe i està a l’ull de l’huracà d’un nou califat que s’està implantant a sang i foc a tot el país, desplaçant i assassinant tothom que no pensa com ells, especialment els cristians. No fa massa, en la missió on ell estava i on s’havien refugiat milers de persones, cristianes i no cristianes, van llançar una granada que va matar i amputar els membres de centenars de persones. Per això a ell el posa nerviós veure clubs de futbol que porten propaganda dels països que financen i promouen aquestes matances.

Aquest bisbe és, també, testimoni de com, en la lluita contra l’ebola, malgrat l’ajuda magnífica de molts metges, aquests queden lligats als seus contractes dins un perímetre del qual, per seguretat, no en surten i fora d’aquest perímetre hi ha molts i molts malalts i aquí només hi arriben els missioners. Aquests arrisquen la seva vida i, malgrat que no surt enlloc, ja són molts els qui han mort contagiats per aquesta donació d’ells mateixos.

Tot això ens recorda molts altres exemples a través de la història i de la geografia. Ens recorda sant Francesc d’Assís, sant Antoni abat, el beat Charles de Foucauld, la beata mare Teresa de Calcuta, sant Vicenç de Paül i un llarg etcètera. I com és possible això? En l’Evangeli de sant Joan se’ns diu: “Qui m’estima, farà cas de les meves paraules; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. Aquesta frase està treta del capítol 14, on Jesús havia expressat el seu manament: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”, estem en el darrer sopar quan Jesús ha rentat els peus a tots, a tots, fins a Judes. I després donarà la seva vida del tot i per a tothom, també per a mi. Aquest és el nostre Déu.

“Qui m’estima farà cas de les meves paraules”, per tant, el primer de tot és estimar-lo. Però, què vol dir estimar Déu? Aquest és el gran dolor de l’home, la gran ferida: la necessitat total que té de Déu. Aquesta és la necessitat que constitueix l’home com a tal. No sentir-la, substituir-la o distreure’s d’ella és la trama que falseja la nostra vida. I això perquè aquesta necessitat som nosaltres. L’home és un pobre assedegat, necessitat. Quan hom és capaç d’abocar-se sobre el pou de la pròpia pobresa, sense negar-la, ni buscar-li falses satisfaccions, sentirà la seducció, l’atracció infinita de Déu. La veu que és dins les seves entranyes, com una buidor absoluta que s’obre a Aquell únic que el pot omplir: Déu. Qui s’atreveix a sentir, i no s’ho amaga, estima Déu. Un Déu que el fascina, que el sedueix.

I estimar Déu fa possible complir, guardar, fer cas dels seus manaments com diu sant Antoni Maria Claret tot descrivint com ha de ser un missioner claretià: “És un home arborat de caritat i que abranda arreu on passa; que desitja eficaçment i malda per tots els mitjans d’encendre tot el món en el foc de l’amor diví; res no l’esvera; frueix en les privacions; aborda els treballs... no pensa sinó com seguirà i imitarà Jesucrist”. Perquè, com diu Jesús en l’Evangeli de Joan que hem citat: “Qui m’estima, farà cas de les meves paraules, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. El qui s’atreveix a deixar-se atreure per Déu i no s’avergonyeix de la seva misèria atreu el Pare i, amb ell, el Fill, i en ell fan estada. Aquest és el foc de l’amor que Crist va venir a calar sobre la terra i volia veure-la cremar. El qui estima Déu, com llegim a la carta als Romans, sap que res del món no el pot separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, ni la mort ni la vida, ni el present ni el futur. I com diu el mateix Pau, quan estimem Déu, tot contribueix al nostre bé. Fins la mateixa mort.

Per tant, puc oblidar-me de mi i abocar-me als altres perquè Jesús s’ocupa de mi. I passi el que passi, ni la mort mateixa, tot revertirà en el meu bé.

