Em van convidar

Fa anys em van convidar a menjar en un restaurant. Estàvem a la terrassa, durant el dinar em prou feines vam poder parlar ja que al costat hi havia una parella amb un nen petit que s’estava barallant. No se què passava, però cada vegada alçaven més la veu. De cop es van alçar i van marxar. Vaig sentir un descans, finalment podrem parlar, vaig pensar.  Al principi no em vaig adonar però aviat vaig veure que s’havien deixat al nen. Quan el nen no va veure als pares arrencà a plorar. Llavors ens vam alçar i un es quedà amb el nen i l’altre anà a veure si encara trobàvem els pares. Sortosament aparegué a la mare tota atabalada i quan va veure el nen plorava encara l’escridassà . El nen va marxar amb ella sanglotant.

Normalment això no passa, però en el fons moltes vegades capficats en els nostres problemes, o telèfons, oblidem als més petits o vulnerables de la família. Nens, certament, però també avis i malalts. Que passen a ser una complicació o un problema enlloc de ser el centre de la nostra atenció i cura. El centre i els creadors de la família.

De fet un nen perdut , sol en un espai estrany és l’expressió d’allò que som tots, sempre. Què fem aquí, on som, qui ens acompanya?.  Quina diferència entre aquell nen i l’infant Jesús. Ell estava a casa del seu Pare. Aquesta és la diferència entre un mon sense nord ni cohesió, on ens sentim estranys. I un món que viu Jesús com la casa del Pare. Una llar, un temple.

 Per i això és tant central a la nostra fe que el Senyor vingui, ens orienti i faci una família centrada en ell. Diem sovint que la família cristiana és com una església en petit, però també hauríem de dir que l’Església és una família, no en gran, sinó, també, en petit. És aquesta família on vivim com a fills de Déu, en comunió amb la gran família que veu Déu tal com és i per això és semblant a Ell.

 Jesús és com aquella mare que cerca al seu fill. Jesús és com el bon Pastor que cerca l’ovella perduda per valls i muntanyes exposant la vida. Donant la vida. Jesús és com Maria i Josep  que cerquen per carrers i places aquell que estimen.

Però també nosaltres hauríem de ser com Maria i Josep  que cerca a Jesús. No tranquil·lament com qui cerca una cosa que no li implica massa, sinó com Maria i Josep “Et buscàvem amb ànsia”. Tot depèn  d’ Ell, sense ell res pot ser. D’ ell ve tot, a ell s’encamina tot.

Nosaltres no hem de perdre Jesús preocupats per les nostres coses. Com aquella parella va perdre el fill. Com si hi pugues haver alguna cosa que fos aliena a ell. No podem perdre Jesús confiats que va amb els altres. Hem de cercar-lo amb ànsia. D’ ell depèn tot.

I hem de deixar que ell ens interrogui. Ens posi en qüestió com ho va fer als mestres de la llei al temple. Hem de saber-lo escoltar i quedar pensatius, i guardar els seus exemples i paraules en el nostre cor, com ho va fer Maria.

Ell és el qui construeix la família. Escoltant-lo, pregant. Que no passi com aquella parella que per no escoltar-lo s’oblidin del nen, o dels ancians o dels malalts. Que escoltant a Jesús sabem que són els seus escollits i els qui han de construir la família en els seus fonaments.

La família és el paradigma que Jesús va escollir per construir la seva comunitat, la humanitat. La gran família dels fills de Déu. Jesús no cercava usuaris de la seva ONG, ni soldats del seu exercit, ni adeptes, ni ciutadans de la seva ciutat utòpica. Volia fer fills de Déu, el Pare. El pare de la família  de Jesús, de l’Església. De la umanitat.

Per això hem de guardar els seus manaments, com diu sant Joan : “El seu manament és que és que creguem en el seu Fill Jesucrist i ens estimem els uns als altres com ens ho té manat”.