ELS QUI CREUEN SON ELS PEUS

 

Fa poc ha sortit un llibre sobre la poesia de Pere Casaldàliga, aquest  bisbe català que ha estat molts anys i ha mort en terres amazòniques del Brasil, i que, a part de la seva entrega total a la seva vocació, ha fet una bona quantitat de poesies en català, en castellà i en portuguès. Aquest llibre intenta fer-ne una aproximació. L’ha fet un professor de teologia, que és franciscà, Michael Moore. No em centraré en el llibre perquè no l’he llegit. Pot ser interesantíssim però jo no m’hi fico, i l’autor, realment, Pere Casaldàliga, mereix un estudi a fons.

Però el que em va cridar l’atenció van ser les declaracions de l’autor del llibre, no de Pere Casaldàliga, sinó del que havia fet el llibre sobre Pere Casaldàliga. Deia aquesta frase: “A mi, Pere Casaldàliga, m’ha canviat molt el cap,( m’ha canviat la manera de raonar). M’ha canviat poc el cor i menys els peus”. És curiosa l’afirmació d’aquest senyor, que la lectura l’ha portat a canviar molt el cap, el que pensava, poc el cor i menys els peus. És per pensar-ho.

Precisament, el que l’evangeli proposa és exactament al revés. Quan Jesús parla, el que primer convida és a fer servir els peus: “Segueix-me”. Per tant, els peus, i podríem dir les mans, són el primer que han de fer cas a Jesús. Després ja vindrà l’escalfor del cor i, finalment, la raonabilitat d’allò que he viscut, que ha fet. Però primer, el que es converteix, són els peus. Aquell que no es mou vol dir que no s’ha convertit. No simplement es ser cristià pensar bé, fins i tot tenir uns certs sentiments. Cal començar pels peus, seguir-lo.

Per això el salm diu: “El Senyor és el meu pastor”, aquell que jo segueixo, que camino al seu darrera. “El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos i em mena al repòs vora l’aigua”. Fixeu-vos que són tot d’expressions no de conclusions de pensament, sinó expressions de l’experiència de la vida. “El Senyor és el meu pastor”. Quan un segueix a Jesucrist troba prats abundosos, aigua que sacia la set del cor... I continua: “omple a vessar la meva copa, m’ungeix amb oli...” Aquestes són expressions no de conclusions de pensament, sinó d’experiència d’aquell que segueix, que camina, que fa servir les mans tal com Jesús les fa servir. Seguir significa moure els peus, moure les mans. Per això, dirà un moment determinat l’evangeli de sant Joan: “Aquell que guarda les meves paraules i les practica, aquest coneixerà la veritat i la veritat el farà lliure”. Aquell que fa, coneix la veritat. No una veritat teòrica, sinó la veritat de l’experiència. És el que diu sant Francesc: “Només coneixem allò que fem”. De fet, a la relació humana és així. A una persona no la coneixes sabent el número del carnet d’identitat, ni sabent fins i tot la seva història. Quan parlem d’un conegut estem parlant d’algú amb qui jo he caminat, he parlat, he treballat, hem fet coses plegats... I això és el que ens demana Jesús: “Seguiu-me. Sigueu d’aquells que escolten la meva paraula i la posen en pràctica”. Aquest llibre de Michael Moore que parla de Pere Casaldàliga es diu: “La fe que es fa poesia”. Jo li faré la frase al revés. La fe no es fa poesia. Potser el llibre és molt maco i és per recomanar-lo, no m’hi fico. Em fico només amb el títol i la frase aquesta. La fe no es fa poesia, com si la poesia fos més que la fe. Ni la fe és la mística, com si la mística fos més que la fe. No. La plenitud és la fe, la plenitud és el seguiment concret de Jesús a la meva vida. Llavors tindran moments d’una gran bellesa, i Jesús dirà: “Anem a un lloc solitari i descansareu”. Com deia el salm: “Em guia per camins segurs, em fa reposar vora l’aigua”. Sí que hi ha moments així, moments en què la fe és viscuda amb una intensitat profunda. Però la fe la fan els peus i les mans. I quan arribes a aquells moments profunds, en què no simplement et canvia primer el cap sinó els peus, i els peus et canvien els sentiments, és quan un expressa poèticament l’apropar-se de Déu.

Hi ha un autor, que hem celebrat aquesta setmana, que és un dels grans personatges de la història franciscana i de la teologia i filosofia de l’Edat Mitjana, que és sant Bonaventura. Té un llibre especialment difícil, que és “Itinerari de la ment a Déu” , però té trossos d’una gran bellesa i mística. Sobretot el capítol IV és el cor del llibre. Però el que llegiré ara és el final del llibre, i que ens mostra com el Senyor condueix vora l’aigua i allí ens retorna.

Diu així sant Bonaventura: “Si preguntes com ha succeït això, pregunta-ho a la gràcia, no a la doctrina; al desig, no a la intel·ligència; al gemec de l’oració, no a l’afany de la lectura; a l’espòs, no al mestre; a Déu, no a l’home; a la tenebra, pregunta-ho a la tenebra, i no a la claror; no a la llum, sinó al foc que ho crema tot i que transporta a Déu per una unció excessiva i per un amor ardentíssim. Aquest foc és Déu”.

 

 

 

 Homilia Diumenge XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
18 de juliol de 2021