   

L'ALTERNATIVA-2

L’ALTERNATIVA

Sant Francesc en una carta dirigida a tots als seus frares diu: “no retingueu res de vosaltres per a vosaltres, a fi que us rebi aquell que totalment se us dóna”. Per Francesc Déu és aquell que totalment se’ns dóna. Que vessa a la nostra falda una mesura curulla atapeïda, a desdir. Més encara es vessa ell mateix. I és això l’expressió més íntima del seu ser diví. Per això Déu vol, com diu Francesc, que no retinguem res de nosaltres per a nosaltres mateixos, Déu vol, que ens vessem, com ell, que ens oblidem de nosaltres mateixos, com ell. Que no retinguem res de nosaltres, com ell. És això el que ens fa semblants a Déu: la capacitat de no retenir, de vessar-se, d’oblidar-se, d’estimar. És no retenir res per ser rebuts per aquell que res no reté per a Ell mateix i se’ns vessa com una font inestroncable de vida.

Déu no vol de nosaltres ni poc ni molt, ho vol tot,  perquè ell no dona ni molt ni poc ho dóna tot. És l’únic Déu i Senyor, no n’hi ha d’altre. Per això quan Jesús diu: “ doneu a Déu el que és de Déu” i hom es pregunta: què és de Déu? I hom ha de respondre ben clar: tot! Si donem a Déu el que és de Déu, la pregunta és: i que queda per al Cèsar? I hem de ser ben clars: no res.

Aquí es tracta d’una alternativa entre dues maneres de viure. Una centrada en el Cèsar molt ben dibuixada per Jesús quan demana: “Ensenyeu-me la moneda del tribut”. Ells li ensenyaren una moneda romana:De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?” Li diuen:”del Cèsar”.  Aquí hi ha una alternativa de la vida: el diner i el poder. El diner amb la figura del qui té el poder, tot en u perquè són intercanviables el poder i el diner, tant ahir com avui. I com diu Jesús “No es pot servir a dos amos. O faràs cas d’un o en faràs de l’altre. No es pot servir a Déu i al diner”.

Quan Jesús ens diu:”retorneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” La imatge del Cèsar és en el diner, aquí està la força del poder. El creient no condemna res i fins en veu la necessitat, però ho relativitza i fins se’n distància.  El creient no creu en la força del poder i el diner que la sap buida i font de frustracions, injustícies, violències. És una idolatria, com diu Pau, ja que es posa en el lloc de Déu i s’apropia dels bens que Déu havia fet per a tots els homes. I també avui...Així com la imatge del Cèsar és en el diner, en canvi Déu no té la seva imatge en el diners sinó en l’home, fet a la seva imatge i semblança, aquí Déu. En ell hi té posat el cor i aquí ens demana que nosaltres hi tinguem posat el cor.

Aquí hi ha l’altra alternativa”Retornar a Déu el que és de Déu”és reconèixer-lo com allò que és l’únic absolut i l’únic en qui trobem la vida i vida a desdir. Com diu Francesc:”no retingueu res de vosaltres per a vosaltres, a fi que us rebi aquell que totalment se us dóna”. I enlloc d’acumular monedes que porten la imatge del poder, enlloc de cercar en el poder l’ instrument necessari per la nostra vida cerquem d’ acumular germans que porten la imatge de Déu i és la fraternitat l’ instrument necessari per construir bondat, justícia i tendresa. L’alternativa és aquesta: o utilitzo els altres per obtenir el diner i el poder, o utilitzo el diner i el poder que pugui tenir per apropar-me a l’altre, per fer fraternitat per ajudar a aquell que ho necessita.

Obrim-nos a Aquell que totalment se’ns dóna, sobretot que ens rebi Ell que el nostre cor deleja. Fem-li un estatge i un sojorn en el nostre cor ell font de tot i creador de la fraternitat.

Qui se sent amb set de Déu, seduït, atret per Ell ,si es deixa portar, va seguint el camí de la llibertat, de la plenitud. Qui estima Déu és inquietantment lliure. Esdevé una escletxa per la qual l’esperança es fa present.

