EL TEMPS

Aviat canviarem l’hora una altra vegada. Passarem de l’horari d’estiu a l’horari d’hivern. Per tant, ens haurem d’aixecar una hora més tard i el rellotge s’haurà d'adaptar. Hi ha un temps, el del rellotge, que és absolutament intranscendent, el muntem nosaltres, els humans,  tant és així que el podem tirar endavant o endarrere i quedar-nos tan tranquils. Per tant, hi ha un temps del rellotge, regulat per nosaltres. Però hi ha un altre temps, el biològic, i aquest no el podem canviar tan fàcilment. És el temps del nostre cos. El cos té un temps, té un rellotge, i no està a les nostres mans tirar-lo endavant o endarrere. Cada una de les milions de cèl·lules que tenim van fent el seu curs, es desperten, s’aixequen, tenen un horari i van fent tot un procés. Nosaltres no som amos del rellotge biològic.

Però encara hi ha un tercer temps, l’interior. Això ho ha estudiat un alemany que ha fet un llibre sobre el temps. Hi ha un tercer temps, segons ell, el temps interior. És el temps psicològic amb què vivim les coses. De vegades hi ha una visita que es fa molt agradable i el temps passa volant. Cronològicament és el mateix, el rellotge marca la mateixa hora però nosaltres ho vivim molt ràpid. En canvi, hi ha altres moments en què tenim una visita pesadíssima i que no acaba de marxar, i el rellotge sembla que s’hagi alentit, va molt poquet a poquet. Les coses negatives les vivim d’una manera diferent. Per tant, hi ha també el temps interior.

Podríem afegir un quart, que aquest senyor no té en compte, el temps de Déu. Com es viu el temps quan Déu és el nostre centre. Jesús ens ho mostra. L’evangeli de sant Marc, que està molt ben estructurat, ens mostra com organitzava un dia Jesús, com tenia cronometrar un dia, què feia en un dia.

Com començava Jesús el dia? Què tenia programat? Segons l’evangeli de sant Marc, s’aixecava quan encara era fosc, anava a un lloc solitari i pregava. Així començava Jesús la seva jornada segons l’evangeli de sant Marc. Quan encara era fosc anava a un lloc solitari i pregava al Pare. Aquí hi ha la primera cosa central de Jesús. Jesús programa la seva vida a partir del temps de Déu, del temps del Pare.

I continua: després d’aquesta centralitat, estan els germans. El primer que feia després de la pregària, Jesús va a passejar per la vora de llac de Genesaret. Però no va a passejar per fer footing, ni les passes que s’han de fer, ni controlar el rellotge biològic a través d’aquests rellotges que hi ha ara que marquen els passos que fas... No tenia rellotges d’aquests. El primer que fa Jesús és formar la seva família, i crida a Pere i al seu germà Andreu, i a Jaume i Joan. Més endavant diu el motiu: perquè estiguin amb ell i enviar-los a predicar. Fa la seva família. Després, què fa amb aquesta família? Lògicament, seure a taula i dinar. A Jesús li agrada la taula compartida.  Assegut a taula treballant, formant la seva família.

Primer la centralitat de Déu, que sempre hi és, però necessita temps. Després el temps dedicat a la família, i després a la predicació. Una predicació que desconcerta, una predicació que costa entendre, però feta amb autoritat, amb força, que treu el mal, que allibera.

I quart. En què ocupa el dia Jesús? En guarir.  Es passa fins a la nit guarint, restablint, curant, predicant. Així organitza Jesús el seu horari. Ell té el temps de Déu.

Per això és bo que en començar el text de sant Marc també nosaltres ens preguntem: com tinc jo organitzat el meu temps?, com ocupa Déu el meu temps?, o simplement estic centrat en mi mateix, en les meves preocupacions, les meves cosetes, el meu telèfon biològic?, o estic massa preocupat pel temps cronològic i estic pendent sempre del rellotge? Com organitzo el meu temps: cronològicament, biològicament? Quin lloc ocupa Déu en la visió del temps? Perquè, en definitiva, som temps. I quan diem que hem de donar la vida per Déu i per germans estem dient, literalment, que estem donant temps. Si no donem temps no ens estem donant.

I perquè això sigui possible ha de passar el mateix que va passar amb els que escoltaven Jesús a Cafarnaüm. Cal quedar estranyats davant de Jesús. Jesús ens ha d’estranyar. Potser l’escoltem massa sovint i no l’entenem ni ens deixem interpel·lar, però hauria de passar el que els hi passava a aquells que l’escoltaven a Cafarnaüm, que quedaven estranyats, admirats per la doctrina predicada amb autoritat  que té la força d’alliberar.

Homilia Diumenge IV durant l’any
Fra Jacint Duran
28 de gener de 2024