CULTE I CULTURA

Hi ha un artista jove que ha nascut a Terrassa, però que actualment viu a Berlín. Es diu Xavier González i té una producció bastant àmplia d’escultures i pintures. Malgrat  aquest temps de crisi fa exposicions arreu del món. M’ha fet pensar la manera que té d’argumentar sobre l’art, i és això el que voldria comunicar-vos.

Ell diu: “En el món hebreu el fet de cultivar la terra està relacionat amb el culte a Déu. Jo voldria que tota la meva vida fos una oració ininterrompuda”..., i continua dient: “...perquè la vida i la pregària és el mateix”. Això un jove de Terrassa: “Vida i pregària és el mateix”.  I també: “L’art, si no és una mena de pregària, no és res”.

Val la pena escoltar aquesta gent. Ell fa referència al món hebreu on el fet de treballar la terra té a veure amb el culte a Déu. I també en la nostra llengua és així. En la nostra llengua cultivar està relacionat amb cultura, i les dues paraules estan relacionades i   provenen de culte, és a dir, de culte a Déu. Les dues, cultivar la terra i cultura, tenen a l’arrel la paraula culte, el que estem fent ara, culte a Déu. La cultura, com a paraula, té a veure amb el culte. Aquesta és la intuïció que tenien els jueus, però està també en la nostra llengua, la nostra llengua assenyala com a fons de la cultura el culte a Déu.

La cultura  té, doncs, com a fons el culte a Déu. Es podria parlar així com deia aquest artista del món jueu, certament, de la cultura jueva, però també ho podríem dir del cristianisme. El cristianisme no és simplement una religió, com normalment s’entén, com una cosa interna, del cor, no! El cristianisme és bàsicament una cultura, que fa referència a tot, i que, lògicament, té el seu punt central en el culte. El cristianisme no és simplement la interioritat, el cristianisme té a veure amb el que anomenem cultura, ho impregna tot, des del primer moment que m’aixeco del llit, fins que me’n vaig a dormir; fins i tot quan dormo. La cultura té a veure amb tot i el cristianisme és una cultura, una visió global que ho impregna tot. Tant és així que no hi ha res que estigui fora del cristianisme: hi ha arquitectura cristiana, hi ha filosofia, escriptura, pintura, poesia, música, de tot. El cristianisme és una cultura que ho abasta tot. Certament és una part importantíssima de la cultura europea però també de la cultura americana, i nord-americana, i de la cultura africana, i de Filipines... El cristianisme és una cultura que ho abasta tot, que és estesa per tot el món i que té una gran varietat de formes i matisos, però que té una forta personalitat. Quan entres en una catedral, per molt gran que sigui, saps que és una església; quan entres en una església mig enderrocada i petita continues identificant-la com una església. Quan sents música cristiana, ho coneixes que és música cristiana, encara que sigui en xinès. La cultura cristiana té una gran força perquè té el centre en el culte d’on, com ja hem vist, etimològicament neix la paraula cultura. El centre està en el culte a Déu, en els seus sagraments. D’ ell neix i en viu, i en té el cim i la font. Per això aquell artista que diu que cultivar la terra té a veure amb el culte, té tota la raó. Que ell voldria una vida que fos una pregària ininterrompuda, té tota la raó. Que vida és igual a pregària, té tota la raó. I que un art que no sigui pregària no és res, em sembla que també té raó.

Avui Jesús ens indica dues claus d’aquesta mena de pregària, de la pregària cristiana: la primera clau de la pregària cristiana és saber que és Ell qui prega. Que l’actitud bàsica és la confiança, com deia Jesús a l’Evangeli d’avui: quan el sembrador llança la llavor, ell dorm, s’aixeca, fa una cosa o una altra, i la llavor tota sola creix, primer treu el bri, les fulles, el fruit, ella tota sola. El creient, el cristià, sap bàsicament que l’actor bàsic de la seva vida cristiana és Déu mateix.

Com deia aquell autor anònim del Pelegrí rus del segle XIX: “Prega i pensa el que vulguis, la pregària acabarà purificant el teu pensament”. Déu acabarà canviant-te. Cal deixar-lo fer. I la segona cosa, la segona clau de la pregària cristiana, que avui Jesús ens ensenya és a mirar el petit, no el gran. Fixeu-vos que avui Jesús compara el Regne del cel amb una llavor de les més diminutes, la llavor de la mostassa; però no simplement la llavor és petita, sinó la planta que en surt. Si heu vist una planta de mostassa, és un nyap, fa dos metres com a màxim, no se li pot dir arbre, i bastant boterut, comparat amb el que deia la primera lectura d’Ezequiel que diu: Jo faré que el meu poble sigui com un cedre...  Ezequiel compara Israel amb un cedre frondós, en canvi Jesús no, ho compara amb un arbust, la mostassa, per què? Per fer-nos adonar que els autèntics actors de la història, no són els grans, sinó els petits. Fins i tot el llibre del Deuteronomi compararà Déu amb una àguila que guarda els seus aguilons. Mentre que Jesús compara Déu amb una gallina que ajoca els seus pollets, per què? Perquè vol la quotidianitat de la petitesa. Confiar en Ell i mirar la història i la vida amb els seus ulls, i veurem que els actors de la història i de la vida són tots uns altres.

DIUMENGE XI DE DURANT L’ANY –B-, 17 de juny de 2012

(Ez 17,22-24; Salm 91; 2Co 5,6-10; Mc 4,26-34)