LA CONSCIÈNCIA

Un dia un frare  estava al cine i quan es va acabar la sessió, es va aixecar i al travessar el corredor va fer una genuflexió, per què? doncs perquè tenia al cap el que feia a l’església davant el Santíssim. Va fer el que diem en català: “fer les coses d’esma”. I què vol dir fer les coses d’esma? vol dir fer-les sense pensar, maquinalment,  sense reflexiona, inconscientment.

 Jesús moltes vegades diu: “Estigueu atents, vetlleu!” La litúrgia ho subralla sobretot a l’Advent, però és un actitud típica i constant del creient. Vetlleu, sigueu conscients, no aneu adormits pel món! No aneu d’esma! Cal ser conscients i saber on som. És l’actitud d’estar conscient del què es fa, no anar adormit per la vida. La paraula “consciència” té aquest sentit d’estar despert, lúcid. Però la paraula consciència també assenyala una de les coses més profundes de la persona humana. No simplement té consciència aquell que sap on està i què està fent. No només té consciència aquell que veu el què és, sinó el què hauria de ser. Té consciència no només el que veu el que té al davant, l’efectivitat del què és, sinó del què moralment hauria de ser. La consciència és el nucli més profund de l’ànima humana, on la persona veu, no el què és, sinó el que ha de ser.

Sant Joan en la seva primera carta parla de “Quan la consciència ens acusa”, i també ”quan la consciència no ens acusa.” Aquesta manera de parlar ens posa nerviosos, però és aquesta una de les coses més profundament humanes. Avui dia no ens agrada parlar de consciència, la reduim al sentit de culpabilitat, la hem sicologitzat, la hem socialitzat, biololitzat, però amb tot, gràcies a Déu es manté aquí. La consciència ens acusa, o no ens acusa, és el gran misteri de la persona humana. I no simplement  m’acusa davant meu, sinó com diu sant Joan: “M’acusa davant de Déu”o “ no m’acusa davant de Déu”, perquè la grandesa de la persona humana és que està davant de Déu, aquesta és la grandesa de la persona humana. Sant Joan continua dient: “Però Déu és més gran que la nostra consciència”. Per tant la nostra consciència és el centre neuràlgic de la nostra existència, però... és petita. I encara una altra cosa, la nostra consciència, que és el centre neuràlgic de la vida humana, cal certament que creixi, però també que es guareixi, perquè està malalta. Tot i que és petita i està malalta la consciència ha de ser la raó per la qual faig les coses. La meva consciència no és el que diuen les estadístiques, ni la majoria, ni el que m’agrada, sinó el que reconec com a bo davant de Déu. La grandesa de la meva consciència és que  reconèix  el bé quan se li posa al davant.

Diu Jesús:”Les meves ovelles reconeixen la meva veu...”  i aquest és el dolor immens de la vida humana. Jo podré fer el bé o  deixar-lo de fer o anar-hi en contra, però quan el bé es posa davant meu, jo el reconec. I això és el que ens descol.loca quan davant dels nostres ulls es posa Jesús, el reconeixem. Llavors podem o començar a fer brometa, ja sabem que podem fer brometa de tot, de tot, o podem començar a justificar-nos, “sí, però, sí, però..  començar a donar voltes i voltes. O podem reconeixer simplement davant de Déu el bé  i reconèixer, també, que no puc ser-hi fidel. Assumint aquest dolor i fer el que ens demana avui claríssimament sant Joan i tot el NT: Creure en Jesús i en el que Ell diu: “Sense mi no podeu fer res”. És el que diu també el capítol 7è de la carta de sant Pau als Romans: “reconèixer el bé està a la nostra mà, però no el fer-lo”, aquí està la nostra malaltia. Per això el NT ens diu: “Creu en Jesús”. Jesús no és una idea, és Algú que està aquí. “Sigues en mi i jo en tu...” Ell és vivent, és aquí, ... i diu en mi donareu molt de fruit”. Diu sant Joan: “Aquells que diuen que coneixen a Jesucrist s’han de comportar com ell es comportava”. O “Fillets, que el nostre  amor no sigui només de  frase i paraules, sinó de fets i de veritat”. He de ser lúcid i honest amb la meva consciència, i acceptar obrir-me agraïdament a  Jesús ressuscitat que em surt a l’encontre i  m’ofereix la seva mà, per créixer i participar en la seva  divinitat, per donar fruits.

DIUMENGE V DE PASQUA – B – 6 de maig de 2012

(Ac 9,26-31; Sal 21; 1Jn 3,18-24; Jn 15,1-8)