ENSENYEU-NOS A PREGAR!

Les mans alçades cap el cel són una forma d’expressar corporalment la pregària. Molts pobles i cultures així ho han fet i encara avui ho fan. Segons el llibre de l’Èxode, també Moisès ho fa, intercedint pel seu poble. Aquesta postura expressa total lliurament a Déu i a la vegada les palmes de les mans dirigides cap el cel són expressió del qui demana, del qui espera rebre.

Aquesta postura la trobem pintada moltes vegades en les parets de les antigues catacumbes de Roma dels primers segles cristians, en l’època de les primeres persecucions. Però hi ha una diferència que cal remarcar entre la postura orant que es veu en aquestes pintures i la postura orant de Moisès o d’altres tradicions. Les mans dels orants de les pintures cristianes no tenen el palmell girat cap amunt, cap al cel, sinó obertes cap endavant. Aquesta petita diferència és molt expressiva, ja que vol imitar la postura de Jesús a la creu que, amb els braços oberts i les mans clavades, pregava al Pare intercedint pels seus botxins i per tot el món en el moment de la seva autodonació total. És Ell, Jesús, qui ens ensenya com hem de pregar sense perdre mai l’esperança. I és en la creu la culminació de l’ensenyança de Jesús sobre la pregària, el cim del que els volia dir als deixebles quan li demanaren: “Senyor, ensenyeu-nos a pregar”.

Aquelles pintures de les catacumbes ens mostren la voluntat dels primers cristians d’identificar-se amb Jesús, d’unir-se a Ell, d’imitar-lo, de pregar com ell, d’ajuntar-se a la seva total autodonació. Els cristians feien la postura de sempre per pregar, però transformada per la seva adhesió a Crist. Sant Pau fa el mateix, diu al seu deixeble Timoteu: “Des de petit que ja coneixes les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació, a través de la fe en Jesucrist”. Fixeu-vos com Pau remarca que les Escriptures tenen el poder de donar la saviesa que duu a la salvació, però per la fe en Jesucrist. És Jesús que fa d’intèrpret de les Escriptures. És a través de la fe en Ell que elles esdevenen salvadores. És el que diuen els deixebles després de trobar Jesús ressuscitat pel camí d’ Emmaús: “No és cert que el nostre cor s’abrusava dins nostre quan, pel camí, ens obria el sentit de les Escriptures”.

Així, els cristians entreveiem en Moisès amb els braços oberts tot pregant una imatge de Jesús en creu pregant per tots nosaltres, no destruint els nostres enemics com ens diu l’Èxode, sinó perdonant-los, reconciliant-nos, com Jesús a la creu. I si algun enemic cal destruir és el que tinc a dintre, aquell que m’impedeix autodonar-me, oblidar-me de mi mateix.

A partir de Jesús es rellegeixen totes les escriptures. Per això el prevere, a l’hora de fer la pregària a l’eucaristia, també assumeix aquesta postura de Jesús a la creu. I per aquesta mateixa raó ens posem drets en la lectura de l’Escriptura només quan es llegeix l’Evangeli. És ell qui rellegeix tota l’Escriptura i li dóna un nou sentit. I també rellegeix tota la nostra vida a la seva llum. La meva vida. La vida de l’Església i del món. Ell n’és la clau d’interpretació.

Per això, quan parlem d’un màrtir diem que és aquell que mor per Crist, però sobretot com Crist: perdonant...i, si cal, demanant perdó, com ha dit l’arquebisbe de Tarragona amb les implicacions amb la dictadura franquista. I com ha fet l’episcopat d’Argentina demanant perdó per les implicacions amb la passada dictadura. Un dels firmants d’aquest document fou l’actual papa Francesc, llavors arquebisbe de Buenos Aires.