LA NEU D’AGOST

Fa massa dies que no plou i hi ha preocupació. Cada vegada que hi ha una dificultat amb el temps surt la por al canvi climàtic. No fa pas massa anys que per març, hi va haver una nevada enorme, us en recordeu? tant, que molta gent va quedar presonera de les autopistes plenes de neu. No fa pas massa d’això, potser quatre anys? Dos anys? alguns diuen que fins i tot, han vist nevar fort al mes d’abril. Us imagineu,doncs, que nevés al mes d’agost a Barcelona. Si nevés a Barcelona un mes d’agost la gent què diria? Dirien que és un problema del canvi climàtic; eh que sí?. Igual que la sequera d’ara, és conseqüència del canvi climàtic. Però la gent antiga quan nevava en el mes d’agost, no deien que era el canvi climàtic. Al mes d’agost va nevar, segons les tradicions romanes,a principis del segle IV el dia 5 d’agost; i la gent què en va pensar? no un canvi climàtic, clar, sinó en un miracle. Tant és així, que cada 5 d’Agost es celebra la Mare de Déu de les Neus, que és el dia que es va consagrar, la Basílica de Santa Maria la Major de Roma.

He mirat una mica a Internet, resulta que també va nevar per l’agost a Barcelona,  i va donar peu també a la consagració d’una altra església, que és l’actual de Sant Just i Pastor, que primer estava consagrada a la Mare de Déu de les Neus, sembla... Seguint aquest mateix article, diu que al segle XVIII va passar una cosa semblant a Vilanova i la Geltrú. Però aquest darrer fet, segons l’articulista, ho aclaria tot, el que va passar a Roma i a Barcelona, per què? Perquè al segle XVIII també va quedar tot blanc a Vilanova i la Geltrú, tant és així, que van consagrar com a patrona de la Vila, la Mare de Déu de les Neus. Però de fet no era neu el que va caure, era una gran pedregada i llavors ells mateixos diuen. “que va quedar tot com si fos nevat”.

L’articulista ja veu clar el que va passar a Barcelona,  ja  veu clar què va passar a Roma. Jo no sé que va passar en cap dels tres llocs, no hi era, però fixeu-vos que en la mentalitat nostra no hi cap el miracle. Encara que Déu fes milions de miracles, ni que fos una guarició, el retorn de la vista, tot, tot el que vulgueu, no ens ho creuríem; per què? No perquè no hi sigui o perquè siguem dolents, sinó perquè no hi entra en el nostre cap, no hi entra en la nostra mentalitat el miracle. Si es tracta d’un miracle antic, direm, lògicament que no coneixien les ciències. Si es tracta d’un fet inexplicable actual, què diem? Que encara no coneixem suficientment les ciències, que encara no han evolucionat prou, més endavant ja ho veurem explicat. Total, que, el miracle no és mai creïble. El miracle no hi cap en la nostra mentalitat. No simplement el miracle no hi cap en la nostra mentalitat,  sinó una cosa molt més preocupant, tampoc hi cap la consciència.

Fixeu-vos que en la pregària inicial deia: ...que els qui ens sentim afeixugats per la nostra consciència, ens vegem alleujats per la vostra misericòrdia. Si un va a un psicòleg i diu que està afeixugat per la pròpia consciència, segons quin psicòleg trobi, li dirà“no es preocupi, jo amb unes quantes sessions li trec el sentiment de culpabilitat”. “Perquè tot això de la mala consciència, són problemes de quan era petit, o dels perjudicis de la societat”. Total, que ens han deixat sense consciència, això últim encara és més greu. Per tant, si Déu parla, si Déu intervé a fora, no l’escoltarem. Si parla a dintre, tampoc l’escoltarem. Certament, a vegades hi ha qui té una visió pueril de la religió, que veu miracles per tot arreu; i també fanàtica i fonamentalista. Hi ha aquest perill. Però exactament amb la mateixa raó podem dir això de la visió laïcista i cientifista superficial que tenim molts de nosaltres. També és profundament fonamentalista i que la tenim ficada al cap que impedeix reconèixer qualsevol intervenció del Senyor; possibilitat exclosa fins abans que es doni. I això ho hem de pensar...

Una religió que veu signes per tot arreu, li falta el mateix sentit de profunditat del que agafa la ciència superficialment tancada en ella mateixa i com explicadora de tot, sense ser conscients dels seus límits. La ciència sap que no sap, i és molt conscient dels seus límits. D’això no sols en són conscients tants científics creients, sinó tot científic. Igualment un creient no té evidències. Un i altre hem d’obrir-nos a l’admiració i saber conviure amb el misteri de l’existència, amb el no-saber.

Estic llegint un llibre, què ja l’havia llegit fa anys i us el recomano, que és “Els germans Karamàzov”, de Fiòdor Dostoievski. En un moment d’aquest llibre, que està fet de mitjans del segle XIX, un monjo parla a un altre monjo, i diu així: “La ciència mundana, tan crescuda en el nostre temps, (estem en el segle XIX), ha fet la dissecció dels nostres llibres sagrats, i després d’una acció implacable no ha deixat res en peu”. (I no sols dels llibres sagrats, diríem nosaltres, sinó de la persona humana, del misteri de cada dia). I continua dient el text: “Però tot fent la dissecció de les parts, ha perdut la vista de la totalitat”. I continua més endavant.”Perquè aquells que han renegat del Crist i es revolten contra Ell, aquests mateixos en el fons segueixen essent imatges del Crist, perquè ni la seva saviesa ni les seves passions no han sabut crear un altre model d’home, superior al que ens indicà Crist... Les temptatives en aquest sentit no són més que monstruositats”. I aquí hi ha la grandesa: el model d’home que Jesús presenta i que Jesús és,  Ell el fa possible en nosaltres.

És el que deia Sant Pau a la segona lectura: Els jueus demanen miracles, els grecs saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per els altres un absurd. Però Crist no entra en l’ànima humana com una idea. No el troben a Crist, Crist ens troba. Crist no l’esculls, Crist truca a la porta i entra, Crist intervé. I quan intervé en la teva vida la canvia i ho capgira tot, com els venedors del temple.

  

DIUMENGE III DE QUARESMA – B – 11 de març de 2012

(Ex 20,1-17; Salm 18; 1Co 1,22-25; Jn 2,13-2