L'ENVEJA , LA GELOSIA

Els nens fan una de les coses més difícils. Un nen, quan té un germanet, se li desvetlla aquest ventall de sentiments que no sap controlar: d’enveja, de gelosia, es creu no valorat... No és fàcil passar de ser sol a acollir algú altre que sigui nou a casa. Costa molt.

Per això, la mateixa Escriptura moltes vegades posa, fa surar, fa treure tots aquests sentiments contradictoris que hi ha al nostre interior i que no entenem, i que són precisament la incapacitat, la dificultat, el dolor d’acollir aquell que no és dels nostres. Perquè per molt germà que sigui, en principi no és dels nostres. Costa molt. I això ho tenim molt arrelat en el nostre interior.

La Bíblia contínuament ens presenta aquestes dificultats, començant ja per la tragèdia que significa Caín i Abel. Però podríem seguir per quantitat de personatges a la Bíblia que mostren aquest antagonisme dels sentiments cap a les persones que ens fan ombra, o que ens sembla que ens fan ombra. La dificultat de viure amb gelosia, la dificultat de viure amb enveges... perquè les tenim. I això ho projectem, no simplement amb els nens sinó amb les nostres relacions de treball, de comunitat..., fins i tot d’església. Quantes enveges i dificultats! la dificultat d’acollir-les. De reconèixer que les tenim i saber-les treballar.

Sant Francesc tenia una frase en que ressona la tradició, els Pares de l’Església, sobretot sant Joan Crisòstom. Deia ben clarament tot meditant una paraula de sant Pau: “Què tens que no hagis rebut?” Pensem-ho. Què tenim que no hàgim rebut. En què tenim dret de reivindicar coses que no són nostres? Tot ho hem rebut. Sant Francesc ho deia ben clarament: “Què tens que no hagis rebut? I si ho has rebut, per què te’n glories, per què te n’apropies? No és teu”. Seran una reflexió de les paraules de sant Joan Crisòstom que dirà: “Déu ha donat tot el necessari perquè tots puguin viure”. El problema és quan hi ha hagut uns quants que s’ho han apropiat. Aquesta és la dificultat. S’ho han apropiat però no és d’ells.

La carta de sant Jaume és molt dura: “Ai de vosaltres els rics, la vostra riquesa s’ha podrit, i el jornal que heu escatimat als vostres treballadors clama al cel”. És el crit d’un Déu que ens ha fet tots de casa, i veu amb dolor l’apropiació indeguda dels béns només per a uns quants.

Moltes vegades Càritas ha d’ajudar gent que treballa. I per què els ajuda? Perquè no arriben a finals de mes i no poden pagar, normalment, el pis en què viuen. Això no ha de ser així. Déu ho ha fet tot per a tots. I és aquesta la disposició que se’ns demana, la de sant Francesc, que sapiguem que tot ho hem rebut de Déu no per apropiar-nos-ho sinó per entrar en comunió amb els altres i no parlar de mi sinó de nosaltres, passar del “jo” al “nosaltres”, del “meu” a la “fraternitat”. Aquí hi ha el gran treball a fer.

Jesús sempre serà per a nosaltres aquell que no és dels nostres, sempre, perquè és Déu, i Déu sempre ultrapassa, trenca esquemes i ens fa sortir de les nostres quatre idees més o menys clares.

Tant de bo que avui el Senyor ens donés aquest sentit de pobresa i de senzillesa que ajudi a fer un món més just segons la voluntat de Déu. I no sigui la gelosia, l'enveja, l'apropiació qui ens governin.

 

 Homilia Diumenge XXVI durant l’any
Fra Jacint Duran
29 de setembre de 2024