    

La senzillesa

Sant Francesc

MENJAR I NO ALIMENTAR-SE

Una de les coses de què més es parla i s’està informat és sobre cuina. De fet molt, a prop nostre, hi ha qui ha guanyat força estrelles Michelin. Abans cuinar era relativament fàcil, ara s’ha complicat la cosa si hom vol complaure els comensals. I les discussions televisives i radiofòniques sobre cuina estan plenes d’erudició, investigació i refinament. El que els cuiners consideren l’element bàsic per a un bon plat pot variar segons l’artista cuiner, la geografia, etc. Però crec que tots estarien d’acord que l’element bàsic perquè un plat resulti bo i gustós és... la gana! Sense gana ja pot ser elaborat i ben fet el menjar que no passarà, en canvi amb gana un pa amb oli resulta d’allò més gustós.

De fet, Isaïes sembla que presenti Déu com un d’aquests cuiners estrella: “En aquesta muntanya santa el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats”. I quan el té preparat, convida... però sembla ser que no hi ha gana. L’Evangeli explica que el rei diu: “Tot és a punt: veniu a la festa! Però ells no en feren cas”. No tenien gana, estaven tips. I això és el que ens passa: estem tips i el que ens ofereix Déu no ens atreu, com no atrauria un menjar quan acabem de dinar.

I un dirà allò de: “no comer por haber comido no hay nada perdido”. Però aquí també ens passa el que passa en la nostra vida de cada dia. A vegades no mengem el que hauríem de menjar, perquè ens hem atipat de golafreries, de greixos i de menjars ràpids que atipen, ens emmalalteixen i no alimenten. Això sí, atipen, treuen la gana. No tenim gana per a res més. I això és el que ens passa a nivell del cor, l’omplim de paraules, sorolls, rumors i, sobretot, de pantalles i més pantalles que, quan arriba aquella paraula que alimenta, no tenim gana, estem saturats. Per això cal dejunar de pantalles, de rumors, de menjar-se el cap, cal deixar que suri l’autèntica gana, la fam de Déu.

Per menjar bé i equilibrat i saber assaborir menjar sà i bo cal fer dejuni, cal deixar espai, cal tenir gana. El menjar que alimenta realment necessita d’un cert aprenentatge per saber-lo gustar i veure les conseqüències beneficioses que aporta a la vida. Així, la Paraula de Déu ens cal aprendre a gustar-la, a mastegar-la, cal deixar-se transformar per ella. Com diu el salm: “tasteu i veureu?”que n’és de bo el Senyor”. Saber tenir fam de Déu, gust de Déu.

Però hi ha un element que provoca en nosaltres que el convit que Déu ens ofereix ens resulti especialment difícil d’acceptar. I és que no es tracta d’un menjar ràpid, o d’un menjar que jo mateix puc servir-me. Sinó que es tracta d’un banquet on no estic jo sol, sinó que Déu ha convidat “a tots els pobles” i que “reuniren tothom que trobaren, bons i dolents”. Aquesta era la gran dificultat que trobaren els contemporanis de Jesús per seure amb Ell a taula: la seves males companyies. Amb Ell hi seran i hi són aquells que jo excloc, que menyspreu, que em molesten, o que els hi tinc una bona colla de raons per no estar a prop d’ells, i... ells de mi! Aquí hi ha el que més costa. Això treu tota la gana per anar a aquest convit. Sóc capaç, si voleu, d’interessar-me per les coses de Déu, però no compartir la seva taula.

Però aquí hi ha tot l’esforç del bon Pastor per aplegar les ovelles disperses, reconciliar-les, agermanar-les. I per això Ell mateix para taula i ens serveix, com diu el salm: “Davant meu pareu taula vós mateix... ompliu a vessar la meva copa”. Jesús mateix ens diu que l’Amo de la casa ens farà seure i ens servirà un a un, ell que va rentar els peus als seus deixebles i s’ha fet menjar que alimenta i dóna la vida eterna perquè “qui menja la meva carn està en mi i jo en ell”. Llavors serà un sol Pastor i un sol ramat i “farà desaparèixer en aquesta muntanya santa el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortallava les nacions; engolirà per sempre la mort”. Aquesta Eucaristia n’és ja la realització, l’anticipació i ens omple de l’Esperit que ens fa forts per fer tendir tot cap a Ell, perquè com diu la pregària final: “Ens feu participants de la naturalesa divina”.