Projectes frustrats

En aquest convent d'Arenys de Mar hi ha moltes cel·les: són habitacions que no sobresurten gaire pel seu ordre i organització. Hi ha habitacions que estan fetes un desastre amb el frare inclòs. Però hi ha una habitació que és la més desordenada de totes, es tracta d' on hi ha l’arxiu del convent. És una habitació petita plena de documents antics. Hi va haver un moment determinat en què es va organitzar bastant bé, però a partir d’aquella organització es van anar acumulant papers i papers. Si un dia entreu en aquella habitació, hi ha un lloc on hi ha molts dels projectes que es van idear per dur-los a terme en aquest convent al llarg del temps. Si els aneu repassant, podeu quedar amb els pèls de punta. Sort que la majoria de projectes no es van fer, perquè hi ha alguns projectes d’aquests que són una calamitat. N’hi ha d’altres que dius: “Mira, no estaria malament”. No sé si hi ha convents caputxins a Catalunya que tinguin tants projectes i tan poques concrecions, perquè la gran majoria no s'han dut a terme.

M’ha fet pensar una mica en el que ens passa a la vida cristiana. A vegades suplim el fer pel projecte, el fer pel proposar-nos, pels propòsits. Els propòsits són una autèntica enganyifa que ens fem a nosaltres mateixos. Fem grans propòsits i, quan fallem, els propòsits són encara més grans. I vinga fer propòsits, i vinga a tenir un munt de propòsits acumulats, arxivats, sense realitzar... Suplim el fer pel projectar i així ens quedem tranquils. Quan tenim una cosa ben projectada, ja no ens en recordem més, com si el projectar suplís el fer.

L'Escriptura és eminentment concreta. Isaïes, quan parla del futur, cap a on hem d'anar, ho concreta. Què han de fer els israelites? Fer el seu deure. No us n’aneu per les branques, feu el bé i compliu el que heu de fer. Si ho feu així, altres pobles veuran que sou un poble assenyat, com diu el llibre del Deuteronomi. En el moment en què escriu Isaïes ja hi ha gent d’altres pobles que s’afegeixen a Israel per servir al Senyor. Però què ha de fer Israel? Fer el que diu. I aquest fer el que diu, concret, farà que la gent vegi que és un poble assenyat i que del seu interior brolla una saviesa i una llum a la qual val la pena d’afegir-s’hi.

Llavors dirà als qui venen: “sigueu fidels a l’Aliança i aleshores el Temple esdevindrà lloc d’oració de tots els pobles.” L’evangeli també és molt concret. Diu: “Joan va ser un testimoni a favor de la veritat.” I quin és el testimoni de Joan? És el ressò de tot l’Antic Testament dient que en Jesús no es fa un projecte, sinó que en Jesús es realitza tot el que hi havia projectat. Jesús és el compliment de tots els projectes de l’Antic Testament, de totes les promeses, de totes les profecies. Ell és el que compleix, on es realitza concretament. I això on es veu? És el que dirà Jesús mateix: “Les obres que jo faig mostra que Déu m’ha enviat.” I Ell, Jesús, és el nostre Temple allà on tots ens reunim per pregar. Les pedres, nosaltres, som el tabernacle on Jesús habita. Jesús ens demana que la nostra vida sigui una contínua oració, una oració continuada de sempre. Avui, a l’ofici, hi ha un text molt bonic de sant Agustí que diu: “Si voleu ser una oració continuada, no apagueu el vostre anhel.” L’oració continuada, diu sant Agustí, és el desig, l’anhel profund de Déu. Aquí hi ha la font on brolla l’oració continuada. I si d’aquí brolla la font continuada és d’aquí on raja la nostra salvació.

El Senyor ens convida a reunir-nos, a fer comunitat perquè aquesta font ragi i guareixi.

Homilia Dedicació església caputxins Arenys
Fra Jacint Duran
16 de desembre de 2022