SUPERMAN

"¿Qué es esto? ¿Un pájaro? ¿Un avión? No, es Superman". Moltes vegades als còmics de Superman sortia aquesta frase. En una situació en la que ja no hi havia sortida, de cop i volta es veia una cosa en el cel i la gent comentava: Què és això? Un ocell? Un avió? No, es Superman. I venia a salvar de la situació. Superman és un dels personatges dels còmics més coneguts i que ha tingut més èxit. Segons tinc entès, va començar als anys 40. Però després n’han vingut altres personatges d’aquest tipus: Spiderman, Batman... tota una colla, que han passat del dibuix, del còmic, a les pel·lícules i als dibuixos animats.

La paraula Superman vol dir Superhome. Als anys 40, quan va sortir això, era el principi de la guerra amb els nazis. I era una de les paraules més emprades gràcies a un pensador que encara continua tenint molta influència: Nietzsche. Ell deia que l’home ha de superar-se, influït pel pensament de Darwin. Deia que igual que totes les espècies s’han anat superant fent-ne altres, l’home s’ha quedat estancat, i hauria de fer una cosa diferent, un superhome. Fins i tot Nietzsche té un llibre que es diu: “Humà, massa humà”. Deia que s’havia de fer una cosa nova, diferent, més que l’home, perquè l’home queda petit. Per tant, s’ha de fer un superhome. I això que va portar tants maldecaps a través de moviments als nazis, també va portar maldecaps per altres cantons, perquè aquesta idea de superar l’home, avui en dia és el nucli de quantitat de coses que són bones de la ciència. No tenen connotacions necessàriament dolentes. Però, al darrera hi ha aquesta imatge, superar l’home, fer-lo etern, buscar pròtesis i més pròtesis perquè la persona duri eternament. Això sí, molt avorrit, però tot ple de pròtesis. Es busca una cosa diferent, una cosa que sigui superior a l’home.

Fins i tot aquí està la gran temptació que ja està en el capítol tercer del Gènesi, molt ben explicat per la serp: “Si menges d’aquest fruit seràs com Déu”. En definitiva, aquesta és la gran temptació que travessa el cor de l’home: ser com Déu, omnipotent, omniscient, sobretot una cosa ben clara, sense dependre de ningú. Religió vol dir estar lligat a... per tant, res, l’home, ell mateix, superhome, ser com Déu o ser Déu.

Aquesta frase de la serp: "sereu com Déu", Déu mateix segurament que hi estaria d’acord, totalment d’acord. Voleu ser com Déu? Sí, cap problema. El problema nostre no és voler ser com Déu, sinó posar l’accent de Déu en l’omnipotència, la força, l’omnisciència, en ser totalment independent... "Tranquils, jo us mostraré com és Déu, com soc jo" diu Déu. I com ho mostra? Encarnant-se. Aquest és Jesús de Natzaret. Voleu ser com Déu? Aquí teniu la imatge. "Qui em veu a mi, veu al Pare", diu Jesús. El gran desig de la persona humana és ser com Déu, ser profundament humà com Déu, perquè Déu esdevé Déu assumint plenament la humanitat, no destrossant-la, no violentant-la, sinó sent persona humana, sent home. Aquesta és la gran proposta que fa Déu. Jesús és Déu amb vosaltres. Imiteu-lo. Voleu ser com Déu? Doncs aquí teniu la imatge a imitar, a seguir, i sereu fills, més del que pensàveu.

I això, que de vegades ens pot semblar una cosa molt externa, està profundament arrelada en la vida quotidiana. La vida quotidiana, avui en dia sobretot, hi ha una al·lèrgia a la religió, i no només en relació amb Déu sinó en tota aquella cosa que sigui depenent de... La gran imatge de la persona avui en dia és ser independent, ser individu, no dependre de ningú, ni de Déu ni dels altres, sinó tot sol. Per això, la imatge de Jesús com a imatge de Déu ens entendreix, ens torna a posar en el que és humà, profundament humà, que és dependre de, i que altres depenguin de nosaltres, perquè la dependència és lo profundament humà. La interdependència.

Per començar, Déu depèn de nosaltres. Per poder-se encarnar va necessitar del sí de Maria. Sense el sí de Maria no es podia encarnar. Sense la col·laboració de sant Josep no es podia encarnar. Sense la nostra col·laboració, sense el nostre sí, Déu no pot intervenir en el món. Déu no pot salvar-nos si no ens obrim a Ell. Necessita el nostre sí. Déu depèn de nosaltres. I ens demana que nosaltres depenguem d’Ell, que confiem en Ell, igual que Ell confia en nosaltres.  Això no és fàcil i és la gran aventura de la fe, confiar en Déu i en concret en Jesús, perquè en Jesús sabem com Déu actua, com Déu pensa, què és el que Déu vol de nosaltres. Aquí hi ha el punt. I això ho podem fer no per les nostres pròpies forces, perquè depenem de Déu, perquè la persona humana és tendrament, profundament depenent, i sobretot depenent de Déu.

La imatge que presideix aquesta església, la Mare de Déu gràvida, és la imatge del que som nosaltres. Déu està al nostre interior, no simplement individualment sinó com a comunitat cristiana. Estem en cinta. I d’aquí ve la nostra força: deixar-lo créixer, infantar-lo, donar-lo a llum com dirà sant Francesc

 

 Homilia Diumenge IV d’Advent
Fra Jacint Duran
18 de desembre de 2022