DEU S’ALEGRA DE LA TEVA FELICITAT

Els qui ja portem uns quants cabells blancs al cap recordem que, abans, en els autobusos, al costat del conductor, hi havia un anunci contundent que deia: “Terminantemente prohibido hablar con el conductor”. Ho recordeu, oi que sí? Una frase ben contundent, ben clara i amb lletres ben grosses. I per què estava prohibit? Perquè es feia! Si no s’hagués fet no s’hauria prohibit. Per tant, què passava? Que molts pujaven a l’autobús, començaven a parlar amb el conductor i el distreien, i ho van haver de prohibir. Però bé, si no podies parlar amb el conductor encara podies girar-te cap a aquell que venia els bitllets al mig de l’autobús i hi podies parlar. Avui dia ni una cosa ni l’altra, per què? Perquè si has de comprar el bitllet dintre de l’autobús, normalment hi ha una maquineta que te’l dóna. Si vas en tren, la màquina ho fa i no parles amb ningú. Vas a carregar benzina i tampoc. És la mateixa màquina que et va dient el que estàs fent, i et diu aquell “gràcies” enllaunat i marxes. I quan vas a comprar al Súper entres, agafes el que vols, no parles amb ningú, fas cua, pagues i marxes. No hi ha un contacte amb les persones, cada vegada més es van reduint les relacions personals, és una relació cosificada, on es manipulen coses, vas al que vas i marxes.

Avui, en la festa de la Trinitat, la litúrgia, l’Església, ens demana no fer això. Hem celebrat quaranta dies per preparar-nos per a la Pasqua. Quaranta dies, una setmana de celebració central de la nostra fe, i cinquanta dies per fer-nos càrrec del do immens que Déu ens ha fet. I després d’haver rebut el do, avui l’Església ens demana aixecar els ulls i mirar el “conductor”, mirar Aquell que “ens ha donat la benzina”, mirar Déu directament als ulls, a Ell, no simplement els seus dons (per molt grans que siguin), sinó mirar-lo directament a Ell.

Crec que un dels punts d’inflexió de la humanització està en un moment màgic: en el nen de poques setmanes. El nen, al principi, xucla el pit de la mare com si la mare fos una cosa, però ve un moment que aixeca els ulls, mira la mare i li somriu. Aquest és un moment bàsic per a la humanització de la persona humana, quan deixa de tractar l’altre com una cosa, i comença de mirar-li els ulls i somriure.

Dostoievski, aquest escriptor rus tan important, dóna molta importància a aquest gest, i ell ho posa en una de les seves novel·les a partir d’una experiència personal. Diu que una vegada anava pel carrer i va veure una mare amb un nen de poques setmanes a qui li estava donant el pit (avui no es veu gaire això, però jo me’n recordo; ara es veuen molts pits, però no donant de mamar). Doncs la mare donava el pit al nen i, per primera vegada, el nen girà els ulls, mirà la mare i somrigué; aquest gest tan petit però tan bell i tan bonic! I diu Dostoievski que a la mare se l’il·luminaren els ulls i, amb un profund sentit de devoció, es va senyar. L’escriptor diu que va quedar estranyat. Per què se senyava en aquell moment? Per què aquella dona va tenir aquest sentit religiós en aquest moment? I li va preguntar: “Per què et senyes en aquest moment?” I la dona li féu: “És que el sentiment que sent una mare en aquest moment és el mateix que sent Déu quan un pecador es gira cap a ell i resa”. Diu Dostoievski que aquesta és l’afirmació central de la nostra fe, per què? Perquè el nostre Déu és un Déu que s’alegra. I s’alegra mirant la seva criatura i quan la seva criatura és capaç de mirar-se’l. No solament per rebre dons sinó que és capaç, com l’infant, de somriure Déu i mirar-lo als ulls, no uns ulls que escruten o judiquen sinó, com diu el Salm: la mirada de Déu il·lumina i dóna  pau.

L’alegria de Déu és central en el cristianisme. En el llibre del Deuteronomi hi ha una frase que m’agrada recordar sempre: Déu s’alegra de la teva felicitat. Déu s’alegra de què siguis feliç. I en una altra frase d’Isaïes diu: Com el nuvi està content de tenir la núvia, el teu Déu està content de tenir-te. Sobretot el capítol 15 de Lluc, en què Jesús compara Déu amb una dona que escombra, que estava buscant un dracma (moneda grega antiga), i quan el troba, què fa? S’alegra. És Déu que s’alegra de trobar aquell dracma. O el Bon Pastor, que quan troba l’ovella perduda, què fa? S’alegra i convida tothom a celebrar-ho. I ja no diguem en la paràbola del Fill Pròdig, on el pare diu al fill gran: Ara cal que ens alegrem, el teu germà l’havíem perdut i l’hem retrobat.

Déu s’alegra de la nostra felicitat. I quina és la nostra felicitat? Trobar-lo a Ell. Per això l’Evangeli d’avui diu: Déu estima tant el món que ha enviat el seu Fill, no per condemnar el món sinó per salvar-lo. I la nostra salvació quina és? Girar els ulls de les coses i mirar vers Déu; saber pregar, entrar en relació amb Déu. Aquesta és la nostra salvació. Deixar de manipular coses i persones i, fins i tot, Déu mateix, i obrir-nos a la relació gratuïta amb Ell. Com el nen, que gira els ulls, mira i somriu la mare, i fa que la mare experimenti una de les joies més intenses que pot experimentar. Igualment, quan l’home és capaç de girar els ulls a Déu i somriure, Déu té una joia infinita al veure algú que és capaç d’Ell, que és capaç de mirar-lo, somriure’l i fer somriure el seu Déu.

El text de Sant Pau ens diu així: Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l’amor de Déu Pare i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres. A què ens convida, Pau?  A entrar en Déu, en aquesta relació trinitària. I a entrar en aquesta relació amb Déu, perquè Déu és un de sol, certament, però no solitari: en el seu interior hi ha el foc immens de la relació de la Trinitat, i així ens il·lumina el nostre propi misteri i ens convida a participar en el seu.

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT, 19 de juny de 2011 - A